Els BATUTSI a
RWANDA
i
i
els BAGANWA
a BURUNDI
La vida social i política del Burundi no
Colonitzat estava establerta així:
Els batware són bishikira,
chefs dels dominis reials,
escollits entre els bahutu i els batutsi.
Escala
Umwami
batware batware
batware
baganwa baganwa baganwa baganwa baganwa
batutsi
batutsi batutsi batutsi bahutu
bahutu bahutu bahutu batutsi
batwa………………………………………………………………………….
Davant
una escala social així establerta, estil feudal, els
missioners pensaren en la fundació d’un “regne cristià”.
Com altre
temps “els francs” es feren cristians per la conversió del rei Clovis, a Burundi, convertint el mwami, tothom devindria “cristià”.
Però el
Rei mai anà de res. Convertir per tant els “chefs” i reduir l’escala social:
rei, batutsi i bahutu, fou la “tàctica”…Així donaren plaça a
la divisió ètnica:
tutsi – hutu, que tanta sang feria derramar en el futur.
Amb la “teoria haminítica”: els tutsi descendents de Cam, fill del
Noé bíblic, creien superar “teològicament” el problema: monogenisme-poligenisme, que la teoria de la “Evolució” havia
creat: Moltes ètnies però una sola filiació des de Noé. Els tutsi mescla intermediària entre negres
i blancs, cridats a governar.
Deixaren
de part els baganwa, fent-los tutsi, quan els historiadors seriosos els veuen
més bé com a descendents dels hutu, primers
pobladors de Burundi, en el qual alguns es mesclaren amb els nou vinguts i
donaren abami i baganwa.
Tot quedaria sublimat en la
doctrina cristiana que vol expresar aquest càntic dels missioners: Umwami, umuganwa, umuhutu n’umutwa, bose
barangana mu maso y’uwabaremye (el rei, el muganwa, el muhutu, el mutua,
tots són iguals als ulls del Creador)
A la
base de la vida social burundesa es troba la família. Aquesta posa en relació el
cònjuges, els fills i el conjunt d’associats. Dins el seu sí regna una gran
solidaritat, revivada pel seguit de festes: naixements,
casaments, investidures i defuncions, que acosten els individus i els grups.
Les
membres de la família
contribueixen al seu renom i al seu
prestigi: amenaçat, tots es presten a ajudar-li; humiliat, tots han de rentar
l’honor. Si un membre de la família
adquereix prestigi, tots els
altres “pugen” amb ell. Sí un membre de la família és assessinat, tots els
altres es senten obligats a la venjança.
El difícil
per a una dona quan es casava era deixar els seus pares i germans i pertenéixer
a la família de l’home per a sempre. Si
una dona quedava viuda no es podia casar altre cop a no esser amb qualcú
de la família. Si pel que fos es volia casar amb un home d’una altra família,
abans del nou casament havia de fer
l’acte sexual amb un germà del marit difunt.
Les
famílies cerquen associar-se a altres més nombroses o més prestigioses. Fins al quint grau es
consideren perteneixents a una mateixa família. Més allà del quint grau ja els
lligaments s’afluixen, però encara hi ha la pertenença a un mateix “clan”.
(Quan
la Independència
de Burundi, tres Presidents: Micombero, Bagaza, Buyoya...es deia que era el
mateix “clan” de Rutovu al poder)
L’institució
dels bashingantahe (els jutges, els
notables) estableix rangs dins la
societat a nivell de colines. Hi ha
bashingantahe de primera categoría i de “segona”. Després els “bakungu” b’imbere i b’inyuma. I abaix de tots, els joves i al.lots encara joves. Les dones i les noies tenen el rang del seu marit o pare.
El
“mushingantahe” té un rol democràtic
dins el país
Fora de tot això, diguem fora de la
societat, hi ha els batwa (pigmeus),
que viuen un “món a part”, fent olles i caceroles d’argila.
Es pot
dir que hi ha una desigualdat social, com es dóna també dins el nivell
“polític”.
Al cap
d’amunt de l’escala, els batware (els qui governen) i els baganwa (prínceps de sang). Tots els
“batware” són bishikira, o sigui “chefs”
dels dominis reials, escollits entre els bahutu i els batutsi.
Els
baganwa aixecaren el vol al segle XIX, a una època en la qual els Barundi per
la força de les armes, units contra els enemics, que acompanyaven “els mercaders
d’esclaus”, els guanyaren, els expulsaren i
doblaren l’extensió del seu territori.
A Rwanda no es donà aquest fenómen, o si es donà els que
prengueren el vol foren els batutsi.
Així, quan els missioners i colonitzadors arribaren a
aquestes terres trobaren que la posició que a Burundi ocupaven els baganwa,
a Rwanda era ocupada pels batutsi.
El
curiós és que, i en contra de l’”arquetip” que es formaren el Bisbe Gorju i els
colonitzadors, els batware que
tenien el poder, no per ètnia ni per sang, sinó per concessió del mwami, que podia donar i prendre, els
“batware” eren tants hutu com tutsi. “yampaye
inka…¡” : he trobat gràcia davant el rei,
“yampaye isuka”¡ : el rei la m’ha feta, a cavar s’ha dit…¡” tenia la
seva ressonància…molt més forta que el que li donàvem quan aprenguérem aquestes
expressions….
Part
damunt de tots i de tot estava el Mwami,
representant d’Imana (Déu)
damunt la terra. El seu poder estava enrevoltat d’una aura sagrada, gaudia del ius
gladii…disposava de la vida i de la mort de tots els barundi, arica
agakiza. Era endemés el símbol vivent i el garant de
l’unitat i coherència nacional.
Naixement,
Intronització i Mort del Rei no eren fets ordinaris. Estaven enrevoltats de legendes i ritus:
en néixer duia totes les llavors del
país. Rei
de bahutu i batutsi, Amo dels camps i dels ramats (nyeninka n’imirima).
Per a
revitalitzar l’unitat de la nació, la fertilitat del sòl i dels animals es feia
cada any l’umuganuro (festa de la sembra). Era la visita
a la Cort de
tots els habitants del país, en el seus representants. La “Intronització”
estava enmarcada amb sacrificis humans. La “Mort” estava voltada de ritus especials:
es retirava a la tomba i guardians rituals l’enrevoltaven amb temor i respecte.
Entre la mort d’un Rei i la intronització de l’altre umugabekazi (la
Reina-Mare) gaudia de la veneració i els honors.
La
sacralitat del poder reial i del seu representant permet entendre i veure clarament la vida
moral i religiosa dels barundi.
Com a esser social, el murundi adquiria per l’educació
les virtuts morals ubupfasoni:
respecte d’ell mateix, dels altres, sobretot els pares, els ancians, els superiors. Amb els iguals,
havia de donar prova d’amistat ubugenzi,
franca camaradería i sana emulació. Conforme creixia se li exigia més
discreció, prudència, i dominar-se a ell mateix kwigenza. Havia de tenir paraula i saber
guardar un secret kugumya ibanga. Adult,
demostrar coratge i esperit de
responsabilitat.
A les
dones i a les noies se les exigia sentit de l’ordre, de l’economia, de la
reserva i el domini dels sentiments. S’exigia que una noia arribàs verge al matrimoni.
Els
pares i mares de família havien de tenir dolçura i fermesa, humanitat i atenció
als més febles: ubuvyeyi n’ubuntu.
La
persona, home o dona, sense entranyes era considerat un igikoko, com un animal i no digne de viure.
Aquest
meravellós proverbi ens dóna una
idea:
Hakuba
imbwa, woba imva
millor
morir que viure com un ca
Si tal era la vida moral i social dels barundi, un es
demana: què hi aportà el cristianisme a no ser convertir el sentiment de vergonya,
en sentiment de culpabilitat ???
Llocs,
temps i animals sagrats
Al costat de Kiranga i
altres personatges , hi havia també llocs,
temps i animals sagrats. Llocs alts com Mugera i Kiganda, antigues “seus” reials on s’hi troben indrets
particularment venerats imana za Mugera….Amasenga
ya Kiganga… les caigudes d’aigua de Gasumo, on anaven
a pregar les noies que desitjaven marit…Temps sagrats ho eren els dies que
seguien als Funerals dels membres de la família del Rei o d’un muganwa….
Animals sagrats ho
eren els pollastres, els anyells, que servien per a consultar els “auguris”
Els primers cristians eren exclosos de l’olla de cervesa on
bevien els altres perquè freqüentaven els missioners i segurament havien menjat
pollastre o ous de gallina….
No
suposà la colonització i la cristianització una transformació de la societat
burundesa en tots els sectors “vitals”….?
Si hi
havia desigualdats dins la “societat burundesa tradicional” i divisions: entre batware i poble, entre ramaders i agricultors, entre, com
pensaren els missioners, batutsi i
bahutu, el cristianisme, en la predicació sobre la fraternitat, pensà
“superar-les” però n’establí d’altres: entre cristians i pagans, al principi, i en definitiva: entre évolues i analfabets.
ELS COLONITZADORS I ELS “CHEFS” TRADICIONALS
El rei i
els notables de Burundi no acolliren gens bé els alemanys. Amb els belgues fou
una altra cosa. Els belgues cercaren l’ajut dels barundi, com a “portadors” i
altres ajudes, per a combatre els alemanys i això els féu grats als “chefs”
burundesos que veren en ells “uns Blancs” un xic més humanitàris.
Per altra part, els
belgues mantingueren en els seus “llocs” tant el rei, com els baganwa i els batware. Les hi
conservaren el “poder”, un poder fictici ja que els qui “manaven” eren ells,
els belgues, els quals cercaren la protecció i ajuda dels missioners, fent
diríem el “doble joc”: protegien els missioners i aquests tot contents perquè
això ajudava a la missió, i trobaren
en els missioners uns bons intermediaris per a l’entesa amb les “autoritats”
indígenes: els missioners parlaven kirundi i predicaven els manaments, especialment els
d’obediència.
Els colonitzadors enlluernaven els
barundi amb les “coses tècniques” que d’Europa mostraven i convenceren els
“chefs” que per a tenir-hi accés havien d’adoptar la “cultura”, anar a Escola,
fer-se cristians…
Entesa
de Blancs, de sotana i de
salacot.
S’arribà al punt que, els anys 30, el
Govern Colonial decidí fer una reestructuració de les “cheferies”, reduïnt el
nombre.
A les “proves” per a escollir els nous
“chefs” i ocupar les “cheferies” es tenia en compte si en les fitxes dels
candidats figurava o no “estar batejat”
Els
missioners foren agents actius de la transformació social. Contribuïren
fortament en el canvi de “mentalitat”. No esser cristià,
quedar-se “pagà”, va devenir no esser civilitzat (umusirimu), quedar-se “salvatge”. Cap “chef” digne
d’aquest nom hauria volgut quedar-se en tal estat. Els pagans rars supervivents, tals com Senyamurungu, Mbanzamugabo i
alguns altres són “exemples” dels anys 1930 que pagaren car llur refús a la
“cristianització”. Una vertadera “caça de l’home”, a la qual els missioners de
Muyaga no eren estranys, fou declarada contra el primer que,… acabà per
exiliar-se….
I
malgrat tot, el mwami, Mwambutsa, mai es féu batejar.
PAS D’ÉLITES,
PAS DE PROBLÈME
Els colonitzadors belgues tenien clara
aquesta norma: fora élites i així no hi
ha problemes. La qual cosa volia dir que quan en un país pobre, al qual es
dóna ajuda, sorgeixen grups que es creuen “superiors” perquè “saben més”,
aleshores no es volen sometre a les ordres del colonitzador, i aquest ho té clar: un poble colonitzat ha d’esser un poble
sumís.
Per això, els belgues cercaren, comptant amb l’ajuda
dels missioners crear Escoles per a tothom, però Escoles-Primàries.
Anar a
Escola ere el deure que imposaven a tothom, i la condició per a poder esser
batejats i devenir “cristians”. Els joves i nins havien d’anar a Escola un
quants cops a la setmana, i els adults, al manco un dia a la setmana, per a
aprendre el Catecisme i esser batejats després de quatre anys.
Anant la majoria a escola, el colonitzador inculcava la civilització i cultura “europea” i el missioner cristianitzava, que per a això havia anat a l’Africa.
I fora “élite”. Tothom estaria sumís i a “ses ordres”.
Quan
començà a haver-hi molta gent que havia accomplert els quatre anys i havien
rebut el Baptisme, no podien continuar a l’Escola Superior perquè no n’hi havia
per a tothom. Només els Seminaris Menors, a Burundi, i una Escola de Segon Grau
a Astrida, a Rwanda. Després es diria el Centre de BUTARE. No faltaven mitjans “materials”, sinó personal “docent” per a
més.
Aquesta
situació creà dos problemes: el chômage i
la élite
molts de joves i homes, despres d’haver après a llegir
i escriure no sabien tornar a les feines del camp, que deixaven per a les
dones. Els que havien fet estudis als
Seminaris i a Astrida i no arribaven a esser preveres, trobaven feines remunerades a l’administració
colonial o a ca
els missioners: ensenyants i catequistes, “secretaris”….la élite estava servida i els problemes també….
Quan més
endavant començaren a bufar els “aires” nacionalistes i independentistes era
aquesta élite que se’n feia ressò. A Burundi, el partit UPRONA, estava format
sobretot d’ex-seminaristes.
Els
missioners provaren de paliar els problemes del chômage promoguent moviments per a la joventut: JOC, Kiro i altres.
Manera d’entretenir-los…i aprofitar el temps.
Els esdeveniments del 72 no fou en l’origen i en la “resolució” un
problema de élites…?
El pare SCHULTZ i el Bisbe GORJU
Els èxits obtinguts pels Pares Blancs en
la “cristianització” del Burundi i els altres paísos dels Grans Llacs: Buganda,
Bunyoro, Nkore, Rwanda, no es poden comprendre sense fer referència a llur
ideología i estratègia: concepció teològica de l’Evangelització que l’entén com “una
soteriología” i una “esglésiologia” de les quals es desprèn una estratègia.
L’Àfrica sub-sahariana havia estat
allunyada de la missió l’origen de
la qual es troba a “Pentecostés” (Fets dels Apòstols). A mitjan segle XIX les
missions cristianes emprenen l’Evangelització de l’Àfrica Negra
Al Burundi es donaren als començaments dos punts de vista un xic diferents: el del pare Schultz i el del Bisbe Gorju.
Missioner des de 1904 a 1947, el pare Schultz
treballà a Rugari. A n’aquesta
“missió” no es donaren conversions massives, perquè Schultz tenia per principi:
cercar la qualitat abans que la
quantitat. Xocà fortament amb el primer
Bisbe de Burundi, Mn. Gorju, que entenia la
cristianització segons els esquemes de
que la salvació és primer de tot
“salvació de les ànimes”: batejar per mínims signes d’acollida que es donassin,
ja que partia d’aquella afirmació, llavors encara no obsoleta, extra Ecclesiam
nulla salus.
Gorju censurà el pare Schultz i el
denunciá davant el Pare Regional. Schultz es defensava així: “No..¡ Gorju no coneix
els negres ja que ell no té
contactes amb la
gent ¡ Ell només veu una cosa: el
nombre; podrà mai
arrepenadir-se?...Tots nosaltres estam pel
nombre, però volem ensenyar, instruir,
inclús tenint en compte pel baptisme
ignorants i incapaços…”
Schultz pensava que havia que instruir,
ensenyar…i obtenir poques conversions i “comptar” poques confessions. Ensenyà moltes coses als barundi i aprengué
molt d’ells…
L’opinió
de Gorju va prevaleixa en la majoria dels missioners Pares Blancs, per qualque
cosa era el Bisbe.
Amb el
recolzament dels colonitzadors, amb el factor de les Escoles i en les ajudes
sanitàries: Dispensaris i Hospitals, i també amb l’estratègia de
les recomanacions: quan els
Colonitzadors havien de proveir “nous chefs” en els llocs de “tradició” pesava
prou el fet de que el “candidat” fos batejat o no…
L’estratègia
del Bisbe Gorju fou anar cap els “chefs” tradicionals, baganwa, i preferència
pel batutsi. El rei mai es féu
cristià (supòs que això de només tenir una dona quan ell era l’Amo de “totes
les vaques del país” no li feia cap gràcia)
Quan els
“chefs”, entre ells en Baranyanka, acceptaren
batejar-se, les “conversions” foren massives. Trenta anys després de l’arribada
del
Bisbe Gorju, els missioners podien presumir de que,
fora de la perifèria, en certa manera encara bastant al “marge” de la vida
social de Burundi, podien presumir que s’havia abastat a quasi el seixanta per
cent de gent batejada
Un
seixanta per cent estaven “batejats”. El somni del Cardenal Lavigerie, fundador
dels Pares Blancs, s’havia accomplert a Burundi…
Però eren “cristians”? Sabien, com defensava Schultz, el que volia
dir i fer “esser cristià”…?
ELS CATEQUISTES
Uns bons col.laboradors dels missioners foren els Catequistes.
Auxiliars dels missioners, els
catequistes foren, per llur vida, per llurs activitats i llur posició social,
els agents eficaços de la “cristianització”.
Abillats en sotana blanca,
amb una creu llarga damunt el pit, portant una medalla i un rosari al coll,
peus descalços anaven per les colines….
(record encara
la figura d’en Luka de Gitongo, que
quan quedà vidu i en Miquel Parets el volia animar a dur una viudetat exemplar en
continència li respongué: “Pare Miquel, encara la “polla” és com un plàtan dels grossos…¡”)
Els catequistes doncs, anaven per les
colines a cercar la gent per a l’instrucció cristiana.
Llur
comportament resultava estrany per a la població: ells no participaven en el
culte familiar dels avantpassats, ni en el nacional de Kiranga. Només veien que imitaven la manera de parlar dels missioners
i duien pel cap un “salacot” com el colonitzadors.
Algúns,
en contacte prolongat amb els missioners, s’expressaven en un francès comprensible. Sovint eren
forasters a la “regió” on evangelitzaven -
la major part provenïen de les primeres Missions, com
Muyaga i Mugera. Temuts i respectats, posseïen “la ciència del Blanc” i sovint també la seva
severitat. Coneixien a fons el Catecisme i donaven més d’una galtada als
ignorants i refractaris a la “cristianització”.
Celibataris
o casats, vivien a prop de les Sucursals
o llocs de Missió, i estaven sempre a punt per a acompanyar el “pare” a una
visita als habitatges de l’entorn o pels servicis litúrgics.
Per
esser catequista calia haver estat
escollit o escrutat jove pel Superior de la Missió. Aquest escollia entre
els joves els que jutjava capaços d’aprendre bé el Catecisme, assimilar-lo i
explicar-lo a la gent. S’havia de dintingir també per una “virtut” sòlida,
pietat seriosa i competència en la lectura i l’escriptura, sense oblidar la
maduresa de judici.
En lloc
de fundar una Escola de Catequistes, massa costosa, Mn. Gorju preferí confiar
la formació d’ells als mateixos missioners. Quan els consideraven suficientment
“formats” se’ls confiava inclús la predicació. Abans d’enviar-los a altres
llocs, enfora de ca-seva, s’havien de casar i formar una “llar exemplar”.
L’activitat
del catequista era múltiple; feia de
tot: sagristà, mestre, cuiner i criat del pare. Quatre dies per setmana havia
d’assegurar l’ensenyament del catecisme als adults i al infants, endemés de la
lectura i l’escriptura, càntics i cerimònies litúrgiques.
A la Sucursal, el catequista
hi anava a precedir el “pare” o a sustituir-lo. Assistía amb els auxilis
espirituals als malalts i moribunds, que vivien lluny de la Missió.
Abans
del Conveni de 1928, els catequistes feien també de “mestres” a les Escoles.
Entre els anys 1920-1940, els catequistes, amb els mestres que anaren sorgint,
que havien estudiat a Astrida (Rwanda) o a Seminaris Menors, formaven la élite social.
Els catequistes agafaren una “imatge” ambigua. Als ulls dels
cristians eren “preveres” a les Sucursals i “notables” de la Regió.
Pels no-cristians eren com a “enemics públics”, perquè
gaudien dels favors dels missioners i colonitzadors, i perquè suprimien els “culte” antic, la qual cosa,
deien els no-cristians, feria caure la venjança de Kiranga damunt el país.
Els “chefs”
tampoc els miraven en bon ull. Eren els “favorits” dels missioners i estaven
exclosos dels imposts que posaven les autoritats colonials.
Malgrat els abusos i “mala conducta” de qualcún,
objecte d’escàndol pels cristians i motiu d’exclussió del “grup”, la majoria
estigueren a l’altura de la situació i
deixaren un bon record dins la població.
ESCOLARITZACIÓ
L’Escola
jugà un “rol” important en l’acció missionera.
La resistència a l’escolarització està lligada a la resistència a la cristianització.
A
Burundi, com a Rwanda, durant molt de temps les gents, sobretot els més grans, miraren amb “mal ull” les Escoles.
Les distàncies, el fet que anar a Escola era llevar braços a la
feina d’agricultura i ramaderia, i el fet també que no hi veien cap
profit a n’aquesta “nova Institució”, expliquen aquest rebuig.
Molts enviaven a escola els nins “malaltisos”
o els més febles. Hi enviaven els nins dels pobres i els menys dotats per a la
“feina”
Fou quan el mandat belga els hi obligà, principalment als fills dels chefs,
quan les Escoles començaren a esser freqüentades, arribant al punt de mancança
d’ensenyants.
Es
poden distingir dues etapes en l’evolució de les Escoles: l’Escola lligada als
Catecumenats i l’Escola propiament dita.
La
Convenció
per a l’ensenyament lliure, feta al Congo l’any 1906, s’aplicà a Rwanda-Urundi
al 1925. Un pas més gran es donà al 1928 amb el Conveni entre l’Estat colonial
i les Missions cristianes.
Aquest
Conveni afectava a les instal.lacions, al subsidis i a l’exigència que el
Colonitzador imposava als Chefs indígenes. Per altra part, els missioners es
comprometien a donar, endemés de Catecisme i lectura, Instrucció pràctica.
Així
començava una nova etapa: l’Escola deslligada del Catecumenat. El Conveni era
per a 20 anys, però l’existència de Catecumenats i Escola Pública continuà
existint fins més enllà de la
Independència del Burundi.
Als
Catecumenats hi assistien els grans per a rebre l’instrucció catequètica abans
d’esser admesos al baptisme. Sempre els missioners i després l’Església dels
Bisbes natius ha exigit quatre anys d’assistència al Catecumenat als adults no
batejats per a esser admesos al Baptisme.
BUJUMBURA
Els nins
i nines assistien a les Escoles, on rebien instrucció “religiosa” endemés de
les altres matèries. Quan la “cristianització” assolí més del 60%, seguiren
funcinant els Catecumenats per a donar Catequesi als adults no batejats encara,
i “Educació de Base” als nins i nines cristians
que no trobaven plaça a les Escoles de l’Estat sempre
insuficients, sobretot en les regions de majoria hutu, o sigui per tot el País,
excepte Bururi.
Els
Catecumenats mai han tingut cap tipus de “subsidi”, tant en temps dels
Colonitzadors com en el Burundi Independent. Es sostenen amb l’imperezwa (la dîme) que
aporten els cristians.
En la lluita escolar (1950), motivada perquè al
Burundi bufaven també els vents d’Europa en torn a l’Escola No-Confessional,
passà el curiós: el rei Mwambtsa, que mai es féu cristià, deia ben clar que no
volia escoles laïques dins el seu regne.
Les monges Beneterezia, els “Germans” Benejosephu, els
catequistes i més endavant els diplomats a Astrida, i exseminaristes feren
molta feina dins les Escoles.
BURUNDIS... diferents
