Pàgines

dimarts, 31 de maig de 2016

A LA MORT D'EN MIQUEL PARETS...




 

Un   escrit   important...
  A l'attention de Mgr. Simon Ntamwana et Mgr. Evariste NgoyagoyeChers Monseigneurs,
C’est seulement pour vous communiquer la mort à Lima (Pérou) de l’abbé Michel Parets, que vous avez connu au Burundi. Suivant sa volonté, il a été enterré à Lima même, près des prisonniers qu’il aimé beaucoup, parce qu’il a travaillé avec eux pendant les dernières années de sa vie. Une vie dédiée tout à fait aux autres, aux personnes les plus vulnérables de notre planète. C’est lui, avec Mgr. Nestor Bihonda, qui est venu depuis le Burundi pour nous engager, comme abbés Fidei Donum, au service du Burundi. Je suis très content d’avoir eu cette expérience si enrichissante et de pouvoir continuer, même maintenant, à aider votre beau pays, qui est le Burundi, connu comme le pays «c’amata n’ubuki». Mon engagement avec le Burundi je le dois, surtout, à l’abbé Michel Parets.
Par ailleurs, nous sommes très préoccupés pour la situation qui vit maintenant votre pays. Nous suivons de tout près et chaque jour les différentes nouvelles qui nous parviennent via internet. Nous craignons le pire et nous vous félicitons pour le courage que vous avez eu comme Conférence Épiscopale.
Si vous voulez envoyer un message à sa famille, vous pouvez le faire, si vous voulez, à travers moi et je vais le faire parvenir bien sûr à sa 
famille. Vous pouvez aussi me rencontrer sur facebook au nom de Jaume Obrador Soler, où j’ai mis ce message.
Je vous envois aussi le link d’un vidéo qu’un ami, qui a travaillé aussi au Burundi, Cecili Buele, a enregistré hier pendant l’Eucharistie célébrée comme funérailles pour ledit abbé à la paroisse du village natal de Michel, Santa Maria (Îles Baléares-Majorque).
Voici le link du vidéo: https://www.youtube.com/watch?v=rOtrMhJwlK0
Veuillez agréer, chers Monseigneurs, l’expression d’amitié et d’engagement envers votre pays,
Jaume Obrador Soler







MISSATGE  ESCRIT   A  AQUEST  MATEIX   BLOG... (ENTRADA  =   MICHEL   KAYOYA)
Gràcies a Miquel Parets vaig poder ser introduït a un grup nomenat “Oficina d’Evangelització” que es reunia periòdicament amb la finalitat d'introduir novetats dins la pastoral en la línia de Recerca dels Valors Indígenes. En formaven part, entre altres, l’abbé Adrien Ntabona, l’arquebisbe de Bujumbura Evariste Ngoyagoye, el bisbe de Bururi Bernard Bududira, la superiora general de les Bene-Mariya Soeur Denise, en Miquel Parets i jo mateix. Hi havia també dos sacerdots estrangers de reforç per garantir en totes les noves experiències la línia del Concili Vaticà II.
La parròquia de Bugenyuzi pertanyia a la diòcesi de Muyinga, de la qual era bisbe Nestor Bihonda i el seu vicari general era el cèlebre poeta Michel Kayoya. Recordo les nombroses vegades que m’encoratjava a fer experiències noves en el camp de la pastoral, dient-me: “No vos acovardeu, seguiu innovant, l’únic que vos pot passar és que us enviïn al vostre país, mentre que jo no puc, perquè estic dins el meu”.




31   MAIG   2016
LA  NOTÍCIA:  EN   MIQUEL  PARETS  SERRA  ha   mort   a   PERÚ
allà   serà   enterrat...
FAIG   MEMÒRIA  publicant  
el   capítol   de  "D'UN   QUADERN   RETROBAT"  
    
TRUC...RETRUC....
Truc...Retruc......... Ara no vull....
La casa de Gitongo té una sala gran devora la cuina: a la primera part hi ha el menjador, després a coté (al costat) un altra departament on hi ha una taula baixa i butaques al voltant, i un llum de bateria, és a dir, una làmparaque funciona amb la bateria quan a les 9 i mitja s’apaga el motor de gasoil que dona llum a tota la casa, a l’església i al convent de les monges natives. Passam les vetllades asseguts a les butaques, després d’haver sopat, conversant i jugant a les cartes (canasta, tutti...) i quan som quatre, sobretot quan vé en Miquel, jugam a....
- Envits
- Jo, envit.....
- Truc... Retruc..... Val nou...
- Ara t’hi he aplegat.... què te pensaves....?
- Res, que el duguin a n’aquest a ca ses monges.....
- (Ho déien en el café del meu poble.....
En Jaume no està amb el joc, té el cap a una altra part, pensa i rumia el que ha llegit el capvespre. Eren uns papers que ha trobat dins els quarto dels embulls, quan cercava unes fotos que....
- Envit......un altre.....
- Què feim? A veure si me mires.... no fas senyes....
La vida és com un truc. Se crida, s’enganya, uns guanyen, altres perden... Depèn de les cartes....
Així estan asseguts , a la taula, tots quatre. En Joan només du un mes en el país..
La llum de la bateria fa claror, però no molta i fa difícil veure en Tomeu quan fa senyes. Entra en Pau, el vetlador, a demanar si demà dematí ha de tocar la campana...
Sí, homo,sí.... li respon el patri-mukuru.
En Pau té xerrera, però els pares volen seguir...i li donen el “bona nit”
- Aquest que és tutsi....?
- Calla, pardal, la paraula no se diu. Pot crear mals entesos...Sí, aquest és  llarg.
- Jo encara no veig diferències entre una raça i l’altra.
- Homo, hi ha coses clares: els llargs solen esser més alts, més fins, sobretot
El nas i les mans. Tenen més paraules, més refinament, o si vols , més educació. No diran mai les coses de forma directa, fan revolteries.......- Bé, d’això en pateixen tots. És  la manera de ser d’aquest país.
Sí, venen a saludar-te quan te volen demanar una cosa i comencen per xerrar del temps, donen voltes i més voltes, i, a vegades se’n van sense haver-te dit el què volien.
Tot això és més propi dels llargs. No en trobaràs cap mai que t’alci el to de la veu. El Pare Rdegem, belga, el que escriví el >Diccionari diu: “Si un tutsi et diu “sí”, has de pensar que “potser”, si et diu”potser”, has de pensar que és “no”, i si et diu “no”, no és un tutsi.
- Bé, al.lots, què seguim amb el truc ..... tanmateix a n’això no l’aclarirem avui, diu en Julià.
El truc segueix fins més allà de les 10. Guanyen, a la fi, els que havien perdut el dia abans. Després del truc, encara n’hi ha que jugen a tuttis, però en Joan no vol seguir jugant. Li pica allò de les races, sembla tenir son i se’n va a la seva cambra. encén l’aladino de petroli i agafa un llibre que li han deixat: “Descripció sociològica del  Burundi”.
Dues races. Una dominant i dominadora amb un porcentatge dins la població de  tan sols el 18 %, L’altra , dominada, amb el porcentatge del 80%. Hi ha també un 2% que ni tan sols són considerats persones: els pigmeus, que viuen quasi com animalets en les seues cabanes d’herba, es dediquen a treballar el fang (l’argila) i semblen contents dins el seu món. No tenen por a res, ni als homes ni als animals, rates, serps, dragons, i altres. Com per tot, una minoria dominant i una majoria dominada i uns marginats totalment.... quín puta món¡
I pareix que això de les races és mes fort que tot, que progressió del país , que la salud pública, (hi posen moltes dificultats per obrir per exemple un dispensari nou dins
una regió que quasi tots són hutus), el cristianisme (un capellà hutu “poeta”, gran escriptor: “Sur la traces de mon père” “Entre deux mons”)fou mort, com qualsevol altre hutu durant l’arruixada. Un capellà tutsi, important dins l’església va dir públicament que el fet de ser tutsi pesava més dins ell que la fe cristiana....
“Mira, el racisme està molt arrelat” foren unes de les primeres paraules .
El Burundi, me digueren per aquí.era com, díriem un regne, uns cinc milions de persones que parlaven una mateixa llengua i que tenien un muwami (rei) que era l’amo de totes les “vaques” del país. Hi havia la majoria d’habitants 80% de raça hutu que cultivaven la terra, i la minoria uns 18%, els tutsi que tenien vaques, eren en certa manera ramaders. Hi havia els baganwa, diríem (mutatis-mutandis), la noblesa o de sang real.
Eren pacífics i pacificadors. Els tutsi se tenien per superiors i dominaven els hutu, i aquests normalment es sometien i cultivaven pels tutsi. Quan sorgien conflictes, els baganwa feien d’arbitres i si no bastaven, acudíen al rei.
Pens que la vinguda dels europeus, colonitzadors i missioners, pot ser hagi estat causa que es despertàs el racisme que ara hi ha, i ho pens, precisament, pel fet de que els colonitzadors i els missioners, sobretot aquests darrers, han parlat de paraula i obra que tots eren iguals . I això s’ho han cregut especialment els hutu, que sempre s’havien sotmès a la supremacía dels tutsi.
La poca riquesa o les poques existències de poder i materials que els europeus han aportat, els hutu han pensat que hi tenien tant de dret com els tutsi, i aquests no ho han acceptat. No ho sé... ¿ el que ha passat és que des de que els belgues donaren la independència, el Burundi ha és un camp de sang, de sang hutu, represions, empresonaments, assessinats... Sobretot l’any 1972, al mes de maig, hi va haver l’arruixada. Uns trescents mil hutus desaparegueren, morts de qualsevol manera, i fugutius, exiliats als paísos veinats. Una cosa a destacar: tots eren hutus evoloueés (tenien estudis) i la major part homes, si bé tampoc hi mancaren dones. Es feren llistes de rebels a la República que els tutsi, en nom de la força militar, havien imposat al régim de monarquia diguem-ne democràtica, que els belgues, ingenuament , volien deixar

TRUC....RETRUC.... VAL NOU.....
Guanya els qui té les “cartes bones”....
A truc hi jugaren poques vegades, quasi mai érem quatre... El darrer que férem no el vàrem acabar. En Miquel, que disfrutava jugant a truc, havia vingut molt afectat. Pera alegrar-li la darrera vetllada que passava a Burundi, armàrem de jugar a truc. I començàrem, però en Miquel no podia jugar, estava massa afectat. Dins el seu cap només hi bollia una cosa: lo endemà havia de partir del Burundi expulsat amb vuitanta missioners més, indesitjables, males persones, perillosos per la salut del país.... quan en realitat l’únic que passava era que el nou President, el segon tutsi militar havia agafat mania a l’Església.
Ell, en Miquel, que havia superat judicis, i havia demostrat davant tot un Commissari i tot un Governador que era un home que les donava amb una cullereta en quant a parlar kirundi es diu i en dues o tres culleretes en quant a coneixements del Burundi i els barundi. Havia guanyat, feia uns anys a tots, quan l’accussaven fort i havia vençut, havia sortit i tornat a Bunrundi inclús quan els Bisbes el desconsellaven, i , ara , sense passar res, havia de partir per sempre, havia de deixar la “seva esposa estimada”, per una bufada de vent, inflada pels capricis d’un pobre President.





(copiat   a   "agènciabalèria" )


 

MOR A PERÚ EL MISSIONER MALLORQUÍ MIQUEL PARETS SERRA
Palma, 31 de maig de 2016


Nascut el 1932 a Santa Maria, ha exercit la seva tasca missionera a Perú i a Burundi.
Ha mort als 84 anys a Perú el missioner Mn. Miquel Parets Serra després d’una vida entregada a les missions. El funeral a Mallorca se celebrarà dijous, 2 de juny, a les 20 h, a la Parròquia de Santa Maria del Camí.

El cos del missioner ha estat vetlat a la seva parròquia de San Cristóbal (diòcesi de Chosica). Acte seguit ha sortit cap al Penal de Lurigancho —on Parets ha exercit la seva tasca en la darrera etapa de la seva vida— i al Penal de Castro Castro. Avui serà enterrat al Santuari de San Martín de Porres per decisió del Bisbe Norberto Strotmann.


Una vida entregada a les missions mallorquines

Ordenat de prevere el 1957, el seu primer contacte amb les missions va ser el 1961, quan va arribar a Burundi. Es pot considerar un dels pioners en la consolidació de la col·laboració de Mallorca a Burundi de manera continuada. Així, en el mes de desembre de 1965 Mons. Nestor Bihonda, bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Gitega (Burundi), viatja a Mallorca acompanyat per Miquel Parets i planteja al bisbe de Mallorca Mons. Rafael Álvarez Lara la possible col·laboració de Mallorca amb Burundi.

Durant la Setmana Santa de 1973, Miquel Parets comença el seu calvari personal d'acusacions per part de les autoritats civils de Gitongo per suposades accions polítiques, amb judicis davant el governador de Gitega. En els judicis es demostra la falsedat de les acusacions i no es troben motius per expulsar-lo del país, però es veu obligat a abandonar la província de Gitega. Així Miquel Parets comença el seu llarg èxode i se'n va a residir a altres parròquies amb Pares Blancs i capellans natius, fins a la seva expulsió del país, en el mes d'octubre de 1979, juntament amb altres cinquanta-dos missioners.


Així, 18 anys més tard es traslladaria a Cajamarca, Perú, on faria estada durant 8 anys més en dues etapes.


L'any 1990, a petició del bisbe de Muyinga, Mons. Roger Mpungu, Miquel Parets torna a Burundi per a treballar a la parròquia de Gitaramuka (Muyinga). La situació política ha canviat, els missioners són ben rebuts i es demana a la Diòcesi que restableixi la seva presència a l’arxidiòcesi.

En el mes d'octubre de 1993 esclata una guerra civil entre ‘hutus’ i ‘tutsis’ i entre partits polítics que durarà prop de 15 anys. El Bisbe de Mallorca ordena els missioners que deixin el país. Miquel Parets resideix tres mesos a Rwanda abans de tornar a Mallorca.


El 1999 torna a Perú, concretament a la Parròquia de San Cristóbal (Diòcesi de Chosica) amb un encàrrec especial per a la Pastoral Penitenciària als ‘penals’ de Lurigancho i Castro Castro.

NOTA.-   Les   dades   dels   3   darrers   "paràgrafs"   són  un   poc   "confuses"...


.***************


 PUBLICAT   A   "Africa   dels   Grans   Llacs"...
Moltes gràcies, Miquel (Parets), per una vida tan plena [I] (J.Carrero, 4.6.16)




Fa tan sols unes setmanes dedicava el meu article setmanal a Mallorcadiario al nostre estimat amic Josep Noguera amb motiu de la seva mort. Aquesta setmana ha estat un altre estimat amic, també sacerdot, a qui li ha arribat l'hora de passar d'aquest món al Pare: el missioner Miquel Parets. Ha mort a la parròquia de San Cristobal, diòcesi de Chosica, Perú, en la qual des de 1999 es va lliurar generosament, com sempre feia, als reclusos dels penals de Lurigancho i Castro.
Josep simbolitzava per a mi una cosa tan urgent i necessària com integrar harmònicament el servei als més vulnerables de la nostra societat mallorquina (igual que en Miquel, també en els seus últims anys va assistir aquí als presos) amb la lluita, des de Drets Humans de Mallorca, contra tanta mentida i injustícia en l'àmbit internacional. De manera semblant, en Miquel, missioner durant més de mig segle, és per a mi una icona d'una altra integració igualment urgent i important: la integració de l'acompanyament personal als últims del nostre món (que ell va realitzar des de 1961 a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina) amb la denúncia clara, inequívoca, concreta, frontal... de les causes que provoquen tanta misèria i tantes guerres.
Ja el 1973, les autoritats de Gitongo (Gitega), Burundi, el van acusar de suposades accions polítiques. Tot i que en el judici es va demostrar la falsedat de les acusacions, es va veure obligat a abandonar la província de Gitega, fins a la seva expulsió del país l'octubre de 1979, al costat cinquanta-dos missioners més. El 1990 en Miquel va poder tornar a Burundi, encara que per poc temps: l'octubre de 1993, després del cop d'Estat que es va iniciar amb el pervers assassinat del primer president hutu, l'extraordinari Melchior Ndadaye, el bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, va ordenar als missioners mallorquins que abandonessin el país. No obstant això, en Miquel se les va enginyar per seguir acompanyant les víctimes en aquella regió. De manera que, a inicis de 1997, durant el nostre dejuni de quaranta-dos dies al Parlament Europeu, va muntar al camp de refugiats de Luxole, Tanzània, una mena de mural sobre les nostres accions i denúncies. Ho explicava en un article publicat a Diario de Mallorca i El Día del Mundo del 14 d'abril de 1997, article que va titular "El mos ha dit germans nostres". Tot i que incloure el seu article en aquest meu pugui malinterpretar-se (no seria la primera vegada que em passés), crec que en ell s'expressa magníficament la generositat, el coratge i l'estat d'ànim d’en Miquel, així com el dels "genocides hutus":
“El bon amic Cecili Buele, la setmana passada m’envià (millor, vaig rebre) quatre retalls de la premsa mallorquina que parlen de la vaga de fam que han fet per Europa els dos mallorquins Joan Carrero i Francesc Martorell. Amb ells , els retalls, he fet un mural que passeig dins el camp de Luxole, a Tanzània. Un camp que té més de cent mil refugiats barundi i no pocs ruandesos. Per cert que la setmana passada (del nou de març) quan vaig començar a mostrar el mural no sabia contestar una de llurs preguntes: segueixen encara?
M’agradaria veiéssiu amb quina admiració contemplen les quatre fotos. Quan es canvien per grups per veure-les de més aprop, la pregunta és sempre la mateixa: qui és el que ens diu: germans nostres? I el que ho sap comenta: ‘Aquest de la cara plena de barba’. Aquesta és la bona nova dels retalls de la vostra vaga, Francesc i Joan, que us vull comentar i agraïr. Admirats, no acaben d’assaborir: ‘...ens diu germans!’.  En Kirundi, literalment, bavandimwe, que vol dir ‘sortits d’un mateix ventre’. Altres afegeixen: ‘no tan sols ens ho diu, sinó que s’ho senten, haver estat tants de dies sense menjar... per nosaltres?’ Els més vells afegeixen: ‘a Burundi, quan el Rei moria, érem nosaltres, els pobres, que havíem de dejunar com a signe de dol ja que, si el rei havia mort, perquè havíem de viure nosaltres? Ara, aquests són dos rics, dos blancs que dejunen per nosaltres, els pobres que no servim per res, que ningú vol!’  Ells no se’n poden avenir.
I volen que els ho expliqui tot. El mural l’he passejat pels cinc llocs de trobada que tenim els cristians dins el camp. Us asseguro que heu tingut un èxit extraordinari. Els llocs són oberts a tot home i a  tota dona. Són llocs coberts per emparar les pluges. Han volgut saber allò del Parlament Europeu i el seu president, i veure la Sra. Bonino que moltes i molts han sentit cridar al seu favor per les ràdios. D’ella diuen ‘aquesta sí que és una mare que sap cridar pels que sofreixen!’. Els més crítics afegeixen, ‘sí, però abans havia cridat també a favor del vicepresident de Rwanda,  causant de tantes misèries!’.  Us miren i remiren, ‘i aquest que està enmig?’, demanen, mentre assenyalen en Pere Sampol. Afegeixen que també té barba llarga, cosa rara per les nostres latituds. Afegeixen: ‘també fa cara de bona persona, no n’hi haurà cap ni un, de diputat de Rwanda ni de Burundi, que els haurà anat a veure’. M’han dit que us preparen una carta.
Després de la contemplació de les fotos venien les preguntes. La més repetida: Per què han de ser els EE.UU. els que s’oposen al pla que aquests senyors demanen per ajudar-nos? Sempre contesto amb kirundi, repetint-los la mateixa pregunta: i per què serà que no el volen?  I em solen contestar, per tot, “no serà per què els dels EE.UU. (us poso els dos mots kirundi) kuko batunze kuruta?” (Kuko= per què, batunze=tenen moltes coses, kuruta= més que els altres?). I segueixen: ‘tantes coses els tapen els ulls i les orelles i el cor!  Posa’m messions que tant en Joan com en Francesc no en tenen tantes?’. I sense esperar la meva resposta afegeixen: per això ens veuen, ens escolten i ens estimen i ens diuen germans, de tot cor!’.
Perquè el que més comenten és que hagueu dit ‘...aquests cents de mils de germans nostres!’. Ho admiren més que la mateixa vaga. Molts d’elles i ells per no tornar a Rwanda s’han amagat dins la selva amb les bèsties menjant herbes. El que més admiren és la vostra germanor. Ho repeteixen un pic i un altre: ‘no ens ho diuen per compromís, o per allunyar-nos més encara; sinó que ens ho diuen amb el que més ens agermana, que és la rusca’.
I vet aquí les peticions que us fan: ‘que no abandoneu els refugiats que s’ho passen pitjor encara: els del Zaire, els ruandesos i burundesos que voldrien refugiar-se i no poden, els que tornaren a Rwanda sense voler...’  Per a ells mateixos no demanen res! I els ho he fet veure. M’han respost: ‘Si ajuden els del Zaire l’ajuda ens arribarà a nosaltres’. Més encara: ‘dins els camps tots sofrim, però sempre n’hi ha que ho passen pitjor, si els ajudes, sempre, al menys, en rebràs les miques!’.
També, principalment els joves, agraeixen la carta dels universitaris menorquins, que es reuneixen a l’Encarnació. No diguem els estudiants nostres refugiats que no poden seguir estudis! Han aplaudit la frase: ‘la hipocresia dels poderosos del món que deixen que s’estigui perpetuant una situació de mort que ens hauria de fer empagaïr a tots’.
Com a missioner que sóc, us vull donar les gràcies perquè heu encès l’esperança en moltes i molts refugiats. En aquests dies de Quaresma, em comentaven que el que més necessiten és l’esperança i per això més que mai demanen la Paraula de Déu que ens duu a la resurrecció. Nosaltres també  a totes les reunions comencem demanant-nos: quin és el refugiat per qui Déu més plora dins el nostre sector?
I escoltem la Paraula mentre preparem o ajudem a dita persona. Després de veure-us, afegeixen: ‘tal com ho han fet en Joan i en Francesc i els estudiants de ca’l pare Miquel’. I tants d’altres. A totes i a tots moltes gràcies!”
Poc després, durant un fort enfrontament dialèctic amb un dels militars responsables del camp, en Miquel va patir un infart. Va haver de ser repatriat a Mallorca sense rebre el tractament adequat en un viatge que va durar diversos dies.














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada