Pàgines

dimarts, 17 de març de 2015

BISBES DE BURUNDI



BISBES DE BURUNDI
Mns. Julien L.M. Gorju, arribà a Burundi l’any 1922. Burundi era
Vicariat Apostòlic de Kivu, fou el primer Bisbe de Burundi, fins al 1932.
Quan arribà els Pares Blancs havien fundat les Missions: Muyaga-
Kinyinya, Mugera, Rugari, Buhonga, Busiga, Bukeye, Gitega. Era Pare
Blanc francès.
El Vicariat Apostòlic passà a dir-se d’Urundi, després de Gitega, i al
1959, Archidiòcesi de Gitega.








Mns. Atoine Grauls, fou Bisbe de Burundi i més tard, quan es fundaren
altres Diócesis, Arquebisbe de Gitega. Era belga i un germà seu fou uns
anys l’Administrador Colonial. Ja als finals tingué com a Bisbes auxiliars
dos Bisbes natius: Mns. Michel Ntuyahaga, i després, Mns. Nestor
Bihonda. Fou Arquebisbe de Gitega de 1936 a 1967.












Mns. Martin, Pare Blanc. L’any 1960 creà la Diòcesi de Ngozi, i l’any
1961 la Diòcesi de Bururi de la qual fou Bisbe fins al 1973. Es retirà a fer
de vicari a una Missió. I quan tornava a Burundi després d’unes vacances a
Bélgica les Autoritats de Burundi no el deixaren entrar. Fou famós el seu
comentari davant la feta: “A tots aquests que ara manen les hi he torcat la
merda del cul quan eren nins… i ara no em deixen entrar…¡ “ .Morí retirat
a Bruxel.les, mentre mirava un partit de futbol per TV, de l’emoció que
sentí quan la Selecció belga féu un gol...











Mns. Michel Ntuyahaga, fou el primer BISBE murundi, consegrat l’any
1959. Primer ejercí dos anys com a Bisbe auxiliar de Mns. Grauls a
Gitega, i al 1961 fou nomenat Bisbe de Bujumbura d’on ho fou quasi fins
a la seva mort. Era un tutsi fi.












Mns. Andreya Makarakiza, segon Bisbe murundi. Era muganwa. Fou
nomenat Bisbe de Ngozi al 1961, i al 1968 sucessor, com Arquebisbe, de
Mns. Grauls a Gitega. Visità tres o quatre vegades Mallorca. Sempre
tingué capellans mallorquins a la seva Diòcesi. Morí ja vellet, “bisbe
emèrit”, retirat a Mushasha. (Gitega)














(Mns. Makarakiza visità als meus pares
l’any 1975. L’acompanyava en S. Salom
i un seminarista originari de Gitongo que
aleshores estudiava a Asturias.)





Mns. Nestor Bihonda. Era hutu i fou un “pobre desgraciat”. Les males
“llengües” deien que l’havien fet Bisbe per a demostrar pràcticament que
els hutu no servien per a ser Bisbes. Primer fou bisbe auxiliar de Mns.
Grauls i l’any 1968 el nominaren Bisbe de Muyinga. Al 1977 l’obligaren a
dimitir.
Mns. Gabriel Gihimbare, hutu. Era “Aumonier de l’Armée” i fou
assessinat pels soldats l’any 1964, quan havia estat designat per a ser Bisbe
auxiliar de Mns. Grauls.
Mns. Stanislas Kaburungu, hutu. Bisbe de Ngozi de 1968 al 2002.
No vaig tenir la sort de veure’l mai de prop, només a qualque gran
Festa que presidia amb els altres Bisbes, però sempre vaig sentir una gran
admiració per Ell, Bisbe hutu entre Bisbes tutsi, durant molts d’anys.
Pens que era més intel.ligent i més “savi” que ells.
Crec que visqué una “situació” difícil i que inclús passà por per la
seva vida. Designat Bisbe de la important Diòcesi de Ngozi, al 1968, era el
tercer que ocupava aquesta “Seu”, després de Mns. Martin, europeu, que la
fundà, i Mns.Makarakiza, muganwa, a qui substituí quan aquest fou
designat Arquebisbe de Gitega.
Ha estat sempre a Ngozi, fins al 2002 com a Bisbe titular i després
com a “bisbe emèrit”.
Mns. Kaburungu fou el que respongué als missioners espanyols quan
criticaven el comportament dels Bisbes devant “ l’arruixada” del 72: “Heu
oblidat quín fou el comportament dels Bisbes espanyols al 1936…”





Mns. Yohaquin Ruhuna, tutsi.
Tal volta la “personalitat” més important de l’Església Burundesa.
Fou designat Bisbe de la Nova Diócesi de Ruyigi, l’any 1973. Durant els
esdeveniments del 72, era Rector del Seminari. No permeté que els soldats
tocassin cap seminarista hutu.
Més tard, al 1980 fou designat bisbe auxiliar de Gitega i al 1983,
quan la jubilació de Mns. Makarakiza, fou el nou Arquebisbe.
Mai el vaig tractar de prop ja que, quan fou designat Bisbe de Gitega,
havia deixat ja el Burundi i, quan hi vaig tornar, ja era mort.
El nostre estimat Bisbe de Mallorca, D. Teodor, me contà un dia que
les dues hores que s’ho havia passat pitjor en la vida foren durant
l’entrevista que havia tingut amb Mns. Ruhuna, quan anà a Burundi per
parlar de l’acomiadament dels mallorquins, degut a la situació creada pel
Bagaza de no renovar els “permisos de sejour”.
Aleshores hi quedaven a Burundi dos capellans mallorquins: en
Jaume Mas i en Pere Barceló, que encara tenien permís. Mn. Ruhuna no
podia comprendre de cap manera que, tenint encara permís, haguessin de
partir.
Durant la “guerra ètnica-civil” dels anys 1993-1995, Mns. Ruhuna
féu tots els esforços possibles per la Pau, cridant a tots, a tutsi i a hutu, a
deixar de matar i enterrar les armes. Quan hi hagué un assessinat massiu de
tutsi a Bugendana digué paraules molt fortes: “…que caigui damunt els
assessins la maledicció i que, com Caín, a la Bíblia, no els deixi mai…”, a
l’homilia del Funeral per les víctimes, el 13 de juliol de 1996.
El 9 de setembre del mateix any, quan sortia de la Parròquia de
Gitongo, venint de Burasira, el seu cotxe, on hi havia sis persones, fou
atacat per un grup de gent armada. Mns. Ruhuna i dues persones més foren
assessinats.
Les altres tres sortiren indemnes.
El rumor que s’escampà era que els assessins eren membres del
PALIPEHUTU, Partit extremista hutu, i que el motiu eren aquelles
paraules que havia dit a l’homilia de Bugendana.
Quí sap…? Els morts no parlen… podien també haver sortit els
assessins de grups extremistes tutsi…



Mns. Bernat Bududira, tutsi.
Fou designat Bisbe de Bururi l’any 1973. L’havia “preparat” per a
ser Bisbe Mns. Martin, europeu, fundador de les Diócesis de Ngozi i
Bururi.
Era un home simpàtic, actiu i valent, potser imprudent qualque cop.
En temps de Micombero hagué de refugiar-se a la Nunciatura perquè els
hima el perseguien, qui sap si cercaven assessinar-lo. Cosins seus i amics
que estaven dins el “mandat” l’avisaren a temps. Havia estat el promotor de
l’abstenció dels Bisbes a les el.leccions de 1974.
Fou Bisbe de Bururi fins al 2005. Morí de malaltia.
Vaig coincidir dues vegades amb ell: a una trobada que tinguérem a
Burasira, durant la qual muntàrem un partit de futbol. Féu de “capità” del
nostre equip.
Quan vaig tornar a Burundi, l’any 1997, anàrem junts amb taxi de
Bruxel.les a Charleroix per a agafar l’avió que ens duria cap allà.




Mns. Roger Mpungu, muganwa (veure pàgs. 29-32)
Fou Bisbe de Muyinga des de 1980 a 1994. Abans havia estat, molts
d’anys, patri-mukuru de Mugera.
Era el millor amic murundi del mallorquí Miquel Parets.






Mns. Evariste Ngoyagoye, tutsi
Fou Vicari General de Bujumbura uns quants anys. Era considerat
“el teòleg” del Clergat burundés. Tutsi fi se li veia que aspirava a esser el
Bisbe de Bujumbura. Ho arribà a ser, però abans hagué de passar com a
Bisbe de Bubanza, Diòcesi nova, des del 1980 al 1997, veient endemés
com, a la”jubilació” de Mns. Ntuyahaga, any 1988, era designat per a Bisbe
de Bujumbura un hutu, Mns. Simon Ntamwana.
Quan Mns. Simon Ntamwana fou designat Arquebisbe de Gitega,
desprès de l’assessinat de Mns. Ruhuna, Evarist Ngoyagoye fou a la fi
designat Bisbe de Bujumbura.






Mns. Simon Ntamwana, hutu.
Bisbe de Bujumbura, l’any 1988, i Arquebisbe de Gitega des de
l’any 1997.
Ha estat el Bisbe del Burundi que més he conegut, ja que els tres
anys que vaig estar per Nyabikere tinguérem ocasió de veure-nos sovint,
degut a la creació de la Parròquia nova a Rabiro, les ajudes que ens
demanà pels preveres burundesos i els problemes que vaig tenir entre els
hutu i na Regina, priora tutsi de les Beneterezia.
Pens que era un bon tipus: haver estat Bisbe de Bujumbura enrevoltat
de col.laboradors tutsi, i esser el President de la Conferència Episcopal
burundesa essent hutu… Pareixia que no tenia problemes ètnics o els havia
superat….
L’any 1988, era ja Bisbe de Bujumbura, en una Conferència, a nivell
internacional, que tingué lloc a la Capital, en la qual el President Buyoya
presentava, hipòcriticament, el “problema ètnic de Burundi”, digué
aquestes paraules: “un court-circuit qui provoque la revisión du tout au
tout” (hi ha un creuement de “cables” que demana una revisió de tot a tot)
Potser abusàs de llurs visites a “Europa”, però sempre en venia
carregat d’ajudes.

Mns. Joseph Ndihirubusa
Fou designat Bisbe de Ruyigi l’any 1980, quan Mns. Ruhuna fou
nomenat Bisbe auxiliar de Gitega.
D’ell hi ha poc a resenyar, la qual cosa vol dir que ha anat exercint el
seu ministeri de manera normal i quotidiana.
Ruyigi, per altra part és una regió un poc apartada de la vida
burundesa, o sigui, situada a l’Est i fronterera amb Tanzània, zona no
massa poblada.


Mns. Jean Berchimas Nterere, hutu
Designat Bisbe de Muyinga a la mort de Mns. Roger Mpungu, l’any
1994. Era tasca difícil ocupà el càrreg del muganwa, home just i de llarga
ascendència dins l’Església del Burundi.
Mns. J.B. Nterere morí assessinat al 2001. Un cert misteri enrevoltà
la seua mort.
L’any 2002 fou designat Bisbe de Muyinga Mns. Yohaquin
Ntahondereye

Mns. Jean Ntagwarara, hutu
Fou anomenat Bisbe de Bubanza l’any 1997. He volgut posar una gran
foto d’ell perquè m’hi uneix un cert apreci. Quan era encara seminarista
passà dos cops “l’stagge” durant les vacances d’estiu a la nostra Parròquia
de Gitongo.
La seva presència i la seva conversa eren molt agradables. Ho vèiem
com un “valor” preciós per l’Església burundesa del futur. Molt intel.ligent
i profund en l’apreciació de les persones i les coses.
Quan vaig saber que l’havien fet Bisbe em vaig alegrà, si bé Bubanza
era un “mal lloc”, regió conflictiva.
Al 1998 vaig anà a una professió religiosa a Bukeye. Hi havia uns
quants bisbes, ell també. Durant la “celebració” s’ens creuaren les mirades.
En la seva hi havia interés i sorpresa. No sé si em va conéixer o recordar, ja
que havia passat tant temps i Bubanza cau enfora de Nyabikere. Degut al
“trui” que hi havia a la Festa no ens poguérem saludar d’aprop.
Des de la seu de Bubanza ha tingut intervencions de resonància per
els temps difícil que al Burundi han esdevingut.


Per a acabar la llista cal afegir-n’hi tres:
Mns. Gervas Banshimiyibusa, designat bisbe de Ngozi al 2002, al
costat de l’emèrit Mns. Kaburungu.
Mns. Venanc Bacinoni, designat Bisbe de Bururi al 2007, a la mort
de Mns. Bududira, i
Mns. Bonaventure Nahimana, nomenat Bisbe d’una nova Diòcesi
erigida a Rutana, al gener del 2009.












HISTORIA (2)






Colonització Belga
     Els belgues passaren pel Burundi l’any 1916, juntament amb els anglesos, en guerra contra els alemanys, anant en direcció a Tabora, ciutat al centre de l’actual Tanzània.
L’any 1919, de resultes dels Tractats post-guerra, reberen el Burundi com a Colònia. Hi estaren fins a l’any 1962, en que es proclamà la Indepèndencia de Burundi.
      Organitzaren la “Regió” Rwanda-Urundi i la governaren desde Usumbura. Fou un temps de “Pau” si és pot anomenar Pau a una sumisió extrangera, que sempre mira els nadius com a gent inferior i els fa fer feina a cop de garrot. Pràcticament, l’únic de bo que feren els belgues fou fer sembrar cafè a tots els que tenien un tros de terra. El cafè és l’única font d’ingressos per a la majoria d’habitants de Burundi.
      L’any 1928 promogueren i manaren la plantació de mandioca i moniatos, menjar que mai falta a una casa murundi. En quant a les “mongetes” (ibiharage), base alimentícia dels barundi per a omplir-se la panxa, pens si ja les havien introduït els alemanys. Erradicaren usos i costums i ritus de Kiranga, diríem inhumans, com per exemple: el aventar els “bessons” quan en neixien a una casa. I erradicaren, en part, la “poligamia”.
     Engrandiren la Ciutat, Bujumbura, i asfaltaren carreteres, i poblaren el país d’Escoles i Dispensaris. La tasca d’Educació però, la comanaren als missioners. Els missioners, els primers temps tots Pares Blancs, trobaren potser amb els belgues una més “franca col.laboració” Els belgues pens, però, que cometeren un greu “error”, i en això els acompanyà l’opinió del primer Bisbe, Mns. Gorju, de nacionalitat francesa: creure i preparar els tutsi perquè fossin els que governassin a Burundi.

     Pel que fa al que podríem dir relacions Església-Estat, entenguen per Estat l’Administració Belga, els que han estudiat la “cosa” distingeixen tres etapes:
1ª.- Col.laboració crítica (anys 1920-1939). 
Potser influís que durant aquesta època abdós: administradors i missioners, estaven en els començaments, I, potser també que hi tingués a veure, el fet que el Bisbe i molts Pares Blancs eren francesos. I ja se sap: els belgues, en part, parlen francès, no oblidem però els belgues flamencs. Això no vol dir però, que estimin els “francesos”.

2ª.- Perfecte enteniment (anys 1940-1953) 
Hi ha dues coses a ressenyar: molts barundi ja eren cristians i estaven contents dels belgues, per la qüestió sanitària: havien construït molts dispensaris i Hospitals i alliberat d’epidèmies.  En torn al 1945 hi hagué a Burundi un augment demogràfic notable.
     I una altra: durant uns anys l’Administrador colonial i el Bisbe eren germans.

3ª.- Fi de l’Idili (anys 1954-1968). 
Començaven a bufar els “aires” de la Independència i bufaven els “aires” d’Europa de Llibertat-Independència Església-Estat, tant entre els encara colonitzadors i els que es preparaven per esser “independents”. Hi hagué fortes discusions i “malentesos” per la qüestió de les Escoles.
      Entre els anys 1956-1962 es donà un vertader mal-enteniment per les Escoles: Per una part hi havia entre els Bisbes i missioners l’ensenyament del Papa Joan XXIII que havia dit que l’Església a África havia de ser com a qualsevol País del Món. L’Església a Burundi havia construït la major part d’Escoles. L’Estat encara Colonial pretenia que les Escoles fossin totes de l’Estat.
     En canvi el mwami Mwambutsa, que no era cristià, no volia “Escoles laïques”. Remetia a la Convenció del 1948, en la qual es preveia que l’Estat fos l’amo de les Escoles, però que l’Església hi tengués una presència. Així es féu inclús durant els primers temps de la Independència. La Indepêndencia es produí l’any 1962. Els cristians catòlics arribaven a més del 65%. Es pot dir, pel que passà després; que el Catolicisme a Burundi  estava abocat a un triunfal fracàs.