Pàgines

dijous, 12 de maig de 2016

BURUNDI vist per "... "MODÈLICS"..I....



El tema nuclear d’aquest número és l’experiència al Burundi. Amb aquest fi organitzàrem una taula rodona amb quatre persones que hi dedicaren alguns anys de la seva vida: dos com a sacerdots i dues germanes de la Caritat. Tots ells manifesten el bé que els produí aquella etapa.
També coneixerem les dificultats que suposà aquesta experiència: haver d’aprendre una llengua tan difícil, adaptar-se a uns costums molt diferents, topar-se amb una manera distinta d’entendre la vida, etc.
Sobre el mateix tema apareix també una entrevista que té com a interlocutor el condeixeble Sebastià Salom, que visqué l’experiència per triplicat, i dos articles més: un d’en Biel Amengual Coll, que hi dedicà dos anys i l’altre, escrit pel mateix Sebastià, sobre el recentment desaparegut Pep Estelrich, excel·lent intermediari entre els que estaven en terres de missió i la diòcesi mallorquina.....

Maig 2016, nº 41
Consell de redacció: Toni Bennasar Fotografia,
Jaume Gual disseny i maquetació:
Domingo Mateu Biel Rosselló
Sebastià Salom
Jaume Sancho Edita: Gràfiques Sancho
Editorial
Col·laboracions:
Per començar:
Retorn al Burundi
Gabriel Amengual p. 3
El nostre convidat
Sebastià Salom p. 9
L’església de Mallorca a Burundi
Taula rodona p. 17
Dels nostres arxius
Sebastià Salom p. 36
Miquel Parets Serra
Un familiar p. 37
En Pep Estelrich
Sebastià Salom p. 39
IN MEMORIAM
Joan Pol, amic i condeixeble
Antoni Bennasar p. 41
Els contactes meus amb Joan Pol
Cecili Buele p. 46
Entrevista a Rafel Servera
Domingo Mateu p. 51
De com s’ha anat fent aquest que som
Joan Bauzà p. 61
Sobre la taula rodona amb capellans joves
Bartomeu Fons p. 65
Cinquantè aniversari de l’ordenació de preveres
Toni Bennasar p. 68
Paraules que esperonen
Toni Bennasar p. 69
El Marquès de Comillas i la capella del seminari nou
Tomeu Rosselló p. 73
Una petita reflexió Jaume Obrador p. 77
Cavil·lades
Jaume Sancho p. 79

Per començar…
RETORN  AL  BURUNDI
GABRIEL AMENGUAL COLL











Nta kera ka gusa
A  la fi em vaig decidir enguany a anar al Burundi. Hi havia pensat moltes vegades, però sempre ho havia acabat descartant-ho. Les raons (no sé si més tost parlar de sentiments) eren diverses: no em semblava un lloc per 'visitar' (per fer-hi turisme), els problemes d'antagonismes que explotaren de manera virulenta gairebé tot d'una després que jo deixàs el país: hom no va de visita a una família que s'està barallant, etc. L'ocasió d'anar-hi enguany me l’oferia Julià Cifre, que fa temps que hi va cada any el mes de gener i així fa companyia i col·labora amb Jaume Obrador Adrover (que aquest mes estaria tot sol), l'únic missioner mallorquí que resta al país. Aquest any, a finals, farà 50 anys que hi vaig anar per primera vegada, la primera destinació com a prevere; la meva estada no fou llarga, de finals de 1966 a finals del 1968 (no vaig tornar a l'estiu, com s'afirma a la informació de l'equip de Rabiro al darrer número que Comunicació ha dedicat al Burundi); l'estada fou exactament de dos anys complets, encara que de la meva vida n'agafa tres. Una altra raó era que ja no ho podia anar ajornant indefinidament, perquè no hi havia d'anar a deixar els ossos, sinó encara una mica en forma.
Mentre estava en aquesta deliberació unes notícies aparegueren com terribles amenaces dient que la ONU havia decidit que la Unió Africana hi enviàs 5000 soldats  com a força d'interposició per evitar una guerra civil que es veia com a desenllaç necessari de la situació de tensió creada amb l'elecció de l'actual president. No em semblava que hagués d'anar a córrer riscs amb un viatge innecessari. Però Jaume Obrador em tranquil·litzà afirmant que el conflicte es debatia a alguns barris de la capital, i que a l'interior el país estava tranquil.
Els canvis
Arribat al país tot el panorama es tornà lluminós. El país és acollidor, de mil turons i mil tonalitats de verd, d'aire clar i transparent, amb aigua desbordant que assaona aquella terra vermella i fecunda. Aquesta lluminositat es completava amb la del just, com diu el salm, doncs de la capital cap a la parròquia portàvem una albina, Joselyn, que havia aprofitat el viatge del Mossèn per visitar una cosina sordmuda que va a una escola especial a Bujumbura. L'assistència al necessitat és una llum desbordant, especialment en un país tan amenaçat amb tants mals. (Entre parèntesi convé advertir sobre el significat d'un albí en aquella mentalitat: a més de ser un exclòs de la societat, es pot convertir en carn, menjar màgic que cura de mals. De fet aquesta albina no viu a casa seva, sinó amb uns oncles, i durant un temps va haver d'estar sota vigilància policial). Plena de llum fou també l'aturada a Gitega amb la visita a Alice, una discapacitada mancada de les cames i d'una mà i que irradia un riu d'alegria.
El primer que saltava a la meva vista eren les diferències que observava respecte del que recordava del meu temps. D'entre les més visibles de seguida es presentaren la molt major quantitat d'escoles i dispensaris (una mena de Punts d'Assistència sanitària); la carretera que surt de la capital cap al centre del país (Gitega) al meu temps tenia una desena o quinzena de kms asfaltats amb més clots que asfalt (exagerant una mica) i ara em trobava amb una carretera en tota regla i a més d'una xarxa possiblement d'un parell de cents de kms asfaltats. Augment de les carreteres correspon a un augment de la circulació, de la qual destaquen els grans camions, molts d'ells procedents de Tanzània, i les motos i bicicletes de construcció xinesa. Hi ha electricitat, fins i tot a l'interior i és produïda en el país; en el meu temps només n'hi havia a la capital i procedia de Bukavu.
L'al·lusió a Tanzània respon a un fet ben ressenyable: la nova comunitat de nacions formada per Tanzània, Kènia, Uganda, Ruanda i Burundi, és la East African Community, curiosament reproduint la Deutsche Ost-Afrika d'abans de la I Guerra Mundial. A més de la influència econòmica, aquesta comunitat sembla portar un gir cap a Llevant, amb el predomini de l'anglès, que ja s'estudia com a segona llengua i molts pronostiquen que prest serà llengua oficial del Burundi, atès que és l'única nació d'aquesta comunitat que encara no l'hi té, cosa que ja ha fet Ruanda. L'altre efecte és que es veuen moltíssims cotxes provinents d'aquells països i per tant amb el volant a la dreta.
Per les dades que havia vist abans de partir sabia que el país havia triplicat la seva població: en el meu temps tenia 3 milions i mig d'habitants i ara passa els 10. I això es nota amb la quantitat de mihanas que s'observen arreu del país (Imihana és el grup de  cabanes, sempre envoltades de plataners, ja que no viuen en poblats, sinó dispersos). Les cases abans eren totes unes cabanes rodones, amb unes parets fetes d'un entrunyellat de canyes i palos i farcides amb fang i amb una coberta d'herba o fulles de plataner; ara en canvi, eren cases quadrades, més grans, fetes amb totxos, en els millors dels casos totxos cuits i sovint simplement de fang sense coure, però gairebé sempre amb una coberta de llauna o de teules.
L'aigua abundant que té el país s'ha canalitzat, de manera que als nuclis més importants de població hi ha fonts d'aigua amb aixeta on la gent pot anar a pouar; no obstant, això no ha llevat la feina d'anar a cercar l'aigua, una feina sobretot d'infants que els veus carregats amb dipòsits d'aigua que pesen tant com ells. La gent va més ben vestida, molta va calçada, fins i tot algú amb mòbil a la mà (i a vegades amb música a tota pastilla). A prop dels nuclis de població hi ha ilocali, locals, tavernes, on anar a beure cervesa; on no és recomanable passar-hi els dies de festa a l'horabaixa. Passant per aquests llocs em donà una experiència nova: ens cridaven "bazungu!" (europeus, blancs, estrangers; un terme no afectiu), cosa que mai havia sentit dir a uns missioners, de tota manera s'ha de dir que nosaltres anàvem en cotxe, la qual cosa crea un cert aire impersonal de distància.
Un canvi exterior, potser accentuat per la diferència de lloc (entre Nyabiraba o Gitongo i Rabiro), és el major aprofitament de les ribes dels rierols i el cultiu de l'arròs, desconegut en aquells temps i que ara ja ha entrat a formar part del menú ordinari de la gent, juntament amb la mongeta, el blat de les Índies i el manyoc. Aquí s'hi pot veure una influència més de l'omnipresència xinesa, que abraça des d'aquest cultiu, fins a les aixades que empren per a cultivar el camp, passant per les escoles, construïdes -tal com declara la corresponent placa- per l'amistat xinesa-burundesa, les motos, les botigues i el (gran) comerç.
Constatats aquests aspectes lluminosos, ben aviat em vaig adonar que seguia en el Burundi, que segueix essent un país pobre, on hi ha pobres, infants desatesos, mal vestits, molta gent descalça, etc. Hi ha molts d'infants, sempre tan vivaratxos, a vegades semblen adults en miniatura (és d'admirar com aguanten les llargues celebracions a l'església, amb atenció, silenci i compostura) i altres vegades donen la impressió que allà encara hi ha infància, en el sentit d'espontaneïtat, innocència, alegria, senzillesa, respecte al major.
Entrant una mica més, es noten altres canvis més interiors. Un molt important: es veien homes cavant la terra, a vegades sols o amb altres homes i a vegades amb la dona, fent una feina que abans era reservada a la dona; homes que van amb la dona; homes que porten al braç l'infant malalt al dispensari. En tots aquests casos es tracta d'activitats  impensables abans. Un canvi dels costums és que no vaig veure ni una dona amb la panereta tapada coronada amb la mitja fulla de plataner portant el regal a la visita que va a fer; la panereta ha estat substituïda per un mocador de bolic o un recipient de plàstic: s'ha perdut una de les imatges més típiques del país i de les més elegants.
Canvis religiosos
En l'aspecte religiós cal anotar un fet totalment nou: la presència de sectes fins i tot a l'interior, sobretot pentecostals, però també de mesquites, petites i poques, però és que fa 50 anys només hi havia presència cristiana, majoritàriament catòlica. La presència musulmana començà a la capital quan Gadafi féu donació d'una gran mesquita a principis dels anys 80. La presència, que en aquell temps hi havia de "moros", era sobretot de comerciants paquistanesos, no gaire benefactora ni ben vista de la gent. Anot aquestes dues coses, perquè posen de manifest una activitat missionera, de procedència forana, ara que sembla que nosaltres ja ens retiram.
Parlar de la nostra retirada demana més aclariments. Fa 50 anys la presència de missioners, és a dir, d'evangelitzadors de procedència forana, segurament encara era la majoria o almanco era ben visible, actualment sembla ser una minoria ben minoritària i en vies d'extinció; en queden molt pocs, són l'excepció. Hi ha vocacions i cada vegada els preveres nadius estan gairebé a totes les parròquies i certament són els que exerceixen tots els càrrecs diocesans. En aquest sentit ben bé es podria dir que l'Església del Burundi ha deixat de ser de missió (ad Gentes) per passar a ser una Església que es val d'ella mateixa, que és autòctona i autònoma (encara que amb gran dependència econòmica però això no prové d'una feblesa eclesial, sinó de què és un país del Tercer Món). En aquesta tasca cal recordar i agrair la gran labor dels Missioners d'Àfrica (Pares Blancs) que li donaren l'estructura parroquial i sobretot l'estructura per a un creixement sòlid: el catecumenat (que alhora unia una tasca d'alfabetització). De fet aquesta és la gran notícia que pot donar una Església missionera, aquesta és la seva meta. Això certament no impedeix que se segueixin mantenint relacions de cooperació, com es pot fer amb altres Esglésies, relacions de cooperació recíproca. Una cooperació concreta que demana la diòcesi de Gitega és que alguns dels seus preveres es formin a Espanya, estudiant diverses matèries i exercint el seu ministeri.
Una dada em sembla significativa d'Església consolidada o establerta ja al país. És el fet que ja es comencen a construir esglésies no sols com a grans naus per reunir-hi els feels en les celebracions litúrgiques, sinó que, a més, s'intenta donar-les una certa expressió artística. En aquest sentit em semblen ressenyables les noves esglésies de Bugenyuzi (construïda pels italians de Milà amb tot un gran equipament també sanitari i d'ajuda al desenvolupament) i la de Bugendana, construïda per la diòcesi bàvara de Eichstätt; aquesta segona sembla cercar fins i tot una visibilitat espacial.
Una presència nova és la de les Germanes de la Caritat de Burundi, una fundació germana de les nostres Germanes de la Caritat, fruit de la seva estada al país, tota una  promesa i una realitat: són unes 30 en cinc comunitats i un orfenat, amb activitats a la parròquia i al camp de l'acció social.
Em fa la impressió que les parròquies són per a aquest país allò que foren els monestirs a Europa: centres entorn dels quals van sorgint les poblacions, centre de cultura, de serveis socials, escoles, dispensaris, atenció als pobres, punts de desenvolupament: a prop hi ha els molins de fer farina, els tallers dels artesans, els graners col·lectius on conservar la llavor per a la pròxima sembra), les cooperatives, les fàbriques (formatge, cafè, etc.). Possiblement es pot dir que estan estructurant el territori, sense que siguin els únics, perquè també les seus dels ajuntaments ho fan. La multiplicitat d'aspectes que atén la parròquia fa més complexa la feina del capellà, ja que ha d'atendre molts aspectes de caire organitzatiu, formatiu, econòmic, etc.
I encara més important, entorn de la parròquia hi ronden els baldats i coixos, cecs i sordmuts, molts d'infants, tota mena de pobres (també els mentals) hi són atesos: signes messiànics del Regne (Mt 11,5). Com si es donàs una certa desproporció entre la magnitud del temple i les instal·lacions parroquials, que necessàriament han de ser grans, i la petitesa dels que ronden per allà i hi treballen i hi són treballats: "fixau-vos en els qui heu rebut la vocació, com no n'hi ha gaires que siguin savis en un sentit humà" (1 Cor 1,26).
La meva experiència personal
En un pla més personal, puc dir que m'ho vaig haver de pensar, per anar-hi, però que, quan hi ets, el Burundi t'agafa altra vegada. Fou la meva primera destinació com a prevere i segur la més il·lusionant. No és que sigui un camí de roses, té la seva crosta i dura, però veus una resposta i uns fruits que costa de veure per aquí. La presència social de l'Església és molt intensa, visible i eficient; certament és un context diametralment diferent del nostre.
Vaig pensar com hauria estat de diferent la meva vida si al començament haguera aguantat! Però el camí ja està fet, i les coses han vingut com han vingut. En cap moment en vaig sentir nostàlgia. Fins i tot vaig pensar que segurament no fou casual que no aguantàs; no sé si aquella forma de vida era per a mi, el que sí vaig veure és que dóna per a una forma de vida ben reeixida, un bon camí d'autorealització humana i cristiana i ministerial.
Vaig visitar quasi tots els "llocs de la memòria", és a dir, els llocs que vaig habitar, tots ells ben reconeixibles i alhora ben canviats: Nyabiraba, Gitongo, Nyakeru, Migina, Cunywe-Bugendana. Fins i tot vaig pensar que havia tardat massa a tornar, moltes vegades allò que veia ja no suggeria el que vaig viure aquell temps. Nyakeru, en aquell temps la sucursal més gran de Gitongo, on, juntament amb Antoni Perelló, hi intentàrem construir una gran església, que quan pujàvem les jàsseres un mal cop féu caure quasi totes les columnes i tirà a terra el treball de mesos, allà vaig poder constatar que d'allò que construírem no en quedava absolutament res i em va fer pensar que possiblement obràrem  o, més ben dit, vaig obrar amb més gosadia que seny, amb més rauxa que coneixement i assessorament: essent uns imberbes tinguérem una responsabilitat que superava la nostra capacitat, en aquest cas clarament la capacitat tècnica. Per contra, vaig admirar el treball que han fet els preveres mallorquins a la parròquia de Rabiro, la que actualment és al càrrec de la nostra diòcesi, un gran treball pastoral i també de construcció material de totes unes infraestructures, especialment vaig admirar les esglésies, tant la central de la parròquia com les de les sucursals.
Abans de partir m'hauria agradat rellegir l'escrit de Kierkegaard La repetició, on conta que, desprès d'anys d'haver estudiat a Berlin, hi torna. Repeteix el viatge, però donant les mateixes passes i visitant els mateixos llocs, res és igual, no experimenta allò que visqué la primera vegada, però alhora el que ara viu ve determinat pel que visqué la primera. D'aquesta manera Kierkegaard crea una categoria existencial i hermenèutica, que per altra part ja trobam en els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi, on es convida a l'exercitant a fer "repeticions", a tornar a la meditació o contemplació ja feta aprofundint en allò que més li ha parlat. En el meu cas, amb una interrupció de 50 anys, ja era difícil fer una repetició: ni els llocs i ni jo mateix eren els mateixos. I malgrat tot vaig sentir una continuïtat en la meva vida, de manera que ara podia sintonitzar perfectament amb els ideals que em mogueren llavors; continuïtat no vol dir donar-ho tot per bo, però sí afirmar que som el mateix i estic en el mateix.
Ja he fet menció que allà hom pot veure una Església que creix, que l'acció evangelitzadora dóna fruit. Això aplicat a la nostra situació té una altra cara: no podrem mai veure els fruits de la missió si no ens hi ficam, ni tan sols podem veure els llocs de la missió si no ens hi endinsam. Només anant a les perifèries, com diu el Papa Francesc, hi descobrirem a què ens hi crida el Senyor, ens demana la gent, les possibilitats d'acció. Mentre mirem la feta asseguts esperant que la gent vingui, ens queixarem que no ve, que anam a menys i continuarem amb les ales baixes o tan sols tindrem cura del propi benestar personal i 'professional'.
A vegades havia pensat que el Burundi hauria de ser un poble de memòria, perquè tota la seva cultura és oral, d'una riquesa immensa, i que possiblement això influïa a mantenir el ressentiment d'uns respecte d'altres. Vaig voler pegar una ullada a la recol·lecció de proverbis del P. Rodegem i en vaig quedar totalment decebut. Em va parèixer que era un poble sense història i sense memòria. Si el comparam amb Israel, malgrat altres semblances, en això la distància es diametral. El Burundi no té història ni memòria. Gairebé l'únic proverbi que vaig trobar és el que he posat com exerg d'aquest escrit: Nta kera ka gusa: cap passat, cap 'en altre temps', és en va. Crec que tampoc ho fou per a mi ni per a tots els que hi hem estat.
Gabriel Amengual
22 de març de 2016

El nostre convidat
Sebastià  Salom Mas
Antoni Bennasar
El tema nuclear triat per a aquest número 41 de la nostra revista, que com és ben visible és l'experiència dels que dedicaren alguns anys de la seva vida a Burundi, em féu pensar de seguida amb en Sebastià, condeixeble nostre i que, amb una més que provada disponibilitat, ha pogut viure aquesta experiència en tres períodes de la seva vida. Per això no vaig tenir cap dubte que havia de ser ell que contestàs les preguntes de l'entrevista.
Vaig posar fil a l'agulla i vaig començar a pensar quines havien de ser les preguntes que posassin de manifest les vivències que ompliren la vida d'en Sebastià durant aquells tres períodes.
1- Com és en Sebastià en relació al d’abans d’anar a Burundi per primera vegada?
Entenc que em demanes quina diferència hi ha entre com era jo, o com em sentia, ara fa 47 anys, i com som ara, o com en sent ara.
Jo era un capellà jove amb tota la il·lusió d’un capellà jove d’aquella època de l’immediat postconcili. Era el “vicari in capite” (una espècie de rector de poble petit) d’Es Port d’Andratx, que vivia tot sol i amb ganes de menjar-me el món. Però jo no estava avesat a una població tan allunyada de la pràctica religiosa. Jo venia d’un poble rural, com Campos, tradicionalment molt religiós. I després de dos anys de servir aquella parròquia sentia necessitat d’un canvi. I em va venir l’oferta d’anar a Burundi i vaig dir que sí, ple d’il·lusió.

Actualment som un capellà major, de 72 anys, molt agraït a la vida que he tingut i molt agraït a Jesús, que m’ha estimat tant i que continua estimant-me tant. I som el rector de la parròquia de Porreres. Visc altra vegada tot sol, però molt ben acompanyat per uns molt bons amics i grans col·laboradors de la parròquia. Feim lo que sabem i podem en uns temps molt diferents, en comparació amb els temps de quan era capellà jove.
2- Parla’ns del teu context vital que et dugué a decidir cada una de les tres partides. Quin paper hi jugaren els teus pares?
En el Seminari no havia format part de l’Institut Juníper Serra, al qual hi pertanyien en principi els qui estaven disposats a anar a missions. Però després de la meva ordenació sacerdotal vaig escriure una carta al bisbe Rafael Álvarez dient-li que també estava disposat a anar missions, tot i que no era de l’Institut ni era un desig de part meva. Només era una disponibilitat.
Al cap d’un any d’esser capellà, l’any 1968, dos condeixebles, en Miquel Nigorra i en Tomeu Tauler, anaren a Perú, i vaig acordar amb ells que m’escriurien contant-me la seva experiència per si a l’any següent em podria unir a ells.
L’any següent, un altre condeixeble, en Joan Suñer, va ser nomenat rector de S’Horta i com que també s’havia de nomenar un nou rector a Calonge, em va demanar si no hi podria anar jo i així faríem feina conjuntament. Vaig anar a parlar amb el vicari general, Don Guillem Fiol, i em va dir que jo havia de continuar alguns anys més en Es Port d’Andratx.
Record que vaig contar tot això a la reunió de condeixebles en el mes de juny. I quan uns companys de Burundi, que eren de vacances a Mallorca, en Jaume Obrador Soler i en Jaume Canyelles, anaren a parlar amb en Tomeu Català a veure si podria anar-se’n amb ells a Burundi, en Tomeu els va dir que el qui tal vegada estaria disposat a anar-hi seria jo. I m’ho vingueren a proposar a mi. Va resultar que per anar a Burundi sí que el vicari general hi va estar d’acord.
Fins aquí he contestat a la primera part de la pregunta, sobre el meu context vital de la primera partida, l’any 1969.
Sobre la segona partida l’any 1980. Havia estat cinc anys a Burundi i havia tornat a Mallorca. L’any 1974 el bisbe Teodor Úbeda em va enviar de vicari a Sa Pobla, l’any 1975 em va nomenar rector, l’any 1976 em va nomenar arxipreste i l’any 1977 em va nomenar vicari episcopal de zona. Total, un enxufat del bisbe. Un dia durant el descans d’una sessió del Consell Presbiteral vaig sentir que dos canonges feien en veu baixa aquest comentari: “¿I què l’hauran de fer després a n’aquest?”
No sé si el meu desig de tornar a Burundi era com una resposta silenciosa a aquest comentari dels dos canonges, o també venia motivat per una renyada que ens havia fet a en Jaume Ribes i a mi el vicari general de Gitega, abans de deixar Burundi. Ens havia dit: “No hi ha dret! Ara que començau a conèixer el país i la llengua, ¿ara vos n’anau? ¿Precisament ara que és quan podríeu fer més bona feina?” I jo li havia respost: “Ara ja sé què diré als companys que vulguin venir a fer un servei de cinc anys a Burundi. Els diré que no importa que hi vénguin,  perquè després de cinc anys, en lloc de donar-vos les gràcies, encara vos renyaran”. M’havia quedat el corc d’haver contestat així al vicari general de Gitega i vaig demanar al bisbe Teodor si podria tornar uns anys més a Burundi, però només tres. I em va dir que sí.
Sobre la tercera partida l’any 2007. Després de la mort dels meus pares, ja feia devuit anys que servia de capellà a Santanyí i a la comarca, jo sentia que necessitava un canvi dins la meva vida i sabia que en Tomeu Barceló i en Pere Mascaró necessitaven un reforç a Burundi. I em vaig tornar oferir per anar-hi. Era en temps del bisbe Jesús Murgui.
Al final de la pregunta em demanes sobre quin paper hi jugaren els meus pares.
De la primera partida, fou la seva sorpresa davant la meva decisió, sobretot per part de la meva mare, que no ho comprenia. Jo li vaig dir que tots els capellans ens comprometíem a dedicar cinc anys al Tercer Món. El meu pare la calmava dient que jo ja era gran i que havien de respectar la meva decisió. Referent a la segona partida, després d’haver passat sis anys a Sa Pobla, quan vaig dir als meus pares que me’n tornava anar uns anys a Burundi, ma mare em va preguntar amb la seva típica i ràpida ironia: “¿Vols dir que tots els capellans de Mallorca ja hi han estat cinc anys, i que ara ja et torna tocar a tu?”. I quan la vaig veure plorosa a l’aeroport, em vaig prometre a mi mateix que seria la darrera vegada que li tornaria donar aquest disgust. Però, després de morts els meus pares, l’enyorança de Burundi em va guanyar i ja no hi havia la promesa.
3- Hi hagué alguns obstacles que hagueres de resoldre o superar?
Per a mi l’única dificultat important varen esser les dues llengües (francès i kirundi) que vaig haver d’aprendre, sobretot el kirundi. Hi havia companys que tenien altres dificultats, com d’adaptació a l’alimentació, o la convivència molt tancada i obligada amb unes persones amb qui ho havíem de compartir tot, o trobar-se amb una cultura tant diferent a la nostra, però jo vaig descobrir la riquesa de poder compartir amb uns amics una mateixa casa i un mateix treball en comú, i en comparació amb aquests avantatges, els obstacles eren per a mi fàcilment superables
4- Podries distingir les tres etapes burundineses? Quines lliçons aprengueres i com et serveixen ara?
A cada una de les etapes vaig trobar a Burundi companys mallorquins diferents:


-A la primera etapa, entre 1969 i 1974, les parròquies que vaig servir varen ser Gitongo, Bugenyuzi i Nyabiraba i vaig conviure amb en Miquel Parets, en Tomeu Suau Mayol, en Jaume Vives, en Jaume Amengual, en Jaume Obrador Soler, en Jaume Canyelles, en Pep-Toni Fuster, en Toni Perelló, en Jaume Ribes, en Joan Servera Terrassa, en Miquel Gual, en Julià Cifre, en Toni Mas, en Cil Buele, en Guillem Miralles i n’Alfred Miralles, a més de la convivència amb el primer equip de Germanes de la Caritat: na Joana Santandreu, na Fina Bujosa, na Rosa Escudero i na Chon Laserna.
-A la segona etapa, entre 1980 i 1983, vaig servir la parròquia de Gitongo i vaig conviure amb en Tomeu Barceló, en Jaume Mas, en Francesc Munar i en Llorenç Riera. Les Germanes de la Caritat ja tenien una casa pròpia a Mutaho, però formàvem amb elles com una gran família: Na Fina Bujosa, na Chon Laserna, na Maribel Martínez, na Bel Caimari, na Margalida Jordà, na Catalina Alcover i n’Antònia Valriu.
- A la tercera etapa, entre 2007 i 2013, vaig servir la parròquia de Rabiro i vaig conviure amb en Tomeu Barceló, en Pere Mascaró i en Jaume Obrador Adrover. I també amb na Fina Bujosa, n’Antònia Campaner, na Margalida Abraham i na Catalina Alcover.
La configuració del país anava canviant d’una etapa a l’altra i a més dels companys mallorquins també canviaven els contactes i les relacions amb missioners europeus provinents de diferents països i amb els capellans natius. Per exemple a cada etapa l’arquebisbe de la nostra diòcesi de Gitega va ser diferent (Makarakiza, Ruhuna i Ntamwana) i els anys que vaig viure a Bugenyuzi pertanyíem a la diòcesi de Muyinga i el nostre bisbe era en Bihonda.
Però em sembla que tu vols saber sobretot quin procés anava fent jo mateix per dedins, d’una etapa a l’altra. Crec que dins mi hi ha dos canvis importants: el primer va ser durant el primer any, entre 1969 i 1970. Vaig passar una profunda crisi sobre la meva fe en Déu. No és que dubtàs de l’existència de Déu, però no podia entendre que si Déu és un Pare que ens estima a tots, per què permet que els seus fills de Burundi siguin tan pobres, mentre nosaltres en el primer món vivim tan bé? És la resposta al famós problema del mal, que ha encalentit durant tants d’anys les discussions dels teòlegs. I vaig arribar a una conclusió, i és que Déu no vol el mal, ni tan sols permet el mal, sinó que també ell plora impotent davant el mal. Si dins la nostra limitada intel·ligència ens costa conciliar la omnipotència de Déu amb el seu amor sense límits, no insultem Déu rebaixant el seu amor, amb frases com dir que Déu permet el mal per a treure’n algun bé que desconeixem, sinó que, en tot cas, rebaixem el seu poder, dient que Déu ens ha estimat tant que ha renunciat al seu poder damunt nosaltres perquè ha confiat plenament en la nostra autonomia i en la nostra llibertat. Si en el món hi ha rics i pobres, la culpa no pot ser de Déu, sinó solament nostra, per no haver sabut utilitzar la nostra intel·ligència, creada a imatge seva, a fi que la posem al servei dels nostres germans més pobres i anem construint entre tots un món millor, és a dir el Regnat de Déu a la terra.
Durant la meva tercera etapa, entre 2007 i 2013, vaig passar una altra crisi de fe. Vaig arribar a la conclusió que la causa per la qual l’Església de Burundi en general està estancada en plantejaments immobilistes i pietistes és perquè creuen tant en la divinitat de Jesús, que  s’obliden de la seva humanitat. Veuen la Salvació de Déu com una acció unilateral que ens ve només de dalt, és a dir de Déu, i que nosaltres, els humans, no podem fer ni hem de fer altra cosa més que parar les mans i esperar que Déu ens salvi, mentre hem de procurar tenir-lo content donant-li culte, oferint-li pregàries i rebent els sagraments. Igualment en el pla humà, pensen que si ells són pobres només és perquè Déu ho ha volgut així i l’única cosa que poden fer és esperar que Déu els enviï l’ajuda que primer va donar als països rics. Estan convençuts que la Salvació de Déu ens ve només per la mort en creu de Jesús, a qui Déu, el seu Pare, va enviar a la mort per salvar-nos. I vaig arribar a la conclusió que si Jesús hagués mort a la vellesa, emportat per una malaltia natural, ens hauria salvat igualment, perquè és tota la seva vida la que ens salva, i no solament la seva mort en creu, que va ser una mort accidental, no volguda per Déu, sinó causada per la maldat humana. I ens salva l’exemple de la seva vida, en la mesura en què nosaltres ens esforcem per seguir-lo i imitar-lo. I crec que aquesta fe meva, en el fons, és la mateixa fe d’una gran part del món occidental, malgrat que no la tenguem suficientment explicitada. I el drama del Tercer Món cristià és que precisament nosaltres, el Primer Món, els vàrem transmetre una fe, que és la que precisament nosaltres ara, silenciosament, estam abandonat.
5- Burundi t’ha ajudat a relativitzar algunes coses? Quines?
No sé si és per mor de Burundi o si és per tota la trajectòria de la meva vida, però la veritat és que he relativitzat moltes de coses. Posaré alguns exemples limitant-me a l’àmbit de la fe cristiana. Per exemple he relativitzat el valor màgic donat als sagraments. Interpret el famós “ex opere operato” que estudiàvem, no com si els sagraments tenguin una força per ells mateixos, sinó com un simple contrapès al “ex opere operantis”. La gràcia no ens ve per la santedat del ministre, sinó perquè Déu actua a través dels sagraments, però no perquè el celebrant tiri l’aigua així com toca i digui la fórmula adequada. En una ocasió a Burundi un dia que vaig arribar a una capella rural i s’havia romput pel camí la botelleta de vi de missa, si els fidels m’ho haguessin permès, hagués celebrat l’Eucaristia utilitzant la seva cervesa de plàtan.
Fins i tot he relativitzat dins mi, en silenci, el valor intocable dels dogmes. La Santíssima Trinitat, la Transubstanciació, la Immaculada Concepció, l’Assumpció són maneres d’expressar una fe a una època determinada de la història i amb una cultura determinada que a una altra època i amb una altra cultura es podrien expressar amb unes altres paraules. I no per   això perdrien el seu valor. Una cosa és el bessó de l’Evangeli i una altra cosa ben diferent és l’envoltori cultural amb què l’hem embolicat.
6- Tengueres por en algun moment a causa de la situació político-social?
No record haver tengut mai realment por per la meva vida. Tal vegada era perquè durant les dues primeres etapes no havien assassinat encara cap estranger ni cap missioner, i ens crèiem d’alguna manera com a intocables. Durant la tercera etapa les coses havien canviat i ja no hi havia ningú intocable. Durant les lluites ètniques entre tutsis i hutus havien assassinat un nunci, l’arquebisbe de Gitega i uns missioners italians xaverians. Però així i tot no vaig tenir realment por en cap ocasió, encara que uns suposats lladres mataren el rector de la nostra parròquia veïna, que era un capellà natiu. I haguessin pogut venir també a la nostra.
Altres capellans mallorquins sí que varen passar alguna ocasió de vertadera por. Per exemple quan una banda de lladres els assaltaren la casa a Gitongo, a uns els varen fer jeure a terra, mentre a uns altres els amenaçaven amb les armes i els demanaven els diners. Finalment fugiren emportant-se el cotxe. Altres situacions difícils les passaren a Nyabikere durant la guerra civil dels anys 90, quan protegien a la seva casa a vegades a hutus i a vegades a tutsis, segons les situacions en què uns o altres eren els qui estaven més en perill.
Podria parlar de dues ocasions anteriors en què jo hagués pogut tenir por. En una ocasió en Miquel Gual i jo vàrem haver de passar quatre o cinc hores dins el cotxe durant una nit fosca a un camí enfangat, esperant que la pluja s’aturàs, sense poder anar ni envant ni enrere, i ens trobàvem precisament a uns cinquanta metres d’una cabanya on unes setmanes abans havia corregut un rumor que una secta de caníbals, els anomenats “inangivuza”, s’hi havien menjat carn humana i els veïns havien desenterrat prop d’allà un cadàver humà a qui li faltava tota una cama. L’altra ocasió en què hagués pogut tenir por va ser quan havíem de venir per primera vegada de vacances en Jaume Ribes i jo, i vàrem haver d’anar a demanar un “laissez passer” al governador militar de Gitega precisament en el mateix camp militar on la nit anterior hi havia hagut un enfrontament armat entre els soldats hutus i els tutsis del mateix campament, i vàrem haver de caminar unes cent passes davant un soldat que ens seguia mentre ens apuntava amb una baioneta.
7- Com vius ara la tornada definitiva? Et costa adaptar-te?
Podria dir que he tengut tres tornades definitives. Però l’adaptació més difícil va ser la primera vinguda de vacances, després dels tres primers anys. El nivell de vida de Mallorca em pareixia escandalós. ¿Com podria comprar un diari o entrar a un bar i demanar un cafè i gastar més diners amb aquestes banalitats que els equivalents a tot el sou diari que donàvem als nostres treballadors de Burundi?
Un altre simple botó de mostra: l’entusiasme que els cristians de Burundi posen en la seva participació a l’Eucaristia i la resposta massiva que donen a les convocatòries que els fa la parròquia xoquen frontalment amb la poca participació i el desinterès que trobam a Mallorca.
8- Com valores els gestos del papa Francesc? Què esperes d’ell? Què creus què vol fer? Ho podrá fer?
M’agrada molt l’estil del papa Francesc. Esper d’ell que pugui continuar al front de l’Església du-rant alguns anys més i que els ca-mins que ell va obrint no els tan-qui el seu suc-cessor.
Sembla fins i tot que vol arribar molt més enllà de lo que diu. Però no sé si ho podrà fer, perquè dóna la impressió que l’entorn que l’envolta no li posa les coses gaire fàcils. L’Església és un gran vaixell molt carregat d’un llast històric, que es fa molt difícil tirar per la borda. El papa hauria de ser capaç, i nosaltres d’ajudar-lo, a mantenir el bessó de l’Evangeli i a donar un valor només relatiu a tot l’envoltori que l’ha anat embolicant durant els dos mil·lennis de cristianisme.
9- Quin futur entreveus a l’Església?
No m’atrevesc a dir com serà l’Església del futur. No ho sé. No en tenc ni idea. Només vull dir que l’Església de Mallorca, davant la manca creixent de capellans, no s’hauria d’anar replegant pensant només en una pastoral de manteniment oferint uns serveis mínims als cristians, als mal anomenats “cristians practicants” que encara queden i fins que en quedin, i que són els qui continuen fidels a la convocatòria dominical i que demanen la recepció d’alguns sagraments i la celebració de les exèquies cristianes per als seus difunts. I he dit “cristians mal anomenats practicants”, perquè la pràctica autèntica dels cristianisme és la pràctica de les Benaventurances (Mt 5) i de les Obres de Misericòrdia (Mt 25).
L’Església ha compaginat, tot al llarg de la seva història, l’anunci de la Bona Nova de la Salvació amb altres tasques subsidiàries, o rols de suplència: ha estat creadora d’Universitats i d’Hospitals, ha estat promotora de l’Art, s’ha aliat amb els governants per a reconquistar Terra Santa, etc, etc. En els darrers segles l’Església va organitzar escoles, atenció sanitària i assistencial, llocs d’esplai per a joves i grans, etc, etc.
Després, a mesura que la societat es va fent càrrec d’aquests rols socials, l’Església s’ha anat replegant en les seves tasques més pròpies de predicació i de sagraments, i també mantenint o fomentant la religiositat popular i conservant el patrimoni que ha anat acumulant amb dos mil   anys d’història. I al pas que anam pot anar perdent els pocs rols de suplència que encara li queden: col·legis concertats, classe de religió a les escoles públiques, presència en els hospitals i tot el món relacionat amb Càritas com són tasques assistencials, residències de vells, menjadors populars, tendes solidàries, i un llarg etcétera.
A mesura que es perden rols de suplència anteriors, l’Església hauria de saber crear noves tasques subsidiàries detectant les noves necessitats de la societat. I tenint ben en compte que això no és un afegit a l’Anunci de la Bona Nova, això no és una cosa secundària de la seva missió, sinó que pertany al mateix nucli de l’Evangeli, seguint l’exemple de Jesús, que curava endimoniats, s’acostava als leprosos i denunciava el rics i els poderosos.
La missió de l’Església no és només la predicació de la Paraula de Déu, del dogma o del catecisme i la celebració dels sagraments. La missió de l’Església també és la de servir - o sobretot és la de servir - les persones i la societat en les seves necessitats, detectar les seves mancances i mirar de posar-hi remeis.
……………………
Gràcies, Sebastià, per la franquesa i profunditat de les teves respostes.
Crec que has deixat ben clara la teva experiència i el que t'ha deixat dins tu.
És evident que Burundi, per a tu, ha estat una escola de fe i humanitat que t'ha ajudat a relativitzar moltes coses, sempre mantenint el bessó de l'Evangeli i menys valorant la clovella que amb el temps l'ha anat envoltant.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Taula rodona
L''ESGLÉSIA DE MALLORCA A BURUNDI
dia 2 de març de 2016
Actualment només hi ha un capellà diocesà treballant a Burundi, en Jaume Obrador Adrover. Els darrers que deixaren aquelles terres foren en Tomeu Barceló, en Pere Mascaró i en Sebastià Salom. També les religioses Germanes de la Caritat, na Josefina Bujosa i n'Antònia Campaner ja han retornat a Mallorca.
En el Consell de Redacció vàrem creure convenient reunir algunes de les persones que han treballat a Burundi per analitzar l'obra de l'Església de Mallorca en aquell país.
A l'hora de programar aquesta Taula Rodona vàrem pensar que, essent moltes les persones, capellans diocesans, religioses, religiosos i seglars, que han passat uns anys a Burundi, no podíem convidar-los a tots perquè serien massa, i decidírem que fossin quatre, corresponents a diferents etapes. Les persones convidades foren les religioses de la Congregació de les Germanes de la Caritat, na Fina Bujosa i n’Antònia Campaner, i els sacerdots diocesans en Jaume Cañellas i en Tomeu Barceló.
El passat dia 2 de març ens reunírem, al lloc ja habitual de la Residència Sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, els membres de l'Equip de Redacció, en Jaume Sancho, en Toni Bennasar, en Domingo Mateu, en Jaume Gual, en Sebastià Salom i en Biel Rosselló.
En primer lloc cadascun dels convidats aportà una petita ressenya de la seva biografia:

Josefina Bujosa Sanchís.
Vaig néixer a Sóller el 13 juliol de 1939. Vaig professar a la Congregació de les Germanes de la Caritat dia 11 d’abril de 1964.
Destins: 8 anys a Minyones (Plaça Drassana, antigament Atarazanas). A Burundi del 21 de maig de 1973 fins al juliol de 1985, que vaig ser expulsada del país. De 1985 a 1991 vaig fer escola a pre-escolar en el Col·legi de St. Rafel de Palma. Del novembre de 1991 al febrer de 1994 vaig anar a Perú. Després vaig tornar a Burundi de l’abril de 1994 fins a l’octubre de 2013. Des de llavors estic a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca.
Jaume Cañellas Llompart.
Vaig néixer l´any 1941 de bona família. De petit, vaig entrar al Seminari als onze anys, aconsellat pel meu padrí jove. Me va ordenar prevere, l´any 1966, el bisbe de Mallorca D. Rafel Álvarez Lara el mes de juny.
Amb un bagatge gairebé “sobrat” de teologia escolàstica i ben empapat per D. Pere Sureda de la mística de Santa Teresa de Jesús i de Sant Joan de la Creu, el mes de novembre del mateix any amb dos companys condeixebles, només tenia 24 anys, arribàrem al Burundi a missionar els pagans. Cinc anys va durar la meva estada en el país centreafricà. Anys que agrairé sobradament a Déu.
Després de l’experiència burundesa, i sobretot després de dos anys a la parròquia de Santa Catalina Tomàs de Palma, vaig decidir canviar d’aires i oxigenar el meu cor i el meu cervell.
Vaig trobar la que va ser la meva dona l’any 1974. Desgraciadament la vaig perdre el mes de juny de l´any 2009. Tinguérem dos fills que m’han joiosament acompanyat aquests anys d’absència i soledat. Per a mi han estat un regal de Déu, regal que mai podré agrair-li.
Aleshores aconseguesc el títol de professor i director per als qui volen conduir vehicles a motor. Aquesta ha estat la meva tasca fins la jubilació l´any 2008.
Els meus fills continuen la tasca i jo d’enfora els ajud a seguir endavant i esser el seu àngel de la guarda que mai els fallarà.
La resta del meu temps: Lectura i més lectura, pensar i intentar destriar la veritat del que em semblen afegitons i mentides.
Antònia Campaner Fiol.
Vaig néixer a Sencelles l´any 1944. Som la petita de 5 germans. En el poble la nostra família és molt coneguda, ja que mon pare va ser el carter durant més de 40 anys. De joveneta vaig sentir la crida a pertànyer a la Congregació de les Germanes de la Caritat, on vaig incorporar-me l´any 1965. Foren anys d´aprofundir en el coneixement de Jesús, com també altres estudis. Els meus foren cap a la infermeria i vaig treballar a l’Hospital de Son Dureta amb malalts d’oncologia, endocrinologia, nefrologia i diàlisi. Vaig treballar en unes comunitats petites i dins barriades, com Es Molinar.
L’any 1999 els meus pares ja m’havien deixat i la Congregació em va demanar per anar a formar part del grup de Mallorca Missionera a Burundi, on hi havia altres Germanes de la Caritat i capellans mallorquins. Vaig demanar excedència indefinida a l’Hospital i vaig partir.
Han estat 14 anys a Burundi, del 1999 al 2013, i estic molt contenta d´haver pogut compartir, viure i estimar els burundesos. D’ells he rebut molt. Gràcies!
Bartomeu Barceló Nadal.
Vaig néixer el 2 febrer 1946. La meva infància fins als 9 anys es va repartir entre Felanitx i Palma. Vaig fer el Batxiller Elemental a l’Institut Ramon Llull. Als 15 anys vaig anar al Seminari (era “balarrassa”). Acabada la teologia, als 24 anys i sense estar ordenat de prevere, me demanaren per fer de secretari particular al bisbe de Menorca, Miquel Moncadas. Allà hi vaig estar de 1970 a 1974.
Havent-ho demanat, vaig a Burundi del 1974 fins a finals de 1981 a la parròquia-missió de Gitongo. Quan vaig tornar venir a Mallorca vaig atendre la parròquia de l’Encarnació de Palma. Hi vaig estar mig any (des de la partida d’en Cil Buele, fins a l’arribada d’en Pep Noguera). Del 1982 al 1988 vaig residir a Sóller, formant un equip de rectors solidaris amb en Rafel Horrach i en Llorenç Lladó. Vaig tornar a Burundi del 1988 fins al 2012, que vaig deixar el meu lloc a en Jaume Obrador.
Aquí, el meu retorn va coincidir amb el canvi de bisbe i vaig esperar nomenament fins que l’estiu de 2013 em destinen a Alaró, on som ara cuidant-me d’Alaró i Orient.
Tenint en compte que en Sebastià va estar molts anys al Burundi, vàrem creure que ell havia d’actuar de moderador. Posàrem l’enregistradora en marxa, i en Sebastià va plantejar la primera qüestió:
1.- Com va néixer dins tu el projecte d'anar a Burundi?
Jaume Cañellas. S’idea d’anar al Burundi va néixer en es Seminari amb s’Institut Junípero Serra. Érem un grup de seminaristes, es que teòricament havíem d'anar a Burundi o a Perú, que mos reuníem clandestinament. Es rector Sureda era es que duia es cotarro de s'assumpte i explicava sa mística de Santa Teresa i de Sant Joan de la Creu. Com podeu veure, allò era eficacíssim per anar al Burundi. Es director espiritual, D. Guillem Payeras, va rebre s'encàrrec de cercar persones per poder anar a Burundi.
Llavors, quan mos ordenaren, ja n'hi havia tres allà, que eren en Jaume Vives, en Jaume Amengual Pizá i en Tomeu Suau Mayol. També hi havia en Miquel Parets que ja feia uns anys que hi havia arribat.
Un bon dia D. Guillem Payeras me cridà. Mos havien ordenat pes juny i això era en s'estiu. Just suaixí em diu "¿que voldries anar al Burundi?" N'hi volien enviar tres i ja tenien es sí d'en Gabriel Amengual Coll i d'en Jaume Obrador Soler. En aquells moments teníem una entrega total i no s'havia de pensar gens per acceptar lo que te demanaven, "paratus ad omnia".
I li vaig dir que sí, sense consultar-ho a ningú. Així va sorgir sa meva vocació d'anar a Burundi.
Vaig arribar a Burundi dia 15 de desembre de 1966. Abans d'anar allà passàrem per Bèlgica i estudiàrem francès; podeu comptar que en quinze dies teníem un francès perfecte i això que no n'havíem estudiat mai abans. (Tots els presents férem una bona rialla). Passant per Roma vàrem anar a veure el Papa, a una sala com a fosca, un senyor de vermell mos va fer entrar; abans mos havien ofert un mostrari de papers, per una indulgència d'aquelles "in articulo mortis", de diferents preus; en triàrem una i la mos prepararen. Quan sortírem vàrem comentar “mos n'anam a servir l'Església”, "paratus ad omnia", i resulta que per demanar una indulgència "pam, pam", a pagar. Un cop a Burundi, anàrem a un curs de kirundi i poca cosa aprenguérem d'aquella complicada llengo.
Fina Bujosa. Vaig arribar a Burundi dia 21 de maig de l'any 1973. Sa Congregació havia enviat una carta a n’es convents demanant qui se volia apuntar per anar a Burundi. En Miquel Gual que venia de Burundi i era de vacances a Mallorca va dir que s'havia obert un dispensari a Mutaho (prop de Gitongo) i necessitaven ajuda. Jo m’hi vaig apuntar, no tenia cap motiu per no anar-hi. No me varen triar: N'hi havien d'anar tres, na Rosa, na Joana Santandreu i na Francisca Tarongí. Però quan eren a França a estudiar francès, son pare de na Francisca Tarongí es va posar malament i va haver de tornar. Em digueren si jo hi volia anar en es seu lloc. Jo només vaig dir que no havia estudiat francès i em digueren: "És igual, tu ja en saps". (Aquí també tothom riu davant les darreres paraules de na Fina, suposant que havia estat una bona alumna de francès).
Tomeu Barceló. Jo, de petit, anava a temporades a estar amb sos meus padrins a Felanitx i sempre he recordat aquella pel·lícula que es deia Molokai. Em va estirar molt es fet d’anar a servir sa gent enfora com aquell missioner. Ho vaig deixar un poc aparcat. Vaig fer es batxiller elemental i va venir en Baltasar Coll en es Vivero i me va ajudar a entrar en es Seminari. Allà vaig estar sempre a punt i quan venien es missioners em recordaven lo que de petit ja havia viscut. Me vaig apuntar a s'Institut Junípero Serra, que ja vaig agafar a sa seva decadència; només vaig anar a una o a dues reunions. Sempre vaig estar disponible.
Quan vaig acabar ets estudis des Seminari, en Payeras em va demanar si volia anar de secretari particular amb en Moncades a Menorca. Allò no era lo meu, però així i tot vaig dir que ho provaria. Varen ser uns anys molts bons.
Després me varen dir si m'anava bé anar a Burundi. Vaig dir que sí tot d'una; no ho vaig dubtar ni un moment. Mos n'anàrem amb en Joan Perelló i un seglar, n’Andreu Forteza. Arribàrem a Burundi dia 4 de setembre de 1974.
Antònia Campaner. Jo vaig tenir s'oportunitat de quan varen expulsar na Fina de Burundi que va venir a viure amb noltros en es Molinar, amb una comunitat petita. P’es contacte amb ella, el Burundi se'm va fer més a prop. Jo feia feina a Son Dureta, per tant es desig d’atendre es pobres, es necessitats, de donar-me a n’ets altres sempre ha estat fort dins sa meva vida. L'any 1999 ja hi havia moltes infermeres i molta de gent que estava pendent de tenir plaça. Mos havíem plantejat, moltes vegades, si tornar a Burundi, però ja mos havien dit que no hi havia cap possibilitat d'anar-hi i va ser quan na Fina se'n va anar a Perú i va haver de tornar per problemes familiars. Mentrestant a Burundi varen tornar obrir la porta als missioners i llavors mos ho tornàrem plantejar. Jo vaig demanar excedència indefinida a Son Dureta, i me’n vaig anar a Burundi amb na Fina.
Hi vaig anar l'any 1999 i hi vaig estar-hi fins el 2013.
-------------------
Comentàrem una estona els greus problemes que va viure el Burundi per les lluites entre els hutus i els tutsis. I seguidament, en Sebastià Salom planteja la segona qüestió:
2.- ¿Com va ser o com et va costar la teva adaptació o integració a un país del centre d'Àfrica? ¿Quines diferències de mentalitat et sorprengueren més?
Jaume Cañellas. En principi anar a Burundi era un compromís per cinc anys. Això a mi, concretament, me va condicionar. Sebre que hi has d'estar cinc anys i veus que sa llengo no la pots aprendre amb una setmana i, per altra part, si te torbes a aprendre sa llengo ja no serveixes allà perquè has de tornar.
Per altra part, en es Seminari no te preparen, no saps a on vas. Arribes allà, estudiar sa llengo en francès —un missioner, des Pares Blancs, mos ensenyava es kirundi parlant en francès i noltros no sabíem ni francès, ni molt manco kirundi—. Aquesta llengo mira si és difícil, que passats cinc anys, si ells volien te xerraven sense que tu entenguessis ni una paraula. Vos contaré una petita anècdota. Anàvem a una sucursal un pic cada mes i hi passàvem una setmana. Un diumenge vespre que anàvem en Tomeu Suau, que m’hi va acompanyar, i jo a una d'aquestes sucursals, jo pensava “i ara a Mallorca que tothom és en es futbol jo me'n vaig no sé a on, amb so boi” (és boi era un criat natiu que mos acompanyava i servia). Arribàrem allà i va comparèixer es catequista, mos presentàrem i jo vaig intentar explicar-li que havia anat allà i que estaria amb ells. Supòs que vaig dir molts de desbarats perquè en Tomeu Suau em digué: "si això és tot es kirundi que saps, no importa que tornis".
Em va donar molt de coratge. (Tothom riu de bon de veres).

Un dia deia missa n'Amengual Pizá, que per cert ha mort recentment, i en es moment de sa consagració havia de dir en kirundi sa frase "beveu-ne tots" i va dir en kirundi una frase aparentment molt semblant, però que traduïda volia dir "pixau tots". (munywe: beveu, munye: pixau) (Ara les rialles són encara més sonores).
Per lo que fa a ses costums, són molt diferents de ses nostres. T'has d’acostumar a una manera de ser completament distinta de lo que ets. Molta pobresa, molta olor i brutor — jo me rentava ses mans quinze o vint vegades cada dia—. T'arribes a acostumar. Hi havia puces i nigües, uns bitxets, més petits que puces, que se fiquen pes peus, a davall ses ungles i piquen molt. Mos havíem de mirar es peus cada vespre. Sa malària jo la vaig tenir, però preníem unes pastilles i mos curàvem.
No mos havien preparat, no saps on et trobes, no coneixes res. Te sents abandonat, almanco t'ajuden, i molt, es companys que estan amb tu allà. Pareix que es superiors tenien es compromís de cercar gent per anar a missions i un cop els tenien, ja està, ja vos defensareu.
En es principi jo em trobava molt malament, recordava que havia tengut molt bona relació amb D. Guillem Payeras, ell em va enviar a Burundi, i li vaig escriure un parell de cartes explicant-li un poc sa meva difícil situació anímica. No en vaig rebre mai cap resposta. Desgraciadament aquest fet me va condicionar greument es concepte que jo tenia dels que foren superiors meus. Quan vaig tornar a Mallorca, el vaig trobar i li vaig dir que li havia escrit i em digué que no tenia costum de contestar ses cartes. Jo li vaig manifestar la meva decepció amb paraules molt dures. Cert és que me va demanar perdó.
Ningú no es preocupava per noltros: es contacte que teníem era amb D. Pep Estelrich que aleshores era es delegat de Missions a Mallorca, però ningú, des qui havíem tengut de superiors en es Seminari, se preocupaven per noltros, anàvem allà totalment perduts. D. Pere Sureda, es teòric vetlador de la nostra salut espiritual va desaparèixer de sa meva vida “com ànima que té el dimoni”.
Una altra dificultat a Burundi és sa diferència de mentalitat entre sa gent d’allà i noltros. I és fa difícil crear un clima d'amistat amb ells. No podies anar allà a una casa i parlar d’amic a amic. No senten s'amistat com la sentim i entenem noltros. A sa casa de sa missió pràcticament no hi entrava ningú mai. Els altres contertulians comenten que això amb el temps va anar canviant. I continua en Jaume: També una altra contradicció era que, noltros no teníem res a veure amb sa seva pobresa. Ses nostres comoditats, encara que petites, se diferenciaven molt de com ells vivien. Haver de predicar s'evangeli amb totes ses contradiccions que vivies. Per a mi aquest va ser un des cops forts i una de ses contradiccions més íntimes que condicionaren sa meva estada a Àfrica.
Antònia. Per a mi sa llengo va ser un problema gros. Vaig acabar de fer feina a Son Dureta pes setembre i en es novembre me'n vaig anar cap a n’el Burundi. Durant aquests mesos no tenia temps d’estudiar francès. Tampoc en es batxiller havia estudiat francès. Quan vaig arribar allà, era un moment en què hi havia guerra i ses companyeres que eren  allà estaven a caramull de feines. No hi havia cursos de kirundi. Em vaig posar a donar una mà com vaig poder, ajudant a n’ets orfes, a n’es que venien a cercar llet. Dies anava en es dispensari. Per a mi va ser molt dur i ha estat molt dur, perquè he estat aquests anys sense poder xerrar bé es kirundi i és molt trist no poder comunicar-te bé. Un dia va venir sa nostra superiora general i em digué: "Tu, ja te'n desfàs amb sa llengo". En Sebastià que m’estava devora va dir: "Ui, saps que en diu de dois! Però l’entenen!". ¿Per què dic tot això? M'he sentida allà super estimada, m'he entès amb sos que tenia a prop perquè vaig posar en funcionament es vocabulari no verbal. Ara també vos puc dir que no havia sentit mai tanta pobresa personal, tanta impotència, perquè venia d'un món on havia fet sempre feina amb malalts crònics a Son Dureta (oncològics, d'endocrí, ronyó), amb ells sempre havia pogut parlar personalment, en canvi me trobava en el Burundi que en catorze anys no vaig poder expressar es meus sentiments amb sos malalts. Això és fort. Quan vaig esser aquí, a Mallorca, durant ses primeres vacances un dia escoltant una homilia —jo desconnectava en el Burundi, tanmateix no les entenia— me vaig trobar tan bé escoltant s'homilia i vaig dir, ja sé per què és: perquè l'he entesa. Ara bé, estic molt contenta perquè tenc gent amiga allà, m'escriuen cartes, que els he de donar a llegir perquè no entenc moltes coses. Resumint, jo vaig arribar allà a un moment en què necessitaven molta ajuda i moltes mans per atendre a la gent i no estava preparada en sa llengo que parlaven.
Tomeu. Crec que me va ajudar a adaptar-me es fet que abans, ja per anar a Menorca, me vaig haver d'adaptar i estava entrenat.
Una de ses coses que ja em va xocar, va ser es primer dia, que quan anàvem cap a sa missió, trobàrem tota sa gent que anava amunt i avall per sa carretera a peu. Em vaig preguntar com és possible, avui en dia, que passi això, a peu i carregats. Poc a poc te vas ambientant, gràcies a viure amb un equip d’amics que mos ajudàvem molt. Sí que vaig tenir quatre mesos d'estudiar kirundi, però jo som més de treballs manuals que no de llengos. Em va costar molt aprendre-la. Amb so francès me'n desfeia millor, un estiu, en es final de sa carrera, havia anat tres mesos a fer feina a França. Però es kirundi és molt difícil, es mestre que mos ensenyava era molt meticulós i llavors senties en Joan   Perelló que deia: "d'aquest verb en pots fer un caramull de variants". Una mateixa paraula pot tenir diferents significats, segons s'ambient on la dius. No poder expressar-me correctament, no poder parlar, això fou un des problemes més greus que vaig tenir. Puc dir que l’he après més es kirundi escoltant i parlant que no amb sos llibres.
Així i tot em va anar molt bé amb so catequista Lluc de Gitongo, el recordau? Ell només sabia kirundi, no sabia francès, però entenia es nostro problema. Jo el feia venir en es meu despatx per escoltar devora jo lo que sa gent me deia, i el feia xerrar a ell, perquè es problema més gros era que jo no entenia sa gent perquè te fan un girs de paraula amb molta rapidesa que no pots seguir. En Lluc, amb paciència, m'explicava ses coses; jo a ell sí que l'entenia, fins i tot quan parlava a sa gent.
En Sebastià confirma el que diu en Tomeu i afegeix: En Lluc tenia tanta experiència que només emprava ses paraules que sabia que coneixíem i evitava sinònims, paraules poc habituals i paraules amb diferents accepcions.
I continua en Tomeu: També, com s'ha dit abans, em va impressionar molt es veure com vivia sa gent, però ho arribes a assumir perquè noltros no podem viure com ells. Un P. Blanc espanyol va voler fer aquesta experiència de viure com ells i es cap de poc temps se'n va haver d'anar a Europa perquè estava malalt. No podem viure amb una sola menjada cada dia de mongetes, com ho fan ells, per exemple. Així i tot, en general puc dir que s'adaptació no me va ser molt feixuga.
Per lo que fa a ses diferències de mentalitat, de manera de ser, vull dir que no són com noltros, ja s'ha dit. Noltros som clars i directes, ells no. Sempre fan volteres, amb paraules o frases imprecises "sí, però no", "ja t’ho direm"... Això te xoca molt, has d’acabar dient “bé, ¿com quedam? ¿Has dit això o això altre?” Quan els posaves una alternativa “¿és blanc o negre? ¿vendràs o no vendràs?”, te deien “sí, sí, això mateix", com si fos lo mateix i eren dues coses contràries.
Un altre aspecte és que sempre diuen lo que pensen que t'agrada sentir a tu. I ho fan per aconseguir lo que volen ells, i no és lo que ells pensen. És difícil sa sinceritat, per dir-ho de qualque manera, “a lo bruto”, són molt mentiders. No tots diuen mentides, però ho tenen molt fàcil, amb molta facilitat t'embullen. Mai no els pots conèixer per dedins. Hi ha una dita seva que diu: "si vols sebre lo que hi ha dins sa persona, umpli-li primer s'estòmac de cervesa". Són molt reservats, són molt tancats.
En Sebastià explica el següent: Es primer objectiu des llenguatge per a ells no es de transmetre. No interessa tant lo que dius, sinó com ho dius, si ho saps dir bé. Disfruten de parlar i de sentir parlar. És com aquell sermó des predicadors d’un temps, que, quan l'havien sentit, qualcú deia “què ha estat de bo!, i p’entura no havia entès res”.
Una altra cosa que hi ha - continua en Tomeu - és que, sobretot en temps de sa guerra, estant amb noltros se varen sentir protegits. Record que un dia va venir un helicòpter a cercar-mos i se n’anaren es metges i noltros vàrem quedar. Sa seva reacció va ser molt positiva cap a noltros i mos digueren que això els havia donat molta confiança. Se sentien més segurs perquè es soldats davant noltros anaven més alerta.
En altres aspectes són molt educats, molt acollidors, és molt difícil que no te facin bona cara. També, - afirma en Sebastià - hi ha una diferència entre s'educació de sa raça tutsi i sa des hutus. Es tutsis, amb so xerrar, tenen una finura especial però no saps mai de què van. Es hutus, en canvi, solen posar tot d'una ses cartes damunt sa taula.
Altres aspectes que he observat - continua en Tomeu -: Estan molt aferrats a sa seva cultura. Ses seves normes i ses seves lleis són intocables, s'han de seguir i complir amb totes ses conseqüències.
Tenen molta vessa, molta peresa, són vagos i peresosos. No van de feina. Sempre van en es mínim. Només es mouven quan hi ha un guany. Quan fas feina amb sos obrers veus que van a n’es mínim, tira-tira. Era normal que, després d'haver fet un dia de feina, deien que ja no se podien moure de cansament, i arribava un camió carregat de ciment de 14 o 15 tones, i es mateixos obrers se posaven a descarregar es sacs, perquè els pagàvem per sacs, a escarada; pareixia que se provaven a veure qui faria més via. Llavors anaven a tota, p’es guany. Tenen capacitat per fer feina, però van a n’es mínim.
Tenen poc apreci a sa vida. No se cuiden molt. Tenen malalties i no van en es dispensari fins a lo darrer. A vegades duien ets infants en coma perquè tenien sa malària, i no ho feien tot d'una. Una prova des poc apreci a sa vida és que per no res maten.
Creuen molt amb sa bruixeria, s’espiritisme. També els costa molt canviar ses seves costums, tenen por a n‘es canvis, encara que els proposis coses millors.
Una cosa molt bona que tenen és sa capacitat d'aguantar-ho tot. Són molt conformistes.
En Toni li demana a n’en Tomeu: ¿Sa majoria de persones que voltros tractàveu eren analfabetes?
Sí, -respon en Tomeu- sa majoria de gent adulta. Ets infants actualment han anat més a escola, però així i tot, encara que van a escola obligats, hi ha molt per fer. No vos podria donar estadístiques de sa situació.
En Sebastià afirma: Així i tot a ses reunions, a ses colines, trobaves gent que no era analfabeta. I molts, encara que no sàpiguen llegir ni escriure, no tenen por de sortir a fer un discurset, o un comentari a una reunió, o una pregària improvisada durant sa missa.
En Toni s'interessa per un altre aspecte i demana: Així com aquí hi ha una cultura un poc atea, ¿allà deu ser una altra cosa?
Respon en Tomeu: Sí. Tot ve de Déu; Ell mos beneeix, mos dóna un infant i després el s’endú. Són molt creients, no es plantegen problemes de fe ni de creença en Déu. Són molt religiosos, necessiten a Déu. En part jo ho entenc tenint en compte sa manera que tenen de viure. Viuen de sa naturalesa, no tenen altra cosa. Sa gent culta de ses ciutats, no tant. Però mos diuen que fins i tot es governants van a consultar es bruixots a s'hora d'eleccions i altres fets de sa vida i de sa política.
Abans de passar a una altra qüestió, en Bennasar demana a n'Antònia: Has dit que tenen uns valors que jo voldria que noltros els tenguéssim. ¿A quins valors te referies?
Antònia. Es valors de s'acollida, es valors des compartir. Ells no tendrien per ventura dobbers, és que no en tenen, no en poden tenir, però dins un mocador duran una grapada de mongetes; les donen a sa col·lecta de sa missa perquè saben que llavors aquelles mongetes van a n’es més pobres de ses seves colines. Es pobres ajuden a n’es que consideren més pobres que ells. Sa gent que va a sa capital de província o a Bujumbura a peu saben que no hi poden arribar amb un dia o en dos o tres, però saben que demanaran posada a qualsevol casa pes camí i els donaran sopar i un lloc on dormir. Se llevaran es menjar de sa boca es de la casa, però sa persona que els ha demanat posada no se quedarà sense es seu plat de mongetes.
A ses nostres cases —noltros tenim cinc comunitats de monges natives que estan ja a quatre parròquies— lo primer que pensa sa comunitat és on podem tenir habitacions preparades per ses persones que s'aturin a dormir. A vegades no tenien ja més lloc per donar posada a ses nostres cases i demanàvem a alguns feligresos si podien acollir aquelles persones a ca seva i ho feien de molt bon grat.
En Sebastià conta un fet que ratifica el que es diu: Un estiu férem una trobada comarcal de joventut i quinze dies abans demanàrem a sa gent que venia a missa que tots aquells que poguessin tenir a ca seva un, o dos o tres joves que s'apuntassin. Vengueren mil i pico de joves d’altres parròquies
Fina. Jo anava a Burundi amb tanta il·lusió que no me va costar molt. Sa llengo sí que va ser un problema, però en tants d'anys vaig començar a defensar-me millor. En es principi m'enfadava amb mi mateixa. Tot lo demés ja s'ha dit, no importa repetir-ho. Confirm lo que ja s'ha dit.
Es formula la tercera pregunta:
3.- Quines feines concretes vares fer a Burundi?
Jaume Cañellas. Durant es primers anys, bàsicament, mos dedicàvem a sa feina pastoral de sa parròquia: confessar, batiar, dir misses, anar a sucursals. I això mos ocupava moltes d’hores. Fèiem reunions amb sos pares per preparar es baptismes, matrimonis, confessions, confirmacions, visites a malalts, reunions amb els catequistes, visites a les escoles… Record ses coremes que fèiem. Vàrem anar amb en Jaume Obrador a fer sa corema a Gishubi (que era una sucursal de Nyabiraba). Record que va explicar tota s’història sagrada que de petits noltros havíem estudiat, des de n'Adam i n’Eva. Sermons que per a ells com més llargs són, millor. I després llargues coes per confessar-se. I els diumenges si les misses duraven una hora i mitja, la distribució de la comunió durava una altra hora, perquè les monges natives i els seglars encara no estaven autoritzats a donar-la.
Però a més de ses feines pastorals, vaig dirigir ses obres de construcció d'una escola i vaig ajudar a supervisar altres construccions, com per exemple unes esglésies de sucursal i una sala de reunions. Hi havia moltes feines a fer, com cuidar-se de s’hort de sa parròquia. Es va posar un molí de moldre. Es va posar en marxa una cooperativa de compra-venda de productes bàsics. I sa feina principal de sa Cooperativa era sa compra  de cafè, perquè cada família tenia sa seva parcel·la de cafè, per imposició dels colonitzadors belgues.
Antònia. Jo crec que a Burundi o a un lloc de missions no s’hi pot anar amb sa idea de només fer una cosa, en surten moltes de coses, com per exemple, dispensari, orfes, taller, donar menjar a n’es pobres, dur càritas, etc.
Intervé en Toni: ¿És que ets orfes els teníeu amb voltros?
Fina. En teníem a cases i amb famílies. En es principi venien a cercar llet cada setmana. Tots ets infants que varen per-dre es seus pa-res, per mor de sa guerra o per malalties, esta-ven amb ses se-ves famílies, o amb sos padrins o amb un veïnat. Es que no sabí-em d'on venien i que ningú no els reclamava, els recollíem en cases o amb altres famílies (això va ser a partir d’ets anys 90). Primer només teníem una casa per a orfes, cuidada per unes al·lotes fadrines voluntàries.
Posteriorment a l’any 94 obrírem una altra casa. Record que a un moment donat vàrem arribar a tenir una setantena d'orfes que encara no tenien un any d’edat. No teníem llet i no en podíem comprar. Vàrem anar a l’oficina d’UNICEF a Bujumbura perquè mos havien dir que UNICEF donava llet, era llet en pols. Allà mos va rebre una italiana i mos demanà què volíem. Li vàrem explicar que teníem uns nins que no tenien res, que eren orfes i necessitàvem llet. Mos va contestar que només tenien sa llet per donar an es “desnutrits”. Jo els vaig dir, ¿idò hem d'esperar que es nins estiguin “desnutrits” perquè voltros mos pugueu donar llet?. Mos n'anàrem com madò moreia. Jo quan mos n'anàvem casi plorava.
En Sebastià, incidint amb el tema de les feines fetes allà, diu que en Tomeu Barceló es va convertir en un gran mestre constructor i que va continuar la tradició iniciada a Gitongo amb en Toni Mas, de tenir un taller de fusteria. Parlam de les moltes obres de construcció que en Tomeu va dirigir.
En Toni li demana. I tu, ¿com te preparares per dirigir tot això?

Tomeu. Com a un que el tiren dins la mar i li diuen, neda. Bé, comences, lo primer que vàrem fer mos va caure, com és natural, sense experiència ni coneixements de construcció. Hem estat sobretot a tres parròquies, Gitongo, Nyabikere i Rabiro i a altres dues un temps no tan llarg com són Bugenyuzi i Nyabiraba.
A Gitongo uns gamberros mos varen rompre es sagrari i decidírem fer unes obres per reforçar es lloc on estava. Vàrem fer un plano i férem un arc. Posàrem “s'armaçó”, s'encofrat i, per manca d'experiència, el llevàrem quan encara tot era fresc, se va cruiar, vaig posar ciment en es cruis, pensant que ho arreglava, i va caure tot en terra, no havia fet fonaments ni un llamp. Sa segona vegada ja ho férem millor i no va caure. Hem fet moltes coses, ponts, carreteres, etc. Tot això ho fèiem amb gent d'allà que els pagàvem. Jo procurava demanar a n’es d'allà que em diguessin com s'havia de fer cada cosa. He après moltes de coses: escoles, sales polivalents, captació i conducció d’aigua, una turbineta per pujar aigua a un dispensari, cisternes, cuines, casa d’orfes, ponts, carreteres. A Rabiro ho hem hagut de fer casi tot: sa gran casa parroquial, magatzems, cases de monges natives, taller de costura, i molts d’arreglos o adaptacions d’edificis vells, etc. etc . Tot això ho fèiem amb gent d’allà que els pagàvem. Jo procurava demanar a n’es constructors de sa diòcesis d’allà que em diguessin com s’havia de fer cada cosa, i a qualque arquitecte de Mallorca. He après moltes coses, coses que no havia fet mai. Hem fet nou esglésies noves, que hem començat de bell nou i altres amb moltes reformes.
Poc a poc hem anat perfeccionant sa tècnica.
A Nyabikere vàrem fer una granja per a animals (vaques, porcs, cabres, conills, gallines, ànneres...) A Rabiro, a lo darrer, amb ses obres de construcció hem fet una escola de mestres d'obres (més de 50 han pres s'ofici, eren peons i ara són constructors). També hi ha una peladora d'arròs i un moli per moldre coses que sa gent du allà. Hi ha un restaurant menjador popular. El férem prop des dispensari perquè sa gent que ve de fora en es dispensari pugui menjar allà a preus baixos. A Rabiro hi férem una fusteria i una escola de fusters
En Sebastià parla de les escoles i diu: Fa uns 50 anys que només estaven escolaritzats un 10, un 20 % d’ets al·lots. Es 80 % que no tenia lloc a ses escoles, sa parròquia els donava s'educació bàsica amb unes pissarretes i uns guixos. Es capellans no solíem fer classe, llevat de s'alfabetització d'adults. Ara, cinquanta anys després, tots ets al·lots, en teoria, estan escolaritzats per s’Estat. Es catequistes van a fer classes de religió a ses escoles i sa parròquia ofereix una alfabetització p’ets al·lots de 14 o 15 anys que no varen tenir
s'oportunitat d'anar a escola. I en es mateix temps que aprenen a llegir i escriure, es qui no estan batiats es poden preparar per rebre es baptisme.
Jaume Cañellas. En Miquel Parets va ser qui va introduir dins el Burundi un catecisme amb una visió des cristianisme com es vivia allà i estava en kirundi.
En Toni demana: A part des dispensari vostro i de ses escoles, hi ha altres dispensaris que no tenen res a veure amb l'Església?
Tomeu. Ara, per exemple, a sa parròquia de Rabiro hi ha quatre dispensaris de s’Estat i un de l’Església, però no gestionat per sa parròquia, sinó directament per sa diòcesi de Gitega.
------------------
En Sebastià llegeix la pregunta següent.
4.- La teva estada a Burundi, ¿va ser una etapa més dins la teva vida?, ¿o dins la teva vida hi ha un "abans" i un "després"?
Jaume Cañellas. Per jo va ser un punt i apart. Puc dir que ha estat sa millor experiència de sa meva vida, més que s'estada en es seminari, tot lo que vaig aprendre allà i vaig fer, lo que vaig somiar, lo que vaig decidir, lo que vaig servir. Sempre que parlam amb so meu germà Paco de sa nostra vida, el Burundi sempre marca una fita a sa que sempre faig referència a s'hora de parlar des meu passat. Després de tants d'anys, encara me defens en kirundi i continuu llegint ets evangelis en kirundi. No ho he acabat d'oblidar. Va ser un període de sa meva vida que m'ajudà per madurar, amb s'ajuda des meus companys i d’ets altres capellans d'altres nacionalitats que hi havia.
En Toni li demana a en Jaume Cañellas: Tu tornares de Burundi ja amb sa decisió presa de sa teva secularització?
Continua en Jaume Cañellas: No, aquí m'acabaren d'arreglar. Vos ho vull explicar. Després d'estar cinc anys a Burundi, vaig arribar a s'aeroport i va venir D. Pep Estelrich, delegat de Missions, i em va posar dins sa mà mil pessetes, i "¡a defenderse!". Si jo no hagués tengut ca nostra, mun pare i mu mare, me n’hagués hagut d'anar a davall es pont. Des de llavonses puc dir que ningú mai no s'ha preocupat de jo, llevat des companys. Ses altes instàncies se mantingueren a distància, supòs que per por de no esser infectats de la malària que per ventura dúiem aferrada. No en vaig tractar cap ni un.
En Jaume Sancho di demana: ¿I no et donaren un càrrec parroquial?
Respon en Jaume Cañellas: Sí, però el me vaig haver de cercar. Vaig anar a sa parròquia de santa Catalina Tomàs i allà m'acabaren d'arreglar. En es fons era pràcticament lo mateix de Burundi en es principi: misses, confessar, bodes, on tothom xerra i ningú t'escolta... Vaig veure que no era es meu camí i vaig decidir sortir.
Fina. Per a mi va ser una situació que me va marcar. Estic convençuda que una persona que passa uns anys allà ja no torna ser igual com era. Veus moltes coses que no coneixies i ho veus d'un altra manera.

En Jaume Sancho planteja una pregunta: Havent tornat a Mallorca, ¿com vos trobau amb sa feina que feis ara?
Continua na Fina: Ses persones som diferents, una pot sentir més una cosa que s'altra. A mi s'adaptació me costa, no sé com ho he de dir, me trob bé a Son Roca. Ara bé, duc dedins lo d’allà i me costa oblidar-ho, no ho enyor, però hi pens constantment. Degut a sa meva manera de ser, sempre m'he trobat bé allà on som.
En Jaume Gual intervé dient: Crec que pot ser diferent lo que li passa a una religiosa, que quan ve és acollida dins una comunitat. A un capellà que arriba aquí i no se sent tan acollit, és més fàcil que se trobi més tot sol.
Antònia. A mi sa tornada m'ha costat molt. Me n’he donat compte que ha estat un temps molt bo que he viscut. Ara aquí he recordat que abans d'anar a Burundi, jo agafava es cotxe cada dematí i me n’anava a Son Dureta a fer feina. Ara he hagut d'acceptar aquest canvi de dotze anys que duia desconnectada de lo que jo tenia aquí. A més, ara som una persona jubilada, i es meu tall de feina ja no hi és. Dins sa congregació sempre he cregut que s'experiència de fer feina a Son Dureta, va ser per a mi molt positiva. Consider que el Burundi per a mi ha estat completar, amb molt més pocs mitjans que aquí, lo que aquí feia. Per tant s'experiència d'allà ha estat super positiva. Me'n don compte que hi ha molts de dies que me despert, i no és que pensi en el Burundi, és que hi som, el not a faltar. No me pensava que me costàs tant sa tornada.
En Jaume Sancho, fent un parèntesi, diu: Deu ser distint s'impacte des que anaren a Burundi des qui han estat a Perú. Es que han anat a Perú han refet sa seva vida, d'una manera o altra, i no tenen aquella enyorança de Perú.
Fina. El Perú per a mi és molt distint. Jo havia estat 12 anys a Àfrica i me'n vaig anar al Perú, on hi vaig estar un any i mig. Sa gent de Perú, no sé com ho he de dir, allà hi ha també necessitat i pobresa, però és una altra realitat, tant distinta de l'Àfrica. Jo sempre dic, primer s'ha d'anar a Perú i després a Àfrica, no a s'enrevés.
Ho confirma en Jaume Sancho: En Joan Bauzá, que se'n va anar a Burundi a passar una mesada, no per quedar, me va dir: "Burundi és un altre món, jo he estat a Perú i Perú és igual que aquí, més pobre, però un mateix món. A Burundi hi ha una altra realitat, no té res que veure amb el Perú".
Continua na Fina: Sa feina era molt diferent. En el Perú teníem un menjador que no tenia res a veure amb so menjador de Burundi. Allà venia un camió i havíem de dir, dos o tres dies abans, a ses persones que treballaven allà (sra. Maria, sra. Rosa, etc) que a tal hora havien de venir per descarregar es camió. Quan arribava s'hora no hi havia ningú i quan els ho deies, sempre tenien excuses. Jo els deia "no arribareu mai envant, jo no vull sebre res vostro, és que no vos remenau". En es morts els tenen vuit dies morts a dins ca seva, es vespre queden ets homes i guarden però beven fins que ses botelles buides, acaramullades, tenen s'altura de sa caixa des mort. Per a Tots Sants, tota sa nit estan en es cementeri, pes camí tot està ple de “tenderetes” on venen “bocatas”, records, estampetes, tot lo que tu vulguis hi és allà. etc.
En Sebastià li diu a na Fina: ¿Què no era a tu que te varen posar es mal nom de "fosforito"?
Respon na Fina: Vaig anar tres vegades a policia perquè m'havien de donar es visat per sortir —tenia es meu germà que s’estava morint a Mallorca—. Havia anat a la policia es dematí: "no estaba el señor", un altra vegada "no tenia la llave del cajón". Fins a tres vegades. Jo me vaig enfadar. Una de ses al·lotes que estaven amb noltros, em digué: "Ai madrecita, no se preocupe, yo a las doce iré a buscarlo i se lo llevaré al aeropuerto". Quan vengué a s'aeroport, aquella al·lota no s’aturava de riure. “Está?” li vaig demanar i em digué que sí: "He ido allà, pidiendo si estaba el pasaporte de la madre Josefina?". I un de darrera va dir: "¿De la madre fosforito?, lo tengo yo”.
Tomeu. A sa meva vida també hi ha un abans i un després de sa meva anada a Burundi. Però no m'ha costat s'adaptació a Mallorca quan he tornat, estava ben mentalitzat. Jo havia estat sis anys a Sóller i ara estic a Alaró i Orient, amb un altre ambient, però m'estic adaptant, no me costa.
------------------
En Sebastià, com a conductor de la trobada, manifesta que encara queden unes quantes preguntes i hauríem de posar una fita d'acabament. En Tomeu Barceló diu que en deu minuts se n'haurà d'anar i ets altres també tenen presa. En Sebastià formula la següent pregunta:
5.- ¿Quina és la teva valoració personal del treball pastoral i assistencial dels mallorquins i mallorquines durant els anys de presència en el Burundi?
Fina. Per sa meva Congregació he de fer una valoració molt positiva. Personalment, mai tornes esser lo que eres. Per a mi lo més positiu d'allà és que tots hem anat en es mateix barco, encara que cadascú hagi realitzat ses seves tasques, hem anat treballant units conjuntament. Quan som aquí, es que hem estat plegats a Burundi mos trobam i mos comunicam i mos agrada recordar lo que hem fet plegats. Hi ha uns vincles molt forts entre noltros.
Jaume Cañellas. A mi m'ha quedat una estimació molt forta pel Burundi. L'estim, me sap molt de greu lo que està passant en aquests moments.
Tomeu. Jo faig una valoració personal de lo que el Burundi mos ha aportat i lo que noltros hem aportat allà. En quant a sa persona sa convivència amb sos altres la consider un valor important. Ara és sa primera vegada que visc tot sol, en es Seminari vivíem en comunitat, a Menorca també, encara que en petit grup, a Burundi i a Sóller també. Sempre he estat amb gent manco ara, fa un any i mig que estic tot sol. M’he sentit totalment realitzat en es meu treball d'evangelització, allà i aquí.
En Toni intervé i diu: Aquí de diferent manera. No és lo mateix evangelitzar a Alaró que a Burundi. Has hagut de canviar es llenguatge i altres coses.

Continua en Tomeu: Sí. Lo que m'he trobat a Alaró, que és una parròquia, amb tot es treball boníssim que va fer en Sebastià Jaume — hi va estar 55 anys i sa gent només va veure una manera de fer —. Te trobes amb unes coses de fa cinquanta anys; per exemple, es dia dels Morts, comprar papers que eren responsos i es capellà havia d'anar a cada tomba a resar es responsos corresponents. Es primer any vaig passar un poc per tot, sense especificar unes tombes determinades, sense que m’acompanyàs ningú. S'any següent vaig dir: direm una missa per tothom que és lo millor. Només és un exemple. Es treball nostro allà, a Burundi, crec que ha estat molt positiu.
Antònia. Teniu més experiència voltros que jo que he estat allà més poc temps. Ara bé jo, que hi he passat aquests darrers anys, puc subscriure tot lo que heu dit.
--------------------
En Sebastià fa la pregunta següent:
6.- ¿Què penses que ha aportat a l'Església mallorquina l'experiència de Tercer Món que han tengut els qui han passat per Burundi?
Comença en Jaume Sancho dient: Aquesta pregunta la vaig fer jo perquè m'interessa. Jo not una cosa, no sé si vaig bé o malament. Es que han tengut experiència de Tercer Món de dins l'Església de Mallorca després han tengut un tipus de comportament posterior molt distint. Inclouria també es qui han estat a Perú. ¿Pensau que és només una idea meva? ¿O és veritat?
Intervé en Toni Bennasar i diu: Jo tenc una pregunta complementària. Molts de capellans, amics nostres, que han passat pel Burundi, després s'han secularitzat.
Tots coincidim a dir que el fet de la secularització no té per què tenir una relació amb el fet d’haver estat a Burundi o a Perú. Perquè hi ha molts de secularitzats i monges que ho han deixat, i no havien anat a missions.
En Domingo Mateu fa la següent aportació, que resumeix el contingut del que es va dir: No crec que es fet de sa sortida des que han anat a Burundi sigui per motius diferents des motius que hem tengut es qui hem sortit estant aquí. Hi ha una decisió personal situada en un context distint, però amb moltes implicacions comunes, quasi bé a tots.
Fina. Jo ara vull parlar des mateix tema des de s'experiència de monja. També han sortit moltes monges des ses nostres congregacions, sobretot joves, moltes, moltíssimes i no havien estat allà. De les que hem estat allà, només una va sortir de sa Congregació.
Tomeu. Tornant a sa pregunta, de lo que ha aportat a l’Església de Mallorca s’experiència del Tercer Món, jo personalment pens que es fet d'obrir-se, de conèixer un altre món, de dir-ho aquí, de connectar, d'implicar a sa gent d'aquí a col·laborar, compartir; i des d'allà anar informant de lo que hem vist i de lo que hem après; jo crec que ha ajudat moltíssim.
Antònia. A vegades mos han demanat: ¿com heu pogut fer totes aquestes coses en el Burundi?, referint-se sobretot a ses obres materials. Sa veritat és que s'ha fet molt poca propaganda per treure dobbers, i en canvi sempre s'ha dit que dobbers no mos n'han fet falta, perquè jo crec que en tantes com hi han passat han creat una consciència forta a n’es mallorquins. El Burundi no queda enfora de Mallorca.
En Jaume Sancho fa una matisació a n'Antònia: Crec que aquesta conscienciació no l’ha tenguda tota l'Església de Mallorca. A sa passada taula rodona amb capellans joves, vàrem comprovar que ells ni en parlen.
Record —diu en Jaume Gual— que hi va haver una aportació d'un des capellans convidats, que havia anat a passar unes setmanes a Burundi, no per quedar-s’hi, que va treure sa següent conclusió: "me'n vaig donar compte que sa meva feina és aquí, a Mallorca, perquè allà hi ha lo mateix".
------------------------
I ja per acabar en Sebastià planteja la darrera pregunta:
7.- ¿Penses que són encara necessaris els missioners i les missioneres?
Fina. Jo crec que sí, perquè això dóna opertura, rebem aire fresc. Quan sortim i som a un altre lloc, donam una part de sa nostra vida i això mos fa bé.
Jaume Cañellas. Es problema és trobar qui hi ha d'anar, i crec que les generacions que vénen darrera noltros no estan per la labor. Crec que tenen altres curolles.
Antònia. Jo crec que s'Evangeli en el Burundi és molt més bo d'entendre que aquí. A Nadal, no importa que facis un betlem, el tens davant. Es patiment, el tens davant. Per a mi és molt més clara sa vida que fas allà, es testimoni que dónes allà.

En Sebastià fa aquesta reflexió: Ara comencen a demanar capellans africans o d'altres continents per atendre pobles de la "Castilla profunda". Això no me pareix una solució perquè si és que l'Església necessita serveis, no els han de dur de defora, ho han de cercar d'una altra manera; ara bé, jo un intercanvi trob que seria molt positiu, que ara anassin un parell de capellans a passar cinc anys a Perú, a Burundi, a Cuba, per fer un servici allà mentre d'allà en vénen dos o tres a fer es servici aquí, sempre però per tornar-se'n. Sempre hi ha coses per aprendre que te serviran o no per a sa teva tornada a sa teva terra. Sempre amb s’intenció d'ajudar.
En Jaume Sancho intervé: Jo crec que això manifestaria s’universalitat de l'Església. Crec que per exemple ses vostres monges natives que teniu a Burundi el tendrien fàcil de fer també a n’aquest intercanvi.
Antònia. Amb noltros, ses monges, també mos passa com amb sos capellans joves, que no n'hi hauria moltes que estiguessin disposades a fer aquest servei a altres llocs. Així com quan jo hi vaig partir, altres ja deien que a sa meva edat no havia d'anar a Burundi, i jo estant allà, només deia que si hagués tengut vint anys manco, hauria pogut venir abans. Per a mi "xapó" a sa nostra congregació de veure que hi ha un grup de 30 monges en aquest moment, burundeses. Hagués estat una temptació dur-les aquí en aquests moments per estar amb noltros encara que siguem poques. Sempre vàrem dir "del Burundi i pel Burundi". Hi ha cinc comunitats, a quatre parròquies.
Fina. Jo trobava que en el Perú també hi podria anar qualcuna des d'Àfrica. Ho vaig proposar i ningú m'ha fet cas, no m'han escoltat.
En es cas de Mallorca —diu en Toni Bennasar— sobretot a n’es capellans joves, lo que els falta és disponibilitat i canviar de mentalitat. Això és preocupant, perquè no s'entén es caràcter universal de l'Església.
Tomeu. Jo pens que seria molt bo aquest intercanvi per obrir-nos noltros, perquè vegin altres coses i diferents cultures. També per sa mateixa Església, això enriquiria molt es capellans, religioses i religiosos.
En Sebastià conta un fet: Un capellà de Burundi que va estudiar a Toledo o Burgos un dia me va dir: "escolta, després d'haver estat a Espanya i haver estudiat allà, veure que voltros veniu a fer feina aquí, estic admirat". No entenia que noltros estant bé a Mallorca, veníem a Burundi.
En Jaume Sancho conta el que passa a Cuba, segons li contà en Joan Suñer: A Cuba ja queden pocs capellans, diguem joves, fins a 50 anys, molts se n'han anat a Miami. Se'n van un darrera s'altre a veure un familiar, etc., però ja no tornen a Cuba.
Jaume Cañellas. A un moment donat a Burundi vàrem arribar a ser 14 o 15 mallorquins. Fèiem una trobada cada dilluns. Dinàvem junts, jugàvem a tennis junts. Érem una família. Ara, parlant de ses conseqüències d'allò, hi havia una repercussió a Mallorca de lo que fèiem, inclús sa premsa se'n feia ressò quan a un li feien una  despedida perquè anava a missions. Era un fet mallorquí d'enviar gent allà. Què queda d'allò? ¿Qui són es qui se comprometen a continuar aquesta obra? No queda res!.
Tomeu. Crec que amb so clero hi ha hagut un canvi molt fort de mentalitat i sobretot amb so clero jove. No els molestis, idò què vols? Jo he tornat a Mallorca per deixar es lloc an en Jaume Obrador i hagués pogut continuar uns anys més a Burundi, però crec que sa decisió de continuar o no ha de ser més des de Mallorca que no només des darrers que quedàvem allà.
Quan diven que ses missions les tenim aquí a Mallorca —diu en Sebastià—, és un recurs per a dir “no teniu per què anar allà, vos necessiten aquí”, suposant que aquí, sa feina que hem de fer és dir misses a la poca gent que queda que encara en vol. Quan no hi hagi ningú, ¿llavors què farem? Si ses missions han de ser per contentar es pocs que queden, bé anam. Si ses missions fossin per obrir un nou estil d'Església, sa cosa canvia. Tant si és aquí, com si és allà
Jo diré una cosa —diu en Jaume Sancho— i perdonau si torn fer referència a sa Taula rodona anterior: quan parlàvem de s’experiència des Tercer Món un d’ets assistents va dir: “Què voleu més experiència de Tercer Món que aquell que està a Son Gotleu”. I jo li vaig preguntar: “¿I tu a Son Gotleu, qui coneixes?” “Es que vénen a l’església”, va ser sa seva resposta.
En Toni intervé i diu: Sa pregunta de si són encara necessaris es missioners i ses missioneres té dos sentits. Lo que diu en Tomeu jo ho entenc; però s’intenció des qui estaven aquí a sa passada Taula rodona no era sa mateixa. Tenien una visió molt particular des Tercer Món i pensen amb una Església des culte.
Tomeu. Jo vull dir —abans d’acabar i en relació al Burundi— que de sa meva estada allà en vaig treure una conclusió, entre moltes més, que m’ha fet pensar molt i que crec que s’hauria de tenir en compte, i és que hauríem d’haver cuidat molt més s’agricultura perquè es sa base d’aquella gent.
-------------
Havíem passat més de dues hores i mitja esbrinant el tema proposat per a la Taula rodona. A l’escala de pujada al pisos superiors de la Residència, en Biel Rosselló va fer unes fotografies de tots els assistents. Ens acomiadàrem contents d’haver passat junts aquell temps i del diàleg obert entre tots sobre aquesta realitat del Burundi i del que ha aportat l’Església de Mallorca a aquell petit Estat del cor de l’Àfrica.
Gràcies també per la vostra paciència, a tots els qui haureu llegit aquesta Taula rodona fins al final.
Consell de redacció
Gravació i transcripció: Jaume Gual
**********














Una excursió per Burundi Les persones de la foto, Començant per l’esquerra: Na Chon Laserna, una infermera germana de la Caritat; just darrera ella en Joan Servera Terrassa; al seu costat en Miquel Parets; després, el de la barba és en Julià Cifre; el de la gorra i les ulleres en Sebastià Salom; i a un nivell més baix en Toni Mas. El lloc de la foto: Les cascades de Mpinga, a uns 40 quilòmetres al sud de la parròquia de Nyabiraba (Burundi). L’any de la foto: 1973 o 1974, segurament un dilluns, que era el dia de descans dels missioners i a vegades l’aprofitaven per anar d’excursió.













MIQUEL   PARETS  SERRA
Familiars de Miquel Parets i Serra,
prevere missioner

En ple mes d’agost rebérem la trista notícia que Miquel Parets havia estat ingressat a un hospital de Lima. El motiu fou una caiguda què li provocà un coàgul cerebral.
Les conseqüències mèdiques immediates el mantenien en un estat de semiconsciència i amb un pronòstic gens motivador. El P. Eugeni Garcia i Sor Margalida Colmillo assumiren la difícil i caòtica tasca de gestionar tot el succeït (pels qui coneixem el funcionament del país, sabem que tot va a un altre ritme), des d’aquí feia el mateix na Cati Albertí (secretariat de missions).
Durant els darrers mesos ha tingut diferents afeccions que han agreujat el seu estat, provocant-li problemes en el llenguatge i la comunicació, així com a dificultats cognitives i motrius. A dia d’avui es manté estable i conviu a la Casa de Repòs de Madre Josefina Vannini.
Molts de vosaltres coneixeu bé en Miquel Parets i per això sabeu que no deixaria escapar l’oportunitat de parlar i fins i tot predicar; més en un any com aquest que pareix que li ve com anell al dit si teniu en compte que entén, sent, respira i VIU la MISERICÒRDIA.
Podem pensar que pel simple fet de visitar un malalt, assistir a una persona sense sostre o en el seu cas visitar un pres, ja estam vivint una acció de misericòrdia, però en aquest cas feim una passa més.
En Miquel comparteix la fe, la vida i el sentit més primari, poc adulterat i autèntic de la MISERICÒRDIA amb un dels col·lectius que més ho pot necessitar: persones privades de  llibertat sovint poc encoratjades, amb uns sentiments de soledat i amb qualque malaltia associada a l’estil de vida que han duit.
Per això vull recuperar un fet què va ocórrer fa uns anys a un dels penals de Perú.
Quan vaig anar a contagiar-me de la tasca i del sentit que tenia allò que feia en Miquel, vaig trobar-me amb mils de situacions a poder contar però n’hi ha una que s’hi escau especialment. Un matí qualsevol ens reunírem amb uns dels grups de persones preses creients, anomenats MISSIONERS (que participen de catequesis i comparteixen la paraula de Déu amb altres presos) i en Miquel volia treballar el concepte de MISERICÒRDIA i no se li va ocórrer altra idea que sense cap tipus de preliminar demanar-me a mi què era, què podia dir jo d’aquella màgica paraula. Vaig quedar totalment bloquejada, empegueïda i no sabia què dir. Un dels missioners, en Pedro, va respondre ràpidament: “ fácil padrecito, yo se lo diré: es cuando mi corazón se encoge al ver a otro que lo pasa mal y a la vez late más deprisa y empuja a ayudarle…la MISERICORDIA es esto”. Tots callàrem i just després en Miquel li va donà una abraçada, ja no calia dir molt més.
“BENAVENTURATS ELS MISERICORDIOSOS: PERQUÈ OBTINDRAN MISERICÒRDIA”
Amb tot això i aprofitant que el proper 7 de maig compleix 84 anys volíem agrair-vos la vostra preocupació i mostres d’afecte rebudes, però sobretot agrair de nou a P. Eugeni i Sor Margalida que s’hagin convertit aquests darrers mesos en els nostres ulls i les nostres mans.
Gràcies a tots.
Domund, cinquanta anys de missioner Miquel Parets i Serra …És cert que jo també em sent presumint dels meus 50 anys de missioner. I com que enguany el Domund es fa en "l´any de sant Pau" el primer missioner del Bon Jesús, Ell també es vanagloriava en el Senyor i -al final- ho feia també de dins d´una presó..."presoner per Crist..." Jo també hi duc quasi 13 anys dins dues presons de Lima, amb més de quinze mil presos... Des de fora, que és ben diferent... Sant Pau era ja un home fet quan començà a predicar. Jo vaig començar de més petit. Ma mare em feia resar "Bonjesuset, dau-me un fillet, missioneret". Jo no entenia gaire el que deia... però sí, als 25, quan el bisbe em digué després d´ordenar-me capellà: "Empieza a misionar -era basc, el Bisbe- en Mallorca y luego irás a Africa". Vaig fer tres Domunds a Mallorca, els del 58, 59 i 60. Amb una cabana ben africana plantada en mig del Born. Era l´any 60 per més senyes. Em va ajudar, per cert, en Jaume Moragues de Oleza que ja duia 10 anys per Burundi. Després, el mateix Moragues m´obriria la porta de Burundi que encara hi està per a capellans, monges i seglars de Mallorca. A mi em tragueren fora de Burundi després de 28 anys i se m´obriren les portes de Perú fa gairebé 18 anys.
(extret de l’article de Miquel Parets, publicat a Diario de Mallorca el 26 d’octubre de 2008)


..................**********...............


En Pep  Estelrich
Un gran mestre i un gran amic
Sebastià Salom Mas
M’he proposat fer una semblança de Mossèn Josep Estelrich Costa a partir de la meva estricta memòria personal. Vull dir que no he anat a cercar dates ni dades de la seva biografia a publicacions, ni he contrastat la veracitat dels meus records amb la seva família ni amb altres persones que el coneixien millor que no jo. Per ventura em direu que això es diu incompetència i peresa de part meva. Però jo em vull justificar dient que només vull mostrar la imatge d’En Pep Estelrich que perdura dins el meu record, ple d’admiració per la seva personalitat i ple de gratitud per l’amistat que sempre ens va unir des que ens coneguérem. Hi pot haver mancances i inexactituds en aquest escrit, ja ho sé, però aquest és el record d’En Pep Estelrich, que m’acompanyarà tota la vida i que ara vull compartir amb vosaltres.
El primer contacte que vaig tenir amb en Pep Estelrich em sembla que va ser devers el mes de juliol de 1969, quan vaig anar a comunicar-li, com a delegat de Missions que ell era, la meva decisió d’anar a Burundi. Vaig anar a la seu de la Delegació en el carrer d’Es Sol. I aquella primera visita es va haver de repetir en diverses ocasions per a tramitar el visat, posar-me les vacunes, rebre les informacions i preparar les maletes. Vaig descobrir que la delegació de missions era molt més que una delegació de missions, perquè amb Sor Gemma Martorell i N’Aina Socies de secretàries era un lloc de trobada de joves inquiets que es reunien amb ell a una sala còmodament habilitada en el soterrani. En Pep va ser durant més de deu anys l’ànima de la delegació de missions i va fer de pont entre la diòcesi i les primeres expedicions de Mallorca Missionera a Perú i a Burundi.
En Pep abans havia treballat de capellà jove a Montuïri, en Es Molinar, havia estat consiliari dels Joves d’Acció Catòlica i havia estat director de la Residència de Sant Pere per a joves obrers i estudiants, habilitada a l’antic edifici del Seminari Vell. El meu germà l’havia conegut com a director d’aquella residència, quan ell hi residia mentre cursava a Ciutat el batxiller superior, el Cou o el Preu, que eren els cursos previs per a poder entrar a una Universitat. El meu germà sempre va considerar Don Pep, més que com el director d’un col·legi major, com un bon amic, un bon conseller i un bon pare.
Quan, durant l’interregne entre el bisbe Rafael i el bisbe Teodor va néixer el grup de capellans de Son Rapinya, que volien empènyer la diòcesi a posar en pràctica la renovació del Concili Vaticà II, no sé si En Pep hi assistia o no -jo aleshores era a Burundi-, però sí que record que ens va arribar la notícia que aquell col·lectiu de capellans el volia proposar a la Nunciatura de Madrid com a bisbe de Mallorca.
Uns anys després, quan el bisbe Teodor va organitzar la diòcesi en quatre vicaries episcopals territorials i va fer una consulta prèvia als capellans demanant-los noms, En Pep va ser nomenat vicari episcopal de la quarta zona, la de Manacor, que comprenia el Llevant i el Migjorn de l’Illa.
En el trienni següent, quan també jo vaig entrar en el Consell Episcopal com a vicari episcopal de la tercera zona, la d’Inca, vaig comprovar que En Pep era un dels principals motors de les reformes iniciades en el Concili. Era un gran puntal del bisbe Teodor.
Acabats els dos triennis de vicari episcopal va ser nomenat delegat de Moviments Seglars i va ser un gran impulsor del laïcat i dels moviments especialitzats, tals com la JOC, l’ACO, el MIJAC, els Joves de Pobles i el MUEC.
Mentrestant, com a capellà del monestir de Sant Jeroni, on ell hi vivia a una caseta annexa, es distingia per unes celebracions litúrgiques d’esperit innovador, i les monges de Sant Jeroni es diferenciaven de les altres monges de clausura de Ciutat pel seu esperit obert a les reformes conciliars.
Una altra faceta important d’En Pep va ser el d’investigador històric, furgant papers antics tant a l’arxiu del monestir de Sant Jeroni, com en els arxius municipal i parroquial del seu poble natal, Sant Joan, on participava activament amb una publicació cultural i d’investigació local. També va ser durant bastants d’anys el cronista diocesà que publicava la crònica en el Bolletí Oficial del Bisbat.
Al seu poble de Sant Joan hi solia anar puntualment cada setmana a passar un dia amb la seva mare i la seva germana Francisca a Son Capellet, una caseta de camp on hi feia de pagès i cuidava tota una sèrie d’animals domèstics i una gran gàbia amb caderneres i canaris.
En Pep era un gran senderista, coneixedor de la Serra de Tramuntana com n’hi ha pocs. La seva afició a descobrir camins i caminois ell deia que li venia dels anys en què havia estat blavet de Lluc, abans d’entrar al Seminari. Jo em vaig afegir a l’Estol Vidalba, fundat per ell, tot just després d’haver tornat de Burundi a l’any 1974, quan l’estol estava format només per set o vuit capellans i un únic seglar, “un home”, com li dèiem nosaltres. En Pep recorria primer tot sol, una setmana o quinze dies abans, la ruta i després la repetia amb el grup, i així coneixia pam a pam les distàncies i el temps que es necessitava per recórrer-les. D’aquesta manera, en començar l’excursió, podia presentar a cada excursionista un esquema ben detallat i un mapa del recorregut programat.
Gran aficionat com era a la història, a la cultura i a la llengua de Mallorca, el bisbe Teodor li solia encarregar amb discreció un primer esborrany de les homilies que havia de fer quan anava a presidir una Eucaristia a una Comunitat de Religioses o amb motiu d’una commemoració històrica, a fi que En Pep li aportàs dades, esdeveniments o circumstàncies que el bisbe pogués esmentar o tenir en compte.
I una gran afició d’En Pep, tal vegada desconeguda per molts, era la seva gran admiració per la pintura de “El Greco”, de qui va arribar a tenir una de les millors col·leccions del món (sí, ho he dit bé, del món), de tot quant s’anava publicant sobre aquest gran pintor.
En definitiva, per a mi, En Pep Estelrich ha estat un gran personatge de la història de Mallorca recent i molt especialment de la història de l’Església de Mallorca del segle XX, malgrat que per la seva senzillesa va poder passar desapercebut per una bona part de les elits eclesiàstiques, socials i polítiques del seu temps.
Unes dates biogràfiques que sí he cercat són aquestes: En Pep havia nascut a Sant Joan dia 5 d’octubre de l’any 1922 i va morir dia 31 d’octubre de 2015. Per tant havia viscut 93 anys. Descansa en pau, Pep, i moltes de gràcies per haver-te conegut, per tot quant vaig aprendre de tu i per la teva amistat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada