LA POBRESA

LA  POBRESA  A  BURUNDI

        Contemplant aquesta foto on es veuen un grupet d’aquells orfes que la Parròquia de Nyabikere assistía,  m’agradaria  fer una reflexió sobre tot el que foren per a mi els darrers anys que vaig passar dins aquest petit País, un dels més pobres del món, si es calcula des de “la renta per capita”, que és com solen fer els càlcus els que pretenen “entendre”  la cosa.

         El Burundi tenia la seua pobresa,  no cal dir-ho, basta mirar les fotos i les coses que contam els que per allà hi hem passat, però tenia unes riqueses que gos dir que vaig albirar…. només albirar, els anys que hi vaig esser… i això és una cosa que no em puc perdonar: no haver après més el kirundi i llurs riqueses en costums i sentiments davant la vida i la mort…

         Tenia una riquesa de paraules i saviesa humana que Déu  n’hi do…Més de quatre mil proverbis recollí el Pare Rodegem en un llibre de 500 pàgines, que subtitulà Ságesse rundi,…   (Còm m’hagués agradat poder-los anar traduïnt i comparant amb les dites “populars” de la nostra “terra”…¡)   i  un Diccionari, que publicà el mateix Rodegem, en el qual necessita 588 pàgines per a recollir totes les paraules en kirundi, i només unes vint pàgines  per el “Repertoire français-rundi”,  i, a més,   12 pàgines dedicades exclúsivament a les paraules del kirundi referents als termes de parentesc.

         És ver que les paraules no omplen la panxa, però sí omplen més l’esperit que les “hamburgueses”…. L’esperit kirundi,   còm era…?   Ho captàrem mai els “europeus”…?    O només sabérem donar-lis dólars i materials, intentant imposar-lis les nostres “maneres”  de ser i entendre la vida  “a lo consumista”  .¡

         Heu pensat mai què pot suposar per a una gent que no ha “necessitat” inventar  la roda,  mostrar-li motos i cotxes i camions…. I avions.

  No parl de vaixells perquè a Burundi no hi ha la mar, si bé el Llac Tanganika quasi ho sembla.

         Tenien una capacitat per a riure i una paciència per a parlar i discutir que a nosaltres ens desesperava i…..¡tàntes vegades ¡  acabàvem  o ja començàvem per dir concís i directament: “què vols, què cerques…?

         Potser no volien res…. Només volien parlar…. I això té un “valor humà”  que nosaltres, els europeus de la cultura excel.lent i verdadera i “cristiana” hem perdut… No sabem parlar…. No sabem riure…. Sempre hem de fer coses….. A Mallorca, els homes no parlen pel carrer i en els bars… tant sols saben discutir de futbol o de dones, i riure si contes un “xiste verd”…. Les dones saben el que està de moda o els preus més econòmics que hi ha a tal o qual “supermercat”….

         Els barundi sabien parlar… donaven voltes i revoltes… no tenien feines…   eren ganduls o…. vivien?

         Si heu llegit tot el que he escrit sobre coses que vaig fer o em passaren pel Burundi, potser hagueu notat que dels anys 1974-1979 cont coses més “alegres” o xocants que el que cont dels anys 1997-2000.

         Jo no era el mateix, és ver,   ja no era tan jove i vaig tenir entrebancs que m’impediren estar-hi el temps que hagués desitjat, però pens que el Burundi tampoc era el mateix….    Més ric o més pobre…?

         Hi havia més carreteres i camins asfaltats i més fonts “arreglades” i més…. , però hi havia menys alegria.    És ver que al 1997 havien sortit d’una guerra cruel,  però al 1974 acabaven de sortir d’una “arruixada” també molt cruel….

         Potser sí, hi havia una diferència fonamental i aquesta sia la causa o l’explicació de les meues “noningunes” opinions: al 1974, molts tenien les mans brutes de sang… al 1997, tots tenien les mans brutes de sang.

         Els tutsi “assassins” em feien sentir odi o fàstic, els hutu “assassins” em feien llàstima.

         També és ver que la regió no era la mateixa.  Nyabiraba i Gitongo estan en ple Kirimiro, regió central i tradicional del Burundi,  Nyabikere no, i més  quan ens acostam  per devers  Rabiro.

         S’havia perdut la “saviesa” rundi o fou només una impresió meua molt personal…?   A Nyabikere vaig trobar un kirundi més rústic, no usaven tant els proverbis com a Gitongo i a Nyabiraba.

         Sempre he pensat que al Burundi li podien donar ubumwe, ibikorwa, amajambere (unitat, treball, progrés) lemes del seu Escut, els hutu intel.ligents  (els assassinats), i els tutsi bones persones  (també n’assassinaren, Mns Ruhuna n’és un exemple) però no hi “eren”…o n’hi havia cada vegada menys.

         Les dues vegades vaig conéixer persones molt vàlides: en Michel Kayoya, del qual llegí els seus dos llibres, era un esperit selecte, un vertader “savi”.  Contava que un dia, s’havien trobat dins el tren a Europa, un que presumia de “saber” li féu aquesta pregunta: “Africà no? Que sou de la ciutat o de l’”interior”…? I ell respongué: “Som d’allà on hi viuen persones… a l’”interior”, com vostè pensa, hi ha només les feres….

         Altres, les vaig tractar d’aprop, na Jeanne-de-la-Croix-, el Comisari de Gitega i el Subcomisari de Bukirazi, en Dativo, el seu fill, Venance que arribà a Ministre quan el President Ndayaye i fou ambaixador a París quan tornava a ser President en Buyoya, en Bergimasi que jugava molt bé a  futbol i era catequista. Crec que al 1994 acabà a la presó. En Felip Niyibizi de Gitongo.

         N’Emilienne, en Nestor,  i altres que no diré el seu nom, per Nyabikere...

      Ja tenien “teléfons-mòbils”, i tenien paraigües i bicicletes i rellotges…. Però la “saviesa” i  l’alegria s’havien perdut…. La saviesa, el “bushingantahe”, la “ubuntu”, les “imanza” tan serioses…

         No ho sé, hi vaig estar poc temps la segona vegada i teníem massa coses a fer, entre elles confessar molt, que no era un “parlar sense presses”.

         Hi vaig “estar” poc temps, i això és la veritat.

         Aquestes impresions que he expresat, surgides d’un pas pel Burundi, en que em vaig sentir decebut degut a la precipitada interrupció de la meua presència, dos cops, potser no tenguin gaire valor i tal volta no tenia que haver escrit aquesta, diríem, “petita reflexió”.

         Quan s’ha viscut una experiència en circunstàncies diferents a les esperades, el que puguis pensar o contar no té els “caires” adients que justifiquin el que dius i el com el dius.

         Però ho he fet,    i una certa validesa hi ha…. O no?

       

La cervesa

         Els barundi fan cervesa de sorgo, impeke, i de banana o plàtan. Per fer-nos una idea de la importància que per a ells té la cervesa basta dir que en el Diccionari d’en Rodegem, rundi-français, a la paraula bière, hi posa seixanta tres paraules que volen dir cervesa, essent les més freqüents  inzoga, urwargwa, isongo , quan és molt bona, i que no és estrany que et facin la pregunta :”Còm vos arreglau i Buraya.(Europa) si no teniu plataners i no podeu   fer cervesa,,,?”

         La cervesa és la “beguda nacional”, present en qualsevol festa, en qualsevol  commemoració, sia d’alegria o de dol, i es pot considerar que és més que això: beure cervesa és el ritus.

         Es comença una festa bevent d’una olla plena d’impeke en grups de cinc o sis, xupant amb una “canyeta”, després beuen l’urwargwa o isongo amb caceroles i tassons, fins que n’hi ha.    Una visita d’amistat comença oferint-te el visitant unes botelles de cervesa i  has de beure amb ell de totes les botelles, posant de cada botella un poc dins el teu tassó i el seu. Això es signe de cortesía i seguretat. Si una persona et dur cervesa, com obsequi, i no en beu amb tu, tira-la. Potser una “matzina”.

         Els barundi no han après de conservar la cervesa ni ho necessiten perquè quan tenen cervesa en beuen fins que n’hi ha. No té temps de perdre-se. Per això a les festes sempre n’hi ha que acaben   “col.locats” i   xerren en francès o inclús en anglès,. sense haver-ne estudiat mai…

         Aprendre a “beure cervesa”, amb ells,  és una manera d’entrar dins el Burundi.

         Quan dèim entrar dins el Burundi no vol dir viure com ells perquè això, entre altres coses, es irresistible. Es donaren casos de qualque missioner que volent esser “radical” provar de viure com ells. Als pocs mesos hagué de partir malalt. Es tracta més aviat del que diríem inculturarització…

         Posaré dos exemples. En Miquel P., mallorquí creà, en certa manera, ritus nous a les celebracions litúrgiques: El Diumenge de Rams amb els “Catecúmens” adults, que havien de rebre el Baptisme la Vetlla Pasqual, feia el ritus de començament d’entrada a l’Església  amb unes paraules d’acolliment i una bona beguda de cervesa.

         El Divendres Sant canvià el ritus d’adoració de la Creu amb el kugandara, que era el que fèien els barundi els dies de dol, en la mort d’una persona important: reunir-se i amics del difunt contaven fets de la seua vida. El Divendres Sant, devant la imatge del Sant Crist, quatre o cinc cristians, contaven “vida i miracles” de Jesús.

 **********

***** 

        

 I, per acabar, l’Himne, que “no aprengueren gaire” a cantar…. o  l’oblidaren….

                  

HIMNE NACIONAL DEL BURUNDI

Burundi bwacu:     és l’Himne nacional del Burundi des de 1962.

Burundi Bwacu, Burundi buhire      Burundi nostre, Burundi dolç

Shinga icumu mu mashinga   
Gaba intahe y'ubugabo ku bukingo  entra en el concert de nacions,
                                                      fet lliure amb  honor i  homonia 
                                                    ferit,  però  no  mort                      

Warapfunywe  ntiwapfuye
Warahabishijwe ntiwahababuka       el temps ha arribat, aixeca’t

Uhagurukana,(3) ubugabo urikukira         aixeca’t (3)  treu l’homonia

Komerwamashi n’amakungu           reb el compliment dels pobles

Habwa impundu nabawe                afegeix l’honor dels teus infants

Isamirane mu mashinga (2)             que en el Món soni el teu nom(2)

Burundi bwacu, ragi ry’abasokuru  Burundi nostre, herència dels  avis,

Ramutswa intahe n’ibihugu             ser digne de governar-te

Ufatanije ishyaka n’ubu hizo           uneix el coratge a l’honor

Vuza impundu wiganzuye               canta la glòria de ta llibertat.

         uwakuganza uwakuganza

Burundi ..nkoramutima kuri twese  Burundi, objecte del nostre amor.

Tugutuye amaboko, umutima                   

                            n’ubuzima         a tal honor  unim  braços, cor,  vida                   

Imana yahuduhaye ikudutungire     Déu, que ens ho ha donat, ens ajudi

Horana umwami n’abagabo n’itekane      Units el rei i els homes nobles

Sagwa n’urweze, sagwa n’amahoro          dins la pau i l’alegria.