HISTORIA (2)

Colonització Belga

     Els belgues passaren pel Burundi l’any 1916, juntament amb els anglesos, en guerra contra els alemanys, anant en direcció a Tabora, ciutat al centre de l’actual Tanzània.

L’any 1919, de resultes dels Tractats post-guerra, reberen el Burundi com a Colònia. Hi estaren fins a l’any 1962, en que es proclamà la Indepèndencia de Burundi.

      Organitzaren la “Regió” Rwanda-Urundi i la governaren desde Usumbura. Fou un temps de “Pau” si és pot anomenar Pau a una sumisió extrangera, que sempre mira els nadius com a gent inferior i els fa fer feina a cop de garrot. Pràcticament, l’únic de bo que feren els belgues fou fer sembrar cafè a tots els que tenien un tros de terra. El cafè és l’única font d’ingressos per a la majoria d’habitants de Burundi.

      L’any 1928 promogueren i manaren la plantació de mandioca i moniatos, menjar que mai falta a una casa murundi. En quant a les “mongetes” (ibiharage), base alimentícia dels barundi per a omplir-se la panxa, pens si ja les havien introduït els alemanys. Erradicaren usos i costums i ritus de Kiranga, diríem inhumans, com per exemple: el aventar els “bessons” quan en neixien a una casa. I erradicaren, en part, la “poligamia”.

     Engrandiren la Ciutat, Bujumbura, i asfaltaren carreteres, i poblaren el país d’Escoles i Dispensaris. La tasca d’Educació però, la comanaren als missioners. Els missioners, els primers temps tots Pares Blancs, trobaren potser amb els belgues una més “franca col.laboració” Els belgues pens, però, que cometeren un greu “error”, i en això els acompanyà l’opinió del primer Bisbe, Mns. Gorju, de nacionalitat francesa: creure i preparar els tutsi perquè fossin els que governassin a Burundi.

     Pel que fa al que podríem dir relacions Església-Estat, entenguen per Estat l’Administració Belga, els que han estudiat la “cosa” distingeixen tres etapes:

1ª.- Col.laboració crítica (anys 1920-1939). 
Potser influís que durant aquesta època abdós: administradors i missioners, estaven en els començaments, I, potser també que hi tingués a veure, el fet que el Bisbe i molts Pares Blancs eren francesos. I ja se sap: els belgues, en part, parlen francès, no oblidem però els belgues flamencs. Això no vol dir però, que estimin els “francesos”.

2ª.- Perfecte enteniment (anys 1940-1953) 
Hi ha dues coses a ressenyar: molts barundi ja eren cristians i estaven contents dels belgues, per la qüestió sanitària: havien construït molts dispensaris i Hospitals i alliberat d’epidèmies.  En torn al 1945 hi hagué a Burundi un augment demogràfic notable.

     I una altra: durant uns anys l’Administrador colonial i el Bisbe eren germans.

3ª.- Fi de l’Idili (anys 1954-1968). 
Començaven a bufar els “aires” de la Independència i bufaven els “aires” d’Europa de Llibertat-Independència Església-Estat, tant entre els encara colonitzadors i els que es preparaven per esser “independents”. Hi hagué fortes discusions i “malentesos” per la qüestió de les Escoles.

      Entre els anys 1956-1962 es donà un vertader mal-enteniment per les Escoles: Per una part hi havia entre els Bisbes i missioners l’ensenyament del Papa Joan XXIII que havia dit que l’Església a África havia de ser com a qualsevol País del Món. L’Església a Burundi havia construït la major part d’Escoles. L’Estat encara Colonial pretenia que les Escoles fossin totes de l’Estat.

     En canvi el mwami Mwambutsa, que no era cristià, no volia “Escoles laïques”. Remetia a la Convenció del 1948, en la qual es preveia que l’Estat fos l’amo de les Escoles, però que l’Església hi tengués una presència. Així es féu inclús durant els primers temps de la Independència. La Indepêndencia es produí l’any 1962. Els cristians catòlics arribaven a més del 65%. Es pot dir, pel que passà després; que el Catolicisme a Burundi  estava abocat a un triunfal fracàs.

 

Escola d’infants

Cristianització del País

El Bisbe Gorju arribà a Burundi l’any 1922 i es trobà amb cinc

Missions: Muyaga-Kinyinya, Mugera, Buhonga, Busiga, Bukeye…però

els cristians eren pocs, nombrosos únicament, entre la gent jove.

El Bisbe Gorju pensà que el camí era: conquistar-se els que tenien

autoritat: els baganwa. I anar més al centre: El Kirimiro i Gitega, on vivia

el mwami. Hi ha que dir que baganwa molts, però el mwami de Burundi

mai es féu cristià.

Entre això i la construcció d’Escoles, que en principi eren

Catecumenats, i obres sanitàries començà una “cristianització” massiva.

El sistema dels Pares Blancs era el següent: anaven a un lloc adient i

distant i construïen una església i després aules per a ensenyar. Quan

començava a estar consolidada la Missió nova, construïen esglèsietes pels

entorns, a distàncies de 20 o 15 kilómetres, que convertien en “Sucursals”i

preparaven Catequistes natius que tenguéssin cura d’elles.

Els “entesos” distingeixen tres etapes

: a) Inicis: fins al 1920

Els missioners, plens de coratge i paciència anaren construïnt

“missions” a llocs estratègics.

b) Implantació: 1920-1940

Des del Centre; Kirimiro, anaren creant una “xerxa” de Missions al

llarg i ample del País: Burundi s’erigí en la Diòcesi de Gitega.

c) Organització: de 1940-fins

a la Independència

S’organitzaren a les Missions els Catecumenats per als encara no

cristians i Escoles per als cristians. Els cicles ben estructurats dels recesos

d’Advent i Quaresma, el pagament del deume (dîme), els grups de

catequistes, els baserukira (representants de colina)…

Presència d’altres grups “missioners”. Creació de noves Diócesis,

Congregacions natves…

Als anys 1930 els Pares Blancs construïren moltes Missions.

Gitongo, dins el Kirimiro, Diòcesi encara de Gitega, on més hi ha hagut

presència de Mallorquins, és d’aquests anys. Ha celebrat el seu 75

Aniversari.

Es fundaren Congregacions Religioses natives, com les Beneterezia

i altres. Altres Congregacions Missioneres hi anaren i més tard, a partir

sobretot dels anys 1960, els “FideiDonum”, o sigui sacerdots diocesans,

especialment italians i espanyols. Ajudes entre “Bisbes” o Diócesis.

Contar-ho tot “fil per randa” seria llarg i pesat. M’ha parescut més

assequible donar una relació dels Bisbes que hi ha hagut al Burundi.

Crec que ens donarà una idea.