AL VOLTANTS DE NYABIKERE.

LA   GRANJA

La Granja era una cosa molt bona que teníem a la Parròquia de Nyabikere, perquè era una obra d’amajambere (progrés) en totes les de la llei, ja que mostrava una manera pràctica de fomentar la “ramaderia” i proporcionava productes alimenticis necessàris, convenients i a bon preu  per a la Casa i per als veïnats i no tan veïnats que els volguessin, poguessin i sabessin adquirir-los.

        

         Havia començat per l’afició que en Jaume M. tenia per a tenir una guarda de cabres, fins i tot havien transportat cabres murcianes, o sia de Múrcia (Espanya) per a obtenir més bona raça. I de les cabres passaren a les vaques i altres animals de ramaderia sana i comuna.

         Després la prengueren pel seu compte els italians de una ONG.

 Quan vaig arribar,  cuidava de la Granja, un tal Mauro Ambrosini, més italià no pot ser, que, endemés, convivia amb nosaltres a la Casa de la Missió.

 Aquests italians tenien o havien fet obres per devers Rabiro i nosaltres habitàvem al seu petit “xalet” construït allà, quan anàvem de Sucursal per Rabiro, Mutara i Gisimbawagwa.

         En Mauro era un bon al.lot, molt tractable i ens feia, endemés de cuidar la Granja, molts de servicis en les seues anades i vingudes freqüents a Gitega, Bujumbura… Mutoyi i, si importa,    Muyinga… No tenia mai peresa per agafar el cotxe i corria ferm per aquelles carreteres plenes de clots que encara hi ha per l’Interior del Burundi.    Un cop vaig anar amb ell fins a Gitega. Hi anàrem gairebé en mitja hora….però les vegades que vaig pegar cops amb el cap al sòtil del cotxe…. només Déu ho sap ¡

         A la Granja hi havia unes quantes vaques i un brau, i de tan en quan venien qualque vadellet a bon preu, si bé per a comprar vadells havien de ser tutsi de bona posició i per Nyabikere no n’hi havia. Pel que fa a la llet, les vaques en donaven tanta que saturaven les necessitats de la Casa, inclús dedicant-nos a la fabricació,  en gran surtit, de yogurts.

 Vaig descobrir que  eren molts  bons els yogurts amarats de mel…¡

. Però la llet sobrava ja que la gent no en comprava. Tenien llet suficient o no tan suficient amb les cabretes de caseua, que era de franc.

         Les cabres no anaven bé… ni amb el creument amb les “murcianes” s’havia obtingut una bona guarda de cabres rentables, vol dir que donassin al manco per a pagar els treballadors que les cuidaven i un petit benefici.

         A la Granja també hi havia conills que, com és normal, es reprodueixen a balquena,  però, per números que fes i desfés en Mauro…els conills tampoc eren rentables.

         El que sí sortia bé era la cria de porcs i porcellins. Als barundi  els hi “deia”  tenir i criar porcs. Eren bons de mantenir i no agafaven malalties.

La cria de porcs  salvava el “rendiment” de la Granja. Molta gent comprava porcellins… N’hi havia que les compraven encara petits i els duien a caseua i d’altres que els compraven petits  i els deixaven a la Granja perquè els engreixàs millor i, ja engreixats, “feien matances”, així com sona, i se’n duien la carn a casa, bona i sana.

         La cria de porcs justificava el funcionament de la Granja.  Ara hi havia qui comentava que això de criar porcs ja ho havia inventat el Pare Estrany, un teatí mallorquí, vilafranqué per més senyes, que havia estat el fundador de la Parròquia de Nyabikere.

         La Granja muntà també una “pisco-factoria” just devora el riu que passava a prop. Una temporada resultà. Es criaven peixos molts i menjables, però, sia perquè fou  “flor d’un dia” o perquè en Mauro en això de peixos  no en sabia o no s’hi treballava amb normalitat i eficàcia, la “pisco-factoria” acabà a “norris”.

         Record que un dia que provàrem un peixets frits que havien pescat a la pisco-factoria… no eren menjadors….

         L’Ecònom del Bisbat de Gitega un dia vingué i comprà un vadellet per a ell o per a l’Economat…..aquesta fou la qüestió  a aclarir perquè si era per a ell ens havia de convidar a beure whisky quan el véssim per Gitega.

         Whisky no en beguérem  mai….

EL  PONT  DE  NYARWIRI

         Gatonde és el Dispensari on treballen dues infermeres mallorquines, na Francisca i na Margalida juntament amb n’Emilienne una noia murundi, gran persona, infermera també i Directora del Dispensari, i viuen totes tres a una Casa que hi ha al devora, que era de l’Arquebisbe Ruhuna, que morí assassinat al 1996. Tenen amb elles en Xisco, un orfe que els assassins deixaren de  costat creient que era mort, un dia després d’haver nascut, quan mataren els pares i germans. Al Dispensari li salvaren la vida i n’Emilienne l’ha adoptat. Na Margalida és la “madrina”.

         Gatonde està situat a uns 13 kilo-metres de Nyabikere, i a devers mig  camí, la carretera fa una baixada i la corresponent pujada perquè es troba amb la petita vall d’un torrent  o riuet i, com és de suposar amb un pont de troncs, el pont de Nyarwiri.

         El torrentó és la límia divisòria entre dos “arrondisemants” (diríem parlant en plata, entre dos municipis) i per tant el pont està fet, i ell no en té cap culpa, en “terra de ningú”, i això vol dir que ningú es preocupa per a tenir-lo en bon estat, perquè a quín arrondissement  correspon…?

         El pont és ample i hi ha troncs llargs que claregen, vol dir que no n’hi ha abastament. És fa difícil travessar-lo en cotxe, encara que no hagi plogut.  El “clarejar” que hi ha entre tronc i tronc, que endemés no estan ben ferms a la terra, fa que les rodes del cotxe, totes o dues o una, quedin encletxades entre dos troncs i el cotxe queda atrapat. Per a passar-lo bé cal passar justament pel mig del damunt del tronc de cada banda, la dreta i l’esquerra i cal que sigui ben pel mig del tronc especialment amb les rodes que tenen l’atracció.

         Tots, una vegada o altra, o més d’una, hem quedat atrapats pels troncs del pont, inclús en Mauro, l’italià, que es passa moltes hores per la carretera i està  avesat a creuar pontets de troncs.

         Una vegada que el vaig voler passar, li vaig enfilar cap al mig del tronc, un tronc es va alçar i quedar enganxat a l’eix” de les rodes del davant… quan ja sortia del pont, el tronc tombà per la part del darrera i quedà atrapat entre altres dos i pel davant m’aixecà la camioneta. Vaig seguir accelerant en primera i vaig arribar a sortir però arrossegant el tronc aferrat a la camioneta.

         Fou necessari temps i ajuda per a arrancar primer el tronc de la camioneta i després tornar-lo a col·locar  dins el pont.  Ajuda sempre en trobes  al Burundi, sempre hi ha desenfeinats que acudeixen en sentir qualque renou especial.

         La “fetxoria” més sonada del Pont de Nyarwiri fou però el dia que en Tomeu anà a començar  les obres a Rabiro. Per anar de Nyabikere a Rabiro s’ha de passar per aquest pont.

         En Tomeu partir de bon matí cap a Rabiro perquè havia comanat una camió  de “tafaris” i volia ser-hi  prest i tenir els homes i les coses a punt quan arribés el camió de “tafaris” (tafaris són el que diríem “totxos” d’argila cuita).

         En Tomeu arribà prest a Rabiro, prepararen les coses i a esperar el camió s’ha dit…. Es féu migdia i el camió no arribava. Clar que Gitega,  d’on havia de venir el camió carregat de tafaris, cau un poc enfora de   Rabiro… però havien quedat pel dematí d’aquell dia. Dinaren i el camió sense comparèixer…. Es féu horabaixa i el camió sense venir…

         Cansat d’esperar i, veient que tanmateix si arribava a venir el camió ja no tindrien  temps per a descarregar-lo aquell dia, tornà i, quan arribar al Pont de Nyarwiri, es trobà amb el camió, que havia quedat encallat dins el pont i per sortir-ne no hi valien ni accelerador, ni marxes curtes, ni reductores… l’havien d’aixecar en pes… I quí aixeca un camió gros, carregat de deu tones de safaris….¡

         No havien tingut altre remei que, primer de tot, descarregar-lo, i, una vegada buit,  una vintena d’homes l’aixecaren i posaren damunt troncs ferms. Després, una vegada posat el camió en pista, havien hagut de tornar carregar els tafaris i en això estaven quan en Tomeu els  trobà.

         Total, un dia més de feina.

Més endavant, veient que els de la Comuna,    ni d’una part  ni de l’altra feien res per a arreglar el Pont, en Tomeu s’animà i amb una colla de bons treballadors anà a fer-lo de bell nou.