ENTRE DEUX MONDES

M I C H E L     K A Y O Y A

Entre  dos   móns

SOBRE EL CAMÍ

DEL DESENVOLUPAMENT

Aquest llibre no és una crítica.  És un crit.

         Un crit que desperta la joventut dels nostres països, una crida de socors per a combatre des de l’interior, el subdesenvolupament.

         Per a tornar belles nostres terres rioleres de sol, d’alegria i de bellesa.

         Demand al lector èsser molt indulgent per a un crit tan xocant, tant estrident.  Vé d’un cor que estima,  d’una boca  que no té vergonya per al bé dels seus germans.

         Aquest texte pot ajudar a tot home jove, al desenvolupement.

         He volgut que siga una meditació per a despertar l’orgull dels meus germans.

“Estimar,  l’home,  fer-lo  sà

Instruir-lo,   fer-lo conscient

Educar-lo,   desenvolupar  en  ell

Sentiments  de  solidaritat

Fer-lo  digne,   lliure

Capaç  de respondre  al seu  Destí  d’infinit

Això  és  la  Caritat”

      (“Sur les traces  de mon   Pare”)

ADVERTÈNCIA

         Aquest texte és una carta. Ella respon a la que el meus nebots i nebodes han tingut la gentilesa  d’enviar-me, quan al 1968  les Presses Lavigerie de Bujumbura publicaren el llibre titulat “Sur les traces de mon père”  (Seguint les petjades de mon pare).

            Al primer moment, volia expedir-lis un petit mot  a lo aviat,  però, rellegint, diversos cops, llur encantadora nota, vaig decidir donar-hi una continuació més reflexionada.

                   Vet aquí tal qual  aquesta petita carta:

                                      Kibumbu, 31 / 12/ 1968

        

         Mols estimat Oncle Michel,

    Tu saps, nosaltres hem tingut l’idea d’escriure-te en conjunt, per a explicar-te els nostres desitjos. Avui, a mitjanit, comença un altre any, 1969 – Que Déu et concesdesqui tot allò que desitges.

  

   Bé que l’àvia estigui malalta, ella ha dit que ha d’anar a la Missa, demà. Ella hagués desitjat assistir a la teva Missa, però tu ens has escrit que no vindràs fins més endavant.

   No t’amagam que hem estat molt orgullosos de tu, aquest any. El teu llibre ¡

   Encara ahir, hem devorat passatges sencers. Ha estat dins la petita cambra de Colette. Tu has dit tant belles coses sobre l’àvia. Li hem demanat que ens cantàs una cançó de bressol. Ha accedit a reproduir aquella que tu aportes tal com ho fas tu. és vertaderament bonica i en francès rima molt bé.

  Simò es diverteix espigolant tot el que dius de l’avi.   Despusahir, ell ens

ha ofert una olla de cervesa. Ell, somrèia en silenci quan ens mirava beure com al.lots pucers. No creu que s’entengui tot. Tots aquests “ismes” que ens parles. Això ens embulla.

         No podries parlar més simplement ¡  Les filosofies, això ens depassa – Simon  pot comprendre – nosaltres, no ens interessa. Saps que ens agradaria conversar una nit sencera. Nosaltres encara estudiam i ens agraden les coses precises i tu només t’agrada filosofar. Si haguessis posat una pàgina sencera sobre les virtuts de l’home, de la dona, del jove de l’al.lota; els defectes a evitar, les qualitats a cultivar ¡

         Cites sovint  ubuntu, ubufasoni, ubwitonzi   i no dius què és això. Amèlia diu que durant el recés que vengueres a predicar hauries dit que  nosaltres  s o m   u n a   g e n e r a c i ó     s a c r i f i c a d a – Què vol dir això ?

         Tu creus que l’àvia, quan ella era jove tenia una millor situació,  llavors que ella no sabia ni geografia, ni ciències. Ella no sabia ni llegir, ni escriure? Nosaltres al manco conéixem Demóstenes, Descartes, Karl Marx, Aimé Césaire… Nosaltres parlam francès, anglès. Nosaltres ens podem casar lliurement, mentre que ella no havia conegut l’avi  abans de la nit de noces.

        

         Hauríem de parlar de tot això i posar moltes qüestions – però es fa nit,  no tenim més espelmes per a aclarir-nos.

                            Fins prest doncs, estimat Oncle,

Simon, Vincent, Jeanne, Marie, Colette, Amèlie.

Mugera,  març 1969.

Molt estimats,

         Acab de conéixer el vostre mot molt amable. Us retorn els meus millors desitjos per al 1969. Cuidau bé ma estimada mare i mon adorable pare.

                                                        Sí, els meus amics

                                                        Sí, els meus fills

                                                        Nosaltres som sacrificats

                                                        Fruit d’un reencontre de cultures

                                                        Generació de transició

                                                        Rebrots desconeguts pel passat

                                                        Poncelles encara sense nom

                                                        D’una cililització que neix

Vosaltres no el podeu comprendre

El meu llibre.

És un crit

El crit no du a fora més que el seu eco atenuat

El meu crit és fortament incomplet

Dins mi, és llamp

Dins mi, és tempesta

El que heu llegit,

Amics meus

No és més que l’eco

L’eco atenuat en la seva expressió

En el seu verb extranger

Mots de França poc assimilats. 

PRIMERA  PART

CANTS

DEL

DESPERTAR

Preludi

SACRIFICATS PERÒ DEMPEUS

Te’n recordes, Colette

Era el 1961

Jo tornava

Després de tres anys d’absència

                            Venia de veure la civilització

                            Venia d’agafar contacte amb el moviment

                            El moviment calculat

                            El moviment mesurat

                            Tres hiverns, tres estius

                            Tres anys amb vacances previstes

                            Dies lliures molt temps abans catalogats

                            Recreacions cronometrades

                            Després del menjar, trenta minuts

                            Durant el mes, quatre diumenges

                            Al cap d’un any, quinze dies

Comprens, Colette, el temps, dins un país tecnificat, és el diners.

Venia de viure la civilització

Venia de viure amb homes que fan feina

                            Tot el temps

                            En tot moment

                            A cada instant

                            Homes que ataquen la natura

                            La destrueixen

                            La canvien

                            La transformen

                            La milloren

Homes, a ca’ls quals el fatalisme  – aquest eix d’estancament – troba poques petjades dins llur vida compromesa.

                            Ho comprens tu, Simon,

                            Jo tornava tot un altre

                            Em sentia canviat

                            Em vèia transformat

                            Sense  poder però, definir-me

                            Colcant sobre dos móns

                            Estava desequilibrat

                            En 1958, havia sortit

                            Havia deixat el meu món

                            Aquest món que té por

                                               de la natura

                                               de les lleis

                            Aquest món de mites

                            Aquest món de costums intocables

                            Aquest món de l’apatia social

Havia nat amb una sort de respecte i d’un pudor quasi religiós

Respecte a la natura misteriosa

Respecte a les lleis mal conegudes de la interdependència dels essers

Un pudor davant el Destí.

Havia sortit d’aquest món que era meu on

                            la peresa

                            la despreocupació

                            la dimisió

                            la resignació total

Havien forjat en mi i dins els meus

Actituds que frenaven tota energia

                           

                            de renovació

                            d’adaptació

                            d’imaginació creadora

Havia deixat per a un temps aquest poble estimat

On l’home té el lloc per fer l’Història

                  

                            La sofria

                            L’esperava

Ajagut cap al passat

Nodrit de llargues jornades

                            I d’anys

De nostàlgies il.lusòries

                            D’un passat per a ell

Meravellós

Ideal

Per retornar

D’un passat mal definit

Un passat perfectament equilibrat

Més dins la seva imaginació que

Dins el desenvolupement real de sa història

Tu l’has, en efecte, après, estimada Amélie, dins els teus cursos de Història

El nostre poble no havia conegut sempre aquesta dimisió davant la vida

Aquesta “beata” admiració davant la tècnica occidental

Aquest refús a  comprometre-se massivament dins els camins-novells de la via del desenvolupement

                           

                            El treball

                            La ramaderia racional

                            L’estalvi

                            La nova medicina

                            La vida al país del progrés.

PASSAT GLORIÓS

Encara Veig aquest  primer grup d’homes

 el que ha envaït després

                            Nostra Pàtria

                            Nostra estimada Pàtria

                            Nostre sòl

                            Nostres parcel.les de terra

Tenien imaginació creadora

                            Aquests

Sabien on instal.lar-se

Un exemple impressionant

                            Mugera

Entre el Ruvubu i el  Ruvyironza

Sobre les colines protegides per aquests rius

Defensables amb poc esforç

Contra enemics eventuals

                            Allà

S’han instal.lat durant “segles de temps”

Tallant la pedra amb la pedra

Imaginant ganivets, destrals, llances afilades

Abatent porcs-senglars i hipopótams que infestaven els rius i serpentejaven majestuosament a través dels boscs  fins llavors verjos.

Amb coratge

Constantment

Baix un sol equatorial

Han contribuït a preparar aquest bell país rioler que orgullosament nosaltres habitam

A penes el foc trobat

                              desenterrat

                                               fus

A penes el foc creat per la poderosa imaginació de l’home

Amb coratge

L’home, aquest murundi primitiu, vigorós,

 ha atacat l’immensa “selva”

                            terrible,

                             amenaçant

l’ha allunyada pel ferro i pel foc

El país ha estat habitable,  arable

Ha crescut herba fresca

Pastures immenses, sense límits

Un tapís de verdor era uniformement  estès,

Sobre colines inviolades, belles com reines,

Inclinades com una verge que saluda son pare.

Aquest espectacle que ha estirat les belles vaques orientals

Aquestes bèsties esveltes com cavalls de carreres

Majestuoses  com la reina de Saba

Arribats a aquest país de somnis, llurs pastors no han continuat més llur viatge mil vegades secular

Nòmades que ells eren

                   s’han instal.lat

                   s’han assegut

                   han mogut conversa

                   han après la bella llengua

                   La gojosa llengua  que  canta

                                                 la polidesa

                                                 i l’esperit

Ells s’han habituat als costums de l’home sedentari

Han menjat la mongeta cuita, el blat de les Índies torrat

Han gustat la pasta calenta de l’éleusine mòlta que rellisca com una pomada daurada  dins la gorga refrescada per la llet espumosa de vaca – el  vi de  bananes alegra animosament els homes

El gros Tam – Tam ressonava

Tots ballaven llur alegria dins l’existència.

Eren homes virils

Sans de cos i d’esperit

                            Calia veure’ls: talla dreta

                            Cap ben alt

                            Col.locat damunt espatlles  flexibles

                            Posat en relleu per un coll lleuger

                            Ornat pel Kirezi llegendari

                            Cos lleuger,  llis

                            Entretingut per la bona mantega aromàtica

                            Que mantén un home

                            Disposat

                            Alerta

                   Lluny d’aquesta greixor d’un esser retut,

                   abans d’hora, per trista vellesa.

El vestit, no estava mans fentes, -  no el mendicava –

Un home que mendica un vestit ¡   Decadència ¡  -

-         El s’inventava. El se fabricava.

La branca d’Imana era tallada, escorxada –

Un treball curiós preparava aquesta escorxa rudimentària i en feia un vestit digne  d’home.

Vosaltres ho veis encara, estimada Colette, aquests arbres  gegants l’escorxa dels quals abillà nostres pares – Aquestes urostigma, aquestes chlamydodora Warb, aquestes Schimperi  Hochetas, ficus gegants  de l’Âfrica Central.

PRIMER   CANT

SALUT  A   TOTS   ELS

“BAGABO”    D’ÀFRICA

Jo vos salud, Talladors de pedra infatigables que heu donat naixença al meu poble.

De vosaltres salud la resistència

De vosaltres salud la musculatura

De vosaltres l’amabilitat simple i gojosa

De vosaltres l’acollida càlida sense càlcul mesquí d’homes caiguts baix la dominació dels diners.

De vosaltres el coratge

                            el riure sà

                            sonor com la vibració d’un metall pur

De vosaltres el bon somriure africà

                            no alterat

                            no corromput

                                     expressió d’un cor recte

                                      simple

                                      net

                                      emanant clar com l’aigua

                                      d’una font sense brutícies.

De vosaltres el bon esperit

El vertader bon esperit de Ubumwe

De ubumwe -  Comunió

De ubumwe -  Col.laboració

De ubumwe -  Entesa

De ubumwe -  Acollida

De ubumwe -  Compromís Comú

Calia conjuntament inventar el foc

Calia conjuntament forjar destrals i matxets

Calia conjuntament travessar els perillosos pantans de la Lumpungwe arriscant de deixar al darrera un rosari de màrtirs del coratge.

Jo vos salud estimats pioners dels quals la penetració silenciosa dins aquest país de somnis ha creat aquest illot de ubuntu que és el meu país.

Jo vos salud infatigables paisans, joiosos, rient com infants en estat de gràcia, vivint la vida d’home per esser cèl.lula de poblament.

Jo vos salud incansables pastors, delicats com el vedellet encara sense pèls, suportant sense queixa fam i misèria per a guardar intacta la guarda de la qual el país es glorifica.

Oh tots vosaltres.  Oh grans dels quals la sang córre alegre per les venes de mon pare, a vosaltres vos salud i vos estim.

Oh tots vosaltres. Oh nobles Bagabo dels quals l’orgull negre es desperta en la meva ànima d’adolescent, jo vos admir.

Que vosaltres sou superbs, Nobles Bagabo,  homes “dominant”, “mestrançant”,  armats de llances i virtuts.

Un home sense llança ¡ sentiria la vergonya d’una verge nua, la por d’un soldat desarmat, el terror d’un presoner fermat pel temor del Destí.

Un home sense virtuts ¡  moriria avergonyit com el cus vell dels pigmeus, picant com un poi davant el qual es tapa la cara.

Oh tots vosaltres pilars de la moralitat, jo vos salud.

Salud en vosaltres tota la virilitat humana – salud en vosaltres tota la noblesa d’aquest animal magistrat, d’aquest animal jurídic, d’aquest animal espiritualment amorós que és l’home.

Oh vosaltres  nobles tots  Bagabo d’Àfrica

Dempeus

Donem al nostre país

                   l’orgull

                   el vigor

                   el coratge

                                      de construir-se ell-mateix

SEGON  CANT

SALUT

A TOTES MES GERMANES

DONES DIGNES

DIGNES MARES

 

Jo vos salud dona

Dona orgullosa d’esser dona

Dona orgullosa de’esser mare

que el destí jutjà digna d’esser guardiana del secret

                                      el gran secret de la vida

                                      el gran secret de l’encant

                                      el gran secret de l’acollida

                                      el gran secret de l’Amor

Jo t’admir oh tu,  ma germana, dona d’aquest home  fètid, tallador de pedra

Tu que has sabut adaptar-te a ses mans rugoses

Has sabut fer-te al seu cor sense sentiments,

al seu esperit  sense expressió d’amor formulat

Admir el teu silenci, la teva espera, l’abandó del camí dels capritxos, signes inequívocs d’un esser superior, prop del vi.

T’admir oh tu, ma germana, que el Destí col.locà com esposa de segon lloc d’un polígam d’abans.

Comprenc ta gelosia, la teva enveja

Vener ta paciència, l’atracament feroç als teus fills , ta providència per a guardar  la llar.

Estim en tu aquest compromís  resolt dins la vida

Aquesta fidelitat orgullosament guardada de cara al teu home del qual tu conéixies tantmateix el cor repartit.

Jo et salud oh germana meva

Et salud oh  mare

Oh tu de la qual la cara fou modelada per un esser sense impaciència

Oh tu de la qual els trets dolços han fascinat els que passaven.

Els teus ulls són tot maternals, els teus gests delicats  -  Res d’impulsiu – Res d’impacient –

La teva mirada baixada  no en signe d’una  inferioritat  insconscient sinó en estat d’interioritat tota divina.

El teus llavis tot purs, modelats sense artifici per Imana el Déu de la Mesura i de la Bellesa.

Coll de zebra, coll de gasela que el Kirezi ha fet llegendària.

Jo vos salud dona sense artificis

Vos reconec entre mil,  fortes  com els essers mascles

Dempeus dins la vida, Dempeus davant la vida

Com davant  l’obrir-vos un camí dins l’existència.

Jo te salud Mare digna i bella entre els teus fills

Oh tu que no envelleixes, oh tu que no moriràs, mare per a sempre d’una vida renovada.

que sou belles, germanes meves, quan amb l’olla damunt el cap entonau un càntic.

Vos semblau llavors  a aquelles deesses a les quals els Grecs erigiren estàtues.

que sou belles quan amb les dues mans juntes presentau la canasta de la pasta calenteta amassada dins la joia.

Allà tota la delicadesa femenina envaeix vostre esser de carn i d’esperit i imposa a qualsevol l’admiració. L’adoració de tot el que hi ha de diví dins aquest gest de veritat.

Jo vos reconec entre mil dins vostres preocupacions per l’altri. Per la llet sagrada reservada al Pare. Per les petites canastetes tancades, amagades amb cura dels ulls indiscrets.

Jo vos salud, oh coratjoses, vosaltres que, sacrificades al costum, no heu gemegat.

Jo vos estim rient, jo vos estim plorant – abandonau  per sempre la presència del pare-estimat, i acceptau encontrar-lo com un estrany –

Vos aventurau dins el desconegut, el misteriós – Coratjosament  afrontau el perill i el Destí  vos jutja dignes d’esser Mares com Mamà.

                   Somrients

                   Receptores

                   Treballadores

                   Consumides

Cada dia l’aigua

Cada dia la llenya

Cada dia la neteja

Cada dia preparar la casa

Cada dia la conquista d’aquest animal potser egoísta que és el marit

Cada dia la civilització dins aquesta terra novella  mancada  de delicadesa

Cada dia l’espera

Cada dia a l’escolta dels nous secrets  de la vida.

TERCER  CANT

SALUT

A TOTES MES GERMANES

DEMPEUS DINS LA VIDA

Jo t’assegur, estimada Marie, que les vertaderes barundikazi dels temps passats, com les dels temps presents,  són encantadores.

Has llegit dins molts llibres i és potser la tendència que la jove actual cerca la felicitat per sí mateixa – la felicitat sentida – la felicitat després de molt temps sabuda, teòricament, amb  totes ses dimensions – és per això, que quan manca, és una catàstrofe.

La felicitat no és un fruit madur que es cull. És un fruit verd que madura – És una flor que es sembra, es rega i es talla. La felicitat està més en el do que en la recepció.

Actualment la jove parteix dins la vida  cap a un home que ella pretén conèixer – Es pot conèixer de veres  un home a l’edat de 18 anys ?

A l’edat on l’home torna petitament ell-mateix.

Ella parteix conscient de rebre son complement – un complement directe – un complement, creu ella, tallat a sa mesura – Ella parteix dins la vida com segura d’ella mateixa. Ella no plora més –

Ella no guarda més el silenci sagrat de l’home que puja damunt l’altar del sacrifici.

Ja no hi ha en ella misteri.  Ella somriu – Ella riu – Ella parla – contenta a la fi d’alliberar-se – no abans – i acaparar el seu home sense defectes ¡

Sí, Marie, la jove actual, amollada de tota lligadura, està més segura – Ella no tindrà més la molèstia del vel nupcial – Per què un vel?  Tothom ja  la coneix – el seu promès, la seva sogra, el seu sogre, els externs – Ella ha parlat a totes les boques – Tothom l’ha vista.

La jove actual ho sap tot – Ella no necessita la sogra  per al seu “Noviciat” de sis mesos – què ha d’aprendre encara ?   Ha passat tres anys a l’Escola d’Oficis ¡ – Ha devorat sis folletets sobre “nuviances”, el Matrimoni i l’amor ¡  Ella s’ha vist dotze mesos amb el seu estimat ¡

                   I  l’espera

                   I  l’abandó

                   I  l’acollida

                   I  la paciència

                   I  el silenci

                   I  la vida

                            On l’aprendrà ella ?

En té necessitat ?

Cant

Oh tu germana meva, filla del meu poble

Tu parteixes amb incertesa, i això és bo

Tu parteixes humil, i això és gran

Humil dins el teu ordre

Humil dins ton rencontre

                   de l’home a conquistar

                   de l’home a  aprovisionar

                   de l’home a moderar

                   de l’home a civilitzar

                            per l’alegria

                            pel  silenci

                            per l’acollida

Jo t’assegur, Estimada Amélie, la nostra germana d’antany estava lluny de sentir-se esclava – lluny de sotmetre’s – treia d’un cop la tirania de l’home acaparador i dominador –

Ella tenia no sé què de misteriós que imposava respecte –

Ella sabia que el Destí l’enviava – i ella n’era conscient – Ella era enviada per a una Missió de confiança – missió que calia a tot preu acomplir –

Aquesta missió en definitiva concebuda com a manat del Destí, es concretava en les paraules que la Mare, abans de la dimissió del sub-desenvolupament,  dirigia a sa filla devinguda capaç d’esser dona – Aquesta missió  es lligava dins el silenci seriós del pare, la mirada orgullosa i discreta  d’aquest home bo, sincer, coratjós, davant el qual es passa amb el cap baix per un respecte reconegut.

Aquest home que s’escolta de genolls perquè parla poc, ell sap molt – Confiant poc transmet l’essencial – Aquest home, aquest pare al qual es presenta tot amb les dues mans.

                            les dues mans a ell

                            les dues mans d’entrega

                            les dues mans de submissió

                            les dues mans que saluden

Les dues mans que abracen, no per a sentir agradablement la presència de l’altre, sinó per a exprimir la seva presència – molt temps assedegada per a esser acurullada per la presència de l’estimat.

On aniràs, petita, si tu fas malbé la teva missió

Ta missió d’esser mare

Mare d’infants amb els ulls brillants de ton pare

I de fines pipelles com ta Mare

Mare d’infants amb la veu del teu Marit

Mare d’aquests infants

De generació en generació embellits

En els quals els avis

                            refloreixen

                            reviven

                            es continuen

On aniràs tu, petita, si fas malbé la teva Missió

Ta missió d’esser dona

Dona, guardiana de la casa habitada

On el Marit entra anunciant-se

Dona, Mestressa armada

Del gran misteri del teu estat de Mare

Dona, forta, coratjosa i bella

Dona, l’ànima nítida de l’espòs

                                      El seu somriure

                                      el seu renom

                                      el seu hàbit

                                         i la seva felicitat

La jove parteix, el cor pesat,  perquè és conscient de tot això –

Ella es sent responsable davant son pare i sa mare estimada

Ella es sent responsable davant Imana del qual tot rebrolla

Ella es sabia  enviada per tot aquest poble  del qual ella sortia – els  oncles – les ties – els bons veïnats amb els quals havia compartit la vida –

Aquest poble que l’acompanyava amb crits, càntics, aplaudiments –

Crits de joia     – càntics  de recomanacions – aplaudiments  d’aprovació unànime davant el compromís  resolt  d’aquesta nina fràgil però coratjosa – silenciosa però eloqüent en gests

                             de do

                             de caritat

                             d’entrega

                             d’estima

                             d’adaptació

Aquest poble, el seu poble, l’acompanyava – perquè també l’enviava per a esser mare fecunda, esposa digna d’aquesta contrada renombrada en virtuts

Aquesta contrada estimada de la qual les filles són collides abans l’edat – perquè reconegudes Madures, abans de la maduració de les de les colines estèrils,  bones mares,  bones dones – en dones de cor i d’esperit – dones de coratge i de veritat. Nostra bella es sabia filla del seu poble del qual calia perpetuar l’anomenada, la saviesa, la virilitat

feminitat garant  del “respecte de la tanca” –

Aquesta consciència era vital – no talment raonada però sentida – a flor de pell – tot a punt – al punt del “sentiment sensibilitzat”

Aquesta missió era meditada a ritme del  cant –

Entrava en ella pel pas compassat de les joves verges, brollants de suor –

La rebia en vibració, del moviment  tumultuós del seu poble en alegria.

Sí, la Missió de Mare i de dona – ella la trobava inscrita dins l’esser del seu Marit. Ell no l’esperava  “objecte de plaer” o fruit madur que es recull per a apagar la set cremant de l’estiu infecund –

El seu marit – el bon marit – la volia dona i la volia Mare – Dona companya de sa vida – meitat  d’ell-mateix – Dona, sa presència, allà on ell estava absent –

Dona forta, coratjosa i bella –

*   *   *

La dona és forta

quan ella s’accepta dona

quan ella es veu Mare

Mare dins son cos

Mare dins son cor

Mare dins son esperit

Dona de cor i d’esperit

La dona és nítida

quan ella ha comprès sa Missió

quan estima el seu estat

Son estat de dona, son estat de Mare

Dona misteriosa per a altri

Nítida al seu marit

Dona de secrets, dona de Misteri

Dona eloqüent pel silenci dels mots

i  la promptitud de la presència

Dona de mirada segura

Madurada per l’experiència

                            d’una vida acceptada

                            d’un fi previst

                            d’un destí assumit

Dona de  paraula mesurada, a certes al.lusions,

compreses per l’home a l’escolta de l’expressió d’aquesta bellesa negra,

sense colors enganyosos d’innocència.

Dona  de marxa lenta, reflexiva, insconscientment estudiada.

Vas omplert de tresor – Olla fràgil que els servidors no porten ballant

Canastra immaculada, de colors ajustats, que contenen la part de la ració reservada al marit respectat

Dona de posat digne –  actitud d’un Buda animat – per a meditar els secrets de la vida.

Dona de mirada de deesa que fa d’una Casa un temple de respecte.

Dona de somriure obert pel treball dels camps – els Camps de la família que maduren  com una benedicció dels esforços infatigablement fornits.

Dona, Mare fecunda, bres  on madura el fruit beneït, la flor animada per Imana, el Déu que dóna els fills.

Oh tu en qui l’espòs imberbe devé home

                                      home  de lligams

                                      home continuat

                                      home perpetuat

Dona, Mare , on l’infant recull el mot just, el gest delicat, el dolç somriure

                                      Dempeus ma Mare

                                      Dempeus ma Germana

                                      Dempeus, totes

                                      A les armes ciutadans

A la conquista

                                               d’ubuntu

                                               d’ubumwe

                                               d’Iteka

                                               d’Ubuvyeyi

                                                        del nostre País

                            Eh ¡ aquí ¡

Les vostres armes  ¡

                                               l’orgull

                                               el do

                                               la dignitat

                                               l’acollida

                                               l’humanitat

SEGONA   PART

CANTS

DEL

SUB-DESENVOLUPAMENT

          

Pròleg

Fou més tard, estimada Jeanne, que el nostre poble caigué dins les malalties greus d’aquest mal terrible que és el sub-desenvolupament

Després de l’encontre amb l’Occident deixà de preveure ell-mateix el seu destí –

Tot li ho donaven

                                      Obligatòriament tot

                                      Tot li era imposat

                                      Tot devenia nou

                                               La llei

                                               La medicina

                                               La religió

                                               La vida

                                      La manera de cultivar

                                      La manera de pensar

                                      La manera de saludar

                                      La manera d’asseure-se

A poc a poc aniria morint en ell aquest poder inmens de l’home per a dominar els elements

                                         Orientar-los

                                         Domesticar-los

                                         Adaptar-los

Fou llavors que dimití

Tornant esclau de la rutina

Admirador “beat” de la tècnica

Executor insconscient d’una  nova civilització inevitable.

Heu de sortir, amics meus, de l’òptica burguesa en la manera de comprendre el sub-desenvolupament – Aquesta òptica falsifica el nostre compromís, ens endorm i ens manté dins una vil dependència a llarg termini.

Vist de l’interior, l’època que precedeix  nostre reencontre amb l’Occident no era un vertader sub-desenvolupament, no era un estat inferior, un estat de barbària, un estat que cal menyspreuar, un estat  sobre el qual  es contenta de tirar-hi un vel púdic.

Era una etapa necessària de la història de l’home. L’home que s’esforça per a adaptar-se a la natura – l’home que vetlla coratjosament per a guardar l’equilibri social  i mantenir a tot preu la tradició, aquesta salvaguarda dels drets de les famílies i les persones –

El vertader sub-desenvolupament apareix quan ficat brutalment, dins un reencontre dolent, de cara al desenvolupement tècnic, de cara als pobles que ja han adquirit la voluntat de dominar la natura i l’evolució de la societat per les tècniques, la planificació i l’educació, els nostres pobles han perdut el control d’ells-mateixos.

Estic cada cop més convinçut que el vertader sub-desenvolupement no consisteix principalment  en una manca de coses, i que per conseqüent nostra vigorosa acció de desenvolupament no s’ha d’aturar només a la manca de coses:  manca d’instrucció, manca d’aliment suficient, manca de llogements convenients, manca de cures de sanitat suficients.

El sub-desenvolupament és l’estat falsificat de pobles que sofreixen  greument una degeneració social, un atontament social, un parasitisme que frena tot progrés, una miopia social, una espècie de “seure a la gardanxa” i una “religiositat” que en la pràctica no està oberta al desenvolupement integral de l’home.

CANT

DE  LA  INDIGÈNCIA

“Dins el sub-desenvolupament, la misèria  no està en fila, està mesclada, entrellaçada”

Dumont: “L’Àfrica Negra ha partit malament”

Taulell  de  la  Fam

Sí, estimada Elisabet,

Jo ho reconec

Jo ho sé

La fam és terrible

És un títol just

Que l’han anomenat

“Bigira umusore umusega”  (fa un jove ca magre)

La imatge és típica

La imatge és vera

L’home és reduït a res

L’home jove, ahir

Àgil

Viril

Somrient

Abantu  (homonia)

Magre i sense força com el pobre ca reduït a guardar la cendra de la llar apagada.

Sí, la fam, l’angoixa de la misèria

Aquest home que en les circunstàncies normals manca de tot.

Aquesta misèria periòdica

                            Prevista

                            Esperada

Aquesta plaga que cau com un veredicte del Destí sobre els homes necessitats

Sí

Jo la conec

Aquest animal, malsò de famílies

Aquesta cruesa no perdona ni vells ni malalts.

L’avi  vos  pot contar moltes coses

Amics meus,

Me’n record

La sent encara dins ma carn

Fou després de la plaga dels llagosts

Els llagosts rapaços de 1943

Ho havien assolat tot

Sí, vertaderament tot

Els fesols en flor

Les mongetes encara verdes

La mandioca en fulles tendres

La posaren a prova les vaques menjadores

Passant per  caminois estrets

Menant-les a les pastures

Qui

Quínes bèsties més voraces

Quína plaga

Els camps donaven un aspecte de misèria

Dins les nostres poblacions

Els pares de familia sortien

Dempeus – en silenci –

Pel mig de les plantes fetes trossos

La mà damunt la boca, estaven reduïts al silenci de l’home del qual “la dona ha violat el secret”

La collita que seguí no fou gran cosa, no una bona collita. Llavors teníem fam – durant  sis  mesos

                                      Maig

                                      Juny

                                      Juliol

                                      Agost

                                      Setembre

                                      Octubre

                                      i Novembre

els més petits cridaven ma…ma…, al llarg de la jornada – seguien la Mare, els ulls fora d’òrbita, el moc penjant de llur nas brut.  La pobra no podia més. Tractava de comprimir son cor massa tendre – Nosaltres, els més grans sabíem que no hi havia res a fer     –   “Com d’amagat”, sentíem els pares gemegar:  “Déu,  Déu,   què fer  ?    Còm passaràn els petits el dia  ?”

D’amagat bevíem aigua      – Aigua  a tot moment per a enganar  la fam –

Els  nostres petits ventres quedaven inflats com carabasses sense sabor – un cansament  generalitzat  ens guanyava –   Sentíem els nostres  músculs  encollir-se.

A la nit arrufats a quatre damunt la mateixa estora, ens aferràvem fort per a tenir un poc de calor   –  La son no venia  –   Badallàvem  a tot moment com la porta d’un corredor sense fons.

En aquell moment,  me’n record bé, assistia a l’Escola Primària    –    Amb altres al.lotells,  partíem el matí amb l’estómac buit   –    Anàvem  alegrament sense preocupacions    –  A la nostra partida, els pares semblaven absents   –  No podien oferir-nos res –    Cada dia, ma mare havia de retirar la petita grapada de mongetes que ella cuinava. Calia no passar aquesta mesura  –   Ella sabia que l’estació seca era llarga.

A classe, la primera hora passada assegut al banc era suportable – però les hores següents, hom s’endormissava –  A les paraules del Mestre es responia amb una cabalada, regularment repetida, com fa el sorgo carregat, gronxat pel vent indolent de començaments de l’estiu africà.

A la llarga, quedàvem desorbitats – els ulls sortien de llurs òrbites, regularment, cruament oberts per aquesta fam lenta que es diu malnutrició.

Acabada la classe, tornàvem sense força per a recórrer els quatre, deu, quinze km. que ens separaven del poblet natal.

N’hi havia que no arribaven a casa – havien d’espabilar-se per a trobar un  llogament – Molts arribaven a casa quan ja feia fosca, el ventre buit, el cap embotat – Una grapada de mongetes enganava la fam – Un tassó d’aigua,  un tros de mandioca – Després s’anava a jeure per a tornar a partir el sendemà.

No fa falta donar estadístiques –

 Ho experimentàvem sovint

                            Aquesta fam ens saciava

                            Aquesta set ens estancava

Aquesta malnutrició

PRIMER  CANT

         Salut  al paisà,

         a  l’obrer dins el sub-desenvolupament

Et salud a tu que tenc vergonaya de dir-te amic. Ja que jo som ric, embrutit per aquesta  natura que tu transformes.

Et salud, malgrat tot, a tu, brau, brut, que sents la sutja, que puts la fragància de l’home mascle.

T’ho assegur, tu ets company, jo t’estim, asserrant bigues i branques, remoguent totxos i pols.

Et convid a tu a riure alegrament, senzill com un monjo, innocent com un infant, compartint fatiga i calor.

Ador en tu aquesta comunicació simple i sincera, aquest gest diví de compartir – el teu gest de compartir l’única provisió de la jornada, una fulla de tabac.

T’ho assegur, tu ets company, jo t’estim, és per a tu que jo crit, és per a tu que jo lladr al sub-desenvolupament.

Ha deixat la família al matí , sense una tassa de cafè, sense un tros de pa, sense un grapat de mongetes  –  Era molt prest – No es veu un home que s’aixequi i menji  –  Després no tenen res – La parcel.la de terra no produeix quasi res – El salari  ?  Res de no res – 25 francs les 8 hores –

Un dólar i mig a la setmana.

Sis dólars al mes –  per als afortunats  ¡

Després asserren troncs, transporten pedres i totxos damunt llurs figures abismades, brutes, desfigurades. El cos està agotat per la suor – beven aigua i després encara aigua. Deu, vint vegades – al descans esperen als qui els avalin el dinar del dia – Res de res.

Uns deambulen per a oblidar aquest temps llarg de inactivitat – Altres s’estenen en terra, allargats sense força, es contenten amb aquest bon tabac que distreu.

L’hora de descans – més bé d’avorriment – s’acaba, el treball recomença. El patró, el ventre inflat per un dinar copiós, carrega, renya, jutja – l’obrer s’inclina, executa, riu. La jornada s’acaba. L’amic està agotat, assedegat, minat, embrutit.

Recomençarà el sendemà, després del sendemà, el mes, l’any, sense perdre el coratge. Haurà guanyat per a pagar “l’impost”, els utensilis escolars de l’al.lotell, la tela pel vestit de la dona – Per a ell, res – un tassó de cervesa al diumenge. Es contentarà amb el jac foradat, apedaçat, i amb l’abric mustii que dúien els alemanys, durant la primera guerra mundial.

Retirant a casa, al capvespre,  l’obrer s’assaciarà pel camí, al riu brut, que serpentetja les muntanyes, habitatges i camps.

Arraulit, s’inclinarà, el cap copejat, es rentarà les mans plenes de bòfegues, després durà a sa boca seca el líquid brut recollit durant el seu itinerari.

Aquesta mateixa aigua contaminada és la que sa dona ha duit per a coure els aliments i la “neteja” de la família. D’aquesta mateixa aigua tota la família en beurà.

El petit que es belluga damunt l’espatlla de sa Mare. El nin de quatre anys i mig que, amb els dits dins la boca, espera la “croqueta” de pasta que la mare, fatigada per la “grassor” de vuit mesos, ha pastat envoltada de fum i foc de troncs mig secs a l’altre racó. La petita de sis anys, ja madurada per la vida, que amb esforços sostén el ribell gros  que la mare remena sense pietat amb la cullera de fusta, preparant la bona pasta.

Tota la família beurà d’aquesta aigua que reposa dins l’olla destapada i que mosques i mosquits visiten de gust.

Els infants innocents, en llibertat dins la casa paterna, hi han aficat les mans, rentades ja fa dos dies.

El menjar està preparat

El prenen

El pare la seva part

La part del xef

La part depositada amb cura dins canastres, les més netes de la casa.

La part que no gosarà mirar, ni el menut fa poc deslletat, ni la nina que, amb les dues mans, la presentarà a son pare, austera com com una “fada” vestida de cerimònia.

Els petits  tindran també llur part. Una part d’infant depositada no importa com, ni importa dins quina canastra.

Tots, després de rentar-se les mans amb la mateixa aigua que reposa dins l’olla del racó, agafaran el menjar – sense moltes paraules, amb molts de gests. Els mateixos gests  rituals acompanyaran aquest acte que acosta més l’home a l’animal – La mà anirà a treure de dins la canasta una part proporcional a la grossària de la boca – Dins la canasta netejada amb aigua bruta.

Pres el menjar, el pare conta les  anècdotes de la jornada – La mare col.loca els utensilis al seu lloc – la nina petita li ajuda. La cacerola de pasta serà col.locada damunt la graella al davall de l’altra – la cacerola de les llegums

Les canastes seran col.locades curosament en fila damunt l’estanteria devora el llit on jeuen els pares. Després s’espera la son.

A les 20 h. el petit deslletat  s’adorm ja damunt els genolls  de sa mare – els altres menuts vetllaran qui més qui manco fins a les 20’30 hores, la son els guanya. La mare durà el “caganius” dins el llit familiar – Els altres seran desperts i endormissats aniran a arrufar-se a la mateixa estora, damunt el llit de fustes preparat devora l’entrada – Allà, dormiran a punys estrets com a àngels sense maldecaps, malgrat les quatre cabretes que, davall el llit, digereixen el mejar del dia.

Dormiran fins al matí, malgrat la vaca Bwami rumii a l’altre racó alletant sense aturai el petit vedellet d’un mes. Després dels fills els pares aniran al llit a reposar – El pare fatigat per aquest maleït treball assalariat – La mare rompuda per son infant que dins el sí beneït festeja el seu 250 dia d’existència. Les puces sortiran de llur amagatall a la trobada amb els pois que ja han  esperat massa dins llur morada favorita: el jac del marit servint de coixí, el cordó de l’esposa tirat dins un costat del llit.

Podien convidar-se, aquests companys inevitables de l’home brut  –   ells poden picar, ballar d’alegria, borratxos de sang humana –  Ells  no llevaran la son d’aquests homes fatigats, nedant dins la banyera del sub-desenvolupament, pa quotidià dels nostres paísos.

Jo veia la fam

petjada del sub-desenvolupement

Aquests obrers

que no tenen res

Obrers

que  trobam pels camins

Dempeus

des del matí

Dempeus

fins l’horabaixa

Aquests obrers

d’edificis

Aquests cultivadors dels camps.

SEGON  CANT

                            Les petjades del sub-desenvolupament

Jo vèia les petjades del sub-desenvolupament  dins el qual vivien tants de germans, tantes germanes del meu país.

Jo vèia el tros de mandioca amarga, triturada el matí per aquest al.lotell de cames tortes.

La mandioca amarga que endormeix l’escolar damunt el seu  quadern embrutit  d’un deure inacabat.

La mandioca amarga avala el matí, sense res més, d’aquest petit minyó de galtes buides, panxa inflada, amenaçat de Kwashiorkor.

La mandioca assecada, molta, pastada que dilata cruelment els abdómens devorats per una cuca que no respecta l’esser humà.

Jo veia la misèria, jo vèia les “marques” del sub-desenvolupement.

Jo veia la patata que el paisà asseca sense vergonya girant la mà. Aquesta patata d’estiu que la Mare cou – que l’infant tritura amb la peladura no netejada amb ses dents de carnisser.

Aquesta patata que atreu els estómacs afamats i els fa caure més allà de l’esternon desfet per una magror de convalescent.

Aquesta patata, farinosa a voler, de la qual es contenten el vilatans

Jo veia la misèria, jo vèia les seqüències del sub-desenvolupament.

Jo veia aquest suc de banana, delícies del vell

Aquest verí lent d’una joventut desocupada.

Jo veia aquest suc brut al moment de posar-lo dins les olles, quan la pobra dona, sense rentar-se, hi aficava braços i mans.

Aquest braç ornat de polseres, niu de microbis, retirarà els trossets d’herba caiguts el vespre dins aquest líquid que agrada tant als homes.

Aquest pobre suc que se xupa a la mateixa olla, rentada, a l’aigua d’una font no protegida.

Jo vèia el bon vi de banana, alcoholitzat a gust, el bon suc aromatitzat.

Fa d’un home un infant, li fa oblidar el seu rang de pare.

Ell endorm el mugado, el domina, el fascina, el fa escopir als cans que passen la veritat del secret jurat.

El suc de banana, el vi brut que mina dins l’ou l’enfant que ha de néixer.

Jo veia la misèria, jo vèia les petjades del sub-desenvolupament.

                            L’alcohol del país

                            L’alcohol importat

                            L’enemic de la disciplina del soldat

                            El “handicap” del treball

                            del funcionament adormit

                            El verí lent de l’infant que neix

Jo veia l’abisme, jo vèia el sub-desenvolupament

                            He vist mares que beven com homes

                           

                            He vist filles que freqüenten el cabaret del racó

                            He vist nins, animats a beure amb la canya grossa

                            en absència de son pare.

Jo he vist la misèria, he vist el sub-desenvolupament

                            He vist un infant que

                            mama a tot moment

                            He vist infants que dormen

                            dins draps no rentats

He vist  bagabo

                            que vaguen sense treballar

                           

                            He vist homes  asseguts

                            sense preocupació pel desenvolupament

He vist la misèria, he sentit les necessitats

                            L’angoixa de la mare que assisteix

                            a la depauperació del seu fill

                            El turment del pare que no sap

                            on es troba el pa de la família

                            Els crits dels infants

                            que no poden dormir.

Jo he vist la misèria, he vist el “guarda-robes” del sub-desenvolupament

                            La flassada del  “Senyor”

                            que serveix per a tot

                            La nit,

                            ella protegeix la família del fred

                            El matí,

                            és el vestit ample

                            que manlleven els pastors

                            Sortosament,

                            el “Senyor” disposa encara

                            d’una camisa, d’un jac, d’una casaca única,

                            per a canviar-se a l’ús complet.

                            La “Senyora” està més ben sortida:

                            un, dos, tres o quatre trossos de roba

                            amples com a llençols.

                            És tot.

                            Darrerament

                            Una camiseta ha entrat dins el paner

                            que conté tot el seu  parament

                            el seu”guarda-robes”.

                            I aquests infants

                            germans meus, germanes meves.

                            Ntonia té un vestit, una tela.

                            Agne té una camiseta.

                            Marie, de dos anys

                            encara no té res – jojo

                            al bres i a l’espatlla de sa Mare.

Jo he vist la misèria, jo he vist el desnuament.

                            El “guarda-robes” del sub-desenvolupament

                            sense vestits de recanvi

                            sense “roba interior”,

–       sense torcaboques –

–       sense mocadors.

El “guarda-robes” del sub-desenvolupament amaga la misèria de la família: la roba interior no rentada, portada, reduïda, guardada damunt el cos la nit i el dia, l’estació seca i l’estació de pluges.

Aquests vestits que ja no tenen nom – Aquesta tela que es romp com un pal sec – Finalment el fil de lli ha deixat lloc a altres matèries més gruixades, més resistents a les intempèries.

                           

                            És negligència  ?

                            No, Simó.

Això són les petjades del sub-desenvolupament

Voldria, amics meus, ensenyar-vos una pregària

                   “Jo ho sé, Senyor

                   Jo sé que les rates s’acosten per a devorar

                   Les crostes i mossegar els bebés….

                   Jo sé que l’home borratxo

                   vomita damunt el petit

                   que dorm al seu costat

                   Jo sé que un infant agonitza dolçament

                   prestant-se a trobar allà dalt els seus

                   quatre germans petits…

                   Jo sé centenars d’altres fets, mentre que

                      en pau

                      aniré a dormir entre llençols blancs

                   Jo voldria no saber-ho, Senyor,

                   Voldria que això fossin “històries”

                   Voldria persuadir-me que somnii

                   Voldria que em mostrassin que exager

                   Voldria que em mostrassin que totes aquestes gents

                            van malament,

                            que es falta seva si són desgraciats.

                   Voldria tranquilitzar-me, Senyor,

                            però no puc més,

                            és massa tard

                   He mirat massa

                   He escoltat massa

                   He comptat massa

                   He comptat, Senyor, i crec que les xifres implacables

                   m’han arrabassat per a sempre

                   la meva tranquil.litat innocent.

Tant millor, petit meu,

Ja que Jo, vostre Déu, vostre Pare, estic enfadat contra vosaltres.

Vos he donat el Món  a l’origen del temps i

         dins la meva inmensa propietat jo vull per a tots

         els meus fills un sòtil digne de llur Pare;

Vos he fet confiança, i el vostre egoisme ho ha espanyat tot.

És el vostre gran pecat,

         un pecat que sou molt nombrosos a portar conjuntament

Maledicció a vosaltres si per la vostra falta mor

         un sol dels Meus fills

         en son cos i en sa ànima.

Jo vos ho dic,

         A n’aquells les hi donaré

 els més bons apartaments

en el Meu Paradís

Però

         els despreocupats,

         els negligents,

         els egoistes,

         que, ben abrigats damunt la terra,

         han oblidat els altres

         Ja tenen la recompensa…..”

(Michel Quoist, PRIERES, Ed. Ouvrieres)

        

                     

                     

                      

CANTS  SOBRE  LA

DEGENERACIÓ    SOCIAL

         “Maleït sigui l’únic idol que se’n  vé d’un gest foll

         a tòrcer l’impuls dels brots tendres, el creixement

         de les espigues groguetjants ¡”

                                                           Rabemananjara Ansta

Pròleg :

                           

DEGENERACIÓ   SOCIAL

Un poble és com un home

És un organisme vivent

Hauria d’esser un organisme vivent  

“De la mateixa manera que molts homes són psicològicament mal construïts “     –   pocs  pobles són socialment sans.  Per a l’home, tu ho constates bé,  estimat Simó.

És ens difícil adquirir l’equilibri     –  Superior a l’animal per l’esperit.

És la raó que hauria d’esser nostra ajuda  –  Però,  l’experimentaves, molts d’entre nosaltres  estan encara enfora d’aixó – Més aviat al nivell de l’animal – Més aviat un poc més baix que l’animal – Molt sovint inferiors a l’animal del qual els instints segueixen  lleis d’avançament reglamentat pel destí.

Et mostres superior a l’animal cada cop que la teva “xispa-raó” emergeix de davall alló que hi ha de material en tu, cada cop que el teu esperit no està empresonat, anegat dins aquest fru-fru d’elements vivents però cecs que estan en nosaltres.

Un poble socialment sà està fet d’homes i de lleis  – Homes dempeus i lleis justes – Homes compromesos i lleis respectades – És sà el poble del qual les dones estan orgulloses d’esser dones i del qual els homes estan dempeus.

És sà el poble del qual els infants vénen a la vida regularment, sense precipitacions i sense retràs obeïnt al ritme d’una procreació controlada. L’home dempeus obeeix al primer manament de la creació  –  Oh home  siguis home, ompl la terra i domina-la.

Sí Monsieur home, mascle o femella, tu has de dominar la terra, controlar-la, desenvolupar-la, amillorar-la.

Et degeneres quan deixes de dominar les coses  –  quan et deixes conduir pels diners,  quan, dèbilment, segueixes els camins que aquest Príncep de les tenebres t’imposa.

                                      Aquesta cervesa que tu creus beure

                                      I que et “beu”  sense cap dificultat

                                                        t’atreu

                                                        t’embriaga

                                                        t’engata

                                                        i  et fa bèstia

Un poble del qual els homes estan embriagats no està sà.

Tu no domines la terra

La meitat del teu salari

Passa dins la beguda

                            La cervesa

                            Avalada

                            Engolida

                            Mal gastada

Tu coneixes, estimat Simon, la situació del nostre país en vies de desenvolupement –

Què voleu ?

Enriquir-vos ràpidament,   construïu  una cervesaria – per a començar modesta, en dos anys tendreu negoci garantitzat, sense que falli la previsió.

PRIMER   CANT

                                      El Patró-Beure

La cervesa, aquest Amo a Àfrica, que alegra els marits miserables i arruïna les famílies –

Sabeu per què els comerciants negres no fan mai fortuna  ?  El  Patró-Beure recull els beneficis dels més hàbils i picoteja en el capital dels estúpids –

Sabeu per què els infants ploren darrera la casa blanca, a la porta d’una cuina sense provisions ?  el Patró-Beure ho ha pres tot: sa ració diària, sa ració mensual, sa ració anual no comptada perquè es té por.

El Patró-Beure arruïna les llars joves, caiguts en deutes abans de la nit de noces –

El Patró-Beure mata, enmatzina, i mina les saluts robustes  –  després néixen  essers raquítics, rebelds a les matemàtiques, sense músculs, sense energia per al treball metòdic –

Desgràcia al poble caigut baix la colonització del Patró-Beure – els teus fills no tendran estalvi assegurat ni el pa de cada dia garantit –

Allons, amic estimat, sigues home – domina  el teu cos  que crida la misèria i et fa menyspreuar lleis i costums –

Allons, ciutadà del meu país, governa el teu cos insatisfet  que et fa vagar per tot arreu com un boc d’estiu –

Allons, Fill de Família Noble, aixeca el teu cos – el teu cos de cinc sentits – el teu ull hipócrita que vaga cercant destroçar les belles figures fetes per a l’admiració.

                            Aquestes mans peresoses

                            Devingudes molles

                            Per inactivitat

                            Aquest  gust de moix

                            Reclamant sensacions fortes

                            De licors importats

                            Aquesta xerrameca interminable

                                               Sense motius

                                               D’homes betzols

                            Aquesta lentitud inexplicable

                            Al moments del temps

                                               Comptat i pagat

Allons, siguis home, construeix un poble sà.

Aquesta degeneració, estimada Colette, no és només una qüestió de persones sinó de situacions – Situació d’aquests pobles posats bruscament en contacte amb l’Occident, Europa i més tard Amèrica – Aquesta Europa del segle XIX que tenia necessitat d’expansió i que després del segle XVI havia partit a la conquista de noves terres. Aquesta Europa industrialitzada, rica material i intel.lectualment però  certament pobra en amor i saviesa, ja que banyava dins el clima de l’ideal burguès, individualista marcs de nacionalismes gelosos –

Aquesta Europa que havia ja abastat la cima de sa civilització de competència, civilització que adorava l’home, civilització condicionada pel diners, civilització que s’havia d’imposar a tot i a tots –

Posats en fals contacte amb una tal Europa, els pobles han perdut llur orientació pròpia – Homes, generacions han perdut la línia dels vertaders valors:

                   La rectitud de judici

                   La perseverància de la voluntat

                   L’ honestedat del cor

                   El gust de la iniciativa

                   El desig de independència

                   El govern de la situació

                   La fe en l’home

                   La confiança en l’esforç

 Els homes, les generacions, han caigut dins un clima de mentida social, d’inèrcia, de dimissió, i de falta de comprimís –  Les noves realitats ha contribuït a distreure el poble i embrutir-lo

                           

                            Les perles brillants d’Aràbia

                            La cigarreta rodona que vos dóna

                            Un home “slim”

                            El  Wisky endormidor

                            Les carteres de Londres

                            Embogint l’orgull de les dones

                            Poc iniciades a les tècniques

                                      occidentals

                            La casa de “l’Estat”

                            Il.lusió del funcionari  no previsor

                            Totes les modes estranyes importades

                           

                            Que han despullat nostres germanes

                                      I de llur majestat

                                      I de llur pudor

                                      I de llur gràcia

                                      I de llur saviesa

                                               De dona i de Mare.

Un trastorn s’ha obrat dins els nostres caps de negres embruixats – Per a molts “kuba umuntu w’iteka – umuntu w’ibanga – umuntu w’amajambere” –  en una paraula l’évolué  ha tornat tot una altre home  – L’évolué ja no és  l’home que es sotmet a les circumstàncies, s’adapta a les situacions i que a través de tots els obstacles,  es manté mestre d’ell mateix, recte, honest, sedent de fecunditat –

L’évolué no esta concebut i apreciat com l’home que   É S  sinó com l’home que  T É –

                   L’home que té sabates,  ulleres, corbates

                  

                   L’home que té cotxe, una casa blanca d’aquesta

                            Vaca grassa que és l’Estat

                   L’home que té diners, la “primus”, sortides, ambient

                   La dona “pentinada”, que du sostens, falda o pantalons

                            cap ben alt  dins sa “mudada” exòtica –

Aquest home que és l’obsessió de la jovenesa, el punt de mira de les innocents fèmines en formació.

El sentit del treball i del compromís  del poble han estat falsificats durant aquest rencontre que s’ha fet sense veritat – Executant  treballs de construcció del país,  –  carreteres cases d’interés comú  –  la consciència de construir  EL SEU país no hi era – Es treballava perquè s’estava manat.

                            “Dins tot el que produïa,

                            el meu poble sabia que feia feina per a altri

                            Aquesta idea havia devingut fixa en ell

                            Creia que vivia per a altri

                            Es deia al meu poble viure per a ell-mateix

                            Però ell no hi vivia gaire

                            Estava gairebé mort –

                            En ell moria la consciència i la personalitat –

                            El meu poble estava colonitzat”

És això, estimat Simon, la degeneració social. Una de les plagues del sub-desenvolupament, un dels “handicaps” del desenvolupament.

Abans, dins el marc de costums, era com per osmosis que s’adquirien els valors –  Es  tenia tot el temps –  S’estava menys distret –  El  medi ambient havia forjat  des de feia temps lleis d’ubumwe,  lleis d’ubutungane,  –  bon veïnatge, lleis de comportament dins els diferents sectors de la vida –

Ara es crea en rapidesa la mobilitat de la vida on el medi en transformació imposa ses lleis, encara incertes, a l’individu i als grups  –  Els Matrimonis sense “situacions” es multipliquen  –  Llars sense marc no disposen ni de lleis ni de costums  –   El diner  condiciona un nou món que dins molts sectors és encara com l’antic  –   Homes ahir dins un marc de principis donats, s’han de fer avui a nocions noves d’igualtat, llibertat, sense disposar de mitjans suficients per a garantir-les.

SEGON    CANT

         Jo no tenc por a canviar els costums

                             Hi ha els  Bagabo

Jo veig canviar el costum

Jo el veig desaparèixer

Jo el veig retornar

Jo el veig sense por moure’s

                            Hi ha bagabo

Sí, estimat, el costum, forjat per un marc nòmada, la vida sedentària l’ha

modificat. 

He vist pobles ahir nòmades venerar una Reina

Una Reina-Dona, dèbil i fràgil  per als homes en marxa

Una Reina-Dona, estable, forta i orgullosa per als homes asseguts

Homes que tenien temps de projectar llur saviesa a una dona

         bona i bella, Símbol de vida i fecunditat: la Reina-Mare

He vist homes, ahir nómades, sometre-se, sense xoc,  als nobles costums

         d’homes espiritualitzats per el moviment, ric en signes,

de  vida agrària –

Han sabut guardar els morts – els morts de la família: l’Avi  

Dormia allà, mort i vivent, vivent i mort, allà

         al mig dels fills :   l’Avi.

Era allà, amb sa mà vigilant protegint la familia, assegurant

 a les vaques vida i fecunditat :  l’Avi.

Sa tomba està guardada, coberta d’herba noble  damunt la qual

         s’ajeuen els homes :  l’Avi.

Mort, era desfet d’aquest cos envellit i era valentment entregat

         a l’encontre dels Bagabo  

Mort, estava  però allà colgat damunt el seu braç dret

 despullat de tota feblesa de tota pesadesa.

Allà vetllava l’execució dels seus designis d’home,

dels seus desitjos de pare, des seus plaers d’Avi.

Allà vetllava, una prole en raïm havia embellit

         una vida acabada sense trists pensaments –

Els nómades d’ahir s’han habituat a aquestes idees noves, a aquesta filosofia d’homes instal.lats sobre una terra civilitzada per antics vigorosos. No han  dubtat a viure al ritme del tam-tam que ells no conéixien aleshores.

Ells anaren a escoltar, llurs cossos comprengueren, primer vibraren  sense saber com, després com essers eteris, llançats com a cèrvoles, saltaren com a gaseles al mig d’una planícia sense perill.

Començaren una vida nova, exhuberant i bella, dins aquest país de parfums que embriaguen els cors.

Però els bagabo vetllaven  –  els bashingantahe establien la disciplina  –

Ella estava convinguda, establerta, aplicada amb rigor  –

El mugabo no entra mai dins la casa de sa filla.

Ell no es mescla amb els afers d’aquest fill educat, format i enviat com un adult per a sa nova vida pròpia  –

Ell no ha d’estorbar la vida en mel d’aquests essers joves, riolers com àngels   –

Aquesta ja no és pus un infant   – ha  devingut dona com sa Mare, amb un home per a ella, pilar d’una casa que ja no és la casa paterna.

S’acollirà el sogre dins una casa a part   – El venerarà com  un pare   – L’adorarà com un déu   –

Ell està allà, soberbi i digne, conscient com un general de son Misteri de pare que Imana li ha confiat   –

La mare no parlarà mai amb el pretendent de la seva filla  – Ella no el mirarà mai de cara   – Ella haurà d’evitar tot encontre amb ell.

En  què doncs haurà ella  mesclar-se  – Ella no té el do d’apreciar de mirada el promès d’un altri.

El costum li prohibeix estorbar els ulls d’aquest adolescent, orientats pel Destí cap el fruit que ella ha portat.

Calia estalviar a n’aquest home jove idealitzat la imatge de la vellesa que podria oferir la Mare de sa futura   –

Aquesta Mare es tapava la cara – els ulls que havien plorat, els temps que havien marcat les rues que a poc a poc s’havien apoderat del seu front   –

El matrimoni, aquesta font de continuació de la vida, tenia aleshores una reglamentació estricta, un codi clar, unificat per a salvaguardar el respecte de les persones.

                   la filla,

                            un home, un sòtil, un manteniment

                   el fill

                            un pare, una terra, un avenir

No hi havia qüestió de Matrimoni de prova  – Tota la natura hauria cridat escàndol

                   Oh  ¡  Ell l’ha presa dona sense contracte

                   Ha ferit la moralitat  ¡

                   Còm,  la filla del meu país,

                   Ha devingut ella una “meuca”,

                   Un morter que se prova

                   Ha gosat desmuntar-la

                   I remuntar-la com a una màquina ¡

No té ella una ànima  ? No és ella el model vivent de totes aquelles que vèndran  ?   No és ella el fruit de totes aquelles que han engendrat :  les nostres Mares   –

La dot, aquest costum antic com l’Àfrica estava establert, reglamentat i supervisat pel sentit comú.

No era un preu.

L’infant d’una llar no podia en cap manera esser tractat com una vil mercancia – un objecte de canvi –

Però la familia del promès havia d’expresar el seu rang, dir d’on ella era, d’on ella vènia  –

El jove havia de provar el seu poder d’home.

El seu poder de Marit capaç de prendre dona. Capaç d’habillar-la i honrar-la  – Preveient el suficient per a esser digne d’esser pare  – Pare d’infants que hauria d’engendrar durant tota la vida d’home  –

No es volia aquell “meitat-home” incapaç de dotar una dona   – era un signe sense equívoc d’un marit a mitges  – Com aquests miserables pares, peresosos com granots, que engendren com a rates, i, enlloc de mantenir la família, s’arrosseguen a la llar apagada, com els cans dels pigmeus, malalts, amb els ulls oberts  i morts dins la pols de l’entrada   –

El jove havia de demostrar la seriositat de la seva escollida, l’acostament a aquest infant, escollit entre mil, estimat sense equívoc,  per a la qual estava disposat a donar-ho tot   –

                   Les aixades que son pare li ha comprat

                   La “guarda” que té en herència

                   La bella vaca, que ell ha posat,  els mesos,

                   els anys a guanyar a cal xef avar

                   Sí, tot, inclús el secret de la seva intimitat.

La ruptura de l’aliança era cosa greu   –  Ella no podia esser decidida més que per motius extrems   – Ella  no podia esser presa ni pel marit totsol, ni per la dona sola   –  La societat  vetllava i intervenia   –  Ella  havia assistit a la conclusió del contracte   –  Ella exigia respectar-lo –

Un poble sense lleis és un poble mort – Les lleis assimilades pel poble que les ha elaborat –

Nosaltres passam una crisi de degeneració social, “handicap”,  per què el poble ja no elabora lleis   –

                            El seu costum ha estat destruït

                            Les seves habituds denigrades

                            Destruït i no reemplaçat

                            Denigrades  i no millorades

                            El poble està desencantat

                            Tot devé relatiu

                            Les lleis canvien aviat   –

Llur necessitat ja no es sent  –

L’aplicació no és seriosa per què supervisada per homes que no són vàlids – Homes  dins els quals el poble no hi llegeix els seus valors propis

                            L’A. B. C.  d’ubumwe

                           

                            Les línies mestres d’ubutungane

                            Els misteris d’ubuntu

                            Els secrets d’iteka

                            Les normes incanviables d’ubu

CANT  SOBRE  LA  RELIGIÓ

         “Per a tots  els ferits de l’ànima i del cos,

                   víctimes del treball de llurs germans,

         Per a tots  els morts dels quals els milers d’homes han

                   conscientment fabricat la mort,

         Per aquest borratxo, grotesc clown al mig del carrer.

         Per l’humiliació i les llàgrimes de sa dona,

         Per la por i els crits dels seus cans,

         Senyor, teniu  pietat de mi, massa sovint endormit.

         Teniu pietat dels desgraciats completament endormits i

                   còmplices d’un món on germans s’entre maten

                   a fi de guanyar la vida.

         Feis, Senyor, que es posin qüestions,

                   Que ells no dormin tranquil.ls

                   Que lluitin dins aquest món en desordre,

                   Que siguin ferment,

                   Que siguin redentor “  

(Michel Quoist, PRIERES, Ed. Ouvrières )

PRIMER  CANT

                            La Religió,  Fe no viscuda

Jo veig el sub-desenvolupement

Jo vei la religió

El poble dorm

Esperança falsa

Fe-fórmula no viscuda

Dins l’espai – temporalitat

Del desenvolupement integral

Del vertader Evangeli

Jo veig el sub-desenvolupement

Jo veig la religió

Conciències tranquil.les

Cors satisfets

         Eh ¡ vet-aquí

         Còm doncs ¡

         El germà és ferit,

         Ell està nu  ;

        

         Eh ¡ vet-aquí

         El germà està cec

         Ell no sap  llegir

         Dins el llibre

         De la vida tècnificada

Jo veig el sub-desenvolupement

Jo veig la religió

Jo veig la caritat superficial

Jo veig la caritat a mitges

Jo veig la caritat-llimosna

Una caritat que té por

D’atacar de front

Les causes reals del sub-desenvolupement

         Jo li dic religió

         La teva religió, Simon,

         La teva religió del Diumenge

         La teva religio del signe de la creu

         La teva religió d’un home de 7 anys

         La religió de la “Tante Annie”

         La tia Annie té una fe divertida –

Ella té tres medalles, dos rosaris, un vas d’aigua beneïda  – davall el seu  llit té un “amulette” curosament col.locat per l’oncle Lin  –

Darrera la casa, periòdicament, quan el llamp amenaça i la tempesta assusta els petits, la tia Annie es retira d’amagat, amb una carabassa a la mà,

Ella es dirigeix tota tremolant cap  al “Gitabo familiar” a alimentar l’esperit dels morts passats   –

“Tante Annie”, cristiana fervorosa, enmatzina l’oncle Lin  – el pobre no se n’adona   –   cada cop  que l’oncle manifesta una indiferència inquieta,

Cada cop que ell es retirava tard, al vespre, la tia Annie estava angoixada   –

Partia prest, el matí, es ficava dins valls profundes i collia, no sé quines herbes   –  Les duia curosament amagades – mirada social – silenciosa com un marit que prepara una desgràcia   –

Al sòtil de la petita cabana – amagava  ses precioses fulles, exposades al sol, còmplice dels misteris de la vida   –  Seques, aquestes fulles eren cuites, moltes, curosament empaquetades dins de minúsculs boliquets, com els dits d’un infant – Després  la tia Annie conservava tot això dins un racó de la casa    –

Pobre oncle Lin, havia de suportar un règim. Una dosi de la pols negra era regularment mesclada amb la pasta d’éleusine molta.

La tia Annie repartia la mateixa pols dins l’atractiva carabassa de cervesa daurada   –

L’oncle Lin estava, durant una setmana, al règim D’U M U K U N D A N Y A  (literalment vol dir els que s’estimen)  –  la pols màgica que vos retorna els cors – la tia Annie havia trobat en allò el mitjà de conservar els favors del seu Marit – ella no pensava en altres tècniques capaces de fer agradable la vida en comú   – Ella anava bruta com un pedaç de fregar els plats bruts   –  Damunt  les seves canastretes podien endevinar els menjars fets durant un mes.

Els llençols del llit no coneixien el sol més que quan l’oncle Lin es gratava  amb un bastonet l’esquena tota plena de picades de puça. Engatat  per aquesta metzina lenta, presa sense saber-ho, dins la ració quotidiana, l’Oncle Lin s’anava desfent, rient per no res, dolç com un anyellet, “maniquí” sense ossos, atordit i alegre com un foll sense malícia   –

Jo veig el sub-desenvolupament

Jo veig  la Religió

Homes adults que no saben reconèixer les causes de la desgràcia.

Jo veig la Religió

Homes instruïts que es cobreixen amb un vel de nit, per a anar, humils i resignats, a agenollar-se davant el bruixot del poble   –

Jo veig la Religió

Jo veig la vella Natolia

Major de vuit infants

La sort l’ha plantada allà

Sense bona sort, sense avenir.

Cal, estimada Colette, que et conti la història d’aquella  que anomenam “La Vella”  –  Ella es diu Natolia   –  Major de vuit germans, tres germanes seves s’han casat   –

Bella com el sol quan es pon   –  ella tenia però un caràcter intractable   – Grunyidora-boca minyona però una llengua esmolada i tallant com l’espasa d’un soldat desesperat   –

La casa paterna era petita per a ella   – Sa mare havia devingut una estrangera, acaparada com estava per la cura dels fills de les filles casades   – Natolia que els veïnats assenyalaven amb el dit, havia després de l’edat de vint anys demanat al “Tot-Poderós” un príncep alegre – jove, pregàries repetides –   Però no en vènia cap – Un pobre “pelat”, que l’aspecte exterior de Natolia havia deixat somniar, s’aventurà a demanar sa mà – Desgràcia de Desgràcia per a Natolia, el enviat del Destí prest fou decantat del seu projecte per hàbils amics   –

Des d’aquest moment, el descoratjament guanyà el cor de la pobra Natolia – ella demanà consell, consultà experts  –  Ingredients d’una mescla desconeguda foren guardats dins la banya d’un brau mort feia ja uns anys –

L’horabaixa tombava, Natolia partí amb una gerra d’aigua clara, recollida dins el torrent que mai un peu d’home havia travessat   – Ella partí, la banya amagada dins els seus vestits amples – Arribada a una cruïlla de camins, Natolia s’aturà, inspeccionà els llocs, després es rentà allà, a la cruïlla d’aquests quatre caminois que anaven en totes direccions. Aquest camins que usaven homes que venien de per tot –

Rentada, fresca com una rosa, ella escampà la resta de  R U S A N G O  màgic  allà on passaria l’home predestinat  –

Natolia sabia bé que Imana ho arregla tot, però calien intermediaris, el Rusango màgic, eficaç com la llei natural de la caiguda dels cossos –

Tot havia devingut mitjà per a ella – A l’edat de quaranta anys no es pot comptar el nombre dels “paners-obsequis” portats ca els experts en la conquista de marits i el nombre de pregàries recitades  –

Pregària

Senyor, per què m’has manat estimar tots els meus germans els homes ?

                                                                                             

Senyor, ells me fan mal ¡  Ells són  inoportuns  Ells són invasors,

Ells tenen fam,  ells em devoren   ¡

Jo no puc fer res; més n’entren, més toquen a la porta, i més la porta s’obri

Ah ¡ Senyor ¡ ma porta és tota gran i oberta ¡

Jo no puc més ¡ És massa per a mi ¡   Això no és vida  ¡

                   I ma situació  ?

                   I ma família  ?

                   I ma tranquil.litat  ?

                   I ma llibertat  ?

                   I jo  ?

Ah ¡ Senyor,    ho he perdut tot, ja no som més jo  No hi ha  lloc per a mi a casa meva.

No tèmis res, diu Déu, tu ho has TOT guanyat,

Ja que quan els homes entraven a casa teva,

Jo, el teu Pare,

Jo, el teu Déu,

Em som aficat enmig d’ells.

         (Michel Quoist,  PRIERES, Ed. Ouvrières)

SEGON    CANT

                            Religió,  Ferment  inadequat

Religió

Estadi instinctiu, estadi infantil

Capa del diumenge

Capa menllevada

Religió

Hàbit estret, vestit de gala

Guardat al penjador

A clau rovellada

De l’armari tancat

                   La resta de la setmana

Religió

Ferment envellit

Motor giscant

Sense oli renovat

Religió

Impermeable  foradat

Vernís usat

Durant les intempèries dels temps dolents.

PREGÀRIA DEL VESPRE

Aquest vespre, Senyor, tenc por.

Jo tenc por, ja que el teu Evangeli és terrible.

És fácil sentir-lo anunciar

És encara relativament més fácil no escandalitzar-se,

Però el que és molt difícil és viure-lo

Tenc por d’equivocar-me, Senyor.

Tenc por de quedar-me satisfet amb la meva petita vida decent;

Tenc por de les meves bones habituds, les tenc per a virtuts;

Tenc por de les meves activitats, em fan creure que em don,

Tenc por de les sàvies organitzacions, les prenc per a èxits;

Tenc por de la meva influència, imagin que ella transforma la vida:

Tenc por d’això que don, que amaga el que no don;

Tenc por, Senyor, hi ha persones que són més pobres que jo,

N’hi ha de menys instruïts que jo,

                    menys “évolués”

                    menys ben allotjats

                    menys ben alimentats

                    menys  mimats

                    menys  estimats

Tenc por, Senyor, ja que no faig abastament per a ells,

No ho faig tot per a ells

Caldria que ho donàs tot,

Caldria que ho donàs tot, fins que no hi hagi un sol sufriment, un sol pecat dins el món.

Llavors, Senyor, caldrà que doni tot, tot el temps

Caldrà que doni ma vida.

         (Michel Quoist, PRIERES, Ed. Ouvrières)

   

CANT  SOBRE

L’ATORDIMENT

SOCIAL

Inmovilitat

Fixisme

Paràlisi

Inactivitat

Pròleg

“A l’acostumat l’atordiment és la suspensió de l’activitat física  –

La cara està paralitzada, la mirada taciturna  – El malalt no mostra cap reacció, ni d’activitat, ni de intel.ligència.

La inmovilitat és total    – L’home  està agafat com per un silenci de mort –

El subjecte  guarda un silenci obstinat i refusa sovint tot aliment.

Una gran forma de l’estupor apareix dins la melancolia   –  Però malgrat el seu estat, el malalt enregistra tot el que passa entorn d’ell. L’estupor a vegades s’atura bruscament per a donar lloc  a una reacció perillosament agressiva fins a la tentació del suicidi.

Jo  dic atordiment social a l’actitud incomprensible del paisà  davant les noves tècniques que li mostra l’agronom –

Dócil i calmat, ell segueix les indicacions, escolta atentament les explicacions, imita els gests del monitor –

Deixat totsol, ell reviu, recau dins ses antigues actituds, deixa dins l’oblid i amb menyspreu les tècniques apreses ahir amb cura   – En ell, inclús el simple instint d’imitació  està frenat per no sé quína força oculta  –

Davant el mestre comprèn i aprecia   – El mestre parteix, ell menyspreua, s’obstina, s’embota i estanca dins velles habituds de no progrés   –

L’atordiment social, és l’estat de tota una població, de tot un poble del qual l’impuls està tocat, paralitzat, aturat   –

És l’estat estàticament mòrbid d’aquest poble que no inventa res, que no crea més, que no cerca més   –  D’un poble que està en espera.

Cant

Jo veig el sub-desenvolupament

Jo veig homes  abandonar les cases netes i oretjades,  per a retornar a la cabana plena de fum de llur infància.

Estimats veïnats, per què doncs llevar de la memòria dels infants aquests camins de progrés marcats ahir dins l’entusiasme de la població ? –

Homes que dormiu, despertau-vos doncs, no fa 70 anys, que s’aixequen cases belles i espaioses amb argila dels nostres pantans ?

Constructors hàbils d’on heu sortit ?   I la dona i els infants no tenen dret al treball de les vostres mans usades ¡

Dones de la població, anem doncs,  i, mentre,  quan veureu que el vestit es renta  ¡

Les riqueses no falten en el nostre país.

Planícies fèrtils s’estenen a perdre-se de vista… Un alegre sol irradia les “colines” i fa créixer a cop d’ull tot el que és plantat.

“Marais” (pantans) sens nombre esperen després de segles mans d’home, mans vigoroses per fer sortir les substàncies de les quals s’alimentaran els homes.

Pedra i argila abunden   – Basta pensar-hi per a erigir cases rioleres sobre totes les colines, posades allà per esser descans dels ulls, fatigats pel “caos” de les ciutats  –

L’home és allà – capital preciós – Homes sense feina esperen   – cada fulla de bananer amaga un home – un home resistent – un home dócil –

Mentre,  l’élite intel.lectual haurà de llançar-se dins treballs de producció – ramaderia racional, cultiu racional d’arròs, de blat d’Indis, de mongetes, de patates   – planificació del turisme – embelliment de les ciutats –

L’élite s’acumula dins les Capitals, es moseguen la coa, cremada per la set de l’ambició, atemorits pel pacte jurat d’una política efímera  –

És el sub-desenvolupement.

Mentre,  la joventut hauria de guanyar-se els sectors de la producció, ella està allà, errant, rient de sa misèria, mendicant el pa i la feina a les portes de les botigues inhospitalàries    –

És el sub-desenvolupement

És allà la jovenea, comprant i venent capses de “·mixtos” i sabons de “toilette”  –    ells són allà, un accident de cotxe els atreu, un foll enfadat els distreu, una botella que es romp els diverteix – El sub-desenvolupement.

Han vingut dels camps per a veure la vida   – Avui jornalers dins una plantació, demà talladors de llenya, després vagant per la ciutat sense llum que il.lumini l’entusiasme de joves àvids de progrés –

Han fracassat a l’Escola   – han perdut l’oportunitat d’asseure-se dins un despatx desitjat on una nòia sense cultura esborranya en una màquina d’escriure la carta diària del patró.

Ells són allà, morts de gana, mirant, admirant, ballant de misèria i d’avorriment dins aquests centres on cap casa és per a ells.

L’atordiment social és l’estat malatís d’aquest poble que ja no té confiança en el seus fills, que ell sospita incompetents, lladres, sense consciència, sense pla, sense projectes     – Aquest poble desorientat que aspira als temps meravellosos de la colonització on hi havia organització, treball i diners –

És l’estat dels paísos en via de desenvolupement – paísos d’administracions pomposes on petites poblacions són regides per lleis de grans Ciutats –

On la “paperassa” occidental s’acumula i dóna la il.lusió d’una màquina que marxa –

On despatxos són invadits per un nombre incalculable de funcionaris posat allà perquè això existeix a ca l’altri   – En lloc de crear treball, primer es crea un funcionariat –

És l’estat malaltís del nostre país on la major part dels elements actius del poble deixen el treball productiu per a engreixar-se dins el treball de consum –

L’atordiment social és aquest estat dels pobles pobres, on pocs homes són integrats.

Adults, ahir conscients de llur estat, ballen com al.lotells, parlen com dones i enterren llur dimissió i llur vergonya  dins l’alcohol que fa oblidar.

Vells, ahir pilars de la població, guardians de la moralitat i   el costum, ploren en silenci llur ascendència perduda.

L’atordiment social es tradueix en definitiu dins la paràlisi del poble, ahir orgullós, actiu, dempeus,   – que gatinya, es contenta del favor i riu alt dins un entusiasme forçat.

És el sub-desenvolupament.

CANT – CONFESSIÓ

SOBRE

LA  MIOPIA  SOCIAL

La miopia social, una altra malaltia que frena el desenvolupament  –  No veure amb els vertaders ulls de l’home d’un país  en camí de desenvolupament  –

Reprovació inútil, em diràs tu, Simon.

Jo, fill dels temps moderns

Infant mimat per la sort de la civilització.

Jo veig

Jo escrut

Jo mir

Jo palp

Jo examin

Com doncs ¡

No he passat deu anys en els bancs de l’Escola ?

No he sortit d’aquesta mentalitat primitiva que només tenia dos sentits: Veure, escoltar –

Quan l’àvia em donava un blat d’Indis torrat, ella em deia en tota naturalitat

“Sents, fill meu si aquest “blat” està ben torrat”

I jo, jove de quart Greco-Llatí, reia davall la capa   –  Creia ella que es podia gustar el blat d’Indis amb l’oïda ¡  Jo mossegava el “blat” amb les dents fortes i usava del meu tast per a donar a l’àvia una resposta científica¡

Quan desfeia la maleta damunt l’estora de la casa, Mamà exclamava odorant el meu sabó de “toilette” – “Escolt aquest sabó que sent bo” –

Quina mentalitat d’homes incults  ¡

Sí, vertaderament, jo veig

Sí, vertaderament els meus sentits són nets

He après a servir-me conscientment

De la Vista

De l’Oïda

De l’Olfat

Del Gust

Del Tacte

El meu camp de contacte amb el món ha devingut més desenvolupat

He après la precisió dels termes –

No, Simon,

No, No, jo t’ho jur

Tu no tens la mirada que ha de tenir un home d’un país sub-desenvolupat –

Mira la meva edat

Jo confés encara sovint la meva miopia a cop segur culpable –

Jo també he estat a l’Escola, estimat Simon,

Jo no he passat només 10 anys als bancs de l’Escola, sinó 21 anys –

I encara ara, cada dia, estudii una hora diària   – Però, malgrat això jo no veig encara com hauria de veure un home d’un país en vies de desenvolupament   – Jo he adquirit habituds de les quals m’és difícil desfer-me’n, ja que hi ha l’ambient, el marc, les institucions –

Puc dir que vaig aprendre a veure durant l’Escola Primària ?

Ho dubt.

He retingut, calculat realitats que no comprometien a res la meva vida ni corresponen en res a la meva situació – massa prest vaig esser retirat del meu medi de realitats familiars – Jo tenia dues vides – jo vivia dos móns;

El món de les vaques, de les cabres i dels anyells

El món de la cabana i dels plataners obscurs

El món d’homes concrets que vos llancen   mots en desordre –

El món de les pluges i del sol…

Després

El món del pupitre, de l’uniforme dret

El món de les bolles – El món dels Mars i dels Oceans que mai havia vist – El món dels grans Rius, dels precipicis, de les cataractes   – El món de dos més dos –

Perquè “dos més dos” – Jo no en sabia res – Dos més dos són quatre –

Se li donava una tal importància que finalment jo m’esglaiava –

Mississipi-Missouri, La Meuse, L’Yser, Groenlàndia, –  El gran paquebot  “Frància”, la neu, les tundres, la platja, els  Quioscs, El Casino, el Correu d’Àfrica,

El Transiberià    –

Extraordinari ¡ Tot això ho retenia, convençut que per esser civilitzat cal saber això  –

Després vaig retornar al meu “poble” –  m’allotjava  dins la nostra petita cabana , compartia amb els majors, menys sortats, la mateixa estora –

Ja menyspreava tot aquest munt de blat d’Indis no comptat, tot aquest “bosc” de plataners no-alineats, tots aquests caps de veïnats impermeables  a la bona ciència –

Qui entre ells sabia que la terra retorna i que la pluja és el seu aire –

Jo feia el presumit i exposava  la meva ciència      – Amb  els meus amics estudiants, les vacances eren el moment de parlar aquest francès que al  Institut no parlava sinó quan ens mirava el supervisor   – Era  el moment de treure del oblit aquests mots grecs que al Institut només enregistrava pels exàmens. Els ignorants escoltaven embadalits aquests al.lotells predestinats per al despatx, la vida fàcil i el gran confort ¡

Mentre que a Occident l’infant calcula les realitats de la vida de cada dia ¡

-         la sal pesada que la mare empra

-         la carn al kilógram

-         l’avió que passa sovint pel cel ennigulat

-         el tren que siula com un monstre –

Jo, al sis anys ja vivia dos móns: un món amb les mesures convencionals. L’altre amb ses lleis, d’altra manera també convencionals – És el drama que des de l’edat de sis anys, m’ha condicionat i impedit de tenir els vertaders ulls de l’home d’un país sub-desenvolupat   –

He adquirit una manera especial de mirar –

La meva mirada no és una mirada que constati, escruti, compari, cerqui, la meva mirada és estàtica   – La meva mirada  enregistra i queda satisfeta –

Jo aprenia no per a viure sinó per a respondre a qüestions eventuals, a qüestions posades per un altre   – Ja que la meva educació m’empenyia a esser conciliador, les meves respostes havien d’acomodar-se a les qüestions posades  –

Els meus estudis  passaren així dins un clima estàtic d’enregistrament –

El meu estudi d’història fou estàtic.

                   immutable

                   no compromès

                   no dinàmic.

Cap comparació amb la història del meu país sobre la qual s’havia posat un vel.

Les personalitats estrangeres suscitaven en mi una admiració “beata”, res més.

Cap porta s’havia oberta a la imitació i a l’estimulació psicològica.

Coneixia gairebé aquestes personalitats – tenia una bona memòria –

                            Jo podia citar sense fallar les conquistes de Cèsar

                            Les victòries d’Alexandre el Gran

                            Les estratagemes dels Borbons

                            La batalla d’Yser

                            L’autor  de la Brabançonne

                            La nit de Sant Bartomeu

                            La presa de la Bastilla

                            La Casa d’Espanya

                            Els límits de Lituània

                            El rei del País de Gales

I després, era tot, jo els coneixia

I després, tenia el meu diploma

Havia estat considerat élite per a anar a la  Universitat

Havia estat jutjat capaç d’entrar dins els rangs del Intel.lectuals dels pa¨¨sos sub-desenvolupats.

Aquests homes maliciosos com les moneies que assisteixen sense un sospir a la decadència de llur poble.

Aquests homes civilitzats que senten  vergonya de viure dins el seu poble.

Aquests homes intel.ligents, diplomats, que defugen

                   El sòl natal en deute

                   El sòl natal insalvable

                   El sòl natal que no sap dir-lis:

                   “Monsieur, fill meu, llepa les meves llagues

                            t’he donat tant “.

                   El sòl natal desproveït d’aigua corrent

                   El sòl natal de nits fosques

                   El sòl natal de cases de totxos de les quals

                            es contenta el missioner

                   aquest home de civilització lenta, però sòlida.

Havia acabat el quart a l’Escola Primària.

Satisfet de ma situació per a continuar més lluny.

Era l’ídol d’aquells que no podien continuar

                            El salvat

                            El punt de mira

                            El punt de comparació

                                      ells

                            Els estancats

                            Havien de conformar-se a la sort de servir

No tocarien mai un llapis vermell que orgullosament jo els prohibia embrutar.

Fins als onze anys, no vaig veure res d’allò que cal per a un jove d’un país sub-desenvolupat   –

Mentre que estava destinat a esser més tard un element de desenvolupament, se m’havia habituat, durant cinc anys, a la vida de repetidor, copiador de problemes immutables   – jo era un petit burgès amb un avenir clar   – tindria el meu diploma si arribava a emmagatzemar el saber del Mestre que jo creia aleshores a la fi de la recerca – No hi havia més coses noves a inventar, de mètodes a trobar    – Així, lentament, moria en mi l’esperit d’invenció, el gust de la recerca, el descobriment personal de la natura…

Als dotze anys, entrava dins els estudis secundaris   – volia conèixer –

La preocupació per a saber devenia dominant en mi – No fou aquest coneixement que transforma un home i el força a viure més conscientment els imperatius del seu país –

Això fou un “repasse” de Llatí, de Grec, de Flamenc, de fórmules seques d’una Matemàtica de la qual no veia cap relació amb la situació del meu poble –

No record haver après res per a fer sortir el meu poble del sub-desenvolupament  –

Cap disciplina semblava empènyer-me al canvi, a millorar-lo, a embellir-lo.

Se m’ensenyava a cantar ses belleses, però dins els termes massa estàtics per a empènyer-me a l’acció del desenvolupament –

Estava dins una situació que devia guardar – jo més tard vaig haver de acontentar-me a entrar dins la línia del treball ja començat –

Cap dubte naixia dins mi –  Tot era perfecte  Tot era clar.

Jo record haver après a estimar el meu país

                   Estimar el meu poble

                   Amar-lo

                   Lloar-lo

                   Enaltir-lo

M’arribava sovint tenir vergonya dels costums  nobles dels meus ancians –

No m’arribava mai  a sentir el meu poble –

Jo no arribava encara a portar-lo com una cosa meva –

                   Durant tot aquest temps

                   Lentament

                   Impiadosament

                   Moria dins mi

                   El noble sentiment nacional

                   Lentament

                   Inexorablement

                   Empenyien dins mi el gèrmens

                            I de la despreocupació

                            I de la dimissió

                            I de la satisfacció egoista

                   Lentament

                   Impiadosament

                            La miopia guanyava als ulls

                                      de ma pietat

                            La sordesa tapava

                                      les orelles de ma simpatia

                            La insensibilitat burgesa

                                      tancava el meu cor

                                      a les plagues del meu poble.

Jo dormia tranquil dins un llit blan, mentre mon pare acabava els seus dies dins la cabana miserable del seu naixement    –

Sense vergonya beuria “champagne” mentre que el meu “boy”, el meu cosí i el fill del meu poble no tenien en què saciar llur fam de misèria    –

Jo gosava, en veu alta, reclamar alts salaris, indemnitzacions i primes, mentre que els meus criats fa un any que no han cobrat    –

Lentament

Fatalment

Jo tornava irreconeixible,

Sí, estimada  Amélie,

Irreconeixible

Estranger al meu poble

Insensible als seus misteris

Pillant-lo sense servir-lo

Abillat com un príncep, la nuesa dels meus germans no diria mai res al meu cor de carn, tornat cor de pedra   –

Com al temps de l’Escola,

Jo parlaria d’analfabetisme

Em desfaria amb mots erudits

La manca de llogaments decents

Jo em planyeria de la malnutrició del meu país

Però com l’alumne que repeteix sa lliçó

Com el candidat a l’examen

El qual, amb suor, comença el seu curs

Per què es digui

         “Ell ha parlat bé

         Ell comprèn

         Ell és diplomat “

Sí, estimat Simon, és dur de confessar,  però això és la veritat    –

Fill del meu poble

Ell ho ha tot sacrificat per a formar-me, instruir-me, fer-me arribar al rang dels Intel.lectuals dels altres pobles     –

Les portes de l’Escola Secundària m’havien estat obertes com  un deute   –

Les portes de l’Escola Superior encara més

         Jo no havia de pagar res

         No podia res pagar

         El meu poble ha comprès

         El meu poble m’ha enviat

         El meu poble s’endeutava

         El meu poble ho pagava tot

         Jo he devingut aquest bell home que tu admires

                            Un bell home certament

                            Però un bell home miop,

                             un bell home que oblida

Vaig oblidar anar a veure la font a la qual la família bevia   –

Vaig oblidar anar a veure aquests germans que el meu poble té abandonats, per un temps, per a embellir-me i armar-me

                            Aquests germans paisans que “curren” sense mètodes

                            Aquestes mares destres que esperen el metge que no ve

                            Aquesta joventut mancada, assedegada de marcs i de

                                      direcció

                            Aquestes germanes, les meves germanes, sense

                                      rudiments d’una vida tecnificada  –

Jo som miop, jo oblit

Jo malgast el diner del meu poble i el seu temps

                            El temps no emprat

                            El temps pagat

                            El temps preciós que el meu poble em reclama

Al volant del meu descapo…;

Jo través, sense  commoció,

Aquest poble en cerca

                   de pa

                   de treball

                   d’aigua neta

                   de medicaments

                   d’instrucció

En cerca de condicions dignes de la vida humana

Sis anys d’humanitats

Sis anys de formació a una altra vida que aquella del meu poble

He passat la secundària sense una consciència viva d’esser  fill del meu país, sense aquest sentiment agut d’esser l’élite del meu poble

                                      Élite integrada

                                      Élite sostén

                                      Élite promotora

                                      Élite  Motor

No tenia altres aspiracions que aquelles de viure en assistent, en ajut, en irresponsable –

Un home que tocarà un salari, s’establirà dins una ciutat i dirà dins l’orgull del seu “bé-estar”:

                            “Jo, al manco, jo he estudiat

                            No és vera estimada ¡

                            Dora, amor meu,

                            Estiguis tranquil.la

                            La política me cau bé “

I a l’entorn de mi tota la natura crida desesperada:

                            I els altres

                            Els dissortats

                            Els germans del meu poble beneït

                            Els sense-feina

                            Els paisans

                            Els mendicants  ¡

Jo responc amb una certa serenitat burgesa d’un home que ha arribat:

                            Oh, estimada

                            Visquem la vida d’homes civilitzats

                            Els altres

                            Els peresosos

                            Els sords

                            És la vida, és el Destí   –

La miopia social és una plaga dins el sub-desenvolupament   –

La miopia social és un “handicap” del desenvolupament integral    – 

CANT

SOBRE  EL

PARASITISME SOCIAL

Déu  creà l’home a imatge seva, a la imatge de Déu el creà.  Déu els beneí i els digué: Sigau fecunds, multiplicau-vos, ompliu la terra i sotmeteu-la

(Génesis 1, 27 )

  

RELACIONS FAMILIARS D’ANTANY

El nostre país té molt fortament desenvolupada la vida de  relació

La vida de comunitat

La vida de comunió

No es pot concebre una persona aïllada.

No es podia imaginar un hospici de vells –

L’avi acabava els seus dies entre els seus –

Cor jove, escalfat pels descendents en raïm, aquestes flors dins les quals ell revivia, es rejovenia i moria sense pensaments trists    –

L’àvia el mateix – ella era venerada, mimada pels seus fills, els seus petits, benediccions dels quals Imana l’havia omplerta –

El costum era clar –

                   Cada un dels esposos devia als seus sogres,

                   no solament molt de respecte i afecte, sinó

                   també ajut i assistència –

Era un deure

Un deure estimat

Un deure acceptat

Un deure indiscutible, encallat, al curs del temps, dins el sentiment comú.

De la mateixa manera els sogres devien afecte i assistència a llurs gendres i nores –

Eren  llurs infants     – La societat intervenia en cas de conflicte per a urgir  el acompliment d’aquests deures    – El mancament greu a aquestes obligacions  es resolia més d’una vegada en danys i perjudicis – fins al divorci en cas de mancament molt greu   – La dona casada tenia envers els seus parents relacions determinades pel costum.

La dona casada havia de anar a ca els pares el més prest possible  per a una primera visita –

Sense aquesta visita de cortesia, acompanyada de cervesa, expressant el rang del seu marit, ella no podia veure son pare de cara    – Era per a dir “Vet

aquí, pare vos m’heu enviat, jo he partit – No tingueu por me’n sortiré” –

Cinc o sis mesos després, els dos joves esposos ferien un pelegrinatge a la família de l’espòs – Parents i veïnats vindrien  a veure aquest espectacle meravellós: dos essers units pel Destí  – La jove esposa, bella com la lluna, brillant de salut, era l’objecte de l’admiració popular – 

No era més l’infant d’ahir, ella era ja dona, els signes de la maternitat pròxima es llegien en la seva cara encantada de goig – Sa mare estava al cim de l’alegria, aprofitant el moment propici per fer-li arribar un mot maternal d’encoratjament.

Després vènia el primer infantament – ells  ja no anirien en pelegrinatge a dos sinó a tres – Dos joves dels quals els trets d’ubuvyeyi  havien ennoblit el vigor de l’expressió. I l’infant que ja somreia – Ja que no calia tenir presses, calia que aquest esser nova comunió, pel seu somriure naixent, a satisfacció dels avis, dels oncles, de les ties, i de tots els veïnats convocats per l’alegria comú –

Igualment els pares d’ella no l’oblidaven – totd’una després del matrimoni, a penes tres dies, el pare enviarà una processó – sí, una vertadera processó de cervesa i obsequis – 12 olles de cervesa visibles, 6 paners grossos, 12 canastres baixes i bashingantahe que presumien com indiots dins llurs vestits amples de colors bigarrats – El pare no hi anava, ell enviava representants, per a mostrar, dins el clan extern, devingut el seu clan per aliança, la donzella, fruit de les seves entranyes – Ells eren enviats per a dir a aquests homes: “Vet-aquí, aquella en qui la nostra aliança està segellada” – Llavors la filla es retirava el vel que ella portava curosament després del matrimoni –

El vel que l’amagava als ulls del sogre i de la sogra – el vel que fàcilitava el silenci que ella havia de guardar abans de l’oferiment del obsequi dels seus nous pares, obsequis, expressió de l’acceptació de la família –  Els delegats venien. Es feia festa. El vel queia. La vida pública començava –

La mare havia d’anar també públicament a veure el seu infant – ella havia d’anar públicament a passar per la gran entrada – La gran entrada per on passen les vaques – La gran entrada que acollia els hostes –   La gran entrada de la tanca on roman un mugabo – Ella hi havia d’anar per a dir:

“Aquí teniu qui l’ha portat – a aquest infant, digne descendent de son pare – Rebreu-la com aquesta mare aquí present – Estimau-la com una dona que té els seus orígens, respectau-la com una mare – Ella és la meva filla, jo

som sa mare”    – Després es bevia – Es ballava –

La mare se’n tornava – Els nous pares i els veïnats admiraven aquesta persona filla d’una mare com sa mare –

- Després vendrà el torn de son pare – Ell vendrà més endavant amb més pompa a veure aquella de la qual es proclamen ja les virtuts – ell vendrà com un rei, superb i digne dins el seu millor vestit de l’any  –  Gran processó. Grans pompes   –

Ell vendrà a dir: “Sí, som jo. Heu vist l’infant. Heu vist la mare –

Vet-aquí el pare qui va desproveït tot gest gratuït, tota dignitat femenina. Jo vos salut  –   Jo port la meva presència com una benedicció   –   Sigau fecunds, ompliu el poble, sotmeteu-lo per la bellesa del gest, el dolç somriure, la bravura i l’orgull “.

Ell no entrarà dins la casa de sa filla – No està ja a l’edat quan s’asseuen amb els infants. Els infants que no coneixen  encara tota la vida – els infants que ho veuen tot color de rosa – els infants que podran veure’l beure de través – Ell  ha de quedar misteriós, lluny de mirades d’aquests joves esposos per als quals ell ha establert, pel Destí, el model de pares

         Pares coratjosos

         Pares rectes

         Pares que ho saben tot

         Pares dignes i respectables

No caldrà que en presència d’aquests joves li escapi un gest no recte –

Ell anirà a la casa preparada per a ell o dins la cabana dels pares del jove.

Ell anirà amb aquells de la seva edat  –  aquells que no es sorprenen de res – aquells que ja ho saben tot de la vida –

El marit igualment té comportaments fixats pel costum amb els pares de la seva esposa.

         Sa casa estarà sempre oberta a tots   –  Ell estarà obligat a mostrar

         afecte, bona entesa amb tots aquells dels quals  la sang és la

         mateixa que corre  dins les venes de la seva estimada – Ell es

         prohibirà visites fora de temps ca els parents de sa dona  – Els

         germans i les germanes podran  entrar, menjar i allotjar-se

         dins la casa del seu cunyat – Els cosins i les cosines de la dona,

         els nebots i les nebodes són familiars de la parella beneïda –

Igualment la dona tindrà sa línia de conducta amb els pares del seu marit

         Ella devé com la filla dels pares del seu marit –

         Durant dos o tres mesos ella ajudarà a  sa sogra en

 les feines de la casa – Per a esser iniciada, formada,

habituada a aquesta nova vida de dona

Els germans i les germanes del marit seran com els

germans i les germanes d’ella –

En ocasió dels grans esdeveniments de la vida, la mort del xef de la família per exemple, la família es reunirà – La família de sang i la familia per aliances –

Cada persona és sensata si té un ca-seua

-         Cada persona pot acudir a qualcú

-         Els orfes de mare exigiran pa i asil a llur pare o als pares de llur pare – Ells hauran d’anar-se’n amb els parents maternals si el matrimoni no ha estat vàlid –

-         La comunitat se’n cuidarà –

-         La viuda i els infants quedaran a càrreg del sogre.

-         Cap home té el dret d’esser polígam sense possibilitats

de fornir de bens nets a cada esposa i als seus fills

-         Fora del matrimoni, el pare no té cap dret damunt els fills –

Perteneixen al clan maternal –

Veus aquí, Simon, costums dignes de respecte

Veus aquí lleis dignes d’admiració

Aquests aspectes entre parents eren fàcils dins un món

on el nivell de vida era sensiblement el mateix

On cada un explotava la seva propietat, la seva guarda

dins un model de vida paisana –

Però des de que aparegueren els diners, aquest mitjà fácil de canviar,

                   Des de que aparegué el treball assalariat, mitjà

                            de subsistència

                   des de que el temps tornà comptabilitat

Llavors les bones relacions d’ahir devengueren un pes feixuc –

D’una part no es pot impedir de viure a l’africana.

No es pot impedir al germà d’entrar i de sortir

No es pot tancar la casa als bon veïnats riolers que comuniquen alegrement la paraula, signe de vida, i la beguda, animadora de la conversa.

No es pot fixar l’hora a aquests cosins sense nombre i a aquest oncles que el temps calculat no els interessa gens.

Cant

Jo veig planicies, oh mon germà, que habites a la capital.

Pitjor per a vosaltres, calia prevenir-ho

         Nosaltres vèndrem el matí, nosaltres arribarem a Migdia –

         A la nit tocarem a  “vostra porta, la porta de nostra casa” –

         És la nostra casa – la casa del fill de la meva mare – Tant

         pitjor si es menja tot el que tu has treballat – Tant pitjor si es

         beu tot el teu salari – Tu  no has de fer més que pujar allà

         dalt on l’urwarwa daurada regalima com d’una font. Puja

         doncs amb ta dama i el petit, segur que l’avi matarà el vedell

         gras – Ell en té 20.

Pobres homes que teniu cases,  ciutats rioleres que demà deixareu per a ocupar altres cases de l’Estat –

         Acolliu doncs el bon veïnat que un procés retén dins la capital – El

         bon veïnat amb el seu bastó de viatger, sense diners, sense provisions

         Ell sap  on allotjar-se, ell sap on menjar – l’hospitalitat africana ¡

        

         Acolliu doncs aquests homes al.lotells – 10, 20, quí són ells – els

         cosins de madam – ells són ja dins la casa, jugant, rient, aquests són

         els fills de la casa – On anau mes infants –

         Nosaltres cercam una escola Monsieur – Nosaltres serem inscrits

         dins quatre dies –

Molt bé fills meus – Vosaltres heu tingut sort

Acolliu  els desenfeïnats, si voleu – Ells són allà

Després de dos mesos – Oh Déu, la manca de feina

-         Digues,     agafa ma germana,  jo agafaré el teu cosí –

Tenc un cosi que sap conduir la màquina –

     No tens plaça ?    Bé, molt bé, arreglat

Jo vèia la misèria, jo vèia el sub-desenvolupement

         Famílies, reconegudes, riques, però sense sou,

         sense res al banc

         Sense absolutament res – On has posat tu els teus

         diners, Monsieur ? Jo no ho sé – Veus tu la meva

         dona és d’una gran familia – Jo mateix tenc molts

         cosins –

         Llavors ¡ Llavors jo no tenc diners –

         Llavors jo no estalvii res –

         Llavors els fills de les meves entranyes

         tenen fam

         Llavors, Madam, no té la part del salari

         Llavors no tenim casa per a nosaltres

         Llavors no tendrem mai casa per a nosaltres

         Llavors nosaltres som en un país sub-desenvolupat

         Llavors hi ha robatoris

         Corrupcions

         Deutes

         Presó

         Després el treball

         Les deutes

         La presó

         Després encara el treball

         L’atur

         Després Madam ha partit

         Amb els infants

                   On ?  No ho sé

         Després ella retorna

         El treball

         La presó

Quína vida   ¡    –    El sub-desenvolupement

El parasitisme social és una plaga

El parasitisme social és un fre al desenvolupement

         Quí podrà començar una empresa amb

         cent  boques a nodrir

         Quí podrà estalviar amb vint alumnes dels quals

         cal asegurar el material escolar

         Quí podrà instal.lar-se amb trenta homes a allotjar cada mes

         Quí,    jo vos ho deman ?

                   El Muzungu

                            L’animal que mostra el dit perquè ell no dóna res.

                   El fill desterrat que mai puja a veure sa família –

                   El lladre que posa mà dins els tresors de l’Estat talment

que la família no pot menjar de tot

Però l’home honest, l’africà rioler, ell serà reduït a la vida honesta que no fa renou –

El parasitisme social entretén  una mentalitat falsa enemiga del desenvolupement –

Una mentalitat contrària a lleis ja aprovades per la Història –

-         Tu guanyaràs la vida amb la suor del teu front, Germà meu –

-         Anau aviat a desxondir-vos

-         El temps és  or,   és  plata

-         Ajuda’t i el cel t’ajudarà

-         Compta primer amb tu mateix abans de comptar amb els altres –

Estimat, Simon, jo t’ho vull dir

         “Llavors què fer – Hem de deixar de viure com Africans ?”

         Jo no puc dir-te el que tu has de fer, estimat Simon,

                            El costum és allà

                            La vida actual és aquesta

                                      Llavors ?

                            Llavors tu has d’ajudar al teu país

                            a sortir del sub-desenvolupement

                            Veure

                            Jutjar

                            Actuar

CANT

SOBRE  EL

“BUROCRATISME”    SOCIAL

Una altra malaltia del sub-desenvolupament: “la bougeotte” :

El desenvolupament està fortement frenat

                            per la inestabilitat

La inestabilitat de lleis i decrets

Cada mes quatre decrets, cada any vint lleis

Més encara sis decrets i vuit lleis

I això dins tots els dominis

El pobre paisà no se’n surt

El pobre mendicant no hi creu gaire

                   lentament

                   Ell perd el sentit de la llei

                   Forçosament

                   ell s’hi fa

                   Escolta al seu post

                   Atén

                   Després retorna a les ocupacions de cada dia

A la inestabilitat de les lleis succeeix la inestabilitat de les persones

Un govern succeeix a un altre com es reemplacen els soldats de guàrdia –

Però un Ministre no és un soldat de guàrdia

Ell no està allà per a assistir, vetllar, mirar

Un Ministre d’un país sub-desenvolupat

                            És seriós

Ell no té encara cap tradició

Ha de crear de nou

                            preveure

                            inventar

Ell ha de preveure, organitzar –

Ha de coordinar el seu Ministeri

Després, sovint,

Es tracta de persones

Persones que parlen, esperant el moment propici  per a proposar un projecte Hi ha interlocutors –

Ha de començar un acord amb Monsieur

No és allà,  Monsieur –

El seu reemplaçant tampoc –

Jo som el tercer reemplaçant de Monsieur

Doncs,   llavors

I els meus secrets confiats

I el meu acord firmat

Ell no és allà         – És el sub-desenvolupament –

Els Ministres dels països sub-desenvolupats adquireixen aviat l’actitud d’espectadors impassibles.

L’home que sap que  no s’hi quedarà molt temps,

El “film” roda, ell sortirà, buidarà els llocs,

Agafarà el capell

                   el seu bastó

                   el seu porta-monedes

és el sub-desenvolupament –

Després, l’obra projectada  s’atura

Els dossiers dormen dins els calaixos

Regularment espolsats pel secretari impassible –

Ells són allà

Clarament establerts

Esperant el següent

Vet-aquí que ell vé

Ell no comprèn res

Ell és veterinari

Costa  analitzar

Un “dossier” d’afers

Si un és veterinari.

“Monsieur el conseller

Modificau el projecte

No és prou clar “.

Després el projecte dorm

Ell despertarà

Quan vendrà el seu autor

Sí, estimat, Simon,

Sense funcionaris estables

El desenvolupement no és possible

És segur

Demostrat per la Història

No hi ha competència

No hi ha desenvolupament

Sí, Simon

Un metge és per a curar

Un veterinari per a cuidar el “betail” del meu poble

Un ensenyant per a ensenyar

                            No  és  prou  clar ¡

                            Sí, jo crec

                            Jo ho accept

                            és dur

                            és el sub-desenvolupament.

TERCERA  PART

CANTS

SOBRE  EL  DESENVOLUPAMENT

     “Cal que l’Àfrica s’enriquesqui. Hem de treballar

Amb totes les nostres forces, no amb l’ambició d’igua-

lar o de competir  amb l’Occident, sinó per que aquests

bens  siguin un simple hàbit   amb  el qual nosaltres ens

cobriguem quan ens donen a la construcció d’un huma-

               nisme renovat.

      Aquest hàbit ha de revestir el nostre cor a nosaltres 

      Nostra concepció d’ ubuntu

      Nostre amor d’ ubuvyeyi

      Nostra pràctica d’ ubufasoni

      Nostre sentit  d’ ubutungane

      El respecte d’Imana  que els nostres pares ens han legat”

(Sur les traces de mon père, p. 138 )

PRIMER  CANT

                                      La crida de la terra

La gran planícia de la Rusizi està ferida

La terra de la mosca tsé-tsé està sanejada

El silenci milenari està violat

El “bulldozer” impiatós rugeix

La terra gemega, baixa el cap i somriu

Gemecs sords de la terra-mare

                           

                            Infantant el progrés

Ella és allà, la bella planícia

Ella és allà la banda fértil

Ella és allà la terra-mare

                             blat d’Indis, cotó, arròs.

Ella és allà, plena i rica

Ella és allà, colgada i asseguda

Pacientment colgada

                            Esperant els petits

Tot en ella es crida

Tot en ella és sospir

                            Esperant els amants

La gran planícia de la Rusizi sangra

L’aixada l’ha violada

L’home l’ha ferida

Ses entranyes tremolen

Baix el moviment  acompassat

Dels peus dels paisans

El bon cotó blanc floreix alegrament

Baix el sol generós de l’Equator

La mandioca farinosa creix riolera

Com l’herba salvatge  dins aquesta terra beneïda

Camins recórren la plana ahir verge

Els bassiots d’aigua s’han assecat

La febre ha reculat

Les malalties rares han fuit

Davant el pas del Progrés

Ella és allà Madona colgada

Baix l’ombra de la Cresta

Ella és allà agafat el Capital

Que admiren els passants

Als flancs de la Cresta única

La majestuosa Cresta habitada

La Mare del Nil i del Congo

Jo et salut, Oh  la Meva, Bujumbura

Jo et salut, Oh bella, ciutat altiva i jove

Ahir els Bagabo sacrificaren temps i son

Per a protegir-te dels apetits insaciats

Jo et salut, el meu tros de pa, Madona de la plana

Font que alimenta la resta del país

Colga’t tranquil.la dins el llit que és el teu

Dins el llit vast, la plana de la Rusizi

Colga’t tranquil.la

Somnia plans i projectes

Els teus estimats et vetllen

Estén-te, tros del meu pa

Desplega sense por

Els teus membres de gegant

Examina amb els teus peus

Els indrets i racons

La  bella tela llarga

Fixa al peu a Nyanza Lac

Desplega els teus llargs braços

                            sense preocupació

La teva murada d’aigua:  Tanganika

Jo t’estim de dia

Jo t’estim la nit

Replena de cercles-amics

A la recerca del Progrés

Jo t’admir dempeus

Dins els teus barris d’indústries

Jo et salud Oh Meva, Bujumbura

Ciutat jove i altiva

Ciutat de promeses

Tu comprens, Simon, el  progrés és el primer dins aquest orgull d’una joventut dempeus.

Aquest orgull que ens empeny a veure, ens convida a marxar resolts dins els camins de la transformació de la natura.

La joventut ha d’estar desperta, sensibilitzada a les realitats dins les quals nosaltres vivim. Hem de mostrar-li les rutes marcades i aquelles a marcar. Les cases construïdes i aquelles a construir.

Hem d’habituar-la a veure les terres fèrtils en sorgo, en blat d’Indis, en mandioca, en cacahuets. Hem de lloar-li el cafè, el tè. Contar-li l’útil i agradable d’aquestes bèsties orgulloses i belles que són les nostres vaques.

Hem de suscitar en la joventut la necessitat de crear.

SEGON CANT

                                                                  El  Meu País

Jo veig el desenvolupament

Jo veig un  país de futur

Jo veig joves que vèuen

                   Pantans impenetrables de la Kagera majestuosa.

                   Caigudes que deixen darrera ella el Ruvubu donant

                   créixement  a  aquesta Reina dels rius que veneren els

                   Egipcis, el Ruvyironza de Rutovu.

Jo  conec aquestes alegres curses d’aigua que demà regaran els camps alineats de patates importades.

M’agrada visitar-los, aquests rierols fangosos que esperen el cop d’ull de l’home del desenvolupament

El Murusenyi rioler, el Cizanye en coa, el tímid Migogo irradiant pel sol de llevant

Jo contemplava aquests humils lleons que temien els pares

                   La Kahumo sense malícia, el Mweruzi del qual se’n riuen

                   les verges robustes del Mosso prometedor

Jo he visitat el Kigenda descortès, el Lugusi moscós, el Mukacasi llançant-se tímidament dins el púdic Rumpungwe armat de Papirus

Un tapís de verdesca està desplegat a l’oest

Peus d’hipopòtams

Una estora maculada de mates s’estén a l’est

Peus d’elefants

Còm m’agrada Oh el meu País

M’agraden els flancs de les teves muntanyes

M’agrada la Cresta resurgent que il.lustra Teza

La teva cabellera de lleó que Mukike embelleix

La teva Cresta que Heha fa principesca

El meu goig es redobla

El meu crit retengut dins la palangana encaixada que sobrevetlla Songa

Impassible i digna al lloc de capitana.

Deixa’m cantar-te i venerar-te

Permet-em penetrar dins els teus pantans

Els teus pantans temibles,  freqüentats d’esperits

                                      Els pantans de la Mpanda

                                      Els pantans de la Ndanga

                                      Els pantans de la Kagera

                                      Els pantans de la Kayongozi

                                      Els pantans de la Muyovozi

                                      Els pantans de la Murusenyi

                                      Els pantans de la Musindazi

                                      Els pantans de la Rumpungwe

                                      Els pantans de la Rwihinda

                                      Els pantans de Gweru

Tots els pantans del teu sòl esperen impacientment la visita de l’agronom encara baix sa lloca a l’ombra de Songa

M’agraden el teus pantans Oh  mon país

M’agraden els teus pantans coberts de papirus de la Buyongwe, nodridor pròdig del Kanyaru imprudent

M’agraden els teus pantans. Oh el meu Sòl

Els teus pantans endormits de la Nyamuswaga servent desconegut del Ruvubu altiu

Jo veig el desenvolupament

Les necessitats dels meus germans estan catalogades

Jo veig el desenvolupament

La llista de recursos està feta

Els recursos disponibles

La hulla blanca

L’extensió del terreny

Els trossos de terra arable

Els racons àrids

El clima, les pluges, les estacions

Jo veig el desenvolupement

Jo veig els germans associats

En veig que s’interroguen

En veig que discuteixen del desenvolupament

Epíleg

De totes parts un crit retingut

De l’Est la invitació està feta

De l’Oest la crida està llançada

Un rugit de tempesta

Desperta el Nord populós

El Sud salta en sobresalts

                            A l’encontre del desenvolupament

L’infant s’ha mobilitzat

A penes dempeus s’interroga

Per què doncs aquesta torbonada

Per què  aquestes presses de ma mare

La vella malalta està mirant

                            El poble en moviment

La tasca és immensa

Les argúcies racistes desapareixen

Dins la suor del front dirigit cap a l’obra en comú

El catòlic invita el protestant

El musulmà freqüenta el pagà

L’animista oblida els seus “amulets”

                            El temps vota pel desenvolupament

Decididament

Cal  embenar les ferides de la Mare

La mare l’espatlla de la qual està ferida

Per les seqüeles del sub-desenvolupament

Decididament

Cal perfumar nostra bella

Nostra Mare la terra

Nostra Mare el sòl natal

Sortirà embellida

Es presentarà digna i orgullosa

                            A l’encontre de nacions

Dempeus

Nosaltres la carregarem

Del seu fruit que envegen els humans:

                            La pau-fecunditat

Jo et salut Mare, terra dels meus avantpassats

Jo t’estim Mare, terra dels meus fills

Aixeca el teu cap que t’abraci

Aixeca el teu cap i parla

                            El teu llenguatge d’ubumwe

                            El teu mot suau de pau-fecunditat: ubuvyeyi

Vet-aquí, amics meus, la meva Paraula d’home

Vet-aquí el camí que jo vos marc

Dempeus tots

Dempeus totes

Donem al  nostre País la pau

Donem als nostres Germans el pa

Donem al món la imatge

                            D’una joventut dempeus

                                      En aquesta caritat

                                               Que és el desenvolupament   integral.