INICIS DE LA "CRISTIANITZACIÓ"

CURIOSITATS DE LA CRISTIANITZACIÓ

DEL BURUNDI

         Els primers Pares Blancs que s’establiren  a Muyaga, i després a Mugera, lloc sagrat dels barundi, acompanyats per uns pocs negres cristians que no eren de Burundi, sinó fugitius de les lluites que hi havia hagut per aquelles terres entre alemanys i belgues, xocaren especialment amb la gent que pensava si serien monstres perquè menjaven carn de cabra i d’anyells, animals “sagrats” pels barundi, i per una altra cosa: amb els alemanys arribà a Burundi una malatia “desconeguda” la “syphilis”. Hi hagué que tildà aquesta nova malaltia  com  el “mal cristià”.

            Un tal Arthur Miller féu aquest acudit: “ens trobam davant la siphilització cristiana”

………………

Una cosa que no deixa de tenir el seu “interés” i dóna a pensar és la següent:

         Temps més endavant es féu una enquesta en la qual es demanava sobre “els motius” que havien duit als barundi a fer-se cristians, la qual cosa suposava passar el manco quatre anys de  Catecumenat.

            Entre la diversitat de motius que s’anoten com per exemple: curiositat, desig de saber, gust per l’aventura, promoció social, etc….n’hi ha dos que només els contesten afirmativament les dones, i són: dret a la paraula,  un, i l’altre: la monogàmia que el cristianisme exigia.

                   Si ho pensam un poc això vol dir “molt”.

……………….

 MUGERA

         Els barundi no sabien què pensar dels Pares Blancs: eren homes o ibikoko…?   Tenien una gran cabellera abaix de la cara (la barba llarga), i feien foc per la boca (fumadors). Els barundi quasi tots són imberbes i no coneixien el tabac.

         Una altra qüestió que tenien: eren amics dels “blancs” abadagi, o espies dels altres “blancs” ababiriki…?

………….

         Els primers missioners deien la missa en llatí i ensenyaven cançons en “gregorià”, que també eren en llatí, però els barundi aprengueren prest a fer “burleta” i posaren lletres “jocoses”a qualque cançó. Aquí tenim l’exemple de la lletra que posaren a un cançó gregoriana. (em sembla si seria el In paradisum…)

                                                                                              Traducció

Mu nkaratusi                                           En els  eucaliptus

Hariho umugore                                      hi ha una “femella”

Mu kwenga inzoga                                  prepara  “cervesa”…,

Asa n’akaranda                                       no és massa fina ¡

Tuze tumusenge                                       anem a provar-la…

Naho ni yatwima                                               si no ens agrada

Tugende ahandi                                       anirem a  una altra

....................

Igicumuro

Quan els missioners cercaven paraules en kirundi per als conceptes cristians, no l’encertaren en escollir  la paraula  per a designar el pecat,  agafaren la paraula: igicumuro  (igicumuro vol dir:  una cosa que no agrada)

A un vell, que feia un temps que assistía a les “catequesis”, li feren la pregunta: Què és un pecat ?

ell va respondre: “beure cervesa agre i follar amb una dona lletja…”

                                                                                                         

…………..

Les Escoles

Els Pares Blancs veren en la creació d’Escoles un dels millors “mitjans” per a la cristianització del barundi, als quals no les hi feia cap gràcia això d’haver d’aprendre a escriure i llegir. Per això als primers vint anys quasi només tingueren èxit entre la gent jove i poca.

         Quan al 1922 anà a Burundi el Bisbe Gorju insistí molt en les Escoles i pensava que només es cristianitzaria el país si els vells i els chefs anaven a Escola. Amb el suport dels colonitzadors feren gran campanya. El Bisbe volia a les Escoles, sobretot,  baganwa i batutsi.

         Un dia, el pare M.Boneau, que dirigia l’Escola de Busiga, quedà gratament sorprès i entusiasmat quan vegé que es presentava el rei jove amb seixanta persones, que volien anar a escola.

         L’alegria s’anà a poc a poc transmudant en decepció quan anà descobrint que totes les seixanta persones  eren bahutu. El rei i els chefs pensaven que això de llegir i escriure era perdre el temps i per això els hi enviaven els bahutu que eren molts i tenien temps per a perdre….

………..

Endevinalla:

Aho hepfo haciye ubutindi buhetse ubundi…? (per allà ha passat una desgràcia que en duia una altra?)

- umuzungu kw’ipikipiki….                                   (- un “Blanc” en moto…)

( aquesta endevinalla la crearen els mateixos barundi, expressa el “pànic” que els causaren les “màquines” que els europeus  portaven…)

…………….

          Després de les conversions massives, els missioners sempre tingueren por al que deien: retour du refoulé, és a dir, el “retorn del reprimit”. No els mancaven motius ja que, malgrat la majoria fos critiana o batejada, al manco d’amagat mai deixaren del tot les pràctiques tradicionals. Així ho confessava a un missioner un  catequista exemplar:

“Hako borenga imiziro y’ikirundi, barenga amabwirizwa ya mungu” (en lloc de transgredir les prohibicions del kirundi, els cristians transgredeixen els Manaments de Déu)

……………….

Els batwa (pigmeus)

         Segons diuen les estadístiques,  durant els primers cinquanta anys, cap “pigmeu” es va batejar. Potser aquest fenómen sigui degut al que passà en la primera ocasió.

         Conten que a una Missió un grup de pigmeus s’apuntaren a les catequesis de “postulantat”…. El dia que es feren els examens per a qualificar els que podrien passar a la catequesi  ja vertadera, els pigmeus s’hi presentaren. A n’el primer que entrà a l’exàmen  li feren aquesta pregunta: - “Qui va matar a Jesucrist…?”

Ell respongué tot seriosament: “Jo no sé res….”

A continuació li demanaren:  “On va morir….?  I còm…?

-“Vos dic i torn repetir: jo no sé res de res….”

I d’aquí no el tregueren….

Quan sortí a fora, digué als seus companys: “Anau en compte en el que direu…Sembla que estan cercant els assassins de no sé quí …¡  anau alerta a dir res que vos comprometi….¡

Així ni ell ni cap “pigmeu” tornaren a assistir a cap classe de catequesi…..

………

Els finals del segle XIX i el primer terç del XX,  marcaren un periode de prova per a l’Àfrica  dels Grans Llacs i especialment al Burundi. Es donaren anys de “sequeres” no habituals i sobretot l’aparició de malalties  desconegudes per a ells fins aleshores, fins al punt que no tenien “remeis” (umuti) per a combatir-les. Es posa com a data de “començament” de les catàstrofes el 22 de desembre de 1899, dia en que hi hagué un eclipse total de Sol.

         Es donaren epidèmies de varicel.la,  del microbi épizootie…malalties desconegudes com la malària, el mal de la son, meningitis, pesta, cólera…

         Els remeis tradicionalment usats eren impotents davant aquests “mals”. Els colonitzadors i els missioners tengueren que promoure de

valent la qüestió sanitària per a fer front a tals epidèmies que feren estralls

a Burundi, Rwanda i el Congo. I convertiren aquesta assistència sanitària en un dels “factors” a favor per a l’implantació de la “cultura occidental-cristiana”.

         Queda una pregunta a l’aire: La relació entre l’afloració d’aquestes malalties i l’arribada dels “europeus” a la Regió dels Grans Llacs és de coincidència o causalitat?

         Està demostrat que el microbi,  que provocava el que deien l’inflor dels ramats, entrà en el Congo per un vaixell vingut d’Amèrica.

        

S’ha parlat sempre i molt de les ajudes sanitàries que els “occidentals”: colonitzadors, missioners i més modernament ONG han prestat i presten al països africans, però mai s’ha dit ni tan sols demanat que Occident, abans de dur a Àfrica  metges i hospitals, hi dugué les malalties….¡

……………………………

         Els missioners  foren protegits i ajudats pels colonitzadors. Protegits dels indígenes hostils, i ajudats en la construcció de temples,escoles i hospitals… i els missioners feren d’intermediaris entre el poder colonial i els barundi, fins el punt que es pot dir que “cristianitzant” feien “el joc” dels colonitzadors….

         Un punt on més es donà aquesta “col.laboració” fou en l’ensenyament i explicació dels Deu Manaments, sobre tot en el “Quart”: “Obeir pare i mare i a tots els superiors, incloguent-ne les “autoritats”. Tot poder ve de Déu, ensenyaven els missioners, incloïnt el “poder colonial”…. Això féu exclamà als barundi: “el cristià està agafat entre el fusell i el rosari…”

………………………….

Ugukuna i poligàmia

         La moral en “matèria sexual” que predivaven els missioners xocà en dues coses que els barundi tenien arrelades per us i costum.

            La “poligàmia” la practicaven els “xefs”,  quasi tots. Tenir varies dones era senyal de dignitat i poder, i sobretot capacitat de procreació,  valor inamovible.

            Ugukuna era un costum que practicaven les dones joves, abans de casar-se. Vol dir “allargament dels llavis”, els llavis però de la matriu. Procuraven allargar-se’ls  sense cap “sentit eròtic”. Era perquè creien que així asseguraven més la maternitat.

         Inspirant-se  en l’Antic Testament, els missioners l’emprengueren sempre contra la “religió” tradicional dels barundi, oblidant el “pur” que era el seu “monoteïsme” i les “coincidències” que es podien trobar entre Kiranga i Jesús. Lluitar contra la religió de Burundi era lluita contra el paganisme, contra els ídols.

            Així, en lloc d’usar el nom de Imana per a designar Déu, posaren en el Catecisme el nom Mungu, menllevat al kiswaili. Aquesta ignorància o incoherència provocà molta confusió…. Els barundi tenien una paraula  imungu, que significava un “insecte coleòpter” que corcava la madera… a quants d’acudits es prestava…¡  “El déu d’aquests blancs és un insecte que roega…¡”

         Per altra part els barundi no deixaren de dir: “Hi ha dos déus: Imana, el nostre, i Mungu, un insecte, déu dels “Blancs”

            Amb el temps s’anà imposant el nom d’Imana, però ja era en el  temps de la Independència quan Imana fou l’únic nom de Déu.

*************

*******

 

RELIGIÓ “IMPOSADA”

         Poques vegades s’hauran donat factors tant favorables per a la fundació d’una Església com els que tengueren els Pares Blancs a Burundi, els anys 1920-1930.

         El coneixement del país, dels seus habitants i de la seva llengua, i llarga estància en el mateix.

 Quan al 1922 arribà el primer Bisbe, Mns. Gorju, els missioners que hi trobà duien la majoria més de vint anys, i quasi tots a la mateixa Missió. El pare Leport passà trenta set anys a Muyaga, la primera missió; el pare Bonneau, més de vint a Mugera, la segona; i el pare Shultz quinze anys a Rugari, la tercera.

         Un altre factor favorable: els Pares Blancs tenien el quasi-monopoli religiós, seguien el mateix programa, malgrat qualque diferència d’enfocament, com per exemple el que hi hagué entre el Pare Schultz, que pretenia una bona formació i moltes converses amb qualsevol persona abans de donar-li el baptisme, i el Bisbe Gorju que programava calendari de catecumenat i baptismes i a batejar s’ha dit si no es trobava resistència.

         L’obra dels Pares Blancs és d’admirar i considerar-la sobre-humana:  vivien entre la gent, passant-se llargs dies en plena campanya, a més de vint kilòmetres del lloc de residència, i no tenien en aquells temps cotxes, qualque bicicleta, i les més de les vegades a peu, recorrien les colines de la missió. Tenien per  propòsit que, als sis mesos d’haver arribat, ja havien de conéixer suficientment la llengua per a poder escoltar “confessions”…

         S’instal.laven a llocs alts, on estaven a la guarda de les malalties tropicals. Eren homes forts i sans. Molts dels primers Pares Blancs arribaren a octagenaris. El promig de temps d’estància fou de trenta anys i alguns depassaren els cinquanta.

         El que podríem recalcar com a negatiu, és que es presentaren com a portadors de la religió dels dominadors,  en dos sentits: col.laboració oberta amb les autoritats colonitzadores, els belgues, i, sobretot per part del Bisbe Gorju, cercar de primera batejar els que gaudien d’autoritat tradicionalment dins el País, i fer-ne qualcun prevere. Així  volien fer veure a la població que el Catolicisme   no era només la religió “dels Blancs”.

         Introducció del “diner”.

 Els colonitzadors i els missioners introduïren els diners i canviaren els antics modes de “canvi”, que eren en espècie.

Els missioner menajaven molts diners: els ben propis, els subsidis del Vaticà i del govern colonial, els donatius dels Amics d’Europa, tot era en diners.

         La població no tenia diners. Difícilment els diners circulen en un país on quasi tothom produeix el que consumeix i consumeix  el que ha produït.

 A les Missions donaven feines que pagaven amb diners i a poc a poc véngueren el comerciants que duien nous productes; la gent acudia  a les missions a cercar diners per a comprar i per a pagar els imposts que el colonials imposaren. La gent s’acostava a les missions i a les escoles que les missions construïen.

El recolzament entre missioners i el govern colonial arribà al punt que en motiu de la renovació dels chefs i sub-chefs que el Colonitzador imposava respectant les estructures d’autoritat  tradicionals però buidant-les de “poder”, en les renovacions que programaven per ocupar els llocs d’autoritat, fent “proves”, el fet de ser cristià donava “punts”….

Totes aquestes coses donaren èxit la cristianització o batejament de la gent, però quedaven un poc “lluny” de la “Bona Nova” de Jesús….¡

Uns proverbis ens mostraran un poc com eren els valors dels barundi i en feran demanar-nos si la moral “cristiana-occidental” hi afegia  gaire cosa de valor….

Imana isumba ingabo:  Déu està part damunt dels exèrcits

Mostra la gran “confiança” que tenien en Déu, molta més que la que sentien els “europeus” que ja fa temps que hem confiat més en les nostres forces.

  

Imana yirirwa ahandi igataha mu Burundi: Déu durant el dia es passeja

 per tot, però a la nit es retira a Burundi

             (Quina manera més “poètica” d’expressar l’esperança en la Providència )

Ndirira kurangwa, sindirira kuramba:   M’agradaria esser ben recordat,

                                                                           no viure molt de temps.

(és ben recordat el que ha passat fent el bé, o no?)

Fer cristians i batejar les autoritats

         Amb la tàctica del Bisbe Gorju, que tenia clar que s’arribaria a les conversions massives si s’atirava dels “chefs”, a poc a poc i, després, de cop en sec, les conversions arribaren i entre el 1928 i el 1930  les cifres canten. Vegem la taula d’algunes Missions:

Catecúmens:

Any            Buhonga    Bukeye       Busiga        Kanyinya    Mugera

1925                1.306               ---                    4.631               3.724                  6.924

1929                15.799             9.220               15.546             1.261                  13.890

1932                9.130               5.741               6.353               4.750                  10.103

         A tots aquests llocs, la conversió del muganwa o del “chef” mututsi o muhutu precedí a l’assistència “massiva” als Catecumenats.

         Diverses motivacions expliquen la “conversió” dels “chefs”. Mn. Gorju dóna com a primera la imitació, el desig d’esser com els altres, la reflexió i “els sacrifici heròic” de  tants notables batutsi, no tants bahutu féu pensar els altres: “si aquests sí, per què no, jo”

         Hi ha que tenir en compte que dins el contexte “interlacustre”, la ideología de la “monarquia sagrada” causava no haver-hi distinció entre la política i la religió. El rei era “chef” polític i “chef” religiós…

         Si bé, a Burundi, el rei no arribà a fer-se cristià mai, es féu amic dels missioners i els notables descobriren o pensaren que era “convenient” adoptar la nova religió perquè era la “religió dels poderosos” aleshores.

         Fet “cristià” el chef, les masses s’abordaren als Catecumenats.

         Quan els missioners donen una explicació de llur èxit, apel.len a la “gràcia”. La gràcia de Déu és per a ells la raó determinant de la ràpida “cristianització del Burundi”.

         Altres historiadors consideren “la pressió social” exercida sobre els conciutadans el que explica la “conversió”. Tant a Burundi com a Rwanda, diuen que el canvi “religiós” és degut a un fet “purament polític”. Ho miren només des del raonament.

            El fet és que l’acció dels Colonitzadors i els Missioners posaren la societat burundesa en una “situació nova “ a la qual  no li quedava altre remei per a “sobreviure” que adoptar la religió dels poderosos, dels vencedors.

         Entre una “cosa i l’altra”, cal dir que el cristianisme responia a certes aspiracions fonamentals del Murundi i de sa Societat.

         La presència i feina dels Missioners donava: més seguretat econòmica,  més dignitat,  més salut,  més promoció social i una nova sacralitat més humanitària.