IMATGES D'ÀFRICA

Josep Frigola

(21/06/1941)

Empordanès que fa més de 50 anys que sóc a l'Àfrica. Vaig néixer a Ventalló el 1941. Ordenat sacerdot diocesà de Girona 1965. El mateix any vaig marxar a la diòcesi de Kupela (Alt Volta

Plegats, girem un full gruixut de 50 anys

Dij, 30/04/2015 per Josep Frigola

El 27 de juny del 1965 el doctor Narcís Jubany ens va ordenar, quatre capellans, al Mercadal de Girona. Hi havia l’estimat Quim Vallmajó que va celebrar la primera missa dos dies després a Navata, el 29; un servidor vaig fer-ho a Vila-Robau el 4 de juliol.

Ja ho veieu, és motiu ben engrescador per a festejar-ho. No parlo tant de dia de festa com d’ocasió d’aplegar-nos. Creients o no, necessitem celebrar la vida, la fe, la solidaritat; a més, hem d’alliberar la porció d’esperança que portem a dins, potser massa arrodida. I com que les celebracions les fem junts, esteu tots i cadascun convidats a una missa d’acció de gràcies que tindrà lloc a l’església de la Immaculada de Figueres el diumenge 28 de juny. El dia 29, festa de la vila, farem repicó a l’església de Sant Pere recordant ben especialment en Quim i el seu do martirial. També ens entendrem per trobar un dia i celebrar-ho amb la comunitat de la Sagrada Família. Quan jo arribi a finals de maig, amb els familiars i els companys capellans ja acabarem d’arrodonir-ho i podré fer-vos quatre ratlles per precisar-ho tot millor. De moment, apunteu-vos les dates ja que la vostra presència, per ella mateixa, serà un esclat d’acció de gràcies. Estic ben segur que en el llibre de la vostra vida hi ha pàgines senceres de simpatia, comunió, recolzament i ajuda a la missió que hem tingut encomanada des de fa anys i panys a l’Àfrica. Us dec tant i tant que n’he quedat ben arruïnat, només Algú Altre us ho podrà pagar, recompensar.

Rebeu una abraçada virtual ben integradora i prou gran per a tots, esperant els dies i moments de bones retrobades que gaudirem aquest estiu, si Déu vol.

NÍGER

Quan el perdó allibera i genera ganes de pacificar

     Ja han passat tres mesos de la gran terrabastada contra les comunitats i esglésies cristianes, a Zinder i a Niamey principalment, el 16 i 17 de gener. Es pot dir que hem recuperat la calma i la tranquil·litat, però no podem pas encara parlar de pau, les causes soterrades de la eixelebrada destrossa persisteixen. Malauradament, el caliu fomentat pel radicalisme religiós musulmà, la mala maror sociopolítica i la massa de població jove desvagada i desemparada, encara és capaç de revifar-se en qualsevol moment per a reprendre foguerada.

     La majoria de malfactors s’ha escapolit o aterrat en caus. Com que es varen utilitzar els reportatges audiovisuals dels mitjans de comunicació i els vídeos particulars per identificar-los i atrapar-los, molts varen fugir, d’altres s’han amagat. En varen engarjolar uns dos centenars i va tocar rebre sobretot als adolescents i joves; de peixos grossos promotors i instigadors, n’han agafat molt pocs. I la població què? Fora dels amics més propers i d’alguna veu notable aïllada, la gent en general, l’endemà mateix, va posar el cap sota l’ala. No se sap ben bé per quins mecanismes no s’ha volgut mullar, ha fet com si res, ha relegat la seva pròpia responsabilitat al govern i als qui en tenen la culpa. En això últim, estem tots gairebé fets del mateix patró. Sembla com si l’estratègia que ens protegeix és de quedar-se muts i a la gàbia; com a molt, mirarem de veure qui en té la culpa, reservant-nos un roc a la faixa per poder acusar, deixant que la mateixa tempesta s’ho vagi emportant tot aigua avall. Segurament que aquesta actitud de la gent en general i de la població d’aquí en particular, aquesta manca de recolzament als espoliats i l’absència de rebuig de tanta barbàrie, és el que ha fet més mal als qui hem cregut sempre que la nostra presència i treball van destinats al servei de tothom sense distincions. Ens dol de veritat. Ara mateix, si se’ns demana generositat a l’hora de repartir perdó, n’hem d’oferir tant o més a la població degut a la seva passivitat que als propis malfactors.

    Ens hem reunit varies vegades per analitzar el fets i mirar d’amorosir els traumes. Després d’haver rebut tanta estopa, fa bé agafar-s’ho no solament amb filosofia sinó també amb la humilitat-realitat que ens fa dir: deixem de parlar de la seva absurda malifeta, reprenem camí, parlem una mica més del que nosaltres hauríem pogut fer millor, de com podem refer de nou relacions d’amistat, reconstruir les institucions d’ajuda religiosa i social pel bé de tothom i dels més desfavorits en particular.

En ocasió de la Pasqua de Resurrecció, cada any el bisbe fa una missa a la presó. Enguany s’ha trobat amb una bona colla de joves i adolescents que havien fet la seva “bona obra” i potser encara n’estaven cofois..., ¿disposats a tornar-hi? No cal dir que va ser un moment propici per oferir perdó a qui en volia. Hem visitat altres presons del país amb aquesta mateixa intenció. Pels dos companys de Zinder, molt afectats, que varen poder anar a celebrar la Pasqua amb la seva comunitat en la sala biblioteca, la peça més estalviada de l’hecatombe, va ser un moment commovedor. El sentit profund de la festa i la força de la fe que remou les tripes abans que les muntanyes els va donar prou ànim per anar a la presó a perdonar els seus botxins. En la visita que es va fer a una altra presó a les afores de Niamey, ens varen assabentar que havien permès als joves relacionats amb la crema i destrucció anar a treballar a l’hort que hi ha al costat del centre penitenciari per a desfogar-se; però abans, el director, ben o mal intencionadament, els va dir que la tanca de l’hort, el pou i els dipòsits eren fruit d’un projecte dels cristians a qui havien maltractat feia unes setmanes.

     No m’allargo més. No hi ha volta de fulla. Tornem a la mateixa cançó de sempre: perdó i perdonar. Sí, la mateixa cançó, sense que tingui ben res d’enfadosa mirant-ho amb el cap serè i un cor entendrit. M’atreveixo a dir que, de bell antuvi, tothom és capaç de perdonar. Fins i tot em sembla que som més capaços de perdonar que de demanar perdó. Cal però entrar descalços en aquest terreny sagrat que dóna vida i allibera. Tot hi apareix com nou de trinca. Només es tracta de ser sincers, generosos, oferir a l’altre el mateix que volem per a nosaltres. Saber perdonar és l’art que ens permet ser creatius i decoradors al màxim. Primer, ho aposentem tot de cara i després comencem a refer lligams, una bona relació amb l’objectiu d’estimar-nos altra vegada. Sempre, és clar, més enllà i per damunt dels fets que no s’obliden gairebé mai i de les marques de les nafres que romanen. No oblidar i quedar marcats no disminueix en res un perdó gratuït i victoriós.

IMATGES    AFRICANES

BUGARAMA

(el  "punt"  per  carretera,

més  alt  de  BURUNDI)

És el punt més alt on passa la carretera asfaltada, creuer entre les carreteres que vénen de Bujumbura, 
Kayanza  (frontera amb Rwanda) i Gitega.

 

 BUJUMBURA  

(Capital  de  BURUNDI)

BANDERA   I  ESCUT   DE  BURUNDI

Bandera del Burundi
Les tres estrelles signifiquen el seu lema:
Ubumwe, ibikorwa, amajambere.
que  surten  també  a  l'escut:
(Unitat, treball, progrés)

Volcà BISOKE  (RWANDA)  

Aquesta Creu està col.locada en el lloc

on els primers Missioners parlaren amb els

Barundi i fundaren la primera Missió,

Muyaga, 1898.

 

Primers Missioners que arribaren

             a Àfrica  Negra

Missioner  a  Burundi  en  biclicleta

1920         

 

 

 Cardenal  LAVIGERIE,

FUNDADOR  dels   PARES  BLANCS

  
Aquí tenim “unes” fotos que hem anat trobant
dels primers Missioners, tots Pares Blancs, que
fóren a Burundi als darrers anys del segle XIX
i els primers vint anys del segle XX.
(No  sabem  dir  qui  són...???  )

Pares  Blancs amb  els administradors belgues: 

A Kinyinya, Missió situada a prop de laFrontera amb Tanzània.

(1.909)

 Les  primeres  "monges"
BENE-TEREZIA
fundades  per  les  GERMANES  BLANQUES
en  1931

Catedral de MUGERA 

Primer gran Centre religiós de Burundi,

amb Parròquia i Seminari Menor

Pare  Blanc  que  treballà  a  Burundi

(1.920)

        Els Pares Blancs fóren els primers “missioners” que arribaren a Burundi i, pràcticament cristianitzaren tot el País. Fou de gran ajuda el fet que, durant els anys de la Colonització, el Bisbe de Gitega, Mns. Grauls, i l’Administrador Belga eren germans.

         Implantaren  una “cristianització” molt ben organitzada i “generosa”, en el sentit que, quan anaren a Burundi altres “missioners”: Xaverians, Combonians, sacerdots “Fidei-Donum”… ,  els hi deixaven les Missions ja establertes i “ells” anaven a la “frontera” a fundar noves Missions.

         Quan la Independència, 1962, passaven el seixanta per cent els barundi “cristians”.

         Per als Pares Blancs, Missioners de l’Àfrica, el Burundi era com llur perla preciosa…

         Ara n’hi queden pocs, entre altres coses, perquè el segon President Jean Baptista  Bagaza, que expulsà molts missioners, expulsà sobretot Pares Blancs.

 

Pares   Blancs  "ja  indígenes"

*********************

Gran Mercat de Bujumbura.

 Per ser la Capital, tenir Port i Aeroport, Bujumbura  és el “Gran Mercat” de Burundi, és el Centre de “comunicacions” entre Burundi i l-exterior. Hi ha moltes botigues i  “ supermercats”

 i el cartier assiàtic

Mercat de Rutegama

GITEGA

Gitega està en el centre de Burundi. 

Era la residència del Mwami(el Rei). 

A Gitega es fundà la primera Diòcesi del Burundi, 

on residí el primer Bisbe. 

FESTA   RELIGIOSA

  Gran  FESTA   "ESGLESIAL"

A  GITEGA

ORDENACIÓ  de  PREVERES

Encara  que  soni  a  "exòtic..."
el  bisbe  MURGUI   visità  BURUNDI
(Any   2.008)

  

Capella del Seminari Major,  Butare RWANDA

 "Un  racó"  molt  típic  a  Burundi:   casestes  de  fang  i  bananers

 

NGOZI, Província i Diòcesi de Burundi  

                                             

   

ALIMENTS

 

MUTOYI   (Burundi) 
Gran Fàbrica de “bloquets” 
Construïda per missioners italians

Source du Nile          

     Aquesta foto és d’un “segell” que vol reproduir el que finalment s’ha considerat la Font del Nil,  Si us fixau, pareix una “pixerada”…    

     El riu Nil, el gran Nil, el riu més llarg d’Àfrica, i podríem dir el riu més important de la nostra Història, ja que a la vora del Nil surgí la primera  gran Cultura del Món Antic, l’Egipte de les Pirámides.         

     Ja Ptolomeo (s.II) es demanà on estaria la font del Nil.  Més endavant, segle XIX, grans exploradors, Burton, Speke, i finalment Livingstone, la cercaren i pensaren si estaria en el Llac Victòria, o més al Sud per devers Rwanda

La  vaig  visitar  i  rentar-m'hi  les  mans
(any  1976)
***************
********

Aquí tenim les fotos que situen la font del Nil a Rwanda, amb un cartell i tot.

        Però, finalment, al 1934, Buckhart Waldecker arribà a la seguretat que la “famosa” font del Nil es troba a Burundi.   Concretament a Gasumo, Rutovu,  província de Bururi. 

Hi ha la seva lògica…. 

El Burundi està situat en el que es nomena La Crête du Congo-Nile:

 És a dir “la Cresta” del Congo-Nil.  

 La major part del País del Burundi està a una altitud de 1.400 metres sobre el nivell del mar, o sigui alt, i l’aigua de totes les fonts i rius de la part Oest van a parar al riu Congo, que desemboca en l’Atlàntic. 

En canvi, les aigües de fonts i rius de la part Est van a parar al Nil, que finalment desemboca en el Mediterrani.    

    Clar que abans d’arribar al que és pròpiament el Nil, passaran per molts de rius i llacs.   A Burundi hi ha els rius Ruvyronsa i Ruvubu, que s’uneixen a un punt i donen, els llacs Cohoha, i al riu i llac Akagera,  i del Akagera arriben al Llac Victòria, on comença el que es nomena el Nil Blanc. Es pot dir que el Nil passa pels paísos africans: Burundi, Rwanda, Uganda, Tanzània,  Sudàn  i  Egipte.Ara bé, la font del Nil està allà on es troba la corrent d’aigua més al Sud… i aquest lloc és a Gasumo (Burundi), per petita que sigui aquesta font...

 

*********************
************

 Parc  natural   "SERENGETI"
(Tanzània)

      És un Parc natural o reserva, situat al Nord de Tanzània, no lluny del Kilimanjaro. Té una extensió de 150 kilómetres en una direcció i 300 en l’altra. Hi passàrem una nit juntament amb altres cinc companys al maig de 1975. Per les fotos es veu que està poblat d’animals salvatges. De lleó no en vérem cap. Sí molts de búfals.     

          Els “animals” es poden veure al matí i a l’horabaixa:Al matí, quan van a cercar lloc on trobar menjar, aigua… i fresca. A l’horabaixa, quan recorren la Sabana per a anar a cercar el lloc per passar la nit.

         De nit no es mouen i en ple sol tampoc, o sia que des de devers les 9 hores fins a les setze hores no són vistables pels camins que travessen la Sabana. 

       A  Àfrica no hi Selves, o sia vegetació molt atapida, sinó Sabanes, grans extensions on creix l’herba la temporada de pluges i arbres bastant clarejats.
 

Mallorquins dins el SERENGETI
1975
 (Alfred Miralles, Joan Perelló i en “Toñito” dels “monitos”) 

un  o  una   "masai"...

           El Ngorongoro, que per cert té un nom molt africà, és una reserva natural, declarada per la UNESCO  Patrimoni de la Humanitat.

           És un Parc situat dins el cràter d’un volcà, també al Nord de Tanzània, en el qual hi conviuen les “feres”, la foto mostra una guarda de lleons assoleiats, juntament amb persones humanes: els Masai, segurament els homes que viuen una vida més “primitiva”  en tot  l’Àfrica.

(al  1975   no  hi poguerem  davallar,  hi  havia  massa  fang...)

Aquestes imatges són del Parc Manyara més petit però més maco que el Serengeti.

 

Aquí tenim el Centre del Manyara,el  Llac del mateix nom.

Sol estar ple d’aus precioses.

  

Malindi: 

Són unes platges a la vora de l’Oceà Índic, 

situades a un centenar de kilómetres al Nord de Mombasa.

(hi  passàrem  cinc  dies....) 

NAIROBI

 NAIROBI  (Capital  de  KENIA)

(PARLAMENT...)

Hi vaig esser al maig de 1975. Era una gran Ciutat. Capital de Kenya, contava ja aleshores en dos milions d’habitants. 
Quan la visitàrem quedarem admirats per la majestuositat de llurs edificis i tinguérem laimpressió que tenia més “modernitat” que les ciutats espanyoles.
Després vaig passar per Nairobi en diverses ocasions, a voltes només per l’Aeroport, punt d’enllaç entre l’Àfrica Equatorial i els altres païsosdel Món sencer. 
De Nairobi partien avions cada dia cap a Europa, Amèrica
i Àsia.
Hi vaig passar moments difícils, l’any 1978, amb els “taxis” que
fallaven en bateria, i per causa del retrassos d’avió en el 2000.
L’aeroport de Nairobi ha estat per a mi el darrer, pràcticament, on he
passat hores d’espera llarga i enutjosa.

Mombasa  
       Aquí tenim el més característic de Mombasa: els arcs de la principal Avinguda, que volen imitar els “queixals” d’elefant.    

      Mombasa és la segona ciutat de Kenya i endemés és Port de mar. 

     Està edificada damunt una Illa, encara que no te n’adonis, degut a la quantitat de ponts que l’uneixen a la terra ferma, i fan també que la ciutat es prollongi més enllà de l’Illa.    

 

     L’Illa de Mombasa fou, juntament amb l’Illa de Zanzíbar, els grans mercats de negres venuts com a esclaus i embarcats cap a les Amèriques.

      Sembla més una ciutat musulmana que africana. Només veus àrabs abillats amb el turbant i un cotxe de luxe.  

   
Mwanza       

      És la segona ciutat de Tanzània i té el privilegi  d’estar a la vora del LLAC per antonomàsia, el Llac Victòria, el més gran del Món. 

    Hi passàrem, al 1975, entre l’anar i tornar, tres nits. Hi visquérem una cosa impensable i inesperada: una Processó del Corpus,  al punt del migdia

Panoràmica de KIGALI, Capital de Rwanda 

KIGALI

 Hi vaig esser l’any 1979. Era una ciutat tranquil.la i més petita que la capital de Burundi, Bujumbura.

 Havia estat creada quan la Independencia, 

ja que durant la Colonització, 

els belgues controlaven Rwanda des de Bujumbura 

i el centre religiós important era i és a Butare.
Crearen una ciutat nova per a tenir la Capital al Centre del País.
Era una ciutat tranquil.la quan la vaig visitar, any 1979.
Al 1994 fou escenari de molta sang, entre hutu i tutsi.