EL COLTAN

HUTU   I  TUTSI ...  I    "EL  COLTAN"

_HUTU I TUTSI I EL COLTAN   (PDF)

MUNTS DE CADÀVERS

AQUESTS  ELS  CULPABLES......?

O

ÉS  AQUEST...?

NOTA ACLARATÒRIA

      Parlar de HUTU i TUTSI (escrivim “tutsi” en vermell per allò de la sang…) no és fácil… no¡ si hom vol esser fidel a la realitat i no conformar-se amb un ”esteorotip” massa dit i repetit: hutu i tutsi: dues races que per l’Àfrica negra es maten de tan en quan…més sovint tant que quan.

He gosat fer-ho en aquestes pàgines que segueixen, però vull fer abans uns aclariments:

- A Rwanda pareix clar: era un regne on hi havia un Rei (mwami) uns “senyors feudals”, els tutsi, i els servents, els hutu, en la proporció de 15 a 18 % per uns i 80 % pels altres.

    Quan la Independència es féu la “revolució” ( el 1789 rwandès): fora Rei i fora “senyors”…Els hutu es feren els amos i els tutsi hi estaven de sobra… Després, amb els anys, passaren moltes coses…que intentam contar en aquestes pàgines…

- A Burundi, potser perquè ho conegui més, la cosa no és tan simple. No es pot parlar simplement de tutsi i hutu. Hi havia un rei és clar i “els senyors” que no eren tots tutsi: Eren “senyors” els que tenien bo amb el rei: “yampaye inka…” (expressió kirundi que vol dir: “m’ha donat una vaca…”)

     Entre els que habitualment s’han dit tutsi cal distingir:

- els baganwa (de sang reial…Hi ha qui ha dit que originariament eren hutu)

- els banyaruguru (que vénen de “dalt”: categoría o lloc de residència?)

- els bahima (habitaven a la regió del Sud i foren els que agafaren el poder quan la Independència i assassinaren hutus un pic i un altre ) els Presidents de les Repúbliques militars eren tots bahima.

- els basapfu ( eren menys però s’aliaren amb el bahima sobretot en això d’exterminar hutu ) Arthemon Simbananiye era musaphu.

      En canvi entre els que habitualment s’han dit hutu, tinguts per “bantu” com la majoria dels pobladors de l’Àfrica Central, només es pot fer una distinció: hutu évolués (han estudiat) i hutu rutoke (analfabets)

TUTSI     

HUTU

                                                                                         







                                                                                                             

EXORDI

HUTU I TUTSI

      Escriure sobre els hutu i els tutsi, partint del que he vist, m’han contat i he llegit, sembla, a voltes, contar una “pel.lícula d’indios”, si no fos que aquí els morts són de veres, i a mesura que hom va pensant en el que llegeix i escriu es topa cada cop més amb un terrible i punyent “calfred”: per què tantes morts, “ per què” persones humanes poden abastar cotes tant altes de sofriment i brutalitat….

      Conec més el Burundi perquè hi he viscut vuit anys en diferents èpoques, (sempre, sort o dissort, post-guerra), no puc deixar però de tenir present també el país veïnat i “bessó” (fins a un cert punt) Rwanda.

Vivenda  tutsi

 *****************

RWANDA-BURUNDI

HUTU I TUTSI

               Per a començar, uns aclariments:

       - De manera simplista els europeus, colonitzadors i missioners, crearen un “estereotip”: a Rwanda i Burundi hi ha dues “races”: els bahutu majoritaris i els tutsi, minoritaris però superiors, que s’han odiat des de sempre, i petits grups de batwa (pigmeus) que no arriben ni al dos per cent.

          Així han pogut reduir la història de ambdós països a un “odi”, matances, “massacres”, genocidis…entre les dues races, per causa d’aquest odi “ancestral”, que, quan els han deixat totsols ha sortit a llum….

          - A Burundi i a Rwanda hi ha dues ètnies, (sona més bé que “races”) que vivien plegats, tenien una mateixa llengua i cultura, uns mateixos usos, costums i religió; es casaven i bevien cervesa junts.

- L’esqueix a mort però s’ha donat, per què…?

- A causa dels “europeus”. 

        L’origen de tot és aquest “eufemisme”: “quí es reparteix la “tarta” que els europeus han “enfornat”?

        - En la “teoria” periodística i també en l’estudiosa, i en la “pràctica” ha passat: el problema social i el problema “polític”, s’ha polaritzat i reduït a un problema ètnic.

Vaques, símbol de riquesa

Rwanda    

Burundi

      - Rwanda i Burundi, dos països “bessons”, únics a l’Àfrica, dos regnes…han seguit des de la Independència camins diferents per a arribar al mateix: molta sang derramada, quasi sempre innocent.

       - Els tutsi mai han assassinat cap hutu.

       - Han mort a mils, cents de mil o milions de hutu. Però els tutsi, sobretot els hima o bahima, que agafaren el poder a Burundi, són uns ·”reputes”.

     - El que vull dir és que quan els “tutsi”, militars o simples administradors o “secretaris” anaven a cercar els pobres hutu de casa seva, on vivien tranquils, per dur-los a matar…, abans els havien acusat d’un “crim”: era un “rebel”, era un bandoler, era un assassí.

      - Els hutu a Burundi, i, teòricament, a Rwanda, no materen tutsi fins els anys 1990, i ells sí, ingenus, sempre mataren els tutsi perquè era tutsi.

El camí de Rwanda

      A Rwanda, quan es preparava la Independència, és a dir, durant els anys en que Bélgica passà de Colonitzador a Custòdia tutelar, s’anaren formant Partits “polítics”.

Agafà força el PARMEHUTU, la ideología del qual era el hutupower: els hutu eren els únics amos de Rwanda. Els tutsi “invasors” vinguts d’Etiopia.

La ideología del PARMEHUTU queda molt clarament expressada en els que després s’han dit ELS DEU MANAMENTS HUTU:

     1.- Tots els hutu han de saber que la dona tutsi, onsevulla sia, treballa per la causa ètnica tutsi. Per tant serà tingut per traidor tot hutu que:

   - es casi amb una dona tutsi

   - tengui una dona tutsi per concubina

   - agafi per a secretària protegida una dona tutsi

    2.- Tots els hutu han de saber que les nostres filles són més dignes i amb més consciència com esposes i mares que les tutsi. No són excel.lents secretàries i més honestes….?

    3.- Les dones hutu han de tenir compte i assegurar-se que marits, germans i fills no es facin enrera en aquestes raons.

    4.- Tots els hutu han de saber que els tutsi són deshonests en els negocis. Llur únic objectiu és la superioritat ètnica. L’hem après amb l’experiència. Tot hutu és un traidor si:

  - fa una aliança comercial amb un tutsi

  - inverteix diners públics o privats en empreses tutsi

  - presta diners a tutsi

  - fa donacions (llicències, crèdits bancaris, préstecs per a la terra) a un tutsi

   5.- Les posicions estratègiques com la política, l’administració, l’economia, els militars, la Seguretat…han d’estar únicament limitades als hutu.

    6.- Una majoria hutu ha de prevaler en el sistema educatiu (alumnes, acadèmics, professors)

    7.- L’Exèrcit ha de ser exclusivament hutu. Cap soldat es pot casar amb una dona tutsi.

    8.- Els hutu no han de tenir pietat dels tutsi.

    9.- Els hutu han d’estar units i esser solidaris amb els germans hutu. A Rwanda i a altri. Cercar amics i aliats de la Causa hutu, començant pels “bantu”. Ferms i vigilants contra l’enemic comú: els tutsi.

    10.- La Revolució social de 1959, el Referéndum de 1961 i la ideología hutu s’han d’ensenyar als hutu, onsevulla. Qui ensenyi en contra és un traidor.

Els més radicalistes del Parmehutu deien: “Hem de tirar tots els tutsi dins  el riu Akanyaru i els seus cadàvers arribaran a Etiopia, casa seva”.

L’altre punt ideològic important d’aquest partit, antimonàrquic.

En certa manera, “mutatis mutandis”, feren a Rwanda el 1789 francès, o sigui

La Revolució.

      El curiós és que els colonitzadors toleraren aquest partit i l’Església missionera, especialmente el Bisbe suís, Perraudin, el recolzà.

      El PARMEHUTU guanyà les Eleccions i amb la Independència a Rwanda començà una República, en la qual els tutsi feien nosa. S’implantava el hutu-power

     Durant el mandat del primer president, Gregori Kayibanda (1962- 1973), alguns tutsi foren morts, i molts fugiren a Uganda.

El PARMEHUTU proclama la República

     Al 1973, per Cop d’Estat pacífic, agafà el poder Juvenal Habyarimana. Ideològicament es decantà del “hutu-power” i promogué el que deien “govern de la majoria” (rubanda nyamwinshi). Creà el Moviment Republicà Nacional pel Desenvolupament ( MRND ). En lloc de govern formà el Consell Nacional pel Desenvolupament.

     Els Hutu havien de governar perquè eren majoria. Els tutsi, calcularen que només arribaven al 9% de la població, tendrien a tots els llocs de treball i Estaments el 9% de places. Per exemple, si a una Escola hi  havia places per 100 alumnes, 9 serien pels tutsi, només nou.

(Si els tutsi abastaven només el 9 %, es devia a uns quant factors: quan al 1959

guanyà el PARMEHUTU, molts tutsi emigraren a Uganda. Ja en temps colonial es feia

escriure en la “carta” d’identitat, l’ètnia a la qual es pertanyia. Quan la Independència

molts tutsi “falsificaren” i reixiren a fer-se passar per hutu.

L’any 1963, hi hagué repressàlies anti-tutsi)

     A la pràctica es convertí en el poder dels hutu i especialment els del Nord-Est. Durant 20 anys hi hagué una relativa Pau i un cert Progrés, però també una discrimanació ètnica (els tutsi) i regional (els hutu del Sud). El “règim” de Habyarimana que, “ideològicament” proclamava: a Rwanda només hi ha “rwandesos” i tots, des del naixement, pertanyien al “Moviment Revolucionari Nacional pel Desenvolupament”, fou tingut, durant 20 anys, com exemplar per Cooperadors, Turistes, Missioners i ONG.

Mns. André Perraudin, Bisbe de KABGAY

Una qüestió a la qual no hi trob resposta:

Per què l’Església Missionera, principalment el Bisbe Perraudin, i en part els Colonitzadors, veren bé el PARMEHUTU de Kayibanda i en canvi no veren tant bé el UPRONA de Rwagasore ?

      Si tenim en compte que a Rwanda estava més clarificada la, diríem, “societat feudal” en la qual els tutsi eren els “senyors” i els hutu els servents, i a on, potser, les “ideologies” dels “moviments cristians obrers”, que per Europa corrien, havien “calat” més a travers dels grups cristians de formació que anaren sorgint a les “Missions”. Molts dels “militants” Parmehutu provenïen de la “Legio de Maria” i de l”Acció Catòlica”…..

      A Burundi, en canvi, qui tenia el poder “tradicionalment” era el mwami, i els batware que el rebien d’ell. L’any 1929, la majoria de “batware” (chefs) eren baganwa, prínceps, o sia de sang reial (a Rwanda no es donen els “baganwa”), 9 eren hutu i 19 tutsi. (des de 1937 no hi ha més “batware” hutu. El Bisbe Gorgu havia proclamat que els tutsi eren els destinats a “governar”)

      El UPRONA tenia per cap un muganwa, Rwagasore, casat amb una hutu, els millors companys i col.laboradors eren hutu. Rwagasore pretenia formar un Partit per a tots els burundesos. No hi cabia la “Revolució”. Però, no era la visió o projecció política segons els “esquemes” pensats pels Missioners…?

      Potser això expliqui la “paradoxa”.

PARMEHUTU, de “ideología revolucionària” i anti-tutsi, reb el recolzament de colonitzadors i missioners, a Rwanda.

UPRONA, de “ideología oberta” i tenint per “pilars”: Déu, Rei i País, no agrada als missioners i als colonitzadors que promogueren el Partit “rival”: DEMOCRÀCIA CRISTIANA….

El camí de Burundi

      A Burundi les coses anaren d’una altra manera…

     Quan es preparava la Independència baix la presència tutelar belga es creà el Partit UPRONA (Unitat pel Progrés Nacional), encapçalat pel Príncep Louis Rwagasore, i en el qual hi cabien tots. La seva ideología era monàrquica i “supra-racial”: Imana, Umwami, Uburundi (Déu. El Rei i el País) eren els tres pilars del discurs de Rwagasore. Els dos millors col.laboradors seus eren hutu, Pierre Ngendandumwe i Paul Mirerekano. Aquest Partit però, no comptà amb el beneplàcit ni dels ex- Colonitzadors ni de l’Església que impulsaren el PDC (Partit demócrata Cristià) encapçalat pels fills de Baranyanka.

Príncep Louis Rwagasore

     

      Tanmateix UPRONA guanyà bé les Eleccions.

Abans de la Independència però, Rwagasore fou assassinat, i a poc a poc el Tutsi de Bururi (els bahima) es feren amb el poder. Assassinaren el Primer Ministre hutu, Ngendandumwe, destronaren el Rei i el Príncep i, al 1966, proclamaren la Républica militar.

Entre els tutsi, sobretot els de Bururi, agafà cos la por al hutu-power (el que

havia passat a Rwanda hi donava peu)

     Al maig-juny de 1972, exterminaren tots els hutu “évolues”. Els acusaren de preparar una revolta amb el Príncep hereu. Hi ha que afegir que el manco un centenar de tutsi “banyaruguru” foren també assassinats a Gitega, el 6 de maig, pels soldats hima. 

    Aquest  fet mostra que:

  - No era un odi entre tutsi i hutu la causa dels esdeveniments del 72 (nya mvura)

  - Era l’afany de poder dels bahima que mataren tothom que  consideraven rival

  - L’esqueix d’odi obert entre hutu-tutsi sorgí per una valoració “errònia” dels fets.

     Durant 20 anys comandaren els bahima (tutsi de Bururi) amb la pràctica del “genocidi” hutu, sagnant primer i “intel.lectual” després.

       Els hutu trobaven les portes tancades a les Escoles i a l’Administració pública. Pràcticament els hutu que pogueren fer estudis secundaris ho abastaren gràcies als Seminaris.

     Tan entre el “paisanatge hutu” com entre l’élite tutsi, afegint-hi també l’Església: Missionera i indígena (al 1972 tots els Bisbes eren burundesos) foren anys de por, desconfiança mútua i parlar amb “eufemismes”.

  

Memorial  Rwagasore: Símbol del Burundi Independent

Hi hagué tres Repúbliques militars: 

Primera: 1966-1976. Fou President Michel MICOMBERO, que destronà el Rei i el Príncep. Assassinà tots els hutu évolues.

Segona: 1976-1987. El coronel BAGAZA pegà un Cop d’Estat incruent i llevà a Micombero. Perseguí a l’Església. Tancà més les portes de l’Ensenyament als hutu.

Tercera: 1987-1993: el major BUYOYA féu el mateix amb Bagaza. Pegà un putsch i es féu President. Cercà donar més obertura i preparà la creació de Partits i Eleccions democràtiques.

ANYS   1.990

Començaren a bufar “vents nous”…

      A partir del final dels anys 1.980, concretement des de 1.988, es donaren una “sèrie” d’esdeveniments conjunturals, ideològics i fàctics, que desembocaren en un “genocidi”, segurament el més atroç i flagrant que es coneix….per la quantitat de “morts”: tres milions dins una població de més o manco 12 milions (tenim en compte que el cruel genocidi de jueus perpart dels “nazis”, fou de 6 milions dins una població sis vegades més nombrosa que la de Rwanda i Burundi) i pel mode com es va dur a terme: fou un genocidi popular, és a dir, la gent del poble, el paisanatge, era qui matava els altres no seleccionant, sinó que pegaven a famílies senceres, dones i infants incluïts, amb “matxets” i garrots…. I a continuació les represàlies de part de les persones “armades”, soldats i “milicians”….

(L’esqueix hutu-tutsi que es donà en aquests dos 

països és un “arcaïsme” social i també, un enigme històric.)

     No ens trobam davant dues “comunitats” que poguessin negociar, diríem, un “federalisme”….sinó davant identitats en crisi, marcades per la “cursa” cap el poder, i a on poblacions senceres es troben “agafades”.

      L’us de la paraula “democràcia” a Rwanda i “unitat nacional” a  Burundi amagaren fins als anys 1980 un mateix “tabú”.  La idealització del “model” rwandés a l’estranger “jugà” un rol pervers:  

( amb les quotes limitant la participació tutsi al 9% als llocs de feina i places

a les Escoles havien mantenit una minoria hereditària).

     L’assimilació entre “massa popular” (rubanda nyamwinshi) i “paisanatge bantu” va corrompre el que deien “equilibri ètnic” i fonamentà un vertader “integrisme racial”….

Entre 1976 i 1983 la “pujada” socio-econòmica, degut al “boom” del cafè i les ajudes internacionals, havia deixat com en segon terme el problema ètnic.

    A Burundi, la política de “clan” amb Bagaza, i a Rwanda, la política “regional” de Habyarimana, passaren com a desapercebudes. Però, les comunitats de “refugiats” (dins els països veïnats i a Europa) s’organitzaren durant els anys 1980, i recordaren la seva existència (més de 200.000 burundesos i més de 500.000 rwandesos “oblidats” per llurs pàtries) .

    Els burundesos lligaren la seva causa amb la “persecució a l’Església” feta pel Bagaza i crearen el PALIPEHUTU, inspirat en la “ideología” de l’antic PARMEHUTU rwandés.

Al mateix temps els tutsi rwandesos, sobretot els d’UGANDA, es mobilitzaren i revitalitzaren ajudant a Museveni que fou després el seu protector.

    Tots invocaren, al “seu torn”, el dret de retorn…. A Burundi, escaramusses a Ntega i Marangara, pel Palipehutu. Al Nord de Rwanda els inkotanyi (els que volen brega) del FPR (Front Patriòtic Rwandés) també començaren a fer-se sentir.

A   RWANDA

Soldats francesos de la “Operació Turquesa”.

(L’”Operation Turquoise” són les forces militars franceses que a instàcies de la ONU

anaren a Rwanda després de l’assassinat de Habyarimana. La seva acció i presència ha

estat molt controvertida. Hi anaren en “missió humanitària”, però no portaven

medicaments sinó “armes sofisticades”. No impediren l’assassinat de cap tutsi. Hi ha un

“film” sobre aquesta “Operació”.)

