HUTU I TUTSI
“A mi
se m’estima o se m’odia, però no se’m
menyspreua”
Amb aquesta frase feta, i dita a
qualque obra de teatre, que vol expressar la dignitat del “cavaller”, vull encapçalar aquesta petita narració sobre
el que vaig viure el darrer any que vaig passar pel Burundi, en que vaig sentir
d’aprop les actuacions entre hutu i tutsi, i vaig arribar a la conclusió que
sentir despreci o llàstima per les persones és el més trist que ens pot passar.
A Nyabikere pràcticament no hi havia
tutsi, els havien matat a quasi tots els anys de la guerra. Només en trobaves
quan veies els soldats i qualque autoritat.
Els treballadors de la Parròquia, els
catequistes, els que feien feina a la
Granja, a l’hort, a la cuina, a la carpinteria, a… gairebé tots eren hutu. Tutsi hi podia haver dones i
qualcú que s’hagués perdut o tornat ara, que manaven els soldats.
La superiora de les monges natives,
beneterezia, era tutsi fina. Nomia Regina, i era qui cuidava la Parròquia, neteja,
servicis litúrgics, Catequistes, economia i altres. A les Sucursals cuidaven de
cobrar la dîme (l’imperezgwa) els
Catequistes majors i cada mes li duien a ella els francs recaudats, ho anotava
i els m’entregava perquè els guardàs dins la “caixa-forta”. Anotava també els
francs que cobràvem de la dîme a la
Central, i anotava també totes les sortides per despeses que la Parròquia feia. Cada mes
preparàvem amb ella les pagues de tots els catequistes, i convocàvem reunió de
Catequistes, a la qual assistien tots, perquè després de la reunió venia la
paga. Sor Regina els pagava i els retenia la quantitat que havien de retornar
pel “préstec” que quasi tots tenien, i la m’entregava. Els controlava bé. Duia,
en realitat la “comptabilitat” de la Parròquia.
De tan en quan, ella i jo fèiem control.
Sumàvem totes les entrades que hi havia hagut, quasi exclusivament de la dîme,
Central i Sucursals, i després sumàvem les sortides: pagues a catequistes, les
quantitats més importants, i altres petites “herbes”, com podien ser el vi per
les misses,
graneres per a la neteja, despeses de qualque festa…i
calculàvem la diferència que hi tocava haver-hi. Contàvem els francs que tenia
a la “caixa-forta” i els que ella tenia a part per les despeses possibles, i,
cosa estranya entre barundi, sempre hi havia més francs que els
que tocava, és a dir, sempre hi havia francs, i no pocs, de sobra.
Això volia dir què…. es podia pensar que la Regina es descuidava
d’anotar “entrades” o anotar “sortides”
que no havia fet ?
El que era cert era que no feia
“mangarrufes”, que era honesta amb els doblers de la Parròquia. Alabat de la seua honestedat
ho vaig comentar amb els companys. No semblaren ni sorpresos ni contents…. Més
bé, indiferents.
Vaig anar tenint bastanta confiança i una
certa “amistat” amb la Regina. Amb
na Felisa de Gatonde solíem anar a
veure-la, els diumenges al capvespre i ens convidava a beure “urgwargwa” (cervesa de banana) i isongo quan en tenia..
El darrer any que vaig passar per Nyabikere, havia ja
tornat de les primeres vacances, en passà una de molt grossa:
Els catequistes, no tots, però la majoria, sense dir
res, havien escrit una carta a la Generala de les Beneterezia, en la qual acusaven a Sor
Regina de sembrar per Nyabikere amacakubiri. El què aquesta paraula vol dir és difícil de traduir. Paraules com discòrdia, odi, venjança, injustícia
són dèbils com a traducció. La que més si li acosta és assassinats.
En Tomeu, patri-mukuru malgrat no volgués que li
diguessin, era de vacances a Mallorca. En Jaume havia anat a fer exercicis… Em
trobava totsol. Na Regina em mostrà la carta que la Generala li havia donat.
En la carta hi havia les firmes de molts catequistes i altra gent, afirmaven
que na Regina els hi havia dit paraules “molt gruixades” en kirundi, els havia
insultat i endemés en freqüència.
Vaig parlar amb en Nestor i me contà que a ell li
havien mostrat la carta i no havia volgut firmar-la, així com també en digué
quins catequistes de la
Central i de les Sucursals tampoc havien firmat, perquè
pensaven que era “mentida”. Cosa
curiosa, els catequistes que no havien volgut firmar eren els que jo tenia per més bones persones.
Què havia pogut moure als catequistes a fer tal
cosa…?
Feia uns mesos havíem expulsat un catequista que era
un pocavergonya, no complia en les hores de treball i sempre el trobaves en
mentides… Era per això …? .El catequista
érem nosaltres, els pares, els que l’havíem expulsat.
Era què tenien “tírria” a na Regina perquè els estava
al damunt i controlava massa….
O era única i exclusivament que eren hutu i na Regina tutsi, i l’odi ètnic havia
surgit en virulència…?
El dissabte, teníem missa a les dotze i
els catequistes venien sempre a animar-la, cantant i fent les lectures. Aquest dissabte només es presentà en Nestor
i em digué que bé els hi havia demanat i insistit però no volgueren venir.
Quan acabà la Missa vaig anar a veure’ls …
esperaven a prop de la
Parròquia amb el seu “capitanet” al front, en Damià. El catequista
que havíem expulsat també hi era…
Quan els vaig demanar el perquè no
havien vingut, aquesta fou llur resposta: “Mentre aquesta monja sigui a
Nyabikere no vendrem…”
D’aquí no els vaig treure, per moltes
raons de servici a la
Parròquia i importància de llur feina…. Es mantenqueren ferms
en llur decisió.
El diumenge tampoc vingueren a animar
les misses amb els cants i lectures. En Nestor totsol, les monges i aquell
soldat piatós, en Fermino, foren els
únics que participaren.
Era na Regina completament innocent del
que l’acusaven…?
Era la qüestió cremant que m’enrevoltava pel cap i pel cor…
N’Emilienne el vespre em digué: “Pobra
Regina, que se’n vagi de Nyabikere i deixi de sofrir per aquests miserables
hutu que no la volen per bé que ho faci… Patri Yohani, vet-aquí els barundi, odi entre tutsi i hutu”
El dilluns, amb na Regina anàrem a Gitega. Ella anà a veure la Generala i jo vaig anar a
veure el Bisbe, monsenyor Ntamwana.
Vaig haver d’arribar fins a Songa, el Seminari no gaire lluny de Gitega.
El Bisbe era hutu. Em va dir que convocàs
una reunió o judici pel dijous i que ell vendria.
El dijous va venir i ens reunirem amb
tots els acusadors i altres catequistes.
El Bisbe demanà que na Regina no hi fos present.
Llegiren la “carta” famosa i el Bisbe
els hi demanà per què havíen escrit allò. Començaren a contar coses i més coses
i feien “pena” per no dir una altra
cosa.
A part de que el Bisbe va rebatre totes les
acusacions, dient que aquelles paraules escrites a la carta que na Regina havia
dit no “tenien massa virulència”, ningú
va poder dir que hagués estat testimoni d’haver sentit per pròpies orelles
aquelles paraules que havien escrit a la carta… les digué a les al.lotes que
fan neteja a l’església…no hi havia present cap al.lota que les hagués oïdes… o que les havia dites un
dia que vingueren a protestar perquè el pare Tomeu havia tancat un camí….
El Bisbe acabà la reunió manant que tots els
catequistes tornassin a les feines normals que solien fer per la Parròquia i que havien
de demanar “perdó” a Sor Regina…. I que ell tornaria un diumenge per parlar de
l’afer amb tota la gent.
Acabada la reunió anà a veure na Regina i li va
dir:”Tranquils…, Sor Regina, no he
trobat res greu ni vertader en tota aquesta acusació”.
Estàvem contents, però vingué en Nestor i tot alarmat
digué: “No ha anat bé, no estan gens contents del Bisbe i no obeiran…A mi m’han
acusat de “traidor” perquè defensava a Monsenyor….¡
He dit a altres llocs que els hutu ja no eren innocents.
A partir d’aquells dies vaig mirar els hutu, sense odi, que era el que sentia davant els tutsi que havien
assassinat tantes vegades. Els hutu no
em feien sentir odi, sinó una cosa pitjor,
llàstima….¡
He pensat més d’una vegada que les caigudes de retina
dels meus ulls que m’obligaren a deixar el
Burundi quan no tenia enyorança
per les coses de Mallorca, foren per a mi, diríem, com una benedicció….
Quan les
persones que has de tractar et fan llàstima
és difícil
poder estar amb elles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada