MICHEL KAYOYA (2)

 Escrits   que  hagués  adjuntat   si  el  "Llibre"  hagués  assolit   la publicació....

EN  MICHEL   KAYOYA

         Era l’any 1961 quan jo anava a Burundi per primera volta. Mentre esperava el vol a Bèlgica vivia amb els Pares Blancs, Missioners d’Àfrica. I em dugueren a HEVERLÉE, a prop de l’Universitat de LOVAINA. Allà hi estudiava en Miquel KAYOYA, que me presentaren i tant simpàtic com era ens férem grans amics,  i  sempre ho  fórem...¡

                                                                  Una de les coses que més el va admirar fou que jo, sense esser frare, com a capellà diocesà anàs a ÀFRICA, concretament a BURUNDI el seu país¡  I m’ho resumí amb aquesta frase que mai he oblidat: “per què jo he de fer un vot de servir l’ÀFRICA tota la vida – essent africà com som – quan tu, com a capellà diocesà hi vas per vocació ?”  

         Parlàrem de l’Encíclica FIDEI DONUM  (Do de la Fe) que feia 7 anys que havia sortit, en la qual el Papa Pius XII ens deia ben clarament “que som cristians a mesura que som missioners...”

                                                                  Quedàrem que abans de la PROMESA  com a Pare Blanc ho tornaria pensar... I, efectivament, al cap de 3 anys era a Burundi com a capellà diocesà i vivíem plegats, a la parròquia de Rusengo, amb dos capellans barundi, Jaume i Gabriel, capellans majors que pels anys podien esser els nostres pares...

Jo havia passat uns mesos amb els teatins a Burundi. Després, pel gener del 62, començava un curs de kirundi amb una dotzena de Pares Blancs. Vaig tornar amb els teatins. Mentrestant, els capellans diocesans, Jaume i Gabriel – esmentats – anaren al Bisbe amb aquestes: “Senyor Bisbe, en Miquel – jo mateix – és capellà diocesà com nosaltres, donau-l’ens i nosaltres l’iniciarem a la llengua i costums per a fer-ne un blanc negre” Els pares, Jaume i Gabriel, m’ho repetiren moltes vegades...

                                                        Poc després, arribava a la mateixa parròquia en MICHEL KAYOYA,  i visquérem plegats. Els dos capellans majors, Jaume i Gabriel, atacaven al  Kayoya amb aquests raonaments: KAYO, li deien, tu saps que tenim un proverbi que diu IZINA N’IRYO MUNTU = el nom és el ser humà que el du, i també UMUNTU N’IZINA = el ser humà és el seu nom...Doncs, mira aquest blanc – jo mateix – li diu tothom PATIRI   MIKAELI  i a tu, murundi europeitzat, et diuen PATIRI MICHELI...A mi m’ho deien seguint l’arrel kirundi i a ell la francesa...A veure doncs si et tornes kirunditzar...¡

                                                        En Michel KAYOYA vingué d’Europa amb els dos llibres seus – meravellosos -  SUR LES TRACES DU MON PÈRE  i   ENTRE DEUX MONDES...

Jo mateix, sens dir-li res, vaig començar a traduir en kirundi el  SUR LES TRACES...i el primer capítol – perdonau-me que vos ho digui – em sortí molt bé. No vull callar que un professor del país s’entusiasmà i m’havia confitat-kirunditzat aquell capítol...tant que el donar a llegir a l’autor, el qual molt en sèrio em va dir: “Miquel, ni ho provis¡ No ho vull. L’ambient polític no és per llibres com aquest¡ No et facis treure fora...”

                                                                  I...passaren els anys; ell i jo vivíem a missions distintes – això sí – sempre “BAVANDIMWE”  que vol dir: SORTITS DEL MATEIX VENTRE. Era ell el que passava gust de dir-m’ho i jo d’escoltar-li el proverbi¡  quan ens vèiem i abraçàvem...

Fins que un dia, 8 anys després, em trobava a ca l’Arquebisbe MAKARAKIZA...en MICHEL KAYOYA era a la presó i perillava la seva vida. Em trobava amb l’Arquebisbe demanant-li que anàssim ambdós a la presó...”perquè el ens mataràn...¡”  L’Arquebisbe plorava i jo insistia...quan un dels criats de l’Arquebisbat tocà  la porta amb foc als peus per a dir-nos:

“HARABAYE  =  JA ESTÀ FET¡     Ja l’han matat...¡

                                                                 

                                                        Al cap de pocs dies el pare  Rotger, Vicari General, que vivia a prop d’on el mataren ens contava a un bon grup que hi érem i després a mi què més volia saber: “Vora el riu havien cavat una gran fossa (això tots el sabíem)”. El nou era que “un soldat tutsi – el Vicari General ho era – li havia duit el Rosari i Sant-Cristet d’en Michel Kayoya amb aquest testament: “diguès al Rotger que he mort fidel al meu sacerdoci: UMUPATIRI = PATERNITAT ¡   El soldat li contà que quan arribà al clot demanà el servei de poder ajudar als demés. No tenien armes i els tiraven de mala manera al clot...En KAYOYA  cantava les Benaurances: “ALEGRAU-VOS, FEIS FESTA PERQUÈ EL VOSTRE PREMI SERÀ  GRAN AL CEL (era una melodia molt popular entre els cristians barundi...)  era la melodia que seguia a cada copla de cada Benaurança: “Ditxosos els qui ploren...els misericordiosos...els qui posen pau...etc.

                                                        És ben cert que les guerres “racistes” són un interrogant ben gros, però no ho és manco que són un testimoni de martiri, morint uns (unes) pels demés, defensant-los, aconpanyant-los...Més de dos (dues)  comentaven i comentam d’en Kayoya  tal vida, tal mort...com deien els romans: “TALIS VITA FINIS ITA ¡

                                                        Miquel Parets

                                                        Santa Maria del Camí

                                                        11-11-09

Vaig conèixer i tractar personalment en Michel Kayoya. Se l'endugué la torrentada de l'any 1972. La "torrentada" era l'eufemisme amb què el poble senzill rememorava, anys després, la desaparició de cent, o dos-cents, o tres-cents mil, qui sap quants!, burundesos de l'ètnia "hutu", acusats per les forces, anomenades de l'ordre, de complicitat en un intent de cop d'Estat per derrocar el govern de les mans de l'ètnia "tutsi". Tots els "hutus" que destacaven d'entre la massa del poble per algun concepte (pel seu nivell d'estudis, o per la seva prosperitat econòmica, o pel seu prestigi social) eren considerats per això mateix com a sospitosos d'atemptar contra l'hegemonia "tutsi". Els qui no pogueren en aquell moment sortir del país i exiliar-se, dormen el repòs etern enterrats en fosses comunes, a la vora de les carreteres, caramulls de terra fresca que podíem descobrir cada matí després del toc de queda obligat de la nit anterior, quan anàvem a la capital de província, Gitega.

            El poble senzill contava l'anècdota (o inventada o relatada per algun soldat testimoni) que quan en Michel Kayoya era emportat dins la carrosseria d'un camió al lloc de l'execució, va demanar als seus companys d'anar cantant el Pare-nostre, de pregar per la pau, i de perdonar els seus botxins.

            En Michel Kayoya havia estat un dels pocs capellans natius, que aleshores havia tingut l'oportunitat de cursar una part dels seus estudis eclesiàstics a Europa i havia reflectit en aquests dos llibres (titulats "Sur les traces de mon père", és a dir "Seguint les petjades de mon pare" i "Entre deux mondes", és a dir "Entre dos móns") el xoc interior que ell va experimentar en comparar l'abisme que separa el tercer món del primer. Un abisme profund, no tant o no solament des del punt de vista pel subdesenvolupament dels uns i pel progrés dels altres, sinó sobretot per les grans diferències culturals, espirituals, de sensibilitats, de mentalitats, de valors humans, de tradicions ancestrals... que separen aquests dos móns.

            Aquests dos llibres, tot i que es presenten en format de prosa, ofereixen un contingut de poesia espiritual, d'escorcoll interior, de pregària mística, de somnis d'utopia de futur.

            No sé fins a quin punt en Michel Kayoya hauria pogut expressar en la seva llengua materna, el kirundi, tota la llargària i la fondària del seu pensament com ha estat capaç de fer-ho en aquestes pàgines, tot i utilitzar la seva llengua d'adopció, el francès. La llengua kirundi, contra qualsevol judici precipitat dels qui la desconeixen, no és de cap manera una llengua simple o rudimentària, sinó una llengua riquíssima de vocabulari, de matisos, d'imatges, de temps verbals, de formes sintàctiques, però, en contrapartida, és una llengua que no té una gran tradició de conceptes abstractes que es puguin expressar amb una sola paraula, i ha de recórrer sovint a paraules compostes o a neologismes per a expressar idees com "llibertat", o "consciència", o "responsabilitat". Tal vegada per això el xoc de les dues cultures (l'africana i l'occidental) produïren en Michel Kayoya una fecunditat admirable, com un empelt o un mestissatge que ha engendrat una nova mutació, un nou gènere literari.

            Quan cada any, dia 3 de juny, celebram la memòria dels màrtirs d'Uganda, en el meu interior també tenc ben present la memòria dels màrtirs de Burundi: Michel Kayoya en representació de l'ètnia "hutu" i Joachim Ruhuna, arquebisbe de Gitega, en representació de l'ètnia "tutsi", dos màrtirs de la concòrdia inter-ètnica i de la pau, com molts d'altres burundesos

            Mallorca ha mantingut amb Burundi uns lligams de cooperació des de fa gairebé cinquanta anys. Confii que la traducció al català, en les variants dialectals de Mallorca, d'aquest llibre de Michel Kayoya, feta pel company missioner Joan Perelló Sansó, ens ajudi a comprendre l'ànima africana, a contribuir en el desenvolupament dels nostres germans pobres del Tercer món, i a aprendre d'ells alguns dels seus grans valors humans i socials.

Sebastià  Salom   Mas     

DESENVOLUPAMENT   I   MENTALITAT  BURUNDESA

Conferència de Mossèn Kayoya

Bujumbura, març 1971

         Obrint aquesta sèrie de conferències de Quaresma 1971, ens sentim gojosos de trobar-nos plegats. Sobretot quan es tracta d’un problema d’una tal envergadura  i intensitat, és molt important posar en comú les nostres idees, les nostres energies, la nostra consciència d’homes compromesos o que deven estar compromesos, les nostres possibilitats d’élite del nostre país i els nostres recursos cristians d’acció.

         Som aquí no per a escoltar belles paraules, no per a discutir agradablement  d’idees i opinions. L’autor d’”Entre deux mondes” ens ha reptat amargament, a nosaltres intel.lectuals, a tractar qüestions greus, manca de vivendes, organització del treball, malnutrició…tractar tot això com de l’exterior. Ens trobam reunits aquesta vetllada per a sensibilitzar-nos més, per a  entrar més dins les grans preocupacions mundials d’avui: el desenvolupament.

         Pau VI ha dedicat a aquest problema tot un document – “Carta Encíclica: el Progrés dels Pobles”.  En aquell moment (març 1967) remarcava el caràcter urgent, dramàtic, intolerable, de la situació actual del subdesenvolupament dins el món.  Escrivia: “ Avui  el fet major del qual hom ha d’agafar consciència és que la qüestió social ha devingut mundial. El crit dels països pobres és dramàtic. Cal donar-se pressa: massa homes sofreixen ¡”  Reunions internacionals o nacionals, cercles privats o clubs de tota mena s’ocupen intensament del desenvolupament, es sensibilitzen als problemes del subdesenvolupament i  corren a  ajudar tot home i tot l’home a ser més aviat ell mateix.

         És dins aquest marc que l’Església del Burundi  està voluntàriament al corrent de les preocupacions mundials. No podia ser d’altra manera,  si  el nou nom de la pau és el desenvolupament, si les relacions fraternals de caritat predicades per l’Evangeli es tradueixen avui dins i pel desenvolupament. En 1970, han estat proposats  els temes de reflexió que han de despertar les consciències: “Caritat i Pau dins la Justícia”.  L’Església ha agafat al viu quant i com la manca de justícia, el desordre i l’odi frenen el progrés del nostre poble. Aquest any ha anat més al més profund del subjecte i ha proposat als fidels estudiar a fons “llur missió, llur deure dins el desenvolupament.

         El pla quinquenal de Burundi, 1968-72,  ha marcat el gran pas que cal fer dins aquest camí del progrés. Els moviments integrats al Partit, els grups d’Acció Catòlica lluiten cada dia per a guanyar terreny i fer avançar el nostre poble més ràpidament.

Però…En el subjecte de la nostra conversa d’avui, el poble no hi és ¡ els qui treballam a la base, a prop del poble, sentim una resistència, una lentitud descoratjadora.  Hi ha hagut una esforç per al millorament de l’habitatge, per al sanejament de les aigües, quan després d’un temps les fonts són inutilitzables i  queda la lluita sempre per l’habitatge comú de la gran massa dels  Burundesos. No hi ha un gran moviment, no hi ha una resposta entusiasta dins el combat lliurat contra la fam, contra la brutor i la malaltia. I hom es demana: Per què aquesta inèrcia, per què aquesta lentitud, per què aquesta passivitat  ?

         I tanmateix el nostre país podria desenvolupar-se més aviat, hi ha factors favorables: clima sà, coexistència de planícies i comellars, repartició suficient clara de les estacions que permet diverses collites per any, existència dins el país de pedres i d’argila per a “blocs” i teules que fan possible la construcció ferma de moltes cases, mà d’obra jove i nombrosa  dins tot el país, una única llengua que parlam tots…Es pot afegir una mentalitat de col.laboració forjada amb el temps, l’unió fa la força : “ubugirigiri bugira babiri”, que ha afavorit la construcció de cases en comú, la cultura en col.laboració: “ikibiri”. Hi ha consciència d’estar compromès anant cap a un mateix fi: “ubutumire”, “ubunynywanyi”,”kunama-rimwe”, “kuja inama”.  Tot això no s’ha d’inventar a Burundi. Basta canviar de subjecte, basta canviar d’objecte.

         Vist l’equilibri  d’organització que el poble burundès tenia abans de l’encontre amb el món occidental, s’hauria esperat que adoptàs els nous elements. S’hauria esperat que es demanàs pel  nucli de colina: “Per què els europeus fan cases com aquelles? Per què  es resisteixen quan els encoratgen a fer-ho. Per què?     Simplement   perquè  hi ha factors que frenen el desenvolupament.   Hi ha una mentalitat anti-desenvolupament.

I.                   SITUACIÓ ABANS 1885

Dic l’home d’abans 1885, aquest burundés, també avui, que no ha sofert la influència occidental.  A considerar doncs  com dins el temps material abans 1885 i dins una situació de “no rencontre” amb Occident. N’hi més dels que ens pensam: aquests homes dels quals la filosofia profunda ha quedat intacta.

1.          Hem de notar que aquest home està dins la situació d’aquells

que s’esforcen per adaptar-se a la natura.   No la natura positivament coneguda i acceptada com a tal, sinó la natura amb les seves forces cegues i misterioses.   No hi pot haver desenvolupament consentit i assumit pel poble, si el poble no té un coneixement positiu de la natura compresa com a tal i acceptada  profundament.

Per a progressar en efecte, aquest home d’abans 1885 havia d’acceptar esser convençut que la pluja és pluja i res més, que  l’arbre és arbre i res més, que el “paràsit” és un paràsit i res més, que dins la natura hi ha un sistema de causalitats segones que provenen únicament de la natura, de les qualitats, de la constitució de cada cosa.

         

2.          Aquest home d’abans 1885, per la força de les coses, viu dins un

món jerarquitzat. N’oblida que és un agricultor ramader i, dins una civilització agrària pre-tècnica, l’home adopta la natura. Ben segur, ja que ell és intel.ligent, ell inventa eines, es protegeix de la intempèrie, però en la major part s’ha de sotmetre a la natura i ses lleis: s’ha de sotmetre a la llei de les estacions, ha d’esperar que el seu blat de moro creixi. Hi ha catàstrofes que ell no pot explicar, el llamp, la mort sobtada en cas de trombosis o meningitis. Tot això  crea en ell un fons de submissió, de passivitat, de paciència i de preocupació de provar tota cosa nova per a mesurar la força.  És així que davant la tècnica, en lloc d’imitar-la, queda embadalit, un executor inconscient. Davant els novells mètodes d’agricultura i cria, es posarà tranquil i dòcil a seguir les indicacions i gests del monitor tot el temps que aquest hi està present…mes deixat a ell mateix, lliure…deixarà amb menyspreu les tècniques apreses ahir amb cura.  Món jerarquitzat on cada cosa guarda el seu rang.  Per l’home d’abans 1885,  la natura està unida, no està només constituïda pel que es veu, hi ha formes cegues, invisibles; no tot és palpable, mesurable, pesable, és perquè aquest home viu dins un món d’intermediaris:

- perquè el medicament sigui eficaç haurà d’influir l’intermediari d’un gest o una paraula: umuhanuro,

- perquè  un verí sigui eficaç no bastarà dosificar-lo sinó infondre-li una força seguint el grau de forces de l’home a abatre.

- perquè una casa estigui suficientment protegida, no caldrà només una tanca, una reixa de ferro, caldrà sobretot un “giheko” protector de la casa i dels camps,

- per evitar els perills de la vida en societat o tenir influència , caldrà equipar-se contra tot…(la jerarquia).

Al pla de vida social, aquesta consciència torna ràpidament una consciència feudalitzada,  una consciència sense l’obsessió de sotmetre, però al contrari la preocupació de domesticar en tot la cabra i la col, una consciència  que sent en intensitat la necessitat d’assegurar-se  intermediaris, intermediaris-objectes o intermediaris-persones. D’aquí la importància per un tal home , no per l’eficàcia i el progrés, sinó els favors, una bona vida assegurada. Això es devé en definitiva una consciència de “gusaba” (demanar un favor) .   I aquest “gusaba” s’oposa a la producció personal, al “pujar” pels propis mitjans, a la preocupació per a dominar la mateixa natura que ens envolta. Finalment l’orgull humà consistirà en el “guhabwa” “rebre”….Yampaye inka, yampaye isuka…ell m’ha donat una vaca, m’ha donat una aixada…I la major part de relacions es basen en torn d’aquest guhabwa.  Es tenen vaques que un ha rebut, s’administren medicaments que un ha rebut. S’accepta una malaltia que un ha rebut. Es viu amb una dona que un ha rebut. S’elabora la cervesa segons un mètode que un ha rebut.  Aquesta mentalitat  en torn del guhabwa es torna un costum que regeix un poble durant segles. Dins aquesta mentalitat  no es pot inventar, innovar, renovar. S’està bé quan s’està com tothom ¡

Vet –aquí perquè dins una tal mentalitat, l’home (vit-mugabo) no treballava tal com concebem treballar avui, les activitats de producció, de millorament del nivell de vida eren deixades per a la dona, als infants. L’home, ell, el ser principal s’ocupava d’allò que es considerava com el més important: gusaba inka… gusaba itongo… gicisha…guca imanza… gushengera… gucurisha isuka… gotera intambara… arreglar una paraula… fer la cort a cal “gran”…. fer fabricar una aixada…anar a la batalla…anar al judici…

3.          Al costat d’aquests dos grans factors que han causat

l’estancament de tot un poble “d’abans 1885”,   manca de coneixement positiu i consciència feudalitzada,   hi ha tot un complexe  de mentalitat d’injustícia que no pot permetre el gust del progrés.  Com, en efecte,  pot haver-hi el desig de produir més, d’enriquir-se, de sortir de l’ordinari, dins una mentalitat com aquesta:

- Ntawutunga ativye…aquell que no roba no pot fer-se ric;

- Imbugitan’uwuyifashe ikirindi…és la fulla del ganivet que dóna força al

     mànec;

- Umugabo n’urya utwiwe n’utw’uwundi…un home de veres menja el seu i

        el dels altres

- Igisuma n’igifashwe…lladre és aquell que se deixa agafar. El fet de “kunyaga”(agafar un do a la força) o aquell de bandes de lladres de vaques o de devastació és un fre al desenvolupament social.

         II      SITUACIÓ DESPRÉS 1885

        

         Es tracta aquí de l’home la filosofia del qual, els principis de vida, han  estat influenciats i afectats per una altra filosofia.  Notem que el que aquí  fem no és una crítica  del que hagi estat. No fem més que constatar la realitat. Sens dubte no cal  posar-ho tot en el compte de la colonització. Però el fet de posar cara a cara, de posar en contacte un poble tècnicament avançat, un poble estructuralment a punt, un poble que socialment té en compte el factor temps i el factor diners, un poble  altament sensibilitzat a la conquista  i a la dominació, el fet de de posar en contacte un tal poble amb un poble la comprensió de la natura del qual no està de cap manera lligat al coneixement positiu, un poble banyat dins un sistema d’organització i de relacions feudalitzades, un poble encara en estat de civilització agrària on dominen la submissió, la paciència, l’admiració màgica fonamentada per tot allò  que és autoritat i poder…aquest fet, sobretot si està encara dins un fals rencontre, explica com:

A.            Posats  en fals contacte amb una tal Europa, els pobles

han perdut llur orientació pròpia. Homes, generacions han perdut la línia dels vertaders valors: el gust de la iniciativa, el domini de les situacions, la fe de l’home. Executant els treballs de construcció del país, carreteres, cases de interès comú, la consciència de construir el seu propi país no hi era. Es treballava perquè estava manat. Akazi ¡

“Els homes han perdut llur integració dins el grup perquè tot ha estat trastornat. Els adults, ahir conscients de llur estat, ballen com al.lotells, parlen com les dones i amaguen llur dimissió i llur vergonya dins l’alcohol que fa oblidar…”  “Els  vells, ahir pilars del poble, guardians de la moralitat i del costum, ploren en silenci llur ascendència perduda”. I es troba la imatge d’un home desencantat: “que  gateja; es contenta amb els favors i riu fort amb un entusiasme forçat”.

         Normalment  aquell que es diu “Évolué” hauria de ser aquest home que domina les circumstàncies, adapta les situacions, capta els nous valors i que, a través de tots els obstacles, es queda amo d’ell mateix…

Desgraciadament aquest no és el cas:  “Un trastorn s’ha donat dins els nostres caps de negres  encantats”  Kuba umuntu w’iteka (un home d’honor), umuntu w’ibanga (un home del deure),  umuntu w’amajambere (un home dinàmic), en el mot “esser évolué” ha canviat de significació.

Umuntu w’amajambere no és concebut com l’home qui és  sinó com l’home  qui té.  No com l’home que crea, inventa, construeix, sinó com l’home que rep, que és important, per a qui es construeix, per a qui es treballa. La consciència feudalitzada de guhabwa lluny de ser transformada 

es reforça.  Ell torna l’home “que té sabates, ulleres, corbates…”,  l’home “que té cotxe, una casa blanca rebuda d’aquesta vaca grassa que és l’Estat…”   l’home “que té diners, beu Primus, té sortides, té ambient….”la dona pentinada, amb jaqueta, ben posada dins el seu abillat exòtic”.

         I es sent això quan un s’ocupa de l’educació dels joves. L’educació escolar i la formació haurien de canviar aquesta mentalitat.  En lloc de canviar-la l’hem accentuada… És una pena constatar que durant molt temps hem format assistents i  que tenen consciència de ser només que assistents.     El nostre sistema escolar continua encara formant una classe burgesa en el sentit de predestinada, és a dir: aquells que són encaminats a copiar-ho tot…  manera de treballar  i manera de viure, aquests que entren sense incidents en la línia del treball començat i seran assalariats de l’Estat o d’organismes par-estatals… Per altra part es pot constatar que és rar veure un organisme privat de tipus capitalista contractar un diplomat, un home competent exposat a anar-se’n. Una empresa privada capitalista dins un país en camí de desenvolupament prefereix obrers qualificats, manobres i homes capaços de ser assistents sense altra complicació.

Vet-aquí   dos desitjos aparentment criminals, però que expressen un mal necessari, pas obligatori cap a un desenvolupament més ràpid del nostre país.

         1º desig:   Jo desig veure el dia en el qual els diplomats de tota casta siguin deixats sols, hauran d’estar a l’atur sense esperança de ser contractats. Ja que un tal atur, que serà catastròfic dins un país ja equipat, devindrà la salvació per a nosaltres que encara hem de crear tant.  Llavors assistirem al naixement  d’empreses nacionals vàlides ja que ells, els intel.lectuals formats, estaran obligats  en aquest moment a crear treball. És dins aquesta intenció que he traçat aquestes línies molt dures:  “Quan l’élite intel.lectual  ha de llançar-se en treballs de producció: cria racional, cultiu de l’arròs, blat de moro, mongetes, patates, cotó, en la planificació i equipament turístic,  condicionament de les viles…. aquesta élite s’amuntega dins les capitals,  mossegant-se  la cua, ardent per la set i l’ambició. Terroritzada pel pacte jurat d’una política efímera”.  En  tots els països del tercer-Món l’élite està assalariada i això bloqueja el desenvolupament.

         2º desig:  Jo desig  veure el dia en el qual els responsables del nostre país decideixin disminuir a la meitat el pressupost dedicat a l’educació nacional. No contest el valor de l’educació escolar, però pens que és xocant que en un país en desenvolupament el 90% d’esforços d’educació estiguin dedicats a la infància. En un país que durant segles ha concebut sa educació dins i per l’acció, no és normal que s’oblidi aquesta educació dins i per l’acció.

La meitat del pressupost hauria de dedicar-se als adults compromesos… Així  són els comerciants que fan el comerç els qui haurien d’estar orientats a mètodes concrets. Són els cultivadors que cultiven,  els ramaders que crien el ramat, els fusters que treballen la fusta,  aquests homes i aquestes dones compromesos haurien de poder beneficiar-se d’una forma d’escolarització.

         B. Posat  en contacte amb l’Occident, la mentalitat general de cara a la feina ha estat massa habituada a executar. El treball de la construcció del país ha devingut no un treball de creació, ni felicitat, que dóna una orgullosa satisfacció, sinó un treball assalariat. “Akazi”…Nayo akazi k’ibutware kica uwicaye…”Aquell que no treballa al gust del sub-chef pateix…”    El treball ha devingut obligatori, no del interior,  per convicció, sinó de l’exterior, per amenaça. Després que s’han introduït les prestacions a cal chef o cal sub-chef, el treball a ca un altri ha devingut “legal”…”kwikurayo”.   Es cercarà alliberar-se’n  xapant un franc en dos “guca amafaranka”, i, si cal, passant fam  “kuzimya imbabura”. Una tal mentalitat no afavoreix gens l’amor o el compromís en la feina, mes ocasiona la manca de consciència professional i la pèrdua del gust pel treball  ben fet (perfilat).

C.   Així el contacte amb la civilització  d’Occident ha accentuat la

mentalitat de l’home d’abans 1885….

Sovint usam els bens de la civilització del diner com a bens de la civilització agrària.  Com es conservava el “sorgo” i les mongetes dins un graner, es conserva el diner a casa, dins una olla, de manera que ell no circula com caldria. Com  no compta la producció de les collites i no es calculen les quantitats, ara encara no es compta ni es calcula. Pocs africans han atès l’estat on es miren rigorosament les conseqüències  de la tècnica, de l’economia domèstica i les ciències positives.

La consciència feudalitzada està encara accentuada. Com en el passat es demanaven vaques…avui es demana treball. Hi ha aturats dins un país on no hi cap atur, ja que tot està per crear i en el qual tothom encara no troba de què alimentar-se. Aquesta mentalitat, viure sense fer feina,    a expenses

d’un altre, ha accentuat els fenomens de regionalisme i nepotisme… “Umuntu arakira agakisa uwiwe”,  -  un ric és ric per als altres que en aprofiten.

Cal afegir  a tot això  un complexe de mentalitat d’injustícia que causa més malfets dins un món on els bens han tornat més manejables, més intercanviables,  o nous bens  han vist el dia, com el treball, els valors de canvi, la caixa comú. Amb tals bens i tals condicions, la mentalitat deplorable expressa les dites següents i un fre al progrés:

-         “Umugabo n’urya utwiwe n’utwabandi”un espavilat aprofita del

                                                                           seu i del dels altres

-         “Igisuma n’igifashwa” lladre és el que és agafat.

-         “Imbugita n’uwuyifashe ikirindi”és la malícia que dóna la força

-         “Ukurya ni kare” tots el medis són bons per a menjar aviat

-         “Ntawutunga ativye” ningú es fa ric sinó roba al altres.

D.   Al costat d’aquest contacte fals amb la civilització occidental, hi 

ha  quatre grans factors que són mal de vèncer: jo els  anomen:

1. La passatgera social. 2. La religiositat. 3. La miopia social. 4. El parasitisme

Expressions, neologismes forjats de tota mena, però que expressen i tradueixen  bé les situacions d’una tal actualitat social que no té termes ja fabricats per al llenguatge corrent, el parlar convencional no havent tingut temps de familiaritzar-se amb aquestes situacions noves.

1.     La miopia social.  És el fet que nosaltres, l’élite, estam, per dir-ho

així,  paralitzats, malalts, prostrats. No sabem mirar més lluny i jugar el rol que la història ens ha destinat. Hi ha una discordança. És sorprenent per exemple que tot el país estigui constituït només per paisans agricultors –ramaders i assalariats, és a dir, gent que no són amos de cap manera del capital.

Quasi no hi ha homes,  fora del marc d’agricultors-ramaders i assalariats políticament dependents….i això és el drama.   Aquest fet, en efecte, accentua la mentalitat burundesa tradicional impedint tota temptativa de desenvolupament. Si qualcú destaca, ha de robar ¡     Sospita  emesa sobre aquells que volen avançar ?   Un lladre és lladre només el dia que l’apleguen.  Dins un marc de capitalització  únicament pels assalariats políticament dependents, és difícil  impedir la màxima de produir els seus efectes,  ja que un capital políticament dependent està controlat políticament i les lleis de la política no han concordat mai amb les lleis dels negocis.  La mentalitat feudalista dóna peu llargament al “joc” dels favors. Els “regals” i els obsequis gratuïts fan agradable la societat feudal i aquesta marca una societat.  Mes hi correspon una mentalitat general de “gusaba”,

cercar privilegis…i així es respecten, no les institucions, sinó els intermediaris i els  procediments deshonests.  “Umugabo n’uwurya utwiwe n’utw’uwundi”. És un “as” aquell que viu dels seus bens i que inòpiament s’apropia dels de l’altre…

Al nivell de l’élite intel.lectual  i tècnica això constitueix a la llarga una paràlisi que ens impedeix d’atirar endavant tot el bé comú seguint les exigències de la tècnica i les ciències positives. Això es torna una miopia social: tornam cecs de cara a la vida real i al rol que el destí ens crida a “jugar”.

         2.   La “passatgera social”.       És el fet deplorable que tot dins l’organització del país canvia i canvia talment ràpid que hom no sap seguir i que l’home paisà o altre es torna espectador passiu i impassible. Ningú té temps de comprendre, ningú té temps d’organitzar, ningú té temps de ser vertaderament responsable.

         “Havia començat un acord amb Monsieur.

         Ell no és més aquí, Monsieur –

         El seu substitut tampoc hi és.

         Jo som el tercer substitut de Monsieur….

         Els responsables aviat aprenen l’actitud del espectador impassible, l’home que sap que no estarà al lloc molt temps.

El film roda, ell sortirà, buidarà els llocs, agafarà son capell, son bastó i el monader”

Així, una cooperativa dura sis mesos, un projecte de “cria” de pollastres no dóna resultat; la població construeix de classes… no accepta el monitor….Les persones canvien. Sense funcionaris estables el desenvolupament no és possible.

3        El parasitisme social .           Fàcil en les societats equilibrades on

nivell de vida és sensiblement el mateix per a tots, fàcil dins una vida econòmica en gran part purament agrícola, el fet de viure dependents els uns dels altres desequilibra l’economia a base d’intercanvis, economia de diner, mitjà fàcil de canvi o de pagament  “juga” un important rol.

Aquells que haurien d’invertir no poden, aquells que haurien de treballar viuen a costa dels altres. El desenvolupament sofreix un igualitarisme  restrictiu.  Qui  podrà començar una empresa amb cent boques a alimentar o instal.lar-se amb trenta persones a allotjar?  El parasitisme social manté una mentalitat falsa, enemiga dels desenvolupament.

4.          La religiositat. “Hem d’afirmar que a Burundi  la religió ha estat

un ferment real de progrés. És gràcies als diferents centres de missions que devem la disminució de certes malalties com la tifoides… la introducció dels vestits, etc. La religió a donat a l’home una sòlida filosofia de ell mateix…”

Tanmateix la religiositat és aquesta situació estranya de gent que té una filosofia elevada de l’home, comprenent bé  que la vida terrestre és un passatge necessari on s’ha d’expressar  nostra fe, nostra esperança i  obrir-se la nostra vida de relacions fraternes. Mes situació en la qual la vida terrestre no s’agafa seriosament, en la qual els valors terrestres, els valors temporals, no són integrats dins la vida de fe.

La pràctica religiosa, les celebracions litúrgiques, els gests baptismals o funeraris, no arriben a relacionar la vida de cada dia i l’Evangeli.  En la major part de casos, les conversions al cristianisme no han tocat el fons del nostre esser. Nostra filosofia profunda  no està afectada o la impregnació de la fe no és suficientment profunda i total. Entre els paisans com entre els intel.lectuals, es podria aplicar la imatge de l’envernissat.

         Hi ha d’una part, aquesta vida de por a la natura i a ses lleis mal conegudes, això que dóna un món de mites que afavoreixen una religió de pràctiques d’alliberament, una religió de casos de consciència i no un posar en qüestió la totalitat de la vida.

         Hi ha de l’altra part el cristianisme que ens ha arribat amb la seva immaduresa en quant a la comprensió de la tasca terrestre, temporal.

         És el cristianisme perseguit que hem trobat al principi: a l’interior ha estat atacat pel modernisme… a l’exterior  ha estat tirotejat entre el capitalisme i el comunisme. És un cristianisme que se defensa, que mana. Un cristianisme que desconfia del diners i dels homes rics. Dins aquest període d’abans la guerra 14-18, entre les dues guerres, l’acció catòlica com a tal  encara no ha vist el dia.

         Doncs, el comprimís de la massa de cristians dins el desenvolupament suposava una visió cristiana justa d’això que anomenam “el temporal”.

         Aquesta visió cristiana justa no és una veritat estàtica precisada una vegada per totes per l’Evangeli. Precisa el contacte amb les realitats històriques. Donarem alguns exemples  mostrant com aquesta comprensió justa dels bens temporals, dels bens del desenvolupament social ha estat

lenta a clarificar-se al llarg del temps.

1.       Abans 313, els cristians no tingueren temps d’impulsar la idea

del  desenvolupament. Hi havia les persecucions. Tanmateix, està clar dins l’Evangeli. St.Pau recorda als mil.lenaristes: “Qui no treballa que no mengi”

         2.   Després 313,  s’arriba prest a la pràctica romana de “religiositat”

               i l’espiritual reglamentar el temporal. I a partir de Carlemagne,

apareix inclús  la noció de civilització cristiana, veure   eclesiàstica, ja que en gran part és el clergat qui gestiona el manisme.

          3.   És només nou segles més tard que Lleó XIII proclamará que

                l’Estat és sobirà. Dins el seu domini (Rerum Novarum 1891que

Aquesta separació  de l’esperit de temporal arriba just al moment quan els primers missioners arriben a casa nostra. És en aquest moment també que comencen a fundar-se partits paral.lels en Occident. I és segons aquest mode de comprensió de tasques terrestres que hem rebut  l’Evangeli.

4.      El Concili Vaticà II vindrà  a corregir .Hem de lluitar per a     

fer comprendre que el nostre cristianisme  es “juga” damunt la    terra. Però és difícil suprimir aquesta actitud presa al segle XV, actitud de domini.

CONCLUSIÓ

         Veim doncs, que  d’una part, una vida comunitària, unes vistes justes sobre l’home, la situació del nostre país,  haurien d’ajudar-nos  a desenvolupar d’una manera ràpida el nostre país i que  d’una altra part, la mentalitat ha estat fortament falsejada per un contacte amb l’Occident, pensem  en la concepció del treball, en el resultat del nostre sistema escolar actual, en aquesta passivitat que du a l’atordiment social i que a més encara, quatre factors nats de la nova situació, traven de part de  dedins el desenvolupament tal que el desitjaríem.

         Llavors, com pensar en      el futur:impulsar  el desenvolupamet del nostre  país

1.                Crec que per a començar ens hem de convèncer d’aquesta veritat essencial: el desenvolupament vertader parteix de l’interior. És l’home el primer element motor de tot progrés. Podem tenir molts bens materials, carreteres, cotxes, diners,   si l’home ell-mateix no està desenvolupat, aquest progrés no és real, no dura. Ho hem senyalat en repetides ocasions: “El vertader sub-desenvolupament no consisteix en una manca de coses”, sinó en una manca d’èsser, dins un Estat tort a tota mentalitat.

2.                Cal doncs canviar la mentalitat, nostra mentalitat, la del poble. Això es fa més o menys a través de diverses organitzacions: Radio, U.F.B., Parròquies, Cartes pastorals, que en conjunt proven d’obrir el poble als coneixements positius.

3.                És al nivell de l’ensenyament tanmateix que caldrà gosar i

atrevir-se a fer prova d’imaginació  i deixar els camins batuts i no contentar-se en formar funcionaris d’un Estat o d’una Església jeràrquica.

Hem donat massa exclusivitat als infants, com si els adults fossin  impermeables a tot complement de formació.

         Us veig que em deis: doncs, què fer ?     Hem de deixar de viure com a Africans ?

         Jo no puc dir-vos el que heu de fer, amics meus.

El costum és aquí, la vida actual és aquí.  Doncs ?   Doncs, heu d’ajudar a fer sortir el nostre país del sub-desenvolupament.

         Mirau,    jutjau   i   actuau ¡