Del
conflicte Estat –
pagesia
al
CONFLICTE ÈTNIC
?
Aquest
escrit és la traducció del capítol 28 “Du conflit État – paysannerie au conflit
ethnique” del Llibre Burundi, la fracture identitaire, sous
la direction de Jean-Pierre Chrétien et Melchior Mukuri, que aleshores és la conclusió de l’estudi, publicat al 1996
per Hubert Cochet baix el títol de Burundi:
le paysannerie dans la tourmente. Hubert Cochet firma ambdós.
Malgrat la coloració purament ètnica
que es vol donar als esdeveniments tràgics del Burundi, es tracta també, al
nostre parer, de síntomes molt aguts d’un conflicte Estat – pagesia. Sense
voler reduir el problema ètnic a un conflicte social, un conflicte de
classe (seria una simplificació
abusiva), tenim aquí un aspecte primordial del conflicte que ha estat sempre sàviament embolicat
perquè la classe política en el seu conjunt (partits i ètnies mesclats), i
particularment les franges més extremistes, hi puguin trobar llur interés.
Cultiu al "mwonga"
EL TALL
PAGESOS – NO PAGESOS
Els “pagesos” burundesos són majoritàriament hutu però també
tutsi
(sense
parlar de la minoria twa,
generalment gerrers – agricultors). Tots habiten a les “colines” (pujolets) ,
és a dir dispersats pels camps dins el conjunt del territori. Els suburbis i
les “viles secundàries” arrepleguen una
ínfima part de la població.
Les
explotacions agrícoles, organitzades en la major part en torn de la família
restringiuda ( el matrimoni ), són de talla petita, gairebé de 0’7 a 1 hectàrea
per família, si bé aquest promig amaga importants diferències dins una mateixa
regió, per una part, i entre les regions amb més densitat de població (300 a 500 habitants per km2)
i aquelles amb menys (100 a
200 habitants per km2), per l’altra.
Aquestes explotacions, generalment
situades damunt fortes pendents d’un
relleu tortuós, són cultivades manualment amb l’ajut d’eines simples i poc diversificades: una o
dues aixades per família, un matxet, alguns paners, i res més. Les entrades
totals d’aquestes famílies ( incloint
allò que no dóna per cap canvi comercial, és a dir la producció
autoconsumista) no passen de l’equivalent a 1.000 a 1.500 francs
francesos per any.
Els burundesos no “pagesos” habiten en
general a Bujumbura o en els petits centres administratius en càrreg de comandants de lloc de Província.
Són sobretot tutsi, també qualque hutu, potser en proporció equivalent si bé
cap estadística (sortadament¡) permet clarificar aquest punt. Són aquesta
petita minoria socioprofessional – els no pagesos – els més beneficiats de les activitats de l’Estat (funcionaris),
activitats comercials, professions liberals i llocs dins l’exèrcit. En el sí
d’aquesta minoria, són els Tutsi que han monopolitzat una bona part de
places, particularment dins l’Exèrcit
ben segur, però també dins l’administració
i les activitats econòmiques
lligades a la “tramitació del cafè”.
Aquesta minoria no pagesa i
essencialment urbana viu enfora de les colines, i permaneix molt lluny del camp, el que diuen desiara. Encara que els
pares hagin quedat a la colina – van
veure’ls de tan en quan – aquesta minoria urbana viu com si fos a un altre
planeta, aillats de la resta del país com dins una bimbolla de sabó (o dins una
torre d’ivori). Viu a l’exterior del País. A Burundi, deixar Bujumbura, és anar
“a l’interior” del país. El camp és l’interior com si la Ciutat estàs a l’exterior !
Fou a l’època colonial quan els primers
fills dels pagesos ( dels pagesos sobretot benestants, com ja hem vist, de
“costum” caps, essencialment tutsi o descendents de família reial) deixaren
l’agricultura i començaren a aprendre el francès, el catecisme, i després
calçaren sabates. Avui la “fossa” que
separa pagesos i no-pagesos podria
encara essser materialitzada, de manera un poc caricaturista, per el qui separa
els qui parlen francès dels altres, els que calcen sabates dels que
“van-peu-descalç”...
Aquests són els signes exteriors de la
riquesa que permeten reconéixer, sense risc d’equivocar-se, un urbà d’un rural,
un “pagès” d’un funcionari. Ja que no hi ha gaire activitats econòmiques no
agrícoles fora dels servicis oferts per l’administració i el clergat, segon “empresari” del país.
Aquest antagonisme pagès – no-pagès
podria esser-hi des del periode colonial, descrit com una relació administració/pagesia. Aquella època, el símbol de la submissió i de
la participació a l’ordre colonial no eren les sabates, però sí les teles
importades que reemplaçaven les antigues
escorces de ficus. Les revoltes anticolonials dels anys
1920 no divulgaven elles, a mode de slogan
de concentració, fora vestits
importats, fora eines industrials, fora imposts, moneda i obligacions ?
Avui en dia, els agents econòmics
no-pagesos són encara tots, o quasi tots,
fills de pagesos. Però la distància que els separa de llurs pares és
grossa, el mateix que el menyspreu profund que tenen en general cap a la pagesia i les coses de la terra. Per a aquells que tenen cotxe, el problema
essencial és facil.litar l’accés en
cotxe a la llar de llurs pares per a un dinar o un dematí o un capvespre i
retornar a Bujumbura el mateix dia.
Quants de polítics han fet
construir pistes o asfaltar
les ja existents per a accedir aviat a la casa dels pares i poder partir més
aviat encara ? S’endevina aviat si una família de “pagesos” té fills a la ciutat i el nivell de vida
d’aquests mirant el camí que mena a la porta de la casa...
Aquest menyspreu per les coses de la
terra no impedeix als urbans però reivindicar llurs arrels pageses i participar
– a la seva manera – al desenvolupament econòmic
de llur “commune” d’origen. És així que han sorgit, dins nombroses “comunes”,
les “associacions per el desenvolupament de tal comuna”, animades pels ressorts
de la comuna en qüestió, habitant a la ciutat però fent quelcom per a llurs
pares. Malgrat les bones intencions que animen generalment tals grups, llurs
accions es limiten a cercar finançaments d’infrastructures (sobretot “pistes”
i, quan això és possible, llur asfaltament) i a la transmissió en paraules d’orde de l’administració i del
partit únic Uprona: reagrupament i millorament de l’habitatge (vilagització),
arrangement dels cafetals, netetja dels bananers, lluita
antierossiva...Aquestes associacions han funcionat com a petits ressons de
notables instal.lats a la ciutat, però que, dins llur colina d’origen han a poc a poc, i parcialment,
substituït les antigues assemblees de
notables savis (els Bashingantahe)
als quals la població acudia per a l’arbitratge dels conflictes. Fins al punt que aquesta tradicional i
vertadera institució dels Bashingantahe s’ha vist progressivament
reemplaçada pels savis vinguts de la
ciutat, vestint sabates i “americana”, però d’eloqüència pobra a més no poder
que ha oblidat els proverbis que formen
malgrat tot la riquesa de la llengua kirundi.
Un mercat
Substituint els savis de les colines,
aquests grups de notables urbans han fet
de la Institució, autènticament pagesa de les colines, un mecanisme al servici de l’Estat, del
Partit, i de la piràmide de la vulgarització agrícola.
El resultats: una exasperació de la pagesia.
Quan els pagesos tutsi foren designats
com a bocs expiatoris
Còm aquest conflicte Estat/pagesia fou
transformat, al manco en aparença, en conflicte Hutu/Tutsi ? Si es tractava a la base d’un conflicte
Estat/pagesos (és la nostra hipòtesi),
quíns són els mecanismes reals o imaginaris que han conduït a identificar els Tutsi en
l’Estat i els pagesos en els Hutu quan la majoria de Tutsi són pagesos i
nombrosos funcionaris són Hutu ? Còm el
cafè ha devingut el “símbol” dels Tutsi
( un cultiu imposat per ells als Hutu ) i els plataners la planta dels Hutu
? Quín són els ressorts d’aquesta
identificació ètnica a aquestes pseudo-categories socioprofessionals ?
Al cap i a la fi, si els pagesos no
estan en la causa dins l’organització de “massacres” de civils, per què
bastants d’entre ells s’han deixat involucrar-se en tals matances
? Per què pagesos hutu s’han
involucrat en matar llurs col.leges tutsi
? Es tracta d’intentar
comprendre aquest aspecte particular de
la crisi, la més atroç tal volta, la més
difícil d’entendre i interpretar: per
què “pagesos” han pogut deixar-se involucrar a assassinar poblacions civils a priori innocents, el més
sovint pagesos com ells, o quasi, i amb els quals havien viscut sempre en pau
? Ja que és el primer cop al Burundi que matances de civils per civils
s’ha donat i en gran amplitud. Els “esdeveniments”
de 1965-1966, 1972, 1988 i 1991
estaren més aviat caracteritzats, a escala respectiva, per campanyes de repressió, protagonitzades
per l’Exèrcit i totalment desproporcionades als actes comesos els dies abans
per alguns civils o grups rebels. Malgrat l’Exèrcit sigui responsable de la
guerra d’octubre de 1993 i de la seva gravetat, no és de matances executades per
l’Exèrcit de les quals parlam – aquestes són, es pot dir, més fàcils
d’interpretar – però aquestes realitzades per civils contra altres civils.
Cal intentar explicar i comprendre
aquestes matances, la qual cosa no vol dir justificar-les.
ELS URBANS
La primera etapa d’aquesta
“identificació ètnica” ha estat ja
evocada. És aquella que veu l’antagonisme pagesos/no-pagesos transformar-se en conflicte pagesos/Estat.
Aquesta primera etapa es dóna per
l’absència d’altres activitats econòmiques. Les persones que no són pagesos
tenen per sort esser funcionaris o assimilats a ells (els que treballen per a
ells, criats, “boys, etc.). Es veu també
facilitada pel gran nombre de funcionaris implicats dins la política agrícola
en sentit ample ( comprèn tot el que
concerna a preparació de l’espai rural, a la repoblació forestal, la protecció
de l’entorn i l’administració territorial) Hi ha dues categories essencials de
funcionaris dels qual encara no hem parlat: els ensenyants i els soldats. Ja en
parlarem.
La segona etapa és més difícil
d’entendre. Perquè l’Estat sia assimilat als Tutsi i la pagesia als Hutu, dues
manipulacions d’aquestes categories socioprofessionals (funcionariat/pagesos)
han estat, sembla, efectuades:
-
Primera: excluir
els Hutu de l’administració. Aquesta fou la realitat després de les matances de
1972. Fou l’època de la depuració ètnica de l’Exèrcit, que després d’aquesta
data fou exclusivament Tutsi. Es donà també en el “cos d’ensenyament” golpejat
per la repressió, i en altres tipus de funcionariat (Ministeri d’Agricultura, administració
territorial, etc.) Cal recordar que la
repressió tocà igualment i de manera selectiva els alumnes i els liceus Hutu,
és a dir els Hutu que mai haurien estat pagesos i que un dia haurien estat
funcionaris... Els Hutu quedaven
efectivament i de mode permanent excluïts de l’administració. L’Estat reforçava
el seu color ètnic tutsi. Avui, els
funcionaris hutu han sortit de la
generació següent i els menys joves són fugitius de 1972. Entre les víctimes de les matances fetes per
la població després de l’assassinat del president Ndadaye, hi figuren nombrosos
ex-funcionaris de l’antic règim:
agrònoms, ensenyants i antics administradors comunals. La major part de les
víctimes són tutsi però també bastants Hutu que havien participat a l’anterior
règim han estat assassinats;
-
Segona: que els
“pagesos” tutsi no són més que pagesos
(¡) o més bé ells no estan considerats
com a pagesos normals, ells no són més completament “pagesos”. Quína és la diferència entre un “pagès” Hutu
i un pagès Tutsi ? N’hi ha cap
? Als ulls d’un extranger, no.
Treballen les mateixes terres amb les mateixes eines i pareix que comparteixen
la mateixa misèria. Però les diferències hi són tantmateix, mínimes, però
essencials dins el contexte de l’agricultura burundesa.
Entre les famílies pageses tutsi, moltes tenen un fill
o un germà a la ciutat, assalariat a qualque lloc, funcionari, soldat o simple
guardià de nit, també, però rarement, qualque comerciant. Tenir un assalariat
dins la família, qualcú que toca un salari fix a fi de mes, encara que sigui
minso, és una sort, quasi un privilegi; i cosa rara, el Burundi no és el Gabón
¡
És una sort perquè en primer lloc és
una boca menys a menjar. Però, sobretot, un
fill a la ciutat, és la possibilitat de donar als que queden a casa un trocet més gros de terreny per a cultivar.
És la possibilitat de conservar algunes pastures durant una o dues generacions
suplementàries i per tant conservar un
petit ramat boví. Les regions de Ijenda (a 30 km. al sud-est de
Bujumbura) i del Bututsi (al sud del
país i d’on són originaris la major part dels putschistes del 21
d’octubre) són característiques d’aquest punt de vista. Després de la Independència,
l’educació dels fills ha estat una prioritat, una vertadera inversió per a
aquestes famílies pageses. Actualment, les explotacions hi són en promig més grosses (si bé
desiguals) que en tota la resta del país, ja que la densitat demogràfica
rural ha augmentat manco aviat que a les altres regions (els fills han
partit cap a la ciutat, al manco molts entre ells). Són les regions més riques pel nivell de vida de llurs habitants. Malgrat l’acidesa d’alguns sòls, el manteniment
relatiu de la ramaderia i de transferència de fertilitat en profit de les
terres cultivades permet d’obtenir millors rendiments (blat de moro, mongetes,
fesols) i beure encara llet.
En quant als altres signes d’una
relativa folgança (casa gran, mobiliari, materials moderns, vestits, sabates
etc. ) tenen per origen els diners o els
presents que els fills assalariats envien a finals de mes o a finals d’any.
Dins la dinàmica d’acumulació a nivell d’explotacions agrícoles del Burundi,
les fonts exògenes de capital – els salaris – són de gran importància. Són
aquests salaris que permeten comprar una vaca (o de no vendre les darreres que
els quedaven), són també una o dues parcel.les suplementàries, són ells els que
permeten contractar un jornaler o un obrer agrícol permanent que remplaçarà la
força del fill funcionari. Aquestes fonts de diners exteriors a l’explotació intervénen llargament doncs en
la diferenciació “pagesa”. Les visites efectuades pels pares a la ciutat des de
la colina són també de gran importància i susciten nombroses gelosies, sobretot
quan els “urbans” arriben en cotxe ¡
Al cap i a la fi, aquestes fonts
d’ingressos extra-agrícols permeten també a aquestes famílies pageses enviar
els germans petits i les germanes a l’escola en condicions favorables i en
l’esperança que ells podran tenir també, un dia, una bona situació.
Es sap que l’accés a l’Educació ha estat sempre un tema altament sensible en
el Burundi. Durant molt temps i fins a un passat recent, els nins hutu i els
nins tutsi no tenien les mateixes avantatges d’èxit en el “concurs nacional” que
dóna accés a l’Escola Secundària. Durant molt temps, els nins hutu quedaven
aturats en aquest nivell. Entre els que superaren l’obstacle, molts foren assassinats
pels soldats al 1972. Per a les famílies afectades, era tot el que
suposava un fill dins la Secundària
que s’enfonsava, incloïnt la sort d’una emancipació de tota la família pels
mecanismes evocats abans.
Nous habitatges
Avui, els alumnes ja no són triats com
ho feren en el passat. Però la “sort” és encara desigual per raons
essencialment econòmiques. Quan dins la
major part de “comunes” burundeses, les classes estan superpoblades i els
ensenyants estat restrets a la “doble vacació”, les escoles de certes regions
poblades majoritàriament per Tutsi gaudeixen de millors condicions: efectius
raonables per classe, possibilitat de passar tota la jornada a l’escola (simple
vacació) i, en conseqüència, les taxes d’èxit notablement superiors en el
“concurs nacional”, i un ample accés a les activitats no agrícoles...
Hi ha dins els “progroms” d’octubre on
moriren desenes d’escolars i liceus tutsi qualque cosa que evoca una voluntat
de venjar els liceus de 1972, i, amb ells, totes les famílies pageses que cap
dels seus ha superat el concurs nacional
i proseguit estudis a Secundària. Nins agafats com a bocs expiatoris i
assassinats salvatgement, perquè...ells tingueren èxit a l’escola¡
Els pagesos tutsi, són ells
pagesos ? Ben segur ¡
mai la història ha fet d’ells un
grup a part i que suscita jalosies, un grup assimilat perquè
són parents de la minoria no pagesa que ha presidit els destins del
país.
Pels
extremistes hutu, es comprèn perquè aquests pagesos han pogut servir de boc
expiatori. Fent-los els aliats objectius del poder d’ahir (de l’anterior
règim), fent-los al mateix temps els responsables de les “novetades” de la
política agrícola, de les injustícies i dels crims quedats impunes del passat,
del putsch del 21 d’octubre.
És
per això que els extremistes hutu, partisans de l’exterminació física dels
Tutsi, no ha tingut per mal agrupar darrera ells certs pagesos hutu exasperats
per tants d’anys de política agrícola autoritària, per tantes injustícies
acumulades, i possats furiosos per l’assassinat de LLUR President i del somni de canvi que ell
encarnava. La injustícia a llançat els pagesos dins els braços d’aquells –
no-pagesos – que pretenien venjar-lo estenent les matances. Ja que els
extremistes hutu, ells només, no obren per a l’emancipació dels pagesos i la
posada en càrrega per ells mateixos llur destí...
El Llac
Els
extremistes hutu i tutsi, per a mantenir
l’ordre establert
Els discursos extremisten es recolzen damunt una lectura purament ètnica de la
història, de la política i dels problemes lligats al desenvolupament econòmic
del país, llançant-se mutuament les contra-veritats més estrafalàries. Aquest
tipus de discurs, com totes les retòriques extremistes, té el “mèrit” de simplificar
terriblement una realitat extremadament complexa. Permet igualment d’enmascarar
els antagonismes socioenconòmics, les relacions socials i les conseqüències de
tries polítiques efectuades en matèria del desenvolupament econòmic. Els
extremistes cerquen sobretot conservar
llurs privilegis, per uns, remplaçar aquests, pels altres. Pels extremistes
hutu, la construcció d’un “Burundi nou”, tal com podien somniar els pagesos de
les colines, no està a l’ordre del dia ni hi ha estat mai.
És per això que cal minimitzar les
responsabilitats dels oficials i de l’Estat-major, que han possat el capell de
la tentativa de putsch i de la repressió
a soldats rassos qualificats precipitadament d’irresponsables. És igualment
massa simple evacuar d’un revers de mà el problema de la responsabilitat de certs caps polítics
o administratius dins les matances de civils tutsi, posant aquestes atrocitats en
el compte del furor “legítim” del poble burundès.
Aquí està l’aspecte més horrible de la
crisi d’octubre 1993, i el més preocupant pel futur. Abans, durant i després de
la crisi, els membres de l’elit burundesa han conscientment utilitzat i amplificat els antagonismes
socioeconòmics, els han etnitzat a plaer abans de recuperar els dividents
polítics al preu d’un bany de sang generalitzat però molt simplificador per al
qui té interés a negar els vertaders problemes dins la inextricable qüestió
ètnica.
La minoria no pagesa (l’elit urbana de la qual hem parlat)
i aquells que hi estan emparentats són els que tenien més a perdre de la
redistribució de cartes que el
candidat Ndayaye prometia durant la campanya electoral. Una petita fracció
d’aquesta minoria ha llançat el país dins un bany de sang, per a conservar els
seus privilegis. Però quí eren els privilegiats d’aquesta minoria amenatzats
per les reformes empreses pel President Ndayaye
?
Per a començar, es tracta d’aquest
accés prioritari a l’administració (en tots els nivells), privilegi
pràcticament exclusiu després de 1972 però compartit després d’alguns anys
gràcies a la política més equilibrada del president Buyoya. Després de la
transmissió de poder del 10 juliol 1993, cap membre d’aquesta elit urbana no ha
retornat a cultivar la terra com ells podien tèmer. Però el “cop de granera”
donat durant els primers mesos de “Burundi nou” tenia perquè inquietar un poc
tots aquells pels quals els privilegis constituïen una sort de dret adquirit.
Els estudiants, en majoria tutsi, però sobretot convençuts de formar part ja de
la classe dirigent, han estat els primers a refusar el veredicte de les urnes,
a demanar l’anulació de les eleccions i a reclamar la interrupció del procés
democràtic qualificat per l’ocasió de purament ètnic.
L’amenaça s’estenia a tots els nivells
de l’administració (comprent-hi l’Exèrcit per raons polítiques evidents) però
també a tots aquells, guardians de nit, cuiners, etc. que tenien un treball
estable per què ells eren parents dels altres i, amb ells, les fonts de tornar
complementàries pels parents i germans i germanes que havien quedat a les
colines. Una vasta xarxa de clients, surtida durant tres decenis independents,
estava al punt de trencar-se o parcialment debilitada per les reformes del nou
govern i la sortida d’una altra xarxa de clients, semblant a la precedent però
en competència.
Es parlava igualment, durant els mesos
que precediren la tentativa de putsch, del
problema territorial, semblava exacerbat
pel retorn al país dels refugiats que havien fuit després del 1972. No
hi ha un problema territorial al Burundi, sinó molts: han de ser analitzats
separadament.
La KIBIRA
Hem evocat ja l’existència de
desigualdats teritorials dins les colines burundeses, i llurs causes certes.
Però, dins el conjunt, les estructures territorials són relativament
igualitàries a Burundi, comparant-les a altres en vigor dins altres països. Si
algunes regions de domini tutsi estan caracteritzades per explotacions de més
gran talla per les raons que ja sabem, no es tracta, ni de prop, de grans
dominis que es podrien oposar a petits trocets mantinguts pels agricultors hutu
¡ Ens pareix un poc simplista explicar
la mort del veïnat per l’únic desig, per altra part legítim, de marcar les fites
territorials engrandint el terrenys a costa del veïnat.
El retorn dels refugiats de 1972 posava
un altre problema. Dins les regions més afectades per les matances de 1972,
molts d’agricultors tutsi (i també hutu) s’havien instal.lat o engrandit sobre
les terres dels morts o dels que havien fuit. Al retorn dels refugiats,
començat anys abans i accelerat per la política de retorn del president
Ndayaye, es posava el problema del retornar aquestes terres, vint anys després,
als antics propietaris. Favorir la reinstal.lació dels refugiats a les “terres
seves”, era prendre el risc de provocar l’expulsió dels ocupants i un nou
refluxe de refugiats pagesos caçats pels altres pagesos. Algunes famílies foren
caçades fins al punt de judicis populars expeditius durant els mesos d’agost i
de setembre de 1993. Malgrat els discurs apaciguant del president Ndayaye a
Makamba (alguns dies abans del putsch),
aquest retorn massiu de refugiats feia por, alguns pillatges foren
llargament mediatitzats per l’oposició.
Però “el problema territorial” no acaba
aquí. Una vegada més, la seva cara ètnica dissimula el fons del problema,
aquell dels acaparaments territorials fets pels agents econòmics no-pagesos, en
particular els antics dignataris del règim, siguin tutsi o hutu. Posar en plaça
aquestes espoliacions realitzades en detriment de la pagesia (plana de l’Imbo,
regió de Rumonge per citar alguns exemples) inquieta sobretot més als militars “putschistes” i llurs aliats
que l’expulsió de pagesos caçats en llurs terres pel retorn dels refugiats ¡
Durant els cent dies del seu govern, el
President Ndayaye no tenia les mans lliures per motiu de l’amenaça
omnipresent d’una interrupció del procés
democràtic per l’Exèrcit. Es sabia que l’Exèrcit rebutjava la reforma d’aquesta
institució, reforma indispensable per a
apaivagar els conflictes i el retorn de la confiança de la pagesia amb
l’Exèrcit. Hom s’imagina els termes de regateig
a la democràcia als quals s’entregaren certs responsables de l’Exèrcit:
fora reforma sinó... Però la reforma de la institució militar no era, tal
volta, l’únic desafiament de xantatge. Com tota espera, i malgrat les promeses
electorals dirigides als pagesos pel candidat del canvi, la política agrícola
segons l’estudi al ministeri d’Agricultura semblava tant confusa a
seguir...després de trenta anys. Es tractava igualment d’una concessió
encarregada a l’Exèrcit i als dignataris del règim anterior? El statu
quo, la continuïtat més absoluta en matèria de política econòmica era també
una condició imposada per la jerarquia militar al govern de Ndadaye ?
L’extremisme hutu ha marcat dos punts
gràcies al putsch d’octubre i,
paradoxalment, gràcies a les matances de civils tutsi que l’han seguit. Ja que
davant l’amenaça d’una exterminació física de la minoria tutsi, aquests darrers
(s’hi comprèn aquells que havien acceptat l’alternança democràtica) s’estrenyen
les línees darrera l’Exèrcit, presentat globalment com el darrer mur del
genocidi. En conseqüència, la reforma indispensable de l’Exèrcit és rebutjada i
emportada a les calendes gregues. Al
mateix temps, no està preparat
reflexionar sobre la gènesi socioeconòmica del conflicte ètnic i els
medis per a resoldre’l...
Les corrents més dures s’han curat en
salut amb una rapidesa desconcertant. Llur tesi era que la minoria tutsi i
l’Exèrcit no acceptaria mai les reformes proposades pel FRODEBU i que només una estratègia violenta tendria
la sort de triomfar. Els esdeveniments li donen desgraciadament la raó.
El CNDD de Lleonard NYANGOMA
Després de molt temps, els extremistes
del Palipehutu (Partit d’alliberació del poble
hutu) recuperaren pel llur profit, i sense gran mal, el descontent de la
pagesia fent propaganda, per exemple, sobre el tema del cafè (campanya
d’arrabassar, incendi de parcel.les, ajudades justament pels de la palla) o de
les reforestacions (igualment incendiades).
Però els extremistes hutu són ells
portadors d’un projecte de societat realment nova ? Res
és menys segur. Escapats de les matances de 1972, han viscut sempre en els
països limítrofes o a Europa els més diplomats o amb més sort. . Alguns havien estat ells
mateixos funcionaris (ensenyants, agrònoms, administradors comunals) després
d’alguns anys o a l’ocasió dels canvis vinguts després del juny 1993. Dins el conflicte
Estat/pagesos, els extremistes hutu són d’aquells que viuen d’un salari que
ells reben de l’Estat, és a dir de la renda cafetera, de les taxes comunals,
etc. A l’hora que les portes dels privilegiats els estaven obertes, llur
discurs estava ben lluny de posar en qüestió els privilegis de l’elit. No són
aquells que denuncien les desigualdats i posen en qüestió les relacions
de dominació de les quals són víctimes, dins els més nombrosos, els pagesos
burundesos.
El discurs extremista hutu els permet
tapar, als ulls de la pagesia, la hipocresia de la qual ells són actors.
Senyalar amb el dit els pagesos tutsi i sugerir el matar-los constitueixen la
manera més eficaç de tapar l’extraordinària continuïtat de relació
Estat/pagesia de la qual són portadors...
Per altra part, la situació era tant
diferent la Rwanda
del general Habyarimana ? La
minoria no pagesa era majoritàriament hutu. L’Estat estava en mans dels
Hutu, al manco en mans d’una petita minoria d’entre ells sorgida dels clans
pròxims a la família presidencial. Política cafetera, vulgarització agrícola
autoritària i acaparaments territorials pels responsables de l’Exèrcit i del partit
estaven, tot com a Burundi. També el lot de pagesos rwandesos, i això, malgrat
la revolució “social” de 1959. Les frustracions de la pagesia eren grosses,
així com la seva exasperació.
Tantmateix, no era contra aquesta minoria despòtica
que s’aixecaren les milícies, sinó el
boc expiatori tutsi que l’Estat, el partit i els mitjans de comunicació
designaren després de molts anys de propaganda.
Hi ha motius
per l’esperança ?
Una
paret possible contra la pujada al poder de l’integrisme ètnic i el seu seguici
de violències era (i continua malgrat els esdeveniments d’octubre 1993 al
Burundi i el genocidi rwandès de la primavera 1994) la posada en qüestió
d’aquesta relació de dominació absoluta Estat/pagesos per una reforma profunda de la política
agrícola, agafada en sentit llarg, és a dir, dins el contexte burundès, de la
política de desenvolupament dins el conjunt. L’absència de reforma – la
continuïtat – serà la pitjor de les alternatives. No deixarà de provocar ràpidament:
1.- Una amarga decepció per als pagesos que han votat
pel president Ndayaye, decepció fàcilment recuperada per aquells que mai han
cregut que el FRODEBU anàs a canviar qualque cosa...
2.- una radicalització de la classe política pròxima
al Frodebu, que no estarà gaire a escollir, per a retrobar un semblant de
legitimitat, que designar, de bell nou, bocs expiatoris...
3.- una crispació seguritària de la minoria tutsi,
reunida en torn del seu Exèrcit i cada cop més hostil a la mínima reforma.
Però aquells que s’oposen més violentament a les
reformes (els putschistes i llurs simpatitzants, el conjunt de la minoria tutsi
després del 21 octubre) són precisament ells mateixos que condueixen el seu
propi grup al desastre. Avui, la única política eficaç de protecció dels
minoritaris (la minoria tutsi) consistirà sens dubte en una profunda reforma
econòmica conforme als interessos de la pagesia...
Els proveedors de fondos tenen també llur part de
responsabilitat dins la pujada de l’extremisme ètnic al Burundi.
Preocupats al punt més alt per mantenir
grans equilibris macroeconòmics, s’han quedat cecs davant la situació del pagès
burundès, que representa tantmateix més del 90% dels actius d’aquest país. La
única preocupació dels proveedors de fondos, un cop passada la sorpresa de la
victòria del Frodebu del 1 juny 1993, era
jalonar la transició política d’una absoluta continuïtat en matèria de política
econòmica...El Burundi, bon alumne del FMI...
Malgrat aquesta esperança trencada amb l’assassinat
del seu president, malgrat l’exasperació dels pagesos, les injustícies
acumulades i els crims del passat queden impunes, la inmensa majoria dels agricultors
burundesos no ha deixat arrastrar a matar els col.legues tutsi. Dins nombroses
“comunes”, el putsch del 21 octubre
1993 no ha provocat represàlies, en particular dins la major part de la franja
oest. Aquestes comunes eren tantmateix el teatre
de les lluites polítiques exacerbades. Considerades per l’anterior règim com
zones “de risc”, elles han votat al 90 o 95 %
pel candidat Ndayaye a les eleccions del 1 de juny. Els refugiats rwandesos tutsi presents dins aquestes
“comunes” (província de Cibitoke i Bubanza per exemple) podrien haver servit de
bocs expiatoris, ells també, si certs extremistes haguessin atiat el foc com fou el cas en certes comunes del centre
del país. Però les poblacions quedaren en calma, donant prova així d’una
maduresa política incontestable. Els responsables polítics i administratius del
lloc foren potser més lúcids i més coratjosos que a altres parts. Contrariament
pel que s’ha pogut sentir, les regions més tocades per la repressió anti-hutu
1972 no han estat el teatre de matances anti-tutsi a l’octubre 1993.
Al cap i a la fi, cal encara remarcar, dins les
regions més afectades per les matances, les innombrables manifestacions de solidaritat testimoniades
aquí i allà entre Tutsi i Hutu, els uns
amagant i protegint els altres als moments de pitjor perill.
L’engranatge de la violència no és doncs una
fatalitat. Aquesta seria un motiu d’esperança si, després del primer trimestre
1994, les milícies urbanes pro-tutsi no haguessin emprès la purificació ètnica
a Bujumbura rondant per les poblacions hutu dins les colines o més enllà de les
fronteres, si l’Exèrcit i l’oposició no
s’haguessin llançat a una reconquesta desencarnada del poder, si els
extremistes hutu no haguessin optat per la lluita armada a fi d’imposar pel
terror els resultats de l’escrutini de juny 1993.
Els pagesos, ells, es troben des de llavors entre dos
focs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada