NYERERE PARE DE LA PÀTRIA
Julius Kambarage Nyerere va néixer a
Boutiana (Tanganika) el 13 d’abril de 1922. Féu estudis a Edimburg (Escòcia).
Al 1952 tornà al seu país i exercí de professor fins a l’entorn dels anys 1960
quan deixà la professió per a dedicar-se a la Política en la Unió Nacional Africana de Tanganika (TANU) per a
defensar així la doctrina de l’emancipació. Tenia idees afins amb Patric
Lubumba del Congo i influí també en Rwagasore, fundador de UPRONA a Burundi.
Les idees “mare” del seu pensament eren: el socialisme i l’autonomia del seu
país:
Nyerere passarà a la Història sinó hi ha
passat ja com el Pare del Socialisme “a
l’africana”. A diferència d’altres
líders i llavors Caps d’Estat del seu
temps, nascuts de la descolonització,
Nyerere no volia calcar el model de desenvolupament aprés de la civilització “occidental” ni
esser deutor del “comunisme”. Cercar
treure el seu poble del cercle viciós de la determinació extrangera i la
dependència malgrat la
Independència.
Portà el seu poble a la Independència en
1961 i fou proclamat primer President de la República de Tanganika
en 1962. Dos anys més tard es produí la
Unió amb el Sultanat de Zanzíbar i el país passà a
denominar-se Tanzània. En la Constitució que sorgí
de la Unió queda
establert que el soldà de Zanzíbar sempre ha d’esser
Vice-President. De 1964 fins al 1985 Julius Nyerere fou el President de
Tanzània, un país marcat pels colonitzadors
i format per les regions entre els grans Parcs, el Kilimanjaro
MOSHI, al fons el KILIMANJARO
i l’Oceà Índic,
afegint-hi després l’illa de Zanzíbar, antic gran Mercat d’Esclaus. Era de base una mescla de gents escampades i
grans extensions de terrenys àrids. Nyerere l’emprengué amb la feixuga i
dificil tasca del desenvolupament rural.
Per a ell era l’important. (Molt abans que Robert McNamara, President del Banc
Mundial, parlàs de la importància d’aquest
desenvolupament, Nyerere ja n’havia fet el seu programa primordial per a
Tanzània).
Ciutat de DODOMA
Per a la resta dels sectors econòmics:
comerç, indústria, transport i banca el camí fou la nacionalització de tot. Tot era de l’Estat, però no era comunisme.
Era socialisme a l’africana. Ningú perdia la llibertat ni estava baix control.
Nyerere tenia com a prioritat econòmica abastar l’autosuficiència. El seu pla
polític, social i econòmic quedà clarament exposat en la famosa Declaració d’Arusha de 1967, elaborada damunt principis humanitàris.
No rebutjà les ajudes dels països,
diríem rics, ni d’organitzacions “humanitàries” però mai permeté que aqueixes
condicionassin l’autonomia de Tanzània. Eren els temps de la “guerra freda”. Nyerere sabé mantenir un difícil equilibri
entre els dos blocs, la qual cosa féu que rebés ajudes tant de USA com de la URSS, Xina o dels països
escandinaus.
Potser Julius Nyerere pecàs d’això que
els francesos diuen fierté (orgull digne,
amor propi) però aconseguir la
Unitat del País i la
Pau, l’assistència
sanitària per a tothom i l’educació (el 80% de la població de Tanzània abastà
l’alfabetizació i l’accés directe als servicis sanitaris, però no abastà perquè
Tanzània seguís essent un dels països més pobres del Món. Ell mateix, fent
honor a la seva honestedat i sinceritat
reconeixia el fracàs del seu projecte socialista i col.lectivista. 10
anys després de la
Declaració d’Arusha digué: “Tanzània no és certament ni
socialista ni autosuficient”
Fort
de Zanzíbar
Fou
l’artífex de la unió de Tanganika i
Zanzíbar que donà lloc a Tanzània,
però endemés fou un polític de talla internacional. Defensà els interessos del
seu país i els dels altres estats africans. Inspirador del panafricanisme, guia dels Països No Alienats durant la Guerra Freda i lluitador contra
l’apartheid, recolzà els
moviments d’alliberació com el Congrés
Nacional de Nelson Mandela. Somnià amb un Estat Panafricà com a resposta als
reptes internacionals del continent, però tingué que resignar-se amb una Organització per a la Unitat Africana (OUA) de la qual fou fundador al 1963. Aquesta
Organització d’unionista només en tingué el nom. La majoria de països africans
seguiren pensant en la continuïtat dels Estats colonials i llurs fronteres. La
majoria de líders anticolonials acceptaren de bon grat el repartiment d’Àfrica
fet pels “europeus” des de la
Conferència de Berlín, allà pel 1885.
En
1966 firmà un tractat d’amistat amb Xina.
Tabora (Tanzània) 1905
L’any
1979 Tanzània fou invadida per les
forces militars ugandeses de Idi Amin Dadà. Nyerere manà contratacà, expulsà les milícies
extrangeres i arribà fins a la capital
d’Uganda, Kampala, derrocant a Idi Amin
i alliberà els ugandesos de la seva “tirania capritxosa”. Idi Amin no
sabia fer més que de boxejador. Vaig sofrir indirectament conseqüències
d’aquesta guerra l’any 1979 quan vaig visitar Rwanda, ja que em vaig trobar amb
una manca de benzina, degut a que el suministre d’aquesta a Rwanda estava
obstruït per la guerra Tanzano-Ugandesa.
En aquesta
guerra de Nyerere passà el contrari
del que sol passar en quasi totes les guerres: el guanyador, Tanzània,
s’empobrí; en canvi el perdedor, Uganda, en sortí beneficiada, ja que fou
alliberada d’un tirà, corrupte i extravagant: Idi Amin Dadà, d’ofici boxejador. Inclús en la guerra, Julius
Nyerere era diferent.
Per
altra part, la intervenció de guerra a Uganda fou recolzada i aplaudida per la Comunitat Internacional
que incomplí la promesa d’ajuda per a
sufragar les despeses de Tanzània en el conflicte.
ZANZÍBAR, casa de Livingstone
Després
de la guerra amb Uganda, la pobresa de Tanzània augmentà. Nyerere es sentí
fracassat. No es volgué sotmetre als dictats
dels Fons Monetari Internacional sobre l’aplicació d’ajudes al seu País, i
preferí dimitir. Fou el primer governant
postcolonial que renuncià voluntàriament al poder, al 1985. Tenia 63 anys d’edat. “No he pogut complir la missió
que m’havia fixat: acabar amb la pobresa, la fam, la malaltia; només la
ingnorància ha estat vençuda. Jo no puc continuar dirigint un país que està
obligat a captar el seu menjar” digué al presentar la seva dimissió.
Se’n
tornà a casa seva, Boutiana. Només duia un vell tractor i una bicicleta, petit bagatge per un home que ha governat amb
pau durant 23 anys un gran País.
El
poble de Tanzània ha reconegut el seu gest i la seva feina i el té com el Pare de la Patria.
Després
de la seva retirada de la política
activa, fou requerit per diverses
Organitzacions i Estats per a arbitrar conflictes de l’Àfrica Central i de
l’Est. Fins a la seva mort presidí les Conversacions de Pau a Arusha que tenien per objectiu posar
fi al conflicte de Burundi.
Desde
distins fòrums internacionals, alertà sempre als seus col.legues estadistes
sobre l’equivocada suposició de que el Nord pot oferir totes les solucions als
problemes africans i fins al final aixecà sempre la senyera de la unitat i
cooperació regional en front del afropessimisme que s’ha estès com una pesta,
tan en l’Occident com en la mateixa Àfrica. “Un cop que Nigèria s’organitzi,
tenc la impressió de que el rol que
té en Àfrica Occidental serà igual al que Sudàfrica ha exercit en Àfrica del
Sud. És a dir, una part dels fonaments, un motor per al desenvolupament” va dir Nyerere en el
darrer discurs pronunciat a la seu del Banc Mundial.
Afirmà
sempre que el desenvolupament social i polític dels països africans tenia que encorar-se
en les tradicions i acceptant al mateix temps els desafiaments de la
modernitat. Aquestes paraules expressen bé el seu pensar:
“el que ha de fer Àfrica no és
decidir si canvia o no, sinó canviar o experimentar el
canvi imposat per la influència de les forces que escapen al nostre control”
Al 1992 rebé
el Premi Simón Bolívar, en ocasió
del qual declarà el següent: “les
innovacions científiques i tecnològiques han convertit el món en UN món per al bé i per al mal. Els països
estan obligats a viure junts. I la qüestió
que es plantegen ells (i nosaltres) és la de saber si nosaltres i les
nostres nacions volem viure en una comunitat mundial
civilitzada o en una sèrie d’estats belicosos en els quals regna la llei de la
selva”
Una cosa
curiosa: quan visità la Cuba
de Fidel Castro, a la ciutat de Santiago el reberen amb aquesta cançó que volia
fer gràcia amb el seu nom i que ell
no va entendre:
“Nyerere, Nyerere
venimos a recibirte
sin saber quien ere s...”
En
l’any 2005, l’Església Catòlica inicià els tràmits per a la Beatificació i Canonització de Julius Nyerere. Ja a la seva mort, el
cardenal Polycarp Pengo assegurà, en l’homilia del solemne Funeral d’Estat,
que:
“fou fill de
l’Església i tindrà un lloc en el Paradís”
Les
seves despulles reposen en el seu poble natal, Boutiana, prop del Llac Victòria.
L’inici
del procés de Beatificació es celebrà el 21 de gener, aniversari del matrimoni
entre Julius Nyerere i Maria Nyerere. El procés del servent de Déu està baix la
direcció del Bisbe de Musoma i el postulador de la causa és el pare Wojciech
Koscielniak. El pare John Civille, de
l’Archidiòcesi de Cincinnati, Ohio, i el pare Laurenti Magesa són els dos
teòlegs censors que col.laboren en el Procés.
UN
IDEALISTA POLÍTIC
Voler escriure sobre en Julius Nyerere és un atreviment.
És una
figura tan gran, tan enorme, tan extraordinària que el primer
que gosaria dir és que si prest es proclamava
la seva “beatificació”, els
tràmits de la
qual començaren el 2005, seria una bona notícia, tal volta del
millor que podria fer l’Església en aquest ja començat segle XXI.
JULIUS NYERERE
EL “MWALIMU”
Començaré dient que és la persona que
més m’hagués agradat poder
veure d’aprop i donar-li
un abraç. Hagués estat per a mi un gran honor inmerescut i “orgullosament” gratuït. I citaré
unes paraules que ell digué segurament en swahili, la seua llengua, però que
han estat traduïdes a moltes llengües, i també ho poden esser en el nostre
mallorquí si és que ja qualcú altre no ho ha fet encara:
“Voldria encendre una candela
i posar-la al cim del Kilimanjaro
per a que il.luminés fins més
enllà de les nostres fronteres,
donant esperança
als que estan desesperats,
posant amor a on hi ha odi,
i dignitat on abans
només hi ha hagut
humiliació”
Quan vaig anar a Àfrica per primer cop, al 1974, vaig sentir
parlar d’ell per primera vegada i sempre bé. Era el President de Tanzània i
vaig saber que era l’únic president d’una país de l’Àfrica Negra, pot ser n’hi hagués
un altre: en Leopold Senar Senghor, poeta senagalès, que era President del
Senegal, que no eren militars. En Julius Nyerere era mestre. Simpàticament li
han dit sempre el Mwalimu (mestre,
catequista en swahili), i com a bon mestre ensenyava als africans de Tanzània i
d’altres com havien d’anar per la vida per a esser.
Vaig saber que dirigia Tanzània, la
inmensa Tanzània, en Pau segons un sistema que ell anomenava “socialisme a
l’africana” i que havia presentat el seu programa en la que es deia Declaració d’Arusha l’any 1967. Havia
enviat a totes les Missions cristianes un exemplar de la “Declaració d’Arusha”,
encapçalat per una cita del Llibre del Fets dels Apòstols (Ac.4,32-35).
L’experiència del seu socialisme la
vaig tenir en el viatge que férem per Tanzània quan, per a travessar els braços
del Llac Victòria, haguérem d’esperar a pujar el nostre cotxe dins el “baj”
després que haguessin pujat tots els vehicles de servei públic: camions,
autocars, i els vehicles dedicats al treball. Nosaltres, turistes, havíem
d’esperar els darrers si quedava lloc. A cops haguérem d’esperar dos torns. Era
un servici gratuït i no hi valien “propines”. Abans de tot els vehicles de
servei públic i els dedicats al treball. A la Tanzània de Nyerere no es
podia viatjar els diumenges, ja que no era dia de feina, les Missions
cristianes, ens ho contà un missioner espanyol, només podien tenir camionetes
havent de justificar que eren necessàries per a un treball.
Vérem d’aprop el que es deien ujamaa.
Les ujamaa eren comunitats voluntàries
i democràtiques d’agricultors per a cultivar col.lectivament la terra seguint
les bases del socialisme a “l’africana”, exposat per Nyerere en el seu discurs,
en abril de 1962 quan ja era President de Tanganika, que més endavant
inspiraria la famosa Declaració d’Arusha de 1967, quan era
President de la República
de Tanzània, denominació que tingué el país quan Tanganika i Zanzíbar s’uniren.
Aquí tenim un
fragment del discurs que féu sobre el socialisme africà:
“El socialisme – com la democràcia – és
una actitud mental. En una societat socialista és l’actitud mental socialista,
i no la rígida adhesió a una política uniforme, el que es necessita per a
atènyer que les gents cuidin unes del benestar d’altres.
El propòsit d’aquest treball és
examinar aquesta actitud. No està destinat a definir les institucions que poden
esser necessàries per a encarar-la en
una societat moderna.
En l’individu, com en la societat, és una actitud mental el
que distingeix el socialista del no socialista. No té res a veure amb la
possessió o la no possessió de riquesa. Persones indigents poden esser
capitalistes en potència, explotadors d’essers humans pròxims seus. De la
mateixa manera, pot esser socialista un milionari; pot donar valor a la seva
riquesa només perquè pot usar-se en el servici del pròxim. Però l’individu que
usa la riquesa amb propòsit de dominar els seus pròxims és un capitalista. ¡I
és tal l’home, que ho fa sempre que pot!
He dit que un milionari pot esser un bon socialista. Però un
socialista milionari és un fenomen rar. Realment, és una contradicció en els
termes. L’aparició de milionaris en una societat no és prova de l’opulència
d’aquesta; poden produir-se en països molt pobres, com Tanganika, el mateix que
en països rics, com els Estats Units d’Amèrica. Perquè no és l’eficàcia de la
producció, ni la quantitat de riquesa d’un país, el que forma milionaris; és la
distribució desigual del que es produeix. La diferència fonamental entre una
societat socialista i una societat capitalista no està en els mètodes de
produir riqueses, sinó en el mode en que aquesta es distribueix. Per tant, si
bé
un milionari podria esser un bon socialista, difícilment pot esser producte
d’una societat socialista.
Així com l’aparició de milionaris en
una societat no depèn de l’opulència d’aquesta, els sociòlegs deven trobar
interessant averiguar per què nostres societats d’Àfrica no produeixen,
realment milionaris, ja que indubtablement
tenim riquesa suficient per a produir-ne alguns. Crec que els sociòlegs
descobririen que és perquè l’organització de la societat africana tradicional –
llur distribució de la riquesa que produeix – és de tal naturalesa, que
difícilment hi ha espai per al parasitisme. Poden veure també, naturalment, que
a conseqüència d’això Àfrica no podria produir una classe ociosa de
terratinents i, per tant, no hi hauria ningú que produís les obres d’art o de
ciència de que poden vantar-se les societats capitalistes. Però les obres d’art
i els descobriments científics són producte de l’intel.lecte, que, com la
terra, és un dels dons de Déu a l’home. I jo no puc creure que Déu sia tant
malcurós que hagi fet que l’ús d’un dels seus dons depengui de l’abús de
l’altre.
Els defensors del capitalisme al.leguen que la riquesa del
milionari és la justa remuneració del seu talent o la seva activitat. Però
aqueix al.legat no té el recolzament dels fets. La riquesa del milionari no
depèn de llurs activitat o talents més que el poder d’un monarca feudal depèn
de llurs esforços, iniciativa o cervell. Ambdós són usuaris, explotadors, de
les capacitats d’altres individus. Malgrat hi hagi un milionari excepcionalment
intel.ligent i treballador, la diferència entre sa intel.ligència, iniciativa i
laboriositat i les d’altres individus de la societat possiblement no pot esser
proporcional a la diferència entre llurs “remuneracions”. Hi ha quelcom que va
malament en una societat en la qual un individu, per treballador i intel.ligent
que sigui, pugui adquirir una “remuneració” tant grossa com la de mil dels seus
pròxims junts.
ARUSHA
L’adquisivitat
amb el propòsit d’adquirir poder i prestigi és antisocialista. En una societat
adquisitiva la riquesa tendeix a
corrompre els que la tenen, tendeix a produir en ells el desig de viure més
confortablement que llurs pròxims, de vestir millor, d’avantatjar-los de totes
les maneres. Comencen a creure que s’han d’enfilar quan poden per damunt llurs
veïnats. El contrast visible entre llurs comoditats i les incomoditats
relatives de la resta de la societat es fa quasi essencial pel delit de sa
riquesa, i així s’inicia l’espiral de la competència entre individus, que
aleshores és antisocial.
A part dels efectes antisocials, l’acumulació de riquesa
personal, el desig mateix d’acumular-la s’ha d’interpretar com un vot de
desconfiança al sistema social. Perquè quan una societat està organitzada que
té cura de llurs individus, ningú d’aquella societat s’amoinarà pel que passarà demà si no acumula
riquesa avui. La societat mateixa tindrà cura d’ell, o de sa viuda, o dels seus
orfes. Això és exactament el que la societat africana tradicional feia amb
èxit. Tan l’individu “ric” com el “pobre” estaven completament segurs en la
societat africana. Una catàstrofe natural
duia la fam, però duia la fam per a tots, “pobres” o “rics”. Ningú peria
per manca de menjar o de dignitat humana perquè no tingués riquesa personal;
podia confiar en la riquesa que tenia la comunitat de la qual era membre. Això
era socialisme. Això és socialisme. No pot haver-hi socialisme adquisitiu, perquè
això seria una altra contradicció en els termes. El socialisme és essencialment
distributiu. Llur incumbència és procurar que els que sembren recollesquin una
part una part justa del que sembren.
La producció de riquesa, ja sia per
mètodes primitius o moderns, requereix tres coses. Primer de tot, terra. Déu
ens ha donat la terra, i és de la terra d’on treïm les matèries primes que
transformam per a satisfer nostres necessitats. En segon lloc, instruments. Hem
après per pura experiència que els instruments
ajuden. En conseqüència fem l’aixada, la destral, la fàbrica moderna o el
tractor, per a ajudar-nos a produir riquesa, els bens que necessitam. I en
tercer lloc, esforç o treball. No necessitam llegir a Carles Marx ni a Adam
Smith per a saber que ni la terra ni l’aixada produeixen realment riquesa.
I no necessitam graduar-nos en economia
per a saber que ni el treballador ni el terratinent produeixen terra. La terra
és un do de Déu a l’home, i està sempre aquí. Però sabem, sense haver-nos
graduat en economia, que la destral i l’arada foren produïts pel treballador. Alguns dels nostres amics més complicats han de rebre, manifestament, la preparació
intel.lectual més rigurosa simplement per a descobrir que les destrals de pedra
foren produïdes per l’antic cavaller dit “Home primitiu” per a tenir més fàcil
escorxar l’antilop que acabaven de caçar amb una maça, que també ell s’havia
fet.
En la societat africana tradicional
tots eren treballadors. No hi havia altra manera de guanyar la vida per a la
comunitat. Inclús els ancians, que semblaven divertir-se sense fer res i per
als quals semblaven treballar tots, en realitat
havien treballat intensament durant tota sa joventut. La riquesa que
semblaven tenir ara no era seva personalment; només era seva en quant ancians
del grup que l’havia produït. Eren els guardians. La riquesa per ella mateixa
no els donava poder ni prestigi. El respecte que els tenien els joves era seu
perquè eren més ancians que ells i havien servit la comunitat durant més temps;
i l’ancià “pobre” fruïa en nostra societat de tant respecte com l’ancià “ric”.
Quan dic que en la societat africana
tradicional tothom era un treballador, no us la paraula “treballador”
simplement com a oposada a “patró”, sinó també com a oposada a “gandul” o “ociós”.
Una de les manifestacions més socialistes
de nostra societat era el sentit de seguretat que donava a llurs
individus, i l’hospitalitat universal en la qual podien confiar. Però avui en
dia s’oblida massa freqüentment que la base d’aqueixa gran realització
socialista era aquesta: es donava per sabut que tot individu de la societat –
fora els nins i els malalts únicament – aportava sa justa part d’esforç a la
producció de la riquesa d’aquella. No tan sols eren desconeguts el capitalista,
o l’explotador hacendat, en la societat africana tradicional, sinó que tampoc
teníem aquestes formes de paràsits
moderns: el gandul, o ociós, que admet l’hospitalitat de la societat com un
“dret” seu, però no dóna res a canvi. Era impossible l’explotació capitalista.
La gandularia era una ignomínia incomprensible.
Aquells dels nostres que parlen del
mode de vida africà i es senten orgullosos, amb tota raó, de conservar la
tradició d’hospitalitat que és part important d’ella, tal volta ferien bé si
recordassin aquell proverbi swahili: Mgeni
siku mbili; siku ya tatu mpe jembe (tracta bé el teu hoste dos dies, al
tercer dóna-li una aixada). De fet, és probable que l’hoste demanàs l’aixada
abans que la hi donàs l’anfitrió, ja que sabia el que s’esperava d’ell i
estaria carregat de vergonya d’estar ociós tant de temps. Així, el treball era
part integrant, en realitat era la base mateixa i la justificació, d’aquest
èxit socialista del qual ens sentim orgullosos.
No hi ha socialisme sense feina. Una
societat que no dóna a llurs individus els mitjants per a treballar, o que,
havent-lis donat els mitjants, els impedeix compartir una part justa del
producte de la suor i fatigues, necessita esser corregida. Analògament, un
individu que pot treballar – i que es provist per la societat dels mitjants per
a treballar – però no ho fa, és igualment injust. No té dret a esperar res de
la societat perquè en res contribueix a ella”.
Viatjant per Tanzània, al 1975, vaig
poder comprovar, per les poques coses
que vaig veure, que aquest pensament d’en Nyerere no era només teoria sinó
pràctica. El mal estava en que Tanzània era molt pobra de recursos.
Dar es Salaam
Port de Dar es Salaam
Quan vaig tornar a Burundi, al 1997,
vaig tornar a sentir parlar molt d’en Nyerere. Ja no era President de Tanzània.
S’havia retirat voluntàriament al 1985. Però l’havien fer àrbitre en les Conversacions per a la Pau de Burundi, que es feren a
Arusha (Tanzània), i que començaren de debò a la tardor de 1988. En Nyerere era
el que millor coneixia el problema del Burundi, o al manco, el que parlava més
clar. Pel que m’he enterat després, ja al maig de 1996, a una conferència que
donà a Bruxel.les digué públicament que el problema de Burundi era una recerca del poder i que
s’equivocaven tots els que reduïen el problema a un odi entre tutsi i hutu.
Digué també que l’exèrcit de Burundi sabia bé que no podia guanyar als rebels i que el camí era negociar, però el Govern de Burundi era
dèbil i no podia negociar. Ell demanava ajuda moral i econòmica per fer un
Govern a Burundi fort i capaç de negociar.
Pel Burundi es deia que ja a les
primeres trobades havia dit als polítics burundesos: “O canviau d’actitud…o
aquí veniu a perdre el temps i tudar els diners que ens han donat per a poder
dur a terme aquestes trobades…”
A l’estiu de 1999, les Conversacions per a la Pau s’aturaren. Nyerere
s’havia posat malalt. Moria a una Clínica de Londres, el 14 d’octubre de
1999. El substituí com àrbitre un altre savi africà, Nestor
Mandela.
Escut i senyera de Tanzània
*****************
**************************************
APÈNDIX :
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada