DES D' UNA ALTRA LUPA...

Els  BATUTSI  a   RWANDA  
 i

  els    BAGANWA   a   BURUNDI

         La  vida social i política del Burundi no Colonitzat estava establerta així:

Els batware són bishikira, chefs dels dominis reials,

 escollits entre els bahutu i els batutsi.

Escala

Umwami

batware  batware   batware

baganwa  baganwa baganwa baganwa  baganwa

batutsi  batutsi batutsi  batutsi bahutu bahutu bahutu bahutu batutsi

batwa………………………………………………………………………….

         Davant una escala social així establerta, estil feudal,  els  missioners pensaren en la fundació d’un “regne cristià”.

Com altre temps “els francs” es feren cristians per la conversió del rei Clovis,  a Burundi, convertint el mwami, tothom devindria “cristià”.

         Però el Rei mai anà de res. Convertir per tant els “chefs” i reduir l’escala social: rei, batutsi i bahutu, fou la “tàctica”…Així donaren plaça a

la divisió ètnica: tutsi – hutu, que tanta sang feria derramar en el  futur.

         Amb la “teoria haminítica”: els tutsi descendents de Cam, fill del Noé bíblic, creien superar “teològicament” el problema: monogenisme-poligenisme, que la teoria de la “Evolució” havia creat: Moltes ètnies però una sola filiació des de Noé. Els tutsi mescla intermediària entre negres i blancs, cridats a governar.

        

         Deixaren de part els baganwa, fent-los tutsi, quan els historiadors seriosos els veuen més bé com a descendents dels hutu, primers pobladors de Burundi, en el qual alguns es mesclaren amb els nou vinguts i donaren abami i baganwa.

         Tot quedaria sublimat en la doctrina cristiana que vol expresar aquest càntic dels missioners: Umwami, umuganwa, umuhutu n’umutwa, bose barangana mu maso y’uwabaremye (el rei, el muganwa, el muhutu, el mutua, tots són iguals als ulls del Creador)

         A la base de la vida social burundesa es troba la família. Aquesta posa en relació el cònjuges, els fills i el conjunt d’associats. Dins el seu sí regna una gran solidaritat, revivada pel  seguit de festes:  naixements,

casaments, investidures i defuncions, que acosten  els individus i els grups.

         Les membres de la família contribueixen al seu renom i al seu prestigi: amenaçat, tots es presten a ajudar-li; humiliat, tots han de rentar l’honor. Si un membre de la família  adquereix prestigi,  tots els altres “pugen” amb ell. Sí un membre de la família és assessinat, tots els altres es senten obligats a la venjança.

         El difícil per a una dona quan es casava era deixar els seus pares i germans i pertenéixer a la família de l’home per a sempre.  Si  una dona quedava viuda no es podia casar altre cop a no esser amb qualcú de la família. Si pel que fos es volia casar amb un home d’una altra família, abans del nou casament havia de fer l’acte sexual amb un germà del marit difunt.

         Les famílies cerquen associar-se a altres més nombroses o  més prestigioses. Fins al quint grau es consideren perteneixents a una mateixa família. Més allà del quint grau ja els lligaments s’afluixen, però encara hi ha la pertenença a un mateix “clan”.

 (Quan la Independència de Burundi, tres Presidents: Micombero, Bagaza, Buyoya...es deia que era el mateix “clan” de Rutovu al poder)

         L’institució dels bashingantahe (els jutges, els notables) estableix rangs dins la societat  a nivell de colines. Hi ha bashingantahe de primera categoría i de “segona”. Després els “bakungu” b’imbere i b’inyuma. I abaix de tots, els joves i al.lots encara joves. Les dones i les noies tenen el rang del seu marit o pare.

         El “mushingantahe” té un rol democràtic dins el país

            Fora de tot això, diguem fora de la societat, hi ha els batwa (pigmeus), que viuen un “món a part”, fent olles i caceroles d’argila.

         Es pot dir que hi ha una desigualdat social, com es dóna també dins el nivell “polític”.

                  

         Al cap d’amunt de l’escala,  els batware (els qui governen) i els baganwa (prínceps de sang). Tots els “batware”  són  bishikira, o sigui “chefs” dels dominis reials, escollits entre els bahutu i els batutsi.

         Els baganwa aixecaren el vol al segle XIX, a una època en la qual els Barundi per la força de les armes, units contra els enemics, que acompanyaven “els mercaders d’esclaus”,  els  guanyaren, els expulsaren i

doblaren l’extensió del seu territori.

 A Rwanda no es donà aquest fenómen, o si es donà els que prengueren el vol foren els batutsi.

            Així, quan els missioners i colonitzadors arribaren a aquestes terres trobaren que la posició que a Burundi ocupaven els baganwa,  a Rwanda era ocupada pels batutsi.

         El curiós és que, i en contra de l’”arquetip” que es formaren el Bisbe Gorju i els colonitzadors, els batware que tenien el poder, no per ètnia ni per sang, sinó per concessió del mwami, que podia donar i prendre, els “batware” eren tants hutu com tutsi.   “yampaye inka…¡” : he trobat gràcia davant el rei, “yampaye isuka”¡ : el rei la m’ha feta, a cavar s’ha dit…¡” tenia la seva ressonància…molt més forta que el que li donàvem quan aprenguérem aquestes expressions….

         Part damunt de tots i de tot estava el Mwami, representant d’Imana (Déu) damunt la terra. El seu poder estava enrevoltat d’una aura sagrada, gaudia del  ius gladii…disposava de la vida i de la mort de tots els barundi, arica agakiza. Era endemés el símbol vivent i el garant de l’unitat i coherència nacional.

         Naixement, Intronització i Mort del Rei no eren fets ordinaris. Estaven enrevoltats de legendes i ritus: en néixer duia totes les llavors del país. Rei de bahutu i batutsi, Amo dels camps i dels ramats (nyeninka n’imirima).

         Per a revitalitzar l’unitat de la nació, la fertilitat del sòl i dels animals es feia cada any l’umuganuro (festa de la sembra). Era la visita a la Cort de tots els habitants del país, en el seus representants. La “Intronització” estava enmarcada amb sacrificis humans.  La “Mort” estava voltada de ritus especials: es retirava a la tomba i guardians rituals l’enrevoltaven amb temor i respecte. Entre la mort d’un Rei i la intronització de l’altre umugabekazi (la Reina-Mare) gaudia de la veneració i els honors.

         La sacralitat del poder reial i del seu representant  permet entendre i veure clarament la vida moral i religiosa dels barundi.

Com a esser social, el murundi adquiria per l’educació les virtuts morals ubupfasoni: respecte d’ell mateix, dels altres, sobretot els pares,  els ancians, els superiors. Amb els iguals, havia de donar prova d’amistat ubugenzi, franca camaradería i sana emulació. Conforme creixia se li exigia més discreció, prudència, i dominar-se a ell mateix kwigenza.   Havia de tenir paraula i saber guardar un secret kugumya ibanga.  Adult,         

 demostrar coratge i esperit de responsabilitat.

         A les dones i a les noies se les exigia sentit de l’ordre, de l’economia, de la reserva i el domini dels sentiments. S’exigia que una noia arribàs verge al matrimoni.

        

         Els pares i mares de família havien de tenir dolçura i fermesa, humanitat i atenció als més febles: ubuvyeyi n’ubuntu.

         La persona, home o dona, sense entranyes era considerat un igikoko, com un animal i no digne de viure.

         Aquest meravellós proverbi ens dóna una idea:

Hakuba  imbwa, woba imva

millor morir que viure com un ca

            Si tal era la vida moral i social dels barundi, un es demana: què hi aportà el cristianisme a no ser convertir el sentiment de vergonya, en sentiment de culpabilitat ???

Llocs, temps i animals sagrats

         Al costat de Kiranga i altres personatges ,    hi havia també llocs,   

temps i animals  sagrats. Llocs alts com Mugera i Kiganda, antigues “seus” reials on s’hi troben indrets particularment venerats imana za Mugera….Amasenga ya Kiganga…   les caigudes d’aigua de Gasumo, on anaven a pregar les noies que desitjaven marit…Temps sagrats ho eren els dies que seguien als Funerals dels membres de la família del Rei o d’un muganwa….

         Animals sagrats ho eren els pollastres, els anyells, que servien per a consultar els “auguris”

         Els primers cristians eren exclosos de l’olla de cervesa on bevien els altres perquè freqüentaven els missioners i segurament havien menjat pollastre o ous de gallina….

         No suposà la colonització i la cristianització una transformació de la societat burundesa en tots els sectors “vitals”….?

         Si hi havia desigualdats dins la “societat burundesa tradicional” i divisions: entre batware i poble, entre ramaders i agricultors, entre, com pensaren els missioners, batutsi i bahutu, el cristianisme, en la predicació sobre la fraternitat, pensà “superar-les” però n’establí d’altres: entre cristians i pagans, al principi, i en definitiva: entre évolues i analfabets.

ELS COLONITZADORS I ELS “CHEFS” TRADICIONALS

        

         El rei i els notables de Burundi no acolliren gens bé els alemanys. Amb els belgues fou una altra cosa. Els belgues cercaren l’ajut dels barundi, com a “portadors” i altres ajudes, per a combatre els alemanys i això els féu grats als “chefs” burundesos que veren en ells “uns Blancs” un xic més humanitàris.

         Per altra part, els belgues mantingueren en els seus “llocs” tant el  rei, com els baganwa i els batware. Les hi conservaren el “poder”, un poder fictici ja que els qui “manaven” eren ells, els belgues, els quals cercaren la protecció i ajuda dels missioners, fent diríem el “doble joc”: protegien els missioners i aquests tot contents perquè això ajudava a la missió, i trobaren en els missioners uns bons intermediaris per a l’entesa amb les “autoritats” indígenes: els missioners parlaven kirundi i predicaven els manaments, especialment els d’obediència.

         Els colonitzadors enlluernaven els barundi amb les “coses tècniques” que d’Europa mostraven i convenceren els “chefs” que per a tenir-hi accés havien d’adoptar la “cultura”, anar a Escola, fer-se cristians…

Entesa de Blancs, de sotana  i de  salacot.

S’arribà al punt que, els anys 30, el Govern Colonial decidí fer una reestructuració de les “cheferies”, reduïnt el nombre.

A les “proves” per a escollir els nous “chefs” i ocupar les “cheferies” es tenia en compte si en les fitxes dels candidats figurava o no “estar batejat”

         Els missioners foren agents actius de la transformació social. Contribuïren fortament en el canvi de “mentalitat”. No esser cristià,

quedar-se “pagà”, va devenir no esser civilitzat  (umusirimu), quedar-se “salvatge”. Cap “chef” digne d’aquest nom hauria volgut quedar-se en tal estat. Els pagans rars supervivents, tals com Senyamurungu, Mbanzamugabo i alguns altres són “exemples” dels anys 1930 que pagaren car llur refús a la “cristianització”. Una vertadera “caça de l’home”, a la qual els missioners de Muyaga no eren estranys, fou declarada contra el primer que,… acabà per exiliar-se….

         I malgrat tot, el mwami,  Mwambutsa,  mai es féu batejar.

PAS  D’ÉLITES,   PAS  DE PROBLÈME

         Els colonitzadors belgues tenien clara aquesta norma: fora élites i així no hi ha problemes. La qual cosa volia dir que quan en un país pobre, al qual es dóna ajuda, sorgeixen grups que es creuen “superiors” perquè “saben més”, aleshores no es volen sometre a les ordres del  colonitzador, i aquest ho té clar: un poble colonitzat ha d’esser un poble sumís.

            Per això, els belgues cercaren, comptant amb l’ajuda dels missioners crear Escoles per a tothom, però Escoles-Primàries.

         Anar a Escola ere el deure que imposaven a tothom, i la condició per a poder esser batejats i devenir “cristians”. Els joves i nins havien d’anar a Escola un quants cops a la setmana, i els adults, al manco un dia a la setmana, per a aprendre el Catecisme i esser batejats després de quatre anys.

         Anant la majoria a escola, el colonitzador inculcava la civilització i cultura “europea” i el missioner cristianitzava, que per a això havia anat a l’Africa.

         I fora “élite”. Tothom  estaria sumís i a “ses ordres”.

         Quan començà a haver-hi molta gent que havia accomplert els quatre anys i havien rebut el Baptisme, no podien continuar a l’Escola Superior perquè no n’hi havia per a tothom. Només els Seminaris Menors, a Burundi, i una Escola de Segon Grau a Astrida, a Rwanda. Després es diria el Centre de BUTARE.   No faltaven mitjans  “materials”, sinó personal “docent” per a més.

        

         Aquesta situació creà dos problemes: el chômage i la élite

molts de joves i homes, despres d’haver après a llegir i escriure no sabien tornar a les feines del camp, que deixaven per a les dones.  Els que havien fet estudis als Seminaris i a Astrida i no arribaven a esser preveres,  trobaven feines remunerades a l’administració

 colonial o a ca els missioners: ensenyants i catequistes, “secretaris”….la élite estava servida i els problemes també….

         Quan més endavant començaren a bufar els “aires” nacionalistes i independentistes era aquesta élite que se’n feia ressò. A Burundi, el partit UPRONA, estava format sobretot d’ex-seminaristes.

         Els missioners provaren de paliar els problemes del chômage promoguent moviments per a la joventut: JOC, Kiro i altres. Manera d’entretenir-los…i aprofitar el temps.

        

         Els esdeveniments del 72  no fou en l’origen i en la “resolució” un problema de élites…?

El pare SCHULTZ  i  el Bisbe GORJU

Els èxits obtinguts pels Pares Blancs en la “cristianització” del Burundi i els altres paísos dels Grans Llacs: Buganda, Bunyoro, Nkore, Rwanda, no es poden comprendre sense fer referència a llur ideología i estratègia: concepció teològica de l’Evangelització que l’entén com “una soteriología” i una “esglésiologia” de les quals es desprèn una estratègia.

L’Àfrica sub-sahariana havia estat allunyada de la missió l’origen de la qual es troba a “Pentecostés” (Fets dels Apòstols). A mitjan segle XIX les missions cristianes emprenen l’Evangelització de l’Àfrica Negra

Al Burundi es donaren als començaments dos punts de vista un xic diferents: el del pare Schultz i  el del Bisbe Gorju.

Missioner des de 1904 a 1947, el pare Schultz treballà a Rugari. A n’aquesta “missió” no es donaren conversions massives, perquè Schultz tenia per principi: cercar la qualitat abans que la quantitat.  Xocà fortament amb el primer Bisbe de Burundi, Mn. Gorju, que entenia la

cristianització segons els esquemes de que la salvació és primer de tot “salvació de les ànimes”: batejar per mínims signes d’acollida que es donassin, ja que partia d’aquella afirmació, llavors encara no obsoleta, extra Ecclesiam nulla salus.

Gorju censurà el pare Schultz i el denunciá davant el Pare Regional. Schultz es defensava així: “No..¡ Gorju no coneix els negres ja que ell no té

contactes amb la gent ¡  Ell només veu una cosa: el nombre; podrà mai

arrepenadir-se?...Tots nosaltres estam pel nombre,  però volem ensenyar, instruir, inclús tenint en compte pel baptisme  ignorants i incapaços…”

         Schultz pensava que havia que instruir, ensenyar…i obtenir poques conversions i “comptar” poques confessions.  Ensenyà moltes coses als barundi i aprengué molt d’ells…

         L’opinió de Gorju va prevaleixa en la majoria dels missioners Pares Blancs, per qualque cosa era el Bisbe.

         Amb el recolzament dels colonitzadors, amb el factor de les Escoles i en les ajudes sanitàries: Dispensaris i Hospitals, i també amb l’estratègia de

les recomanacions: quan els Colonitzadors havien de proveir “nous chefs” en els llocs de “tradició” pesava prou el fet de que el “candidat” fos batejat o no…

         L’estratègia del Bisbe Gorju fou anar cap els “chefs” tradicionals, baganwa, i preferència pel batutsi. El rei mai es féu cristià (supòs que això de només tenir una dona quan ell era l’Amo de “totes les vaques del país” no li feia cap gràcia)

         

         Quan els “chefs”, entre ells en Baranyanka, acceptaren batejar-se, les “conversions” foren massives. Trenta anys després de l’arribada del

Bisbe Gorju, els missioners podien presumir de que, fora de la perifèria, en certa manera encara bastant al “marge” de la vida social de Burundi, podien presumir que s’havia abastat a quasi el seixanta per cent de gent batejada

         Un seixanta per cent estaven “batejats”. El somni del Cardenal Lavigerie, fundador dels Pares Blancs, s’havia accomplert a Burundi…

          Però eren “cristians”?  Sabien, com defensava Schultz, el que volia dir i fer “esser cristià”…?

ELS CATEQUISTES

         Uns bons col.laboradors dels missioners foren els Catequistes.

Auxiliars dels missioners, els catequistes foren, per llur vida, per llurs activitats i llur posició social, els agents eficaços de la “cristianització”.  Abillats en sotana blanca, amb una creu llarga damunt el pit, portant una medalla i un rosari al coll, peus descalços  anaven per les colines….

(record encara la figura d’en Luka de Gitongo, que quan quedà vidu i en Miquel Parets el volia animar a dur una viudetat exemplar en continència li respongué: “Pare Miquel, encara la “polla” és com  un plàtan dels grossos…¡”)

         Els catequistes doncs, anaven per les colines a cercar la gent per a l’instrucció cristiana.

         Llur comportament resultava estrany per a la població: ells no participaven en el culte familiar dels avantpassats, ni en el nacional de Kiranga. Només veien que imitaven la manera de parlar dels missioners i duien pel cap un “salacot” com el colonitzadors.

         Algúns, en contacte prolongat amb els missioners, s’expressaven  en un francès comprensible. Sovint eren forasters a la “regió” on evangelitzaven -  la major part provenïen de les primeres Missions, com

Muyaga i Mugera. Temuts i respectats, posseïen  “la ciència del Blanc” i sovint també la seva severitat. Coneixien a fons el Catecisme i donaven més d’una galtada als ignorants i refractaris a la “cristianització”.

         Celibataris o casats,  vivien a prop de les Sucursals o llocs de Missió, i estaven sempre a punt per a acompanyar el “pare” a una visita als habitatges de l’entorn o pels servicis litúrgics.

         Per esser catequista calia haver estat escollit o escrutat jove pel Superior de la Missió. Aquest escollia entre els joves els que jutjava capaços d’aprendre bé el Catecisme, assimilar-lo i explicar-lo a la gent. S’havia de dintingir també per una “virtut” sòlida, pietat seriosa i competència en la lectura i l’escriptura, sense oblidar la maduresa de judici.

         En lloc de fundar una Escola de Catequistes, massa costosa, Mn. Gorju preferí confiar la formació d’ells als mateixos missioners. Quan els consideraven suficientment “formats” se’ls confiava inclús la predicació. Abans d’enviar-los a altres llocs, enfora de ca-seva, s’havien de casar i formar una “llar exemplar”.

         L’activitat del catequista era múltiple; feia de tot: sagristà, mestre, cuiner i criat del pare. Quatre dies per setmana havia d’assegurar l’ensenyament del catecisme als adults i al infants, endemés de la lectura i l’escriptura, càntics i cerimònies litúrgiques.

        

         A la Sucursal, el catequista hi anava a precedir el “pare” o a sustituir-lo. Assistía amb els auxilis espirituals als malalts i moribunds, que vivien lluny de la Missió.

         Abans del Conveni de 1928, els catequistes feien també de “mestres” a les Escoles. Entre els anys 1920-1940, els catequistes, amb els mestres que anaren sorgint, que havien estudiat a Astrida (Rwanda) o a Seminaris Menors, formaven la élite social.

         Els catequistes agafaren una “imatge” ambigua. Als ulls dels cristians eren “preveres” a les Sucursals i “notables” de la Regió.

Pels no-cristians eren com a “enemics públics”, perquè gaudien dels favors dels missioners i colonitzadors, i perquè  suprimien els “culte” antic, la qual cosa, deien els no-cristians, feria caure la venjança de Kiranga damunt el país.

         Els “chefs” tampoc els miraven en bon ull. Eren els “favorits” dels missioners i estaven exclosos dels imposts que posaven les autoritats colonials.                                             

         Malgrat els abusos i “mala conducta” de qualcún, objecte d’escàndol pels cristians i motiu d’exclussió del “grup”, la majoria estigueren a l’altura de la situació  i deixaren un bon record dins la població.

ESCOLARITZACIÓ

         L’Escola jugà un “rol” important  en l’acció missionera. La resistència a l’escolarització està lligada a la resistència a la cristianització.

         A Burundi, com a Rwanda, durant molt de temps les gents, sobretot els més  grans, miraren amb “mal ull” les Escoles.

         Les distàncies, el fet que anar a Escola era llevar braços a la feina d’agricultura i ramaderia, i el fet també que no hi veien cap profit a n’aquesta “nova Institució”, expliquen aquest rebuig.

            Molts enviaven a escola els nins “malaltisos” o els més febles. Hi enviaven els nins dels pobres i els menys dotats per a la “feina”

            Fou quan el mandat belga els hi obligà, principalment als fills dels chefs, quan les Escoles començaren a esser freqüentades, arribant al punt de mancança d’ensenyants.

            Es poden distingir dues etapes en l’evolució de les Escoles: l’Escola lligada als Catecumenats i l’Escola propiament dita.

La Convenció per a l’ensenyament lliure, feta al Congo l’any 1906, s’aplicà a Rwanda-Urundi al 1925. Un pas més gran es donà al 1928 amb el Conveni entre l’Estat colonial i les Missions cristianes.

         Aquest Conveni afectava a les instal.lacions, al subsidis i a l’exigència que el Colonitzador imposava als Chefs indígenes. Per altra part, els missioners es comprometien a donar, endemés de Catecisme i lectura, Instrucció pràctica.

         Així començava una nova etapa: l’Escola deslligada del Catecumenat. El Conveni era per a 20 anys, però l’existència de Catecumenats i Escola Pública continuà existint fins més enllà de la Independència del Burundi.

         Als Catecumenats hi assistien els grans per a rebre l’instrucció catequètica abans d’esser admesos al baptisme. Sempre els missioners i després l’Església dels Bisbes natius ha exigit quatre anys d’assistència al Catecumenat als adults no batejats per a esser admesos al Baptisme.

BUJUMBURA

         Els nins i nines assistien a les Escoles, on rebien instrucció “religiosa” endemés de les altres matèries. Quan la “cristianització” assolí més del 60%, seguiren funcinant els Catecumenats per a donar Catequesi als adults no batejats encara, i “Educació de Base” als nins i nines cristians

que no trobaven plaça a les Escoles de l’Estat sempre insuficients, sobretot en les regions de majoria hutu, o sigui per tot el País, excepte Bururi.

         Els Catecumenats mai han tingut cap tipus de “subsidi”, tant en temps dels Colonitzadors com en el Burundi Independent. Es sostenen amb l’imperezwa (la dîme) que aporten els cristians.

En la lluita escolar (1950), motivada perquè al Burundi bufaven també els vents d’Europa en torn a l’Escola No-Confessional, passà el curiós: el rei Mwambtsa, que mai es féu cristià, deia ben clar que no volia escoles laïques dins el seu regne.

Les monges Beneterezia, els “Germans” Benejosephu, els catequistes i més endavant els diplomats a Astrida, i exseminaristes feren molta feina dins les Escoles.

BURUNDIS...  diferents