En aquest "Blog" intent recuperar material escrit i imatges que havia publicat a la Pàgina "web" del mateix NOM... i que per "accidents informàtics" s'han perdut....
RETROBAT
DINS
LA MEMÒRIA
Vaig trobar un quadern que
havia perdut ,
i quasibé oblidat, escrit
al 1980.
Ho vaig posar per escrit
i així
sortir
D’UN QUADERN
RETROBAT
Coses del Burundi
El vaig mostrar a diferents
amics i amigues,
ho vaig donar a conéixer
per “internet”
Els comentaris que m’han
arribat
han estat positius.
Això m’ha animat a escriure
altres records,
que he retrobat dins
la MEMÒRIA
Així ha sortit
RETROBAT DINS LA MEMÒRIA
Coses del Burundi
BURUNDI
Muyange.-
just arràn de Kayanza
Gitongo— 40 kms. al Nord de Gitega
Nyabiraba.-20
kms. al Sud de Gitega
1974-1979
MUYANGE
Vàrem arribar a Burundi, el 6 de setembre. Érem na Fina, que
ja hi havia passat un any, n’Andreu, un jove d’Artà que hi venia per a
passar-hi tres anys, treballant a les Cooperatives, en Tomeu i jo, capellans de
Mallorca, enviats pel Bisbe. A Burundi hi havia mallorquins a les Missions de
Gitongo i Nyabiraba, però cap era a esperar-nos a l’aeroport de Bujumbura…
Tenien entès que arribaríem el 14 de setembre, just a temps per anar a començar
el curs de kirundi a Muyange.
Na Fina va conéixer els asturians que eren a l’aeroport. Els
asturians, treballaven a la
Missió de Ntita,
que està de camí anant cap a Nyabiraba…Fins
a Nyabiraba vos podrem dur, però haureu de seure damunt els “paquets”, ens
digué en Yayo, home simpàtic a més no poder,:
“Estáis hechos unos jabatos…¡ ens digué per a saludar-nos.
Recorreguérem Buja, amb ells, que anaven comprant coses
diverses, i començaren les sorpreses:
aquella gent tota negra, com el carbó, aquells vestits de colorins,
aquells “moros” que trobàvem a les botigues… i cotxes.
Després de dinar
partírem i aviat per la carretera asfaltada començàrem a pujar i amb voltes i
més voltes fins al Bugarama, creuer de camins. Per tot verdor de plataners, i de
tan en quan cedres i eucaliptus, i per tot, pareixien ombres, homes i dones
negres, cap blanc trobàvem, per la vorera de la carretera i davall els
plataners. Passàrem per Gitega, ells
recolliren els correu a l’Archeveché i, entrada de fosca, arribàrem a
Nyabiraba. Tocs de clàxon i sorpresa
d’en Joan i en Cil. “Serà possible…? Ja sou aquí….
El sendemà anàrem a
Gitongo, passant abans per l’Archeveché, on dinàrem després d’anar a saludar
l’Arquebisbe; Monsenyor Makarakiza,
bon home, ni hutu ni tutsi, ens digueren: és muganwa, el que vol dir, de família reial o noble. A Gitongo, altra sorpresa, hi havia els
altres mallorquins i mallorquines. En Miquel P. l’havíem vist a Gitega, on
predicava exercicis a “monges”. En Miquel no podia acostar-se per
Gitongo, i quasibé, tampoc per Nyabiraba.
A Gitongo, passàrem la segona vetllada del Burundi. Quan al
vespre, ja tard, em mostraren el llit i la cambra on havia de dormir i em digueren
“ijoro ryiza”(bona nit) va començar
per a mi el primer “calvari”. No podia dormir-me… tenia unes ganes de “dar del
cos” d’allò de no dir, però tenia por de sortir perquè havia vist, durant tot
el capvespre, ple de negres el pati de devant el portal de la cambra. No gosava
sortir i així vaig passar tota la nit. I
ho fou llarga…..
Durant la primera setmana passàrem uns dies a Gitongo i
altres a Nyabiraba. Amb en Tomeu
tinguérem la ocurrència de preparar un tros de terreny per fer-hi una “pista”
per jugar a tenis. “Crèduls…¡ durant tot un dia, matí i capvespre,
arrabassàrem herbes i llevàrem pedres i aplanàvem la terra, i quasi abastava
per la meitat… Suàrem molt…¡ En Cil feia rialla…demà l’acabareu, ens digué… Demà, demà…el sendemà va ploure tot lo
sant dia i, al tercer dia, les herbes
havien tornat créixer…
El 15 de setembre, ens acompanyaren a Muyange, i allà ens
deixaren. Hi trobàrem altra gent, italians, un brasileiro, dues espanyoles i
altres que arribaren els dies següents. En total vint i cinc.
Muyange era una
Casa Gran, que els Pares Blancs tenien al Nord del
País: quaranta cambres,
dues aules, un menjador, una capella, un gran jardí, una sala d’estar on hi
havia cartes, una taula de ping-pong… i altres coses per entretenir. Record el
molt que m’agradaren els còmics Asterix,
en francès. Allà es donava, aleshores, un curs de kirundi dos cops a l’any, que durava quatre mesos. Hi havia dos
Pares Blancs per a donar les classes, i un
Germà, que era l’econòm,
home “estret” i antipàtic. Anys després,
el trobaren mort, assessinat, devora la caseta del motor de gasoil que generava
“llum”. El mataren al vespre quan anà a apagar el motor. Quí…? Segurament qualcú que havia estafat amb les
compres i les hi tenia promeses…
A Muyange, malgrat hi passàs estones molt agradables, vaig
sofrir dos petits “traumes”: primer, pel “francès” (el kirundi era el traume
per a tothom, era difícil, però ningú en sabia i prest jo vaig començar a
agafar qualque cosa), però, el francès… tothom el parlava bé, italians i
espanyols i brasileiros i filipins…. I jo no en sabia. El primer dia vaig anar
a la capella de bon matí i el Pare Gober em demanà que presidís la missa. Li
vaig respondre: “no puc…no sé francès…”
L’altre, fou el menjar. El belgues són de tan poc
gust…¡ sempre patates bollides, poca
sal i gens d’oli. I al vespre, devers
les 7, sopar de les sobres del migdia.. A les 9 i mitja, n’Anicet, així es nomia el Germà, apagava el motor, i tothom
a la cambra a dormir. No tenia son, encenia l’Aladino, un quinqué de petroli i
mal-llegia qualque cosa en kirundi i quan em colgava no podia dormir. Un vespre, vaig sentir que en Tomeu, que
estava al costat, també donava voltes. Hi vaig anar “de puntetes” i ens posàrem
a xerrar, baixet-baixet, perquè en el silenci
de la nit burundesa es sentia el volar d’una mosca… Al poc, sentim un toquet a
la porta. Era un italià, que ens demanà: “tampoc, podeu dormir?.... Jo crec que
és el mal menjar que ens donen (els italians sí que tenen bon gust)….” Jo tenc galletes, i jo formatge, i jo pa, que
he agafat del menjador a la tarda, i una botella de vi…” I
passàrem una bona estona, parlant, baixet-baixet, menjant galletes i formatge,
i uns glops de vi…. El sendemà, les espanyoles ens digueren que havien sentit que el Germà
comentava amb el Pare Gober: “haurem de posar a l’ordre aquests espanyols… que
fan renou fins tard…”
El menjar fou el meu “traume”. Cada dissabte, en Tomeu i jo,
partíem amb l’italià, Livio, que tenia el seu company a una Missió a prop de
Gitongo, i el dilluns a trenc d’auba, passava a cercar-nos per a anar a
Muyange. Quan feia tres setmanes,
vaig dir: “no puc més… me qued una setmana a Gitongo i al manco menjaré
bé….” I així ho vaig fer…
Després, en vaig aprendre. Me’n vaig dur una sobrassada. La
tenia a la cambra, i cada vespre, amb pa que havia “robat” al menjador i una
botella de vi que havia comprat al “estret” Anicet, ressopava…
Però, Muyange, també tingué coses “agradables”. Aquelles
jugades a volei-ball, els capvespres que no plovia, l’intercanvi amb els altres
de diverses nacionalitats, les classes del Pare Neijs eren divertides, malgrat
la dificultat del kirundi…I puc dir, parlant en plata, que a Muyange vaig esser
“campió mundial” de ping-pong… Què, sinó… Organitzàrem un petit torneig amb que
hi jugàvem un poc (n’hi havia de cinc nacionalitats) i el vaig guanyar.
I, a Muyange, vaig tenir el primer amic murundi. Passàrem
moltes hores, davall un plataner xerrant kirundi. Jo llegia i ell me corregia
la pronunciació… Era un al.lotell dels entorns. Venia cada dia a les tres i
mitja i jo li donava uns francs cada setmana. Li vaig dir que em dugués una
bona ananà (pinya tropical) i em va
dir: “I això t’agrada…? és aigua”…”
També vaig disfrutar el dia que vaig contar dins la classe
un curta rondalla que havia traduït al kirundi…. Quasi ningú entenia res, però el professor es revolcava de “rialles”
Una cosa és certa: Quan al cap de quatre mesos, havíem
acabat el curs i tornàvem cap a casa, amb en Tomeu i l’italià, ens perderem, i no fórem capaços de demanar a
ningú que trobàvem: pel camí. Així
era el kirundi què sabíem.
NA JEANNE DE-LA-CROIX
Al Burundi hi havia una
Congregació de Monges natives: les
Bene-Terezia i eren nombroses. I, a com a tot col.lectiu de dones, n’hi
havia de bones, molt bones, normals, xereques, i molt xereques. Havia estat
fundada per les GERMANES BLANQUES, Missioneres belgues la majoria, i havia
estat ben fundada. Tenien moltes vocacions i ja es realitzaven independentament
de les Blanques.
A Nyabiraba, tinguérem la sort de conéixer de prop Na Jeanne
de-la-Croix, que era una murundikazi (una
gran dona) en totes les de la llei. Era la Priora del Convent de Beneterezia que hi havia a
Nyabiraba. Era tutsi, germana i tot d’un Ministre del Govern. El seu germà
dugué, entre altres, la cartera d’AFERS ETRANGERS. Ella no tenia por a ningú, sabia donar bons
consells als missioners mallorquins i era valenta per a defensar les monges hutus
fins a la mort: Me contaren els companys que, durant els esdeveniments del 72, quan moriren o fugiren més de mig milió de
hutus, anaren a cercar del seu convent una monja hutu. Na Jeanne de-la-Croix es
plantà damunt del portal i digué al Comissari i als soldats: “ d’aquí no
passau…I abans de dur-vos Sor Valèria, passareu per damunt el meu cadáver. I
alerta… No toqueu cap hutu de per aquí….”
Podies parlar amb ella de tot, del Burundi i de la seua realitat, parlar “clar i
català”, com diríem, “Anau alerta amb
aquell, o amb aquell altre, digau la veritat amb paraules prudents….”
A la
Parròquia teníem, un dia a la setmana, urubanza (judicis): Els conflictes familiars, de dots, i altres
herbes es dirimien a la
Parròquia, devant dos mushinganthe
(homes de seny) i el patri-mukuru
(el Rector), que homologava la sentència. A Nyabiraba havíem delegat na Jeanne
de-la-Croix perquè presidís els judicis i fes de jutge just. Confiàvem
plenament amb ella. Molts de
judicis versaven sobre “la dot”. Venien
uns pares a denunciar que la seua filla s’havia colat: volia dir que havia anat
a viure amb un jove. Cridàvem el jove i l’al.lota, i els pares del jove. La
qüestió solia ser quasi sempre aquesta: l’al.lota s’havia colat perquè son pare
demanava una dot massa elevada, es feien preguntes, es discutïen els pros i els
contres i es solia acabar demanant que el pare de la novia aceptàs una dot més
baixa i es preparaven les noces, i bona nit si et colgues….
A finals d’estiu em vaig quedar gairebé sol a la Parròquia. En Joan
havia partit per a unes vacances llargues, ja que havia passat cinc anys al
Burundi. Pensava tornar… I, després, en Julià hagué de partir perquè havia
rebut les males noves que son pare estava
a les “darreres”. Vingué a fer-me companyia un “torero”: un tal Roberto,
aragonès, que duia poc temps al Burundi i només vivia preocupat pel que passava
a Espanya. Es passava nits escoltant la radio i esperant saber que “En Franco”
era mort. Quan donaren la nova, ell, després de tres nits sense dormir, dormia
com un tronc. De fet, jo me vaig enterar de la nova a Gitega. Hi havia anat per feines i vaig trobar n’Andreu, el jove
d’Artà, i m’ho va dir així, com qui diu “demà plourà o demà ferà sol”: “Saps, en Franco és mort….” Quan vaig arribar a Nyabiraba, prop de
les dues, en Roberto s’aixecava… dinàrem i durant el dinar li vaig fer a saber: “Cuarenta años esperando esta noticia…¡”
exclamà.
Na Jeanne de-la-Croix m’ajudà molt amb una festa que havíem preparat o anunciat quan érem tots
tres: Celebrar els vint i cinc anys de matrimoni de totes les famílies de la Parròquia, o sia, les Noces d’Argent.
Duia el seu trui… Fer la
llista de tots els casats feia vint i cinc anys i no deixar-ne ni un, ni se’n colàs ni un que no les fés. Preparar una
gran Missa a l’església. Això no era problema: ho sabien fer els catequistes i
bé, i preparar cervesa per a tots i en abundància. Aquí estava el rost… També
preparar bé el lloc per a repartir-la, plàcidament i sense “atascos”. Tots els
convidats havien d’estar asseguts i un bon grup de repartidors a punt…
De tot això ella duia el maneig…..
Arribà el dia de la Festa.
De bon matí, començaren a dur olles de cervesa i na Jeanne
de-la-Croix les feia col.locar als llocs preparats i cercava les persones que
les guardassin. Tothom comparegué d’hora. La Celebració resultà molt
solemne. Després donà les normes, ben
explicades, per a la beguda….I
començà bé el repartiment. Amb caceroles, els servidors anaven repartint
cervesa a tots els convidats…. Però, a poc a poc començà el rebumbori, els
crits i les paraules de protesta, jo no
en tenc… aquells n’han rebut dues vegades… jo en vull més…
El rebumbori anà en augment,
ja no eren només crits i paraules… pareixia que arribaven a les mans…
Jo intentava posar ordre. Com més deia més renou. Arribaran
a les mans i punys. Me sentia enutjat, airat, apurat, impotent… i me’n vaig
anar a la casa per a estar tranquil…
Cervesa n’hi havia a voler. Tothom en va beure. Qualcúns, més que menys, més del compte. Però
el renou no parava, es sentia més i més.
Parlaven en francès i en anglès els que mai n’havien estudiat. Renou, crits i
baralles….
Quan, ja sol post, vaig anar, tot compungit, a veure na
Jeanne de-la-Croix i li vaig dir: “Quin desastre, quin fracàs…” Me mirà i em
digué somrient: “Urwargwa rugira
urgwamo…(la cervesa engendra renou). Tranquil, home, la Festa ha anat molt bé. Els barundi som així…..Ja ens aniràs coneixent…”
En una altra ocasió, en que fou molt important i
precisa la seua ajuda, va ser quan tinguérem un cas de kuvyina amahasa (això és cosa de
bessons). El naixement de bessons a una casa era considerat entre els barundi
com una maledicció, una cosa malèfica. És comprensible per motius teòrics: la
ignorància, i pràctics: una dona no tenia llet per a alimentar-ne dos, i això
de “dides”, tan freqüent antigament a Mallorca, a Burundi no era ni conegut ni
practicable: Quan neixien bessons es feia el “kuvyina amahasa”, que eren unes
cerimònies i ritus, acompanyats amb un menet tot blanc i, com no…, cervesa,
invocant a Kiranga per a purificar la casa del malefici d’haver engendrat
bessons. Contaven que abans, quan encara
no havien arribat els missioners ni els colonitzadors, començaven per agafar
una manta i ventar a l’aire les dues
criatures fins que un moria, el maleït. Aquest costum fou perseguit i castigat
fort pels governants belgues que conseguiren erradicar-lo, però ni ells ni els
missioners conseguiren erradicar els altres ritus i cerimònies. Kuvyina amahasa
es seguia fent quan neixien bessons, (cal tenir en compte que no hi mancava la
cervesa, “el pa nostre de cada dia”).
Tinguérem un cas a la nostra Parròquia, agreujat pel fet que
l’avi dels bessons era un mushingantahe
(un d’aquells homes de seny que ens ajudaven en els judicis), i agreujat també
perquè la causant del començament de la Festa havia estat una monja espanyola que
treballava al Dispensari veïnat de Ntita.
Pobra monja, molt bona comare, però ignorant dels costums kirundis. La mare
dels bessons havia anat a parir al Dispensari i la monja, tota contenta, perquè
el part havia anat bé i havien nascut
dos minyons, tots xalests, començà a fer bulla i ells la continuaren pel
camí cap a casa i veïnats i coneguts cuidaren de posar-hi tots els ingredients
perquè es convertís en un kuvyina
amahasa.
El judici era ferest i
complicat perquè es tractava en primer lloc de judicar un Prohom de la Parròquia que havia permès que a caseua es fés
aquella festa pagana, perquè els matrimonis joves vivien a la mateixa casa del
pare que procurava fer una caseta al devora per a tots els fills mascles i
cercar-lis dona, pagant una dot. L’amo de la casa era l’avi.
El cridàrem. Na Jeanne de-la-Croix, amb dos bashingantahes agafà les messions.
Demanant i demanant…l’home contestà que sí, que a caseua havien fet les
cerimònies i havien begut cervesa i no
hi havia faltat el menet blanc… però no havien invocat a Kiranga, sinó a la
Mare-de-Déu…
Na Jeanne de-la-Croix li
féu una bona i clara reflexió: “és ver que tu hi has volgut posar bona intenció
i fer uns ritus que tinguessin nom “cristià”, però heu seguit les “passes” antigues i a la vista dels
altres era kuvyina amahasa i això és pagà.
N’Oscar, que així es nomia el mushingantahe ho comprengué i acceptà. La
resolució, al final, fou aquesta: N’Oscar quedaria suspès durant tres mesos del seu càrreg de
mushingantahe de la Parròquia,
i ell i la seua familia estarien excolmugats (no rebre els sagraments) durant
també tres mesos. Jo aniria el diumenge
a la Sucursal,
on perteneixien, a celebrar la
Missa i explicaria a la gent, amb els meus rústics
coneixements científics i el meu simple kirundi, que néixer “bessons” no era
cap maledicció. Ella m’ajudà a preparar la meua “conferència”…. I així ho vaig
fer.
……………….
Prest, coses de monges, na Jeanne de-la-Croix rebé nova
nominació: la destinaren a un convent de la Capital. La necessitaven a prop
del Govern per a defensar i protegir les monges hutu.
Sempre que anava a Buja, m’aturava a saludar-la.
EL KERANI
(EL SECRETARI)
El
Kerani (secretari) era un home o un càrreg important dins la Parròquia. Hi havia
el buro (despatx), que es repartia
en dos compartiments: a un hi havia totes les “fitxes” dels cristians de la Parròquia i Sucursals,
on constava status animarum, diríem,
i en aquest estava el kerani, les hores d’oficina, de 9 a 14 (kuva satatu gushika
samunani). L’altre compartiment és per als pares: allà s’atén a la gent, i
sobretot es cobra l’imperezgwa, (la
dîme), el deume que és de 100 francs pels homes, cada any, i 60 francs per
les dones i els joves no casats. Ho cobra el Pare i estampa la seua firma
damunt la carta de cristià que tothom té. Quan es qüestió de doblers no podem
fiar-nos de ningú.
El kerani
ho traspassa a les fitxes i escriu cartes “noves” als cristians quan l’han
perduda, cosa que no deixa de passar en freqüència… Aquesta és la principal
feina del kerani i se presta a fer “mangarrufes”….
A
Nyabiraba, el kerani també ven moltes coses des del seu despatx: llapis,
pleguetes, bolígrafs, material escolar… i medicaments, especialment
“nivaquines”, la qual cosa també es presta a “mangarrufes”….
El
Kerani, a Nyabiraba, nom Leopold i és un veterà. Fa més de quinze anys que fa
feina a la Parròquia,
guanya un sou, ha conegut molts de “pares”: Pares Blancs, Teatins… pares natius,
mallorquins diversos… la sap llarga….
Quan en Joan partí de vacances em digué: “al tanto a ne’n
Leopold, vigila’l. No te fiis massa d’ell….”
Sovint
venia i m´entregava els francs que tenia d’haver venut “nivaquines” i me’n demanava més…. Dels
altres materials que venia no em deia mai res….
També
vaig notar que era freqüent que vinguessin molts en la carta de cristià nova,
sobretot joves, i quasi sempre tenien el “deume” gairebé a punt, vol dir que
només tenien pendent un any o màxim dos… Era sospitós
Vaig decidir que, a partir d’ara, jo firmaria també
les fitxes, amb el número del darrer any que han pagat la dîme. Li vaig
comunicar i féu mala cara, com d’estranyat i volent dir: “és que no es fies de
mi…”. No ho va dir ni jo tampoc li vaig donar cap explicació… ,però, aquest era
el pensament que teníem abdós.
Seguien
venint cristians joves amb cartes “noves”, escrites per ell i seguia la
freqüència en que m’entregava francs i em demanava “nivaquines”…. Un dia li
vaig dir: “ Què només vèns nivaquines….?
I les altres coses que no en vèns….? -“Si , però encara en queden….”. La seua cara era “un poema”, un poema
d’estranyesa i desconfiança.
“Un dia,
haurem de fer control” li vaig fer saber….
Un bon
dia, un jove me digué (amb confidència): “En Leopold no em vol fer la carta
“nova”. He perdut la meua i fa molts
d’anys que no tenc la “dîme” al dia…. A molts d’altres ho ha fet….”
O sia,
aquí teníem la “mangarrufa”, millor dit “una mangarrufa”…. En Leopold quan
escrivia “noves cartes” de cristià posava que tenien més o manco el deume a
punt, a canvi d’una “propineta”. Aquell
jove no havia acceptat dar-li propina.
El
kerani, Leopold, havia tingut molts “ingressos-extra”, escrivint cartes “noves”
un tant corrompudes; per això tenia una bicicleta quan la majoria anaven a peu,
per això podia beure al kirabo (bar)
més cervesa que els altres, per això….podia…..
Però, ara se li havia acabat la “mamella”. Amb les fitxes firmades pels
“Pares” no podia falsificar les cartes noves…
Però….
Seguia
venent medicaments, i, sobretot, la venda de “nivaquines” augmentava de dia en
dia. Sempre que partíem cap a la
Capital ens comenava capses i capses de nivaquines. Ens
entregava els francs de les vendes… Seria que les cobrava més cares…? A l’entorn, no hi havia cap Dispensari i el
consum de medicaments pareixia com a una “droga”. Cada cop més i més…
……………………….
Un dia,
a la fi, le vaig dir: “Dissabte ferem un control de vendes: d’entrades i
sortides. Prepara’l tot”.
Ens
tancàrem dins el despatx i començàrem el control: Treu les fitxes
d’entregues. Ingenu, les me mostra: Quants quaderns et donàrem tal dia…..
Tants….. Quants en queden…. Tants.
Vol dir que els que falten les has venut? Quants
llapis…. Tants….. Quants en queden…. Tants.
I així anàrem
examinant totes les “mercancies” Quan
acabàrem les sumes i restes hi havia grans diferències. Si has venut tot això,
entrega els francs de les vendes….
No en tenia cap…. “Leopold, tu robes… haurem de cercar un kerani nou…” -
No. No, com viuré
sense aquesta feina…? “Aniràs
a cultivar”. –No, per favor….
No
estava ni vermell d’empegueït, ni blanc de por… Això és el que ens fot. Els negres no cambien de color. Només tenen
la pell negra. Però els ulls, ….els ulls
li espiratjaven…
-Deman
un judici, per favor….
La
setmana vinent vaig cridar els bashingantahe
i férem el judici. Vaig contar els fets i les hi vaig
explicar fil per randa. En Leopold callava, no podia dir res. Els prohoms el se
miraven: “Leopold, Leopold… bona l’has
feta….t’hi han agafat….Igisuma
n’igifashgwa (proverbi kirundi que vol dir: “lladre és el qui li
troben”) Has robat a la Parrôquia….
Però, la
seua sentència fou aquesta: “En Leopold ha
robat molts francs a la
Parròquia. Els ha de tornar i només ho podrà fer si continua
fent feina i rebent un “sou”… Per tant, proposam: En Leopold continuarà en la
mateixa feina i només cobrarà la meitat del sou cada mes, fins que hagi tornat,
amb l’altra meitat, tot el que ha anat robant… Estau d’acord?
En
Leopold digué que sí, totd’una.
Jo vaig
dir: “Si així ho trobau així es ferà”, però dins mi pensava, “seguirà robant”….
Passaren uns mesos. Cada mes, quan el
pagava, deia, remugant, que ho passava malament. “Idò, vèn la bicicleta…, tampoc no vius tan
enfora i pots venir a peu….”
Esperava, potser, que hi hauria canvi de
“Pares”, com tantes vegades havia vist, però jo vaig continuar allà, a
Nyabiraba, més d’un any, i vaig tenir temps de fer “altres controls” i
comprovar que seguia robant….
Sense escoltar els bashingantahe, el vaig
acomiadar i vaig posar un altre kerani. Feia la feina bé. I cobrava de “sou” un poc
més que en Leopold. Féiem controls i no
el vaig trobar en cap manca…
Al cap d’un temps, vaig canviar de
Missió. Vaig anar a treballar a Gitongo.
Sempre em quedà el “pesar”. Jo, durant
dos anys, vaig ser responsable de Nyabiraba i vaig acomiadar un Kerani, que hi havia fet feina quasi
vint anys, amb “pares” diferents i sempre havia fet “mangarrufes”. Per això,
tenia una bicicleta quan els altres anaven a peu. No em degué perdonar-ho mai….
.
LES COOPERATIVES
i els fills
d’Alà
A les Parròquies de
Gitongo i Nyabiraba teníem una Cooperativa. Precisament n’Andreu, el jove seglar que vingué a treballar amb nosaltres,
durant tres anys, tenia que cuidar-s’en de les Cooperatives.
Aquesta obra de les Cooperatives l’havia iniciada dins
l’Archidiòcesi de Gitega un mallorquí, en Tomeu Suau i, després, vingué a ajudar-li i
substituir-lo un austriac, home coratjós i molt preparat, un tal J.Haffner, que
passà bastants anys a Burundi, organitzant les Cooperatives que anaren surgint
a moltes Missions del País, i creà la
FECOBU (Federació de Cooperatives del Burundi). Cosa curiosa i qüestionant en certa
manera…només es crearen Cooperatives a les Missions on hi treballaven
missioners FideiDonum, o sia, capellans diocesans enviats pel seu Bisbe en
col.laboració amb els Bisbes del Burundi, seguint les orientacions que el Papa,
Pius XII, havia donat en la Encíclica Fidei Donum.
A les Missions, que duien els Pares Blancs, no hi havia cap
Cooperativa,… qualcuna a parròquies que duien capellans natius. Era que els capellans diocesans donàvem un
caire més social a la nostra tasca misionera o que, com només hi anàvem per uns cinc o sis anys, no ens feia res
complicar-nos la vida? Una altra
qüestió, plantejada sovint, entre nosaltres: Els missioners, Pares Blancs,
Combonians, Xaverians, sembla que duguin una vida més ordenada i tranquil.la
que nosaltres? Resposta assenyada: Nosaltres, els Fideidonum, venim a treballar
uns anys al Burundi, Ells, tota la vida…
Les Cooperatives
funcionaven així : les persones que volien es feien socis, depositant cent o
dos cents francs, algú arribava a mil… eren, com diríem accionistes. Es formava un petit capital, però insuficient. Dels
doblers rebuts de Mallorca fèiem un préstec, que la Cooperativa tornaria
després en tenir beneficis. així es
preparava un magatzem de matèries en gros, que es venien a la gent a la menuda.
Per exemple: la
Cooperativa comprava cinquanta tones de mongetes i les venia
a la gent, kilo a kilo, a bon preu i just pes. Així era més ventajós per a ells que anar a comprar als mercadets
que cada dia hi havia a qualque indret
aprop. La Cooperativa vènia,
però la gent sempre continuà anant sempre als mercadets.
Especialment quan venia la Campanya del
Cafè, mesos de juny i juliol, les Cooperatives feien una bona feina.
Els nostres principals proveedors, tant a la capital de
Província, Gitega, com a la capital
del País, Bujumbura, eren els àrabs,
fills d’Alà. També al Nord del País, especialment per a les mongetes i el sorgo
(una espècie de gra semblant al que a Mallorca donen per menjar als coloms),
que la gent consumia molt. Del sorgo en feien cervesa (impeke) i farina amb la qual feien una mena de coquetes. Les
mongetes eren “el nostre pa de cada dia” pels barundi, els dies bons. A dies
només tenien moniatos.
Al Nord del País, eren coneguts nostres dos germans: n’Abdalà i n’Amer…Ens servien tones de
mongetes i sorgo, i, quan venia la temporada alta, o sia, quan havien fet
doblers, venien a demanar-nos dólars. Nosaltres en teníem i no les podíem
emprar per a comprar, i ells tenien molts de francs i no les servien per a
treure doblers cap als seus comptes a
Europa o l’Aràbia. Ens enteníem…. No sempre…
N’Abdalà tenia un forat a
l’orella esquerra i més d’una vegada vaig sentir ganes de passar-li per aquest
forat un fil de ferro i penjar-lo de l’arbre de la carretera.
Un dia vingué n’Abdalà a veure si li podíem donar dólars i
ell ens pagaria amb mongetes o sorgo…. Trenta tones de sorgo a canvi dels
dólars que li donàrem…. Però, els camions de sorgo no arribaven mai… Dos cops
vaig anar a Muyinga, a caseua i no
li vaig trobar mai… Sí, vaig trobar un que se les dava d’inspector i em prengué
les claus del cotxe, volent averiguar què feia per Muyinga i què cercava… Passaren molts mesos… fins que, a
la fi, arribà el sorgo, quan el preu estava baix…
N’Amer en féu una de més grossa, però no tenia forat a
l’orella per a passar-li el fil de ferro….
Durant els mesos de juliol i agost, els barundi coien moltes mongetes,
sobretot per Muyinga, que estava menys poblat i tenien més terra de cultiu. Les
mongetes les hi sobraven i encara no havien après a guardar, cosa que els mallorquins sempre
havíem fet: en temps de “messes” coir, i
graners per a l’hivern. Els barundi no
sabien fer això… Potser també era por a
ser robats. Així, al mes d’agost,
els àrabs compraven moltes mongetes a baix preu i, quan venia octubre i
novembre que la gent en necesitaba moltes per a menjar i sembrar, no en
tenien. La Cooperativa en
comprava a n’Amer al preu que ell posava i es venien a la gent,
Un any, el Govern volgué aficar el nas en l’assumpte de les
mongetes: fixar els preus: a la
menuda, no passar de vint i cinc francs el kilo. En gros, no passar de vint
francs.
Quan anàrem a n’Amer perquè ens fornís de mongetes la Cooperativa ens va
dir: “no en tenim…” - “Còm…? O no hi
ha hagut bona collita enguany? “No en tenim” I d’aquí no el vaig treure.
Vingué l’octubre i novembre i la gent passava fam: a les Escoles, al mateix
Exèrcit… a tothom les mancaven mongetes…. Hi havia fam general.
Un dimarts, a principis de novembre, vingué n’Amer per a
canviar dólars…. Li vaig demanar mongetes:
“No en tenim…” - “Nosaltres
tampoc tenim dólars”…. I aquesta és meua, aquesta és teua…. No ens entenguérem.
El dimecres, o sia el sendemà, el Govern, devant la crisi,
anuncià:
“Els preus de les mongetes són lliures…”
El dijous tornà n’Amer. –
“Què tens mongetes…? “ - “A trenta
cinc francs el kilo, totes les que vulguis”
Mal me cag amb tu i amb tots els fills d’Alà, fills de
grossa Puta sou…Jugau amb la fam de la gent per a enriquir-vos….. “I els
dólars?” - Quan siguin aquí tres
camionades de mongetes… en parlarem…
La Campanya del Cafè
Quan venia el mes de juny, venia el Cafè. Els belgues havien obligat a sembrar cafè a
tothom…. Tots els barundi, que tenien un tros de terra, tenien cafè sembrat.
Madurava entre finals de maig i
principis de juny i venia la
Campanya del Cafè.
Els que tenien doblers i mitjans, els àrabs per de prompte, en compraven
als seus llocs de mercat, i després s’entregava al Magetzem de la Capital.
El Govern fixava els preus. Tant a la Capital i tant a cada Commune, el preu baixava segons la
distància de la Capital,
pel concepte del transport…. Els comerciants les sabien llargues per a comprar
cafè: no feien el pes just, posaven el peu davall la bàscula, no pagaven els
mitjos kilos ni les fraccions (pagaven de deu en deu francs: 10, 20, 30, 40…ni
4, ni 5, ni 13, ni 28….) i així hi
guanyaven ferm.
La
Cooperativa prenia part en la Campanya del Cafè. Era pesada, estones divertida i sempre
gratificant. La gent rebia els seus
francs, els venedors habituals cobraven sous extres, els vetlladors, els
carregadors, els del Comité, els ajudants de pas…. Tots guanyaven. I la Cooperativa tenia els seus millors
beneficis. Ho organitzàvem bé: el J.Haffner, l’austriac, treia francs dels
Bancs i els repartia cada setmana a cada Cooperativa. Era tasca difícil i
perillosa. Ho feia en cotxe dins el qual portava un rifle. No era estrany
trobar-se qualque carretera en troncs d’arbre enmig per fer-lo aturar…. Era
ocasió de robar-li. En els casos que es trobà així, sortí del
cotxe i llançà dos trets de rifle
abans d’apartar els troncs.
En Haffner organitzava també el transport i enviava camions
uns quants cops a la setmana a carregar el cafè comprat. Acabada la Campanya cobrava el Cafè
entregat i ens enviava la diferència entre els francs que la Cooperativa havia
rebut i el cafè entregat.
La
Cooperativa comprava cafè dos dies a la setmana, el dimarts i
el divendres. Començàvem a les 8 del matí. El dilluns i el dijous horabaixa ja
començaven a venir per a fer coa i ser els primers. Primer hi havia els
pesadors, (havíem adquirit una bàscula amb una esfera i agulla que marcava el
pes…muri Cooperativ urupimo rwandika…deien
admirats: “la bàscula escriu, no roben), en haver pesat, les hi daven un ticket
amb el número de kilos escrit, llavors els del Comité el tastaven a veure si
era sec,(el cafè s’havia de comprar sec; verd es perdien kilos: 50 podien
tornar 40). Si era verd li prenien el ticket i ja tornaràs la setmana que vé.
Si sec, el descarregaven en el munt i la persona venia a la meua taula on, amb
el gerent, el pagàvem.
Un dia passà un fet trist:
en un moment de molt de trui,
un homenet, que trobaren el seu cafè verd,… per mor de la quantitat de
gent oblidaren agafar-li el ticket.
Aquell homenet amagà el sac darrera una paret i vingué a cobrar.
Quan ja contava els francs per a
pagar-lo, un del Comité digué:…”el ticket d’aquell que ha estat verd…”. Aturen
la marxa i el m’afinen a punt de cobrar. L’agafen, es reuneixen en torn d’ell
els tastadors i els pesadors i conten el que ha passat: El President de la Cooperativa pronúncia
la sentència: N’igisuma (ets un
lladre) i ja són partits a dar-li coces i més coces i cops de puny fins que el
deixaren “grogui”, si és que un negre pot quedar-hi….Jo no ho podia resistir i
vaig dir: “Basta¡” No m’escoltaren i
seguiren amb la palliça… “Així tractam els lladres i no hi tornen…” em digué el gerent.
Quan acabava la compra que, a dies, s’allargava fins a les
tres o les quatre, venia la feina d’omplir els sacs i cada un havia de pesar cinquanta
kilos, ni més ni manco. Llavors els amuntegàvem dins la Sagristia a l’espera del
camió de Bujumbura. Qualque pic el camió es presentà a les tres de la nit… els
vetlladors el carregaven. A Nyabiraba teníem una altra feina. Els veïnats de Ntita
compraven molt de cafè, però els camions no podien arribar a
carregar-lo, el camí era molt estret…. Tenien un camionet de tres tones i el
duien a Nyabiraba. El descarregàvem i després tornar-lo a carregar al camió
gros, i fer el control ben fet… tants de Ntita … tants de Nyabiraba. Els
xófers dels camions grossos eren
tots congolesos: A cap murundi li fiaven un camió gros. Un dia
el xófer, mentre carregàvem el camió i jo feia el control, es posà de
“guasa”: Ai¡ barundi, barundi…. Sou uns desgraciats, uns desgraciats… un europeu
controla el vostre cafè i un congolès el se’n du…” Després, quan preníem
una tassa de cafè dins la casa em digué: els barundi no progressaran mai,
mengen massa poca carn… les mongetes no desxondeixen el cap…..”
L’any que duia la Campanya del Cafè en Julià, ja a la Cooperativa nova, en
passà una de curiosa: Un dia, els de la Federació no havien duit
els francs… i els que quedaven, afegint-hi els que teníem a la Parròquia, no
bastaven per a comprar totel cafè que hi
havia… En Julià decidí: “Avui no podem comprar més cafè, ara si vos fiau, podeu
entregar el cafè, vos firmaré els tikets i dijous, a les tres, podreu venir a
cobrar. Ho feren així i eren molts….. El dimecres arribaren els francs i el
dijous en Julià pogué pagar, però tenia un problema: Cada dia, a les cinc,
anava a jugar a volei-ball amb els joves. No faltava mai, a no ser els dies que
plovia…Quan el dijous va veure que eren tants els que venien a cobrar pensar
que a les cinc no hauria acabat. Es posà nirviós i començà a dir: “Ordre i
silenci… sinó, no vos pagueré avui”. Començà a pagar…. Quan s’acostaven les cinc i
veia que encara eren molts els que quedaven, s’aixeca i diu: “Com que no feis silenci i vos empegueu…
avui no pag més, ja vendreu demà….¡
A les cinc, en Julià
jugava a “volei” amb quatre jovenells.
IGISUMA N’IGIFASHGWA
(Lladre és el qui es
agafat)
VIATGE “TRÀGIC” A GITEGA
A
Nyabiraba, havíem montat una mena de petita granja de porcs. Compràvem
porcellins, a mil francs cada un, a la Gran
Granja de Mahwa, que estava a prop, i després els engreixàvem
amb una “dieta” que ens havia recomanat en Pozzi, un belgue casat amb una madrilenya,
En Pozzi era agronòm i cuidava de
diverses Granges de l’Ajuda Belga a Burundi.
La dieta
consistia en alimentar-los de tres coses: segó d’arròs, “tourtau” de cotó i
“palmist”: residus de la fabricació d’oli de pauma. Les tres coses les podíem
adquirir a la Capital
a baix preu i a voltes de franc. Sortia econòmic.
Quan
teníem un porc gras el dúiem, carregant-lo dins la Toyota, a l’Economat de
Gitega i ens ho pagaven per kilos. L’Econòm ens havia dit que li podíem dur un
porc cada mes.
Un dia,
havia de dur un porc a Gitega. Havia plogut i trobaria la carretera enfangada i,
a trosos, relliscosa. A l’hora de carregar el porc aquest no es posava
tranquil. Altres vegades sí, el
carregàvem dins la camioneta coberta la carrocería amb un “toldo” i el porc se
dormia i era fácil dur-lo a Gitega. Però
aquest dia no es posava tranquil.
Optàrem per fermar-lo per una cama a la barra de la carrocería i un “jovenell” hi
pujar amb la tasca d’anar-lo tranquil.lizant.
Li vaig dir que si a un moment es trobàs apurat que botàs i jo m’aturaria.
Partírem…
i devers mitjant camí vaig veure, pel mirall retrovisor, que el jovenell
saltava i el porc darrera ell…. Amb el salt es rompé la corda amb que estava
fermat, i fugí cap a les colines. Com era normal, s’havia arreplegat un estol d’homes i dones i ja són partits a
encalçar el porc…. L’agafaren i el dugueren cap a la camioneta. Un vell s’oferí
per venir i moixonar-lo, i així
ho féu…
Arribats
a Gitega, anàrem a l’Economat i descarregàrem el porc. Vaig donar una bona
“propina” al vell i al jovenell que havia vingut des de Nyabiraba, i les vaig
acomiadar amb un bon murakoze (moltes gràcies…)
Després
de fer les altres feines que tenia per Gitega, vaig anar a dinar a l’Archeveché.
En haver
dinat, vaig passar pel taller mecànic dels Pares Blancs. L’encarregat em digué
que tenien una bicicleta arreglada que era d’un catequista de Ntita.
Si la m’enduia la tendrien més aprop per a venir-la a cercar. La vaig
carregar al darrera de la
Toyota i vaig partir. Tenia pressa perquè es posava a ploure i temia relliscar per la carretera.
A la
sortida de Gitega, un home en demanà “auto-stop”. El conexia de per Nyabiraba.
Em vaig aturar i el vaig fer pujar al darrera perquè em guardàs la bicicleta… Pel camí altres me
demanaven “auto-stop” però no em vaig aturar cap vegada. Temia la costa, petita
i llarga, que hi ha devers mitjant camí i volia arribar-hi abans de que plogués
més i estàs més enfangada.
Quan
vaig esser a baix d’aquella costa, vaig posar “primera” i voltejant el volant
continuament, a dreta i esquerra i pitjant l’accelerador a tope . vaig anar
pujant. Em seguia un estol de jovenells
que esperaven que relliscàs… així m’ajudarien a empènyer i cobrarien una “propineta”. ..
Quan fou
a dalt, el meu goig per haver arribat sense relliscar es vegué contrastat per
llur decepció….
Vaig
arribar a Nyabiraba més allà de les cinc. No hi havia ningú per la Casa, fora del cuiner dins la cuina i mirant per
la finestra. Des de la finestra, el cuiner duia el “control” de tot, d’anades i
vingudes, de noves i fets que passaven…
Vaig
aparcar la camioneta al “garatge”, vaig saludar el cuiner i vaig anar a
rentar-me les mans…
Al cap d’una
estona,vaig pensar amb la bicicleta i vaig anar a la camioneta per a
descarragar-la i guardar-la…. La bicicleta no hi era… La m’havien robada…
Vaig
demanar al cuiner si havia vist ningú per allà. Em va dir que només aquell home
que havia vingut amb la camioneta, que havia fet un poc la “torniola” i després
havia partit. Li semblava que duia una bicicleta… “Idò, li vaig dir, ens ha robat ell la
bicicleta, que era de Ntita”
- “El conèixes ¿
-Si, viu aquí a prop…”
“Ens
ha robat la bicicleta… Ho comunicaràs al Secretari, màxima autoritat a
Nyabiraba”
El
cuiner, cametes me valguen, al moment partí cap a Cal Secretari. Li agradava
molt donar “noves” i saber-ne.
El
divendres, hi havia “mercadet” a Nyabiraba. El Secretari sempre anava a donar
voltes pel mercadet. Va trobar aquell
mateix que estava vènent la bicicleta.
L’agafà a ell i a la bicicleta i els va dur al seu buro.
Me va
cridar. Hi vaig anar i mostrant-me l’home i la bicicleta me diu: “aquí tens el
lladre…”
L’home
ho negava. Ell no havia robat la bicicleta. Idò perquè la tenia i volia
vendre-la. Ell contestava que no l’havia robat, que la bicicleta era d’un amic
seu que li havia demanat si volia intentar vendre-la al mercat.
-“On és aquest amic
teu? Li demanà el Secretari…
“Ha anat de viatge a Tanzània….” El
Secretari li donà un bons cops de puny forts: “Lladre i mentider…No veus les
“proves”… i més cops de puny… “Jo no he
robat la bicicleta…” No el treguérem d’aquí.
Vaig
partir amb la bicicleta, que m’entregà el Secretari, i ell seguia amb el
mateix: “Jo no he robat la bicicleta….”
Ben
mirat, tenint en compte la mentalitat dels barundi que ténen aquest Proverbi: Igisuma n’igifashgwa (lladre és el que li agafen) ell tenia raó.
Quan
agafà la bicicleta de dins la camioneta ningú l’havia vist.
LA TRUJA O ELS POBRES
El
dimecres tenc aquest programa: a les 8 hores inama (reunió) amb els representants de colina. Aquí no hi ha pobles, la gent té llurs casetes de fang
disperses per les colines o petits pujolets que formen la geografia física d’aquest país. I per a organitzar-se agrupen
tots els que viuen en torn a un mateix pujol que té son nom. Així s’entenen els
veïnats. Els que habiten una mateix pujol elegeixen un representant, que cuida
la pau entre els veïnats, transmet ordres i comunicacions. Així organitzam
també la pastoral: Cridam els representants i parlam de les circunstàncies,
necessitats i solucions posibles.
Avui,
la reunió havia de tractar sobre els recesos de Quaresma, què podem fer perquè
sien profitosos i de què convé parlar.
Durant tot el temps de Quaresma, cada dia tenim recés. Un dia els homes,
l’altre, les dones, després els joves i les al.lotes i, finalment els nins. El
“recés” consisteix en una petita xarla, confessions i Eucaristía.
Cada
setmana cridam un grup de colines. Anam també a les Sucursals. Al final de la Quaresma, tots els
cristians de la Missió
han tingut ocasió d’assistir a un “recés”.
En
acabar la reunió, o sia devers les 9 hores, tenia repartició de menjar i roba
als pobres. En tenim molts, s’entén aquelles persones, viudes, orfes, malalts
que sols no tenen un tros de moniato per a posar-se a la boca.
Els
barundi no tenen rellotge… A l’auba surten a fer el que cal aquell dia. Quan, a les 7 hores, surt per a anar a missa,
els redols de la Parròquia
ja estan plens de pobres….hanyuma…
hanyuma (després…després) repetesc
durant tot el recorregut cap a l’església.
Quan
surt de dir missa, el nombre de pobres s’ha doblat, i els representants de
colina encara no es deixen veure…
Dins
el pati de la Casa
hi ha en Paco, un capellà de la
Missió veïnada, Ntita,
que ha vingut a passar una temporada amb nosaltres en vistes a provar si més endevant podem dur en conjunt,
mallorquis i asturians, Nyabiraba.
Ells són molts per a una Missió i
nosaltres pocs per dues. Aquests dies en Paco té poques feines i passa moltes
hores conversant amb en Jaume S., un mallorquí que té una germana al Burundi i
ha vingut durant un mes de visita…. Estan conversant dins el pati i veuen els
pobres que esperen i no són atesos… però no veuen la xerrera que tenen els
representants de colina i els enutjos que pas responent a les seues qüestions.
En
Julià fa corredisses per dins el pati, la cuina i l’hort. És l’econòm i té cura
de totes les coses de la Casa i de la finca: cuina, hort, granja,
Cooperativa…. Té el projecte de promoure la cria de porcellins i menets, o sia,
té ovelles i un xot, té porcs i porcellins i…una truja.
Pensa que els barundi, veient com es fa i va bé…
aprendran a fer-ho.
De
cop en sec, vé en Luka, encarregat de l’hort, i li diu que la truja està
malament, que pareix que es mor…
En
Julià ja es partit a treure la camioneta i carregar la truja per dur-la a
mostrar al menescal, que està a 8 kilòmetres. En Paco i en Jaume l’acompanyen….
El menescal diu que li sembla que la truja té com un atac de cor, pot ser
conseqüência d’haver-la “montada” violentament, diríem, parlant clar, un “polvo
mal pegat”,
Al
cap d’unes hores, més de dues, tornen… i veuen els pobres que encara estan
esperant. La inama es perllonga fins a prop de les 11 i mitja.
Els
pobres esperen… En Jaume s’ho mira i en parlen amb en Paco….
Passa
una estona, en Luka torna a dir a n’en Julià
que la truja es mor i en Julià, aquesta vegada totsol, torna a veure el
menescal i aquest li dóna
uns altres
medicaments més forts…
La reunió amb els baserukizi
(representants de colina) continua… a la fi la donam per acabada, tenint encara
que respondre a petites qüestions que sempre presenten.
A
defora espera l’estol de pobres, però necessit anar a beure una tassa de cafè,
i em conten tot l’afer de la truja,
que encara no ha acabat perquè la truja es mor…. diuen.
Començ
a atendre els pobres. Són molts… (perquè ho tenc que fer jo i no ho encoman a
altres? Hi ha persones que m’ajuden,
però, si es tracta de coses materials a donar, el “pare” hi ha de ser present,
sinó hi hauria “mangarrufes”, favoritismes i injustícies. Als responsables de la Parròquia, podem
comenar-lis “paraules”, que transmetin ordres, que facin un sermó, que cantin i
llegeixin a les celebracions… que animin una reunió, però, quan hi ha coses pel
mig no són de fiar. Sempre hi ha la mà que tira cap a ella). Repartir
ajudes als pobres ho fèim periòdicament. Cada mes hi ha repartiment
d’aliments, mongetes, sal, sabó..i, quan en tenim, roba. Per als homes va bé dar-lis calçons i camies
que hem rebut de Mallorca, a les dones, no. Vesteixen d’una alta mena. Les
donam teles que compram al mercat de Gitega i elles es fan el vestit.
Anam
cridant els pobres d’un en un, segons
una llista que hem confeccionat amb els baserukizi. Les monges d’aquí, natives,
també ens ajuden, però les hem d’anar alerta.
Sempre aflora el favoritisme…
Mentre,
a l’interior de la Casa,
ressona la tràgica notícia… la truja ha mort.
En
Julià flastoma. A norris el seu projecte, ni porcellins ni porcs a engreixar i
dur a vendre a l’Economat.
En
Julià és home pràctic. Pensa en totes i fa el següent raonament: si la truja ha
mort per causa, diríem d’un susto…vol
dir que no tenia cap malaltia infecciosa… la seua carn és bona… I pensa, a
Ntita són molts i hi ha monges, podrien
aprofitar la carn. Parla amb en Paco
per a dur-hi la truja i allà en feran trosos, carn bona per a ells i per a
nosaltres. “Mira, Julián, presentarnos con una cerda muerta no me parece buena
idea…”li diu en Paco. Però en Julià insisteix… i carreguen altra
volta la truja a la camioneta, però ara morta i parteixen. En Paco i en Jaume van amb ell…
En
Paco no ho veu clar, gens ni mica, en això de presentar-se a Ntita amb una truja morta i, pel camí,
convenç en Julià per aturar-se a veure el menescal i demanar-li garanties de
que la carn és bona o no. El menescal pasteleja…, En Paco convenç en Julià a
tornar enrera i enterrar la truja a Nyabiraba. Així ho fan… En Jaume escolta i
se mira la feta….
Quan
arriben a Nyabiraba encara veuen molts pobres esperant. El repartiment de
menjar i roba va durar molt temps. Eren tants…
Quan acabàrem ja passaven les les
2 hores (samunani), diuen ells….
Vaig
anar a dinar… Ells havien dinat i parlaven dins el menjador i les hi vaig
contar que al final havíem acabat bé…. Els pobres, vaig dir, els dies de
repartiment es multipliquen.
En
Jaume segurament devia pensar que era
estrany el que havia vist. Per a atendre quaranta responsables i dos cents
pobres, un sol capellà. Per a atendre
una truja morta, tres.
Més endavant, ja a Mallorca,
escrigué un petit poema:
“Si jo fos negre, m’estimaria més ser truja de missioner”
Aquell
vespre, tard, uns quants de veïnats
anaren a desenterrar la truja i la s’endugueren a caseua. Aquell dia
mejaren carn…. I bona que la trobaren.
ELS CATECUMENATS
A totes
les Missions del Burundi, a Nyabiraba també, hi havia els Catecumenats. Funcionaven tots els dies de la setmana. El
dijous era el dia dels adults, o sia, totes les persones, homes i dones que
encara no eren cristians, vol dir no haver rebut el Baptisme, en haver
acomplit, més o manco, els 14 anys, que volien esser cristians, havien
d’assistir un dia cada setmana, el dijous, a Catequesi, durant quatre anys.
Llavors rebien el Baptisme el vespre, o capvespre de Pasqua. A les nostres
Missions, com Nyabiraba i Gitongo, i quasibé a totes les del Kirimiro (regió central del País) on la
majoria ja eren “cristians”, en un dia a la setmana, el dijous, n’hi havia prou
per atendre a tots els que encara no eren cristians. A les Missions de les
“voreres”, un dia no era suficient. Eren tants…
Bé, els
dijous venien els adults, i els altres dies venien els nins i nines cristians
que no tenien lloc a les Escoles, que eren de l’Estat. A la regió del Bututsi, tirant cap al Sud, on la majoria de la població era tutsi,
hi havia Escoles gairebé per a tots els al.lots, però al Kirimiro, les Escoles tan
sols eren suficients per a més o menys un vint per cent dels al.lots en edat escolar.
Endemés, molts de hutu no tenien cap gana d’enviar els seus nins a l’Escola.
Deien, després dels esdeveniments del 72,
que enviar un nin hutu a Escola era preparar-li els certificat de “comdemnat a mort” per a quan seria
adult. Hi havia poques Escoles i no s’omplien. Per tant, els nins i nines que assistien
als Catecumenats eren molts, tants que els havíem de distribuir en dos grups: els dilluns i
dimecres, venien uns grups; els dimarts i divendres, els altres.
Havien d’assistir
als Catecumenats durant 6 anys. Quan anaven a tercer, podien fer la Primera Comunió, i en haver acabat els 6 cursos, el kuraganira (Comunió solemne i
Confirmació). Els dos dies que venien rebien el que dèiem Education de basse (aprenien la “doctrina” i quatre nocions de
llegir i escriure, fer comptes, i un poc de geografia…
Per a
poder rebre aquests sagraments, els pares havien de tenir la dîme al dia. A més, els al.lots no
podien examinar-se al mes de juny si la dîme
dels pares no estava al dia. Era la “pastoral” implantada pels Pares
Blancs, homes de seny i experiència, i nosaltres, pobres missioners de cinc
anys, no ens atrevíem a canviar-la. Els
francs que entraven per la dîme eren
utilitzats per a pagar els Catequistes
cada mes.
Convé
aquí explicar un poc com teníem montada l’economia
parroquial, vàlida per a tots, també per a nosaltres, “missioners rics”
perquè Mallorca era generosa.
Cada
Missió tenia el seu butge (pressupost
diríem): Tant d’entrades: la dîme, i tant per sortides: paga dels Catequistes i una quantitat per l’Economat (despeses de
cuina, gasoil pel motor d’electricitat i neteja de la casa i església) Si el
pressupost no quadrava… L’Economat de l’Archidiòcesi afegia. Si passava, la Parròquia entregava una
quantitat estipulada cada any a l’Economat diocesà. Per exemple, Nyabiraba
rebia de l’Economat. Gitongo, que eren molt “piadosos” entregava a l’Economat.
Els
doblers que rebíem de Mallorca eren per a coses extraordinàries: construcció
d’unes escoles a Sucursals o una esglésieta nova, i per la compra de cotxes i
el seu manteniment, però si fèiem viatges per a la Cooperativa, aquesta
pagava la benzina.
Un tema
que discutírem moltes vegades i no
arribàrem mai a un
acord efectiu:. Els viatges que nosaltres, tot plegats o qualcú pel seu
gust feia, quí pagava la benzina…..
Pel que
fa als escolars, els nins i nines que anaven a les Escoles cada dia, de dilluns
a dissabte, rebien instrucció religiosa ja que qualque “catequista diplomat” o qualque mweneterezia (monja nativa) anava una o
dues hores a la setmana a donar classe de religió. Feien la Primera Comunió i el kuraganira amb els altres, si volien i
els seues pares havien pagat la dîme. De
la dîme ningú s’escapava….
ELS CATEQUISTES
Això
tenia un problema: a vegades, per no dir sovint, hi havia catequistes de usos i
costums no del tot “cristians”. Hi havia
una Escola de Catequistes, a Mutumba,
més enllà de Bujumbura, de la qual
sortien catequistes diplomats. Cada Missió procurava tenir-ne dos o tres de
“diplomats”, que eren els directors dels
Catecumenats. Era un risc…
Els
catequistes “diplomats” sabien més i n’hi havia qualcún que es feia el “xulo”: no tots, ni havia que feien molt
bona feina. El risc estava principalment en que desiara en sortia qualcún que feia
“valer” el seu diploma per a col.locar-se a un “lloc de feina” públic, més ben
remunerat i et deixava els “Catecumenats” plantats, sense direcció.
La
problemàtica que ens creaven els “catequistes”, quasi tots, era la qüestió dels
prèstecs. Quan començàvem els Curs ens venien a demanar
una quantitat important de “francs perquè tenien que fer la casa nova o
comprar-se una bicicleta, o… “equis”.
Anirien tornat aquesta quantitat un poc cada mes, en cobrar… En certa
manera ens “hipotecàvem”. Si pel que
fos, i no era infreqüent, n’havíem d’acomiadar alguns, sempre quedava una
“quantitat” de francs que encara no havien tornat. Hi havia qui enllaçava un
préstec amb un altre.
Un dia,
vingué la monja mweneterezia, que tenia cura dels Catecumenats, a dir-me: “Hi
ha una catequista que hauria de deixar de fer feina… “ - Perquè, li vaig preguntar. “Està embarassada i no és del seu marit, que
fa anys que no hi és…és a Rwanda”
Era un
greu problema per a la pobra catequista: quasi “viuda” o abandonada i ara sense
feina ni paga…
Vaig
decidir: “Mira, que deixi la feina, però cada mes rebrà la paga…Tú, cobreix les
seues hores….” I en quant al “marit”
si torna i s’enfada amb ella li dirè: “Poc home, no maltractis la teua dona,
agreiex mestost, el fruit que un altre ha sembrat al teu camp, que tenies
abandonat…”
Amb un catequista que era, endemés, el responsable d’una petita
Sucursal tinguérem un problema greu i
que va dur molta coa: Nomia Toni
Majombora.
Vingué
el Mushingantahe major de la Parròquia i em va dir:
“Aquest Majombora és un bon “tord”, diríem en mallorquí, és catequista i és un
adúlter dels bons. Ell ho nega, però jo tenc la “prova” clara i efectiva: hem
trobat el seu ikoti (jac o
“americana”) a casa de na Matilde. Hi va i forniquen quan el marit és a fer
feina a fora”…. Hem de fer-li Judici….”
El
diumenge anàrem a Mazita, petita
Sucursal on en Majombora era el responsable i cada setrmana presidia la
celebració…Després de la Missa,
devant tothom, montàrem la Urubanza (judici). El mushingantahe, Luka, començà proclamant
l’acusació: “En Toni Majombora és un
adúlter empedernit…. No pot ser per
tant catequista i manco “responsable”
d’una Comunitat…”
En
Majombora ho negava, dient que eren falses acusacions aixecades contra ell, per
enveja…
“Com ho
negues…? Aquí tenim el teu ikoti, que deixares a ca Na Matilde,
quan partires a l’escapada perquè no t’hi aglapissin… o no és teu aquest ikoti…?”
Es
posaren a discutir uns i altres: “aquesta és meua, aquesta és teua”, uns a favor d’en Majombora…la majoria en
contra…. Els barundi quan es posen de
judici tenen moltes paraules i no acaben
mai. El Judici s’allargava… s’havia
ennuvolat i la pluja amenaçava…. Havíem de tornar a peu a la Parròquia… Vaig agafar en Luka i li vaig dir: “Acabem
aviat, abans que no plogui. La cosa està clara… Pronuciem la sentència…” -Això toca al “Pare”, em digué el
polissó Luka.
Toni Majombora, a partir d’avui ja no ets
més catequista.
El
dissabte, en Majombora vingué a la
Parròquia a protestar. Necesitaba la paga, el seu nom havia
estat malmenat…
“Toni,
li vaig dir, férem un Urubanza
devant tothom i donàrem la sentència….” No s’en anava, seguia cridant i
protestant fins a arribar als insults…
Jo, cansat, em vaig retirar dins la Casa. Va seguir cridant. Molta
gent ho va sentir. Hi havia comentaris
de tot color… En el fons del cor em dolia tot allò. Si no hagués estat per la
presiò d’altres, que no vull dir, no hagués fet aquell judici ni acomiadat aquell catequista, però….
El
mateix dissabte, entrada de fosca, vaig partir amb la moto, una Sanglas Grossa, cap a Mutaho, per a celebrar l’Eucaristia amb
les Germanes mallorquines, que allà vivien i atenien el Dispensari de
Mutaho. A un revolt del camí, em vaig
aficar per dins uns clots de la carretera, omplerts de terra, per a aplanar-la.
La roda devantera de la moto va relliscar i vaig tombar a terra. El primer que
vaig fer, instintivament, fou mirar si les ulleres i el rellotge s’haguessin
trencat. Bona sort, estaven sencers,
però quan vaig voler aixecar-me el braç esquerre no en volia i em feia molt mal. Em vaig girar i
recolzant-me amb el braç dret em vaig posar dret. Caminant vaig arribar a ca les Monges. M’havia
d’aguantar el braç esquerre.
La monja
enfermera em va examinar: “No és res, només tens la clavícula trencada i fora de
lloc…” Amb un dolor que en féu veure els estels la posar a lloc i subjectar amb
un “tenso-plast”. Això ho hauràs de dur
així uns quaranta dies….
Quan el
diumenge, al matí, me veren amb el braç embenat, tot eren exclamacions i
preguntes…. Un seminarista natiu, que
passava les vacances a Gitongo, em digué:
“Si tú fossis com nosaltres pensaries que aquesta caiguda amb la moto és
a causa de les malediccions que ahir et va llançar aquell catequista….. “
Setmanes
després, vingué a veure-nos en Miquel P. i me va dir que no ho havíem fet gens
bé llevant en Majombora de
Catequista: “Era un bon al.lot” –me
digué. Li vaig contestar: “Tu ho has dit, Miquel, era…¡”
Llavors
en Miquel em contà que ell l’apreciava molt ja que era un dels que ell havia
salvat de la mort el 72.
El vaig treure de dins les
mateixes mans dels soldats….
“Això
passa, Miquel, no podem estimar-los “especialment”: un dia ens deceben i ens
dol. Penses que a mi no em dolgué haver-lo d’acomiadar…?”
…………………………..
L’afer Majombora no acabà així encara….
El seminarista m’havia parlat de malediccions….
Mesos
després, vaig rebre una carta oficial. Me citaven al Jutjat de Treball de Gitega, Capital de Província i
Archidiócesi. Assumpte: Treballador Antoni
Majombora. “Batua el món…¡” –vaig
exclamar i què cercarà ara…? Me
citaven pel dimecres a les 9 del matí.
Hi vaig
anar totsol. Quan vaig arribar passaven
d’un quart les 9. En Majombora, acompanyat de dos més ja hi era: Bwakeye neza. ( Bon dia)…
No em respongueren. Entràrem
junts i ens feren seure, jo a un costat i ells a l’altre d’una taula, plena de
papers. No em miraven de cara…..
Al cap
d’uns minuts comparegué el funcionari-instructor o jutge del cas,(no ho vaig
arribar a saber) i em preguntà: “Vous
ets monsieur J.Perelo, Curé de Gitongo…?
Parli en kirundi cridà en Majombora, que ell el sap” None
rero, uri patri-mukuru w’iparwasi wa Gitongo?”… - “Ndi umupatri kandi mpora
nkora mw’iparwasi wa Gitongo” (tot això vol dir, ets el capellà de la parròquia
de Gitongo Sí, som “pare” i solc
treballar a la Parròquia
de Gitongo).
Vaig
afegir que no havia pronunciat bé el meu nom: Perelló, no Perelo… Volia aparentar que anava tranquil…
Bé, me
va demanar si el Toni Majombora treballava a la Parròquia de
Gitongo i si l’havíem acomiadat de feina
i de sou per mor d’unes acusacions falses…
Jo,
sense perdre la calma, vaig dir que el tal Majombora no era un treballador ni
cobrava cap “sou”…. Era un catequista… Un
catequista ensenya les veritats de la Doctrina Cristiana
i ha de destacar més pel seu exemple i bona conducta que pels seus
coneixements…. La Comunitat Cristiana
escolleix els catequistes i dóna una dîme a la Parròquia perquè els
poguem gratificar…. La Comunitat Cristiana,
en públic, va jutjar que en Majombora no
era de bons costums per esser catequista…. I per això l’alliberàrem del càrreg…
Vaig dir més coses, raonades totes….
Quan
vaig acabar de parlar, l’instructor donà una mirada enutjosa al pobre Toni i li
va dir: “Sr. Majombora, què vens a
cercar per aquí…?”
Ens
acomiadà i quan sortíem, en Toni Majombora cridà fort: “Ja ho va dir el Bon Jesús,
feis el que vos diguen, però no faceu els que ells fan…”
Així acabà “l’afer Majombora”. A mi em deixà un regust de mel agre dins el cor.
ES PARDAL ¡
Els anys
que vaig passar a Burundi no me vaig alliberar mai del mallorquí i de les seues
expresions. “Es
pardal…¡” és una expresió molt mallorquina i la dèim sovint, devant
una cosa que surt torta o devant una “sorpresa”, o devant l’inesperat, tan si ve
bé o malament…
Jo la
deia molt sovint i a qualsevol lloc, dins la classe de kirundi, a Cal Bisbe,
dins el “lloc comú”, dins l’església, dins el cotxe, anant de viatge, anant a
peu, tant si tenia mallorquins al devant, com devant italians o francesos, o
enrevoltat de barundi, tan si eren hutu
com tutsi.
Quan el
Pare Neijs ens mostrava les varietats
del kirundi es pardal¡ qui podrà entendre això…? Quan els italians ens parlaven de les seues
glòries…es pardal ¡ que sóu de presuntuosos. Devant les monges negres i blanques…. es pardal¡
quínes pomes…¡
Més d’un cop, quan estava damunt l’altar abans
de dir el Dusabe…(preguem) em sortia es pardal¡ perquè el micro m’havia caigut o l’escolà no m’obria bé
el llibre, o quan sentia l’odor que feien els negres que es removia quan s’acostaven a combregar… Una
vegada, era a Sucursal, i confesava les dones, assegut a una cadira baix del
Presbiteri i una que duia, com quasi totes,
el minyó a l’esquena s’acostà i mentre es confesava abaixà el ninet i
aquest li amollar la “merdeta” damunt l’escaló del Presbiteri… Aquí em sortí un
es pardal¡ com unes cases… Wavuze iki, patri (què has
dit, pare?) em demanà, espantada no sé si per les meues paraules o pel
“regalet” del seu nin…. Ntaco, mugenzi,
bandanya (no res,
dona, continua…).
Quan
fèiem “parxe”, cosa freqüent. o quan plovia i
relliscàvem i quedàvem enmerdats dins el fang de la carretera… un bon es
pardal¡ donava uns ànims, que Déu
n’hi do.
Quan
havíem fet “viatge” a Bujumbura, aposta, per anar a cercar una cosa necessària, i a la
botiga “el moro” ens deia: “no en tenim, s’ha acabat…” no podia mancar un bon es pardal ¡. (En l’anar a Bujumbura, viatge prou llarg
i enutjós, arribàrem a la següent “filosofia”: No s’ha de fer cap viatge a la Capital a no ser per a fer
deu o dotze feines… Així valdrá la pena, perquè al manco cinc les podràs fer…) Quàntes vegades vaig dir aquestes paraules
tan mallorquines anant i comprant per
Bujumbura….¡
Es veu
que ho devia dir tan sovint-sovint que record que, un dia, una catequista me va dir: “M’agrada quan dius aquesta
paraula de la teua llengua…m’agrada tant…¡”
- Per què, li vaig preguntar…. “Perquè sembla com si éstasis enfadat
quan no hi estàs…” Yampaye inka” Això és kirundi, digué ella. “Idò ve a ser com el mateix…” Yampaye
inka vol dir literalment: “m’ha donat una vaca” i és l’expressió que diuem
els barundi devant les sorpreses agradables. Quan la sorpresa no és tan
agradable diuen Yampaye isuka (vol
dir: m’ha donat una aixada). El Rei
donava vaques com a obsequi, aixades, per a fer feina.
Però, el
més famós que em passà amb el es pardal¡
fou quan a l’estiu vingueren dos
seminaristes a fer “l’estage” a la Parròquia.
Venien durant les vacances, ens ajudaven a les feines
“fines”, donar una xarla als catequistes, ajudar al kerani a organitzar les
fitxes… fer qualque homilía… i la
Parròquia els mantenia…
Un dia,
mentre dinàvem, en Manuel, el seminarista em va demanar: “Hi ha una paraula que
deis sovint, és de la vostra llengua,
no?” - Quina ¿
(a taula hi havia una al.lota, catequista diplomada
que havia vingut a donar un “curset” als catequistes) Quína…?
En Manuel va riure: em sembla
si diu com “pardal”… Pardal ets tu, li vaig dir jo. A ne què vé aquesta pregunta…? “És que la deis moltes vegades…”
Li vaig
respondre: “vol dir inyoni (aucellet)”
- No, no
és una paraula tan innocent, ¿ què vol dir ¿
Seràs
pardal, per què m’ho demanes si no acceptes la resposta que et don. Vol dir inyoni.
Va
insistir demanant, no li pareixia que ho digués tant si només volia dir
“aucellet”. “Vé a esser com quan en
kirundi deis yampaye isuka…”
- No, no em voleu respondre clar.
Tant va
insistir que a la fi li vaig dir: “es
pardal vol dir imboro…
Pare,
me digué, no teniu vergonya, dir aquesta paraula en presència d’una al.lota…. Ningú va dir res més. Ens aixecàrem
de taula.
Pardal
ets, demanar tant (Així n’aprendràs de no ser tan curiós)
Imboro en kirundi vol dir el “menbre viril”
EL GRAN CAPITÀ
El Capità era en Jaume A. (cal dir aquí que
entre tots els missioners que Mallorca
envià a Burundi al llarg de més de trenta anys el nom de Jaume ha estat
el més freqüent. Fins a vuit, crec que foren els qui hi passaren. Altres noms,
com Miquel, Joan, Pere, Tomeu, també es repetiren, però només s’han doblat)
Ja li
deien Capità, pot ser per la seua
afició als vaixells, al Seminari. A Burundi, tothom, mallorquins, espanyols,
italians i, inclús, belgues… el coneixien per El Capità. I fou de veres un
“capitâ”, capità de mar i terra. Ningú mai el comandâ ni li donà ordres. Ni en
Miquel, ni les monges, blanques i negres, el dugueren mai a n’el solc. Sempre
va fer el seu camí i no conduïa cotxe.
En Jaume
fou un dels primers mallorquins que anaren al Burundi per a cinc anys. Després
d’haver acabat la “lloga”, com diríem per Mallorca, va tornar a la nostra
“Roqueta” i fou capellà de Son Dureta
sempre.
Al 1975, a l’estiu, els
mallorquins a Burundi ens trobàvem bastant apurats. Teníem cura de dues Missions, Gitongo i Nyabiraba, i ens havíem quedat tres, de vuit que érem al
1974, i endemés i tot, un volia partir.
Ho comunicàrem a Mallorca insistintament i semblava que els que volien o
esperaven tornar no ho podien fer fins més envant.
Recorregueren
a n’en Jaume, el Capità, i acceptar venir per un parell d’anys, al
manco fins que passàs la penúria.
Ens
anunciaren que en Jaume arribaria amb l’Advent, o sia a principis de desembre,
abans de Nadal (Com a bon “capità” havia sabut escollir el “bon temps”)
N’Alfred
i jo anàrem a esperar-lo a la Capital. Vaig
dir a l’Alfred: “Un capità ha de tenir una bona
benvinguda”. I tots dos ens “abillàrem”
amb corbata i americana per a anar a l’aeroport. Els Pares Blancs que ens veien
per “La Pare”
(era una Casa d’hospedatge que tenien a Bujumbura oberta a tots els missioners
i missioneres), els Pares Blancs idò, ens demanaven tot sorpresos: “Alors, qui
part…?”
“Qui
part? No , qui vient..? “ és l’important. Fa sis mesos que només venim a Bujumbura a
acomiadar companys, les dèiem, i avui venim a rebre-ne un, i aquest un és El Capità. La majoria,
ingènus, no ens entenien. Havia qui pensava si el que venia era el Bisbe…
Sobretot
estava intrigat, quan ens veia que fèiem més “planta” que ell en Múgija, un Pare Blanc espanyol que sempre
anava ben vestit a la Capital. Era
l’Econom General de la Diòcesi
de Bururi, terra de tutsi, i en
Múgija les se donava de cotejar-se amb Ministres i Presidents. Contava que
havia anat un cop a veure el President, Micombero, amb un “video” d’un combat
de “boxa” per a obtenir la llibertat de moviments del Bisbe de Bururi, que estava refugiat a una Embaixada…. I
d’altres de semblants en solia contar……
Però, aquest dia, nosaltres fèiem més “planta” que ell…
En Jaume
arribà bé i fou ben arribat, però llavors a n’Alfred li havien fuit les presses
d’anar-se’n. Volia beneir el “Presbiteri” nou que feien a Gitongo. Seria la
seua”pixerada”, dit entre nosaltres.
En Jaume
estigué dos anys a Gitongo. Organitzà molt bé els Catecumenats i arreglar les
“economies” de la Parròquia,
que anaven un poc a la “biorxa”. Mai
les monges mallorquines s’aficaren amb ell, i a les monges natives les dugué a
retxa. Arribaren a tenir-li por i li volien fer la traveta. En Jaume solia dir: les monges tenen dues
vides, perquè a una Comunitat de monges sempre n’hi ha qualcuna que té “allò”
que tenen les dones. Per altra part, en
Jaume era el mallorquí que s’havia après millor els “tacos” del kirundi i de
tan en quan li escapaven….
A la Sucursal de Migina n’hi
passà una: Havia anat a passar la “setmana a sucursal”. Potser renyàs la gent,
potser hagués tingut qualque discusió forta… potser li hagués escapat qualque
“insult”, que en sabia ferm… El que passà fou que el diumenge dematí havia de dir dues misses.
començà la primera, normal, predicà i donà la comunió… Quan havia de fer net i
eixugar el calze, es va fixar que dins la “cadenalleta” del vi hi havien posat cervesa…”uburozi”, va pensar i reaccionar així: “ tirau això…
quí em vol enmatzinar?” Va donar quatre crits i les hi va dir: “Estau excomulgats….¡ Me’n vaig, no hi haurà segona missa…”. Va recollir les coses i va partir. Mai més tornar a Migina.
L’havien
volgut enmatzinar amb aquella poca cervesa posada dins la cadenalleta…? Potser… Ningú vingué a demanar clemència…
A
Migina, estàrem mesos a tornar-hi…. Els altres. Ell, mai més.
Amb en
Jaume passàrem moltes vetllades divertides amb les històries que ens contava de
per Son Dureta:
Fets, lios, paraules de metges, enfermeres, celadors…
Dels malalts, no contava res mai. Foren
famoses les “cures” de la
Sarita que, segons ell, anava en freqüència per Son Dureta.
Nota. En el “video” que es pot veure en aquesta
pàgina hi ha Burundi 1976:Catarates de Mpinga
i Parroquia de Nyabiraba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada