EN JAUME OBRADOR

 JAUME A.  OBRADOR  ADROVER

En  Jaume    Obrador   Adrover  encara  treballa  a  Burundi,  com  a  "capellà mallorquí"  al  2015.

TRES  ARTICLES  QUE  ESCRIGUÉ : 

QUI DÓNA A QUI?

         En arribar a un país com Burundi és bona de veure la diferència entre la manera de viure de Mallorca i d'aquí. Un noranta per cent de la gent sobreviu amb allò que sembra al camp i té dificultats per aconseguir els productes de primera necessitat. Davant això els missioners, portadors de la bona notícia d'un Déu que estima sense mesura i sense condicions, emprenen la tasca de posar millores en la vida de la gent: infraestructures, escoles, feina, ajudes al sistema sanitari, als orfes de la guerra, a les persones d'edat, als estudiants... I ho poden fer gràcies a la generositat de la gent mallorquina. Quantes persones he trobat que te diuen: Té, ells ho necessiten més que nosaltres.

         Però la gent del país ens ofereix també moltes de coses. Començant per la bellesa del paisatge i per la seva càlida acollida. Ens sorprenen per la seva vitalitat i alegria, per les seves ganes de viure, pel seu somriure, per la seva gran capacitat per fer festa, per seu seny que s'expressa amb les seves dites. (Entre les que m'agraden més aquestes dues: allà on s'estimen, amb la pell d'una puça se n'abriguen tres, i: allà on s'odien, per molt que tenguin, no basta mai). Uns testimonis senzills i admirables de fe cristiana. El temps de la guerra, enmig de tants de desastres, sabíem que hi havia qui havia mort per amagar gent de l'altra ètnia. Aquella dona que me deia: els soldats m'han mort la família però Jesús ens diu que hem de perdonar i jo ho vull fer. O el d'un obrer de la parròquia que s'ha romput una cama jugant a futbol i me deia: els cristians patim més proves que els altres i no ens hem d'estranyar, Jesús ens deia que havíem de dur la creu darrera ell. Ens fan pensar també perquè sempre tenen temps per parlar sense presses, perquè tenen un gran respecte a les persones majors, perquè se saben ajudar en cas de desgràcies o de lladres. També tenen els seus defectes com els tenim tots, però ens poden donar moltes de coses, coses que no se poden aconseguir amb diners.

         Jesús digué: Vos dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha donat més que tots (Lc 21,3).

Burundi: una església germana

            Les darreres vegades que vaig saludar el bisbe Makarakiza al bisbat de Gitega on vivia, solia demanar-me d'on era. Ell tenia l'aspecte d'un padrí amable i somrient. Ja devia tenir més de vuitanta anys i la seva mirada deixava anar una alegria fonda amb un puntet de tristor. Havia estat un dels primers bisbes natius de Burundi i era testimoni del creixement vigorós de la comunitat cristiana en els anys del seu treball apostòlic. Recordava amb afecte els capellans mallorquins de Gitongo i amb la seva veu una mica tremolosa però entusiasta deia: Ah, Majorque! Ben mirat, en els cinquanta anys de col·laboració de l'església de Mallorca i la de Burundi són trenta capellans, catorze religioses de la caritat i vuit seglars que han compartit amb la gent del país alegries i esperances, tristeses i angúnies.

            Els pares blancs, -una congregació fundada pel bisbe d'Alger, monsenyor Lavigerie, l'any 1868-, varen ser els primers evangelitzadors de Burundi. La primera parròquia va ser la de Muyaga, el nord-est,  l'any 1898, i el primer batiat allà, -dia 14 d'abril de 1899-, va ser Boniface Mbihiye. A partir d'aquell moment es varen anar multiplicant les parròquies i amb les parròquies les escoles, els dispensaris i els projectes de desenvolupament. Actualment un 65% de la població són catòlics, és a dir, uns cinc milions.

            La feina dels pares blancs va ser admirable. Fins a la primera guerra mundial l'actual Tanzania, Rwanda i Burundi formaven l'anomenada Ostafrika dels alemanys. Després, el Congo, Rwanda i Burundi, fins el 1962 varen ser protectorat belga. L'any passat Burundi va celebrar els cinquanta anys de la seva independència.

            Els teatins, seguint l'esperit de l'encíclica de Pius XII Fidei donum (1957) varen arribar aquí el 1959 i l'any següent varen començar la parròquia de Nyabikere. Les persones d'edat de Nyabikere encara recorden el P. Gulielmo, el Pare Guillem Estrany, de Vilafranca.  Després, el 1961 va arribar el primer capellà diocesà, en Miquel Parets, animat pel P. Jaume Moragues, pare blanc mallorquí que ja feia anys que hi treballava. A Mallorca hi havia molts de capellans i a Burundi n'hi havia molts pocs. El primer grup de capellans mallorquins va partir de Mallorca el 23 de febrer de 1966.

            Els mallorquins i mallorquines han estat testimonis de la història, amb episodis molt violents, dels darrers anys de Burundi. Podrien contar moltes de coses dels fets del 72 quan hi va haver una terrible repressió i se calcula que moriren més de dos-cents mil hutus, la majoria d'ells amb estudis. Saben de les expulsions de religiosos i religioses i de la repressió a l'església catòlica durant la segona república presidida pel coronell Bagaza. I poden parlar de la guerra civil que va començar dia 23 d'octubre de 1993 amb l'assassinat del primer president elegit democràticament i va durar fins al 2006. Sense deixar de banda els moments d'alegria compartida: tants de records i anècdotes que expliquen l'estimació sincera i la bellesa d'una fe sentida i compartida entre mallorquins i burundesos. A més de les construccions, projectes de desenvolupament, formació cristiana, acompanyament a les vocacions, treball en el dispensari, formació de catequistes, ajudes a les persones més necessitades, i una llarga llista d'accions que seria llarg contar. Tot això fa que aquests cinquanta anys de presència mallorquina a Burundi permetin anomenar germana a l'església de Burundi.

            Avui a Burundi hi ha molts de capellans fins al punt de poder-ne enviar a altres països i dedicar el mes de maig a pregar i recaptar fons per ajudar als seus missioners; mentre que a Mallorca no estam avesats a tenir-ne tants pocs. Però Burundi continua essent un país dels més pobres del món. Seria molt bo que la col·laboració pogués continuar encara molts d'anys, pel bé de Burundi i, sobretot pel bé de l'església de Mallorca. No debades un dels signes dels temps nous del Regne és que els pobres reben la bona notícia d'un Déu que els estima i els té en compte. I d'aquesta manera continuaríem a l'escola dels pobres de la terra per aprendre a viure amb l'essencial, per aprendre a tenir temps pels altres, per aprendre a compartir amb alegria allò que tenim, per aprendre a agrair al bon Déu el do de la vida.

            Rabiro, 23 d'abril 2013

            Jaume Obrador

              

UNS PENSAMENTS  DES DE BURUNDI

                       

            Viure en una cultura diferent a la teva t'obliga a plantejar-te moltes de qüestions. És ver que  hi ha coses que tothom entén, sigui de la cultura que sigui. Les bones formes, el respectar la gent, el tenir un prejudici positiu de cara a la seva manera de veure i de viure, la bondat i l'estimació, diria que són llenguatges universals. Qui actua d'aquesta manera té molt guanyat de cara a mantenir unes bones, o al manco correctes, relacions amb les persones d'una cultura diferent.

            La trobada entre persones de cultures distintes genera unes expectatives i uns prejudicis des de les dues bandes. D'entrada la història assenyala el blanc com el colonitzador. Unes relacions molt desiguals. Ciutadans de primera i de segona. Una mirada a l'altra com si no arribàs a ser persona. Un té la veritat i sap, l'altre no sap i necessita donar passes per arribar a sebre i ser persona. La bona voluntat d'un fa que dediqui temps i esforços a fer que l'altre aprengui. Uns accepten de gust i amb una certa admiració aquesta oferta i van formant-se. Formen el grup d'evolucionats com se'ls anomenava fa uns anys. La seva actitud se podria resumir amb aquestes paraules: ajudau-nos a ser com vosaltres. I el model a seguir era el de l'anomenat món occidental. Poder gaudir dels avantatges de la tecnologia i de la ciència. I seguir les seves modes en el vestir i en la manera de comportar-se. Segurament encara hi ha gent que viu amb aquestes expectatives.

            Quan va venir el temps de les anomenades independències dels països africans aquesta actitud va canviar per a molts. Va tornar més crítica. Volien ser africans i deixar de seguir models venguts de fora. L'actitud se podria resumir així: ajudau-nos a ser nosaltres mateixos. Els missioners varen fer esforços per anar integrant en la litúrgia les danses tradicionals i altres costums. Mn. Miquel Parets va ser un pioner en aquest sentit. La fe cristiana havia de parlar kirundi i la cultura del país s'havia de sentir còmoda dins l'església catòlica. Només aquells aspectes que són incompatibles amb l'evangeli han de ser descartats. L'Evangeli és profundament humanitzador i enriqueix les cultures dels pobles que l'acullen i el fan seu. Sense oblidar que els cristians, ai mesquinets! duim el tresor de l'evangeli en gerres de terrissa...

            I encara una tercera actitud. Molt més exigent. Se podria resumir així: Vosaltres haureu de canviar algunes coses perquè nosaltres puguem ser nosaltres mateixos. Aquestes coses a canviar comencen per l'economia. Actualment la maquinària econòmica fa que uns pocs es vagin enriquint de cada dia més i una gran majoria es vagi empobrint cada dia més. I aixi funciona tant al món occidental com als països del sud. Tanta sort que aquí la naturalesa és generosa i fa que la gent pugui menjar i sobreviure. Llavors se tracta de comprendre que els protagonistes ja no són els venguts de fora, sinó els del país, i que t'accepten o te toleren en la mesura que te fas un d'ells. El model és Jesús mateix que es va fer un de nosaltres, va acceptar el darrer lloc i es va fer servidor de tots. Aquell infantó que a nadal hagueren de posar dins un menjadora perquè no tenien altra cosa és el fill de l'Altíssim. Ell s'ha posat al costat dels petits i dels pobres perquè puguin ser ells mateixos, conscients de ser valorats i estimats infinitament per Déu Pare. I seguir Jesús per aquest camí te canvia, te fa humil, te fa digne d'estar amb els pobres que, com deia el senyor Vicenç, són terriblement exigents.

            Madona pobresa és una gran mestra. És exigent i demana molts de sacrificis; però és una gran educadora. A Burundi, a més, no perd mai el somriure, ni la tendresa, ni l'agraïment. La gent d'aquí fa temps que ha estat formada per madona pobresa i ens poden ensenyar moltes de coses, entre d'altres a viure contents amb l'essencial.

            Bon Nadal!!                                                        Jaume Obrador

                                                                                  Rabiro, Nadal 2013