Pàgines

dissabte, 31 de gener de 2015

COM ES CONSTRUEIX UNA ESGLÉSIA A BURUNDI




CONFLICTE ESTAT-PAGESIA O ÈTNIC...













Del conflicte Estat – pagesia
al
CONFLICTE   ÈTNIC  ?



            Aquest escrit és la traducció del capítol 28  Du conflit État – paysannerie au conflit ethnique” del Llibre  Burundi, la fracture identitaire, sous la direction de Jean-Pierre Chrétien et Melchior  Mukuri, que aleshores  és la conclusió de l’estudi, publicat al 1996 per Hubert Cochet baix el títol de Burundi: le paysannerie dans la tourmente. Hubert Cochet firma ambdós.


         Malgrat la coloració purament ètnica que es vol donar als esdeveniments tràgics del Burundi, es tracta també, al nostre parer, de síntomes molt aguts d’un conflicte Estat – pagesia. Sense voler reduir el problema ètnic a un conflicte social, un conflicte de classe  (seria una simplificació abusiva), tenim aquí un aspecte primordial del conflicte  que ha estat sempre sàviament embolicat perquè la classe política en el seu conjunt (partits i ètnies mesclats), i particularment les franges més extremistes, hi puguin trobar llur interés.



Cultiu  al  "mwonga"


EL TALL  PAGESOS – NO PAGESOS

         Els “pagesos” burundesos són majoritàriament hutu però també tutsi
(sense parlar de la minoria twa, generalment gerrers – agricultors). Tots habiten a les “colines” (pujolets) , és a dir dispersats pels camps dins el conjunt del territori. Els suburbis i les “viles secundàries”  arrepleguen una ínfima part de la població.
 Les explotacions agrícoles, organitzades en la major part en torn de la família restringiuda ( el matrimoni ), són de talla petita, gairebé de 0’7 a 1 hectàrea per família, si bé aquest promig amaga importants diferències dins una mateixa regió, per una part, i entre les regions amb més densitat de població (300 a 500 habitants per km2) i aquelles amb menys (100 a 200 habitants per km2), per l’altra.
         Aquestes explotacions, generalment situades  damunt fortes pendents d’un relleu tortuós, són cultivades manualment amb l’ajut  d’eines simples i poc diversificades: una o dues aixades per família, un matxet, alguns paners, i res més. Les entrades totals d’aquestes famílies ( incloint  allò que no dóna per cap canvi comercial, és a dir la producció autoconsumista) no passen de l’equivalent a 1.000 a 1.500 francs francesos per any.

         Els burundesos no “pagesos” habiten en general a Bujumbura o en els petits centres administratius  en càrreg de comandants de lloc de Província. Són sobretot tutsi, també qualque hutu, potser en proporció equivalent si bé cap estadística (sortadament¡) permet clarificar aquest punt. Són aquesta petita minoria socioprofessional – els no pagesos – els més beneficiats  de les activitats de l’Estat (funcionaris), activitats comercials, professions liberals i llocs dins l’exèrcit. En el sí d’aquesta minoria, són els Tutsi que han monopolitzat una bona part de places,  particularment dins l’Exèrcit ben segur, però també dins l’administració  i les activitats  econòmiques lligades a la “tramitació del cafè”.

         Aquesta minoria no pagesa i essencialment urbana viu enfora de les colines, i permaneix molt lluny del  camp, el que diuen desiara. Encara que els pares hagin quedat  a la colina – van veure’ls de tan en quan – aquesta minoria urbana viu com si fos a un altre planeta, aillats de la resta del país com dins una bimbolla de sabó (o dins una torre d’ivori). Viu a l’exterior del País. A Burundi, deixar Bujumbura, és anar “a l’interior” del país. El camp és l’interior com si la Ciutat estàs a l’exterior !

         Fou a l’època colonial quan els primers fills dels pagesos ( dels pagesos sobretot benestants, com ja hem vist, de “costum” caps, essencialment tutsi o descendents de família reial) deixaren l’agricultura i començaren a aprendre el francès, el catecisme, i després calçaren sabates.  Avui la “fossa” que separa pagesos  i no-pagesos podria encara essser materialitzada, de manera un poc caricaturista, per el qui separa els qui parlen francès dels altres, els que calcen sabates dels que “van-peu-descalç”...
         Aquests són els signes exteriors de la riquesa que permeten reconéixer, sense risc d’equivocar-se, un urbà d’un rural, un “pagès” d’un funcionari. Ja que no hi ha gaire activitats econòmiques no agrícoles fora dels servicis oferts per l’administració  i el clergat, segon “empresari” del país.

         Aquest antagonisme pagès – no-pagès podria esser-hi des del periode colonial, descrit com una relació administració/pagesia.  Aquella època, el símbol de la submissió i de la participació a l’ordre colonial no eren les sabates, però sí les teles importades que reemplaçaven les antigues  escorces de ficus.   Les revoltes anticolonials dels anys 1920 no divulgaven elles, a mode de slogan de concentració,  fora vestits importats,  fora eines industrials,   fora imposts, moneda i obligacions  ?

         Avui en dia, els agents econòmics no-pagesos són encara tots, o quasi tots,  fills de pagesos. Però la distància que els separa de llurs pares és grossa, el mateix que el menyspreu profund que tenen en general cap a la pagesia i les coses de la terra.  Per a aquells que tenen cotxe, el problema essencial és facil.litar  l’accés en cotxe a la llar de llurs pares per a un dinar o un dematí o un capvespre i retornar a Bujumbura el mateix dia.  Quants de polítics han fet  construir pistes o asfaltar les ja existents per a accedir aviat a la casa dels pares i poder partir més aviat encara  ?    S’endevina aviat  si una família de “pagesos”  té fills a la ciutat i el nivell de vida d’aquests mirant el camí que mena a la porta de la casa...
         Aquest menyspreu per les coses de la terra no impedeix als urbans però reivindicar llurs arrels pageses i participar – a la seva manera – al desenvolupament  econòmic de llur “commune” d’origen. És així que han sorgit, dins nombroses “comunes”, les “associacions per el desenvolupament de tal comuna”, animades pels ressorts de la comuna en qüestió, habitant a la ciutat però fent quelcom per a llurs pares. Malgrat les bones intencions que animen generalment tals grups, llurs accions es limiten a cercar finançaments d’infrastructures (sobretot “pistes” i, quan això és possible, llur asfaltament) i a la transmissió  en paraules d’orde de l’administració i del partit únic Uprona: reagrupament i millorament de l’habitatge (vilagització), arrangement dels cafetals, netetja dels bananers, lluita antierossiva...Aquestes associacions han funcionat com a petits ressons de notables instal.lats a la ciutat, però que, dins llur colina d’origen  han a poc a poc, i parcialment, substituït  les antigues assemblees de notables savis (els Bashingantahe) als quals la població acudia per a l’arbitratge dels conflictes.  Fins al punt que aquesta tradicional i vertadera  institució dels Bashingantahe s’ha vist progressivament reemplaçada pels savis vinguts de la ciutat, vestint sabates i “americana”, però d’eloqüència pobra a més no poder que ha oblidat els proverbis  que formen malgrat tot la riquesa de la llengua kirundi.




Un mercat  




         Substituint els savis de les colines, aquests grups de notables urbans  han fet de la Institució,  autènticament pagesa de les colines, un mecanisme al servici de l’Estat, del Partit, i de la piràmide de la vulgarització agrícola.
         El resultats:  una exasperació de la pagesia.



Quan els pagesos tutsi foren designats com a bocs expiatoris
        
         Còm aquest conflicte Estat/pagesia fou transformat, al manco en aparença, en conflicte Hutu/Tutsi ?  Si es tractava a la base d’un conflicte Estat/pagesos (és la nostra hipòtesi),  quíns són els mecanismes reals o imaginaris que  han conduït a identificar els Tutsi en l’Estat i els pagesos en els Hutu quan la majoria de Tutsi són pagesos i nombrosos funcionaris són Hutu ?  Còm el cafè ha devingut  el “símbol” dels Tutsi ( un cultiu imposat per ells als Hutu ) i els plataners la planta dels Hutu ?  Quín són els ressorts d’aquesta identificació ètnica a aquestes pseudo-categories socioprofessionals ?

         Al cap i a la fi, si els pagesos no estan en la causa dins l’organització de “massacres” de civils,  per què  bastants d’entre ells s’han deixat involucrar-se en tals  matances  ?    Per què pagesos hutu s’han involucrat en matar llurs col.leges tutsi  ?   Es tracta d’intentar comprendre aquest aspecte  particular de la crisi, la més atroç  tal volta, la més difícil d’entendre i interpretar:  per què “pagesos”  han pogut  deixar-se involucrar a assassinar  poblacions civils a priori innocents,  el més sovint pagesos com ells, o quasi, i amb els quals havien viscut sempre en pau ?   Ja que és el primer cop  al Burundi que matances de civils per civils s’ha donat i en gran amplitud. Els “esdeveniments”  de 1965-1966, 1972, 1988 i 1991 estaren més aviat  caracteritzats,  a escala respectiva,  per campanyes de repressió, protagonitzades per l’Exèrcit i totalment desproporcionades als actes comesos els dies abans per alguns civils o grups rebels. Malgrat l’Exèrcit sigui responsable de la guerra d’octubre de 1993 i de la seva gravetat, no és de matances executades per l’Exèrcit de les quals parlam – aquestes són, es pot dir, més fàcils d’interpretar – però aquestes realitzades per civils contra altres civils. Cal  intentar explicar i comprendre aquestes matances, la qual cosa no vol dir justificar-les.



ELS   URBANS

         La primera etapa d’aquesta “identificació ètnica”  ha estat ja evocada. És aquella que veu l’antagonisme pagesos/no-pagesos  transformar-se en conflicte pagesos/Estat. Aquesta primera etapa  es dóna per l’absència d’altres activitats econòmiques. Les persones que no són pagesos tenen per sort esser funcionaris o assimilats a ells (els que treballen per a ells, criats,  “boys, etc.). Es veu també facilitada pel gran nombre de funcionaris implicats dins la política agrícola en sentit ample ( comprèn  tot el que concerna a preparació de l’espai rural, a la repoblació forestal, la protecció de l’entorn i l’administració territorial) Hi ha dues categories essencials de funcionaris dels qual encara no hem parlat: els ensenyants i els soldats. Ja en parlarem.

         La segona etapa és més difícil d’entendre. Perquè l’Estat sia assimilat als Tutsi i la pagesia als Hutu, dues manipulacions d’aquestes categories socioprofessionals (funcionariat/pagesos) han estat, sembla, efectuades:
-         Primera: excluir els Hutu de l’administració. Aquesta fou la realitat després de les matances de 1972. Fou l’època de la depuració ètnica de l’Exèrcit, que després d’aquesta data fou exclusivament Tutsi. Es donà també en el “cos d’ensenyament” golpejat per la repressió, i en altres tipus de funcionariat  (Ministeri d’Agricultura, administració territorial, etc.)  Cal recordar que la repressió tocà igualment i de manera selectiva els alumnes i els liceus Hutu, és a dir els Hutu que mai haurien estat pagesos i que un dia haurien estat funcionaris... Els Hutu  quedaven efectivament i de mode permanent excluïts de l’administració. L’Estat reforçava el seu color ètnic tutsi.  Avui, els funcionaris hutu han sortit  de la generació següent i els menys joves són fugitius de 1972.  Entre les víctimes de les matances fetes per la població després de l’assassinat del president Ndadaye, hi figuren nombrosos ex-funcionaris  de l’antic règim: agrònoms, ensenyants i antics administradors comunals. La major part de les víctimes són tutsi però també bastants Hutu que havien participat a l’anterior règim han estat assassinats;

-         Segona: que els “pagesos” tutsi  no són més que pagesos (¡) o més bé  ells no estan considerats com a pagesos normals, ells no són més completament “pagesos”.  Quína és la diferència entre un “pagès” Hutu i un pagès Tutsi  ?  N’hi ha cap  ?  Als ulls d’un extranger, no. Treballen les mateixes terres amb les mateixes eines i pareix que comparteixen la mateixa misèria. Però les diferències hi són tantmateix, mínimes, però essencials dins el contexte de l’agricultura burundesa.
Entre les famílies pageses tutsi, moltes tenen un fill o un germà a la ciutat, assalariat a qualque lloc, funcionari, soldat o simple guardià de nit, també, però rarement, qualque comerciant. Tenir un assalariat dins la família, qualcú que toca un salari fix a fi de mes, encara que sigui minso, és una sort, quasi un privilegi; i cosa rara, el Burundi no és el Gabón ¡
         És una sort perquè en primer lloc és una boca menys a menjar. Però, sobretot, un  fill a la ciutat, és la possibilitat de donar als que queden a casa  un trocet més gros de terreny per a cultivar. És la possibilitat de conservar algunes pastures durant una o dues generacions suplementàries i per tant  conservar un petit ramat boví. Les regions de Ijenda (a 30 km. al sud-est de Bujumbura)  i del Bututsi (al sud del país i d’on són originaris la major part dels putschistes  del 21 d’octubre) són característiques d’aquest punt de vista. Després de la Independència, l’educació dels fills ha estat una prioritat, una vertadera inversió per a aquestes famílies pageses. Actualment, les explotacions  hi són en promig més grosses (si bé desiguals) que en tota la resta del país, ja que la densitat demogràfica rural  ha augmentat manco aviat  que a les altres regions (els fills han partit cap a la ciutat, al manco molts entre ells).   Són les regions més riques  pel nivell de vida  de llurs habitants. Malgrat  l’acidesa d’alguns sòls, el manteniment relatiu de la ramaderia i de transferència de fertilitat en profit de les terres cultivades permet d’obtenir millors rendiments (blat de moro, mongetes, fesols) i beure encara llet.
         En quant als altres signes d’una relativa folgança (casa gran, mobiliari, materials moderns, vestits, sabates etc. ) tenen per origen  els diners o els presents que els fills assalariats envien a finals de mes o a finals d’any. Dins la dinàmica d’acumulació a nivell d’explotacions agrícoles del Burundi, les fonts exògenes de capital – els salaris – són de gran importància. Són aquests salaris que permeten comprar una vaca (o de no vendre les darreres que els quedaven), són també una o dues parcel.les suplementàries, són ells els que permeten contractar un jornaler o un obrer agrícol permanent que remplaçarà la força del fill funcionari. Aquestes fonts de diners exteriors  a l’explotació intervénen llargament doncs en la diferenciació “pagesa”. Les visites efectuades pels pares a la ciutat des de la colina són també de gran importància i susciten nombroses gelosies, sobretot quan els “urbans” arriben en cotxe ¡
         Al cap i a la fi, aquestes fonts d’ingressos extra-agrícols permeten també a aquestes famílies pageses enviar els germans petits i les germanes a l’escola en condicions favorables i en l’esperança que ells podran tenir també, un dia, una bona situació.
         Es sap que l’accés a l’Educació  ha estat sempre un tema altament sensible en el Burundi. Durant molt temps i fins a un passat recent, els nins hutu i els nins tutsi no tenien les mateixes avantatges d’èxit en el “concurs nacional” que dóna accés a l’Escola Secundària. Durant molt temps, els nins hutu quedaven aturats en aquest nivell. Entre els que superaren l’obstacle, molts foren  assassinats  pels soldats al 1972. Per a les famílies afectades, era tot el que suposava un fill dins la Secundària que s’enfonsava, incloïnt la sort d’una emancipació de tota la família pels mecanismes evocats abans.




Nous habitatges

         Avui, els alumnes ja no són triats com ho feren en el passat. Però la “sort” és encara desigual per raons essencialment econòmiques. Quan  dins la major part de “comunes” burundeses, les classes estan superpoblades i els ensenyants estat restrets a la “doble vacació”, les escoles de certes regions poblades majoritàriament per Tutsi gaudeixen de millors condicions: efectius raonables per classe, possibilitat de passar tota la jornada a l’escola (simple vacació) i, en conseqüència, les taxes d’èxit notablement superiors en el “concurs nacional”, i un ample accés a les activitats no agrícoles...
         Hi ha dins els “progroms” d’octubre on moriren desenes d’escolars i liceus tutsi qualque cosa que evoca una voluntat de venjar els liceus de 1972, i, amb ells, totes les famílies pageses que cap dels seus ha  superat el concurs nacional i proseguit estudis a Secundària. Nins agafats com a bocs expiatoris i assassinats salvatgement, perquè...ells tingueren èxit a l’escola¡
         Els pagesos tutsi, són ells pagesos  ?   Ben segur ¡  mai la història  ha fet d’ells un grup a part i que suscita jalosies, un grup assimilat  perquè  són parents de la minoria no pagesa que ha presidit els destins del país.
         Pels extremistes hutu, es comprèn perquè aquests pagesos han pogut servir de boc expiatori. Fent-los els aliats objectius del poder d’ahir (de l’anterior règim), fent-los al mateix temps els responsables de les “novetades” de la política agrícola, de les injustícies i dels crims quedats impunes del passat, del putsch  del 21 d’octubre.
És per això que els extremistes hutu, partisans de l’exterminació física dels Tutsi, no ha tingut per mal agrupar darrera ells certs pagesos hutu exasperats per tants d’anys de política agrícola autoritària, per tantes injustícies acumulades, i possats furiosos per l’assassinat de LLUR  President i del somni de canvi que ell encarnava. La injustícia a llançat els pagesos dins els braços d’aquells – no-pagesos – que pretenien venjar-lo estenent les matances. Ja que els extremistes hutu, ells només, no obren per a l’emancipació dels pagesos i la posada en càrrega per ells mateixos llur destí...



El Llac



Els extremistes  hutu i tutsi, per a mantenir l’ordre establert

         Els discursos extremisten es recolzen  damunt una lectura purament ètnica de la història, de la política i dels problemes lligats al desenvolupament econòmic del país, llançant-se mutuament les contra-veritats més estrafalàries. Aquest tipus de discurs, com totes les retòriques extremistes, té el “mèrit” de simplificar terriblement una realitat extremadament complexa. Permet igualment d’enmascarar els antagonismes socioenconòmics, les relacions socials i les conseqüències de tries polítiques efectuades en matèria del desenvolupament econòmic. Els extremistes cerquen sobretot conservar llurs privilegis, per uns, remplaçar aquests, pels altres. Pels extremistes hutu, la construcció d’un “Burundi nou”, tal com podien somniar els pagesos de les colines, no està a l’ordre del dia ni hi ha estat mai.
         És per això que cal minimitzar les responsabilitats dels oficials i de l’Estat-major, que han possat el capell de la tentativa de putsch i de la repressió a soldats rassos qualificats precipitadament d’irresponsables. És igualment massa simple evacuar d’un revers de mà el problema  de la responsabilitat de certs caps polítics o administratius dins les matances de civils tutsi, posant aquestes atrocitats en el compte del furor “legítim” del poble burundès.
         Aquí està l’aspecte més horrible de la crisi d’octubre 1993, i el més preocupant pel futur. Abans, durant i després de la crisi, els membres de l’elit burundesa han conscientment utilitzat i amplificat els antagonismes socioeconòmics, els han etnitzat a plaer abans de recuperar els dividents polítics al preu d’un bany de sang generalitzat però molt simplificador per al qui té interés a negar els vertaders problemes dins la inextricable qüestió ètnica.
         La minoria no  pagesa (l’elit urbana de la qual hem parlat) i aquells que hi estan emparentats són els que tenien més a perdre de la redistribució de cartes que el candidat Ndayaye prometia durant la campanya electoral. Una petita fracció d’aquesta minoria ha llançat el país dins un bany de sang, per a conservar els seus privilegis. Però quí eren els privilegiats d’aquesta minoria amenatzats per les reformes empreses pel President Ndayaye  ?
         Per a començar, es tracta d’aquest accés prioritari a l’administració (en tots els nivells), privilegi pràcticament exclusiu després de 1972 però compartit després d’alguns anys gràcies a la política més equilibrada del president Buyoya. Després de la transmissió de poder del 10 juliol 1993, cap membre d’aquesta elit urbana no ha retornat a cultivar la terra com ells podien tèmer. Però el “cop de granera” donat durant els primers mesos de “Burundi nou” tenia perquè inquietar un poc tots aquells pels quals els privilegis constituïen una sort de dret adquirit. Els estudiants, en majoria tutsi, però sobretot convençuts de formar part ja de la classe dirigent, han estat els primers a refusar el veredicte de les urnes, a demanar l’anulació de les eleccions i a reclamar la interrupció del procés democràtic qualificat per l’ocasió de purament ètnic.
         L’amenaça s’estenia a tots els nivells de l’administració (comprent-hi l’Exèrcit per raons polítiques evidents) però també a tots aquells, guardians de nit, cuiners, etc. que tenien un treball estable per què ells eren parents dels altres i, amb ells, les fonts de tornar complementàries pels parents i germans i germanes que havien quedat a les colines. Una vasta xarxa de clients, surtida durant tres decenis independents, estava al punt de trencar-se o parcialment debilitada per les reformes del nou govern i la sortida d’una altra xarxa de clients, semblant a la precedent però en competència.
         Es parlava igualment, durant els mesos que precediren la tentativa de putsch, del problema territorial, semblava exacerbat  pel retorn al país dels refugiats que havien fuit després del 1972. No hi ha un problema territorial al Burundi, sinó molts: han de ser analitzats separadament.



La   KIBIRA



         Hem evocat ja l’existència de desigualdats teritorials dins les colines burundeses, i llurs causes certes. Però, dins el conjunt, les estructures territorials són relativament igualitàries a Burundi, comparant-les a altres en vigor dins altres països. Si algunes regions de domini tutsi estan caracteritzades per explotacions de més gran talla per les raons que ja sabem, no es tracta, ni de prop, de grans dominis que es podrien oposar a petits trocets mantinguts pels agricultors hutu ¡  Ens pareix un poc simplista explicar la mort del veïnat per l’únic desig, per altra part legítim, de marcar les fites territorials engrandint el terrenys a costa del veïnat.
         El retorn dels refugiats de 1972 posava un altre problema. Dins les regions més afectades per les matances de 1972, molts d’agricultors tutsi (i també hutu) s’havien instal.lat o engrandit sobre les terres dels morts o dels que havien fuit. Al retorn dels refugiats, començat anys abans i accelerat per la política de retorn del president Ndayaye, es posava el problema del retornar aquestes terres, vint anys després, als antics propietaris. Favorir la reinstal.lació dels refugiats a les “terres seves”, era prendre el risc de provocar l’expulsió dels ocupants i un nou refluxe de refugiats pagesos caçats pels altres pagesos. Algunes famílies foren caçades fins al punt de judicis populars expeditius durant els mesos d’agost i de setembre de 1993. Malgrat els discurs apaciguant del president Ndayaye a Makamba (alguns dies abans del putsch), aquest retorn massiu de refugiats feia por, alguns pillatges foren llargament  mediatitzats per l’oposició.
         Però “el problema territorial” no acaba aquí. Una vegada més, la seva cara ètnica dissimula el fons del problema, aquell dels acaparaments territorials fets pels agents econòmics no-pagesos, en particular els antics dignataris del règim, siguin tutsi o hutu. Posar en plaça aquestes espoliacions realitzades en detriment de la pagesia (plana de l’Imbo, regió de Rumonge per citar alguns exemples) inquieta sobretot  més als militars “putschistes” i llurs aliats que l’expulsió de pagesos caçats en llurs terres pel retorn dels refugiats ¡
         Durant els cent dies del seu govern, el President Ndayaye no tenia les mans lliures per motiu de l’amenaça omnipresent  d’una interrupció del procés democràtic per l’Exèrcit. Es sabia que l’Exèrcit rebutjava la reforma d’aquesta  institució, reforma indispensable per a apaivagar els conflictes i el retorn de la confiança de la pagesia amb l’Exèrcit. Hom s’imagina els termes de regateig  a la democràcia als quals s’entregaren certs responsables de l’Exèrcit: fora reforma sinó... Però la reforma de la institució militar no era, tal volta, l’únic desafiament de xantatge. Com tota espera, i malgrat les promeses electorals dirigides als pagesos pel candidat del canvi, la política agrícola segons l’estudi al ministeri d’Agricultura semblava tant confusa a seguir...després de trenta anys. Es tractava igualment d’una concessió encarregada a l’Exèrcit i als dignataris del règim anterior?   El statu quo, la continuïtat més absoluta en matèria de política econòmica era també una condició imposada per la jerarquia militar al govern de Ndadaye ?

         L’extremisme hutu ha marcat dos punts gràcies al putsch d’octubre i, paradoxalment, gràcies a les matances de civils tutsi que l’han seguit. Ja que davant l’amenaça d’una exterminació física de la minoria tutsi, aquests darrers (s’hi comprèn aquells que havien acceptat l’alternança democràtica) s’estrenyen les línees darrera l’Exèrcit, presentat globalment com el darrer mur del genocidi. En conseqüència, la reforma indispensable de l’Exèrcit és rebutjada i emportada a les calendes gregues. Al mateix temps, no està preparat  reflexionar sobre la gènesi socioeconòmica del conflicte ètnic i els medis per a resoldre’l...
         Les corrents més dures s’han curat en salut amb una rapidesa desconcertant. Llur tesi era que la minoria tutsi i l’Exèrcit no acceptaria mai les reformes proposades pel FRODEBU  i que només una estratègia violenta tendria la sort de triomfar. Els esdeveniments li donen desgraciadament la raó.










El CNDD de Lleonard NYANGOMA


         Després de molt temps, els extremistes del  Palipehutu (Partit d’alliberació del poble hutu) recuperaren pel llur profit, i sense gran mal, el descontent de la pagesia fent propaganda, per exemple, sobre el tema del cafè (campanya d’arrabassar, incendi de parcel.les, ajudades justament pels de la palla) o de les reforestacions (igualment incendiades).
         Però els extremistes hutu  són ells  portadors d’un projecte de societat realment nova  ?  Res és menys segur. Escapats de les matances de 1972, han viscut sempre en els països limítrofes o a Europa els més diplomats  o amb més sort. . Alguns havien estat ells mateixos funcionaris (ensenyants, agrònoms, administradors comunals) després d’alguns anys o a l’ocasió dels canvis vinguts després del juny 1993. Dins el conflicte Estat/pagesos, els extremistes hutu són d’aquells que viuen d’un salari que ells reben de l’Estat, és a dir de la renda cafetera, de les taxes comunals, etc. A l’hora que les portes dels privilegiats els estaven obertes, llur discurs estava ben lluny de posar en qüestió els privilegis de l’elit.  No són  aquells que denuncien les desigualdats i posen en qüestió les relacions de dominació de les quals són víctimes, dins els més nombrosos, els pagesos burundesos.
         El discurs extremista hutu els permet tapar, als ulls de la pagesia, la hipocresia de la qual ells són actors. Senyalar amb el dit els pagesos tutsi i sugerir el matar-los constitueixen la manera més eficaç de tapar l’extraordinària continuïtat de relació Estat/pagesia de la qual són portadors...
         Per altra part, la situació era tant diferent la Rwanda del general Habyarimana  ?    La  minoria no pagesa era majoritàriament hutu. L’Estat estava en mans dels Hutu, al manco en mans d’una petita minoria d’entre ells sorgida dels clans pròxims a la família presidencial. Política cafetera, vulgarització agrícola autoritària i acaparaments territorials pels responsables de l’Exèrcit i del partit estaven, tot com a Burundi. També el lot de pagesos rwandesos, i això, malgrat la revolució “social” de 1959. Les frustracions de la pagesia eren grosses, així com la seva exasperació.

Tantmateix, no era contra aquesta minoria despòtica que s’aixecaren les milícies, sinó el boc expiatori tutsi que l’Estat, el partit i els mitjans de comunicació designaren després de molts anys de propaganda.








Hi ha motius per l’esperança ?

         Una paret possible contra la pujada al poder de l’integrisme ètnic i el seu seguici de violències era (i continua malgrat els esdeveniments d’octubre 1993 al Burundi i el genocidi rwandès de la primavera 1994) la posada en qüestió d’aquesta relació de dominació absoluta Estat/pagesos  per una reforma profunda de la política agrícola, agafada en sentit llarg, és a dir, dins el contexte burundès, de la política de desenvolupament dins el conjunt. L’absència de reforma – la continuïtat – serà la pitjor de les alternatives. No deixarà de  provocar ràpidament:
1.- Una amarga decepció per als pagesos que han votat pel president Ndayaye, decepció fàcilment recuperada per aquells que mai han cregut que el FRODEBU anàs a canviar qualque cosa...
2.- una radicalització de la classe política pròxima al Frodebu, que no estarà gaire a escollir, per a retrobar un semblant de legitimitat, que designar, de bell nou, bocs expiatoris...
3.- una crispació seguritària de la minoria tutsi, reunida en torn del seu Exèrcit i cada cop més hostil a la mínima reforma.

Però aquells que s’oposen més violentament a les reformes (els putschistes i llurs simpatitzants, el conjunt de la minoria tutsi després del 21 octubre) són precisament ells mateixos que condueixen el seu propi grup al desastre. Avui, la única política eficaç de protecció dels minoritaris (la minoria tutsi) consistirà sens dubte en una profunda reforma econòmica conforme als interessos de la pagesia...
Els proveedors de fondos tenen també llur part de responsabilitat dins la pujada de l’extremisme ètnic al Burundi. Preocupats  al punt més alt per mantenir grans equilibris macroeconòmics, s’han quedat cecs davant la situació del pagès burundès, que representa tantmateix més del 90% dels actius d’aquest país. La única preocupació dels proveedors de fondos, un cop passada la sorpresa de la victòria del Frodebu del 1 juny 1993, era  jalonar la transició política d’una absoluta continuïtat en matèria de política econòmica...El Burundi, bon alumne del FMI...

Malgrat aquesta esperança trencada amb l’assassinat del seu president, malgrat l’exasperació dels pagesos, les injustícies acumulades i els crims del passat queden impunes, la inmensa majoria dels agricultors burundesos no ha deixat arrastrar a matar els col.legues tutsi. Dins nombroses “comunes”, el putsch del 21 octubre 1993 no ha provocat represàlies, en particular dins la major part de la franja oest. Aquestes comunes eren tantmateix el teatre de les lluites polítiques exacerbades. Considerades per l’anterior règim com zones “de risc”, elles han votat al 90 o 95 %  pel candidat Ndayaye a les eleccions del 1 de juny. Els refugiats  rwandesos tutsi presents dins aquestes “comunes” (província de Cibitoke i Bubanza per exemple) podrien haver servit de bocs expiatoris, ells també, si certs extremistes haguessin atiat el foc  com fou el cas en certes comunes del centre del país. Però les poblacions quedaren en calma, donant prova així d’una maduresa política incontestable. Els responsables polítics i administratius del lloc foren potser més lúcids i més coratjosos que a altres parts. Contrariament pel que s’ha pogut sentir, les regions més tocades per la repressió anti-hutu 1972 no han estat el teatre  de matances anti-tutsi a l’octubre 1993.
Al cap i a la fi, cal encara remarcar, dins les regions més afectades per les matances, les innombrables  manifestacions de solidaritat testimoniades aquí i allà  entre Tutsi i Hutu, els uns amagant i protegint els altres als moments de pitjor perill.
L’engranatge de la violència no és doncs una fatalitat. Aquesta seria un motiu d’esperança si, després del primer trimestre 1994, les milícies urbanes pro-tutsi no haguessin emprès la purificació ètnica a Bujumbura rondant per les poblacions hutu dins les colines o més enllà de les fronteres, si l’Exèrcit i l’oposició  no s’haguessin llançat a una reconquesta desencarnada del poder, si els extremistes hutu no haguessin optat per la lluita armada a fi d’imposar pel terror els resultats de l’escrutini de juny 1993.
Els pagesos, ells, es troben des de llavors entre dos focs.