IMANA N'UMUVYEYI

 

IMANA   N’UMUVYEYI

Reflexió a partir de  les curiositats o riqueses d’una Llengua

         En el Burundi,  nosaltres hi érem especialment per a anunciar la Paraula de Déu o dit amb altres “paraules”, proclamar la Bona Nova,  que això és el que significa Evangeli.  Per tant les “paraules” que  més sovint dèiem a la gent, en els  nostres “sermons”, homilies o explicacions eren: Déu és Pare.

         Per dir-ho  les paraules “correctes” en kirundi, eren: Imana n’Umuvyei. Les majúscules són per quan escrivim, en parlar no hi ha minúscules ni majúscules: la importància d’una paraula la donam, quan parlem, amb el to de veu o amb la pronunciació més o menys pausada o ràpida segons sembli oportú

Imana vol dir Déu en kirundi. Umuvyei, en kirundi, vol dir “qui engendra”: pare o mare, perquè en aquesta rica llengua no existeixen el masculí ni el femení, com en les nostres llengües, gèneres que distingim amb els articles el  i  un  per al masculí, i  la  i  una per el femení, i així, posant article a totes les coses  les fem femenines o masculines, segons l’article del davant i ja me’n direu ¡   que un varó sigui masculí és lògic i que una vaca sigui femenina també, però…. Què té de femení una cadira o  una carretera, o un camí de masculí….?   O sia que si per allà on passem és ample el fem femení i si és estret masculí…. Per què els astres, uns tenen nom masculí i altres femení….?    Per què l’horitzò cobert de núvols ha de ser femení “nuvolada”  i, si plou poc, femení i si molt, masculí…ploguda…. ruixat ….?

La llengua kirundi no tenia dos articles: femení i masculí, sinó que en tenia vuit:: Les coses importants per a ells un o dos: singular i plural i - zi; les coses humanes, altres dos: umu - aba; les coses abstractes uns altres, ubu – ama ; les coses materials umu – imi; les coses grosses iki - ibi, les petites aka – utu   les coses rares iri – ama;  les noves  i - ama…

No és que no tenguessin el concepte de masculí i femení, però només l’aplicaven als animals i a les persones: Per als animals, paraula diferent si era mascle o femella, per a les persones, quan volien expressar explícitament que era una persona femenina hi afegien al darrera  kazi.  Els articles del davant de la paraula no tenien cap connotació de “gènere”.

Per exemple: umurundi tant volia dir una dona com un home del Burundi. Si volies precisar que era una dona, havies d’afegir “kazi” umurundi-kazi  era una dona. 

Avesats al nostre llenguatge d’articles femenins i masculins, al principi  ens dúiem moltes sorpreses…. La paraula bàsica era ntu, que vol dir persona humana. Fou la primera que vaig aprendre… però, freqüentment quan em deien un umuntu et cerca… Espontàniament esperava trobar un “home” i les més de les vegades qui trobava era una dona.

I ara me  ficaré en una sèrie de reflexions de les quals potser en surti mal parat, però…. No heu pensat mai que hem fet una religió cristiana massa  “masculina”…. I això va des de que pensem sempre en Déu com un home, com a “mascle” i hem menyspreat la dona,  des de creure que Déu creà primer l’home i la dona sortí d’una “costella”,  a voler donar com a “dogmàtic” (Déu ens alliberi…¡) que la dona no pot accedir al Sacerdoci….

Kart Ranher va  dir: “ni l’argumentació bàsica ni l’autoritat d’ensenyança de l’Església…. ofereixen  un fonament convincent i obligatori per a acceptar la discutida doctrina de Pau VI en la “Humanae Vitae, ni la Declaració de la Congregació de la Fe  que vol excloure  per principi l’ordenació de les dones com quelcom que s’hauria d’aplicar en tots els temps i cultures” (Dios, amor que desciende, pàg.124)

Al Burundi, quan dèiem Imana n’Umuvyei nosaltres pensàvem  dir “Déu és un Pare”.  Potser ells entenguessin Déu és una Mare,  i això és molt més bell …¡  

No és que en la societat burundesa les dones estassin millor considerades, ans el contrari molt més oprimides que en la nostra cultura, però sí que el terme umuvyei  l’empraven més sovint per a referir-se a la “mare”  Record que una vegada vaig parlar amb un que havia fugit a Rwanda, quan els “esdeveniments” del 72,  perquè no el matessin…. Allà es trobava ben situat… però havia tornat exposant-se al perill de ser “assassinat”… Quan li vaig demanar per què havia tornat….?     La seua resposta fou simple però profunda:  “Enyorava tant ma mare…¡” (va  dir: “umuvyei”

Burundi era si voleu molt més “masclista” que Europa, però en sentir parlar de Déu  ho captaven més en femení.

Si  penséssim més en Déu com a Mare, no seria més tendre, més dolça, més humana,  més meravellosa la nostra Fe…?

Potser no tenim dret a qüestionar-nos això d’un Déu més femení, ja que el centre de la nostra Fe és que Déu entrà en la Humanitat en la persona d’una home: Jesús de Natzaret,

 Però, penso que no és cap desbarat pensar que el Diví, que està part damunt dels gèneres, bé s’hagués pogut encarnar en una dona…

I també és cert que si mirem a Jesús històric, sense prejudicis, veurem que les persones que més confiaren en Jesús, que més cregueren en Ell, que més l’estimaren i en qui Jesús més confià foren dones: Marta, Maria de Betania, Maria de Magdala, Salomé, Maria de Natzaret…

Els primers testimonis de la Resurrecció foren dones i elles foren les que ho anunciaren als altres deixebles…., malgrat la proto-tradició cristiana les esborrés llavors, com diríem, del “mapa”

Que em perdonin els “devots de Maria”, però no és ver que el fet de pensar en un Déu masculí, ha fet, en la pietat popular,  que  de Maria, la criatura més excelsa que Déu ha creat,  en féssim com una “deessa”…¡

Eckhart Tolle diu: “el Déu tradicional és una figura autoritària, controladora i patriarcal, un home que sol estar enfadat i al qual s’ha de témer, com suggereix l’Antic Testament. Aquest Déu és una projecció de la ment humana.

Per anar més allà de la ment i connectar amb la realitat més profunda del Ser es necessiten  altres qualitats molt diferents: rendició, absència de judici, una obertura que permeti ser a la vida en lloc de resistir-se a ella i la capacitat de contenir  totes les coses en l’abraçada amorosa del teu coneixement.  Totes aquestes qualitats són més afins al  principi femení…”  (El Poder del Ahora, pàg.166).

El principi femení fa temps que es relegà a segons terme dins la nostra Cultura i Societat, rompent l’equilibri humà: femení-masculí.

M’atreveix a pensar que si el “principi femení” hagués estat més present hi hauria hagut menys guerres en el nostre Món, i també penso que es solucionaria  el Problema de la Fam.

No es tracta d’un “feminisme barater” , com tants feminismes que corren   i que a la pràctica no són més que les dones volen ocupar els llocs dels homes.

 Es tracta de recuperar la presència del femení que impregni més tots els substrats socials i vitals.

Potser si penséssim i parléssim del Diví més en femení i no tant en masculí…. La Religió fos de gran ajuda per a la recuperació d’aquest principi femení que, segur, ens donaria una societat millor.

Umuvyei