ABASIRIKARE...

ELS  SOLDATS

         Sempre, a Burundi, havíem mirat  amb mala cara els soldats. Mai ens agradava topar-nos amb ells.  Eren “xulos”, anaven armats i ens miraven com en cara de llàstima o potser, més ben dit, envejós “menyspreu”. Nosaltres anàvem en cotxe i ells no: Nosaltres vèiem en ells uns “emprenyadors”, que t’aturaven per cercar-te pegues al cotxe, o s’acostaven per la Cooperativa a comprar i no pagar… i en el fons els miràvem com “assassins”. Ells eren els que havien matat sempre els hutu.

 Record una vegada que acamparen prop de Gitongo i els enutjos que causaren al nostre vigilant de nit, que era tutsi… l’enviaren a comprar cervesa “iprimusi”. El vigilant vingué tot apurat perquè la botella d’aquesta cervesa tenia un preu oficial, però el del “kirabo” la venia a un preu més alt: El nostre vigilant ens deia que li havien donat francs per a anar a dur deu botelles de cervesa i que l’amo del “kirabo” per aquells francs només n’hi  donava  set…”Putes soldats¡” dèiem nosaltres i el pobre vigilant no s’aclaria, ens demanava que nosaltres afegíssim els francs que mancaven.

         A mi m’aturaren una vegada, devers Muramvya, venint de Bujumbura i no em volien deixar passar avant perquè el llum de la matrícula no s’encenia….m’enviaven a cercar un taller a les 5 de l’horabaixa perquè m’ho arreglessin. Les hi vaig dir: “ no sabeu ben cert, pardals¡ que en aquestes hores no trobaré cap taller obert…?

“Què voleu per a deixar-me passar…..,?  Ja aniré a arreglar el llum a Gitega…”

 En mil francs ho “arreglàrem”…

I ara, quan  vaig tornar a Burundi, al 1997, els trobaves per tot arreu. Havien establert “posts” a cada arrondissament, trepitjant  en no pocs cassos propietats d’altri,  l’Església entre ells. A Nyabikere  tenien el “post” a  la Commune, però a Gatonde s’havien apoderat de la caseta on el “pare” s’allotjava quan anava a Sucursal. Teníem els soldats aferrats a les parets de la capella. Quan volíem anar a Gatonde, sucursal, ens havíem  d’allotjar a la caseta que les infermeres tenien llogada als familiars del recentment assassinat Arquebisbe, Mns.Ruhuna.

         A Rabiro també teníem soldats al devora, si bé no a la propietat de l’Església, però sí al lloc on l’Arquebisbe pensava construir la nova Parròquia.

         A Shombo no n’hi havia, estaven  devora Rusi, on només hi anàvem a fer les celebracions.

         Sempre era desagradable trobar-te amb ells, entre altres coses perquè  no podíem mirar-los sinó com a assassins. Ja ho havia dit el Bisbe Ruhuna: “Qui porta armes prest o tard es converteix en un assassí…”

         Especialment era desagradable si, quan anaves en cotxe, t’aturaven i et demanaven plaça en el cotxe. A part de que quasi sempre dúiem el cotxe ple de gent i no admetíem fer abaixar  ningú perquè ocupés el seu lloc un soldat, havíem decidit no deixar  pujar un soldat dins el cotxe si anava armat, endemés,   sabíem cert que quan un soldat et demanava pujar al cotxe era sempre per “capritx” o per demostrar que “ells” eren el “amos”.

         Una vegada, anàvem amb en Jaume i ningú més dins el cotxe, tinguérem una fregada forta.

 Quan passàvem per l’indret de Nyabikere ,(cal aclarar aquí que Nyabikere era la Comumne. La colina, on està la Parròquia, té per nom primitiu un nom més bell:  Zanandore, que vol dir: “porta i compartirem”)

Bé, idò a Nyabikere ens aturà una parella de soldats, armats de fusell, i ens demanaren si els volíem dur fins  a tal lloc…

Responguérem que nosaltres no volíem dins el nostre cotxe ningú  amb armes i si volien venir que amollessin els fusells…. Contestaren que a tal lloc tenien una missió a complir i havien d’anar armats… “Aneu a cridar el capità i li explicarem la nostra raó” responguérem nosaltres….

No anaren a cercar el “capità”. Preferiren quedar-se a terra….

         Vaig trobar un cas a Nyabikere, Parròquia, que em deixà sorprès i desconcertat.  Hi havia un jove ben plantat que cada diumenge venia a Missa, ens saludava amigablement, era pietós, resava moltes vegades i s’oferia per a llegir a la Missa. Ho feia i  sovint,  entenent-se amb  els  catequistes. Era també molt amic de les monges natives. És ver que semblava tutsi, cosa rara per Nyabikere, on al 1994 els havien mort a quasi tots…

         Un dia el me vaig trobar vestit de soldat… no me’n podia donar passada…. Com era possible que un jove així fos un assassí…..?     O era que no tots els soldats havien d’ esser qualificats “així” ….?

         Qualque cosa “bona” feien els soldats. Estaven per a la “seguretat”…. Un dia, al matí, comparegué pels voltants de Nyabikere un búfal aperduat….  Segurament provenia d’una “petita reserva” que no queia molt enfora i s’havia despistat.  Provocà espant a la població perquè un búfal fora del seu ambient es torna furiós i ataca i és un animalot.  Deien que n’havia ferit més d’un i a un home li havia arrencat un braç i tot….

         Els soldats agafaren els fusells  i, aquest cop, en feren un bon ús… en quatre trets el mataren.

         Després d’escorxat,  posaren la seva carn en venda al mercat.   Na Fina envià el cuiner a comprar-ne uns kilos i, ben preparada, bullida i “rostida”,  férem un bon  àpat.