CRISTIANITZACIÓ: PROS I CONTRES

EVANGELITZACIÓ :  PROS   I  CONTRES

 Primer  cotxe   a   Burundi

AVANTATGES… INCONVENIENTS…

EN LA CRISTIANITZACIÓ

Seguretat econòmica

         Els missioners arribaren a Burundi al mateix temps que l’economia monetària, abans desconeguts els diners en les relacions d’intercanvi.

         Els missioners que tenien diners, gaudien d’un prestigi davant la població. Amb els diners els barundi poren comprar productes nous i necessaris per a la vida material: sal, vestits, materials de construcció… i objectes apreciats. Inclús podien comprar vaques, bicicletes, i els “chefs”, cotxes.

         Els anys 1930, els missioners es sorprengueren veient com els “chefs” especulaven amb el preu del cafè.

         No faltaren “chefs” que estorsionaren els “paisans” exigint-lis diners per a comprar-se un “cotxe” o vestits europeus.

         Tots aquests “bens” estaven, segons el pensar de la gent, en mans dels Blancs, i per tant els missioners, els Catequistes o els seus treballadors en disposaven…

Un antic “boy” de la Missió de Bukeye guardà un record inoblidable del pare Michellod que li donà una feina pagada. Del qual deia: “ndacamurya” (encara el me menjo) volent dir: “encara visc d’ell”.

         Els missioners sempre procuraren donar feina al màxim possible de persones, a la cuina, a la neteja, als jardins, a petites granges…

Quí trobava feina a ca els Pares es considerava un afortunat.

 MUGERA  (1920)

   

La dignitat

         El dia del Bateig es feia una gran festa amb moltes olles de cervesa. Tota la família es reunia  i, quan tot estava a punt, el mushingantahe batejat prenia la paraula i deia: “tots els bashenzi (pagans) que surtin”.  Els veïnats, familiars i altres quedaven exclosos de la “festa”.

 Si abans eren els cristians els “exclosos” de la cervesa quan començaven, en les cristianitzacions massives, els exclosos eren els encara pagans. Dins una societat homogènea en la qual l’honor és un valor esencial,  era dur esser considerat apartat.

El cristianisme s’estengué així  per tot els país. Ho deia amb aquestes paraules un mushingantahe: “és un fet…els “pares” són per tot”.

 La cristianització generà, als començamets,  “divisió”, exclusió d’uns o dels altres i coacció sempre…per a major Glòria de Déu.

En quant a les dones fou encara més significatiu. Considerades tradicionalment com a persones de “l’interior”,  no podien anar ni a fer la cort al rei…. Amb el cristianisme elles podien parlar, al Catecumenat, on eren preguntades i responien, podien esser catequistes, podien llegir a les celebracions. Reberen el “dret a la paraula” i una dignitat ni somniada abans.

El matrimoni “monógam” que el cristianisme exigia les hi donà també molta dignitat. No havien de compartir la “llar” amb altres, la dona començà a esser madona de la casa.

Endemés, el Cristianisme predicava l’igualdat de tots i la fratrernitat,  i això, dins una societat que admetia la desigualdat significava donar dignitat a tothom.

La salut

         Els anys 1920-1940 veren a Burundi moltes malalties desconegudes…la medicina “tradicional” es veia impotent davant aquests mals.

         Els missioners en  canvi, anaven preparats en “medicina”. Bastants eren endemés “infermers” i sabien i tenien medicaments “adaptats”. Amb els ajudants i mitjants posats a “plaça” pel sistema medical belga feren recular les “malalties”, i guanyaren molts adeptes a la “nova religió”. Hi ha una vertadera relació entre el nombre de “cures” i les “conversions” a la nova fe.

         La mateixa paraula gukira passà a significar: curar-se, estar salvat, esser ric…els testimonis d’aquests temps són eloqüents. Tenim aquí un exemple d’un tal Ntakiratsa: “el pare Dastroy vengué a casa. Mon pare estava malalt de lumbago i ma mare de reume, jo ja era “medallada”. Li oferírem un bon anyell..i digué a mon pare: No, torna prendre el teu anyell, tu has estimat a Déu. Jo també t’estim”. Li donà un “remei” contra el lumbago i es curà. Després d’això, les meves germanes començaren a assistir a la “Instrucció”.

         A davant la gent els missioners tenien un pas més bo i segur que els “baphumu”: “curanderos” tradicionals. La “salvació” que els fills del Cardenal Lavigerie ensenyaven tenia la força de curació del cos i de l’esperit i guanyava, a marxes forçades, adeptes.

        

         Els missioners eren testimonis impotents davant les violències colonials, però els veien per altra part que protegien tot el que podien els cristians.

        

            En certa manera indirectament o directament  la labor sanitària dels missioners contribuí a la ràpida cristianització.

            L’Església tenia un poder adquisitiu de remeis  i ajudes vingudes  d’Europa, en tots els terrenys. Poder  que ha seguint mantenint quan la Independència política  del País, i quan l’autojerarquia de l’Església: tots els Bisbes del Burundi són ara natius  i missioners europeus en queden pocs, però tots els Bisbes de Burundi tenen amics  a  Europa i l’Església catòlica segueix essent la Institució del Burundi que més ajudes reb de l’extranger.

La promoció social

         Esser cristià era ben vist, inclús quan encara estaven en minoria. Els cristians gaudien d’una consideració davant llurs compatriotes. Per la lectura i l’escriptura apreses al Catecumenat tenien un saber valoritzat.

         En el nivell semàntic es féu un canvi: del terme umusirimu (civilitzat), es passà a parlar en la “dicotomía”: umushenzi/umukristu (pagà-cristià). El terme umushenzi  es tornà un terme pejoratiu i injuriós. En sesultà una desvalorització del terme “pagà”.

         Es notava també amb l’us dels noms per a cridar les persones: no es deia ja només el nom kirundi, com kagabo, gahutu, kantimba…sinó que les persones eren designades amb nous noms: Ndereya Ndereyimana (Adreu Educat per Déu), Karori Karorero (Carles L’Exemplar)….

         Esser cristià contribuí a la valorització social.

         Què hi havia de fe o de conveniència?

Primeres   "BENETEREZIA"

Una nova sacralitat

         Els missioners saberen muntar i enrevoltar la nova fe de ritus, persones, llocs i temps sagrats, perquè els barundi no enyorassin els ritus pagans de Kiranga i els baphumu, molt arrelat en la gent del Burundi.

         A totes les persones que es dintingien els donaren nom i carácter sagrat: els preveres, abapatri, abavyeyi; als religiosos i religioses, abihebeye Imana; als Catequistes, abalimu…

         Llocs, tots els temples eren consagrats. A Mugera muntaren un “Santuari” a la Mare de Déu, semblant a Lourdes, i promogueren el carácter curatiu de les fonts d’aigua calenta que hi ha a prop de Mugera.

         Fomentaren els ritus de benediccions amb l’aigua, la benedicció de Rams, la Vetlla de Pasqua, amb la Llum i l’Aigua: l’immersió del Ciri Pasqual dins l’Aigua nova, el Foc nou… eren uns vertaders sustitutius dels  ritus que feien els “baphumu”.

         Els temps sagrat de la Quaresma, coincidía en la temporada de pluges en que no era necessari treballar els camps, i era molt adient per a la preparació de la collita espiriual: Baptisme dels nous cristians a Pasqua i la collita material de les mongetes, que florien esplendoroses el mes de maig.

         La recepció del Baptisme per un adult, amb les corresponents “promesses de Fe” era una nova “investidura”, un nou bushingantahe:

esser cristià. Cap rapat i vestit blanc el dia del Baptisme i olla de cervesa pels amics i parents a la Casa, cervesa a voler.

         Cal dir, en honor a la veritat, que els Pares Blancs, Missioners de Nostra  Senyora d’Àfrica, a Burundi en saberen.   No buidaren l’esperit dels barundi  ni imposaren una cosa nova. Més aviat feren un canvi “transformatiu” in meliorem.

Dues cançons ens mostraran el sentiment religiós que s’anava tenint:

Umusi umwe, tuzoja mw’ijuru                   un  dia anirem al cel

Tunezerwe, tubane na Mungu                   som feliços, viurem amb Déu

Nzoja iwe mw’ijuru                                     aniré al cel, ca ella

nzoja hafi ya mawe,                                     estiré a prop de la mare

ubu ni mbe ngorwe,                                     encara que ara sofresc

Mariya azompoza                                        Maria em consolarà

 BUJUMBURA

UNES   REFLEXIONS

         No és amb ànim de fer una “crítica” a l’obra dels Pares Blancs, ni tampoc amb ànim de lamentacions sobre el que podria haver estat i no fou, sinó simplement apuntar unes “reflexions” que, a partir de la lectura dels fets i realitzacions que a Burundi es dugueren a terme, ens mostrin un poc més o millor com són i com eren les coses.

         Els Pares Blancs, coratjosos i entregats missioners, eren “fills de la seva època i de la seva teologia: l’únic que els importava i cercaven era batejar i  implantar l’Església a Burundi  (extra Ecclesia nulla salus), i força que ho conseguiren: en seixanta anys pogueren proclamar que a Burundi l’Església abastava al seixanta per cent de la població i que floreixia un clergat i congregacions religioses indígenes que es podrien fer càrreg d’aquesta Església.

         Els Colonitzadors, uns pocs anys alemanys i, després, llarg temps els belgues cercaven implantar la cultura “europea” perquè pensaven que era l’única bona i vàlida…però, què més cercaven concretament a Burundi….?

         Potser esperaven trobar a Rwanda-Urundi “mà d’obra” a baix preu per a les mines del Congo….quí sap ?

         El fet és que, entre uns i altres, imposaren als Barundi una “situació” en la qual el “camí planer” era fer-se cristians.

 Dues idees o consignes sonaren  seriosament: Una, representada pel “pare” Schultz, el que importa és ensenyar.

 L’altra, entre els colonitzadors: fora élites, fora problemes…

         El que es féu fou tot el contrari a aquestes idees: s’imposar una religió-cultura extrangera i es crearen “élites” al màxim. 

         Es podria afergir-hi també una altra: important és aprendre d’aquesta gent, perquè el Burundi era un poble pobre, però era un poble savi.  4.000 Proverbis, recollits pel pare Rodegem, avalen llur saviesa.

         Tenien una gran fe en Déu: Imana, providencial per a la vida i pel País, i una religió on hi havia un intermediari entre Imana i els homes:    Kiranga, amb els seus ritus i culte, enrevoltats d’alegria, compartiment i confiança.  

         Imana no era el mateix Déu Pare dels cristians, Déu de tots els homes, no només dels Barundi o dels Blancs…?

         Jesucrist no era un intermediari entre Déu i els homes, superior a Kiranga, només “intermediari” dels barundi, …?

         Per què Imana fou considerat com un “Ídol” i Kiranga com “un dimoni”…?

         Colonitzadors i missioners implantaren la “Plataforma”: un gran Edifici: Església, edificis Secundaris: Escoles i Hospitals, els diners i treballs remunerats, però no per a ensenyar i curar , sinó per a captar “adeptes” a l’única i vertadera Cultura”.

         Els barundi aprengueren a llegir i escriure però tornaren ganduls i lladronets, és a dir, com que havien d’anar a escola per a aprendre a llegir, deixaven de cultivar, i quan ja tenien estudis cercaven feines remunerades amb “salari”.

         Per altra part, la seva moral es fonamentava en el sentit de l’honor: la bona reputació davant els altres. Els missioners no tingueren en compte el seu “honor” i els inculcaren, com a fonament de la conducta moral el sentiment de “culpabilitat”, de pecat. Pobra gent…¡ endemés de pobres i salvatges, ara pecadors….Talment just el que féu Jesús de Natzaret, però al contrari.

         Davant el “Blanc” que no donava valor als seus valors i es mostrava superabundant amb els seus, calia una cosa: robar-li. Si els barundi deien: igisuma n’igifashwa (lladre és el que li troben),  no ho digueren mai però segurament tots pensaven: robar a un blanc no és esser lladre….(Quànts de treballadors, cuiners, secretaris, guardians…etc. robaren  a les Missions i perderen el seu lloc de feina….¡   No crec que cap però sentís que hagués fet res malfet…)

         Ensenyar-lis a millorar la “seva agricultura”, la “seva ramaderia”, la seva alimentació, els seus mètodes curatius…. No instal.lar “plataformes” que funcionaven baix la direcció d’un agrònom europeu, però que ells mai aprendrien a fer altra cosa que no fos exclamar: ·n’agatangaza…¡ 

El Burundi, país pobre, el convertiren en subdesenvolupat.