LA BALANGUERA

BALANGUERA…BALANGUERA¡

         Una novetat que vaig trobar a Burundi en comparació al Burundi dels anys 1975-80, era la realitat de la “comunicació” en la qual s’havia progressat molt.  Aquells anys d’abans eren molts més els europeus que hi havia i ens vèiem en freqüència perquê uns o altres anaven a la Capital o a Gitega i ens passajàvem més i les coses es sabien perquè uns les contaven als altres.

         Al 1997 érem més pocs els europeus. D’espanyols, quasibé només nosaltres a Nyabikere, uns quants més italians a Bugenyuzi que estava veïnat i alguns a altres llocs. Italians sí, encara n’hi havia. Endemés dels missioners, els membres de ONG i alguns altres.

         La situació de guerra  els anys propers, 1993-96,  la presència de soldats escampats per a tot el País, els atemptats que continuaven sovint,  sovint per part  dels grups armats que habitaven per les muntanyes, i altres “herbes”… feia que es sortís per les carreteres l’indispensable i amb seguretat. 

         Tot això féu que es montàs una “xerxa” de comunicació radiofònica, que tenia la, diguem-ne “Central”,  a Ca els Xaverians de Bujumbura.

         Funcionava d’aquesta manera: s’instalava a la Missió o lloc d’habitatge una radio a una “freqüència” comú a totes les de la “xerxa”. Quan s’obria es podien comunicar amb tots els que la tenguessin oberta.   Era, en certa manera,  clandestina. Per això s’havia donat a cada  “emisora” un nom xifrat i així, si qualcú, fora de la xerxa, agafàs comunicació, sentia parlar amb italià o francès, però no podia endevinar mai d’on es parlava.

Es procurava també parlar sempre  en llenguatge “simbòlic”, mai es deien noms propis, per exemple per referir-se a Gitega es deia “la petit ville”  per referir-se al cotxe es deia “l’apareill”. A mi no m’anaven bé aquests subterfugis i quasi mai parlava  per la “radio”. Qui hi parlava cada dia era en Mauro, l’italià, que sempre tenia coses a comunicar als seus companys de la mateixa ONG.

         El nom assignat a la nostra era Balanguera (nom de l’himne de Mallorca). Uns italians tenien per nom “Lampedusa”, altres “Tivoli”…. Qui podia, en el Burundi, endevinar mai que en sentir Balanguera, Balanguera…es cridava a Nyabikere…?

         Cada vespre, a les 8’30 en clau, des del Xaverians, en Marqueto obria i començava el torn de cridades, segons una llista establerta. Cridava pel nom convingut de cada lloc…. Tots escoltàvem i quan arribava que deia: Balanguera, Balanguera…¡ responíem: a Balanguera tot va bé, normal, res de nou…. Si qualcú tenia qualque cosa a dir a un altre deia, al seu torn, “en acabar vull parlar en Lampedusa o en Tivoli, segons…

Les més de les vegades, aquells anys que hi vaig esser poques noves hi havia que contar, però els temps o els dies que hi havia hagut qualque atemptat o dificultats a qualque part   ho  sabies  el mateix dia.  Gràcies a la “xarxa” jo vaig poder comunicar des de Bujumbura, per exemple, que necessitava urgentment el passaport, quan la visita a l’oculista….

         La major part de dies, en canvi, tot era normal. Es podia dir allò que agrada  tant  dir als  francesos en francès: “pas de nouvelle, bonnes nouvelles”.

         A mi em feia l’efecte d’allò que tants aficionats al futbol  fan  cada diumenge horabaixa, escoltar el “carrusel  esportiu”

         Balanguera, balanguera, mira per on anares a filar….¡