NOTA.- Està pujat a la "pàgina Web" mallorca-burundi, però en PDF, i conté moltes faltes "mecanogràfiques", ja que ferem "fotocòpies d'una copia que l'autor havia escrit al Burundi mateix...
DIARI D'UN MISSIONER
Jaume Mas
MOMENT HISTÒRIC A QUE
FAN REFERÈNCIA AQUESTES PÀGINES.
Quan començava la dècada
dels anys 90, molts països africans, sobre tot els de la zona anomenada
franco-fon, varen viure la febre de la democratització impulsada pel President
francès François Mitterand.
A Burundi, com al Zaïre
(actual Congo-Kinshasa) i a Rwanda, s’anaven constituint i sortint a la llum
pública els distints partits polítics.
Aquest fet era una gran
novetat dins uns països que d’ençà de la seva independència de la Colònia
havien viscut dins un regim estricte de partit únic. Havien passat, per tant,
una trentena d’anys.
Des del mes de setembre de
1987, governava a Burundi el President Buyoya que havia assumit el poder en un
cop d’Estat incruent derrocant l’anterior president, el Colonel Bagaza.
Bagaza i Buyoya eren
militars, nascuts a la mateixa colina de la província de Bururi, al sud del País.
Tots dos pertanyen a l’ètnia tutsi.
El President Buyoya fou
l’encarregat de preparar les eleccions democràtiques que tingueren lloc, sense
més problemes i viscudes en un ambient de vertader alliberament per part de la
ètnia hutu, el dia primer de juny de l’any 1993.
Uns anys abans, a partir
dels 90, sorgiren casi una dotzena de partits polítics, però només dos eren majoritaris:
UPRONA, el partit únic del règim, i FRODEBU. Els dos partits, sense tenir-ho
escrit als seus estatuts, representaven les inquietuds de les dues ètnies
majoritàries, UPRONA les dels tutsi i
FRODEBU, les dels hutu. Segons les estadístiques , els tutsi son un 14% i els
hutu un 84%.
Arribat el dia de les
eleccions presidencials, el partit FRODEBU va guanyar per majoria, lo que era
d’esperar per simples raons matemàtiques.
D’aquestes eleccions
democràtiques i realitzades sense incidents en tots els recons del País, en
sortí president Melchior Ndadaye, un civil de la ètnia hutu.
Pocs mesos després, la nit
del 20 al 21 d’octubre a Bujumbura, la capital, tingué lloc un cop d’Estat,
aquesta vegada ben cruent. Els militars assaltaven el Palau Presidencial, feren
presoner el President Ndadaye, el conduïren a un camp militar a prop del centre
de la capital i allà l’afusellaren.
A la matinada del 21, els
militars assassinaren el President de l’Assemblea Nacional i un bon grapat de
ministres del Govern, entre els que hi havia membres de les dues ètnies.
A l’interior del País, quan
la població va conèixer aquestes
noticies, la reacció de la població fou la mateixa a quasi tots els endrets,
tant a les zones mes urbanes com a les zones rurals: Els hutu varen començar a
matar els tutsi, emprant com a armes les mateixes eines de fer feina: llances,
garrots, matxets…en aquells moments no tenien armes convencionals com fusells o
pistoles, aquestes les tenia només l’exercit.
Durant aquells dies vaig
sentir molt sovint expressions com aquestes, dites pels hutu: “Han assassinat
el nostre President I ara vendran a
matar-nos a nosaltres”, “Hem destruït els ponts perquè l’exercit no pugui
arribar aquí amb els tanques”, “El que estam fent nosaltres , els hutu, és
defensar-nos”, “Fins ara els tutsi sempre havien matat els hutu, érem com a
xots que els duen a matar, sobre tot durant aquella “ventada” del 72, ara s’ha
acabat…es arribat el moment de defensar-nos…”
Les pàgines d’aquest diari
fan referència als dies immediats posteriors al cop d’Estat, tal com ho vaig
viure a la parròquia de Nyabikere, al centre del Burundi, dins una regió on la
majorla de la població pertany a la ètnia hutu.
MOTIUS PER POSAR PER
ESCRIT LES VIVÈNCIES
D’AQUESTS DIES
Aquestes pàgines foren
escrites a la parròquia de Nyabikere dins l’Arxidiòcesi de Gitega,
formàvem la comunitat Tomeu Barceló, capellà com jo mateix i Julià Gomila, seglar. Compartíem les tasques
pastorals amb una comunitat de religioses
naturals del país.
En aquests dies estaven amb
nosaltres dos metges , Pep Fortesa Rey i la que després fou la seva esposa,
Amalia. Aquests metges juntament amb altres companys seus havien vingut a
Burundi per treballar a distints hospitals i dispensaris.
La intenció de escriure
aquestes pàgines era doble: Per una banda, sentia la necessitat de posar per
escrit els esdeveniments que passaven i els sentiments que provocaven en mi.
Al final de la jornada
posar-me a escriure me servia de teràpia, era com descarregar el feix de les
emocions que els esdeveniments del dia s’anaven acumulant damunt les espatles,
escriure era una manera de desfer-me del pes del dia.
Per altra banda, no volia
que la memòria me fallés quan els fets hagueren
passat i volgués recordar-los.
Eren tantes les persones i eren tants els fets que s’anaven succeint que veia
com a impossible poder-ho recordar després que hagués passat una temporada.
El Diari compren els dies
en que vàrem estar totalment incomunicats, del dia 21 d’octubre al dia 15 de
novembre de l’any 1993. El que va anar succeint els mesos i els anys següents
també ho tinc escrit, però d’una altra manera.
Els ponts de la nostra
regió com a tantes regions del Burundi estan construïts amb troncs d’arbres, la
primera mesura que la població va adoptar, quan s’entemeren del cop d’Estat, fou
destruir-los. Així volien protegir-se
de l’exercit i evitar l’entrada dels
camions i tanquetes dels militars.
Les persones que pogueren
arribar a les nostres contrades foren els “Metges sense fronteres” i militars de
la ONU que ho feren en helicòpter per realitzar
missions humanitàries. Aquestes pàgines estan escrites al viu. Quan les vaig
passar a màquina no vaig afegir ni llevar res. Les he fotocopiades i les he
repartides a amics que s’interessaven en saber que havia passat i com ho havíem
viscut els que ens trobàvem allà.
DIARI D'UN MISSIONER
"Dins els cors esqueixats
Se conserva, s’alimenta
una paraula que ja mai
s'esqueixarà "
Charles Peguy.
Jaume Mas Julia
A nit passada a les 2, segons
les informacions de Radio Rwanda i R.F.I. hi ha hagut un cop d'Estat al
Burundi. Segons aquestes mateixes informacions els responsables del
"putsh" son l'antic Cap d'Estat Bagaza, l'antic ministre de Buyoya,
Cyprien Mbonimpa i Tactual Cap d'Estat Major Bikomagu. Radio Burundi no emet en
tot el dia.
Sembla que durant la
matinada i primeres hores del dia a Bujumbura hi ha combats entre els soldats
"putchistes" i els lleials al Govern.
Devers les 6 de l'hora
baixa, l'antic Administrador de Nyabikere Stani Ciza ha vingut a dir-me que té
molta por, que li sembla que això desencadenarà una guerra civil. Me diu que la
població ha començat a destruir els ponts a la carretera que va a Gatonde i
afegeix "A nit la gent començarà a matar-se".
Ens demana si volem guardar
el seu Taxi al garatge de la Parròquia, li dic que sí, que el guardaríem i ja veuríem que passa.
Devers les 7'30 del vespre
Radio Burundi dona un comunicat en nom del "Conseil de Salut
Publique". Ningú firma aquest comunicat que ha estat precedit per L’Himne
Nacional".
Segons el mateix comunicat
el "Conseil de Salut Publique" nomena President en François Ngeze i
els governadors de Província han d'estar a les ordres de les autoritat militars.
Divendres, 22.10.1993
El matí després de la Missa
ens disposem per anar a Gatonde amb els metges Pep Forteza i Amalia. Els metges
són a Nyabikere des de diumenge hora-baixa i cada dia van a Gatonde per ajudar
al Dispensari. Arribats al pont de NYARWIRI no podem passar, hi ha arbres en mig
de la carretera que impedeixen el pas, el pont esta destruït.
Jo tenia reunió de
"Baserukira" que havia de comentar a les 9 del matí.
A Nyabikere, desolat durant
tot el dia. Grups d'hornes, armats amb llances, bastons, "imipanga",
passen una i altra vegada per davant la parròquia, van a la caga deis Tutsi. Un
grupet de Tutsi de Mazita i en Pascal que estaven reunits a l'ombra deis
eucaliptus des de les 9 del matí s'han dispersat quan han vist els grups
armats.
He pogut xerrar amb uns i
altres durant el dia.
A partir de mig dia venen a
refugiar-se a la parròquia dones Tutsi amb els seus infants, també vénen dos
estudiants del Col.legi i un mestre de Gaharo. Un estudiant és hutu i el mestre també.
L'horabaixa xerrem amb els
grups armats (hutu), volen que els mostrem la gent que han vingut a refugiar-se a la parròquia.
Sobre tot cerquen un tal Lázaro, soldat que està de permís a ca-seva a Mazita.
El grup armat esta molt enfadat amb nosaltres perquè no els deixem entrar a veure els refugiats,
cerquen en Lázaro i pensen que es aquí.
A posta de sol, devers les
6, el grup armat vol entrar a ca les monges. Cerquen les dones Tutsi que han
demanat refugi a ca les monges, cerquen, sobre tot, la dona de Kayinamura,
diuen que tenen escopetes amagades. També diuen que hi ha homes (Tutsi)
amagats. Xerrem amb els grups armats, els diem que deixin les monges tranquil.
les, no hi ha manera. Impressió
d'impotència total. Impossible tot diàleg. Forcen la porta del garatge, espenyen
el pany amb una destral, les monges venen a obrir la porta interior que dona al
garatge.
El Menescal Désiré ve a
refugiar-se, s'amaga dins el rugo de la granja.
Í
Dissabte, 23.10.1993
La matinada han descobert en Désiré que s'havia amagat per la
granja. Segons el
vetllador l'han vingut a cercar mentre celebràvem la Missa. Sembla
que l'han mort al cementiri.
La desolació continua.
Quants Tutsi hauran mort aquesta nit passada? A la nostra
colina només queden les dones i els infants que s'han pogut
refugiar aquí.
En Makobero ve a demanar
posada per dues filles seves i una vaca, En Makobero és hutu però té por de les represàlies dels
soldats) acceptem les nines i la vaca. Durant la Missa de les 12 peguen foc al
bosc d'eucaliptus del costat de l'església, al
“rugo” de la granja, al rugo de ca les monges, al "trixacom" i
al bosc de la fusteria, Tots els voltants de la parròquia cremaven al mateix
temps. L'atmosfera estava carregada de fum com una calitja forta de l'estiu.
Hem apagat foc fins a les 3
de l'hora baixa. Les instal·lacions de la granja les hem salvades per
centímetres, el foc ha cremat una part de l'estable del bou i per suposat la
coberta de les sitges.
El vespre Radio Burundi que
no emet més que música durant tot el dia, ha donat un comunicat firmat per F.
Ngeze. No es poden dir més mentides ni coses tan confuses en l'espai de paper
que ha emprat per escriure aquest comunicat.
Diumenge, 24.10.1993
Parlo amb Philibert, mestre, amb Philibert, obrer,
amb Makobero i amb Johanni Ntahomvukiye. Els dic que deixin de matar, que
almanco respectin les dones i els infants que queden.
Aquesta conversa la tinc el
matí abans de començar la Missa primera, mentre me passeig per davant
l'església. Hi ha grups de gent que diuen que els soldats són a Nyarunazi i que
han començat a disparar.
A Missa primera la
bancalada de les dones és quasi plena de dones i infants. Els homes omplen 5 o
6 bancs.
A l’acte penitencial de la Missa els dic que
ens posem tots de genolls i amb silenci com el divendres sant estam una bona
estona demanant perdó...
A la sortida de Missa surt
davant l'església per parlar amb la gent, conten tot el que passa per les
colines: maten, roben i es reparteixen tot lo dels Tutsi : vaques, cabres,
doblers i tot lo que es troba dins les seves cases.
Na Maggy Ruhuna i altres
dones de l'aristocràcia de Nyabikere que han passats aquests dies com ostatges
a can Cassiano Gahungu han estat alliberades, després de pagar bones quantitats
de doblers. Han anat de bell non a demanar posada a ca les monges. Moltes tensions
durant tot el dia.
Devers les 5'30 de l'hora
baixa venen a refugiar-se a la parròquia uns 15 al .lots entre ells
hi ha els infants de Makobero.
Radio Bujumbura emet dos
Comunicats: Un firmat i llegit per Mons. Bududira en nom
de la Conferència Episcopal, dels Bisbes Protestants i dels Partits Polítics,
l'altre firmat i llegit pel “Jefe”
d'Estat Major Bikomagu. En resum el que demanen un i altre comunicat és el
mateix: Que el poder constituït legalment prengui les rendes de la situació.
Una dona tutsi (Na Catalina
que viu devora el mercat) està refugiada a la parròquia des de divendres a
vespre, vol anar a ca seva a veure el
seu homo que està ferit i l'han deixat mal ferit. Torna enrere abans de arribar
a ca seva quan ven que la casa i el rugo tot crema.
En Lázaro Segishahu, obrer
de la granja, me conta com estan les coses per Mikore. A ell i als seus fills
els amenacen de mort com si fossin Tutsi si no s'ajunten als "escuadrones
de la muerte".
Vull apuntar, per no
oblidar, les mentides que m'han dit els "escuadrons de la muerte":
- Que en Lázaro soldat, natural de Mazita el tenim guardat a la
Parròquia.
- Que les dones Tutsi que
s'havien refugiat a ca les monges guardaven escopetes i
armes.
- Que els Tutsi que agafaven no les volien matar, volien dur-los a
la Commune per
presentar-los a les autoritats...
Devers les 6 de l'horabaixa
venen a refugiar-se a la parròquia les dones Tutsi i els infants que estaven a
ca les monges. Els petits d'en Ruhuna queden a ca les monges. No està bé que es
mesclin amb la turba... Tan mateix no logràrem mai eliminar les classes
socials...
Ni en temps de guerra...Deu meu!
Dilluns, 25.10.1993
El dematí amb en Pep
Forteza-Rey i amb en Julià hem anat a
fer una volta pels voltants de la parròquia per tal de veure un poc la situació.
Des dels baixos del "mwonga"
colina amunt tot està cremat, les pastures del "trixacom", les
plantacions d'arbres. Desolació i les
pluges que no arriben i som a finals d'octubre.
Davant la sala de reunions
de devora les escoles trobem grups deis "escuadrones de la muerte",
tots són gent ben coneguda, ens saludem, jo els salut molt fredament. D'on
deuen venir a aquestes hores? A la cara duen escrites les morts que han fet i
els desastres comesos, tenen les cares desfigurades.
En el camí que davalla cap
al mwonga es veu un carrerany llarg de gotes de sang. La tensió continua durant
tot el dia. No hi ha notícies clares a la Radio. En mans de qui està Radio Bujumbura?
La primera Ministre demana
la intervenció de forces internacionals. Part del Govern es troba a Kigali i
part refugiat a l'Ambaixada de Franca. Les poques actuacions o els pocs missatges
que donen ho fan com Govern a l'exili. Diuen que no s'atreveixen a prendre el “mando”
per por a l'exercit.
Radio Bujumbura sembla que
està en mans dels golpistes o dels qui sostenen els golpistes. Les notícies i
inclús els Comunicats oficials en nom del Govern legal me semblen plens de hipocresia
i de mentida.
Radio Rwanda s'ha fet
portaveu del Govern legal però aquest fins ara no ha pres cap decisió. La situació
segueix confusa i ben confusa.
Aquí la tensió s'ha fet
forta devers les 4'30 del cap vespre. De totes les colines del voltant, sobre
tot del Mercat es senten els tambors i els crits d'alarma (induru) de la gent.
Es la senyal que els soldats vénen. La gent diu
que han sentit que vénen de Kigora.
El vetllador, Lázaro, ha
vingut a començar la feina amb una bona melopea -al manco li pot ajudar a
passar la nit més tranquil- i fruit de la melopea té més xarrera que mai.
El matí les al.lotes de
Butamenwa han vingut per agrenar l'església sense que ningú les enviés a
demanar, també han duit herba pels
animals de la granja. Els dic que me fan molt conten i en veure aquestes obres bones que fan. Han
rigut.
La gent segueix duent
menjar pels refugiats, duen amateke, mandioca. Encara queden cristians i gent
de bona voluntat.
Seguim guardant els
refugiats, els qui estan en més perill són els joves. Són els més cercats.
En François Xavier,
seminarista, ha passat aquests dies a ca seva amb la seva mare que es Tutsi,
però l'han respectada i no corre cap
perill.
En François Xavier diu que
li sembla que tot el que passa estava previst de qualque manera dins els plans
estratègics del FRODEBU perquè la reacció -revolució- dels hutu ha estat la mateixa
per tot el País i ha començat al mateix temps per tot arreu quan varen saber que
havien matat el President Ndadaye.
En Justino, el nostre
cuiner, me diu que els Tutsi de la contrada ja sabien que havien de matar el
President i que posteriorment estava preparada una matança de Hutu com en ell.
72. Me conta que a les
cases dels Tutsi han trobat molta cervesa preparada perquè havien de celebrar-ho
el 25 d'octubre, segueix el nostre bon cuiner contant-me més coses que des de
fa uns dies hi havia reunions de Tutsi a can Pascal Ntarataza, a cal Jutge i a
altres cases de Tutsi.
A les 6 de l'horabaixa
comencem a sentir tirs que venen del mercat de Nyabikere. Moments de molta
tensió. Sembla que tots els homes i joves de la contrada han anat a Nyabikere
per fer front als soldats. Es senten tirs de tant en tant. Els nostres
refugiats a nit no han sopat, les
mongetes que couen defora ningú s'ha atrevit a anar-les a cercar.
A partir de les 7 del cap
vespre Radio Bujumbura anuncia que dins pocs moments donarà un Comunicat Oficial
del Govern legal. Esper una estona i com que el Comunicat no arriba devers les
8'30 me’n vaig a dormir. Els metges i els companys queden a jugar a cartes dins
el menjador.
Abans d'entrar al cuarto me
passeig una estona per davall la porxada, prec i reflexiono; la pregària de
Sant Ignaci "Tomad Señor y recibid..."
Dimarts, 26.10.1993
A la Missa del matí mes
gent que la que nonnalment sol venir els dimarts. Hi ha dos homes, la resta son
dones i al.lots de Butamenwa i Kidimbwe.
Abans de començar la Missa
ens duen el primer ferit pels soldats a Nyabikere la nit passada. Es en
Berkimas de can Hari, alumne del Collegi. Té la ferida de bala a la cuixa, els metges
Pep i Amalia comencen a actuar. Queda a la parròquia amb els altres refugiats.
A mitjan dematí ens duen altres ferits de Mikore i Ngugo, en total son quatre.
Es senten mes tirs devers
les 6 de l'horabaixa.
No es sap en mans de qui
está Radio Bujumbura, sembla que en mans dels lleials al Govern. Desolació.
A mitjan cap vespre torn a
parlar amb els "escuadrones de la muerte" que es passegen en grup
nombrós per davant la parròquia diuen que per guardar l'orde (gucuengera umutekano).
De bell nou els demano que al manco respectin les dones i els infants que
queden.
Torna haver-hi foc davant
la parròquia, posteriorment he sabut que han matat na Maria. Per ventura és el
moment que m'he sentit més desanimat i més desconcertat d'ençà que han començat
els esdeveniments. Na Maria és una pobra dona en tots els sentits, si
l'han matada a ella ja es poden atrevir
amb qualsevol, no veig cap lògica en aquesta guerra.
El vespre un Comunicat del
Govern per Radio Bujumbura sembla donar a en tindré que controla la situació a
Bujumbura. Aquí les tensions continuen igualment fortes que els dies passats.
Dimecres, 27.10.1993
Des de bon matí ens duen ferits de bala i de baioneta.
Alguns dels ferits que
vengueren ahir tornen a curar-se. N'hi ha que venen de Maranvya i de Kiyange.
Son ferits pels soldats que dispararen o incendiaren les cases on estaven
amagats.
En Longino de Mikore que té
mig cervell defora encara es viu, l'han duit per curar-lo.
Hem passat tot el matí
curant ferits. Intent posar disciplina entre els refugiats que tenim a la Parròquia:
Tant els infants com els adults caguen per tot dins l'hortet de la casa.
A l'hora de la sesta sent
xerrar en Francois Xavier, na Clemence i na Gloriosa amb els refugiats dins el
pati. Els hi don una bona passada, els dic que en aquests moments greus és necessari
conservar la disciplina, els record que per entrar i per sortir de la casa ens
han de demanar permís.
En François Xavier me fa un
resum de lo tractat a la reunió de funcionaris que han constituït un Comité de
Crisi per dirigir la Commune en absència de l'Administrador.
Van arribant mes refugiats
Tutsi al llarg del dia, deuen ser a prop deis 60. En Temistocle, mestre de Gaharo,
hutu, troba que a la Parròquia no hi ha seguretat que en qualsevol moment poden
atacar-nos degut als Tutsi que tenim refugiats. Decideix partir i tornar a ca
seva bastant influenciat pel seminarista que no ha quedat a romandre a la Parròquia
cap dia des de que va començar la guerra.
La gent ve a demanar
medicines per la diarrea i altres malalties, cuento? veritat? afrontar la
situació?. En venen des de Maranvya.
Entre els refugiats hi ha
molt poca disciplina. Na Maggy actua com a gran senyora
que sempre ha tingut criats que la serveixen.
A la Missa del matí hi ha
hagut gent com un dimecres normal i després de Missa
moltes confessions.
Les monges Bene Treziya
tenen molta por. No podem confiar-les treballs amb els refugiats. Necessiten
molta ajuda de part nostra.
ADMIRABLE l'exemple de
Eloide i Audacia, dues al.lotes que s'ofereixen per ajudar als refugiats: se’n
cuidaran de fer el dinar, de fer de "prefectes" i quedaran a dormir
aquí.
A mig dia: Es veu el
fenomen del Sol envoltat d'un gran cercle obscur, els contorns del qual son mes
blanquinosos o com els del Arco Iris. El fenomen es veu des de les 11 h. fins a
les 12*30.
Una dona de les que estan
refugiades i que solia venir a contar-me visions i aparicions de la Mare de Déu
me diu: Vet aquí el que te deia fa temps...
Dijous, 28.10.1993
Missa del matí: Hi ha
moltíssima més gent que la que sol venir els dijous. Moltes confessions. Avui
ens arriben les primeres noticies de Gatonde. Emilienne cura els ferits que li
arriben al Dispensari. Molts de morts de la família de Ruhuna. Emilienne demana
que si podem anar a Gitega que l'avisem i que la mos ne duguem... no sap que la
carretera està tancada, els ponts destruïts, etc.
Venen mes refugiats a demanar
estada a la Parròquia, ja passen els 60, la gran majoria dones i infants si bé
hi ha bastants jovencells.
La nit passada els soldats
han atacat Mutara, Gatonde, Rabiro. A cada atac dels soldats els Hutu responen
matant més Tutsi que per un motiu o altre havien deixat vius, per això continuen
venint a refugiar-se a la Parròquia.
A més deis ferits de guerra
ens duen malalts de malalties com diarrea, rosa, etc. Podem enviar una carta a
Emilienne dient-li que tot d'una que podrem anirem a veure-la.
Les Radios estrangeres
parlen de 400.000 refugiats que es troben a Rwanda i Tanzania.
