Pàgines

divendres, 23 de gener de 2015

MICHEL KAYOYA





L’ABBÉ MICHEL KAYOYA


(la  traducció  "del  francès   al  mallorquí"
és  completament  meva.   Ningú  l'ha  corregida....
                                                      
         Michel Kayoya va néixer el 8 de desembre de 1934 a Kibumbu, dins l’actual Commune de Kayokwe, Província de Mwaro. De 1943 a 1948 assistí a l’Escola Primària dela seva parròquia i després al Seminari Menor de Mugera de 1949 a 1955. De 1955 a 1958, al  Seminari Major de Burasira.
         L’any 1958 fou admès  a l’Escolasticat de la Societat de Missioners d’Àfrica (Pares Blancs) a Heverlee (Bélgica).
         Al 1962 abandonà el projecte de ser Pare Blanc i retornà a Burundi. Acabà els seus estudis a Burasira  i fou ordenat sacerdot a Kibumbu el 8 de juliol de 1963.
         Treballà com a vicari parroquial i consiliari de l’Escola Mitjana Pedagògica de Rusengo i fundà el “Centre Cultural de Buyogoma” que no tingué continuïtat quan ell anà uns anys a Lille per la formació a l’Escola Misionera per a l’Acció Catòlica i l’Acció social.
         Tornat a Burundi treballà en l’animació de Moviments d’Acció catòlica i Cooperatives. Fou Rector del Seminari Menor de Mugera durant tres anys i després Ecònom general de la Diòcesi recentment creada a


Muyinga on s’enforçà molt per a reparar la situació financiera de la Diòcesi que era catastròfica.  Organitzà l’explotació del bens parroquials de les Parròquies de Muyinga  conseguint que es poguessin autofinanciar. Llur sistema fou molt valorat i adoptat a altres Diócesis.
         El seu èxit  provocà la gelosia d’un altre capellà que el denigrà devant el Bisbe, Nestor Bihonda.
         Fou promotor de la “Unió del clergat incardinat” i de la Formació religiosa d’al.lotes burundeses cap a una “vida religiosa” oberta a les masses no “evoluées”.
         Les gelosies augmentaren tant que el Bisbe Bihonda el va treure defora de Muyinga i degué tornar a Gitega.
         És autor de dos llibres preciosos: Entre deux monds i Sur les traces de mon père, del qual podem veure una “edició” en llengua castellana.
         El primer any que vaig esser a Burundi els vaig llegir. Foren el millor que havia llegit en molts anys.

         Just abans de l’arruixada contra els hutu que esclatà el maig de 1972, Michel Kayoya fou denunciat com a racista  pels mateixos enemics gelosos que havia tingut a Muyinga. Quan començà el “genocidi”  fou detingut i empresonat a Gitega,  mesclat  juntament amb altres cinquanta, capellans i laics. Tots foren duits de nit a una fossa comú.
         Escriu Mns. Joachin Ntahondereye: “el fet de que ell fos fusilat, al contrari de llurs companys que foren “esclafats” o morts a garrotades, no lleva que Michel Kayoya acabàs a una fossa comú, just als peus de la colina de Mugera, on hi ha el Seminari que ell havia dirigit molt bé abans. Aquesta sort infame no fou efecte de l’atzar. Tot du a creure que revela un càlcul polític destinat a ofegar dins la sang i la vergonya l’agosarament i combativitat que el seu pensament començava a suscitar dins certes consciències” (L’humanisme de Michel Kayoya, pàg. 16).
        
         Aquesta fossa comú és encara localizatble a les ribes del Ruvubu, on el riu créua Gitega, Mugera i Karuzi.

         Un testimoni diu: “la mort de Michel Kayoya, poeta i pensador, dins el marc de l’arruixada de 1972,  s’ha de posar dins el pla d’aniquilament de la memòria i dels símbols d’un poble, per a impedir que s’elevin”….Però, com també escriu el mateix Joachim Ntahondereye: “els cervells d’aquest crime oblidaren que difícilment es fon la veu dels màrtirs de la veritat. Més aviat, quan es pensa haver-los fet callar, es tornen més eloqüents i llurs idees fan camí. Certament Kayoya encara no ha dit  sa darrera paraula”.


        
         L’Abbé Michel Kayoya no és mort definitivament ja que el seu pensament continua fent èmuls. Els seus llibres es llegeixen més i es continua fent re-edicions.
         L’any 1992 una dotzena de preveres, pastors, professors i administratius Hutu i Tutsi es reuniren per a fundar l’Association Iragi rya Michel Kayoya.  Aquesta Associació no pogué dur a terme llurs objectius perquè tots els seus membres foren assessinats al 1994.

         Però hi ha altres iniciatives anomenades Centre Ubuntu, nades respectivament a Ginebra i a Bujumbura per a continuar  predicant els seu missatge.
         El 29 de gener de 2005, una trentena de barundi i europeus han “recollit l’antorxa”, creant a Aix-La-Chapelle (Alemanya) la Fondation Michel Kayoya.  El seu objectiu primer és mantenir l’evolució d’una democràcia i  una Pau durable al Burundi.

&&&&&&&&


Per a millor comprendre els escrits de Michel Kayoya convé tenir en compte el sentit de les paraules millors del kirundi que posa en ells:

IMANA               Vocable que tradueix la paraula Déu.

ITEKA                El mot té el sentit d’ordre, llei, edicte, ordenança.

UBUFASONI      Politesa, educació, noblesa, honestedat, gentilesa. S’aplica principalment a les dones.

UBUNTU            Humanitat, humanisme, Compassió, Clemència, Bondat,
 Saviesa

UBUTUNGANE Justícia, Rectitud, Sinceritat

UBUVYEYI        Maternitat, paternitat. Dignitat del Pare i la Mare.

UBUMWE                   Unitat

He volgut fer una traducció del francès al mallorquí, traducció diríem un poc casolana,  de SUR LES TRACES DE MON PERE  perquè companys, amics, persones que estim… tinguessin abast a fruir del meravellós que Michel Kayoya era en els seus escrits. Aquí la teniu:



MICHEL KAYOYA







SUR LES TRACES DE MON PERE
(SEGUINT LES PETJADES DE MON PARE)



JEUNESSE DU BURUNDI
(Joventut del Burundi)
A LA DECOUVERTE DES VALEURS
(A la descoberta dels Valors)



EDITIONS DES PRESSES LAVIGERIE BUJUMBURA




Aquest no és més que un testimoni

La  lluita psicològica que el lector hi trobarà sense esforç és
rigurosament autèntica.

Deman al lector  de tenir molta d’indulgència per tantes frases
imperfectes, termes durs, realitats, repeticions volgudes.

He cregut que valia més deixar parlar la vida.

Aquest text pot servir a la comprensió, a la col.laboració,
a la simpatia, a l’amor….





Això és per  a tu,
Amic de la meva edat,
Viu, reflexiona,
No perdis el millor de tu mateix.


Això és per a tu,
Amic de tot arreu,
Obre el teu cor cap a un món millor,
N’oblidis el teu esperit que et fa etern ¡.






PRIMERA PART

DESCOBERTA  DE MI MATEIX



Com tants d’altres, jo volia esser un Home

Un home del meu poble

Un home amb els meus germans

Un home per a l’Humanitat.

Això deu ser difícil, això,  tornar un Home
Sempre inclinat cap el Bé,  sempre fent el Bé
Inclinat, fent, sense aturar-se.
Quan es comença, no s’atura mai
En risc de morir vivent ¡

                            Mon Pare és qualcú
                            Mon Pare estima la sinceritat
                            El “cor recte” el toca
                            La franquesa de l’infant el satisfà.

Sempre l’he estimat
I temut
El seu ull és l’ull d’un home
Ell vos penetra i vos deixa al descobert.
És per això que tinc por quan li he volgut escriure.
No em sentia sincer. Malgrat jo, era dos homes.
Dos homes no oposats, però dos homes que pareixien ignorar-se.
Jo estava malalt
Jo era doble.
Malaltia estranya
Malaltia que es cura a força de paciència.
Feliçment me’n he sortit. Jo me n’he ben sortit.
No es tractava de mal de queixal. No era una indisposició física.
Els meus pulmons funcionaven bé. El meu fetge segregava amb normalitat. Els meus renyons treballaven com sempre. El meu cor no havia de menester cap cura de repòs. Però,  m’irritava fàcilment…

Vaig sortir d’aquest estat de “doble-home”. En vaig sortir més vigorós.
Més fresc. S’hauria dit que sortia del meu bany matiner.

Vaig adquirir una potència nova
Una potència més gran
Un poder respirar com un home

Poder menjar com un home
Poder fer com un home.

Dorm damunt “ma inquietud”
Comprenc que he de comprendre
“Veig” millor
Estim
Som lliure
Lliure de mon  ambient
Lliure dins mon ambient
Lliure per a mon ambient
Som lliure de tot
Som lliure de mi mateix.

Mon Pare era franc
Dins cada un dels seus fills ell veia la franquesa
Abans d’escriure-li jo tenia por

Jo era doble
No hagués estat capaç d’amagar-li aquest estat maldret
Jo m’irritava per tot
No era jo mateix
Em volia un altre.


Perdut dins el món dels Blancs

Un silenci monàstic pesava damunt nosaltres. De tan en quan, els vaivens del tren semblaven donar-nos un impuls de vida, aquesta vida que no pareixíem  tenir. Durant mitja-hora sencera no hem parlat. Ens hem mirat. No ens hem vist. Revist. Sovint les nostres mirades ens traïen. Elles es topaven. Un home lleuger m’evitava. Hagués tornat vermell si hagués pogut. La negritud m’era útil. Ella guardava ma personalitat  dels ulls inexperts.

Davant mi, tranquil i resolt, s’havia assegut  una d’aquestes persones que et cauen bé a la primera mirada. “perdoni, monsieur, vaig gosar arriscar-me, coneix vostè el nom  d’aquesta ciutat a la qual ara entram?”  La resposta no es féu esperar. L’home feia estona cercava el moment propici per a empatar la xerrada.  “És Gand” digué ell gentilment. S’havia romput el gel. Una conversa prengué cos. Un contacte humà, banal en quant al tema, però agradable al mateix que útil. La vida tornava dins aqueix cotxe que havia perdut tot calor humà.
                                               La comunió
                                               L’acollida
                                               Això és la vida
Al meu interlocutor  no li bastà la resposta. “Puc demanar-vos, afegí, el que vos impressiona de per aquí?”  El que m’impressiona. El que m’impressiona. El que m’impress…No em vaig sentir a gust. Em vaig perdre dins un somni llunyà. Murmurava dins mi mateix. Les paraules no em sortien.  El que m’impress…
No són les vostres carreteres ni les vostres cases
Els grands edificis de pisos em deixen perplex
Em recordent sempre la misèria, la deshumanització que entreveig dins molts de llurs habitants.
La soletat
L’aïllament
És per a mi un horror
Les fàbriques
La tècnica
L’asfalt
No,
No serveixen suficientment l’home
Jo sempre he estimat l’Home

Aquest esser dèbil i fort

La debilitat mou la pietat
La verdadera força, l’admiració
L’admiració i la pietat són dignes de l’Home.
Però no l’una sense l’altra.

Què era que m’impressionava, doncs?  Tot el que veia?  Ah no..¡
No m’impressiona tot. Moltes coses no m’agraden. Les riqueses d’Occident m’havien deixat fred. El “tast” de les riqueses no m’emocionava.
Jo mirava molt. Em miraven. Baixava els ulls per a semblar no veure, Interiorment no prestava atenció.
Altres coses em preocupaven. Doncs, que havia de respondre a n’aquest home assegut davant mi? La resposta no sortia.
Però jo conec Occident. L’he recorregut en tot sentit per a veure el que amaga. Els meus dos ulls estaven sempre oberts.

He vist l’Occident
He vist un home que, amb una destral, feia estelles. Quín ardor hi posava¡
Aquest home era blanc ¡
M’hi som acostat per a verificar si era   blanc.
He vist una dona que feia neteja…  Era una dona blanca, una “dama” ¡
Per a mi és un gran goig veure l’home.

Un capvespre d’estiu, disimuladament darrera la finestra de ma cambra, jo volia veure passar l’Occident dins el carrer. He vist sers petits, curts, dèbils, nerviosos.
Eren les dames ¡És formidable una dama. Una dama que trepitja les aceres amb llurs tacons puntiaguts. Era un ser minyó que estima i ho diu.

Abominació ¡ He vist un amic que dava un petó a una dama en ple carrer ¡
Aquest amic era negre. Ella li ha dit que l’estimava. L’altre ha respost : “Estimada”¡
Suposem que això duri, on el durà  ?    És  la morena que ell presentarà a sa mare, al fons de l’Àfrica ?   Tendran petits, capaços de trobar-se a gust a l’espatlla de llur àvia?   Pobra criatura ¡   A una reunió he vist la dona d’un negre. Pietat ¡  Es parlà a veu alta com els negres saben fer.  La petita s’arrufava al braç del seu marit. Ella no deia res.
El marit responia en silenci baix la mirada de sa dona. Ell estava empresonat.
Més tard jo he protestat.
M’han tractat de racista.

He insistit a dir que no.
No, no per l’humanitat.
L’amor és cec. Però ha de durar. La durada desafia l’usura. El remei a l’usura és la solidaritat.
Hi ha joves  entregats a les antigues virtuts de generositat, desinterés, d’oblid d’un mateix?  Hi ha encara herois ?

Jo he recorregut Occident, en una enqüesta de l’Universitat de l’Ascèse. M’ha xocat una cosa: molts entre nosaltres, joves, hem perdut la clau de la vida allà on es troba tota solució, l’Evangeli de Jesucrist.

M’hagués agradat dir tot això al meu interlocutor. Una suor lleugera regalimava pel meu front.  Què calia dir ?

Un dia m’havia emocionat
Atenes
Londres
Rótterdam
Munich
París
Tantes riqueses tant poc emprades  ¡
Tants de magatzems sempre plens quan la “fam” roega populacions senceres ¡   Sí, això m’emocionà, em tocà profundament.
Tantes energies humanes encara no explotades ¡ tantes capacitats humanes a l’ “atur” ¡
És trist  veure tants metges que no curen tota la jornada per manca de clients, i de l’altre costat, essers humans es perden per falta de metges.
Tants de capitals emprats en cures de moixos, cussos, modes, tabac…
Això m’impressionava i afligia profundament ¡
Tenia l’impressió que es retiraven. Es feia tant poc i es sentien satisfets d’haver emprès molt.
“Camorristes” inútils passetjaven per pobles en ple desordre, i això quan l’home es gloria de ser civilitzat. Semblant a acords plens d’orgull de cors de nans.

Això era el que més m’havia impressionat. L’home . He tingut sempre una “debilitat” per l’home.
Sa  grandesa i sa  petitesa.
Aquest home que trob per tot el mateix i que m’agrada molt veure’l
Trobar-lo
Mirar-lo

Dins les granges de Limbourg he trobat un home
Dins el Pas-de-Calais he vist un home.
Sí, l’home.
Aquests treballadors endurits per la feina.
L’humanitat m’ha tocat en la multitud moguent-se pels carrers de Roma.
La mateixa humanitat endormida pels carrers d’Amsterdam.
Grandesa i petitesa dins el cor d’aquest jove que es créua dins els carrerons de Venècia.
Oi que sí¡  l’home impressiona.

Pietat i admiració per aquesta multitud sedent a El Caire.
Pietat i plors per aquests “esqueixos” d’humanitat el treball de la qual, mal comprès, falsifica la vertadera esperança.
Aquesta humanitat sofrent omplia d’angoixa el meu cor de carn i d’esperit.
Tots els carrers la vos mostren
tots els camins
tots els refugis
Les latituds perden importància quan es tracta de l’home
El color de la pell amaga la sang
El somriure revela una ànima.
Ella cau malhauradament dins el luxe, l’humanitat ¡
Ella és devorada pel desig de posseir allò i
 ignora la naturalesa
la felicitat.
Ella corre afollida cap el no res de la riquesa.
La misèria s’ajunta a la misèria , quan ignora el sentit de la misèria.

Això m’impressionava.
Aquest humà que aprenia a veure dins l’home blanc.
No l’havia vist mai.
L’havia mirat sense veure’l, l’home blanc.
Ell estava molt amunt, ell es volia “talment”.
Jo era petit i volia esser un altre.
Jo el veia dins la imaginació, dins els prejudicis o dins els prejudicis del que m’envoltaven. De cop  es revelà davant meu.
En ell no he vist altra cosa que aquesta mateixa humanitat  que he viscut dins la casa de mon Pare: l’Amor, l’Alegria, la Por, l’Esperança, l’Orgull, la Pietat, la Vanitat, l’Acollida, l’Esforç, l’Angoixa, la Dona, el Diners, el Respecte, la Dignitat, la Mentida, l’Imprudència, l’Egoïsme, l’Avarícia, l’Embotament…

El  lot de l’home.

Sempre havia cregut que érem de la mateixa llimona ells i nosaltres. Però llavors no l’havia viscut. L’havia estudiat, teòricament assimilat.
Ara la fe en la humanitat de l’home blanc m’havia devingut vida concreta: aquesta humanitat oberta a la felicitat i a la infelicitat. Aquesta humanitat que els vicis roeguen i que coronen les virtuts. Això era el que m’havia sorprès. Això era el que m’havia impressionat des de que havia posat el peu  a la terra ancestral de l’home blanc.

L’home blanc es deixa veure home a ca seua.
Des de que surt de caseua, és horrible.
Analitza, espia, mira, classifica i defineix,
Ell s’apropia, conquereix i domina.
                   Què ?   Tot:
                   L’herba que surt i es mustia
                   L’os
                   La madera morta, la madera viva
                   L’ocell que canta
                   La flor dels camps
                   L’infant minyó
                   La dona
                   El somriure
                   El gest dret, el gest tort
                   El cos
                   Els cors
                   L’esperit
                   L’home.
Un somriure calculat passava pels meus llavis per ocultar els meus somnis.
L’home assegut al davant no havia parat de mirar-me després de la pregunta. Jo tardava a respondre. Em parexia que ja havia tardat massa. Sentia vergonya de la falta d’educació comesa. Però la incomoditat no es justifica. Per moments em semblava que l’home acabava de posar la qüestió. Vol dir que els somnis es multipliquen aviat. Per altra part, què volia ell saber de mi ?  Què tenia jo de novetat per ensenyar-li ?  Segurament res, ja que ell ho sabia tot. Més encara, ell sabia que ho sabia tot.
Oi ¡  que és generós l’home blanc.
Ell té el do de donar
Ell pot donar-ho tot
Els diners, la tècnica, l’amor
Llurs forces, llurs fatigues, llur vida

Perquè ell no reb res que no vengui d’ell mateix
La seva experiència, sa satisfacció, sa ciència,
- i si té fe – sa vida eterna.

Còm era feliç mon Pare  quan tots plegats bevíem  amb la mateixa canyeta, a la mateixa olla. Ell em mirava beure. Jo el mirava. Ell no deia res, Jo somrèia. Ell estava orgullós. Ell sabia que jo era la petjada del seu pas  dins la història dels homes.

Precipitadament cercava una resposta. Diria a n’aquell home tot el que m’havia passat pel cap   ?  De cap manera. És ver que des del primer moment havia guanyat ma simpatia, però la meva raó ignorava llur identitat. Era això un sentiment raonable ?   Preparava una resposta  qualsevol. Una resposta sense compromís.  “ Teniu un magnífic país, començava, amb un aire calmat i segur, les persones són molt gentils per aquí. Malgrat sigui humid, el fred favoreix el treball”  Em vaig aturar. Em pareixia un poc “bufarell”.
Ell donà una mirada fora del tren, com si fugís ma mirada.
“I què deis dels nostres paisatges ?” reprengué ell al moment que el tren fregava  uns camps sistemàticament treballats. “No tenim gaire selva per aquí.  Què sou de la ciutat o de la “selva”?”
La sang em pujà a les galtes. Ell no vejé res. Vaig ajuntar totes mes forces per a dominar-me.
Cop segur, si jo m’hagués deixat anar, hauria vist de quina llenya ens encalentim a ca-nostra. No sé quantes vegades aquesta qüestió m’ha estat plantajada. La paraula “selva” usada en certes circunstàncies  em posava els nirvis al viu.
                   Mon Pare és un home
                   Mon Pare encarna l’humanitat per a mi
                   Ma mare corresponia a mon Pare
                   Abdós són sempre el primer per a mi.
És extraordinari com ma Mare m’estima. Jo he llegit molts llibres.
Darrera els contes referits a la tendresa maternal, cercava descobrir el “retrat” d’aquella que m’ha duit.  D’ella guard una imatge fresca que no desapareix ni quan estic davant ella. “Mamà” era adorable quan parlava als seus infants. Era el seu cor que es posava nu. Cor obert. Cor maternal. L’usura del temps mai ferà desaparéixer del meu esperit les paraules que ella emprava:
                   Tot dolç, mon estimat¡
                   Tot dolç, mon petit
                   Calma’t i tallem un bavador

                   Tot dolç, sorgo del meu camp
                   Que madura tot d’un cop
                   Que no es fa esperar.

                   Tot dolç, eco de vaques en camí
                   Que ressona per tot els país

                   Tot dolç, camí gros
                   Que fa esses i no rellisca
                   Per ell va a la Cort el nèctar
                   I per ell vénen els bebés
                   Tot dolç, cordó del meu sí
                   Quan ets tallat, no et tornes afegir

                  Tot dolç, parasol de plomes
                   On s’abriguen les Mares
                   Jo sé on has florit
                   Sobre el niu de l’àguila
                   On han pujat les Mares
                   Per a davallar els petitons

                   Tu m’has posat a la fila de les Mares
                   Abans jo les tenia por
                   Jo era una hiena, jo era una lleona

                   Ni passava per la porta petita
                   Que ens doblega l’espatlla

                   Jo era l’arbust de Waga
                   Que es seca i es romp

                   Calma’t “no- dóna” ja no hi és
                   Tot dolç, tresor únic
                   Si tothom et tingués
                   Ningú seria millor que un altre
                   Calma’t que no tens reemplaç
                   Com l’olla i el càntir
                   Com la llavor de la canasta

                   Tu has vingut quan la lluna brillava
                   Tu has vingut quan Imana tiava el foc

                   I obria les mans per al do

                   Tot dolç que et perfum
                   De l’aroma de Birambi
                   Que perfuma els Grands
                   Els  perfums de Mugamba
                   Escaldarien la pell del meu estimat
                   Tot dolç, vestit ample
                   Que abilla les Mares
                   Collars de Mugamba
                   Que eclipsen els altres en blancor
                  
                   Tot dolç, gran explanada
                   On entren cinc vedells exhuberants
                   I el sisè ja a deslletar

                   Que jo canti, que disfruti
                   Els bebés s’han d’engronsar dia i nit

                   Dorm baix el sòtil patern, ninet
                   Que juga i es deixa mimar d’encant

                   Calma’t, ja has omplert l’entrada
                   El cor d’odiar-te és lluny com la lluna
                   El cor d’estimar-te és a n’el portal.

                   Tot dolç, camp que m’ha tocat compartir,
                   Compartir amb Imana.

                   Tot dolç, rebrot únic,
                   Que només Imana fa florir
                   Tot dolç lloc de trobada
                  Que clou els lligams d’una família
                   Tot dolç camí gros, tot dolç
                   El meu tot formós ¡

Així mamà ha cantat els seus vuit infants. El sisè era jo.
La “selva” que evocava el meu interlocutor reafirmava una “malícia” grossera. Potser aquesta malícia fos insconscient, però m’emprenyava ¡

Un home no pot habitar una “selva”. Una selva habitada per un home perd el carácter de selva. La idea de mon Pare se conciliava malament amb la idea de “selva”.
És així que mon cap està fet. Jo l’accept, jo n’estic orgullós.

Jo som de l’Interior…” fermement, amagant la meva indignació amb un somriure forçat.  Jo somric sovint. A vegades els meus somriures són somriures. A vegades són frens a l’animossitat… Aquest somriure tingué èxit. L’home no remarcà res. Em trobà més gentil i sincer.

A l’estació següent ell baixà. Vaig quedar tot sol. Tot sol dins els meus pensaments. El silenci que havíem violat reprengué llurs drets. Les persones assegudes davant mi a penes respiraven. Elles se miraven. Nosaltres ens miràvem. Algunes cares denotaven una aturada. Altres semblaven  un llunyà però pròxim. Ens miràvem. Ens vèiem sense veure-nos realment. Cap relació activa s’establí.

La relació passiva no engrandeix l’home
La “creixença” o la “disminució” de l’home depèn d’ell mateix.
L’home és un mestre que ha de manar sa vida.
Per què m’havia escomès l’altre ? No hi havia cap persona per respondre’m. Em resignava al silenci comunment admès. Era mal d’admetre aquest silenci. Era sofocant. Però jo callava. No volia  que aqueixes mirades em prenguessin per un salvatge recentment sortit de “selves” llunyanes, d’aquest Congo estranyament estimat, encara que mal conegut. La geografia del Congo era coneguda. Llurs riqueses eren conegudes, llurs riqueses accesòries.
L’essencial no era conegut. Dins el cap d’aquells que estimaven el Congo, hi havia encara una “selva” per als homes i uns homes de la “selva”.

Era sorprenent el que havia respost evassivament a n’aquell home que m’interrogava   ¡
Havia rebutjat al fons de mi mateix el que realment m’impressionava. Però no tenia consciència d’haver mentit, Havia respost la pura veritat. Jo tenia l’impressió que el País era bell. Hi ha però un matís. La bellesa d’un país  no era suficient per a impressionar-me. Jo la reconeixia, però hi ha un temps per a tot. Les gents, els homes de França, els homes d’Alemanya, els homes de Bélgica…Uns eren menys gentils que els altres. Com per tot. La meva resposta havia estat verdadera: el país era bell, hi ha Europeus gentils, jo vènia de l’interior del país del Burundi. L’interior del país del

Burundi  se li diu convencionalment “selva”. He parlat doncs convencionalment. L’altre ha comprès convencionalment.  Sap ell que ha comprès convencionalment ¡ Tothom té raó de parlar convencionalment ¡
El convencional fa la Història ¡
El convencional fa la Llei ¡
El convencional mena les consciències ¡
No era això, però, el que jo havia volgut dir. Per altra part, tenia jo el dret de no respondre convencionalment dins un món on es respòn convencionalment ?   Podia mostrar el meu jo no encara convencional…?
Jo era dos homes.
Un home que pot parlar amb els homes blancs.
Un home que amaga als fons d’ell mateix moltes coses.
Jo era doble. Mon Pare no estima el cor doble.
Ell volia els seus fills francs. Els volia d’una peça.
Tenia dins mi dos jo. Pau de Tars també vèia dins ell dos jo. Dins ell, en Pau volia el bé, al mateix temps un altre Pau s’inclinava cap el mal.
Jo coneixia el bé que havia après convencionalment: M’estirava. Dient la veritat als blancs, m’arribava  enganar els meus.
Però, quí són els meus?
L’Humanitat és meva
Jo som a l’Humanitat
Per què havia de separar els homes blancs que no havia conegut sempre i els meus als quals sempre havia pertenescut ?

Ma Mare era acollida
Ella sempre apareixia com a relació receptiva
A ella li agradava donar
Donar-se totalment
Ella no calcula
Amb alegria ho dóna tot
Es complau en la consumació d’ella mateixa
Mon Pare és qualcú
Ell és un home
Jo volia esser com mon Pare
Mon Pare és l’Home
L’home poderós
L’home pensador
És tremend com a mon Pare li agrada  la soletat
Ell no fuig de la societat
Ell és comunicatiu
Ell és pare
Ell es dóna
Ell és do
Ell no distingeix
Ell no distingeix per a separar, però si per a mesurar la força que ell ha d’emprar per a donar-se
És increïble com mon Pare en sap:
Ell s’accepta
Ell acolleix sa existència i l’assumeix
Ell cava la terra, recull el seu fruit i dorm satisfet
Ell somriu a la vida, agafa ma Mare, els seus fills, el seu poble per a caminar cap a la mateixa direcció.
Per altra part, ell pretend “engendrar” tot ¡
Ell “engendre” el negat que treu de l’aigua
Ell “engendre”  el nostre veïnat quan amb un somriure li passa una fulla de tabac
Ell “engendre” el pobre que passa quan comparteix amb ell el plat d’anit
Ell “engendre”  la dona a qui ajuda a carregar-se l’olla
Ell “engendre” l’eucaliptus quan el poda
Ell “engendre” la vaca a la qual dóna una carabassa d’aigua
I Ell ens “engendre” també, els meus germans, les meves germanes, a mi mateix ¡

Oi¡ no som jo el “treball que té en comú” amb Imana el seu Déu ¡ Quan ell  comparteix el seu bé, ajuda, treballa, cava la terra, engendre fills i filles, mon Pare pretén que ell no fa altra cosa que entrar dins l’acció d’aquest Déu qui l’ha creat i qui el crea.
És per això que tinc por quan em descobreix  doble  davant la  rectitud  de mon Pare.
No em vaig adonar que el tren s’havia aturat. Un minyó que passava em xisclà: “Lumumba” (a) Ningú se n’adonà, només jo.
L’infant era formós
La inocència és formosa
Mon Pare estima l’innocent que es mostra com tal  - probablement era l’únic nom de la meva raça que aquest infant coneixia –
Ell la coneix, ell la pronúncia.
L’infant és un home
L’infant és una relació
L’infant és una relació sempre activa
El poder en lloc d’orientar sa direcció està encara “aparcat”
- Li vaig llançar un somriure. Ell s’agafà a sa mamà amb por –
Sa mamà no em mirà
La mamà és una relació
La mamà és una relació activa
El poder de controlar sa direcció està entre llurs mans
La mare de l’infant tenia un poder sobre la seva mirada
L’home del qual el seu fill havia pronunciat el nom no tenia la seva simpatia.

El tren continuà la ruta. El silenci era sempre de rigor.  Inclús l’infant no l’havia violat amb el so pronunciant furtivament  “Lumumba”.  Vertaderament els homes dels paísos freds són calmats. Pel fred han devingut freds ?

a.- Quan Patrice Lumumba , primer ministre del Congo independet, caigué antipàtic al món Occidental en general, els simples trobaven en tot negre que passava pel carrer una resemblança amb ell.



Nostàlgia del meu país natal
Em resignava a quedar-me totsol. Em vaig posar a somniar ja que no podia sortir d’altra manera de mi mateix. Sense esforç em trobava al meu país natal.
         El sol s’anunciava implacable aquest matí.    Llurs raigs, d’un vigor
juvenil, recorrien un firmament clar,   sembrat de petits nuvols blaus. Fa una hora que tres velles lluiten contre el gram i altres males herbes que ofegen l’éleusine. Les veig tot animades i radiants d’alegria baix aqueix sol equatorial templat només pel vent de les altures.  “Digues, doncs, que dius-tu del teu fill? “  Llança l’una.  “La teva, ta filla, és encara moderada”.  “El nostre bons temps ha passat” respon l’altra sense escoltar. “La  meua filla  es salta cada cop  més les normes, sugereix la tercera, al matí a botar la corda, al capvespre a botar a la corda. Tot lo sant dia, la idea de botar a la corda no la deixa. Ella somnia tornà un home. Se li veu  en  sa postura, ses maneres, tot el seu comportament. Ella  juga amb les cames, juga amb els braços. No li fa vergonya cantussejar  davant son pare”¡
les altres dues estan  atònites ¡  Segueixen de cap la veu melodiosa i escanyada de llur comare. Aquella no acaba amb les seues queixes: “la teva filla encara devalla a cercar aigua de la font. Encara t’acompanya a cultivar. No, no és que encara ets un infant, tu ¡ Et penses que la meva filla fundarà una llar  ?  Cada dematí està disposada a acompanyar son pare als assumptes públics. No sap fer res més que gratar-se la  panxa, divertir-se, esser lleugera ¡  No la trobareu mai amb cap pensament seriós”  Les altres dues donen conformitat.  Els consells que li don li passen d’una orella a l’altra…”
Una mirada a l’atzar cau damunt Maria, filla de Karibwami ka Kivimbira. Ella bota alegrament entre les herbes en direcció dels pares. La conversa pega per  un altre subjecte.  Ella va de les herbes a l’obediència dels nins. Els defectes dels marits són el darrer esdeveniment de la contrada.
Sí, aquesta escena m’ha quedat. De per tot s’aixecaven queixes contra la jovenea en desequilibri creixent. Per tot cada un o cada una es planyia a la seva manera.
Els vells tenen el seu mode de veure
Els vells veuen just
Els vells veuen just i exageren
No hi ha en el món un temps que sigui a la mesura dels vells ¡
El dematí africà és assoleiat.
El dematí africà és sempre joventut. El matí africà és bell.
Un cert matí les vaques  tenien una gana fora mida.
Al Burundi estimam les vaques.
La vaca és una criatura noble
La noblesa de la vaca vé de la noblesa de l’home
La vaca és una relació
La noblesa de sa relació no és grandesa i petitesa
La noblesa de la vaca és una o altra segons la mesura  que li dóna l’home.
L’herba crescuda i tendra fèia goig de mirar. Donava satisfacció als dos vells la riquesa dels quals era la ramaderia. Quatre al.lotells voltaven els camps. A ca-nostra les vaques necessiten pastors.  Se n’ocupen molts.
Cap tanca els fa presoners. Aquesta herba tendra i apetitosa, però, no les satisfeia a totes. Un petit cop sec pels morros menava les desobedients al lloc senyalat pels pastors.
La vaca és per l’home
L’home li assenyala els límits
L’home troba una satisfacció en  posseir una vaca
La vaca frueix del rang del seu propietari
L’home respecta la vaca
Com ell, la vaca és una relació
Ella és una relació activa. Però no com l’home
Sa  grandesa o petitesa no depenen d’ella….
“No pegueu massa fort”, remugava un dels dos vells. “Atenció, cridava l’altre, Bwami – nom de la vaca – està plena”.
Satisfets de la bona guarda , els dos homes s’allunyaren  per a asseure-se damunt un  pujolet. Farien repàs a tots els esdeveniments de la regió. La vida pública tant com la privada eren posades damunt el tapís. La gran política feia lloc a la vida familiar. Els costums de les vaques, l’odi dels homes, la joventut… El temps no mancava, tota la jornada era per a ells.
Per a ells tots els dies es semblen.  Ells viuen.
Un bon moment es  colà. Un temps indeterminat passà. En tot cas aquest
temps fou llarg ja que, a la llunyania, damunt l’altre pujol, les vaques  es dirigien a l’abeurador. Les vaques no beuen fins que tenen l’estómac ple. L’estómac de les vaques no està ple fins que el sol es fa sentir en el zenit. Un dels vells es sobresaltà: “no és el teu fill aquell ?”  Brutalment en Joan pegava a les vaques retardades. La veu del vell no podia arribar fins allà.
Ell es contentà amb un grunyit apagat i gemegà:
“Qui temps viurà coses veurà”.
“La joventut actual m’inquieta, replicà l’altre, el Burundi va a la deriva.
Ferà ell  abagabo –homes virils  acabats- amb aquests rebrots ?”
“Quí podrà dominar-los, continuà el seu compare ?
Els infants ens depassen.
Ells no ens depassen, ells depassen la mesura
Els vells són com la joventut inquieta
La joventut com la vellesa no té un temps a sa mesura
Els vells i els joves viuen fora de llur temps
No tenen temps present.
“D’on treuran la verdadera saviesa, els nostres infants ?”
Diu l’altre vell.
L’home treu la maduresa de l’experiència
L’experiència aprofita a l’home conscient
La calma el mena a ell
L’experiència el “construeix”.
L’humilitat fa sortir l’home d’ell mateix
Ella pot conduir-lo als apropaments de la vertadera direcció
L’home es perd tancant-se
L’home es perd o es salva sortint d’ell mateix
Per l’humilitat l’home s’accepta gran i petit
L’humilitat és la veritat.
“A dir ver, replicà l’altre, els nostres infants no tenen ja les nostres antigues fonts de saviesa “  L’altre seguint el fil de sa idea i assentint amb el cap: “Escolta-los parlar. El seny d’home que nosaltres teníem després d’algunes “estacions de la vida” està lluny de llurs preocupacions. Ells no veuen la vida o la veuen malament. No miren mai l’home viure. Ells miren i no veuen el que cal veure”. L’altre  hi afegí: “No tenen temps de viure. Arrepleguen tot el que troben. Corren  bestialment darrera idees  que qualifiquen de saber. Jo t’ho deia l’altre dia. Pels nostres rebrots, saber és omplir-se  de representacions, saber és  fer produir el que arrepleguen a cals Blancs, que els prenen el cor”.  El més vell dels dos hi volgué afegir la seva: “Jo els compar a n’aquestes llavors que es tiren sense objectiu en totes direccions. Has observat la teva esposa Kitaramuka, quan ella tria el
sorgo i que el vent escampa tots els residuus?  Has passat pels plataners d’en Kibwa ca Kirenge, veure com l’herba hi creix ? Si vius molts d’anys ja em contaràs l’avenir del Burundi¡”
Calfreds pegaven a les cames llargues i primes dels dos vells. Ells s’estiraven i un sospir els escapà: “Ja no estam en el vell temps del nostre vigor”  Pensatiu, cada un es dirigir a poc a poc, noblement, cap a caseua.
Aquestes queixes sobre la joventut actual em preocupaven. Som jo de la joventut actual ?  Som jo a compatir ?  Volia intentar  respondre-hi quan un altre “tauló” repareixé dins la memòria.
La Missa solemne havia durat molt, aquest diumenge d’estiu,. Baix d’un arbre davant l’església, es formaven petits grups d’homes.
Ens retrobàvem
Teníem el costum d’intercanviar algunes idees.
Canvien molt les idees a ca nostra
Es parla francament
I quan no es parla francament, es sap que no es parla framcament
Un s’obri a l’altre
Es parla de problemes greus  i de problemes lleugers.
Sovint, molt sovint, a l’home blanc no se li parla francament quan encara no ha  descobert sa identitat d’”home”.
Es cerca el que contenta sa curiositat  sovint  molesta
Hi ha qui diu que aquesta curiositat és inhumana
Perquè vol analitzar l’home
Mon Pare  no volia que s’estudiàs un home
Era un enemic qui estudiava una persona per sorprender-la
No s’estudia un home
S’intenta aproximar-si per a comunicar-se
S’intenta comunicar-se per a fer “comunió”
Per mon Pare, la paraula no és un producte de la intel.ligència sinó que revela un “racó del cor”
Per això ell dóna “del cor per a rebre del cor”.
No, ell no dóna sense rebre
Ell s’afica amb l’altre, ell s’afica dins l’altre per que amb ell passa un instant de l’existència
Per això quan parlava de ma Mare, no deia que ell tenia una dona sinó “jo som amb una dona”. I això per tot.
Jo el sorprenda que deia: “som amb una casa
                                       Som amb un veïnat
                                       Som amb vuit fills
                                       Som amb una propietat
                                       Som amb una vaca”

Doncs es canvien molt les idees a ca meva.
Baix un arbre, una conversació es mou. El mercat és un lloc de trobada. Després de Missa, el moment és ideal. El temps sempre és gratuït. L’herba és abundant per tot. L’home s’obri a l’home. Després d’aquesta Missa, aquest grup és sorprenentment animat.
“Demà, dilluns, començà un del grup quan em vaig apropar, les escoles reprenen. Vosaltres teniu l’avenir. Imana us ha afavorit: tres nins a l’escola¡ El major entra a l’Escola Mitjana d’Astrida. El segon ha obtingut el primer premi a ca els fills de Karibwami ka Kivimira ca Biratevye vya Kitenge (l’instructor Jules és el fill de Karibwami, fill de Kivimira, fill de Biratevye, fill de Kitenge)
“Què pagau a n’aquest instructor ?  Tots els meus han estat acomiadats. Jo esper demà matí, el Pare donarà comptes…No sortiré del seu despatx sense que els torni a admetre a l’escola”.   Una veu es sent: “Que els vostres al.lots siguin primers o no, el Burundi declina cap a una incertesa”: Un silenci respetuós permeté a la veu dèbil arribar lluny, continuà sense fer-se pregar: “Heu ja reflexionat i mirat? Que aquell que troba un “cor” en nostres infants ho digui¡   A penes hauran passat les dites escoles que semblen buides de tot Ubuntu ¡  A penes hauran obtingut els dits diplomes, llavors una set els devora.
Set de diners, aquesta “ombra de l’honor”.
El diner és una ombra
Només té valor quan és per a l’home un mitjà d’omplir-se d’Ubuntu
Aquesta set sempre és aigualida
Aquesta set no s’apaga mai
Un buit que no conté res
Tothom acalà el cap. Aquest home, fill de Kihanga ca Vyamba vya Bisuka, deia la veritat.
Cada un s’aixecà. Per grups, entre veïnats, la conversa continuarà al llarg del camí cap a la llar.


Nous valors
Durant aquesta època la gran política internacional  estava al Ple.
Alliberació de l’Àfrica. Taules rodones  polítiques. Elecció de John Kennedy.
La sabata d’en Khruscov a la O.N.U.  L’elecció de Joan XXIII.  L’anunci del Concili.    L’entrada de homes de  color dins les organitzacions internacionals.
L’Afer de Bizerta. La fatiga d’Anglaterra.
La vellesa de Portugal.
L’absurd de l’Àfrica del Sud…
El revisor em despertà del meu somni. Encara estava dins el tren.  Un servidor arribà amb coca-cola. Sense donar-hi atenció, em féu pensar en aquest primer dia de l’any.
Cinc famílies havien pres beguda.  Ca meva es bevia encara de franc.
Es bevia amb tothom. Tothom era hoste.
L’home es fa hoste de l’home quan aquest s’apropa a ell.
La comunió crea a poc a poc un vertader ubumwe.
L’ubumwe és l’unitat comunicativa entre homes
És un valor que l’home ha de cercar
L’ubumwe fa gran l’home i mantén la pau
Cinc famílies havien distribuït el beure
Tothom bevia
La cervesa està feta per a l’home
L’home respecta la cervesa quan la beu com un home
Es beu com un home quan es beu amb ubuntu
L’home es fa perfecte que ho fa tot amb ubuntu
La cervesa no ennobleix l’home
És l’home que “ennobleix” la cervesa  bevent-la amb ubuntu
Tothom bevia. Era nit. La lluna il.luminava com el sol ¡
La lluna és com la dona
La dona és acollida
La lluna brilla de la llum rebuda
La dona brilla de l’esclat de l’home                             
Un dia que l’autobús enfilava la carretera  de Tervuren, a Lovaina, ma mirada es posà en una dona europea dempeus. No hi havia cap dubte, era una dona europea.
He vist a París una dona europea. El seu marit l’acompanyava. El marit l’escoltava i prestava molta atenció. Jo no m’equivoc, era ella que  “acompanyava” el seu marit¡ En els desplaçaments i en les idees¡
Mentre el meu esperit sofria un xoc em recordava d’Adan al sortir del seu somni místic havia exclamat: “Aquesta vegada és l’os del meus ossos”.
Però un home que acompanya la seva dona en els desplaçaments i ses idees¡
No, allò girava la línia dreta de la meva lògica ¡
Misteri de misteri, aquest home se m’apropà més endevant. Vertaderament era el mateix que havia vist  dins un jardí de París, acompanyant sa dona. Aquest home devingut mon pròxim em convidà a dinar a caseua. He devingut talment son pròxim que em convidà diversos cops. L’home era blanc. Sa dona era blanca. Els dos fills eren blancs. Aquest home que era blanc acompanyava sa dona que era blanca. No la dominava. La dona semblava dominar-lo lleugerament a ell. No que aquesta dona fos d’aquelles que es diu “dur els calçons”. Més endavant  vaig poder comprendre que ells eren iguals. La dona ho sabia. El seu marit, el meu amic, ho sabia. Aquesta dona era bella. La dona europea és bella.
Aquesta dona del meu amic no l’oblidava
Ella respectava el seu marit
El meu amic la respectava
Ells eren iguals
Ells ho sabien

El meu amic treballava al seu despatx. Era metge. La dona tenia cura de la casa. Ella era dona d’un metge.
Ella era mare de dos fills. Aquesta dona del metge tenia cura de la casa. Ella agranava la cuina. Ella tallava les verdures. Ella prevèia el menú per a diverses boques a les qual s’hi havia afegit una boca negra. La dona no vèia que fos negre. Em cridava pel meu nom. Els seus fills em cridaven pel meu nom. Quan hi anàvem amb el marit ella ens esperava . S’interessava molt per nosaltres.
Mon Pare m’havia dit que una dona és bella quan ella es sap dona
Però la dona és una relació
Ella és grandesa i petitesa, força i debilitat
Poseeix en ella el poder del seu destí
Jo he vist companys acomplexats per una negritud mal entesa. Havien
devingut incapaços de veure la bellesa d’una dona europea.  Havien vist aquelles  que obliden que són dones. Una dona que oblida que és dona no és bella. Mon Pare m’ho havia dit. Jo no havia demanat explicacions. Era massa jove.
Les havien trobades al carrer, al cinema, dins els casinos.
Això ens indignava: s’havia posat la bellesa de la dona  dins el comerç.
Se l’explotava per reclams de venda. I el que “fa colló”: Elles es deixaven insultar públicament ¡  Un dia un amic em va dir a l’orella: “És que a Occident hi ha els “ancians del poble” ?  Hi ha notables a Occident ?
Per què  no agafen la “vara”  per a anar a cridar al Parlament la causa de la bellesa de la dona europea ?”
No es perceb la virtud do-acollida de la dona fins que s’ha percebut que la dona és dona.
A una Avinguda de Bruges he vist una dona europea encarnant l’ubuntu de Ma Mare. Al mig d’un dinar em contà el dolor que havia experimentat quan perdé el fill menut. “Benauradament , afegí, la nostra filla és ditxosa”.
Ens coneixíem de feia temps. Havia après a apreciar l’ubuntu de la família. Calia veure quín oblidar-se d’ella mateixa, quín altruïsme. La dona cridava l’home a l’ordre. L’home obeïa.
L’home manifestava un desig. La dona el complia. Abdós es comprenen. Ells es coneixien. Ells s’acceptaven. És hermós dos essers que s’accepten.
Dos col.legues deien que el món occidental estava malalt. La civilització tant lloada s’estava morint.
Què vols ?  Es pot trobar humanisme dins aquest renou ?  Es què l’humanisme s’incrementa dins aquest cercar el plaer un dia i un altre? Ells estaven decebuts  passant per la Plaça de la Borsa a Londres: les especulacions tanquen l’home dins un cercle viciós. No, sens dubte, especulacions sobre la naturalesa de l’home, sinó sobre  la carrera de la moneda: carrera oficial, carrera lliure. On es pot treure més ?
Quín “més”?
Diners,  oi ¡
Diners, luxe, vacances ¡
Diners, felicitat, vida asegurada ¡
Quína vida ?
La vida en el cinema
La vida en el tren
La vida que tothom duu, oi
La greu malaltia, em deien, és aquesta: voler crear un món que oblida
Un món que oblida la mort. Un món que acaba amb la mort. La vida que serà vida “passant” de la preocupació pels alts valors humans:
         Ubuntu
         Ubuvyeyi                        
         Ubufasoni
         Iteka
La vida que vol oblidar Imana que ens ha creat i ens reb. La vida que no vol saber res d’Imana que ens espera. La vida joiosa sense cap eternitat ¡
La vida ¡
Un dia que havia gustat amargament aquesta decepció vaig anar cansat a cal meu amic blanc. Vaig aprendre una cosa que em féu reflexionar molt temps. Els nins jugaven dins el jardí. El monsieur estava assegut dins una sala a prop de la cuina. La madam m’obrí la porta. Monstrant-me un sofà em digué que poria escoltar aquella “revista de la setmana”. Què era ? em vaig demanar a mi mateix.  No  gosava manifestar la meva sorpresa. Comprenia tots els mots i els análisis en un cop d’ull.  Reveure, revisió, acció de reveure el que ja s’havia vist, acció de mirar endarrera. Potser es tractava de passar revista a tot el que s’esperava  de la setmana ja passada ?
No me n’adonava de que això podia esser bo. Es que la dona havia de donar comptes al seu marit i  ell a la seva esposa ?    No.  Escoltant remarcava que home i dona reexaminaven  la vida que havien fent en conjunt durant la setmana que s’acabava. A ses boques  el “nosaltres” era l’habitual.
“Diga’m , Maria, com hem educat els petits ?  Quín exemple positiu hem donat ?  Hem fet un progrés en les nostres discussions: tu has fet bé tal dia, cedint que estaves d’acord,  sobretot quan estàvem en presència dels infants. Nostre X manifesta un carácter colèric, si de tan en quan  intervenc per  menar-lo a poc a poc a l’equilibri ?  No es tracta de mimar-lo massa com aquesta setmana… Ens hem escatimat?  Madam tregué un quadern per a llegir el que havia probablement anotat la setmana anterior. “Andreu, fas progressos , és remarcable:  beus menys ¡ fumes menys també. Però l’altre dia no m’has deixat partir. Sovint ets dur per a mi”  “D’aquest costat jo no transigeix…”
Després, la vida amb els avis succeïa  a la marxa dels negocis.
La pràctica de les virtuts donava lloc al combat dels defectes… Vertaderament tota la setmana hi passava. A moments vaig estar a punt de sortir: l’home estava molest.  En un moment incontrolat, Madam m’agafà. Ben segur, això fa envermellir.
Després vaig comprendre el que era una revisió de vida setmanal.  Sabia que aquells a qui es nomena “capellans” feien una espècie de revisió de vida. Ells li deien examen. Un examen particular. Un examen d’un moment passat per a preparar el moment que vivien. Quan un “capellà”  m’ho havia dit, això no m’havia sorprès. Era el seu “afer”. Però davant n’Andreu i na Maria, estava atònit.
Fèien, com una sola persona, un examen de vida a dos que em pareixia en aquell moment una sola vida.
Quan un home troba una dona feta per a ell, és un esser que fon son ideal dins l’ideal d’un altre. Això devé un sol ideal. Això és fantàstic. El meu “capellà” em digué que Andreu i Maria eren una imatge de la Trinitat. L’unió de dos és un exemple de l’unió de Crist  amb els que acepten esser salvats, M’havien ensenyat com Jesús de Natzaret ens havia salvat. Ells podien doncs estimar-se de l’amor que Crist havia manifestat al món. Pensava que això era un valor formidable que reforçava inmensament l’ubuntu de mon Pare. De tan en quan m’invadia un malestar, un dolor. El meu cor era massa petit per a captar aquesta força. Infundir-la dins l’ubuntu de mon Pare.
La lluna és com l’home. La lluna davant la llum és pura receptivitat.
L’home és integrament do. La lluna és bella donant la llum del sol. L’home ja que és do depèn d’Aquell que l’ha fet.
Aquest vespre la lluna brillava com el sol. Tant sols li mancaven el raigs.
La lluna no té raigs. El somriure que prodiga l’home  no és totalment d’ell. El bé que pot fer no l’inventa tot ell. Avant de l’home el bé es feia. Quí és ell, l’home, per a voler existir abans que el bé ?   Oh  pobra petitesa, ajusta  només la teva ànima al bé qui és. Això és la teva grandesa a la faç del Gran qui et fa.
Quan la lluna brillava com el sol l’arpa alegrava un grup de persones dins la cabana. Una olla plena a buidar. A un racó, Josep no pareixia dormitar. “El teu fill torna un home” digué algú al pare de Josep. Ningú parà atenció. L’hàbil arpista executava el desè tros. Quan els aplaudiments calmaren, Josep s’estirà.
Havia vetllat massa. “És que el teu al.lot acaba l’escola primària ? “ interrogà Bigira, oncle  de Josep.  “Ben segur, respongué el pare d’en Josep, que no té dotze anys ?”  Mirà orgullosament el seu fill. Aquest baixà els ulls. “Però, què no té res dins el cap ?  Vol entrar a un Seminari Menor¡”   Tothom va enmudir, en Josep mirava a l’altre costat.
“Quin remei, replicà un vell que havia seguit tranquil.lament la conversa, si tu només tens filles ¡ quí continuarà el llinatge ? “
Era l’avi d’en Josep.

Mateixa edat, mateix llenguatge
Jo no estava totsol dins aquest “estat de doble home ¡”.  Els companys passaven pel mateix fenómen a la darrera trobada. Passàvem per ingenus,  simpàtics. Un cert complexe d’inferioritat  apareixia en aquells que ens miràvem.  Tantmateix no teníem aquest complexe. No el tenguérem mai quan descobrírem l’home blanc. Nosaltres donàvem voltes als seus defectes. Exageràvem llurs erros. No vèiem sempre en ell l’humanitat. Separàvem la força de la debilitat, la petitesa de la grandesa. Alguns no volien veure altra cosa que la força a abatir, la grandesa que havia de tornar al seu nivell. Molts superaven aquest estat i volien engrescar-se per a un món millor.
Els dies lliures m’agradava  trobar-me amb “aquells de ca-meva”.
Un dia, a l’estació de Lyon, parlàrem molta estona amb un amic, esperant el tren.
Tu me demanes per què he acabat per sentir-me malament dins el Capitalisme egoísta?   El malgust torna gros quan d’un cop me n’adon que molts agents de “la civilització”  l’han traïda.
Dins quína mesura en efecte la set de profit pot deixar lloc a l’amor ?
Dins un cor on domina el legalisme de la religió més que una vida viscuda de l’Evangeli pot haver-hi una visió respetuosa de l’home ?   El que estima vertaderament s’acosta, escolta, dóna la mà i marxa amb l’estimat en la mateixa direcció.  Per a mon Pare aquesta direcció sobrepassa l’home. En el llibre de Marguerite  Perroy que m’has deixat , has remarcat aquestes línies: “ S’erra de bon grat  des de que es deixa substituir la gatera del moviment per la persecució del Fi. Es sembla llavors a n’aquests cussos folls, dels qual parla Barrès, que boten, acaronen, lladren, sense sentir res més que el plaer de desfogar-se”.
Mon Pare estimava a la seva manera. Ell no deia res. L’he mirat molt de temps.
No parlava de nosaltres, els seus fills, que en la nostra absència. Llavors ell manifestava  el seu orgull, sa admiració, sa alegria. Ma Mare em deia que ell ballava quan ens vèia. Ballava amb els nostre bres. Ballava duent la llet

 blanca espumosa per a nodrir els seus petits. Manera poètica de parlar, ja que mai vaig veure ballar mon pare. . Ma mare em dèia que ballava dins el cor,
Un dia vaig gosar demanar-li  perquè no s’ajuntava amb nosaltres  a les pregàries del vespre. En efecte, quan mamà  ens reunia per a pregar abans de sopar o abans de colgar-nos, mon pare no deia res.
Quedava al seu lloc. Assegut, ens mirava, els fills, i mamà, sa esposa. Això quedà per a mi com un enigme. Perquè, el vaig interrogar. “Il.lusió, fill meu, tu creus que s’han de recitar fórmules  per pregar a Imana, nostre Déu . quan jo contempl l’obra que Imana acompleix dins ca-meva… no tenc necessitat de dir-li res. Davant Ell  jo me call i li present en silenci la casa de la qual m’ha fet el cap”.
Des d’aquest moment l’atenció em dugué cap el sentit dels noms que portaven el nins de la nostra contrada:
La meva germana nomia Grâce, però no Gràce tant curt: Grâce-a-Imana.
Els noms dels veïnats i veïnades, els noms dels nebots i nebodes  tenien una significació ben particular:
         “No importa quan arriba”-                        Ahishikiye
         “Ells actuen en el Seu sí” -                         Bashirahishize               
         “És Ell que els conserva”-                         Batunzwenayo
         “Només Ell, se’n riu d’ells eficaçment”-    Batwengwanayo
         “Els dolents maleiexen i Ell vetlla com
  pastor” -                                                  Bavumiragira
         “Que El respetin”  -                                   Bayubahe
         “Els enemics maten i Ell continua a donar-me
          el que no creixerà”  -                                 Bicindika
         “És  Ell qui fa”   -                                      Bigira
         “Imana qui el coneix vertaderament” -      Bimenyimana
         “El seu vas vertader es Imana” -               Birikumana
         “Ell mira tot això”  -                                  Birori
         “Només Ell és digne de ser suplicat”-                 Bisabwa
         “La part de Imana”   -                               Cimana
         “És Ell qui em dóna”  -                              Cimpaye
         “Fes tot passar en Sa voluntad”      -                 Cishahayo
         “Sostingut per Ell”    -                               Gateretse
         “Ten Imana”   -                                          Girimana
         “Fes com Ell vol”    -                                 Girukwigomba
         “Fes com  Ell fa”    -                                  Girukwigize
         “Imana sol existeix  vertaderament”-                  Habimana
         “Només Imana  veu vertaderament” -                 Habonimana
         “El creador només és vertaderament”-      Habumuremyi
         “No li falta al que estén les mans per
          a acollir”    -                                             Haburiyakira
         “Imana és qui escolleix”   -                        Hagerimana
         “Imana és qui importa”   -                         Hagorimana
         “Imana només salva”    -                                     Hakizimana
         “Imana obra vertaderament” -                            Hakorimana
         “Imana estima vertaderament”  -               Hakundimana
         “Imana és el bon pastor”     -                     Haragirimana
         “Només Imana gratifica”    -                      Hatangimana
         “Només Imana governa”     -                     Hategekimana
         “Només Ell fa florir”        -                        Hezimana
         “Només Imana dóna o no”   -                    Hitimana
         “Ell fa com Ell vol”         -                         Igirikwigomba
         “Ell me dóna aprovant”   -                        Impayingeza
         “Ell me veu”                  -                                    Irambona
         “Ell supera els batallons”  -                       Isumbingabo
         “Ell dóna volent bé”   -                              Itangishaka
         “Aquell que ha creat aquest minyó” -                 Iyakaremye
         “Ell me  ferà viure”    -                              Izontunga
         “Petit estimat d’Imana”   -                         Kanakimana
         “Gràcia a Imana”          -                                     Kubwimana
         “Jo hi veig Imana”        -                                     Nabonimana
         “Imana crea realment”   -                           Manirarema
         “Jo l’hi veig”              -                              Mbonayo
         “Jo constat que Ell  em dóna” -                          Mbonimpa
         “Jo constat que Ell m’estira”   -                          Mbonihankuye
         “Jo constat que Ell  em salva”         -                  Mboninkiza

Descobrint  tots aquests noms dedicats a Imana, nostre Déu, em vaig adonar de la riquesa de pensament i de vida que tenien nostres pares. Vaig sentir un goig profund de respecte del qual a penes sabia expressar el contingut.
Tots aquests noms els havia anotat  dins un vell quadern escolar que llegia durant les nits tranquil.les, quan feia els meus estudis de Filosofia, dubtes i interrogants sorgien dins el meu esperit tornat crític.
Aquest  fet de tot dur-ho a Imana no era degut a que els nostres Barundi no coneixien gairebé res de les ciències positives ?  Com haurien idò pogut dir “Umwana n’umurimo wisangi dusangiye n’Imana” – L’infant és el treball comú de mi amb Imana ¡ - 
D’altra part aquesta proliferació de noms propis relatius a Imana, per què cal jactar-se’n tant ?
No és això degut al cristianisme  o altres religions extrangeres?
Jo hi he vist un moment una contribució de tota mentalitat primitiva. Em sorprenia també pensant que fos producte de l’ignorància davant els fenómens naturals encara inexplicables per ells. No era el resultat del temor davant les dificultats de la vida o simplement la necessitat del diví que té el seu lloc normal dins el subsconscient de tot home no distret encara per les realitzacions científiques modernes ?
Un amic s’ha atrevit a dir-m’ho a la cara: “Això, és la simple alienació produïda per la influència de la societat. L’home ha de justificar sa situació. L’obligació moral és recolzar-se damunt qualque cosa. Tota autoritat s’ha d’assentar sobre postulats indiscutibles. Aquí tenim el joc fet, els al.lots assustats, la intel.ligència de l’home satisfeta”. Li vaig replicar riguent: “I tu, damunt què recolzes l’obligació moral?  Sobre què assentes l’autoritat?  Quín són els teus primers postulats?”
Després riguérem abdós i recitàrem tota una lletania de noms:  No es tractava  d’inventar noms que tenguessin una certa consonància. Calien noms d’homes que haguéssim vist o sentit. Homes habitant tal colina, tal cabana. Homes que la història havia vist la cara.
I continuàrem a veure qui millor ho fèia:
Ndikumana baixava i pujava cada dia  les laderes de la colina de Buhonga.
Ndereyimana havia nat a Kitwa al Buyogoma.
Ndikubwayo viu a l’altre costat del riu Waga
Ndikumasabo somreia al sol de Busiga.
Ngayimbesha feia les cases dels habitants de Kisozi.
Nibaruta fou rapinyat per un lleó extraviat  al poblet darrera Burwi.
Nikoyagize després d’anàr a l’Escola de Bukeye ara és castrense de l’Exèrcit nacional.
Nikoyandemeye morí en una epidèmia al 1952.
Nimbona era la dona de Biraringana a la colina de Ruramba.
M’agradaven molt aquests noms. Els meditava. Trobava en ells un sabor, una empremta d’aquells que havien teixit la història del meu poble. La major part dels que dúien aquests noms els coneixia.
Niyimpagaritse fou el meu primer instructor.
Niyimburira habitava la colina al costat de ca-meva
Niyindamutsa era una cosina de l’oncle de mon pare.
Niyindomera havia repetit tres cops el tercer curs a l’escola primària.
Niyindagira havia estat sub-xef a les poblacions dels flancs de Kihinda.
Després d’una madura reflexió estava  orgullós d’aquesta herència ancestral. La concepció que els Barundi tenen de Imana és original. És rica i meravellosament enriquida  per la revelació cristiana.  Jo veia que encara davant el progrés científic tant crescut   no devien en res retractar llur aptitud respecte de Imana.
Mon Pare em digué: “Vosaltres els joves, sou beneits, vos creis que nosaltres posam a Déu al lloc de tot:
Les causes físiques
Les causes psicològiques
Les ciències positives
Vosaltres no veis que Imana accompleix amb i dins aquestes causes, la seva acció creadora ¡”
I al fons pensava que era ver. Umwana n’umurimo wisangi tusangiye n’Imana. Darrera, o millor, a travers de les lleis fisiològiques, nostres pares veuen la mà de Imana. Aquesta afirmació no es col.loca al pla de les ciències positives, és d’ordre filosòfic.
Aquesta filosofia vé d’enfora. He trobat texts antics, recollits per extrangers al moment quan encara el Burundi estava tancat.
En 1908 el R.P.Loupiais cita els mateixos noms.
Devers el 1926 el R.P. Zuure fa les mateixes afirmacions. Quan es sap llurs llocs d’enquesta es pot dir que les persones  interrogades ignoraven encara completament el cristianisme. El que trob formidable  és que les idees cristianes estan tan ben donades dins els nostres noms que el murundi  passà sense xoc al cristianisme.
És aquesta mentalitat que ha forjat l’humanisme de mon pare. Un humanisme en el qual no s’admet  que un home sigui esclau.
Un humanisme que repugna els costums degradants.
Un humanisme en el qual es combatia el mal individual i social.
Un humanisme amb un gust pel respecte
Respecte del pobre
Respecte del petit
Respecte del vell
Respecte del malalt
No qualsevol respecte
No un respecte  basat sobre la participació a una mateixa naturalesa
No una pietat purament humana
Sinó perquè el pobre, el petit, l’infant, són criatures de Imana.

És aquest humanisme que donava a mon pare el gust
                   d’ubuntu
                   d’ubuvyeyi
                   d’iteka
                   d’ubupfasoni

L’ubuvyeyi  és una “noblesa” perquè ella fa participar els pares a l’acció creadora d’Imana
Per qualque cosa mon pare nomena a Imana, “Rutungane”: aquell que dóna les proporcions tant perfectament equilibrades.
La idea de l’harmonia interessava fort a mon pare.
La dona harmoniosa en sa forma i en son esperit, ell li deia Murimbare. Exigia aquesta qualitat de l’home, de tot home, en societat i en privat.
És per això que admirava mon pare
És per això que en sentia de mal gust en una civilització de moviment
Una civilització de competència
Una civilització de set
Una civilització que adora l’home
Una civilització que adora els diners
Una civilització que afica l’home dins l’oblid de sa direcció.



Testimonis
P. K. estudiant en pràctiques: “Els blancs s’han mostrat només ells grans”

Dins el tren que ens dúia de l’estació de Luxemburg a Colònia hem pogut conversar llargament amb P.K. un estudiant…
És llarg de contar. Fèia calor un dia  i passejant-me em vaig fixar en una paret.  Idò sí ¡  l’home que havia fet construir la paret  es divertí mutilant una pomera per a fer-li adoptar la forma de la paret. Perquè  la pomera adoptàs la rigidesa de la paret, l’home havia tallat les branques, n’havia fermat unes i clavat les altres.  A l’home li agrada modificar. L’home té idees. Les veu “viure” defora del seu cap.  Fa de tot  perquè els altres visquin les idees que ell ha concebut. L’home és divertit. S’enfada quan qualque cosa es resisteix a ses idees.
Quan la pomera prengui la llibertat d’enviar qualque branca defora de la forma de la paret, l’home talla les branques sense altra forma de procediment. Tantmateix, al mateix temps l’home es resisteix a les idees que una altre esser haurà concebut. Pitjor encara, oblida que ell, l’home, no és més que una idea realitzada. . Què hi diré jo ? Ell fuig a n’aquest pensament, s’hi oposa ¡  L’home que posseeix una pomera que vol veure ajustada a la forma de la paret es sent orgullós  quan les branques s’ajusten a la paret, les altres, les talla perquè elles constitueixen un desordre.  Què serà l’home, ell mateix ? Petit que es creu gran; dèbil que es sent fort. Dependent, ell es veu independent de tot, com si ell mateix fos l’idea de sa idea. Li agrada modificar, transformar, mes una altra cosa que no ell mateix. La pomera perd ses branques que no segueixen l’ajustament. Ella es deixa desenrelar si moltes branques refuen l’ajustament.
L’home ataca a tot. Talla les canyes, modifica l’argila, educa els infants. L’infant s’ha de sometre a les idees dels nats abans que ell. Benauradament l’infant és una relació activa amb un poder de fer seves les idees que els homes li fan sofrir. L’infant és una relació, fornida d’un poder de direcció i d’acollida. Ell devé mestre de sa direcció quan entre les idees del seu medi i distingeix les que el transcesdeixen i les que fa seves, quan les vivifica al
seu torn.
Molts d’homes s’esforçaren per a imprimir-me llurs idees. Uns reevindicant  haver col.laborat d’aprop  a la meva entrada entre els homes. Tenien raó, mon pare i ma mare. Des de que m’havia desxondit havia descobert que ells  estaven fets per a mi. Ells en tenien una consciència aguda i un real orgull.
Als altres els agradava seguir el meu desenvolupement. Havien nat un poc abans que  jo.
Érem del mateix “espai-nacionalitat”. Es comunicava allò que ningú gosava reivindicar  propietat exclusiva. S’estava  en el mateix lloc dins el qual cada un anava al seu aire, fent honor de deixar llibertat de moviments a tothom. Hi havia bon enteniment.
Altres homes vingueren després. Pretenien que jo fos com ells. Això no era cap mal. Ells eren grans i em volien fer gran. Però això m’ofenia al constatar que ells es creien esser els únics grans. Afirmaven  que tots aquells que havien reivindicat un dret damunt mi abans que ells no sabien gran cosa ¡
Tantmateix aquests homes que jo veia blancs m’interessaven. Encara no sabia perquè. Fou llavors que em vaig adonar que  jo era doble.
Aquest estat de “doblesa” m’assustava. Llavors vaig començar a veure homes blancs.
Homes semi-blancs.
Grocs.
Negres.
Abans jo no havia sabut mai que era negre.
Vèia homes dins els quals dominava la grandesa.
Vaig veure homes corromputs per l’alcohol.
Vaig veure homes dels quals el candor del cor fascina la mirada.
Vaig veure  homes tornat nans per l’egoisme.
Homes resplendents de vida  quan una paràlisi els tenia clavats damunt una estora nua.
Homes sense cames dels quals la noblesa era visible no importa qui “mirassin”.
Homes que salpicaven sang i somreien a la vida.
Homes que havien quasi perdut tota  identitat humana.
Vaig veure infants madurs per no sé quína experiència.
Vaig veure l’humanitat dins l’home
A ca uns damunt el tron
A ca altres a ras dels peus.
Aquesta humanitat que no havia vist sempre
Jo veia mon pare
Ma mare
Mes germanes
Mes germans
Els oncles
Les ties.
Jo veia els companys
Els veïnats
Els viatgers
Els hostes
Jo veia els vells
Homes
Dones
Joves
Noies
Més tard vaig veure els Blancs.
Després me n’he adonat que nosaltres èrem negres, jo i tots els que havia vist abans. Els blancs m’ho han mostrat.
Assiàtics
Grocs
Musulmans. S’han mostrat ells mateixos.
S’han mostrat blancs
S’han mostrat forts
S’han mostrat grans, s’han mostrat només ells grans.
És llavors que jo m’he trobat doble. L’equilibri m’era difícil.
Sofria tant quan agafada consciència de ma “doblesa”. No deia res a ningú. Amb els de la meva edat en parlàvem en veu baixa. En parlàvem  en un llenguatge que els blancs no comprenden. No han volgut comprendre el nostre llenguatge, nostra llengua “indígena”. Quan ells parlaven la nostra llengua ells parlaven llur llengua amb els sons de ca-nostra. Així no volíem mai parlar amb ells en la nostra llengua, a no ser de coses que no comprometien el curs de la nostra vida. Les coses que ens concernien vertaderament  volíem tractar-les  en llus llengües que ens havien ensenyat amb molta cura, sense amagar res.
El que era més dolorós de tot,  era que els nostres pares no semblaven ja comprendre-nos. Mai havia pretengut sobrepasar els meus pares en res. Mon pare sempre s’havia mostrat gran. Mon pare es mostrava extraordinàriament franc. Mon pare era vertaderament un home. I ma mare era per a mi la persona completa. Ella corresponda a mon pare. Ella acollia
a tot esser que la necesitas. Ella ens estimava. Ma mare era “virtut”. Els meus companys es planyien i s’alegraven d’aquesta “doblesa”. Aquells que freqüentàvem ens prenien per la élite  del meu poble. Ells no coneixien ma mare. Ells no coneixien l’ull franc de mon pare.
J.B. , 20 anys, estudiant d’economia:
         “Mamare és acollida” “Mon paresesap home”

Quan vaig venir de vacances, després d’un any d’absència, ma mare ens acollia càlidament amb els meus amics. Aquests no podien anar més lluny. Havíem fet 60 km. a peu en una jornada. No dúiem dins el “ventre” més que una menjada presa a l’Institut. Era fatigós, però alegre. Viajàvem junts, tots els que anàvem en la mateixa direcció.
Al matí caminàvem aviat. La fatiga dels petits reviscolava la força dels grans. Aquests ajuntaven als seus els bagatges dels petits. La generositat d’uns donava un poc de vigor als altres. No pensaven més en llur fatiga. Ells pensaven en la força dels grans  contant històries divertides. Lloaven llur generositat.
El sol pesava com una llosa. Suàvem com a cavalls. Però suàvem conjuntament. Cada un pensava  en la suor de l’altre. L’home és terriblement petit quan només pensa amb ell. Torna petit, dèbil, impotent. La pujada de les rudes colines, els valls profunds, li donàvem a les cames. La davallada ens fèia oblidar la pujada i l’airet de les cimes alleugerava la fatiga.
Després d’una jornada tant fatigant estàvem extenuats. Mamà ens esperava. Havia preparat lliteres. Això l’ocupava tot un capvespre. Calia anar a cercar una herba especial, una herba damunt la qual es colgaven els homes. Aquesta herba no creix per tot sinó només dins els pantans. Mamà davallava doncs dins el pantan a cercar l’herba per als llits del seu fill i els amics dels seu fill que no podien anar més lluny. Arribàvem a casa a posta de sol. Era fatigós per a ella trobar herba suficient per a set, nou o inclús deu companys del seu fill. Tenia també sis infants. Ella s’hi donava a cor ple i gojós. Tantmateix la filla gran s’estava morint. Fèia quatre anys que no sortia de casa. Acaparava tota l’atenció de mamà i de tota la família. Mamà deixava de menjar per a cuidar bé els bons. Calia pensar en l’aigua que ella anava a cercar a la font, per a la casa que ella volia absolutament pròpia. Quan una casa només té una cambra – segur ben tancada – una única cambra de vint metres quadrats. Cal arreglar-la bé perquè pugui allotjar deu joves que s’afegien als set de la família.
 Ella volia que tot fos perfecte per a acollir els fills.  Papà admirava la cura que mamà posava en tot i aceptava el que ella proposava.  
Es menja molt després d’una llarga marxa, dins una casa “on se’s fill”. Papà havia procurat preparar una bona cervesa i en quantitat suficient, no per als infants – que  no bevien gran cosa després d’un any d’internat – sinó pels veïnats que venien a saludar-nos. En venien molts. Sabien que papà feia festa quan  el seu fill tornava. Sabien  també que com a veïnats eren convidats a la festa. Els nins estaven mimats. Mamà s’entregava, mes germanes es movien. Fèiem festa.
Més tard, quan començava a reflexionar –abans jo no reflexionava sobre el comportament de mamà – trobava això normal, humà, hermós. Em sentia llavors petit davant ma mare. Jo em sabia calculador, centrat damunt mi, reservat en el donar de mi mateix,  escollia aquells a qui m’agradava fer bé. Era vertaderament un imbècil davant ma mare que no calculava les collites per a compartir-les. Ma mare socorria a tot el qui s’hi apropava. Ella es donava fins a l’agotament, no només a sa filla malalta, també a l’altra filla, als fills ben crescuts, a tots aquells que el Destí posava dins la seva ruta.
Un dia jo estava horroritzat. Fou a  un congrés d’homes que es diuen cultivats –m’agradava anar allà on es parla – A n’aquest congrés un gran home – o que nosaltres crèiem tal – lloava un africà ben conegut: “Un tal, deia ell, perteneix  a l’alta élite africana – hi afegia com per a explicar – parla  perfectament el francès”.  Per sort jo coneixia aquest africà que parlava perfectament el francès. Amb tot el seu francès ell tenia l’ull franc de mon pare i la dedicació de ma mare, i per això només vaig participar als aplaudiments.
Inclús després dels estudis de filosofia  em sentia petit al costat de ma mare que és do, i de mon pare que és simplicitat i franquesa. No arribava a imitar-los de veres. És difícil imitar aquells que us sobrepassen de molt. Em semblava que no bevíem de la mateixa font. Els de la meva edat, aquells amb els quals estudiava, posaven en qüestió  la base de la nostra cultura ancestral. Aquesta base ens fugia. Inconscientment ens adonàvem que la rebutjàvem. Tamtmateix  els mòvils  de la nostra nova vida no arribaven a estabilitzar el nostre equilibri.  Era el meu equilibri dins aquest estat de “doblesa” ?  Era ma estabilitat moral, el fonament del meu compromís? Sentia vergonya a examinar-ho. Tenia un equilibri humà? El medi actua damunt l’home. M’ho havien ensenyat. Les circunstàncies afecten a l’home i poden fer-lo menys responsable. Ho sabia. L’home és mestre de sa direcció. Les circunstàncies “forgen” son poder a dirigir-se.
Tot això jo ho sabia. Malgrat tot tenia por.
Fou mademoiselle C. qui m’ensenyà a apreciar i descubrir les vertaderes qualitats de les vertaderes dones de “ca-nosta”
Ma mare no era la dona a oposar-se a mon pare.
Ella no s’oposava en res.
Ella era acollida. Ella era com la lluna que acull la llum del sol.
Ella s’esforçava a viure dins el medi on l’existència l’havia posada.
Ella no escollí el món  de son naixement.
Ella no escollí son país natal.
Ma mare somreia a la vida
Jo l’he vist somriure
Ella aprenia amb paciència a fer-se a tot
Ella s’esforçava  per sortir-se’n de les misèries  que li reservava l’existència
Ella comunicava alegria
Ella havia après de sa mare, la meva àvia, que la vida era un do.
Un do que es reb
Un do que cal mantenir
Un do que cal comunicar
Ella modificava les circunstàncies de sa vida
Això no era per a ella una passió
Ella sabia per no sé quína experiència que la vida no és una carrera
Una carrera a la riquesa
Ella no treballava per a enriquir-se
Ella treballava per a viure
Viure per ella, era anar amb mon pare
Anar davant els seus infants i els seus veïnats
Ella volia omplir el nucli de la vida del qual es sentia responsable entre els Ancians i els nous
Nosaltres, els seus infants, ella ens dúia a aquesta vida
Ella ens repetia que havíem de mostrar-nos dignes dels nostres pares
Anar cap a la “simpatia”
A la conquista de l’ubuntu
Ma mare es sabia responsable
Fèia tot el possible per mostrar-se digne de son marit
Ella fèia de tot per a mostrar-se digna dels seus fills
Ella es sentia qualcú
Ella es sabia responsable de guardar els nostres bens
Els seus fills eren per a ella
Quan es tractava de donar felicitat, no calculava.
La nostra habitació, una cabana de vint metres quadrats, rebia molta gent. Ma mare es sentia responsable de la casa i de tots els que hi allotjaven. Viatgers s’allotjaven amb nosaltres. Acollia per una nit, set o vuit noies… acompanyant una novia. Aqueixa nit donava tot el que calia. Preparàvem estores. Curàvem del menú. Ma mare tenia l’ull en tot. Aqueix dia nosaltres passàvem fam. El sendemà “moríem de fam”, nosaltres els fills de la casa, mon pare i ma mare. Sovint els que s’allotjaven no se n’adonaven. Arribaven al temps del sopar, arribaven després del sopar, arribaven quan arribaven ¡ Aleshores mamà ens feia compartir tot donant els millors trossos als hostes.  Ens alegràvem amb aquells o aquelles que allotjaven. Mon pare sovint coneixia llurs pares. Havia viatjat molt pel país, mon pare. Potser hagués allotjat a ca ells també. Evocava records, contava anècdotes, relatava detalls pintorescs que quedaven vius dins sa memòria. Nosaltres els fills, ens hi sentíem tant bé. Nostre pare coneixia els hostes. Després d’haver-se presentat, passaven als proverbis. De seguida èrem una sola família.
Durant tot aquest temps ma mare vetllava per tot. Sovint quedava asseguda i manava amb una mirada, o sugeria… Nosaltres obeíem. Les filles executaven les ordres que les concernien. Els fills fèiem cas als hostes. Anàvem a dormir tard aqueix dia. El sendemà partien els hostes amb un càlid comiat.
Mon pare no mirava mai el rebost. Mon pare no reprotxava  mai a ma mare donar als hostes. Ell aniria a fer feina. La terra produeix tot el necessari. Si la terra es mostrés avara espererien collites millors.
S’allotjava no només a noies en camí cap a noces, sinó també a viatgers sorpresos per la nit, malalts que anaven a l’hospital, estudiants, passants sense mitjans. Ma mare no feia distinció entre vells, malalts grans i petits, pobres i rics.
Ella sabia que la riquesa és sensible a les atencions. Ella ens recomanava mostrar moltes atencions als rics. Ella sabia que els vellets eren semblants als nostres avis, ens dictava respetar-los com el nostre avi. Ella sabia que als pobres els agrada la simplicitat, l’acollida, l’intimitat, ella ens els recomanava. Ella sabia que els nins es troben millor amb els nins. Ens aficàvem amb els nins i amb ells respectàvem els pares. Tots eren hostes, tots eren de família.
Em record d’aquesta història.  Un dia de pluja devers les nou del vespre. A ca-nostra sempre fa fosca a les sis. L’oscuritat era completa. No hi havia lluna. Una noia havia de participar a noces el sendemà. La nit l’havia sorpresa en camí. Quan fa nit a la nostra terra, fa nit de veres. La noia no conseguia trobar els seus coneguts. Es sentia perduda. Es dirigí cap a la                
primera entrada que distingí dins la fosca. Aquesta entrada era la nostra. Fèia estona que havíem tancat la porta, havíem sopat. La família s’entretenia devora el foc. Es sentí llavors una veu entre dos cops de tormenta. La veu no venia de l’entrada sinó de part de darrera. Vaig demanar a mon pare per anar a veure. Fèia fosca, vaig sortí i vaig interrogar la veu. Ella respongué i m’explicà el cas. Li vaig fer donar la volta i li vaig obrir pas a travers els pals de l’entrada. Devora el foc ens explicà la feta mentre ma mare li donava roba de recanvi.
Aqueix dia no havien quedat “restes” del sopar. La primera idea de mon pare fou enviar-nos a collar un ramell de bananes dolces. Això es preparava aviat. Era una aventura sortir dins aquell temps fosc i tormentós i trobar un ramell dins el bosc de plataners de mon pare. Ens costà ferm, però la nostra hoste pogué assaciar sa fam.
Després, com sempre, alegria, goig, simplicitat,intimitat, la nostra amiga estava molt cansada. Ma mare no podia preparar-li una estora. El meu germà li deixà la seva i ell dormí a un racó de la casa. El meu germà no pensar haver fet cap acte virtuós, era el normal. Dins tot això ma mare se’n sortia bé. Tenia un equilibri que jo envejava. Per altra part, ella es recolzava en mon pare.
Mon pare és de cor tendre. Però ell es sent home. És mestre del seu cor.
Quan una germana petita morí per una epidèmia, estàvem atemoritzats. Ma mare plorava en silenci, Mon pare es mostrà brau. Es mostrà amb una calma inaudita. Impertubable, ell consolà tothom. Més envant ma mare em digué que mon pare estigué a punt de matar-se. Havia tancat talment el seu cor, havia talment espantat sa tristesa, llurs dolors, que al vespre, quan ja no estava més en nostra presència, no podia més. Ma mare li digué que ell era la roca de la familia, que era el “pilar” que aguantava la casa. Era per això que ell no havia plorat quan nostra germana petita fou retirada massa prest d’aquest món.
Tornat de les vacances , sentia llavors  teories sobre la inferioritat de la dona africana. Teories sobre sa subjecció, el seu esclavatge. Jo em deia alhora: és que aquests senyors saben mirar i viure ?  Per què no es  posaven davant les qualitats dels meus pares ? Jo els planyia en silenci, aquests senyors que no saben conéixer ningú. Jo em conformava  en aprendre  el que ens ensenyaven  “per a tenir més punts” i passar  per un infant dócil. Però interiorment estava en contra de tot el que s’oposava  a ma convicció. No de veres, l’Occident havia duit massa lluny  son individualisme. Se’m dèia que jo encara no era “évolué”. Ben segur que evolucionaria però m’havia jurat  evitar els defectes de la civilització occidental.
Anatole K.   “A mon germà li agrada treballar per a viure”
“Si es vé a ca-nostra com es cerca l’aurora…” (Proché)
“Un aspecte malhumorat decebia les ànimes, cabòries les desconcertaven.
A causa d’aquestes boires elles dubtaran potser de la llum i s’ensorraran 
dins la nit”  (Marguerite Perroy)
… Amb els meus companys rèiem molt. Vivíem en una despreocupació , de no dir.
Dèien de nosaltres moltes coses: “els grans infants, els nats-ganduls”… Era trist. Això m’abatia. M’aguantava no sé per quína força. Tenia unes ganes de respondre a la cara de tots aquells que m’ignoraven i crèien conéixer-me.  Còm podia jo esser peresós quan mon pare mai m’ho havia dit ?
Quan tornava de vacances, afegia als meus els bagatges de dos més petits.
Ma mare m’admirava  quan damunt el meu cap ella posava una olla d’aigua de quaranta cinc kilos. Tot el que havia après a l’escola el dúia sense altre estudi a la casa: no tenia temps, ni llum, ni lloc, ni llibres. A ca-meva no s’és peresós. Les meves germanes havien après a llegir correntment al costat del foc. Tots els vespres, després de les feines del camp, elles s’hi posaven amb goig.
Un dia el meu germà major fou tractat de peresós pel seu patró. Aquest li havia donat una feina. El meu germà no en sabia ni la forma ni la finalitat. Ell no volia fatigar-se per un salari de vuit francs  per vuit hores de feina.
Ell sabia que son treball es venia per un salari, endemés no combregava amb les idees del patró. Per a ell això no era “treballar” sinó  anar a “prendre sous a ca un blanc ric”. El seu treball no era humà ja que es venia per un salari. L’humà no es ven. L’humà es comunica i es viu. Cada cop que el patró tractava el meu germà de peresós ell li llevava un franc. El meu germà preferí perdre els vuit francs que no li servien ni per comprar un kilo de carn per dia – un kilo de carn costava vint i cinc francs – per a tenir un kilo de carn havia de fer feina tres dies. Després del seu treball venut, el meu germà cuidava sa “propietat”.
Llavors treballava dur. Ell es sentia viure. Imprimia qualque cosa  de sa vida dins el tros de terra que mon pare li havia reservat.
Ell treballava humanament
Per a sa dona
Per als fills
Per als veïnats i hostes amb els quals s’alegrava bevent cervesa que ell ja preparava.
Al meu germà li agradava molt treballar per a viure
Ell vivia comunicant les alegries i les penes als altres.
El treball únicament venut per un salari no li dèia res
Per a ell eren forces perdudes
Treball perdut.

Jules B. “Mon pare no combregava am les aspiracions presentades de dalt”
“Un cor dedicat a l’ideal obri en efecte, així com les Esglésies altre temps, un refugi. Totes les destreses s’hi concentren i es senten a ca-seva, totes les aspiracions del cor hi troben la pau. Però aquest santuari ningú el desafecta.
És impossible que reposats, hospedats, saciats per la més comprensible i vigilant tendresa, els cors no cerquin el secret”
                                                                                  (Marguerite Perroy)
S’havia dit que estava  a l’edat  en que es troba que tot va contra un mateix. En tot domini jo presentia que els capitalistes cercaven destruir-nos. Sabia que certs Blancs –en aquest moment no distingia el capitalisme de l’Occident – ens analitzaven sense respecte com s’analitza una matèria química. Si encara fos per a la ciència res. Però les fotos arreglades segons els gusts i els complexes de l’època  eren posades fins i tot en mans del infants, dels vells, dels paisans. Així els complexes de l’època s’accentuaven. Sentia un dolor i una vergonya que un cor humà difícilment soporta.
El cap entre les mans, suplicava al Tot-Poderós de posar-me dins el cor el respecte de l’home, donar-me la força de poder evitar les injúries que la debilitat infligia a l’humanitat.
Ens indignàvem de l’ofensa inmensa que pesava més que quaranta cops de “xicot”.
De tan en quan sentíem una forta ràbia dins nostres cors de carn.
Maleíem dins cercles distingits.
Està lleig maleir ¡
Nosaltres cristians, sabíem que és contradictori maleir
Perdonàvem a les persones , a l’home dèbil, ignorant, pecador
Maleíem la injustícia, la mentida, l’orgull arrogant ¡
N’hi havia que no vèien l’home en l’home blanc
S’obstinaven  a veure la força a abatre, la grandesa a fer caure.
Era impossible fer-los entrar en raó
La raó actua difícilment baix la pressió de forts sentiments sobretot si aquests sentiments troben un fonament dins la fibra humana
Tantmateix per a restar home un mateix
Debilitat i força
Cal a tot preu veure dins l’altre
La petitesa i la grandesa
Fer jugar les riqueses de les quals disposa el cor humà
La pietat, l’admiració, l’amor
El nostre “mal ull” soportava malament tots aquells que nosaltres sentíem injusts
“Diga’m doncs, ells han fet taula rasa  de la nostra saviesa¡”
Ens han tirat  dins una torrentada
S’ha dit que ens acomodàssim a n’aquesta corrent.
El negre s’adapta fàcilment
La raó negra, en lloc de ser antagonista és simpàtica
El nostre organisme s’adaptarà a la temperatura  de l’aigua dins la qual ens han capficat
Tantmateix quedàvem impermeables ¡
Aquells per als quals la llei del talió no havia canviat es preparaven a poc a poc  per llur revenja
Som o no iguals ?
Una injúria compensa una injúria
Ells fingien sempre estar d’acord
Eren remarcadament educats
Però aquesta cortesía no era cortesía
Ells ho saben més que ningú
Era una tàctica. Jo volia dir que era una cortesía humana.
És així que es fa, no és ver ?  Vist que no se’ns ofén  “a la cara”
Per darrera l’espatlla, és més net.
Es tira sense embrutar-se¡¡

Cristians, nosaltres no estam d’acord amb aquesta cortesía. Volem reivindicar  els nostres drets obertament. Però en aquest moment, no podíem encara parlar. És per això perquè a poc a poc he devingut doble. Per a nosaltres era clar. D’ara endavant el Fill de Déu ho havia tot assumit. La nostra verdadera Ubuntu estava sublimada per Ell.  Per a nosaltres era bell, bo,  just,  noble,  referir fonamentalment a Ell – no cercar comprendre si no t’has iniciat – la fraternitat humana ens era una cosa adquirida. Havíem de perdonar i actuar. És difícil.
Havíem de veure clar. És fatigant quan les fibres del vostre cor vibren a l’uníson cap a l’oposat.
Condemnàvem l’injust, el fals
Estàvem decidits a construir un món on es respecti
Volíem consumir-nos per a promoure un món on s’estimi.
Condemnar i salvar
Riure i plorar
Dormir i vetllar
“Construir” sa vida i la vida dels altres
És la llei de l’home que vol menar al bé el lapse de temps del qual hi ha consciència i en el qual ell viu.
Quan estàvem tambalatjats per sentiments de venjança  davant de llacunes
Llacunes  dins la nostra educació
Llacunes dins la nostra situació
Dúiem una vida dura.
Hauríem volgut esser més humans
Hauríem volgut esser vertaderament élite
Élite per al nostre poble
Élite amb els nostres germans
Élite per la nostra Àfrica
Élite per a l’Humanitat.
El sentiment ens impedia  agafar les coses  com elles són. Momentàneament el sentiment ens perturbava. La personalitat de la qual vèiem haver estat greument handicapada. Ens calia un suplement de força. Ens calia consentir al sacrifici de nosaltres mateixos.
Tot reencontré de cultures  constitueix un fregament
El fregament gasta (“usura”)
L’usura és dolorosa
El gastament poleix
El poliment embelleix
La cultura de mon pare ha fregat amb la cultura occidental
La cultura occidental és vehicle per als blancs
Els blancs es conéixen i s’ignoren
Ells són petits i grans
Ells són dèbils i forts
He percebut ja llur força i llur debilitat
Llur petitesa i llur verdadera grandesa
Quan he percebut en ells  l’home
Homes acabats ens han abordat
Homes grans i petits han arribat a ca-nostra
Quan eren petits
Es crèien grans
Les circunstàncies ens obligaven a mostrar-nos petits
La cultura del món blanc devenia llavors “la civitlització”
“L’Humanisme”
“Els valors eterns de l’Humanitat”
L’occident vivent dins aquesta atmósfera
L’infant occidental respirava aquest aire
De cara a un bloc informe que sorgia davant ell
A més les civilitzacions nuvolades per ell enganaven
Son esperit massa clar
Més el retorn a sa claretat es fèia necessari.
Aquesta psicología quasi irresponsable – ella és deguda a l’ambient –es fa uns dels elements que fan difícil la “digestió” del vertader humanisme blanc.
L’estomac de l’infant negre no ha estat sempre delicat
L’infant negre avalava molts d’elements
Son estomac estava obligat a escollir els millors elements
L’infant, l’estomac del qual no s’hi fèia,  moria
Era la selecció natural
L’infant negre que sobrevivia estava immunitzat contra molts mals
Aguantava tant els paràsits com les febres.
Quan “un home” té consciència de trobar-se davant un altre “home”, és de bon gust que ell pensi sobretot amb l’altre.
Hi ha sa noblesa i sa grandesa
Una atenció discreta, una atenció “humana” posa a prova la grandesa d’un home.
Fer-se als sentiments de l’altre
Escoltar el que vol
Preveure els desitjos expressats i expressables
Prevists o previsibles
Això fa agradable la societat d’homes
L’home no ho ha de dur tot cap a ell mateix
Nosaltres reprovam tot això a l’home blanc
Jo em decidia a combatre aquesta actitud dins mi per fer lloc a la grandesa que havia percebut en mon Pare.
No puc dur-ho tot als meus estats d’humor sense parlar amb els altres
Un fàstic
Una nàusea que fa difícil l’existència
Jo no puc justificar-ho tot seguint els meus drets
Sense fer la vida impossible a l’home que el meu cor ha d’estimar.
No puc tancar-me dins les meves jerarquies de valors
Sense crear – al manco  progressivament –
Sentiments de reprovació
Sentiments d’ira
Que s’acumularan fins que cap cor humà pugui contenir-los.
Una ira dins mon cor
 És  el que és  més lleig ¡
 Una tal ira, es trobava dins el meu cor ?
Pensant-hi sofria espantosament.
Jo era d’aquesta humanitat dèbil
Si al manco aquesta humanitat fos noble ¡
Calia energia per fer aquesta humanitat més noble
Calia una élite
Una élite de cor
Una élite d’esperit
Déu meu, qui em donarà ales per anar aviat i fer noble l’Humanitat ?
L’home és un fenómen que es va fent
Es talla una part de sa noblesa a travers de les circunstàncies
Ell torna cada cop més home i dins no importa quina circunstància camina “damunt sa petitesa” i viu de sa grandesa.
L’home és una relació
Saint-Exupery afegeix que l’home és un nus de relacions
Un nus suposa  contactes
Els contactes que acosten els homes no són els contactes de “patrons a obrers”
Cal que l’home camini amb l’home dins la mateixa direcció
Mai m’han agradat els métodes dels psicòlegs positivistes ni els dels estadístics
Hi pens amb dolor
Devant els mètodes dels homes , els meus han tornat “objecte d’anàlisis”
Un objecte que es fixa
Un objecte que es manipula al seu gust
Un objecte que es classifica dins un sistema.
Aquests homes no tenien la fe en l’”home”
Aquests homes no eren savis
Ells no sabien perquè vivien
No es tractava de contactes humans
Es tractava d’entendre un sistema de pensament
Es sometia mon pare a respondre qüestions convencionals
Ell responia convencionalment
Però el seu convencional no era llur convencional
Es cercava sense respir fer-lo comunicar-se a llurs aspiracions
Mon pare fèia com que si es comunicàs
Mon pare “bevia sense beure”.
No és fácil conéixer l’home quan s’és “erudit”
La classificació ha duit l’home d’occident massa lluny.
Ell distingeix talment les coses
Llurs aspectes
Que a la fi ell no se’n surt
Retorna, pensa, cerca
Després mor sense saber on va
Hi ha especialistes de tot
L’especialista devé un erudit
A l’erudit que destaca li fan un monument
Però tots els qui tenen un monument a Occident no són “Savis”.
Les Invalides no guarden només homes l’ubuntu dels quals
Ha coronat la vida.

Rosalie K.-  “És l’amistat qui apropa els homes”
                       
                        “El vi de l’ideal  torna  agre
                        quan el tires  de d’alt
                        Només engata l’ànima quan se’l presenta
                        No a la manera d’una almoina
                        Sinó com el present d’una amistat”
                                               (Marguerite Perroy)
És sorprenent comn l’home tendéix a l’estima
És més sorprenent com l’home tendéix a ser conegut tal com ell vol.
Sofria  quan percebia que no se’m reconeixia com un home.
Èrem difícilment reconeguts com homes.
Fou així que arriscàrem perdre el “nosaltres-mateixos”.
Nosaltres érem els infidels de l’Àfrica
Érem els “sense fe”
Els qui es perdien al llarg de la jornada
Els “sense-cap-virtut-humana”.
Els “qui-són-devorats-per-les-passions”
Totes les passions que el món conegut aleshores no coneixia ens eren atribuïdes.
Era llavors que es tenia pietat
La pietat és una virtut humana
Però només quan l’acompanya la veritat
Calia reanimar-nos per una respiració artificial
Érem morts, calia reviscolar.
Tantmateix tenia la impressió que vivíem
Nosaltres ens compatíem
Quan nosaltres ens compatíem  es sorprenien
Un mort que parla ¡
No calia al manco creure
Que era la vida que ens acabaven d’infondre
I que manifestava els seus primers efectes ?
Nosaltres ens havíem  fet a les expressions que es diuen ofensives
La injúria afecta a aquell que no se l’espera
A la llarga ens esperàvem totes les injúries
Però interiorment nosaltres menyspreàvem  tota “aquesta ignorància que s’ignora”.
L’estima exagerada dels valors occidentals ens fèia somriure
Encara no havia arribat l’hora de fer-nos comprendre.
El mots que l’Occident comprèn són definits
Si voleu afegir-hi un sentit, sou pedants ¡
S’expressava nostra situació dins aquests mateixos mots
Dins les mateixes teories
Dins els mateixos sistemes corromputs per l’home
“devingut adorador d’ell mateix”
Nosaltres volíem a tot preu no entrar-hi
Dins aquests mots
Definits a la vigilia del rencontre universal ¡
La vida que dúiem era difícil
Ens volíem adults
S’ens crèia dins l’infància
L’amor-propi ens sublevava contra una condescendència injustificada
Amagàvem nostres sentiments  davant una condescendència injustificable
A la llarga cauríem malalts
La nostra actitud era una actitud desfressada
Pareixíem no sofrir allò que sofríem
Inconscientment i també conscientment, procuràvem amagar-la.
L’estudi m’interessava
Una verdadera obsessió per saber
Calia subsanar l’abisme
Passar per damunt el canal
Saltar  a peus junts
El riu que ens separava de l’humanitat
Havia embós  al curs de la carrera
Ens irritàvem, ens enfadàvem
Quan baix pretexte de nostra joventut, ens privaven de saber qualque cosa
Era una set forta
Era insoportable per  nosaltres  tenir educadores de carácter dèbil
Educadores com a  “lloques”
Ens rebel.làvem contra una fermesa relativa
Contra una dolçura desplaçada
Una compassió malentesa
També ens rebel.làvem  com les “noies de ca-nostra”:
En silenci ¡
Nostre somriure
Nostres mots amables
Agafaven el lloc de les nostres reivindicacions
Calia comprendre-nos així
Era la politesa de “mamà”
Exigíem un braç ferm que ens guiàs segur a la conquista del saber
La cólera forçada  no era cosa de ca-nostra
Que es posseeixi abans d’aprendre-la
Que comencé per manar  ella mateixa
Per què es recerca en tot el que ens han  fet ?
Com si ella volgués aferrar-se
No a l’ideal
Però a ella mateixa
A son món occidental
Als costums occidentals
A l’habit occidental
A son ordre occidental
A sa marxa occidental
A son manteniment occidental
Exteriorment rèiem
Érem divertits
Molts sucumbien a la fascinació occidental
Però res ens apartava de la nostra queixa interior
Calia aprofitar tals experiències
Per a amillorar-nos i fer millor l’humanitat






SEGONA  PART

MIRADES SOBRE EL MÓN:

“COMPROMÍS”





La tentació del comunisme

L. K.-  (de l’Universitat Patrice Lumumba, Moscú )

                        “Ha  donat cops tan aviat
                        contra els fons dels cors
                        que si no s’obrin a l’infinit
                        li  rompen  el seu”
                                               (Marguerite Perroy)
A poc a poc es sentia el tren alentir. Entràvem dins Moscou.
Els pasatgers del meu vagó es preparaven per a sortir.
Em miraven furtivament. Jo també els mirava.
Les nostres mirades es retrobaven
Devant els agents de la policia vaig dissimular la mirada. Als infants petits els somrèia.
Si tothom tingués la franquesa de l’infant
La innocència de l’infant
La comunicabilitat de l’infant
L’infant vol fer comunió amb tot
Tot ho estira cap a ell
Les persones grans ho impedeixen
Les persones grans es posen trampes.
A Moscou sobretot, s’espia l’extranger
Estàvem baix pressió
Una pressió que us impedeix  riure alt i  mirar a la cara
Els agents de la policia.
Les dames fèien semblar que no em vèien
Els homes pareixia que dèien:
“Et conéixem, tu, negre de negre”.
L’infant s’aturava i mirava
Ningú li explicava
El blanc és per tot el mateix
Córr, construeix, produeix
S’enriqueix i torna pobre
Pobre, ell mor de “set”
Set, no de viure, sinó de posseir
Set, no d’estimar, sinó de sentir.
M’agradava el comunisme perquè el m’havien fet odiar
M’agradava el comunisme perquè l’ignorava
M’agradava el comunisme perquè volia el progrés del meu poble
M’agradava el comunisme per oposar-lo al capitalisme
Per moments m’agradava el comunisme. M’agradava molt.
Ara que havia passat el segon any a Moscou, ja no m’agradava, l’odiava inclús.
Abans m’apareixia com el que calia dins l’evolució del meu poble.
Després, al voltant meu, es fèia de tot per a fer-me’l odiar. Quan m’agradava, fèia semblant a estar-hi d’acord. Ningú veié en mi  la meva inclinació. Estava latent, no trobava cap moment per a manifestar-se.
El meu esperit volia la veritat, se’m  presentaven els costats dolents. Quedava insatisfet davant el progrés que havia fet Rússia. Mirava de coa d’ull cap a Xina que avançava a passes de gegant.
M’agradava el comunisme. Dins ma recerca trobava qualque cosa  a oposar a “la” civilització que pareixia ofegar-me. Era per això que els líders africans m’impressionaven . els nomenava  els nostres liders. M’alegrava, sovint incoscientment, que homes de la nostra sang volien demostrar que la negritud amagava qualque cosa. Ells eren meus, llur orgull era mon orgull.
Ells eren meus, llurs reivindicacions eren mes reivindicacions. Era bo perteneixa a un poble jove, amb sang jove, un poble la tasca del qual s’anunciava gran.
No podia soportar les crítiques dirigides a aquests líders
Tantmateix havia de soportar aquestes crítiques
Per un silenci equívoc, un silenci d’home.
Cal saber callar en certes circunstàncies
Mon pare ho havia ensenyat
Sovint és dur
Tantmateix cal soportar-ho tot per a no parlar inútilment.
Pregava doncs a mon Senyor, Déu, aclarir-me i aclarir tots aquells que criticaven els meus.
Era un dèbil per als meus que el món occidental no soportava.
No és que hagués ignorat els altres  que eren “ben vists” per l’Occident. Per a aquests, era un amor sense passió, un amor calmat. Eren poc atacats. Mentre els primers  eren vilipendiats per aquells que mantenien el meu poble dins la mateixa situació.
No ignorava les petiteses d’aquells que admirava apassionadament. Llurs
errors trobaven en mi molta indulgència. Els vèia neciament atacats.
Els atacs dirigits contra ells m’afectaven.
Tenien defectes segur
Però això no impedia
Que donnassin una “agranarada” al capitalisme
Aquest capitalisme que mai havia pogut aguantar.
Identificava el capitalisme i l’Occident.
I tantmateix era dins aquest capitalisme que havia agafat consciència de mi mateix.
No el jo mateix de la meva existència
Sinó el jo mateix d’aquesta Àfrica que despertava ràpidament
N’oblidava els fets bons dels quals ens havíem beneficiat jo i mon poble
Tantmateix “no podia comprendre” el capitalisme tal com m’havien ensenyat a conéixer
La set de guany havia més tard embrutir una existència que volia tranquil.la i al servici del meu poble.
Si al manco aquesta  set de guany pogués esser més honesta ¡
Havia pressentit, que anant al ritme que anàvem, un egoisme desplaent ens amenaçava. Pensava dins mi que aquest egoisme era “brut” però em guardava prou de dir-ho. Mon pare volia sempre fills delicats.
Li volia fer honor. És perquè l’egoisme que havia percebut dins el capitalisme  pensava que era “brut”, però en parlava sense qualificatius.
Quan vaig veure el capitalisme de més aprop em pareixé un monstre.
Que un home sigui egoiste fa lleig veure-ho. Mon pare es contentava amb un somriure de pietat. Però que un egoista surti de casa per a explotar  “els seus”, oprimir els més petits que ell, la pietat canvia en indignació. L’indignació aviat torna despreci. Llavors els bens que es troben  aferrats al capitalisme s’eclipsen ¡
Dins aquests assalts d’humanisme no hi vèia  més que pietat malsana. Es donava una mà per a prendre l’altra.
Amor-pietat-compassió-medi d’explotació
Era per a mi molt greu
Els meus perdien llur dignitat
Llur llibertat havia devingut una llibertat difícil de definir
Ells estaven aficats dins unes circunstàncies que els impedien de veure el que fèien
Que un home no faci el que vol
Sia – ja que l’home pot aficar-se dins el cap de no voler sempre el que està ben fet – però que un home sigui  handicapé fins al punt que no pugui voler el que fa

És l’alienació
El començament  de l’embrutament

El meu poble no podia voler el que fèia
Ell treballava per als blancs
Però ell no volia treballar d’aquesta manera per a l’home blanc
L’home blanc li dèia que treballàs per al seu propi progrés
Però el meu poble no percebia ni la naturalesa ni el fi del progrés que l’home blanc li manava realitzar
Per salvar sa vida el meu poble treballava com l’home blanc li dictava.
Ell no s’adheria  doncs a un treball que executava com una simple màquina. S’oposava interiorment a l’home blanc i als seus manaments.
Se volia oposar interiorment a l’home blanc esperant el moment propici.
Ell estava en espera
Vivia dins una tensió
Una tensió molt grossa, ja que aquesta tensió s’aguditzava cada dia en contacte amb els fets
El meu poble no tenia poder pre a actuar com home, estava colonitzat ¡
Les pitjors cotes del colonialisme era en això que les percebia.
Els homes perdien llur personalitat
Quan s’és colonitzat  no es té cap responsabilitat
S’actua en contra
S’oposa
Qui s’oposa es gasta
Qui es gasta no construeix res
No es té temps de veure-se com home responsable
És humiliant tornar a ser un infant quan ja es “tenen canes” ¡
És volia viure, veure dies millors
Però es vivia presoner
Presoner, inclús dins un mateix.
El colonitzat  està marcat per un jou
S’adquereix una consciència doble
Una consciència amb dos camps d’acció
El camp del combat
I el camp del que hauria d’esser sa acció de construcció.
El colonitzat sofreix sovint les “tares” de tutors improvisats
El mal no s’ha de fer, però és més  atractiu
El bé s’ha de fer, exigeix esforç
El colonitzat  no li queda, sinó deixar-se viure per a deshumanitzar-se
Per a imitar les virtuts, calen unes altres circunstàncies que el colonialisme
 no ofereix
És per això que la Independència d’un poble és tant bella
Inclús quan cau dins dificultats momentàneament insuportables.
S’és independent per a devenir humanament dependent
S’és lliure per a alliberar-se d’un mateix
Es torna responsable de sí mateix i dels seus pròxims
I nosaltres sabem que després de l’Evangeli de Jesucrist el Pròxim és tot semblant al qual un s’apropa.
Jo no “podia doncs comprendre”  el capitalisme.
Havia conegut massa  males accions
Res em podia fer-me canviar d’idea
M’agradava el comunisme per  oposar-lo al capitalisme
Tot dins mi m’inspirava una ràbia contra ell.
Tots els actes de l’Occident els atribuia al capitalisme.

CONSCIÈNCIA DEL COLONITZAT
Al 1885, a Berlín, es repartiren el nostre Continent.
Sense consultar ningú s’apiadaren de  nostra misèria.
Es vènia a fer-nos sortir de la nostra misèria secular
Es vènia a educar-nos
Es vènia a civilitzar-nos
Aquest  Acta” que s’anomena Acta de Berlín, m’ha humiliat molt de temps. Cada cop que retrobava aquesta data, sentia dins mi el mateix menyspreu.
Que un home us menyspreui
Sia
Si pensa un dia
I després passa
Que un poble us menyspreui
A vosaltres
Al vostre Pare
A la vostra Mare
Al vostre Poble
No té consol
El  “no-té-consol” de la indignació que un cor humà pugui “digerir”.
El més fort és que s’ens ensenyava aquesta data. S’ens la fèia aprendre de memòria. Durant tota una hora de classe es dèien els noms  de tots els participants a l’Acta de Berlín
Llurs qualitats excepcionals
Llur diplomàcia
Els mòvils que empenyien uns i altres.
S’exposava davant les nostres cares inmòvils els resultats obtinguts:
Pacificació de l’Àfrica
Favors de la Civilització a Àfrica
El coratge dels exploradors
L’humanisme desinteressat
I ningú
Absolutament ningú fèia cas d’aquesta injúria
D’aquesta vergonya que ens acompanyava per tot
Un home ¡
Un igual ¡
S’immiscueixen dins ca-teva sense haver-te consultat res
És una greu falta de delicadesa que tot cor ben nat se’n ressent.
Jo comprenc que Imana ens pugui imposar manaments
Ell és Imana
Ell és massa “polissó” per crear-nos dependents i deixar-nos lliures.
Els seus manaments no són més que salvaguardes
Focs vermells
Inventats pel seu amor sense límits.
Però que un home s’engati amb un altre home
Això no. No tenia cor per a suportar-ho.
M’emprenyava doncs cada cop que càia damunt aquesta data i altres semblants. Atribuïa tot això a l’imperialisme
L’imperialisme jo l’odiava
No hi havia cap força per a crear una coordinació on s’estimàs
La major part dels agents no tenien el sentit de l’home.
 M’havien ensenyat tantmateix a preferir-lo més que cap altre sistema.
Era ell que garantia els drets de l’individu
Cadascú tenia la sort d’hi realitzar-se
De ser un “jo”
Un “Jo” poderós
Un “Jo” contra tot
Un “Jo” jutge de tot
Aquesta concepció de l’individu  a Occident s’extenia a tot, sobretot a ca els que a penes coneixien el contingut d’això que es diu “la” Civilització.
Els partits de l’oposició han nat dins aquest esperit
Van realment tan enfora que acaben per obstaculitzar l’impuls de l’Humanitat cap al seu acabat.
M’ensenyaven a casar-me amb aquesta mentalitat
Tot el que era meu havia d’evolucionar
M’explicaven  nostre sistema social
M’ensenyaven que no teníem propietat privada
Què fa a l’home una propietat privada
Una propietat privada  l’enrevolta d’espines
Una propietat privada  el tanca dins ca-seua.
La meva  família havia d’evolucionar
Calia que la dona s’emancipàs
Vestir-la doncs amb enagos
Aixecar-la damunt perxes
Dos “tacons alts i prims”
Aficar dins son cap la filosofia
La filosofia del dubte
La filosofia del “sentir”
La filosofia del profit
La filosofia de la set
La filosofia del suicidi
Perqué és filosofia de desesperança
Desesperança en una vida que no du enlloc.
Estava ben segur contra tot això
Còm, em dèia jo, ells crèuen que ma mare no és una personalitat?
Ma mare sabia bé el què volia
Sabia bé el que valia
Ella dúia sempre el seu nom, inclús havent-se casat amb mon pare
Ella estava orgullosa del seu nom
El nom de la seva individualitat
El nom propi que li havia dat son pare, el meu avi
El nom que la distingeix bé del seu marit
Dels seus fills
De son propi pare
Mon pare també tenia el seu nom
I els meus germans
I les meves germanes
I jo mateix
Fou mon pare qui m’havia nomenat, quan li vaig somriure com un home.
Tot això desenvolupava en mi una tendència a la contradicció.
Volia veure una altra cosa
Cercava estudiar el comunisme de prop.
Mon poble es transformava en màquina
La màquina que devenia el meu poble  perdia  al llarg dels dies la consciència del seu mecanisme.
No era més que “màquina-humana”
Tornava “màquina-màquina”
La màquina humana que era el meu poble era comandada de lluny
Tot el que produïa, sabia que el produïa per altri
Aquesta idea havia devingut fixa per a ella
Crèia que vivia per altri
Es dèia a mon poble de viure per a ell mateix
Però ell quasi no hi vivia
Estava quasi mort
En ell moria la consciència de sa personalitat
El meu poble estava colonitzat.

RETORN  A  LA  VIDA
Em sorprenia veure que el meu poble  tenia encara alè de vida
O potser fingia morir
Havia trobat dins el capitalisme un ensurt de vida
La darrera sort
El darrer combat que un esser vivent llança a l’ensurt de la mort ?
El meu poble pareixia tenir-lo encara
Efectivament el tenia.
Mon poble es despertava
Agafà primer consciència de sa mort
Del seu desarrelament lent però brusc
Ho perdria tot.
Son  nom
Ses fills
Les tombes dels seus avantpassats
El bres dels seus petits
Mon poble perdia  el seu passat
Se li fèia oblidar.
Arriscava perdre son avenir
Satisfer l’avenir d’altri
L’avenir d’aquells que mal l’estimaven
Que no l’estimaven humanament.
Uns volien sa corpulència
La seva estètica
Els seus bíceps
Son cervell a desenvolupar racionalment i en memòries.
Orgull d’aquells que estimen mesurant ¡
M’equivocava sovint i aquests pensaments en fèien estar trist
Aquests pensaments em cegaven i no vèia altres realitats
Sofria molt
Sofria  al veure aquesta humanitat tant malalta
Aquesta humanitat que desitjava al meu poble un avenir ditxós
Una evolució feliç
Però que oblidava sa petitesa i sa grandesa.
Després de llur ajuda tècnica
Bevien i dormien torbats
S’embrutaven
Encalçaven les dones
I a sortida de sol es rentaven
Brillaven per llur tècnica
Llurs costums
Llurs corbates
I els imbècils del meu poble els imitaven.
Mon pare ho vèia tot
Per a mon pare, tot murundi havia de fer-se respectar
Tot murundi que es respecta ha de “cercar el millor”
Quan algú tenia la mala sort de faltar al respecte a si mateix
Mon pare el fèia devallar  a “la fila dels cans”
El ca en la mentalitat de mon pare no és comparable més que al ca
L’home que mancava de tot humanisme mon pare li dèia “ca”
No el ca “pobra bèstia”
Sinó el ca que no estima l’home
Aquest ca que només estima el menjar que reb
Aquest ca pura animalitat
Aquest ca que es tem, no a causa de sa saviesa sinó a causa dels seus queixals
Aquest ca menyspreable que fa pudor per tot, inclús quan és fort
Sí, el ca, el mossegador
El que “s’arrossega” i no mereix la mirada humana ¡
I quan un ca era menyspreable que fèia “colló” mon pare li dèia un ca “rapat”. Ben entès ningú mai ha vist un ca “rapat”
Però mon pare li dèia un ca “rapat”. Un ca que ni el nom de ca mereix.
Al murundi que es faltava al respecte d’ell mateix  mon pare li dèia
 “ca rapat”.
Aquells que oblidaven llur petitesa i llur grandesa, falsificaven la situació del meu poble. Crèien mon poble massa baix per a meréixer un amor.
Un amor que dóna i reb
Que respecta
Que es somet
Llur amor, jo el vèia com un amor que perdona
I que s’imposa
Era incapaç de veure’l com un amor pur
 amor que, com el foc a la llar,
Resplendeix i sembra alegria dins els que s’hi apropen.
Jo volia devenir élite
Em volia posseïdor d’un amor pur
Un amor que es comunica fent comunió
Era això que necessitava el meu poble
Per a mantenir sa vida que moria
En ensurt contra la mort invasora.
Estàvem per morir ?
No.
Mon poble i jo començàvem a sentir pesar damunt les espatlles
Aquesta malaltia típicament occidental
L’eficiència malaltissa
La set del progrés mesurable.
Ens deshumanitzaven en màquina per produir
La vaca occidental no era d’orgull
Ella era lletera o bèstia de quantitat
Brau o vedell de carnisseria
El possessor de la vaca occidental ha perdut aquest gust que té mon oncle de posseir una vaca només per sa bellesa.
L’occidental no té aquest orgull de curar un vedellet “enclenque”per la sola negrura de sa innocència.
Que arribaríem a ser si ens quedàvem en la situació de “objectes de producció”?
Còm apareixeríem  davant el judici de la nostra descendència  si tornàvem simples efectius en la carrera del progrés que no engrandeix l’home? Amb aquests pensaments travessava  la “Cortina de Ferro” (“el telón de acero”) per a veure-hi millor.
Mon pare m’havia fet remarcar que els qui van a beure a les fonts de l’Occident es casen amb les seves tares més que amb les seves virtuts
Això no em sorprenia
La pràctica del bé exigeix una mutilació d’allò que teníem costum de nomenar el meu.
El paisà comprèn bé perquè ell poda els seus arbres
El ferrer sap molt bé que cal encalentir el ferro en brut
No ens sorpreníem de que calia fondre el mineral per a purificar-lo. Pocs homes acepten mutilar-se per a créixer
Que aquells que beven a la copa de l’home blanc imiten més fàcilment el menys honorable del seu humanisme, això no havia de sorprendre a ningú
És la llei del menor esforç
Llei dolenta en l’educació d’un home.
Jo molt delicadament remarcava a mon pare que ell no ens vèia suficientment  per a conéixer-nos justament
Ell vèia aquells als quals les fonts occidentals no havien pogut apagar la set
Havien begut poc
Llavors la set era més forta que abans
Havien begut malament
Les coseqüències eren desastroses.
Mon pare tenia raó
Molts dels meus s’ignoraven a ells-mateixos
Molts dels meus crescuts baix la colonització no tenien ni temps de fer-se homes
Ni la sort de conéixer la naturalesa d’aquesta set que cremava el seu esser de carn i d’esperit.
Molts s’iniciaven a la vida al costat d’agents conscients. Pitjor, d’agents insconscients de la colonització humana.
Al fons ells són excusables, aquells que s’ens aproparen.
Es banyaven dins una corrent que havia comprès malament el vertader humanisme.
Mentre el poble d’Occident escoltava
Mentre els simples  tenien confiança en l’Església i en l’Evangeli
El burguès, ell, l’home nou, volia discutir sa religió, sa moral
Així nasqué l’Apologètica.
Ell fèia una classificació en les lleis “de sa vida de l’ànima”
Tractava de supersticions les qüestions de detall.
Còm, en efecte, calia conciliar l’Evangeli i la mentalitat burguesa capitalista ?
El burguès s’instal.lava dins  el món per ses pròpies forces. Tantmateix ell continuava creient en un Més-Enllà.
El temor de l’Infern crida als rendits-cap-els-diners les grans veritats
Cercaven la salvació al llit quan la mort
Es podia discutir amb aquest Déu  que dins llur esperit havia devingut un Monarca constitucional. Amb ell  es podia pledejar. Per altra part, ell havia de jutjar en funció de les lleis
El legalisme s’instal.là
El moralisme tapava els ulls a aquells que posen l’Evangeli a un costat de la vida.
El simple es contentava amb l’humilitat i la paciència.
El ric s’arreglava amb la caritat-llimosna.
Era així  la cosa al moment de l’expansió colonial. Els paísos que tenien l’Evangeli no eren paísos cristians.
Arribaven a l’Àfrica per a objectius purament humans.
Al començament, jo no percebia gaire llur “Civilització”. Se’ns menava a la  “xicota”
Jo no vèia en ells el sentit d’una Vida superior.
No vaig arribar a veure en què llur Història era superior a la nostra. La corrupció s’amagava, ai las¡, darrera principis d’Evangeli. La dominació temporal es servia d’una dominació espiritual.
Aquí estàva el drama ¡

Redescobriment

BATIAT A PESAR MEU
Jo volia esser élite
Era catòlic
M’havia trobat catòlic
Em batiaren
Simplement em batiaren.
Vaig néixer quan mon pare havia decidit després de llarg temps fer-se cristià
Ho havia volgut, ell, mon pare
Ma mare també ho havia volgut
Havien fet front a la fam i a la fatiga
Durant quatre anys sencers
Per a esser iniciats a la vida novella que ells volien portar
Ma mare em dúia damunt l’espatlla
Era el costum
Mon pare em mirava i somrèia en silenci
Jo era son orgull
Sa continuació
La petjada del seu pas dins la història dels humans
Com era son amor
La marca que el seu amor havia imprès en ma mare
El seu “kibondo” – petit fill estimat
Mon pare em volgué present al gran esdeveniment que canvià sa vida
Aquest esdeveniment li valia un “nom nou”
Ma mare havia rebut també un nom nou
I jo també
Era mon pare que l’havia escollit
Quan vaig cobrar conéixement vaig saber que estava orgullós de cridar-me per aquest nom nou
Vaig esser batiat abans d’esser capaç del rebuig o l’adhesió.
La qüestió però no era aquesta
Mon pare m’estimava
Ma mare em mimava
El petit ser que somrèia
Vivia de la vida que son pare li volia
Gosaria dir que jo t’estimava, Senyor,
Gosaria dir que t’estimava quan vaig viure ma vida de petit
Fèia el que em dèien  per a estimar-te
Fins  on arribava mon amor ?
Poca cosa
No eres el gran “afer” de ma vida
Saltava com una gasela
Menjava com una “bestiola”
Era formós
Ma mare ho dèia
Tu també, mon Déu, devies trobar formós aquest petit esser que omplia d’alegria el cor d’una mare.
Tantmateix, des de que vaig cobrar conéixement no podia contentar-me  amb aquesta vida insconscient.
Llavors, mon Déu, quan hi pens la cara em cau de vergonya
Tot el temps tu pensaves amb mi
Tot el temps tu em miraves
Tu em vèies amb una mirada paternal i t’agradava
I jo no responia
Jo  fèia coses
I no fèia res
Dormia, m’aixecava, menjava
Després jo dormia, jo m’aixecava, jo menjava
Tu em miraves
Era formós
Ma mare ho dèia
Quan dormia ella quedava asseguda devora mi
Jo li somrèia
Estava plena de goig
Tu, mon Déu, quan somriuria a la teva mirada ?
Jo sabia però còm calia estimar-te
Et conexia
Sabia com estimar-te
M’ho havien ensenyat
Sabia que el teu amor és complaent
M’ho havien dit
Quan creares la primera parella humana
Tu la mirares, després trobares que era formós
Ton amor és atendre, jo ho sabia
Ton amor és preocupació, jo ho sabia
Tu atens, tu et preocupes com una dona que ha perdut les monedes
Ton cor s’estremeix com el cor d’un pare que veu venir el seu fill de lluny
Tot això jo ho sabia
Ho sabia dir, però res m’estrenyia sencerament el cor
Estava a l’aguait de tot manco de tu
Pegava als nins, encalçava les nines
Menjava, dormia, m’aixecava
Després jo menjava, jo dormia
Això era tot ¡
Em sentia viure
Crèia viure
Vivia una vida que no era meva
La banana del veïnat  és tentadora
El maïs del veïnat quan fa crec-crec damunt les brases “vos remou l’estòmac”
Jo dormia, jo menjava
Tu em miraves, Tu m’estimaves
Has esperat llarg temps, massa llarg temps, abans que et somrigués
Això em fa vergonya més que la resta
Volava, em divertia follament
Fèia trampes, odiava
Això encara era soportable
Però aquesta mirada d’amic que no troba resposta ¡
Per altra part, Senyor, no és vera que m’entregava al desordre degradant perquè oblidava somriure a l’“Ull amic” que em mirava ¡
Tu em miraves i t’atenció semblava no interessar-me
Inclús quan havia personalment somrigut a ta presència amorosa
No continuava
Voltava la cara per a gosar estimar altres coses i no a Tu ¡
L’home neix per a morir
Tu apareixes enmig dels homes
Tu “t’hi mous” a vegades
Després passes
Els homes passen i moren,
Altres néixen, viuen i passen
Mentre l’home es desperta per a morir
Somnia, pensa, inventa, construeix i es creu important
Mentre l’home es desperta per a morir
Oblida que es desperta i que mor
Ambiciona tot i es creu “nucli vital” d’un món  dins el qual deixa poques petjades.
Ni tant sols s’ha despert quan ja es partit
Passa
Gosa riure, divertir-se, caure en desesperança
Gosa menjar, dormir mentre passa
Mentre s’encamina cap el desconegut.
Comprens tot això, home petit?
Què fèies tu per despertar-te i morir noblement ?
Després que Jesús ha vingut no és difícil morir noblement
Jesu-Crist ¡
El conéixes ?
Conéixes la seva història
Sa influència històrica
Sa importància històrica
Et congratules d’explicar el que ha dit
De saber contar el que ha fet
Conéixes la seva història i les legendes que l’home del carrer hi afegeix
Sí, tu la conéixes
Tros d’home ¡
Oblides que tu no el conéixes
La filosofia, la dicuteixes, l’estudies
La mires en curiositat
A n’això tu li dius conéixer ?
Conéixer, apropar-se en silenci, escoltar
S’apropar, escoltar, simpatitzar
Conéixer, per a començar creure-se ignorant
Tenir una vida
Una set
Tenir una set, una vida que aspira al màxim.
Tu no conéixes res ?
Tencs aquest petit llibre que es diu Evangeli ?
Estàs assegut per a llegir deu vegades aquest petit llibre que es diu Evangeli?
Home petit, conéixes a Jesu-Crist ?
Saps que Ell és vivent i veu
Ell et veu, et mira
Què feràs quan t’obriràs a l’amor a un amor que no has ni somniat acollir ¡
Després que Jesús ha vingutg no és difícil morir noblement
Es neix per a morir
Es mor per a viure
Es neix, es viu, es passa
Es viu passant
Passant  es dóna forma a l’eternitat.
Còm es dóna forma a l’eternitat passant ?
Petit home, has llegit aquest petit llibre que es diu Evangeli ?
T’has assegut per a veure de prop la clau de ta vida?
L’has llegit deu vegades, cent vegades…?
No has trobat res després?
Des de que Jesús-Crist ha vingut no és difícil morir noblement.
Des de que Jesús-Crist ha vingut encara hi ha homes que moren “com si fossin cans”
Pot esser això ¡
Hi ha homes que pensen s’ha acabat perquè ells no saben res.
Hi ha homes tant asses que viuen com si no hi hagués res ¡
Però n’hi ha,
Quan s’obrin a un amor al qual es diu no ?
Què saps tu, petit home ?
Petit home, has llegit aquest petit llibre que es diu Evangeli ?
Quí t’ha donat aquest petit llibre, quí t’ha ensenyat a llegir-lo?
L’has llegit en curiositat, sensualment ?
O l’has llegit com un home que és gran quan aixeca les mans a Imana?
Ets tu Prícep ?
Jo et dic petit home
Tu néixes i passes
Ta noblesa sovint és bufonesca
Sovint tu solles aquesta humanitat que hi ha dins tu
Ets savi? Jo et dic petit home.
Què saps tu per a acceptar que et diguin savi ?
Tu néixes i passes
Endemés t’ignores
Ignores l’Home
Saps apropar-te, escoltar, fer comunió?
Saps tu comunicar, simpatitzar?
Saps tu unir-te amb l’Altre i caminar en la millor direcció?
De quína direcció parles tu?
Petit savi, què saps per a acceptar  que et diguin savi?
Ets tu ministre? Jo et dic petit home.
Tu néixes i passes
Si ets lògic tu has de servir
Serveixes ?
De quí ets ministre?
De t’ambició o del teu poble?
A quí dónes comptes de ta vida privada i ta vida pública?
Tu néixes i passes
“Una puça esclafada entre dos dits” ¡
Ets tu petit? Jo et dic petit home.
Tu néixes i passes, i tu ets petit.
Siguis qui siguis et dic petit home.
No et mentesquis a tu mateix, petit home¡
Mira dins ta vida privada, dins ta vida pública
Tu la saps i tu l’amagues
Petit home,  has llegit aquest petit llibre que es diu Evangeli?
Petit home, diga’m qui el t’ha mostrat, et diré qui conéixes ¡
Quan vaig començar a créixer , vaig percebre el meu poble dins la misèria.
Jo volia esser élite
Era cristià.
Mon poble tenia fam, mon poble tenia set
Mon poble es debatia dins una vida sense sortida.
Jo volia esser home pèr a donar al meu poble de que saciar-lo en la fam i la misèria.
Millorar la ramaderia
Donar un  rendiment millor als plataners, al blat, a la éleusine…¡
Mon poble té bastanta energia
A les vaques del meu poble  les hi basta poca farratge
Vet aquí  la llet abundant
Després de segles el meu poble rèia, plorava, moria
El meu poble néixia, renéixia i moria
El meu poble ballava i a moments implorava Imana, el seu Déu
Sense conéixer massa l’extensió del seu amor ¡
Ara jo som cristià
Jo sé com Imana ens estima.
Oh pobre petit cor, és ell sufucientment gran per a gustar aquest amor i comunicar-lo
Participant  a la voluntat de progrés del meu poble
Estimar l’home, fer-lo sà, instruir-lo, fer-lo conscient
Educar-lo, desenvolupar en ell sentiments de solidaritat
Fer-lo digne, lliure
Capaç de respondre al seu Destí d’infinit
Jo era cristià. Això és la caritat.
Oh pobre petit, el teu cor és suficientment fort per a estimar
Estimar gratuïtament
Estimar únicament.
Pobre petit, ton cor és suficient valent, ton ull suficient pur
Per a estimar gratuïtament  tot home
Aquest home “podrit”,
Aquest home roegat per les plagues de la vanitat i l’orgull
Aquest home dolent
Aquest home sense sentit del bé
Aquest home tant covard per a gosar suicidar-se
Aquest home en “cor de sutja”
Aquest home que no comprens
Aquest home bo
Aquesta graciosa figura
Aquesta ànima rebentada
Aquesta ànima encollada només a les realitats bàsiques de la vida
Aquest home dèbil aquest home fort
Aquest home dèbil i fort que ets tu mateix.

CRISTIANISME
Vaig decidir quedar-me cristià – no per por al compomís – no per por a lluitar. Com cristià sentia dins mi una joia, un motiu més gran de compromís i una energia nova per a consagrar-me a la causa dels meus germans els homes.
Jo era cristià
Jo volia que, lluitant contra la fam, la misèria, l’injustícia, el deshonor,
El meu poble es teixís una vertadera eternitat
Molts dels meus eren cristians, però d’un cristianisme imprecís
Una religió de por o d’apariència
Una religió d’instint o d’infància
Com aquests occidentals carregats d’edat i de diplomes que no corrien més que darrera els Réquiems, records d’infància.
Marx digué la veritat: aquesta religió és un opi.
Jo diré al meu companys: “conéixes a Jesús-Crist?”
Jo li respondría a la cara: “no és a Ell que tu conéixes
Tu no conéixes ni sa justícia, ni sa alegria
Ni el seu amor, ni sa llei
No conéixes ni sa vida ni sa mort
Tu no ets cristià, tu menteixes.
Tu conéixes una justícia humana, una alegria humana
Tu dorms, t’aixeques, menges
Comercies, et diverteixes, et relaxes
Després dius “jo  som feliç”
Conéixes l’amor-sentiment
Et deliteixes dins l’amor-emoció
L’amor humà de donar i rebre
Conéixes la llei del nadar i guardar la roba
La Cortesia ¡
Si ets adult has de saber que això no és més que un esborrany
Si devens cristià ho has d’aixecar tot a Imana que t’ha creat
Tens encara temps de comprometre-te davant Imana que et veu?
Molts dels meus tenien el llibre de Ubuntu a un costat de la vida
Llavors mon pare tenia raó
Ell s’airava al veure dins aquests l’humà acabat.
A l’home devingut utilitarista, ell li dèia no
A l’home la inteligència del qual formava com “una bossa damunt el seu
esperit” mon pare dèia no
A l’home que córre darrera els salaris, ell dèia no
L’avarícia del guany fèia tombar l’esquena a mon pare.
Si mon pare hagués comprès el capitalisme, ell hauria trobat en mi un subjecte d’orgull quan m’ofuscava  un sistema que afavoreix el “no-res” de  la riquesa  cap al qual córren molts dels meus deixant de costat “el Llibre de vida de ubuntu”. Dins aquest sistema molts dels meus s’allunyen dels valors humans. El diner els permet un dolç desenfrè. Permet revolcar-se dins el “femer de la inmoralitat”
Les nit de borratxera
Sense perdre l’encant de la paraula fácil
La facilitat a “rebobinar els jocs de l’organització mundial”.
Sí, mon pare tenia raó, ells sucumbien  a les comoditats materials, brutalment difoses per l’imperialisme. Molts es deixaven encegar per la brillantor de les realitats tècniques.
Mon pare no havia tingut ocasió de veure d’aprop els que bevien bé a les fonts occidentals. Encara  són pocs perquè mon pare pogués observar-los a plaer. Aquests no s’esforçaven gens per a viure les aspiracions de l’home actual.
Ells donen llur temps i es donen ells mateixos per a millorar-se i servir llurs semblants.
Tenen,  com llurs pares, guardat l’esperit i el sentit comunitaris.
Posseeixen un rar do  d’obertura humana
De comunicabilitat humana
Com mon pare, ells guarden el sentit de la família i se’n surten amb èxit de les amenaces de la degradació
De l’egoisme
Dels plaers inhumans.
El sentit sobrenatural no els ha deixat
Llur cor amaga una esperança
Un optimisme que molts del nostres contemporanis envegen.
Tenen la sort de tenir grans obres a dur a terme
Cerquen la justícia, la llibertat, la democràcia
Fonament de  satisfacció humana.
Mon pare, si els pogués veure, remarcaria  amb sorpresa  que enlloc d’allunyar-se  ells s’acosten molt fortament des del seu fons africà, però allargant-se a un món devingut universal.

             El comunisme al descobert

CAPITALISME-COMUNISME
Tots els  “mals” que jo constatava, els atribuïa al capitalisme
Dins la meva ingenuïtat identificava Capitalisme i Occident
El Comunisme, ja que combatia el Capitalisme, fèia néixer dins mi
un llumet d’esperança.
M’agradava
El volia en avantatge quan vèia que el Capitalisme  havia creat a ca-meva situacions complicades.
Jo vivia dins dues economies
El món dels “super-rics”
I el món dels “miserables” que sovint s’ignoren.
Quí ompliria la fossa que cada dia separava els dos móns ?
Dos móns paral.lels
Dues economies paral.leles
Dues psicologies
Dues ciutats que de cada dia s’oposaven
Dos progressos
El progrés en fletxa.
El progrés en estancament.
Tot això em desesperava, perquè el Comunisme em tocava una corda sensible.
Per naturalesa era jo un home ballant a l’uníson amb els meus.
No hi havia gran cosa, però jo el tenia tot
Un mitjà per a fer créixer el meu jo i el “jo” dels meus semblants
De la resta no me’n preocupava
La terra donava cada cop el que calia
I endemés tenia mon pare
Si la terra no dóna abastament , se la treballa
Esperant es feria comunió amb la fam com s’havia fet amb l’abundància
La meva simpatia estava cap el Comunisme
No és que volgués compartir les vaques del veïnat
No ambicionava les terres del meu oncle.
Estim la riquesa que no envileix
Estim la jerarquia que es coneix
Estim el poder que es posa al servici del bé.
Quan comparava els nivells de vida, això m’afligia
Pensava en mon pare
El nivell de vida estava calculat amb moneda sonant i aquesta comptava poc en la vida d’un home com mon pare.
Els que m’ensenyaven havien perdut el vertader significat de l’home o ja no el cercaven.
La felicitat o la desgràcia no s’avaluen en la possessió  o en la no-possessió de bens.
Saber posseir, saber no posseir
Allà comença l’humanisme  que ha d’estar subjacent al desenvolupement del meu poble.
La felicitat de l’home no estar en “tenir” sinó en “esser”
Mon pare sabia esser feliç com ell sabia esser desgraciat.
Mon pare era savi
Té un equilibri sorprenent
Ell és coratjós, estima. Sap esser optimista i pesimista
Sap engrescar-se amb la vida. No té por de la vida. Sap no sé per quína experiència que “l’home viu morint”
El Cristianisme li ha ensenyat que la mort no és la mort
Sinó el pas a la vida.
Per a mi el Comunisme permetia a l’home comprometre-se. Se  m’havia dit que mon pare era obrer si bé en aquells moments jo no ho crèia encara. Mon pare no era obrer de ningú. No depenia de cap patró. Treballava quan ell volia.  Dins l’economia moderna tothom ha d’aficar-se al treball.
Tothom ha de concórrer, d’una manera raonable, a la construcció de la pàtria
Era en això que el Comunisme em donava una esperança. Però era perillós parlar de Comunisme  dins el nostre ambient. Parlàvem del “socialisme-econòmic-dins-el-sentit-africà”.
El socialisme emancipa la massa paral.lelament a l’emancipació política.
Després de seixanta anys el Capitalisme regnava sobre mon poble. Es treballava molt. Les collites de cafè augmentaven cada any.
Explotacions de tota classe anaren surgint. Però damunt el terreny cap fàbrica de transformació s’havia edificat. Es rebia el diner en “canvi”.
Els diners rebuts es gastaven en teles, begudes, en materials fabricats a fora  de ca-nostra.
Un dia vaig trobar un amic que em va dir:”El nostre poble és dominat, dirigit, guardat.
Nostres homes moren obrers. Els nostres descendents estan arriscats a morir esclaus d’un capital generat lluny”.
Esperava  que el Socialisme científic – comprenia el Comunisme – posaria les coses a lloc. Somniava per al meu poble un desenvolupament formidable
Les matemàtiques eren el meu fort. La geografia m’era un joc
L’astronomia fèia funcionar ma imaginació.
La física m’encantava.
Sortint de passeig, com es fa en tots els internats, observava  les nostres colines.
Disfrutava de llur bellesa.
Passava horabaixes sencers mirant els flancs de les nostres muntanyes, les esplèndides planures, les fonts, els torrents tumultuosos, els arbres que creixien a  cop d’ull, les merdes de les vaques, els plataners que creixen sense cuidar-los, els pantans abandonats, les aixades  rudimentàries que usaven les meves germanes per a laborar, les cures dels batwa (pigmeus) fent pots i olles…
M’agradava molt mirar els nostres comellars profunds. M’aturava i els explorava.
Després de la pluja, sortia a veure còm els nostres torrents pujaven i devallaven
Imaginava llavors les turbines que caldria instal.lar, les vies del tren enlairades, les granges-pilot on cadascú hi trobaria plaça. Devendria conscient del seu futur i del futur del nostre poble. A moments en crèia ingenu. Però és que cal renunciar a tot per esser raonable ?
Entrat a la llar, trobaria mon pare
Ell era conscient del seu poder
Però ell sempre estava tombat cap als seus fills
Es preocupava de la casa
Sabia que era el primer
I era primer en tot
Era el primer en estimar com ho era en el servir
Era el primer a treballar, a preveure, a oblidar-se
Era el primer a ser obeït com ho era en obeir els vertaders desitjos dels seus.
El que encara era més bell
Ma mare corresponia a mon pare      
Mai l’he vista cercar res per a ella a no ser allò que només era per a ella.
Mai cercava el seu repòs
Menjava quan els altres estaven servits
De fet no sabíem  vertaderament quan ella menjava
El meu germà major seguia l’exemple de mon pare
El reemplaçava de tan en quan
Mamà ens mostrava tot això
Volia que nosaltres fóssim “nobles”
Aquesta  “noblesa” no era una qüestió de naixament de naixement
S’obtenia, no naixent de mon pare, sinó en la imitació dins la pràctica del bé
No era aquest l’humanisme que calia en el desenvolupement del meu poble?
No calien homes conscients, lliures, responsables, nussos relacionals?
On trobaríem tècnics per a iniciar-nos en tot això dins la nostra industrialització?
Volia per al meu poble un alliberament total.
Volia que cada un dels meus germans pogués un dia agafar consciència de sa grandesa d’home.
Volia que el nostre poble devingués una gran família on el respecte fos un honor
Volia que cada un dels meus germans pogués un dia agafar les responsabilitats que li reservava el Destí.
Volia que cada un pogués agafar-les en home, com mon pare.
Era per a això que havia arribat a Moscou ara fa dos anys
Odiava el Capitalisme. En conéxia massa els malifets.
Conèxia el Comunisme en teoria. Mai l’havia viscut.
El progrés tècnic que havia provocat en Rússia i en Xina m’encantaven.
He de confessar que intel.lectualment el Comunisme afilava ma curiositat
Em vaig instal.lar doncs per a estudiar el pensament i comprendre  el seu desvelament
Vaig llegir “Das Kapital” de Marx
El primer volum m’encengué
Calia tantmateix acabar-lo
M’havia decidit: tot lliure, tot controlat
Sí: tot.
La set de saber em fèia oblidar les llargues vetllades de les nits d’hivern.
L’hivern a Moscou és cru i rigorós. Me’n record encara d’aquesta soledat – la nit s’aïlla quan no hi ha amics per a riure fort i parlar franc –
No volia aquests amics negrofils
Aquests amics mandats
Enviats
Pagats…
Ells vos espien
Vos sonden les idees
Vos empobreixen
Conscientment un es tanca
Es burla d’ells
Se’ls obri el racó que ells desitgen
Vos crèuen gentil i es confien
El moment era propici per a les meditacions
Em tancava i llegia
Què ?
Tot
Tot el que trobava fúrtivament
Tot el que l’entorn capitalista no m’havia permès llegir
El segon volum de “Das Kapital”
El tercer volum de “Das Kapital”
El “Manifest del Partit Comunista”
Aquest hivern vaig perdre vuit kilos
Què voleu, em calia conéixer Hegel, Straus, Ciezkowski, Feuerbach
Ah Feuerbach ¡
Quín famós filòsof
El vespre, estès damunt el llit, em sorprenia amb qüestions  rarenques
“Doncs, tu tambe, devindràs ateu ?”
Em retorcia dins el llit, del costat esquerre, del costat dret, d’esquena
El matí m’aixecava el cap carregat de punts d’interrogació
Després de tantes lectures i reflexions, jo raonava com un filòsof
Còm la política i l’economia SOLES poden tenir un valor fonamental dins l’humanizació d’un home ?
En nom de Hegel s’atura la història per a dir-nos que som al final?
Mon pare m’havia ensenyat que l’home és com “l’aigua que si es vessa no es deixar arreplegar”.
Quína experiència tenia Hegel per a dir que la història no tindrà altres tornants, altres moviments, altres circuits?
Còm podia Hegel seguir una filosofia del moviment que és essencialment de fets i una filosofia del Fi-Final de la història?  Còm Marx podia pretendre i per a sempre que una religió com el Cristianisme  és un “handicap” per al progrés i la llibertat quan jo com a cristià sentia  dins mi un més gran motiu i una energia nova per a consagrar-me a la causa dels
 meus germans els homes?
Jo tenia l’alegria de transformar la història
Jo sentia l’orgull  d’obrar en la construcció d’una comunitat feliç
Per altra part, em sorprenia veure un home  com en Marx acceptar  ingènuament la negació de la historicitat de Jesús  que Straus fonementava damunt arguments sense base històrica vertadera
No volia discutir aquests problemes amb amics massa joves, amics arribats a Moscou sense cultura intel.lectual
Ells s’encenen aviat
Els “eslogans” els entusiasmen
No tenen temps per a pensar
El polític africà, pres per l’acció, podrà dir potser  amb Marx: “Suprimiguem Déu i l’home sera ditxós. Al lloc de la religió donem a l’home esport, teatre, jocs, pa…Treballem, construiguem màquines i l’home no estarà més alienat…”
Com Marx, no  quedem dins un humanisme abstracte. Transformem el món. Detectem les causes de les malalties, les causes de la malícia social, posem els peus en terra, però no creguem haver fet un món feliç. Com Marx, no ens contentem amb una proclamació verbal de la igualtat de tots els ciutadans, ocupem-nos de donar-lis les ocasions d’una igualtat real, d’una responsabilitat vertadera. L’Estat ha d’intervenir dins l’economia. Ha d’orientar i infondre-li una direcció.
No fonementem els drets de l’home damunt l’egoisme de l’individu. No es tracta de constituir una societat en la qual  basti no perjudicar a l’altre, sinó una comunitat al servici de la qual tot home hi posi les pròpies forces.
Marx ha analitzat molt bé la situació concreta d’una època, la democràcia burguesa, la plaça  de la religió a le seva època. Peró el seu analisi, jo el trobava fortament reduït, restrictiu. Còm podia universalitzar una situació històrica? Quín dret tenia a simplificar els factors no-econòmics, partint d’un analisi de certs fets?

DECEPCIÓ I COMPROMÍS.
Després de passar tantes penes vaig quedar decebut
El Comunisme no era tan sols  incapaç de donar-me el que somniava
Era capaç de llevar-me’l
Vaig descobrir que en lloc d’afavorir l’obertura feliç de l’home, ell podia degradar-lo i greument
No es tractava d’explotar l’home
Però calia reduir-lo al rang  de simple mitjà d’un pla econòmic
L’home devé mitjà d’un pla, una idea concebuda per l’home
Còm si l’home fos l’idea de sa idea ¡
La noblesa de l’home no té plaça
La noblesa com la concebia mon pare
L’home no és pus nucli relacional fet per a l’infinit
Es torna un fenómen que neix i desapareix
Quan he descobert que el Comunisme redueix l’home a quelcom simplement palpable , simplement que passa
He sentit  vergonya de que el Comunisme  m’hagués agradat per moments
Còm doncs, em demanava,
L’amor de ma mare no seria més que una simple activació d’hormones¡
El ubuntu que encarna mon pare devia esser mofat¡
Còm el ubuvyeyi de ma mare podria esser comprès  per un home del qual tota l’ànima combrega amb el Comunisme?
Un comunista si és lògic amb ell mateix es perd
És incapaç de captar les vertaderes fibres  del vertader ubuntu del qual tot home ha de cercar les petjades.
Mon poble caient dins les seves ungles es convertiria en un poble desgraciat
La cara del qual – que havia esperat reprendre després de la mort del Colonianisme – seria per llarg temps
Bruta
Desfigurada
Profanada
Si la iteka de ma mare havia de ser considerada pels primers del meu poble com una simple justaposició d’elements no superant la simple intel.ligència humana
Llavors caldria plorar mon poble enfonsat dins l’alienació
Una alienació que depassa la simple follia baix la qual hi ha encara homes que hi discerneixen “l’home”. Si l’home no és respectat, tot el demés m’és insignificant
Còm serà l’home respectat
Si la doctrina comunista permet i ordena que s’abusi de la flexibilitat d’un infant?
Si els primers del meu poble es permetessin dirigir un infant cap a un ideal no sobrepassant la simple “carn”
L’infant, com tota la resta , devé mitjà d’un pla
La doctrina comunista ordena tot i subordina tot a les dades d’una història interpretada per un home
Inclinant-se sobre la misèria de l’obrer, Marx, actuava noblement. Ell és, baix aquest aspecte molt lloable. Reduïnt-ho tot a la dialèctica  històrica i materialista, veient-ho tot baix aquest angle Marx actuava com un home. Ell ha acabat, limitat, sa intel.ligència és petita com la intel.ligència de tot home
L’home devé intel.ligent quan, en totes les coses, sap discernir la part de grandesa de l’home de la de sa petitesa. L’home  que fa únicament seva la part de la petitesa humana perd gradualment sa pròpia grandesa. És difícil a un home agafar pel seu compte únicament la part de la grandesa humana. L’home que vol salvaguardar son ubuntu, son ubufasoni  ha de continuar sabent que ell no és pura matèria i que, sobrepassant  de lluny la simple bèstia, ell s’ha de comprometre com home i cercar adherir-se a l’infinit.
L’home no és només “una canya que pensa”. És un esser capaç de pensar i estimar.
És un esser capaç d’estimar i estimar eternament. Per això ell no estima no importa com. Està fet per a l’infinit i el seu esser d’home no pot estar satisfet més que quan haurà acceptat  esser poseït per Imana, el seu Déu.
El sistema que du a matances bàrbares a Txecoslovàquia, fredament calculades, al sofocament del poble hongarès és per a mi identificable al sistema que gairebé exterminà el poble jueu i tot esser humà desprovist de sang ària.
L’explotació de la por no vé d’un humanisme
L’explotació de la mentida degenera en degradació humana
L’explotació de l’odi du a la mort de tot humanisme  dins l’humanitat
El comunisme explota la por, la mentida, l’odi
L’horror que he concebut per al Comunisme depassa el que havia tingut per al Capitalisme
 Tantmateix, jo els odii a tots dos
Jo odii llurs aspectes menyspreables
No és aquest odi que degrada el cor de l’home, és un menyspreu digne de l’home.
La meva religió  havia reforçat dins mi l’amor que tenia per a tothom. Ella m’impedia odiar. Havia de respectar tothom i dins les circunstàncies ordinàries m’era fácil. Però, quan dins l’home la part de la petitesa depassa la de sa grandesa, calia un augment de força per a distingir l’home de ses accions dolentes. Ma religió m’hi ajudava. No tenia que respectar només , sinó estimar tot home. Davant l’home que se degrada, el meu amor tornava pietat. Pietat que es dirigia a mi-mateix, ja que em sabia frágil.
 Menyspreuava doncs la doctrina i la set capitalista.
Volia una personalitat per a mi i per als meus. Ella no estava d’acord amb la personalitat preconitzada per la doctrina comunista.
La doctrina comunista preconitza un compromís vertader i personal. Però la doctrina comunista no sap definir mon esser home.
Ella no podria doncs definir les veritables línies del meu compromís.
Em dèia bé com som jo: el pes del meu cos, els elements constitutius, les receptes necessàries per a millorar el meu esser de carn i el funcionament de la meva intel.lecció.
La doctrina comunista oblidava  per a mi un aspecte molt més gran
No l’oblidava només, volia ignorar-lo, fer-me’l oblidar, combatir-lo.
Em dèia el com de mon esser de carn  però no em dèia el perquè de mon esser home. Sabia dir-me perquè jo respir, perquè menj, però quedava amb la boca badada quan li demanava perquè visc, quan li demanava perquè ma  set de felicitat queda sempre insatisfeta, perquè els bens d’aquí baix  em deixen sempre  assedegat.
La doctrina comunista em deixava amb ma fam.
Ella em dèia que l’home mor i desapareix per a sempre, quan jo li demanava per què m’imposa sacrificis, per què he de treballar per als altres, per què calen lleis humanistes.
Si jo estava convençut de morir per a sempre, jo no viuria com un home. Jo fruiria de la vida i moriria embriagat. Tastaria totes les joies, tots els plaers.
No respectaria ni lleis ni costums
No deuria res respecte a la persona i exigiria el respecte de tots.
Llei del “jugar i amagar-se”, llei de la jungla, llei dels més forts.
Els exemples eren molt nombrosos, inclús en la nostra Âfrica.
Si la meva vida no es diferencïa de la vida de l’animal quí hi ha per a servir l’home i la natura, el meu compromís no té cap sentit ja que el meu compromís no té ideal que valgui.
Un animal “animal” no pot proposar-se un ideal
L’ideal li és imposat
Jo vull asumir el meu ideal
Per això jo no som l’home tal com pensa el comunisme
Jo som un home que existeix i mor per a viure
És això que sublima el meu compromís personal.
Mon compromís personal combrega amb un ideal
Aquest ideal no el me fabric jo tot sol
El compromís que assumeix, jo sé que és eternament concebut
Això és difícil a comprendre
Es creu comprendre-ho
No es pot comprendre vertaderament sinó se viu.
El Comunisme preconitza un compromís per a un món millor en el qual l’home podrà satisfer els bens que, al llarg del temps, mai han satisfet el cor de l’home.
El Comunisme ignora l’home
Sa vertadera grandesa
Sa vertadera petitesa
Ignora que l’home du dins ell la llar de sa vida i de sa destrucció.
L’home és una potència  que es pot construir o destruir-se.
Sabia que la meva felicitat era la vida en el món: ubuntu. Després que Déu ha visitat la terra, tot veritable  ubuntu ha estat assumit pel seu Fill.
El seu Fill, el Fill de Déu, és Jesús-Crist
Jo volia viure mon ubuntu deixant-me posseir sempre per Imana, devingut mon Pare.
Però la vanitat, la gelosia, l’enveja
El gust del goig degradant
La peresa, l’amor propi
Tot això  em fèia oblidar l’amor i l’interés per als altres.
Hi havia dies que el meu ideal es trobava compromès.
El Comunisme oblidava que tots aquests pesos acompanyen el cor de l’home i l’acompanyen sempre.
El Comunisme oblidava que una de les grandeses de l’home és sortir vencedor del combat que ha de dur contra sí-mateix.
El Comunisme no sabria esser un ideal ni per a mi ni per al meu poble
Estàvem fets per a més.
Que m’havia de comprometre jo-mateix i menar cada un dels meus a viure en home                                       
Ho havia profundament sentit
No era la por la meva ajuda
No era la por que havia d’emprar per a menar els meus a construir el nostre poble
Volia homes conscients i lliures
Volia que cada fill del meu poble agafàs la vida per la mà
Volia un món  on es respecti
Volia un món  on  es senti la vergonya de no atendre l’honor de l’home i sa vida.
El Comunisme, com el Capitalisme egoísta, estaven lluny d’aquest ideal
L’home està sotmès al Partit
Tot Partit comunista s’erigeix en Absolut
Com si l’home no existís per davant els partits
Com si els partits tinguessin un dret damunt l’home
Aquest esser del qual ells ignoraven l’origen i la raó d’esser.
Reflexionant més i més  he descobert que el Comunisme
Quan preconitza la solidaritat humana
La construcció d’un món millor
Un món nou
Un món sense injustícia
S’engana.
Conscientment el Comunisme es propasa de crear la lluita entre els grups humans.
Aquesta lluita entre els grups humans és atiada per l’odi
Després de molt temps estic convençut que la mentida i l’odi no poden afavorir la construcció d’un món sense injustícia
La mentida es situa dins els camp de la injustícia
La mentida degrada l’home
L’odi mina tota construcció a base d’humanisme.
Vertaderament els aspectes del Comunisme que havien captat la meva atenció no podrien esser explotats  dins un marc comunista
Un marc sense respecte
Un marc sense sinceritat
Un marc sense lleialtat
Un marc d’odi
Un marc de lluita
Un marc de suspicàcia
Un marc on es vigila l’home
Un marc on s’acorrala l’home
Un marc de por
Un marc sense vertadera democràcia.
El meu cor no estava fet per a un tal sistema
Per moments em demanava el perquè m’hi havia plagut
Pobre home que som ¡
Quí som jo per a voler estar sempre dins la veritat?
La intel.ligència humana és tant petita que l’home no s’hauria de sorprendre-se de la seva ignorància
Com més es sap, més el vast  món obri els seus horitzons infinits
Més es sent llavors petit
L’home devé gran quan accepta sa petitesa i es compromet
Devé savi quan accepta respondre a la invitació que li llança l’infinit
L’home és un esser que interroga i que respon
L’home devé adult quan pren damunt ell l’educació d’ell-mateix.
El Comunisme no és un sistema com els altres
Si el Comunisme no fos més que una teoria econòmica es podria arreglar per a infiltrar les seves bones aportacions
Si el Comunisme no fos més que un sistema social  es considerarien conciliacions
El Comunisme no vol esser un sistema
Vol esser la vida
Una filosofia de la vida
Una filosofia del compromís
Vol esser l’única filosofia de la vida
L’única filosofia del compromís.
Però això no és tot
El Comunisme vol esser camí ja que vol esser una religió
Vol esser la religió de  No-religió
Ell és religió de No-religió extirpant dels cors el sentiment de tota religió
El que em sorprenia
Homes que negaven els valors superiors de l’humanitat cercaven encara la felicitat
Prescrivien lleis humanistes  matant  l’home
Prescrivien lleis humanistes tancant innocents  baix una pressió de por i d’angoixa.
El Comunisme volia esser una filosofia, una saviesa
Volia esser ciència de tot
Volia esser l’Absolut.
És perillós jugar amb el foc que crema
El foc que mata l’humà dins l’humanitat.
El Comunisme no podia esser el meu ideal ¡
S’erigeix en Absolut quan la resta li és antagonista
No hi ha manera de prendre i deixar
El Comunisme sotmet l’home al Partit
El qui no s’hi adhereix perd sa vida
El Partit es permet disposar  de les vides humanes
Quí li demanarà comptes?
Quan vèia la concepció que el Comunisme tenia de la família
Tocava amb els dits l’abisme on pot caure l’home que oblida l’Absolut ¡
Les joies de la paternitat
Les joies de la vida en família
El llaç indisoluble que uneix la parella
La virtut “do-acollida” de la dona
La virtut “do-servici” de l’home
Les considerava com  riqueses d’un humanisme complet
Però tot això dependria només de capritxs humans.
El Comunisme devé alienació per a l’humanitat.
És per això que l’home vertaderament comunista no respecta
Ni al vell, ni al malalt, ja que en ells no hi  troba cap valor productiu que el Comunisme considera com l’únic essencial.
Agafant sa llei fonamental
L’única llei fonamental de “determinisme-materialisme-economia”
El Comunisme ha perdut el camí que condueix a les proximitats del ubuntu
Agafant com emblema el “puny-tancat”, simbolitzant la lluita-odi
El Comunisme mena els pobles cap a la desesperança
Desesperança de l’home desencisat
Desesperança de l’home insatisfet
Desesperança de l’home oprimit
Desesperança de l’home dirigit cap a l’únic problema: “producció-rapidesa-matèria”.
Desesperança de l’home que ha perdut el sentit de sa vida
Desesperança de l’home que mor sense saber perquè
Desesperança de l’home que ha perdut el sentit vertader d’ell-mateix
Desesperança de l’home que està distret del sentit de Déu.



_____________________________


 Llavors, quan llegia els escrits d’Africans compromesos
Quan observava llurs actituds
Llurs comportaments
Llur vida
Tenia por
Una por tant gran que m’impedia dormir
M’obsessionaven i admirava llur optimisme que els empenyia a donar-ho tot. Sacrificar-se ells-mateixos per a la causa africana.
Era bo, això
Llançar-se a la consecució d’un ideal
Llur confiança  dins l’avenir era per a mi encoratjament. Afavoria dins mi  un gust de viure que segur haurien envejat els qui estan perseguits per la nàusea de l’existència
Aquesta existència que veuen sense sortida
Aquesta existència que presenten contradictòria
Aquesta existència que els ofega
Aquesta felicitat que no dura
Aquesta falsa amistat
Ells no tenen  ulls per a veure davant ells la finalitat de la vida.
Una inquietud surgia dins mi quan els sentia clamar que l’home és el capital més preciós
Oh ¡ sabia bé  el què volien dir
Els havia escoltat i re-escoltat
Havia observat llur manera de viure
Llur manera de “atacar el procés”
Llur manera de governar
Llur respecte a la vida
Llur respecte a la dona
Llur respecte al pobre
Llur rectitud de consciència
Llur vida al vespre
Llur vida a mitjanit
Llur vida al matí.
L’home és el mestre del món
Cal que a la vetlla en prengui consciència
Però, ha de saber que el món és un do que no vé de l’home
L’home l’ha trobat aquí
L’home no vé d’ell mateix
Pren consciència dins un medi
Un medi que ell reb
L’home reb el medi a ell destinat
El medi és per a ell un do
Ell-mateix és un do dins el medi, l’home ¡
L’home s’ageganta quan accepta el seu medi com un do
Millorant aquest medi
Agafant consciència del seu estat de do.
Crèia que els responsables dels nostres interessos oblidaven llur petitesa per a no pensar en  llur grandesa
Temia  que, acaparats per la tasca inmensa que havien d’emprendre,
No arribassin a oblidar llur estat d’home independent i dependent al mateix temps
Els fets concrets reviven la consciència de la dependència econòmica
Però l’home, si no està vigilant acaba per encegar-se  creguent-se dins el bé quan ell ha adquirit allò que els que s’ignoren a ells-mateixos nomenen “independència moral”
Sovint  hi ha de fets concrets que l’obliguen a recercar la dependència moral volguda
Llavors els “pròxims” en pateixen
L’ambient està ferit
El mal s’instal.la a la plaça del bé
L’educació humana guarda la cara
Jo som lliure, faig el que vull
L’home acaba per a crear-se a ell-mateix valors concebuts a sa mesura.
El formós
La veritat
El bé
No són ja valors que depassen l’home
Llavors comença la vertadera decadència
La caiguda de l’Imperi Romà
La vergonya del Nazisme
Els divorcis de Noruega
La tracta de Negres
Els circs de Roma
Els assessinats, les violacions, les deportacions.
Jo en pas ?
Era per això que tenia por  quan prevèia el que ens amenaçava
A mi i als meus
El capital preciós que és l’home pot ben bé devenir un capital
Purament econòmic
Un capital d’ostentació
Un capital de prestigi.
Dins la boca de molts “l’espiritualisme africà” no semblava tenir la significació que jo havia heretat de mon pare
Mon pare no parlava d’obertura
Mon pare m’exhortava a tendir al que és “noble”
Llur espiritualisme em semblava  com un vernís
Un espiritualisme “vague” del qual havia viscut exemples en Occident
Però Occident tenia  ja un fons “estancat” per segles de tentatives
Segles d’enfrontaments i rectificacions
Segles de mort i de vida
Segles d’encontre amb aquest Jesús  que havia sabut esser home de veres.
Quan es viu amb homes que han après a respectar l’home
Es pot permetre un espiritualisme vague sense per això aniquilar els valors garantitzats per la Història.
 Per a nosaltres, dins la nostra vigorosa “aventura” cap a la construcció d’un món a la talla de l’Univers
No es tractava de viure sense viure
No es tractava d’admetre només valors espirituals
Viure sense mirar la vida de front
Deixar-nos caure pel “pes de nosaltres mateixos”
Ens calia un compromís
Una posada en qüestió
Sacrificis
Decisió volguda de’esser nosaltres mateixos
D’altra manera la Història cercarà amb pena “nostra petjada dins el món dels humans ¡”




E P Í L E G

Tenia por perquè els meus i jo-mateix ens contentàvem d’un espiritualisme vague
Un espiritualisme que depassa a penes aquell dels qui, en vergonya de l’humanitat, tenen l’audàcia  de reduir l’home al rang de “cuc de terra”
Grans homes s’han anomenat “cuc de terra”, però dins la forta consciència de llur humilitat
Ells s’aixecaven  per a superar-se
Quan l’home es deixa reduir al rang de “cuc de terra” arrossegant-se sempre a les realitats inferiors de la vida
Ell es degrada
Ell no és pus “una canya que pensa”
Ell no és pus un animal que pensa i estima
Ell no és pus un animal fet per a l’infinit.
Sense valors que el depassen i als quals s’esforça  a participar
L’home devé “mort a ell-mateix”
Ell es suicida creguent estimar-se.
La lluita que emprenien els meus m’omplia d’angoixa
No es que tingués por de lluitar
Aquesta lluita podia tornar inhumana
La vida és una lluita
La vida és una lluita per la vida
La cólera no venç la cólera
El foc no apaga el foc
L’home que respon a una injúria amb una injúria es mostra inferior
Un home que es sap home  no baixa al nivell del que l’injuria
Jo m’inquietava
L’únic mitjà eficaç del qual disposàvem  perquè aquesta lluita no tornàs inhumana, molts no tenien ni temps per a pensar-hi. Aquest mitjà és també una lluita
Una lluita més dura
És la lluita contra un mateix per a reformar-se
Reformar-se per a esser mestre en tot
És la lluita més dura
Al més fort, es creu destruir-se.
No era fent passar l’Âfrica a l’estat de l’Occident que nosaltres, els Africans, respondrem a la invitació que ens han fet per ordre del món.
No és dotant l’Àfrica de tots els bens materials que nosaltres l’engrandirem
No és integrant l’Àfrica al comerç mundial que lliurarem al món el que el Destí ens convida a donar.
Ben segur que cal que l’Àfrica es modernitzi, i molt ràpidament
Cal que l’Àfrica s’enriqueixi. Hem de treballar-hi  en totes les nostres forces, no amb l’ambició d’igualar o concórrer amb l’Occident, sinó per a que aquests bens siguin un simple hàbit amb el qual ens cobrim quan ens entregam a la construcció d’un humanisme renovat.
Aquest hàbit  ha de vestir el nostre cor,  a nosaltres,
Nostra concepció de ubuntu
Nostre amor  de  ubuvyeyi
Nostra pràctica de ubufasoni
Nostre serntit  de  ubutungane
El respecte de  Imana  que els nostres pares ens han legat.
Ens tiram dins un compromís
No hi ha temps per perdre
Però no oblidem
Com tot el que creix, l’home té necessitat de límits
L’arbre fruital silvestre és aquell que no té jardí, ni jardiner
Els seus fruits acaben per degenerar
Acaben de més en més salvatges
Nostre compromís ha de  quedar dins els límits humans.
Després d’una colonització hem sofrirem una altra?
Un altra més terrible
La colonització de les baixeses que cada cor encarna
La peresa i l’orgull
Pesos que pesen damunt el cor de l’home i l’impideixen créixer
La lluita d’alliberació es canvia en una lluita de germans que s’entre-destrocen.
Quan sentia preconitzar una marxa cap a l’unitat
Experimentava un goig real
Un mateix poble
Un cor
Una humanitat
És bell quan l’home hi posa atenció i s’hi sotmet
És bell veure tot el que apropa els homes ¡
No es fa l’home lliure per la força
La força brutal
La pressió
La força brutal embruteix
Un combat humà és el que toca el cor de l’home i el mena a esser ell mateix més lliure
La força brutal mena a la deshumanització
Qui mena la força brutal es creu sol
Qui es creu sol no es pot perfeccionar  a ell-mateix
No perfecciona ningú
La força brutal rebutjant tota oposició
Tota segregació
Contribueix a la pitjor de les segregacions
La segregació al sí d’una mateixa llar de germans.
On és l’home que s’ha de saber petit i gran?
On és l’home que devé més home agafant pel seu compte el respecte?
On és l’home que s’acosta a l’infinit mirant amb una mirada humana tot semblant que se li apropa?
Quan sentia parlar d’home lliure
En el sentit vertader
De bell
De bé
N’estava satisfet
Donat que no oblidàvem que la vertadera
Bellesa
Bondat
No són només creació humana.
El Capitalisme em decebia
El Comunisme llançava el meu impuls cap a un humanisme
Volia que la meva Àfrica contribuís als valors humans de relació
De dependència
D’hospitalitat
De cor
De jerarquia que es coneix
De metafísica
De misteri
De goig
De tristesa humana.
Volia que el meu poble pogués trobar la força de permetre als seus fills conservar el valor sobrehumà de llur Dret
Viure ballant llur optimisme dins l’existència
Guardar llur comunió per la felicitat i la misèria del pròxim.
Volia que el meu poble rebutjàs com una metzina el patrimoni comunista.
Volia que el meu poble giràs l’esquena al Capitalisme egoísta per a adoptar una actitud vincle dins un personalisme social on disminuirien l’individualisme i l’ultraliberalisme.
Volia que els fills del meu poble tinguessin una filosofia vertadera
Llur filosofia antiga renovada.
Volia que els fills del meu poble testimoniassin llur respecte a l’Esser supreme i s’aplicassin a conéixer-lo més, a recercar el mode millor de servir-lo.
Respectant-lo, el meu poble recuperava el vertader humanisme dins el món, aquest món que coneix històricament la visita de Imana, nostre Déu.
Volia que el meu poble aprofitàs el seu contacte amb l’Occident per a enriquir-se en humanisme
En ciència
En saviesa
En amor
En veritat
Volia que aprofitàs el seu contacte amb tots els pobles per a donar i rebre, per a embellir-se i embellir l’home.
Per a evitar un materialisme degradant, calien al meu poble conviccions humanes sòlides
Una cura gelosa per a guardar els primers principis de la vida. Si no sabia defensar el seu patrimoni i es deixava distreure pels resultats  de les ciències positives, perdria la vista justa de la realitat humana.
Dirigia la mirada cap els pobles rics per a demanar
Tècnics
Homes, simplement
Però “tècnics-homes”
Erudits
Però “erudits-savis”
Per que amb ells, mans a les mans, donàssim al meu poble el vigor de construir-se ell mateix.
_________________________

Em sentia impotent davant aquesta tasca
Però reconeixia la meva grandesa d’home
Em vaig decidir a caminar
L’home és un fenómen que cau caminant
Camina caiguent
Sa grandesa està en la potència de la qual diposa per aixecar-se ¡



*   *   *






 







































 


 

































 








 

















 









































































































1 comentari:

  1. Gràcies a Miquel Parets vaig poder ser introduït a un grup nomenat “Oficina d’Evangelització” que es reunia periòdicament amb la finalitat d'introduir novetats dins la pastoral en la línia de Recerca dels Valors Indígenes. En formaven part, entre altres, l’abbé Adrien Ntabona, l’arquebisbe de Bujumbura Evariste Ngoyagoye, el bisbe de Bururi Bernard Bududira, la superiora general de les Bene-Mariya Soeur Denise, en Miquel Parets i jo mateix. Hi havia també dos sacerdots estrangers de reforç per garantir en totes les noves experiències la línia del Concili Vaticà II.
    La parròquia de Bugenyuzi pertanyia a la diòcesi de Muyinga, de la qual era bisbe Nestor Bihonda i el seu vicari general era el cèlebre poeta Michel Kayoya. Recordo les nombroses vegades que m’encoratjava a fer experiències noves en el camp de la pastoral, dient-me: “No vos acovardeu, seguiu innovant, l’únic que vos pot passar és que us enviïn al vostre país, mentre que jo no puc, perquè estic dins el meu”.

    ResponElimina