AJUDAR... = CREAR RIQUESA...

AJUDAR  I  CREAR  RIQUESA

MERCAT

BANC

        

Dues anècdotes

Començaré per explicar dos fets que record i que, si bé no ho puc demostrar en números perquè no els tinc, em serviran per mostrar uns fenómens que en el Burundi  es donaven i que, vist o pensat des de Mallorca, no pareix possible que passin.

         Quan havia de tornar de Burundi, planejàrem amb un company aragonès, que havia passat com jo també cinc anys a aquest país, aturar-nos a passar una setmana de vacances per Grècia. Coneixíem un grec, o millor dit, dos germans grecs que tenien un negoci a Bujumbura i un altre a Atenes, capital de Grècia. A Bujumbura, era una botiga on es venien molts articles. A Atenes un Hotel. Els dos germans compartien els dos “negocis” i cada un  passava sis mesos a Burundi i sis a Grècia. Cadascú al seu torn, la qual cosa feia pensar que els dos negocis, la botiga a Bujumbura, i l’Hotel a Atenes, eren igualment importants.

         Els coneixíem a ambdós,  per allò de comprar de tan en tan a la botiga i per allò del canvi de dólars.  Així fou que, quan havíem de partir, n’Alfredo, que així nomia el company aragonès,  anà a veure el de Bujumbura per a demanar-li l’adreça d’Atenes. Ens donà una targeta de l’Hotel d’Atenes.

         Quan sortiren de l’Aeroport de la Capital grega mostràrem aquella targeta a un taxista i ens dugué a les portes d’un Gran Hotel de Luxe. Entràrem i demanàrem per l’amo. Trobàrem l’altre germà i quan ens veié, que veníem de Burundi, ens mirà en cara de llàstima i amb sinceritat ens digué: “Aquest Hotel no és per a vosaltres...és massa car. Vos cercaré  un hotel més d’acord amb les vostres condicions...¡”

         Vaig pensar: “Quant guanyen  a la botiga de Bujumbura  que sia tant important com aquest gran i luxós Hotel...”

         L’altra: El darrer any que vaig esser a Burundi, un tal Haffner, un austriàc que durant bastants anys havia dirigit la FECOBU (Federació de Cooperatives de Burundi),  ens  contà (teníem Cooperativa a Nyabiraba i a Gitongo i ens havíem fet bastant amics del Haffner), ens contà doncs, que el Govern d’Alemanya havia acordat una ajuda bastant grossa (un parell de milions de dólars)  al Burundi, per a promocionar l’agricultura i l’havia designat a ell com a director i administrador. Era una ajuda oficial: de Govern a Govern. Els d’Alemanya volien que fos profitosa per al poble i que els governants de  Burundi  no s’omplissin les butxaques personals. El Haffner tenia molt interés que es fes bé. Ens demanava si en Joan Servera podria encarregar-se de la construcció dels magatzems... I  ens digué que ja havia fet tres modalitats d’Estatuts del Projecte per a evitar que  els dólars  caiguessin dins “butxaques oficials...”

         Cap dels Estatuts que proposà foren acceptats pels Governants de Burundi...

Finalment el Govern Alemany retirà el Projecte i l’Ajuda.

...............

         Aquests dos fets em feren pensar molt sobre  la pobresa del Burundi i les ajudes que rebia. Era pobre i els germans grecs, i com ells molts altres grecs, àrabs i assiàtics, estaven a Burundi per a fer-se rics. No tinc números per a poder demostrar-ho. Tant sols diré que un persa o iranià, que tenia la botiga en exclusiva de teles de la roba amb la qual totes les dones de Burundi es vestien, diariament, parlam dels anys 1975-1979, diarimanet feia calaix de 500.000 pessetes de promig. Cada dia.

          Al  cap de l’any...ja me’n direu ?

         I si pensam en les ajudes oficials. Quants dòlars han arribat a Burundi, a través d’ajudes oficials, ONG, etc., que figuren dins balanços, i han anat a parar dins les butxaques dels “ministres” de torn?  No tinc tampoc  dades ni números, però m’atreveix a dir que potser no s’acosta ni al 10% el que  arriba realment al poble, que en definitiva és el que fa ric o pobre un país.

         Cal explicar una cosa: en quant a les ajudes oficials, Ajuda belga, Ajuda rusa, la ONU, etc. els tècnics que treballaven a Burundi solien tocar un sou que superava els 7.000 dolars cada mes. És ve que una part d’aquest sou el cobraven amb moneda del “país” i per tant això creava una certa riquesa ja que a Burundi les gastaven.

         I els membres de les ONG...? tots solien guanyar molt més que el que haguessin guanyat al seu país d’origen.

         Quants de milions de dólars, que era abans la moneda forta (ara crec que, al manco per Àfrica, el euro el supera)  quants de milions han entrat i sortit de Burundi sense que produissin cap tipus de riquesa pel País.

         Ajudar no vol dir crear riquesa... O sí:  ajudar hauria de ser crear riquesa.

EL MERCADET

         Crear riquesa vol dir que les persones o habitants d’un poble aprenen a treballar i a produir,  aprenen a treure de la “terra” seua més i millors fruits per al seu sosteniment, aprenen a produir coses que tenen valor i poden intercanviar amb altres recursos que ells no estan en condicions d’adquirir per mor de la situació o circunstàncies adverses, com pot esser, per exemple, la llunyania del mar, com és el cas de Burundi. Quan un país produeix el que necessita per a viure i produeix el que necessita per “intercanviar” el que té de sobra pel que li manca, aquest país es va fent ric,  no a costa dels abusos comercials ni tampoc  dels capritxos dels que “manen”,  sinó gràcies al seu esforç i  treball.

         Quan un país ha de dependre de les ajudes de fora per a “sobreviure” no és un país pobre,  és un país subdesenvolupat.

         Les ajudes, fetes com es fan, no creen riquesa. Creen dependència.

         Anem per parts: fins aquí he dit unes  coses pens importants.

-         En el Burundi pobre,  molta gent  s’enriqueix.

-         Les ajudes “oficials” arriben en un tant per cent molt minso  a la població.

-         Molts dólars o “euros” van a parar a les butxaques dels qui “manen” o als comptes bancaris oberts a Occident.

-         El cas més flagrant es donava al Zaire, un gran i ric país, en el qual la gent vivia pobrament. En canvi el seu Governant, Mobutu Sese Seko, comptava la fortuna personal entre les cinc primeres del Món.

CAMPS   SEMBRATS
*******
***

Ara parlaré de com nosaltres, els missioners mallorquins i altres, ajudàvem al Burundi. Primer de tot vull deixar ben clar que  cap dólar anava a les nostres butxaques. (quan vaig venir de Burundi, vaig arribar a casa amb quatre souvenirs per a familiars i amics i 6 dólars dins la cartera).

De cada milió de pessetes que “Mallorca Missionera” destinava a ajudar a Burundi, cada missioner quan anava cap allà solia dur unes 700.000 pessetes, convertides en dólars, dins les butxaques, dins sobres de correu, o amagats dins els calcetins. Les 300.000 pessetes restants es solien tranferir per un Banc de Mallorca, passant per Bèlgica, a un Banc de Bujumbura. (així es  solia fer, les xifres són  comparatives). Trèiem els dólars del Banc a Burundi en francs burundesos. Era la manera pràctica de justificar davant el control del País el que tinguèssim diners per a dur a terme les nostres obres.  Els dólars que havíem  transportat il.legalment les guardàvem i de tan en quan feiem el canvi en francs burundesos a qualque àrab, comerciant, a qualque grec, comerciant que treurien també il.legalment del Burundi els dólars. Es pot dir, en certa manera, que els dólars que dúiem a Burundi per a ajudar no suposaven cap entrada de divises per al País, fora dels que transferíem pel Banc.

Gràcies a aquest sistema però, es podia donar el cas que, sempre calculant en números comparatius, de 1000 dólars enviats per transferència bancària obtinguéssim 80.000 francs burundesos. (el dòlar estava més o manco entre 80 i 82 francs). En canvi de 1000 dólars transportats “dins els calcetins” en podíem treure uns 150.000 francs burundesos.

Ens donava poder per a construir més “escoles” posem per cas, però...enriquíem el Burundi?

Hi ha també una altra cosa a explicar:

Amb un milió de francs burundesos es podien construir, per exemple unes escoles, o uns “nous Catecumenats”. D’aquest milió de francs tant sols un 20 %, més o manco, s’emprava en pagar els jornals dels treballadors. La resta era per a adquirir el material: ciment, “tôles” d’uralita o metàliques, bigues de ferro, etc. Quasi tot aquest material el teníem que comprar al comerciants, que eren grecs, assiàtics, àrabs...que després treien de Burundi els beneficis,  en dólars canviats il.legalment  i que portaven dins el doble folre de la corretja dels calçons. (o sigui evasió il.legal de divises).

El Burundi tenia unes escoles més, i un centenar d’homes havien cobrat un jornal durant potser un any.

Això era realment la única riquesa que la nostra gran ajuda havia aportat al País.

Voldria parlar ara del “Café” i de les nostres Cooperatives.

El Cafè era pràcticament l’únic producte d’exportació que hi havia a Burundi. És ver que hi havia dues, pens que eren dues, plantacions de té, que també s’exportava però era  poca cosa. El Cafè no. Cafè, des del temps dels belgues, en tenien a totes les cases, la qual  cosa era obligatòria. Record que en una ocasió en la qual un company volgué dur a terme l’ampliació d’un camí o carretera, cosa totalment beneficiosa per a nosaltres i per a la “regió”, l’Administrador li prohibí que ho fes en els indrets on havia d’arrabassar  uns quants brots de cafè.

El cafè era doncs la única font d’ingressos pel País. El mateix Estat organitzava la compra del Cafè: establia els preus i els dies de compra. Tothom podia o tenia que dur a vendre el cafè coït a casa, però només podien comprar cafè els autoritzats per l’Estat. Nosaltres, a través de les Cooperatives que havíem organitzat, teníem permís per a comprar cafè. Així defensàvem la gent que volia dels abusos dels comerciants que els enganaven en el pes i en els pagaments.

La Federació de Cooperatives tenia crèdits als Bancs de la Capital per a poder comprar Cafè i distribuïa els francs a cada Cooperativa. Compràvem Cafè i la gent ben contenta. Amb camions que enviava la FECOBU translladàvem el Cafè a Bujumbura. D’allà el gran magatzem que l’Estat havia muntat, recollia tot el cafè i l’exportava, via Dar es Salaam, capital de Tanzània, on era embarcat cap a Europa.

Era realment un font d’ingressos reals pel Burundi la Campanya del Cafè...?   Burundi quedava tan enfora del port d’embarcamen que resultava difícil poder competir els preus amb les altres regions més properes. Hi havia anys que Burundi  sortia perdent amb el Cafè.

-

Recollint  Cafè

"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""

 Les Cooperatives començaren a Gitega i fou precisament un mallorquí, en Tomeu Suau, qui gestionà la primera:  la seva filosofia consistia en ajudar a entendre a la gent que anant units podrien sortir-ne ventatjosos. Pràcticament es demanava a les persones, de tota classe, que es fecin socis aportant una quantitat de 200, 500, 1.000 francs o més i així arreplegar un capital suficient per a poder fer un gran estoc de mercaderies: mongetes, sorgó, oli de palma, sabó, teles, etc. on els socis primer i els altres també podrien adquirir les coses necessàries a un millor preu i quantitat que als mercadets.

Quan la Cooperativa de Gitega funcionà, s’anaren creant Cooperatives a les Missions, primer com a sucursals de Gitega i quan ja funcionaven s’anaren fent paulatinament autòctones. Una dada curiosa: a cap Missió regida per Pares Blancs es creà ni una Cooperativa.

En realitat les Cooperatives començaven a funcionar perquè fèiem un préstec dels doblers de Mallorca Missionera per a crear el primer estoc. Quan duia un temps en marxa, i havien venut molt, la Cooperativa tornava els francs prestats. Liquidada la Campanya del Cafè, podíem fer balanç i ens trobàvem amb beneficis. Repartíem als socis uns milers de francs, en concepte de benefici. Teníem uns venedors i un gerent que havien après a comptar, però difícilment la Cooperativa hagués “rullat” bé sense el nostre control.

Ara bé, en realitat, amb les Cooperatives l’únic que fèiem era defensar els socis i les persones de la nostra contrada dels preus abusius dels petits mercadets i també ajudar a tenir a l’abast mercaderies que només podrien trobar a la Capital. Per a fornir l’estoc teníem que acudir als grans comerciants. A la capital, Bujumbura, o al Nord per les mongetes i el sorgo. A Kirundo, prop de la frontera amb Rwanda, hi havia els grans magatzems de mongetes, en mans dels àrabs que posaven els seus preus.

Crear Cooperatives era enriquir el País o crear més dependència?

Si ho miram bé, el Burundi es convertia en lloc d’intercanvi de capitals:   Els dólars, que portàvem com a ajudes, anaven a parar a les bosses dels “comerciants” que al seu torn els exportaven de mode il.legal als seus comptes bancaris d’Occident.

Vist així, a Burundi hi havia més escoles i més edificis i les dones vestien millor, però a Burundi no es creava riquesa.

Plantacions  de  TE

**&** 

Tenim dret a esperar que  els anys de “pau” que hi ha, sino fos pels bandolers, puguin continuar, i els hutu no caiguin dins la “divisió”,  i el vertader camí per anar endavant es pugui  trobar, a la fi.