Sembla que el Govern encara
no ha pres les rendes de la situació. Es
parla d'un 60% de l'exercit que es lleial al Govern.
Els soldats que ataquen
Mutara, Rabiro hi arriben amb els camions plens de civils Tutsi. Quan arriben a
un lloc criden la població en so de pau
i quan les tenen a prop i reunits les disparen i peguen foc a les cases.
Venen noviis que s'han de
casar aquesta setmana a demanar que han de fer, els responc que dissabte, com
estava previst, hi haurà celebració del matrimoni, que si es veuen amb coratge
que venguin i si tenen por de venir i troben que no poden esperar que comencin
a viure junts... que Déu compren més ses coses que noltros els homes.
Els soldats ataquen cap a
Gaharo, la batalla es fa a la Gihinga.
Ens arriben tres ferits.
Divendres, 29.10.1993
Avui abans de la Missa he
conversat amb en Majobero per saber que havien decidit ahir cap vespre a la
reunió del Comité.
El dit Comité no accepta donar-nos pas per arribar a Gatonde, a
Gitega ni parlar-ne.
Devers les 8'30 del matí
venen en Néstor que és el Chef de Colina de Butamenwa –la nostra colina on
vivim- i el seu germà Andreu, ens duen una carta de part del Comité on ens demanen
el nombre de persones que tenim refugiades a la Parròquia. (La carta es
conserva dins el dossier de Esdeveniments).
Parlo amb Tomeu sobre el
contingut de la carta, en Tomeu i jo xerrem amb en Néstor i Andreu dins la sala
de reunions anomenada entre nosaltres la Sixtina. Resposta nostra: Primer les
contarem i ja tornareu més tard a rebre la resposta. Ho accepten.
Aprofitem aquesta trobada
per demanar-los que ens deixin arribar en cotxe fins a Gitega per acompanyar els dos metges, Pep
Xesc i Amalia que tenen billet d'avió per partir cap Europa el 31, diumenge de
matí. Negociem aquest pla. Sembla que hi estan d'acord, alguns d'ells ens
acompanyarien fins a Gitega. Ells ho han de demanar ais distints “comitès” que sembla
s'han format per tot arreu, sobre tot a nivell de Commune.
Poc després d'aquesta
entrevista, devers les 10 del matí, veiem l'helicòpter de l'ONU que sobrevola
molt baix la parròquia, s'encamina cap a Nyabikere i el veiem aterrar al camp
de futbol de la Commune. Veiem gent que davalla de l'helicòpter, després
davalla un cotxe que passa pel mig del mercat, al cap de poc temps ja el sentim
que arriba.
Mentre tant en Pep Xesc ja
era partit cap al Mercat des de que va veure que l'helicòpter anava a aterrar
per aquelles contrades. Vaig dir a Amalia que es quedés i que estàs tranquil.la.
Amb això arriba el cotxe,
dins hi ha un militar francès de nom Allemand i el xofer que sembla al gordo de
la película "Le llamaban Trinidad". Noltros estàvem al camí just
davant la Parròquia, a l'ombra deis bambús, ells davallen del cotxe i ens
demanen quins comptes son els nostros, els diem que se’n duguin els dos metges
que són aquí de visita i que noltros ens quedem.
Continuem xerrant mentre
anem al menjador a fer un cafè, ens demanen informació sobre el nombre de
ferits, nombre de refugiats que tenim a la Parròquia. Tenen pressa per partir,
tenen poca benzina. Però en Pep Xesc no es aquí, encara no ha tornat. Per talki
el militar francès comunica amb la tripulació
de l'helicòpter els diu que diguin al metge de tornar cap a la
Parròquia. Mentre tant i veient que tenen pressa envií en Johanni al mercat a
cercar el metge muzungu, el troba que ja arriba devora la granja.
En Pep Xesc i Amalia
preparen les maletes, els donam les nostres caries i una bona aferrada pel coll
i se’n van en cotxe cap al mercat a prendre l'helicòpter que els espera.
Des del Mercat amb en Pep Xesc
havia vingut un metge segalès, m’ha demanat una llista dels medicaments més
urgents que necessitem, ha filmat els refugiats. Ens diu que vindrà un equip de
"Medecins sans Frontiéres" i que enviaran aliments.
A les 4'30 de l'hora baixa
els del Comité encara no han vingut a cercar la llista de
persones refugiades.
Avui matí, a través d'en Leónidas
de Mazita, hem pogut enviar un segon missatge a n'Emilienne. Fins a l'hora
d'ara no tenim resposta.
El darrer atac dels soldats
fou a Gaharo i Rusi ahir a mig dia. Els
darrers ferits vénen de Gaharo.
Les Radios estrangeres
parles de (600.000 refugiats ais països veïnats de Tanzania, Rwanda i Zaire).
Per Radio Burundi, el
Govern demana insistentment forces militars estrangeres per arreglar la
situació actual. Aquesta petició la sostenen els Caps d'Estat de Tanzania,
Rwanda i Zaire.
A la Missa del matí hi ha
una gentada, després de Missa moltes però moltes confessions, la penitència que
don és la mateixa per a tots: ajudar en lo que sia als que queden vius.«
Segueixen venint refugiats.
Resum del sermó:
- Que respectin el batiport
de la Església, que en sortir no hi quedin a fer tertúlia perquè és al
dispensari, on acollim els ferits.
- Agraeixo el bon esperit que tenen els qui en mig de
totes les dificultats segueixen venint a Missa i a pregar.
- Que sàpiguen perdonar i demanar perdó.
- Que en arribar a les
seves cases diguin als veïnats i als familiars que recobrin la intel·ligència i
la raó, que deixin de matar.
Dissabte, 30.10.1993
Na Josephine que ve de
Gatonde ens du una carta de na Emilienne. Hi ha 26 noviis que vénen per
casar-se, segons el programa les noces havien d'esser dissabte passat a Nyabikere
i avui a Shombo. Malgrat la guerra la gent es vol casar.
El temps que en Tomeu
celebrava la Missa de 12 amb els noviis arriba l'helicòpter de M.S.F., aterra
davant l'església, jo me esgargamellava per posar ordre, a que no hi hagués cap accident.
El metge responsable de
M.S.F. és un belga de nom Willy Janssens, el pilot és americà del nord, sols
parla anglès. El pilot vol quedar a vigilar l'helicòpter, el metge i jo passem al menjador i dinem. En Willy vol que
anem junts a Gatonde per veure la situació
del dispensari. Partim cap a Gatonde a les 2h. de l'horabaixa seguint el
camí normal amb totes les voltes per no despistar-nos. El paisatge es
desolador, boscs cremats, cases destruïdes, ningú que cultiva els camps, així
mateix les pluges deis darrers dies tornen donar el color verd ais camps
cremats.
A Gatonde una gentada esperava la davallada de l'helicòpter des
que el sentiren a
Taire. Aterrem a l'esplanada.
N'Emilianne ens espera al
Dispensan, la trobada fou emocionant, ens donam una forta abraçada. Parlem una
estona, ella parla amb el metge sobre els plans de L’equip M.S.F. La tornada a
Nyabikere fou en línia recta, passem per damunt Bubogora i ja veiem Nyabikere,
3 minuts i mig.
A la parròquia ens arriben
més ferits que no havien vingut abans per por, n'hi ha que han estat amagats,
estan ferits, tres i quatre dies.
Diumenge 31.10.1993
A la Missa primera hi ha
manco gent que els altres diumenges.
Punts de la homilia: els tres mateixos del dies passats.
Condemnació dels militars
que han assassinat el President Ndadaye i els seus col·laboradors, ells son els
principals culpables de tots els desastres que es produeixen al País de llavors ençà.
Condemnació deis
"escuadrones de la muerte" de Nyabikere.
Els manaments de la Llei de
Déu són per a tots i valen en temps de pau i en temps de guerra.
Després de la Missa tinc una entrevista amb l'administrador que ha
aparegut avui per primera vegada des de que va estallar la guerra. Me diu que s'havia
refugiat a Ruyigi perquè temia per la
seva vida. Abans de començar a parlar li demano a veure si encara és Administrador
o si ha dimitit. Me diu que continua. Mira de reüll els refugiats que tenim
dins el pati de la Parròquia.
Me demana si es vere que
guardàvem armes dels Tutsi a la Parròquia, li responc que tinc escrites totes
les mentides que els "escuadrones de la muerte" han dit durant
aquests dies (Veure aquest diari el 24.10.93).
Venen mes refugiats: dones
i infants de Taba R.F.I. parla que continuen
les massacres, avui a Gishubi.
Reflexió que me faig: Vivim
enmig d 'un poblé primitiu i salvatge tots els instints animals mes baixos
s'han desbocat durant aquests dies. La locura és col·lectiva, la sensació d'impotència és tan gran com la locura que es
veu i es toca amb les mans.
Malgrat tot, enmig d'aquesta "salvatjada" es
troben i actuen els "10 justs" que Abraham no va trobar a Sodoma.
Dilluns, 1.11.1993 Tots Sants
Per radio Bujumbura donen
un Comunicat de Premsa, la Primera Ministre diu que el Govern es troba a
l'exili, part refugiat a l'Ambaixada de Franca i part a Rwanda, els ministres
que estan a Rwanda estan a les ordres de Bujumbura.
A Gitega, Karusi i Ruyigi
els soldats continuen matant gent.
A les Províncies de la frontera
molta gent ha partit cap als països veïnats, les autoritats administratives han
fugit quasi totes.
Es qualifica de molt crítica la situació a les Províncies de
Gitega, Karusi i Ruyigi.
Al mateix comunicat de
Premsa es diu que Ngeze té una falta greu en tot això ja que va acceptar ser el
Cap deis Putchistes.
Després de la Missa primera, al batiport de Pesglésia curam els
ferits. Venen 14
refugiats més.
Don una bona passada al
seminarista Frangois, és com una papallona. Li dic de guardar la disciplina que
en aquests moments és més necessària que mai i que mentre és aquí,
a la Parròquia, en aquesta situació, jo som el seu Rector de
Seminari.
Avui ha nascut el primer
cabrit de les cabres murcianes i noltros que pensàvem que totes eren cabrides
que encara no havien anat al boc...
Es d'admirar la dedicació, sacrificada i alegre de Audacia i Eloide.
Els treballadors de la granja s'han portat molt bé fins aquí
demostrant que estimen la parròquia i les obres socials.
Dimarts, 2.11.1993 Dia deis Morís.
A la Missa del matí hi havia manco gent que la que solia venir els
altres anys tal dia com avui.
A les 5h. de la matinada
toquen a la porta, ens duen un jove de Kiyange que té el coll destrossat de
ferides de matxet, quasi es veu la
faringe. Per arribar aquí ha fet uns 13 kms.
a peu, l'acompanyen amics seus hutu, el ferit és Tutsi. Li fem neta la
ferida, l'embenem i l'enviem a Gatonde on esperen un equip de M.S.F., des de la
Parròquia fins a Gatonde encara li queden altres 13 kms.
Després de la Missa, com
cada dia, curem els ferits al portal de l'església. Encara n'hi ha que avui vénen
per primera vegada, els altres vénen per fer-se curar les ferides cada dia.
Acabem les cures a les 12 del migdia.
Una legionària de Mazita
-beata i visionària- ve a dir-me que les autoritats l’envien a mi per dir-me
que si els refugiats tutsi no abandonen el recinte de la Parròquia, vindran a
destruir l'església, la casa parroquial i a nosaltres ens mataran juntament amb
els refugiats que tenim a la Parròquia.
Li contesto: Ves i digués a
aquestes autoritats que t'envien que venguin ells mateixos a dir-me lo que tu
me dius.
L'Administrador envà una
carta per en Zacharia, treballador del Dispensari de Nyabikere, la carta diu
que la població no està d'acord de cap manera per obrir la carretera Nyabikere-Gatonde.
Proposa com a solució que enviem una persona de confiança que vagi a Gatonde a
cercar els medicaments que necessitem per curar els ferits.
Resposta verbal que dono a
ne’n Zacharia: Jo no contesto per carta, si l'Administrador vol resposta que
vengui ell personalment a cercar-la.
Mentre dinem, devers la 1
del migdia, sentim l'helicòpter de M.S.F. que arriba a la Parròquia. Abans de
dinar el vérem que aterrava a Nyabikere, al mercat.
Vénen en Willy, una
periodista informadora d'Ambaixada de nom Samandre i el Director General de
Sanitat, el motiu de la visita és per dur medicaments als dos dispensaris de
Nyabikere i Gatonde.
Ens diuen que al dispensari
de Nyabikere no hi ha ningú ni malalts, ni ferits ni infermers. En Julia i en
Tomeu van amb ells en l'helicòpter a Gatonde. Es una bona ocasió per tornar
veure n'Emilienne i donar-li coratge.
En Willy queda aquí, mengem
un poc, prenem un cafè i fumem un xiguerret mentre conversem de la situació
dins el País. Me conta que encara avui des de l'helicòpter es veuen cases que cremen,
i la gent que es desplaça sobre tot per la zona de Bugendana.
Li don una carta per
entregar a Isabel Pozy, la nostra Cónsul honoraria. A la carta li dic que estam
aquí tots tres aguantant el temporal, li don els telèfons de les nostres
famílies perquè es posi en contacte amb elles, que les digui que fins a l'hora
d'ara aguantem a Nyabikere i que estam bé de salut. Li dic també a la Cónsul si
pot contactar qualque organisme internacional que enviï aliments i vestits pels
refugiats.
Segons en Willy la zona
encara més calenta és la nostra de Karusi, juntament amb
Gitega i Ruyugi.
Les al.lotes de Butamenwa
venen per agrenar l'església, un altre grup, sense que ningú els hagi dit res,
duen feixos d'herba pels animals.
Hi ha la possibilitat,
segons en Willy, que dijous que ve 4 de novembre vengui un equip de cirurgians
de M.S.F. per fer feina a Gatonde.
Avui matí, després de
Missa, he tornat demanar al seminarista François X. que per favor respecti la
disciplina que hem establert a la Parròquia referent a entrades i sortides i
gent que ve a veure els refugiats.
La Radio Bujumbura dóna
poques noticies sobre la situació del País, i les que dona no podem saber si
son vertaderes. La gent diu que els soldats continuen matant i robant per Karusi i Kirmaya, ens diuen que hi ha un
destacament de soldats amb carros blindats a Rusi i al pont de la Ruvubu (Pont
Peke). El que sembla cert és que a Bujumbura hi ha calma.
El Govern segueix refugiat
a l'Ambaixada de Franca, ni es fien deis militars encara que aquests han
manifestat públicament que accepten la Constitució i el Govern.
El Govern insisteix en
demanar a l'ONU torces de l'exterior per a protegir les institucions democràtiques.
Una altra cosa que sembla certa: Que si l'ONU envia forces militars entre els
soldats de l'ONU no n'hi haurá ni del Zaire ni de Rwanda, mesura ben prudent i
intel.ligent. Seria sortir d'un clot per caure dins un altre... més gros.
Avui Soeur Angelina me diu
que des de fa una sèrie de dies hi ha una persona que va a fer por a ca les
monges. Cada vespre passa una bona estona tocant a la paret de darrera i a les
finestres, les monges sospiten del veïnat Philibert.
Un estudiant que ve de
Giheta me confirma que els soldats amb els carros blindats son al pont de
Ruvubu. L'estudiant amb altres han passat cap a Nyabikere en barca, travessant
el riu per esquivar els soldats que son al pont.
Aquest mateix estudiant ens
conta que a Gitega-ville hi ha calma, molts de desastres i morts a Giheta i voltants
de Gitega.
Dimecres, 3.11.1993
En Julià, a mitjan matí,
parteix a peu cap a Gatonde, l'acompanyen malalts i ferits que van al
dispensari, va a Gatonde per fer companyia a n'Emilienne i ajudar-li en les
feines del Dispensari.
Per aquí no hi ha gaire novetats.
Un comunicat a la Radio
dels diputats de la Província de Karusi on diuen que vindran per calmar la
població. demanen que tots els funcionaris estiguin ais seus llocs de treball i
que la població deixi lliiures totes les carreteres.
Dijous, 4.11.1993
Des de bon matí torna a
haver-hi molta tensió dins la població. Sembla que soldats juntament amb civils
Tutsi han atacat per Rugwiza.
Han tornat sonar els
tambors d'alarma, i la població de Ngugo, Buramenwa i Masama han anat a ajudar
ais de Rugwiza.
Això produeix l’efecte de sempre: quan els soldats ataquen, la
població Hutu se venja matant els Tutsi que encara queden.
Ens amenacen de bell nou
perquè guardem Tutsi a la Parròquia. Durant tot el dia es respira una tensió
alta.
A Gatonde, un equip de metges de M.S.F. operen tot el dia.
L'helicòpter aterra a la
Parròquia amb el metge
anestesista devers les 11 del matí, mentre parlem amb ell ens duen més ferits i
ens diuen que els soldats ataquen per Rugwiza.
A la Radio cap noticia.
Sembla que no anem ni avant ni arrera. Cosa ben curiosa, dita a la Radio
Burundi: Unes declaracions de Bagaza. Diu que no està d'acord amb el Cop d'Estat,
demana al Govern que surti del exili interior (Ambaixada de Franca) i que actuí
a ple dia. Tot sona a mentida i hipocresia..
Horabaixa del tot tenim carta d'en Julia que ha arribat bé i que
ajuda al Dispensari.
Divendres, 5.11.1993
A la Missa del matí hi havia molta gent. Beneeixo el matrimoni de set parelles, n'hi ha que vénen
de la Commune de Shombo.
Durant el dia la tensió.
Continúen les amenaces contra nosaltres perquè guardem refugiats.
Avís una al.Iota de les
treballadores que si dilluns hi ha pau que venguin dos grups per començar a
sembrar el manis i les col.locàsies. Horabaixa
encara venen dos refugiats (mare i fill) altres que havien tornat a ca seva
tornen aquí veient que hi ha poca seguretat per les colines.
En Julia envia una carta
des de Gatonde. Els M.S.F. ens envien un paquet de medicaments pels ferits que
vénen a curar-se a la Parròquia.
Dissabte , 6.11.1993
De bon matí, abans de la
Missa, vénen tres refugiats més (homes joves), als dos casats els dic que esperin
defora al garatge perquè la seva presència pot posar en perill la vida dels 90
(dones i infants que guardem dins la casa).
Després de la Missa ve
molta fent a confessar-se, bé com un dissabte normal.
Ahir per Gaharo, els Hutu
varen continuar matant Tutsi (Dones, infants i vells).
Sembla que de la família de
Sor Blandina no queda ningú.
Al recompte d'avui dematí
hi ha 90 refugiats a la Parròquia. L'Administrador ha convocat una reunió deis
responsables dels Serveis de la Comunna i als "Bashingantahe". No són
gaire de fiar.
Malgrat tot, val més que es
faci qualque cosa, el diàleg i les trobades en vistes a prendre qualque mesura
raonable són passes endavant. Estam enmig d'un temporal dins un
“barco” sense timó, ni Govern, ni Administrador que tinguin
una paraula d'autoritat dins la població. La única llei que està en vigor és la
de la "selva".
Aprofito alguns moments de tranquil·litat
per posat en ordre la comptabilitat de "Mallorca Missionera".
Hem acabat l'herba seca que
teníem segada per a les vaques, a partir d'avui no queda més remei que treure-les
a pasturar.
Cap al vespre, de bell non,
ens arriben rumors que a nit vindran a atacar la parròquia perquè guardem els
refugiats Tutsi.
Diumenge, 7.11.1993
A les Misses ha vingut mes
o manco la mateixa gent que sol venir els altres
diumenges. Crec que manco.
Sorprèn que hi havia molts homes.
Punts de 1'homilía: El dia
del judici haurem de respondre personalment davant Déu del que haurem fet
mentre érem aquí a la Terra. Pensar ens els Novíssims ens ajuda a viure bé i a
seguir el bon camí. "Memorare novissima tua et in aeternum non
peccabis", ho he dit en llatí...
2) Dono els mateixos
consells que he donat cada dia a la Missa d'ençà que ham començat aquesta guerra salvatge.
devers les ¡Oh del matí arriba un helicòpter de la ONU, aterra al
camp de futbol. Es
un helicòpter molt gros, no
com el de M.S.F. que pot aterrat fàcilment davant l'església.
Amb en Tomeu anem cap al terreny de futbol per veure que hi ha de
nou, qui ve i que volen. Tota la gent, en gran majoria joves, que han vingut
per anar a la segona Missa, s'arreplega a l'entorn de l'helicòpter. Un vertader
espectacle.
Els qui viatgen dins
l'helicòpter són americans i burundesos, ens diuen que vénen de part de l'ONU
per dos motius:
1) Venen a cercar na
Veridiana i els seus infants. Aquesta Veridiana és una mestra d'escola, esposa
de Zacharia Gahungu que altre temps havia estat Director de les Escoles de Nyabikere.
Na Veridiana amb els seus infants estava refugiada a la Parròquia.
Els de la ONU estan ben
informats sobre el que ha ocorregut a Veridiana des de que començaren els esdeveniments,
saben que els primers dies havia estat presa a can Gihugu.
2) El segon motiu: Ens duen
dues tonelades d'arrós i tres cartons d'oli per els refugiats.
Aquesta gent de l'ONU vénen
acompanyats de dos periodistes, també americans, volen tenir informació de la
situació.
Mentre en Tomeu parla amb
els periodistes dins la casa, l'americá de l'ONU me diu
que ve amb ordres estrictes
de l'ONU (dels responsables burundesos de l'ONU) per rescatar Veridiana i els
seus infants, que aquest és el principal motiu del viatge.
Li explic que treure una Tutsi en aquests moments pot provocar més
matances, tal
com està la població Hutu. I els qui estan en perill més immediat
són els 90 refugiats (tots Tutsi) que tenim dins la Parròquia. L’americà
insisteix en que son ordres superiors i estrictes, que sigui com sigui se n'han
de dur na Veridiana i els seus infants. De l’helicòpter només han baixat els
blancs, cap murundi ha gosat davallar. L'americà de l'ONU me diu que comprèn
els meus arguments però que dins L’ helicòpter viatja un cunyat de na Veridiana
que és el cap o el representant de l'ONU a Burundi, me diu que hauré de parlar
amb ell.
Després de aquesta conversa
amb en Neils (així s’anomena aquest yankee) vaig a la parròquia a cercar la
camioneta Toyota per carregar Tarros i l'oli. Després d'haver carregat el primer
viatge (una tonelada), puig a l’helicòpter per parlar amb el cunyat de
Veridiana.
Després de saludar amb
molta amabilitat me diu que ell és natural de Karusi i que li han mort tota la
seva família, fa tres dies (me diu) que vol en aquest helicòpter per tal de trobar
i rescatar la meva cunyada Veridiana i els seus infants, són els únics membres
que me queden de tota la meva família. Jo sé -continua - que ara està guardada a la
Parròquia i que està bé, lo que ja és un pas important per salvar-la, després
que ha estat presa a ca un tal Gihugu. Ara -continua- vénen a cercar-la en nom
de l'ONU.
Missió de Zanandore (NYABIKERE)
Li vaig respondre que
comprenia molt bé la seva pena i l'interès per salvar aquesta
mare i els seus infants. Li
vaig dir que si avui jo era a Nyabikere era precisament per salvar aquesta
persona i moltes altres. Li vaig dir que a mi com als meus companys un avió com
aquest va venir a cercar-nos fa uns dies i que decidírem quedar precisament per
salvar les persones que podíem salvar. Vaig continuar l’argument que havia
donat a Neils: Tal com jo veig la població Hutu d'exaltada, me sembla que si
veuen que rescaten una Tutsi i la se’n duen a Bujumbura, tornaran a matar i els
qui primer rebran seran els qui tenim a la Parròquia. La nit passada encara ens
havien tornat amenaçar que vendrien a atacar i matar els refugiats.
El tal cunyat de Veridiana va perdre la seva amabilitat del començament,
me va dir
que si no li entregava na
Veridiana que ho tindria damunt la meva consciència sacerdotal. El vaig deixar
dient-li que damunt la meva consciència me sentia responsable de més de 90 persones
que es trobaven dins el recinte de la Parròquia.
Vaig davallar de l'helicòpter
i amb la camioneta carregada vaig cap a la Parròquia per descarregar el primer
viatge, a l’altura de ca les monges, pel retrovisor veig en Neils que ve corrent
darrera la camioneta, m'aturo perquè pugi. Me diu que m'acompanya per saludar
na Veridiana. Entrem a la casa i crido na Veridiana perquè parlin. Sent que en
Neils li diu: "Te venim a cercar a tu i els infants, l'helicòpter ens
espera, anem tot d'una".
Torn a dir a Neils que es
faci càrrec de la responsabilitat que nosaltres assumim i de les conseqüències
que es poden seguir d'aquest acte. Li torn a dir que malgrat tot, malgrat la
caparrudesa i l’egoisme d'alguns dirigents de L’ONU, nosaltres quedem aquí únicament
per salvar lo salvable dins aquesta locura col·lectiva . Li record que fa dues
setmanes un avió com aquest havia vingut per cercar-nos i que decidirem quedar
precisament per fer el que estam fent, salvar lo salvable.
Vaig donar les claus de la
Toyota a Neils i li vaig dir que la se’n duen baix la responsabilitat deis
dirigents de l'ONU que l'enviaven. La vaig dir que una vegada arribats a
l'helicòpter deixés les claus al contacte i jo aniria a cercar la camioneta
quan l'helicòpter haurà despegat. En Neils va partir cap baix, empegueït
dient-me "jo te comprenc molt bé i comprenc el teu argument...
Vaig enviar en Cosme i en
Josep que guardessin la camioneta mentre jo hi tornava
per fer el segon viatge.
L'helicòpter partí, jo vaig
anar a fer el segon viatge i ningú de la molta gent que es trobava al camp de
futbol va reaccionar amb violència.
Tot d'una després vaig
estar ben content que Veridiana i els seus infants haguessin pogut partir, en
definitiva eren unes persones que es salvaven de la locura...
Jornada de molta tensió,
quedo en pau si bé molts interrogants me venen al cap, com reaccionarà la
població hutu? Hi haurà repressions contra els altres refugiats que queden a la
Parròquia? Els interessos dels grossos no perjudiquen moltes vegades els
interessos de la majoria pobra? Acabo la jornada amb pau interior.
Dilluns 8.11.1993
Entrevista amb
1'Administrador, li proposem que els refugiats que es troben a l'interior de la
Parròquia (Avui son 172) passin a viure dins les escoles, del Yaga Mukama, li
proposem també que doni ordres a la població que obrin la carretera que va a
Gatonde.
L'Administrador està d'acord
amb les dues proposicions que li fem, però no veu que sia possible dins l’immediat
ni que els refugiats passin a les classes del Y.M., per manca de seguretat, ni
que la gent estigui d'acord per obrir la carretera de Gatonde, ens diu que no
té autoritat suficient per manar-ho. Els Hutu tenen por de les represàlies dels
militars i per això mantenen las carreteres tallades. Es 1'única manera que tenen
per defensar-se deis atacs dels soldats.
L'Administrador me demana
permís per convocar els "Baserukizi" a una reunió, me diu que té mes
confiança en ells que en els consellers de la Commune. En Néstor se'n cuidarà d'avisar-los.
Al cap vespre encara venen mes refugiats, son de la colina de Mbabazi.
Dimarts, 9.11.1993
A les dues del horabaixa
arriben en cotxe des de Gitega l'Abbé Silvestre, en Franco, l’Administrador de
Shombo i el de Nyabikere. Vnen acompanyats de joves i homes de Muhororo que els
ha ajudat a fer els ponts per poder passar i els han mostrat dreceres per dins les
colines ja que a molts llocs encara hi ha arbres en mig de la carretera o
síquies perquè els blindats dels soldats. Des del creuer de la carretera de
Gitega fins a Nyabikere (18 Kms.) han emprat cinc hores.
Es el primer cotxe que
arriba a Nyabikere des del dia del Cop d'Estat, avui fa 20 dies.
L'idea de venir a Nyabikere
ha estat d'en Franco. Ens ha dit que fins a l'hora d'ara a Gitega de la única
parròquia que no tenien noticies era de Nyabikere, totes les altres parròquies
de la Diòcesi ja havien tingut contactes amb la capital.
En Silvestre queda per
donar-nos informacions del que passa a altres parròquies i indrets del País. En
Tomeu acompanya els altres fins a Gatonde. Per arribar-hi han tingut molts
problemes: Han hagut de fer voltes per dins les colines, han de passar per
Bubogora.
Pel camí tenen problemes
amb la població, hi ha exaltats que no les volen deixar passar, els sorprèn que
hagin pogut arribar en cotxe fins allà... pensen que els soldats també hi poden
arribar i això és lo que els fa por. A la tornada els esperen els de Masama,
són els qui els varen posar mes dificultats.
Malgrat tot, aquesta visita
a Gatonde va ser ben positiva ja que va ser una injecció de moral per
n'Eminiana i en Julia.
Dimecres, 10.11.1993
Avui és Sant Martí de
Tours. Devers les 8 del matí reben dues cartes que venen de Gatonde, una d'en
Julia i l'altre d'en Miquel Parets que l'ha feta arribar a Gatonde per un equip
de M.S.F.
En Julià ens diu a la seva
carta que l'equip de M.S.F. de Gatonde ha decidit enviar tots els ferits de
guerra que havien operat aquests dies a l'hospital de Muyinga. Una decisió que
a en Julià li sembla ben arbitrària. Sembla que ve del Cirugià de l'equip.
Quins motius hauran tingut per decidir enviar els operats a Muyinga?, Per
atendre’ls millor? com? Perquè
n'Emilienne quedés lliure de Gatonde i així pogués anar a fer feina amb ells a
un Hospital? O perquè estant lliure de Gatonde pogués anar a descansar uns dies
a Gitega i sortir de l'infern de Gatonde?
De fet varen preparar tot
un pla: Traslladar tots els ferits de guerra a l'hospital de Muyinga,
traslladar els refugiats que es trobaven al Dispensari de Gatonde a la
Parròquia per helicòpter, i amb el mateix helicòpter dur se'n na Beatrice i
n'Emilienne a Gitega.
El capvespre s'organitza
tota aquesta moguda, n'Emilienne se’n va a descansar uns dies a Gitega. El
dispensari segueix obert i funcionant amb els obrers que hi queden.
L'altre carta que rebem
avui - al mateix temps que la d'en Julià- és d'en Miquel Parets, ens comunica
que els seus bisbes li aconsellen que prengui cinc mesos de vacances a
Mallorca, el motiu és que la seva vida
està en perill, els Tutsi el poden fer matar en qualsevol moment.
En Miquel ens diu que li costa molt haver de partir en aquestes
circumstàncies que li sembla que es abandonar el lloc com home i com a Pastor. Comprenc molt bé el
dolor que li deu suposar haver de partir.
Dijous, 11.11.1993
Avui fa tres setmanes del Cop d'Estat. El pla que ahir varen
preparar els M.S.F. de
Gatonde es compleix tal com
estava preparat: A mitjan horabaixa, l'helicòpter de M.S.F. ens duu els
refugiats que es trobaven al Dispensari de Gatonde, en Julià els acompanya i
se’n torna per quedar a Gatonde.
Des de Gatonde l'helicòpter
parteix cap a Gitega, amb l'equip de metges parteixen n'Emilienne i na
Beatrice. N'Emilienne se’n va per descansar uns dies i veure la seva família, a
na Beatrice la se’n duen amagada dins una caixa de cartó, era la més cercada
pels "escuadrones de la muerte" de Gatonde, des del començament l'han
tinguda amagada dia i nit a diferents dependències del Dispensari i de la
Sucursal.
En Julià queda a Gatonde
per guardar el Dispensari, els matons al cap dels quals sembla que hi ha el
Chef de Zone, amenacen amb destruir-lo.
Divendres, 12.11.1993
Venen en Claudio i en
Franco a dur-nos aliments per els refugiats. El CISV s'ha posat a la disposició
de la Diòcesi per a la distribució d'aliments ais refugiats.
De Gitega a Nyabikere han
de passar per Rusi i davallar la Gihinga. El camí normal, el que passa per
Maranvnya encara està tancat.
Els veïnats duen les cabres
a pasturar dins el trixacom cremat que amb les pluges dels dies passats torna a
treure, l'horabaixa - després d'haver avisat als pastors i no haver volgut
creure- anem amb els obrers a cercar les cabres que segueixen pasturant dins el
trixacom i les duem a tancar dins els corrals de la granja de la Parròquia. Esperant
que els amos venguin a cercar-les.
A posta de sol venen el
Governador, el Comandant de Karusi -Gitega- Ruyigi, acompanyats de vuit
soldats.
El comandant ens diu que a
Bujumbura li han dit que estam amenaçats i que desitjaríem partir, ens demana
en què ens pot ajudar i quins son els nostres plans i els nostres desitjos.
Li contestem que
efectivament també nosaltres sentim rumors que volen venir a atacar perquè hem
donat refugi ais Tutsi, però nosaltres hem decidit quedar i seguir ajudant en
lo que podem o en lo que ens deixen... Ens sembla que la informació del Comandant
sobre les amenaces va a través de l'ONU per tot lo que va suposar la partida de
na Veridiana.
Durant tot el dia gent de
Maranvya ha dut a guardar a la Parròquia
els materials de construcció de l'escola Primària de Maranvya que estava en
construcció al moment de començar la guerra, tot el material que hem pogut
recuperar: Portes, finestres, taxes, taulons etc. ho guardem al local de la
ferreria..
Per lo que veiem i ens
diuen els qui han pogut arribar a Nyabikere sembla que dilluns que ve, dia 15,
podrem anar a Bujumbura i així telefonar a Mallorca.
Dissabte, 13.11.1993
A la Missa del matí, ha
vingut moltíssima gent, l'església estava plena de gom a gom.
Una vegada acabada la Missa, casi tothom es vol confessar.
No puc manco de fer-me
preguntes com aquestes: On era tota aquesta gent en el moment de les matances?
Com es pot conjugar tanta religiositat i tant de paganisme al mateix temps?
Aquest que venen a Missa i
a confessar-se son la majoria silenciosa que callen perquè no tenen veu? Es la
por que els feia i els fa callar davant tantes barbaritats) Es que són dels qui
callen i consenten? Es que ja no poden aguantar més la tirania dels qui sempre
han guanyat i els han trepitjat? Quina Pastoral fem? Quina hauríem de fer? Que
hem de predicar?
Parlant en termes ignacians, la nostra predicació, la nostra
catequesi hauria de ser de la primera Setmana deis Exercisis.
Després de l'homilia els
dono una bona passada sobre el respecte que haurien de tenir i no tenen als
camps de la Parròquia com a les distintes obres socials que la Parròquia du entre
mans.
D'on deuen treure aquest
instint destructor? son boixos que apedreguen les seves
pròpies teulades?
Diumenge, 14.11.1993
En Julia torna a Gatonde,
ha vingut a peu. A Missa, a les dues Misses hi ha molta gent. L'horabaixa amb
en Tomeu anem a veure com està la carretera de Maranvya.
Fins a la Sucursal no trobem cap problema, per tot es pot passar
molt bé.
A partit de la sucursal de
Maranvya, baix mateix de la sucursal hi ha arbres en mig de la carretera, així
mateix podem passar, abans d'arribar a Muhororo una síquia enorme talla la
carretera. La gent ens din que l'arreglaran perqué puguem passar però després la tornaran a cavar per defensar-se
deis soldats. La gent ens acompanya dins el cotxe perquè puguem passar per
camins per dins les colines. En torner dir que a noltres ens ajuden a passar
perquè cerquem el seu bé però que no poden obrir les carreteres perquè els
soldats que guarden els refugiats del Ruvubu segueixen matant gent i van a
robar per les colines.
Veiem que per dilluns anar
a Bujumbura es millor anar a passar per Rusi, cap a la Gihinga.
Dilluns, 15.11.1993
En Tomeu i en Julia van a Bujumbura. Avui és la primera vegada
després del cop
d'Estat, que algú de nosaltres surt de Nyabikere.
Avui hem comencat la distribució d'aliment ais desplaçats que es
troben per les
colines i a la gent que quedant a viure a les seves cases ha tingut
dificultats com per exemple: camps cremats, cases cremades o destruïdes, bens
de la casa robats. Els qui han quedat a les seves cases son la majoria Hutu. Hi
ha bastants Tutsi que han demanat estada a cases de Hutu que els hi han donat
posada.
Hem confiat el treball de confeccionar les llistes deis sinistrats
ais catequistes i
baserukira. El problema és que l'ajuda ve per Commune, es a dir
aquí ens arribarà l'ajuda només per la Commune de Nyabikere i la nostra parròquia
s'estén dins la Commune de Shombo i part dins la de Mutumba.
Dins la sala de reunions de la sacristía (Capella Sixtina) es fa
una reunió de tots els Administradors de la Província amb el Governador i un
Jefe militar. Els soldats que acompanyen les autoritats esperen defora, a
l'ombra deis bambús devers el despatx parroquial.
Els nervis i el mal estar de la població augmenta quan veu els
soldats. Trobo uns
soldats que venen a guaitar
per la granja, els dic que estiguin allà on els han dit i que no venguin a
emprenyar per aquí on hi ha el obrers que fan feina. Obeeixen al instant i
sense més problemes se’n tornen a l'ombra deis bambús.
camp de desplaçats...
Estadístiques de refugiats i morts fins a l'hora d'ara segons les
radios estrangeres:
Refugiats a Rwanda,Tanzania i Zaire: ............................................................800.000
Desplaçats a l'interior del País:
.......................................................................150.000
Morts
...........................................................................................
200.000 o 500.000?
Nyabikere, 22.11. 1993
Avui fa un mes i un dia que va haver-hi el Cop d'Estat.
Avui he sortit de Nyabikere per primera vegada de llavors ençà.
El Bisbe ens ha convocat una reunió a Gitega. La reunió es fa a ca
les monges
Bene-Tereziya de Mushasha perquè el Bisbat està ocupat pels
desplaçats que són més de mil. Funcionaris de Gitega la majoria de l'ètnia Hutu
i gent senzilla, la majoria de l'ètnia Tutsi. La reunió es desoladora. Tenim
ocasió de sentir i comentar el que s'ha passat a altres llocs de la Diócesi i
del País.
La situació és desastrosa en tot el País manco a la Província
de Bururi. Cada
parròquia fa una descripció
dels fets com s'han passat. A mitja reunió en Yayo me fa senya i sortim defora
a fumar un xigarret, estam cansats de sentir desastres i comentem que a vegades
donaven la impressió que se provaven a veure qui la contava més grossa.
Teníem previst anar a Bujumbura en haver acabat la reunió, així ho
havíem
planificat amb en Yayo i Arconada, però ens diuen que la carretera
està tallada a l’altura de Muranvya, sembla que el dia abans un grup de Tutsi
havia atacat a un Hutu.
Així es que decideixo anar a dormir a Ntita per tal de canviar un
poc d'aires i
amb comptes de l'on demà (dimarts) telefonar a ca nostra des de
Gitega. Durant tot aquest temps no havia pogut telefonar per donar notícies.
Passant per Gushubi he pogut veure les ruïnes del Mercat. La
sortida a Ntita
encara que tan curta m'ha fer bé he pogut descansar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada