ABASIRIKARE...

ELS  SOLDATS

         Sempre, a Burundi, havíem mirat  amb mala cara els soldats. Mai ens agradava topar-nos amb ells.  Eren “xulos”, anaven armats i ens miraven com en cara de llàstima o potser, més ben dit, envejós “menyspreu”. Nosaltres anàvem en cotxe i ells no: Nosaltres vèiem en ells uns “emprenyadors”, que t’aturaven per cercar-te pegues al cotxe, o s’acostaven per la Cooperativa a comprar i no pagar… i en el fons els miràvem com “assassins”. Ells eren els que havien matat sempre els hutu.

 Record una vegada que acamparen prop de Gitongo i els enutjos que causaren al nostre vigilant de nit, que era tutsi… l’enviaren a comprar cervesa “iprimusi”. El vigilant vingué tot apurat perquè la botella d’aquesta cervesa tenia un preu oficial, però el del “kirabo” la venia a un preu més alt: El nostre vigilant ens deia que li havien donat francs per a anar a dur deu botelles de cervesa i que l’amo del “kirabo” per aquells francs només n’hi  donava  set…”Putes soldats¡” dèiem nosaltres i el pobre vigilant no s’aclaria, ens demanava que nosaltres afegíssim els francs que mancaven.

         A mi m’aturaren una vegada, devers Muramvya, venint de Bujumbura i no em volien deixar passar avant perquè el llum de la matrícula no s’encenia….m’enviaven a cercar un taller a les 5 de l’horabaixa perquè m’ho arreglessin. Les hi vaig dir: “ no sabeu ben cert, pardals¡ que en aquestes hores no trobaré cap taller obert…?

“Què voleu per a deixar-me passar…..,?  Ja aniré a arreglar el llum a Gitega…”

 En mil francs ho “arreglàrem”…

I ara, quan  vaig tornar a Burundi, al 1997, els trobaves per tot arreu. Havien establert “posts” a cada arrondissament, trepitjant  en no pocs cassos propietats d’altri,  l’Església entre ells. A Nyabikere  tenien el “post” a  la Commune, però a Gatonde s’havien apoderat de la caseta on el “pare” s’allotjava quan anava a Sucursal. Teníem els soldats aferrats a les parets de la capella. Quan volíem anar a Gatonde, sucursal, ens havíem  d’allotjar a la caseta que les infermeres tenien llogada als familiars del recentment assassinat Arquebisbe, Mns.Ruhuna.

         A Rabiro també teníem soldats al devora, si bé no a la propietat de l’Església, però sí al lloc on l’Arquebisbe pensava construir la nova Parròquia.

         A Shombo no n’hi havia, estaven  devora Rusi, on només hi anàvem a fer les celebracions.

         Sempre era desagradable trobar-te amb ells, entre altres coses perquè  no podíem mirar-los sinó com a assassins. Ja ho havia dit el Bisbe Ruhuna: “Qui porta armes prest o tard es converteix en un assassí…”

         Especialment era desagradable si, quan anaves en cotxe, t’aturaven i et demanaven plaça en el cotxe. A part de que quasi sempre dúiem el cotxe ple de gent i no admetíem fer abaixar  ningú perquè ocupés el seu lloc un soldat, havíem decidit no deixar  pujar un soldat dins el cotxe si anava armat, endemés,   sabíem cert que quan un soldat et demanava pujar al cotxe era sempre per “capritx” o per demostrar que “ells” eren el “amos”.

         Una vegada, anàvem amb en Jaume i ningú més dins el cotxe, tinguérem una fregada forta.

 Quan passàvem per l’indret de Nyabikere ,(cal aclarar aquí que Nyabikere era la Comumne. La colina, on està la Parròquia, té per nom primitiu un nom més bell:  Zanandore, que vol dir: “porta i compartirem”)

Bé, idò a Nyabikere ens aturà una parella de soldats, armats de fusell, i ens demanaren si els volíem dur fins  a tal lloc…

Responguérem que nosaltres no volíem dins el nostre cotxe ningú  amb armes i si volien venir que amollessin els fusells…. Contestaren que a tal lloc tenien una missió a complir i havien d’anar armats… “Aneu a cridar el capità i li explicarem la nostra raó” responguérem nosaltres….

No anaren a cercar el “capità”. Preferiren quedar-se a terra….

         Vaig trobar un cas a Nyabikere, Parròquia, que em deixà sorprès i desconcertat.  Hi havia un jove ben plantat que cada diumenge venia a Missa, ens saludava amigablement, era pietós, resava moltes vegades i s’oferia per a llegir a la Missa. Ho feia i  sovint,  entenent-se amb  els  catequistes. Era també molt amic de les monges natives. És ver que semblava tutsi, cosa rara per Nyabikere, on al 1994 els havien mort a quasi tots…

         Un dia el me vaig trobar vestit de soldat… no me’n podia donar passada…. Com era possible que un jove així fos un assassí…..?     O era que no tots els soldats havien d’ esser qualificats “així” ….?

         Qualque cosa “bona” feien els soldats. Estaven per a la “seguretat”…. Un dia, al matí, comparegué pels voltants de Nyabikere un búfal aperduat….  Segurament provenia d’una “petita reserva” que no queia molt enfora i s’havia despistat.  Provocà espant a la població perquè un búfal fora del seu ambient es torna furiós i ataca i és un animalot.  Deien que n’havia ferit més d’un i a un home li havia arrencat un braç i tot….

         Els soldats agafaren els fusells  i, aquest cop, en feren un bon ús… en quatre trets el mataren.

         Després d’escorxat,  posaren la seva carn en venda al mercat.   Na Fina envià el cuiner a comprar-ne uns kilos i, ben preparada, bullida i “rostida”,  férem un bon  àpat.

LA BALANGUERA

BALANGUERA…BALANGUERA¡

         Una novetat que vaig trobar a Burundi en comparació al Burundi dels anys 1975-80, era la realitat de la “comunicació” en la qual s’havia progressat molt.  Aquells anys d’abans eren molts més els europeus que hi havia i ens vèiem en freqüència perquê uns o altres anaven a la Capital o a Gitega i ens passajàvem més i les coses es sabien perquè uns les contaven als altres.

         Al 1997 érem més pocs els europeus. D’espanyols, quasibé només nosaltres a Nyabikere, uns quants més italians a Bugenyuzi que estava veïnat i alguns a altres llocs. Italians sí, encara n’hi havia. Endemés dels missioners, els membres de ONG i alguns altres.

         La situació de guerra  els anys propers, 1993-96,  la presència de soldats escampats per a tot el País, els atemptats que continuaven sovint,  sovint per part  dels grups armats que habitaven per les muntanyes, i altres “herbes”… feia que es sortís per les carreteres l’indispensable i amb seguretat. 

         Tot això féu que es montàs una “xerxa” de comunicació radiofònica, que tenia la, diguem-ne “Central”,  a Ca els Xaverians de Bujumbura.

         Funcionava d’aquesta manera: s’instalava a la Missió o lloc d’habitatge una radio a una “freqüència” comú a totes les de la “xerxa”. Quan s’obria es podien comunicar amb tots els que la tenguessin oberta.   Era, en certa manera,  clandestina. Per això s’havia donat a cada  “emisora” un nom xifrat i així, si qualcú, fora de la xerxa, agafàs comunicació, sentia parlar amb italià o francès, però no podia endevinar mai d’on es parlava.

Es procurava també parlar sempre  en llenguatge “simbòlic”, mai es deien noms propis, per exemple per referir-se a Gitega es deia “la petit ville”  per referir-se al cotxe es deia “l’apareill”. A mi no m’anaven bé aquests subterfugis i quasi mai parlava  per la “radio”. Qui hi parlava cada dia era en Mauro, l’italià, que sempre tenia coses a comunicar als seus companys de la mateixa ONG.

         El nom assignat a la nostra era Balanguera (nom de l’himne de Mallorca). Uns italians tenien per nom “Lampedusa”, altres “Tivoli”…. Qui podia, en el Burundi, endevinar mai que en sentir Balanguera, Balanguera…es cridava a Nyabikere…?

         Cada vespre, a les 8’30 en clau, des del Xaverians, en Marqueto obria i començava el torn de cridades, segons una llista establerta. Cridava pel nom convingut de cada lloc…. Tots escoltàvem i quan arribava que deia: Balanguera, Balanguera…¡ responíem: a Balanguera tot va bé, normal, res de nou…. Si qualcú tenia qualque cosa a dir a un altre deia, al seu torn, “en acabar vull parlar en Lampedusa o en Tivoli, segons…

Les més de les vegades, aquells anys que hi vaig esser poques noves hi havia que contar, però els temps o els dies que hi havia hagut qualque atemptat o dificultats a qualque part   ho  sabies  el mateix dia.  Gràcies a la “xarxa” jo vaig poder comunicar des de Bujumbura, per exemple, que necessitava urgentment el passaport, quan la visita a l’oculista….

         La major part de dies, en canvi, tot era normal. Es podia dir allò que agrada  tant  dir als  francesos en francès: “pas de nouvelle, bonnes nouvelles”.

         A mi em feia l’efecte d’allò que tants aficionats al futbol  fan  cada diumenge horabaixa, escoltar el “carrusel  esportiu”

         Balanguera, balanguera, mira per on anares a filar….¡

AL VOLTANTS DE NYABIKERE.

LA   GRANJA

La Granja era una cosa molt bona que teníem a la Parròquia de Nyabikere, perquè era una obra d’amajambere (progrés) en totes les de la llei, ja que mostrava una manera pràctica de fomentar la “ramaderia” i proporcionava productes alimenticis necessàris, convenients i a bon preu  per a la Casa i per als veïnats i no tan veïnats que els volguessin, poguessin i sabessin adquirir-los.

        

         Havia començat per l’afició que en Jaume M. tenia per a tenir una guarda de cabres, fins i tot havien transportat cabres murcianes, o sia de Múrcia (Espanya) per a obtenir més bona raça. I de les cabres passaren a les vaques i altres animals de ramaderia sana i comuna.

         Després la prengueren pel seu compte els italians de una ONG.

 Quan vaig arribar,  cuidava de la Granja, un tal Mauro Ambrosini, més italià no pot ser, que, endemés, convivia amb nosaltres a la Casa de la Missió.

 Aquests italians tenien o havien fet obres per devers Rabiro i nosaltres habitàvem al seu petit “xalet” construït allà, quan anàvem de Sucursal per Rabiro, Mutara i Gisimbawagwa.

         En Mauro era un bon al.lot, molt tractable i ens feia, endemés de cuidar la Granja, molts de servicis en les seues anades i vingudes freqüents a Gitega, Bujumbura… Mutoyi i, si importa,    Muyinga… No tenia mai peresa per agafar el cotxe i corria ferm per aquelles carreteres plenes de clots que encara hi ha per l’Interior del Burundi.    Un cop vaig anar amb ell fins a Gitega. Hi anàrem gairebé en mitja hora….però les vegades que vaig pegar cops amb el cap al sòtil del cotxe…. només Déu ho sap ¡

         A la Granja hi havia unes quantes vaques i un brau, i de tan en quan venien qualque vadellet a bon preu, si bé per a comprar vadells havien de ser tutsi de bona posició i per Nyabikere no n’hi havia. Pel que fa a la llet, les vaques en donaven tanta que saturaven les necessitats de la Casa, inclús dedicant-nos a la fabricació,  en gran surtit, de yogurts.

 Vaig descobrir que  eren molts  bons els yogurts amarats de mel…¡

. Però la llet sobrava ja que la gent no en comprava. Tenien llet suficient o no tan suficient amb les cabretes de caseua, que era de franc.

         Les cabres no anaven bé… ni amb el creument amb les “murcianes” s’havia obtingut una bona guarda de cabres rentables, vol dir que donassin al manco per a pagar els treballadors que les cuidaven i un petit benefici.

         A la Granja també hi havia conills que, com és normal, es reprodueixen a balquena,  però, per números que fes i desfés en Mauro…els conills tampoc eren rentables.

         El que sí sortia bé era la cria de porcs i porcellins. Als barundi  els hi “deia”  tenir i criar porcs. Eren bons de mantenir i no agafaven malalties.

La cria de porcs  salvava el “rendiment” de la Granja. Molta gent comprava porcellins… N’hi havia que les compraven encara petits i els duien a caseua i d’altres que els compraven petits  i els deixaven a la Granja perquè els engreixàs millor i, ja engreixats, “feien matances”, així com sona, i se’n duien la carn a casa, bona i sana.

         La cria de porcs justificava el funcionament de la Granja.  Ara hi havia qui comentava que això de criar porcs ja ho havia inventat el Pare Estrany, un teatí mallorquí, vilafranqué per més senyes, que havia estat el fundador de la Parròquia de Nyabikere.

         La Granja muntà també una “pisco-factoria” just devora el riu que passava a prop. Una temporada resultà. Es criaven peixos molts i menjables, però, sia perquè fou  “flor d’un dia” o perquè en Mauro en això de peixos  no en sabia o no s’hi treballava amb normalitat i eficàcia, la “pisco-factoria” acabà a “norris”.

         Record que un dia que provàrem un peixets frits que havien pescat a la pisco-factoria… no eren menjadors….

         L’Ecònom del Bisbat de Gitega un dia vingué i comprà un vadellet per a ell o per a l’Economat…..aquesta fou la qüestió  a aclarir perquè si era per a ell ens havia de convidar a beure whisky quan el véssim per Gitega.

         Whisky no en beguérem  mai….

EL  PONT  DE  NYARWIRI

         Gatonde és el Dispensari on treballen dues infermeres mallorquines, na Francisca i na Margalida juntament amb n’Emilienne una noia murundi, gran persona, infermera també i Directora del Dispensari, i viuen totes tres a una Casa que hi ha al devora, que era de l’Arquebisbe Ruhuna, que morí assassinat al 1996. Tenen amb elles en Xisco, un orfe que els assassins deixaren de  costat creient que era mort, un dia després d’haver nascut, quan mataren els pares i germans. Al Dispensari li salvaren la vida i n’Emilienne l’ha adoptat. Na Margalida és la “madrina”.

         Gatonde està situat a uns 13 kilo-metres de Nyabikere, i a devers mig  camí, la carretera fa una baixada i la corresponent pujada perquè es troba amb la petita vall d’un torrent  o riuet i, com és de suposar amb un pont de troncs, el pont de Nyarwiri.

         El torrentó és la límia divisòria entre dos “arrondisemants” (diríem parlant en plata, entre dos municipis) i per tant el pont està fet, i ell no en té cap culpa, en “terra de ningú”, i això vol dir que ningú es preocupa per a tenir-lo en bon estat, perquè a quín arrondissement  correspon…?

         El pont és ample i hi ha troncs llargs que claregen, vol dir que no n’hi ha abastament. És fa difícil travessar-lo en cotxe, encara que no hagi plogut.  El “clarejar” que hi ha entre tronc i tronc, que endemés no estan ben ferms a la terra, fa que les rodes del cotxe, totes o dues o una, quedin encletxades entre dos troncs i el cotxe queda atrapat. Per a passar-lo bé cal passar justament pel mig del damunt del tronc de cada banda, la dreta i l’esquerra i cal que sigui ben pel mig del tronc especialment amb les rodes que tenen l’atracció.

         Tots, una vegada o altra, o més d’una, hem quedat atrapats pels troncs del pont, inclús en Mauro, l’italià, que es passa moltes hores per la carretera i està  avesat a creuar pontets de troncs.

         Una vegada que el vaig voler passar, li vaig enfilar cap al mig del tronc, un tronc es va alçar i quedar enganxat a l’eix” de les rodes del davant… quan ja sortia del pont, el tronc tombà per la part del darrera i quedà atrapat entre altres dos i pel davant m’aixecà la camioneta. Vaig seguir accelerant en primera i vaig arribar a sortir però arrossegant el tronc aferrat a la camioneta.

         Fou necessari temps i ajuda per a arrancar primer el tronc de la camioneta i després tornar-lo a col·locar  dins el pont.  Ajuda sempre en trobes  al Burundi, sempre hi ha desenfeinats que acudeixen en sentir qualque renou especial.

         La “fetxoria” més sonada del Pont de Nyarwiri fou però el dia que en Tomeu anà a començar  les obres a Rabiro. Per anar de Nyabikere a Rabiro s’ha de passar per aquest pont.

         En Tomeu partir de bon matí cap a Rabiro perquè havia comanat una camió  de “tafaris” i volia ser-hi  prest i tenir els homes i les coses a punt quan arribés el camió de “tafaris” (tafaris són el que diríem “totxos” d’argila cuita).

         En Tomeu arribà prest a Rabiro, prepararen les coses i a esperar el camió s’ha dit…. Es féu migdia i el camió no arribava. Clar que Gitega,  d’on havia de venir el camió carregat de tafaris, cau un poc enfora de   Rabiro… però havien quedat pel dematí d’aquell dia. Dinaren i el camió sense comparèixer…. Es féu horabaixa i el camió sense venir…

         Cansat d’esperar i, veient que tanmateix si arribava a venir el camió ja no tindrien  temps per a descarregar-lo aquell dia, tornà i, quan arribar al Pont de Nyarwiri, es trobà amb el camió, que havia quedat encallat dins el pont i per sortir-ne no hi valien ni accelerador, ni marxes curtes, ni reductores… l’havien d’aixecar en pes… I quí aixeca un camió gros, carregat de deu tones de safaris….¡

         No havien tingut altre remei que, primer de tot, descarregar-lo, i, una vegada buit,  una vintena d’homes l’aixecaren i posaren damunt troncs ferms. Després, una vegada posat el camió en pista, havien hagut de tornar carregar els tafaris i en això estaven quan en Tomeu els  trobà.

         Total, un dia més de feina.

Més endavant, veient que els de la Comuna,    ni d’una part  ni de l’altra feien res per a arreglar el Pont, en Tomeu s’animà i amb una colla de bons treballadors anà a fer-lo de bell nou.