CASOLANES...¡¡¡

ELS  MEUS  FRACASSOS

         Durant el temps que vaig passar pel Burundi, Nyabikere, Maramvya, Shombo, Rusi, Gatonde, Rabiro, Mutara, Gisimbawgwa i altres petites capelletes, que no record el nom, a les quals  hi anàvem a peu o en cotxe vaig tenir una sèrie de coses que em sortiren el que es diu “malament” o que la vaig equivocar.  Unes sense importància i altres sí que la tenien, malgrat a totes o per a totes hi havia solució: acceptar-ho o arreglar-ho. Això d’arreglar-ho … ho tingueren que fer els altres.

         La primera vegada que havia estat pel Burundi havia passat moltes hores divertides jugant a “volei-ball”, a Muyange, el Centre de Llengua, i després a les Missions de Nyabiraba i Gitongo. A Gitongo inclús, vaig ensenyar a un estol de joves a jugar-hi i ho fèiem tant bé que arreglàrem uns partits amb els joves d’una Missió “Evangèlica-Protestant” que hi havia a prop. I, cosa curiosa, quan vingueren a Gitongo els “evangèlics” férem un partit i els hi donàrem pallissa: 3 a 0. I,  quan férem el partit de tornada, a la Missió Evangèlica, fou just a l’inrevés… la “panera” la rebérem nosaltres, també 3 a 0 a favor d’ells, endemés en resultats parcials de 15-2, 15-4, 15-3.   Els joves de Gitongo no pareixien ells.

         Bé, idò a Nyabikere també vaig voler anar a jugar a “volei-ball” amb els joves, que en sabien prou. Me deixaren entrar dins el camp però només veia passar la pilota i, si endevinava qualque cop acceptable, els braços em fèien un mal que Déu n’hi do…..Només hi vaig anar tres cops. Després em limitava a anar a veure-los jugar…..

”Cavellet quan eres jove….¡”

         Un altre fracàs  fou en les cartes… Cada vespre jugàvem la Canasta, a dos, a tres, a quatre…, o. a  vuit, els dissabtes que venien les de Gatonde. Sempre solia perdre, perquè sempre jugava contra na Fina que no perdia mai.

         Però el fracàs més gros amb les cartes fou un vespre que ens animàrem a fer un “truc”: en Tomeu, en Jaume, jo i en Mauro, l’italià, al qual pretenia haver-n’hi ensenyat i, per això, vaig fer colla amb ell. Vaig voler fer de valent i en Mauro només sabia riure. M’agafaren a totes les “falseres” i si tenia cartes bones, ells les tenien millors. Total, tres cantons perduts, però moltes rialles…. No tornàrem a jugar a “truc” altre  cop.

         Un fracàs gros fou d’un altre tipus. L’encarregat dels cotxes era en Jaume, que tenia nocions de mecànica i paciència suficient per a saber arreglar-los..

         Un dia volia partir prest cap a Gitega amb el cotxe petit. Quan el vaig anar a agafar i comprovar que el dipòsit estava quasi buit,  en lloc d’esperar que en Jaume acabàs la missa, vaig dir al criat si me volia ajudar a omplir-lo. Dins el magatzem hi havia dos bidons de combustible plens i omplírem el dipòsit de imazuti (gasoil). Quan ja el teníem més de mig ple, el criat em digué que li semblava que a n’aquell cotxe li posaven de l’altre  bidò….I em vaig donar compte que l’havíem “feta”: posar gasoil a un cotxe de motor de gasolina…. No vaig anar a Gitega aquell dia.

         En Jaume no tingué més remei que destapar el dipòsit per devall, cosa que jo no en tenia ni idea, i deixar que tot el gasoil sortís i, després, hi tirà dos litres de gasolina perquè el dipòsit es fes net

            Quan en Jaume partí de vacances  me comanar que m’encarregàs del Molí. Jo li havia vist fer-lo net diverses vegades i acompanyat a dur peces a arreglar al Pare Baré que tenia un petit talleret mecànic a Gitega.

            Les “molineres”, o sia, les al.lotes que treballaven al molí cada dia m’entregaven els francs que havien recaudat  i passàvem comptes a finals de mes.

            Un dia, em vingueren a dir que el “molí” no marxava bé. Ho vaig anar a veure i  pensar que era que estava brut. Vaig demanar ajuda a n’en Mauro, l’italià, perquè m’aidàs a desfer-lo i fer-lo net.   El desférem i trobàrem que no estava massa brut… però lo fotut fou que després no el sabérem  muntar.

            I el molí estigué aturat fins que en Jaume  tornà  de Mallorca.

            El molí no tenia res “malament”. Era tan sols una roda que havia de menester ajustar perquè la corretja no sortís.

Un dia, havia anat a passar el dia a Gatonde. El dematí vaig fer el “recés” corresponent. Després de predicar, confessar i celebrar l’Eucaristia, vaig anar a dinar amb les infermeres. N’Emilienne i na Francisca partiren prest perquè havien d’assistir a una reunió a Gitega…. Quedàrem que més tard aniríem cap a Nyabikere na Margalida i jo amb en Xisco, i passaríem allà la vetllada. Aniríem amb el meu cotxe, el petit, que havia estat d’en J. Moragues.

        

         Després de parlar una estona i jugar una altra bona estona amb en Xisco per dins el corral, vaig pensar que la carretera estava enfangada i podria necessitar  la doble atracció…. mai havia utilitzat la d’aquell cotxe,  vaig anar a provar de posar-la, sense encendre el motor del cotxe….

         La vaig  aficar… però després no la podia treure ni posar cap “marxa”… el cotxe havia quedat bloquejat…. Bé vaig fer proves i posar el motor en marxa, però cap “marxa” m’entrava…..L’havia “fotuda”.

Vaig desistir i ho vaig dir a na Margalida, i ella tampoc pogué de cap manera….Eren les cinc…

         Què feim…?   Esperar, quan a Nyabikere vegin que no hi anam vendran a veure que ha passat…… Ens anirem amb ells….

         I esperàrem…..

         Al cap de devers dues hores, passaven ja  les 7, arribà na Fina, tota enfadada amb el cotxe…. “Què ha passat….?    Per què no heu enviat qualcú a avisar-nos….?”  

         Qualcú….?  Ho tens molt bo de dir tu….

         Quan fórem a Nyabikere,  vaig explicar el que havia fet, els companys em digueren somrient:     “I no saps que la “reductora” només es pot posar quan el cotxe està en marxa…..¡”

         Dies després, en Jaume, amb paciència,  desfé el sistema de “canvi de marxes” i arreglà el cotxe.

         Quantes vegades vaig pensar….”a Burundi no basta saber un poc de kirundi, també és necessari esser un poc mecànic…¡”