      L’any 1988 es formà el FPR (Front Patriòtic Rwandés), inkotanyi, que invadiren el Nord-Est del País. Era un exèrcit format per tutsi rwandesos de la segona generació, o sigui, fills dels tutsi que els anys 1959-1960… fugiren a Uganda. Havien ajudat a Museveni en la lluita per a derrocar el “règim” tirànic d’Obote… i ara estaven protegits pel nou President d’Uganda.

     El “règim” del Habyarimana, el qual, al 1988, havia estat “reelegit” amb 99’96% de vots, abans lloat com a exemplar, començà a ser “criticat” a nivell nacional i internacional, acusat de “corrupció”, favoritisme regional,“tràfic de divises”, producció de “droga” als boscos de Rwanda.

   Per pressions de “fora”, en la Conferència de Dar es Salam, obligaren a Habyarimana a elaborar una Constitució pluripartista i a la creació d’un Govern de “concentració” format pel MRND i l’oposició.

    Pels Acords d’Arusha (1993) es féu el “alto el foc”(les mataces ja havien començat, sobre tot pel Nord del País) i s’admetia el retorn dels “refugiats”, la qual cosa suposava la incursió de membres del FPR dins Rwanda.

     El 6 d’abril de 1994, el President Juvenal Habyarimana fou víctima d’un atemptat. L’avió en el que viatjava, juntament amb Ciprià NTURYAMIRA, segon President hutu de Burundi, fou abatut i moriren ambdós.

    A partir d’aquí, les masses populars, atiades per milicians i membres del Govern rwandés, augmentaren les “matances” de tutsi i hutu de l’Oposició, arribant a la folia sanguinària.

Radio Kangura

      L’odi acumulat ja sobrava. La por a la invasió del FPR i la, convicció de que els tutsi residents a Rwanda estaven d’acord o amb aliança amb ells….atiaren encara més el foc.

     Masses populars, paisans, amb matxets i garrots es passaren totes les cases, on hi havia tutsi, a sang i foc, sense deixar-ne cap ni per llavor…

. Un autèntic i horrend genocidi popular.

(És pot dir, resumint, que el culpable fou el FPR. Amb les seves incursions i

amenaces d’invassió excitaren el poble hutu contra els tutsi i deixaren que aquests

fossin assassinats. Dins el seu pla mataven dos ocells d’un tret: el genocidi perpetrat

pels hutu justificava a nivell nacional i internacional la seva invasió.)

Morts els tutsi residents a Rwanda i els hutu de l’Oposició, 

els seus rivals havien quedat eliminats.

Fossa comuna després del genocidi

    Unes paraules escrites pel doctor Wolfgang BLAM, un metge alemany casat amb una tutsi, escrites quan ja era a Europa, potser ens donin una idea de com fou la “cosa”:

“aquesta nit fou la primera d’una sèrie llarga i horrible.

Despés de sopar, cap allà a les 21 hores, sentíem repentinament

renous sords a l’exterior. La casa de veïnat,

que era d’un sastre, un Tutsi, estava clarament esbucada.

No es sentia però cap veu, ni cap veïnat. El nostre vetlador

de nit alçà les espatlles, però acompanyà el nostre

amic a ca l’adjunt del “burgomestre” en l’altra direcció.

Per allà algunes persones estaven reunides però no

sabien on es trobava la familia del sastre. Just a mitjanit

passaren corrent per davant la nostra casa grups de gent

en diferents direccions; suposàrem que es tractava de fugitius

o agressors. El sendemà matí, els voltants estaven

quasi “deserts”…. devora la Parròquia, molt a prop,

hi havia catorze cadàvers abatuts a matxet……”...........

      On en mataren més fou a BUTARE, l’antiga Astrida, el més famós Centre Cultural de Rwanda-Urundi, perquè era allà on més tutsi hi havia, i es pot dir que els tutsi els esperaven “mans fentes”. Ni sospitaven una tal cosa, i pocs, molt pocs, foren a temps a fugir.

   Després del 6 d’abril el FPR començà l’ofensiva i al mes de juliol de 1994 ja controlaven Kigali, Butare, Gisenyi, els indrets més estratègics i així els tutsi “ugandesos” s’apoderaren de Rwanda i la governaren i, per descomptat, que mataren hutu i hutu….però això no és “genocidi”, es fer justícia: venjar els germans tutsi assassinats…. Rwanda tornà a ser dels tutsi i es convertí en un país “anglo-fon”.

     El President actual de la Republic of Ruanda és Paul KAGAME.

Moriren més hutu o més tutsi l’any 1994 a Rwanda….?

És quasi “ofensiu” fer aquesta pregunta davant un desastre tant gros…

Els morts es mereixen “més”, el silenci respectuós…

També pot resultar “ofensiu” demanar per “culpables”… o cercar  les causes o els causants….

- Era l”odi ancestral” que havia explotat….?

- Era el “règim” de Habyarimana que havia durat massa i s’havia deteriorat….?

- Era precisament l’enveja que provocava Rwanda als veïnats que no podien soportar vint anys de pau i “progrés” excluint els  tutsi…?

- Era o fou simplement que el pla de reconquista de Rwanda per part dels tutsi d’Uganda despertà totes les desestabilitzacions i odis haguts i possibles….?

(Record que el mes de setembre de 1994 vaig trobar a Lluc (Mallorca) un missioner que havia passat més de 20 anys a Rwanda i al  qual casualment la crisi l'agafà  quan ell era a Mallorca de “vacacions”. Féu aquest simple comentari:

“Aquests putes tutsi … 30 anys preparant aquesta guerra…

i l’han guanyada….¡”  )

A BURUNDI

     A Burundi, al 1990, era President en Pierre Buyoya, per putsch des de 1988, començant així la tercera República militar.

     Al 1988, el PALIPEHUTU (Partit per a l’Alliberació del poble hutu) havia mort tutsi a Ntega i Marangara, amb les corresponents represàlies de part dels soldats que, com feren sempre, no agafaren ningú del grup armat sinó que li pegaven contra els paisans per allò de que eren “còmplices”…

    Dins el pla d’obertura proclamat per Buyoya, segurament a instàncies internacionals, l’any 1991 es féu un referéndum sobre la Carta de la Unitat, i al 1992 s’aprovà la Nova CONSTITUCIÓ Pluralista.

      Al 1993 hi va haver Eleccions Democràtiques i al mes de juny fou elegit President Melchior Ndadaye, del recent Partit FRODEBU (Front Democràtic de Burundi). era el Primer President hutu, no militar i elegit democràticament.

       L’alegria per la victòria hutu durà poc.

      Melchior Ndadaye formà Govern en el qual incluí Ministres “tutsi del UPRONA”. Però, dit en bon mallorquí, era massa bon al.lot per a ser President de Burundi, i cometé dos errors greus: un, fiar-se de l’Exèrcit, i l’altre, permetre que l’ ex- president Bagaza tornàs a Burundi. Era un hima reputa i extremista.

    Malgrat aquest i altres intents de governar per a tots el burundesos, la nit del 20 al 21 d’octubre de 1993, hi va haver un putsch: un grup d’oficials i soldats “amotinats” voltaren el Palau Presidencial i assassinaren Ndadaye.

    La familia es salvà, però, aquella mateixa nit, el Ministre de l’Interior, el President i el Vicepresident de l’Assemblea Nacional també foren assassinats. El Chef de l’Estat Major “agafa les rendes” volent demostrar que havia estat cosa d’un “grup d’amotinats”, els principals dels quals pogueren fugir al Zaïre….

El President Hutu, el primer President Hutu

El primer President no militar

El primer President elgit democràticament…

Havia estat assassinat….¡

     Entre la població sonà un sol crit: “els tutsi ens han mort el nostre President” i els hutu burundesos, per primer cop “el paisanatge”, començaren a matar tutsi, a la Capital i a les regions on els tutsi eren pocs no en deixaren ni un de viu.

    Sobretot a les “colines” del Nord, de l’Est i del Centre del país, hi va haver una mescla d’horror i “organització” característiques. Un autèntic progrom d’ambient rural, amb tot el que aquest “terme”: progrom, implica de sistematització i complicitat dels “poders” locals….dins més d’una quarentena de “Communes”. A matar “tutsi” s’ha dit…ara és s’hora ¡

    A les regions, com Bururi, on els tutsi eren molts no ho pogueren fer…bé cuidaren els soldats de protegir-los…¡

    A Burundi, no es pot dir que hi hagués un “genocidi” com a Rwanda. Més aviat s’ha de parlar de una mena de “guerra civil”: hutu que amb matxets, imihoro, garrots i destrals mataven tot tutsi que trobaven… es tallaren els ponts, arrabassaren els arbres per a tancar les carreteres…les autoritats locals del FRODEBU repartien bidons de benzina a la jovenalla i així calar foc als locals plens de gent que moria “cremada”. Víctimes, els tutsi i el hutu del UPRONA tinguts per “traidors”…El més trist és que el hutu durant les primeres setmanes mataren quasi tots els tutsi a les regions del Nord i Centre de Burundi. Al Sud, a Bururi, on hi habiten la major part del tutsi, no en mataren… estaven ben guardats…¡

    Vull fer constància aquí d’un fet, que ens mostra que a Burundi no només hi havia horror, matances i “salvatges” que es maten uns als altres, sinó que hi havia humanitat: a la “commune” de Nyabihanga, al sud de Gitega, no es matà cap “tutsi” ni hutu. L’assassinat President Ndayaye era originari de Nyabihanga, la qual cosa podia fer que fos precisament allà on “la venjança hutu” fos més forta…

    Doncs no hi haguè cap mort perquè el Pare de Melchior Ndayaye, vertader mushingantahe, cridà en veu forta que arribà a tothom: “No afegigueu més morts a la del meu fill…”

   Després, vènien els soldats amb fusells i “granades” que mataven hutu perquè eren “assassins” o còmplices…dels assassins…

(A les “altures”, l’Assamblea elegí President, el segon de la llista del FRODEBU, Ciprià Ntaryamira, el qual ho fou fins al 6 d’abril de 1994, en que morí juntament amb el President de Rwanda, Juvenal Habyarimana.)

!! Fou un “accident” ¡¡

    Fou President després Silvestre Ntibatunganya, tercer de la llista del FRODEBU.

Durant tot el 1994 i el 1995 seguiren els disturbis i les morts i assassinats. Però seguint sempre el mateix esquema: hutu mataven tutsi que trobaven….després venien els soldats i “feien justícia”…mataven no els hutu assassins que havien fuit…. assassinaven hutu per “cómplices".

    Al juliol de 1996, l’abans President Buyoya , tornà al Putsch i agafà el “Poder” per a posar ordre. En resposta la Societat Internacional declarà el boicot a Burundi: deixaren de sortir i arribar avions a Bujumbura.

     I aquí em deman: per què declararen el “boicot” a Burundi per un Cop d’Estat (en certa manera justificat, ja que Burundi era un caos) i no hi hagué cap “boicot” a Rwanda on havien agafat el poder els “tutsi ugandesos” amb una guerra cruel i “genocidi hutu”….???

    Un assassinat fou l’Arquebisbe, Mns. Ruhuna, així… venia de visitar el Seminari de Burasira i la Parròquia de Gitongo…sortí un grup armat de darrera els arbres de la carretera i dels sis ocupants que hi havia dins el cotxe de l’Arquebisbe en moriren tres…així, així de cruel i simple…¡

   Després de l’assassinat de Ndayaye, es formaren, endemés del Palipehutu, altres grups armats lligats a noves formacions polítiques, dissidents del FRODEBU i altres. La seva “ideología” no era però com el primer grup armat.

En Buyoya posà “ordre” i por.

      Palipehutu i altres grups armats, durant els anys 1996, 1997, 1998, 1999, 2000…cada u pel seu vent cometien “atemptats” i fugien a les muntanyes. Això sí, sempre mataven tutsi, a les rodalies de la Capital, als creuers de camins i carreteres. El paisanatge no els tenia cap por.

      Qui els tenia por eren els soldats i sempre arribaven quan els “assaillants”, que deien, ja havien partit….el soldats només sabien matar Hutu “innocents” acusats de complicitat.

Aquí estava la “por”: el paisanatge, por als soldats;

els soldats, por als “assaillants”

    A partir del 1998 i fins al 2000, es tingueren unes CONVERSACIONS PER LA PAU a Burundi, a la ciutat de Tanzània, Arusha. Primer baix l’”arbitratge” del Mwalimu Julius Nyerere, ex President de la mateixa Tanzània, i, quan aquest morí de malaltia a Londres, es cercà l’arbitratge del famòs i savi Nestor Mandela.

      A poc a poc hi anaren acudint els diferents grups “polítics” de Burundi, manco els grups “armats” FDD i PALIPEHUTU.

    L’acord de Pau arribà allà pel 2002 i principalment consistí en que durant tres anys es repartirien el Govern del País UPRONA i FRODEBU amb la missió de preparar Eleccions Democràtiques pel 2005 i renovar l’Exèrcit….

    L’acord definitiu i pràctic no arribà fins quan era President el hutu Ndayizeye, qui negocià directament amb Pierre NKURUNZIZA, Cap del grup “armat” FDD.

     Al 2005 hi va haver Eleccions i Pierre Nkurunziza es presentà i guanyà per llarga majoria.

Des de l’agost del 2.005

Pierre NKURUNZIZA és President de Burundi

Una nova “Època” ha començat.  S’ha acabat això de matar hutu perquè és hutu matar tutsi perquè és tutsi… s’ha acabat o està en “parèntesi”…¡

Pierre  NKURUNZIZA fou  reelegit  President  al   2.010.
(les  "Eleccions"  foren  "discutides"...)

Al   2.015  vol   assolir  un  "tercer  mandat"    Hi  haurà  "sang"....????

 **************

*******

 LA  REGIÓ  DEL   KIVU

Monsenyor Cristoph Munzihirwa

Bisbe de BUKAVU (Congo)

     El 26 d’octubre de 1996, Mgr. Munzihirwa deia: “Kivu s’està convertint en el “femer” dels problemes creats per Rwanda i Burundi, en la sub-Regió dels Grans Llacs. Primer, ens enviaren, entre 1959 i 1962, refugiats tutsi i després una multitud de refugiats hutu que també hem acollit i als quals els seu governs neguen el “retorn” a la Pàtria. Per si això no bastàs, els governs de Kigali i Bujumbura envien ara un exèrcit a Zaïre no només per a exterminar els seus con-ciutadans hutu en els “camps”, sinó també per a massacrar-nos a nosaltres que els hem rebut. Nosaltres, de nombroses i diverses tribus, que hem cohabitat sempre en pau i harmonía en el Kivu,, ens trobam ara amenaçats per una guerra imposada pels extrangers que han armat a mercenaris de totes les classes per a assegurar-se l’hegemonia dins la nostra regió. I això es “bateja” com a “guerra tribal interna del Zaïre” del grup Banyamulenge. Demanam als governs de Kigali i Bujumbura que arreglin els seus problemes interns a casa seva i no els exportin al Zaïre”.

Mgr. Munzihirwa fou assassinat el 29 d’octubre de 1996.

                                 

       

BUKAVU  ,   Regió   del  KIVU

Port  Demdere  (Regió  del   KIVU

HUTU  I  TUTSI 

COM  VIVIEN 

QUÈ  QUEDA... 

****************

******

PRESIDENTS

DE  RWANDA I  BURUNDI

(des  de la  INDPENDÈNCIA)

RWANDA

Gregoire KAYIBANDA. (1962-1973) 

Fundador del  PARMEHUTU, Partit fonamentat en la ideología del “hutu-power”, que excluïa els tutsi considerant-los “invassors”.

Juvenal HABYARIMANA (1973- 1994). 

Per cop d’Estat incruent, rellevà a Kayibanda. Creà el MRND (Moviment Revolucionari

Nacional pel Desenvolupament) que es fonamentava en el poder de majoria. Es convertí en un Partit Únic al qual pertanyien tots els rwandesos des del naixement. Durant quasi 20 anys governà en pau i un cert progrés qualificat com “exemplar”. 
     El 6 abril 1994, morí quan l’avió en que viatjava fou abatut. Un atemptat.

Jean KAMBANDA.  
Després de l’assassinat de Habyarimana, fou elegit Primer Ministre. El feren el principal responsable del genocidi de tutsi a Rwanda, al 1.994.

Fred RWIGEMA  

         General de les forces de FPR que invadiren Rwanda. Morí en la guerra.

Agustí TWAGIRAMUNGU.

Era hutu. Quan els del FDR s’apoderaren de Kigali el nomenaren Primer Ministre.

Pastor BIZIMUNGU.

Al 1995 els nous amos de Rwanda, els Tutsi “ugandesos” el posaren per President. Durà

fins el 2000. L’amo era Paul KAGAME.

Pau KAGAME.

         Després de la guerra de 1994, en la qual els tutsi “ugandesos” invadiren i conquistaren Rwanda és l’Amo del país . President of Republic of Ruanda des del 2000.     L’ha convertit en un país “anglo-fon”.

 ******************

BURUNDI

Michel MICOMBERO (1966-1976).  

Destronà al mwami Mwambutsa i després al Príncep, i proclamà la I República militar. Durant el seu govern es dugué a terme, (maig 1972) l’extermini dels hutu évolués. Autor del Pla sembla que era un tal Arthemon Simbananiye.

Jean Baptiste BAGAZA (1976-1987)  

El 1 de novembre de 1976 visità a Micombero i li comunicà que ja no era President (un Putsch  incruent). Era del mateix “clan de Rutovu”. Durant el seu mandat no hi hagué morts hutu, però sí el “genocidi intel.lectual”. L’ensenyament superior i secondari estigué “barrat” als hutu. Perseguí l’Església i expulsà molts missioners i “europeus”.

Pierre BUYOYA (1987-1993) (1996-2000) (2001-2002)

Fou President en tres ocasions. Per Putsch rellevà a Bagaza; per Cop d’Estat agafà el poder quan el “caos” ocasionat per l’assassinat de Ndadaye; finalment fou President la meitat del “mandat compartit” de 3 anys segons els Acords d’Arusha. Li tocà en dues ocasions preparar Eleccions democràtiques que sempre va perdre.

Melchior Ndadaye (juny 1993-20 octubre 1993)

Fou el Primer President Hutu i el Primer no militar i elegit democràticament. La nit del 20-21 d’octubre 1993, fou assassinat per uns militars “amotinats”

Ciprien NTARYIAMIRA (novembre-1993-6 abril 1994)

      Succeí, com a segon de llista, a Melchior Ndadaye. El 6 d’abril de 1994 morí (assassinat) juntament amb el Presiden de Rwanda Habyarimana quan fou abatut l’avió en que viatjaven junts. “Oficialment” un accident…

Silvestre NTIBATUNGANA (1994-1996)

      Era el tercer del llista del FRODEBU. Fou un President de “paper” ja que durant els dos anys que tingué el nomenament mai fou capaç de controlar la situació del país. Tot ho tenia en contra.

Domitien NDAYIZEYE (2002-2004)

      Fou President l’any i mig que corresponia al FRODEBU durant el període de “govern compartit”. Ell negocià els acords de Pau amb el CDNN i FDD.

Pierre NKURUNZIZA

(2005-

    Antic Cap del FDD, és el segon President hutu elegit democràticament

és l’esperança pel Burundi?


***********
******
****  

Epíleg

     Al començament hem dit que podia semblar una “pel.lícula d’indios”, en la qual els morts eren de veres. 3 milions de morts dins una població, que no depassa els 14 milions d’habitants, i en uns anys, és  una xifra que dóna calfreds….

  - un odi entre races “ancestral” no és la causa….pot ser sigui un fil..

  - l’assassinat de dos o tres Presidents pot esser un altre fil….

  - un problema social no resolt o mal resolt també, un altre fil…

  - l’afany de “poder”: el hutu-power o el tutsi-power… un fil…

   - un exèrcit de 40.000 mil homes que fuig davant un exèrcit invasor de només 20.000… seria més que un fil…

  - un estol de soldats francesos (Operation Turquoise) que hi va en “missió humanitària” i no porta medicaments sinó “armes sofisticades”…..què hem de dir…?

  - i si l’abatiment de l’avió en que viatjava el President de Rwanda Habyarimana fos estat ordenat pel President de França….?

No ens trobam davant una “pel.lícula d’indios” sinó

davant “UN JOC DE TITELLES”

3.000.000 PERSONES HUMANES QUE HAN MORT

SENSE SABER BÉ PER QUÈ…

EN UN “JOC DE TITELLES” DEL QUAL NO SABRAN MAI

QUI MOVIA ELS “FILS”

No és trist això….¡

No posa la pell de gallina…¡

No causa un calfred que arriba més endins que el moll dels   ossos….¡

Quí mou el “fils” en aquest “Joc de titelles”….?

    Espantau-vos si teniu “capacitat d’espant”. El causant de tres milions de persones humanes, homes, dones, vells, infants…MORTES…

És.......és......

EL  COLTAN

 

    A dir ver, en tot el que ha passat a Rwanda, i segueix passant a la “Regió del Kivu” (Congo). on els tutsi “ugandesos” de Rwanda segueixen assassinant hutu, militars i no militars, dones i infants…. Em quadra….

El que ha passat a Burundi no hi veig manera d’enquadrar…ho

Una cosa no podem oblidar:

Tres milions de persones humanes mortes…

sense saber per què….

I   AM   SORRY....

********************************

++++++++++

****** 

 REGIÓ  DEL    KIVU

     En aquest mapa es pot veure la Regió del Kivu, el Llac que comparteixen Rwanda i el Congo. NORD KIVU, RWANDA I UGANDA. Un poc més el Sud BURUNDI.

    La Regió del Kivu, en blau fort al mapa de l’esquerra, (Congo), és on es produeix el 80 % de COLTAN. Des de la Capital de Rwanda, Kigali, s’envia a les “Multinacionals”.

     Els tutsi d’Uganda volen dominar tota la Regió del Kivu i per això invadiren Rwanda i ara encara persegueixen els hutu rwandesos “refugiats” dins la Regió del Kivu, capital Bukavu. Hi han mesclat els “banyamulenge”, grups habitants habituals de la Regió del Kivu, d’ascendència tutsi, que estaven en pau amb els altres habitants de la zona. La guerra és l’excusa per a controlar la “regió” i els transport de COLTAN cap a Kigali….

      Cal afegir que, endemés de tot, es tracta d’una acció de flagrant contraband. El “coltan”, que es treu a la República Democràtica del Congo, sota tirs de fusell els duen a Rwanda.

I els morts assassinats…què?

¡Què  bell  és  el  KIVU...¡

¡Quin  aspecte  més  lleig.....¡

REFLEXIÓ a posteriori

      Donant voltes i voltes per dins “el cap”, quan llegia, escrivia i em contaven totes aquestes coses que han passat i passen encara per Rwanda i Burundi, afegint-hi la Regió del Kivu, m’agosaré, no a trobar una explicació, cosa fortament difícil, m’agosaré a fer o plantejar unes Qüestions que clarifiquen si és possible un poc més aquest fenómen únic, sinó en el Món, en tota l’Àfrica….

     De primera, la Regió de Rwanda i Burundi que els colonitzadors belgues la dugueren baix una sola administració: RWANDA-URUNDI, des de Usumbura, actual Bujumbura, capital de Burundi, aquesta “regió” era ja un fenómen únic: dos regnes amb una estructura social feudal, com si fos una petita Europa medieval, mentre a la resta de l’Àfrica negra trobam persones diseminades amb tribus més o menys grans i poderoses amb relacions pacífiques i desiara conflictives amb les tribus veïnades.

    De segona, aquesta unitat afavorí la colonització i la subsegüent Independència ja que no fou necessari delimitar artifialment uns països…ja estaven delimitats….I afavorí més encara la cristianització. (quan la Independència els “batejats” a Rwanda i Burundi, abastaven quasi el 70 %, mentre que en les altres regions o en els nous països que sorgiren els anys 1960 els cristians catòlics gairebé arribaven al 15 o 20 %.

    I de tercera, en aquesta regió, entre els Grans Llacs, és on s’han donat el genocidi, guerra, assassinats….tot això es pot dir, més cruel, terrorífic i sagnat que es coneix….

    Rwanda i Burundi: Dos regnes units per un mwami (rei), una mateixa llengua, uns usos i costums i “creències religioses” iguals.  L’estructura social tenia el mateix esquema que s’ha donat i es dóna en totes   les societats conegudes: una classe privilegiada (en torn entre el 10 i el 20 % de la població) una classe treballadora, més o menys pobre (en torn al 70%) i uns marginats…(entre el 2 i 8 %)

     A Rwanda i Burundi es distingeixen tres ètnies: batutsi (17-18 %), bahutu (80 %) i batwa (pigmeus, 2 %).   Això no vol dir que es puguin identificar les tres “ètnies” amb les “tres classes socials”. Pot sí a Rwanda, però no a Burundi on la “classe privilegiada” estava formada pels batware que rebien llur poder i privilegis del rei. Els batware eren: baganwa (de sang reial), batutsi i bahutu.

    Una altra aclaració: dins una “Societat” es pot donar el problema social, quan una classe o totes no estan conformes i es senten en forces per a promoure la revolució social. (Un exemple clar el tenim al 1789 a França: La Revolució Francesa).

    I es pot donar problema polític, quan diversos (individus o grups) lluiten a força armada pel poder. (podrímem posar un exemple en la Guerra-Civil espanyola l’any 1936).

Aclarit tot això pens que a Rwanda en l’”albirar” de la Independència es donà un “problema social” i el PARMEHUTU féu la revolució. A Burundi, en canvi, es donà un “problema polític” (els évolues es disputaven el poder) ….  En ambdós casos tantmateix el problema social i el problema polític es polaritzaren, per part dels europeus i indígenes també, en problema ètnic: hutu i tutsi  que s’odien fins a la mort….

     Clar que les explicacions clarificadores no solucionen el problema ni retornen cap “mort”, passat, present o futur.

     Ben mirat, a Rwanda i Burundi en els fets s’ha donat tot: problema social, polític i ètnic, entremesclats. Davant els ulls d’un tutsi que mira per damunt l’esquena els “pobres hutu”, o veient els ulls dels hutu, que espiregen “odi”, mirant una monja tutsi…es fa difícil dir-lis que no tots els tutsi són males persones o que els hutu tenen dret a tirar endavant…, més difícil és encara explicar-lis que això és problema social o “lluita pel poder”… Què difícil es fa anunciar-lis el missatge “cristià”: Déu Pare ens fa a tots germans…¡

ANEXE I

EXTRACTES DEL RESUMEN D’UNA REUNIÓ

DE JULIUS NYERERE

(Bruxel.les, 4 de maig de 1996)

         “Nyerere començà per recordar l’objecte de la seva tornada a Europa: donar a conéixer a l’Unió  Europea i  a alguns governs d’Europa  la seva estrategia pel Burundi   i obtenir compromisos d’ajuda extrangera.

         Interrogat sobre el seu rol dins la situació burundesa, Nyerere digué que tots el recolzaven, l’Unió Europea, les Nacions Unides, el Centre Carter, etc. I digué que volia que tots anassin amb ell  en lloc que cadascú fes el seu “afer”…Estava d’acord en parlar i parlar, però les persones morien.  Calia fer qualque cosa. En el seu viatge als diversos països volia promoure l’interés per l’aportació d’un ajut econòmic al Burundi de manera que ell pugui oferir una ajut que sigui un encoratjament per als protagonistes.

         “El problema de Burundi és una recerca del poder, però és més fácil descriure-lo com un problema tutsi-hutu. L’assassinat del príncep Rwagasore fou un pas negatiu. Ell hauria fet de Burundi la nació dels Barundi i no una nació dividida entre hutu i tutsi. El UPRONA és ara quasi totalment tutsi. L’exèrcit burundés està dominat pels tutsi des de l’origen. La tentativa de putsch d’octubre 1993 ha assustat els Tutsi, perdó… més encara els Hutu. Les “massacres” de Tutsi pels Hutu han assustat els tutsi; han de manejar llur por.

                   …la gent afirma que a Burundi hi ha un govern en funcions, però no és aquest el cas. Cal un sistema judiciari reformat, un sistema educatiu obert. Cal manejar les queixes del poble. Cal també un vertader desenvolupament econòmic. Si hi hagués un govern real aquestes coses podrien esser fetes.

         És important tornar a la Convenció de govern. Després del putsch  d’octubre, el FRODEBU  ha estat forçat a fer concessions a UPRONA.  Això ha estat fet i la comunitat internacional ha fet “acta” de la tentativa de putsch. L’existència del règim actual ha legitimat el putsch.  El Primer Ministre i el Xef de l’Exèrcit  tenen el  poder. No hi ha realment govern. El President i el Primer Ministre no es parlen. El govern actual  és en realitat un govern il.legal. L’Exèrcit  veu ara que no poden guanyar militarment. Nyangoma de cada cop és més fort. No hi ha realment govern . “Aquest Govern no pot negociar amb Nyangoma. És massa dèbil”.




 ANEXE   II

La fiebre del coltán: El imperialismo continúa

Coltán, materia prima para nuevas tecnologías

© afrol News

afrol News - En las provincias del este de Congo Kinshasa se encuentra el 80 % de las reservas mundiales de coltan. Allí han puesto sus ojos las grandes multinacionales, en un fenómeno que la misma Madeleine Albright denominó como “la primera guerra mundial africana”.

El Imperialismo es un concepto pasado de moda para la mayor parte de los historiadores profesionales. Se lo puede o no reconocer vigente cuando se discute “política” actual, pero son muy pocas las veces que oímos hablar “de él” en las discusiones académicas. 

Coltán, materia prima 

para nuevas tecnologías

Claro que su aceptación o rechazo, su vigencia o su reemplazo, dependen del significado que se le otorgue, y dependen, en especial de la perspectiva política (reconocida o no) del que escribe, pero en general parece ser considerada una categoría “política” o anacrónica, sin demasiada importancia para los que estudiamos historia.

"Primera Guerra Mundial Africana"
Sin embargo desde nuestra perspectiva, la historia que aquí esbozamos no puede ser aprehendida en sus rasgos más importantes si no retomamos la conceptualización que hiciera Lenin a principios del Siglo XX, y que no muchos otros desarrollaran y especificaran para épocas diferentes y países del tercer mundo. Además queremos dejar en claro, en una polémica que se cierne sobre nuestras cabezas mediáticas, que el contenido que el propio Lenin dio al concepto (más bien deberíamos decir el entramado conceptual) es originaria y esencialmente distinto de los significados predominantes hoy sobre el Imperialismo, muy cercanos, quizás a las desventuras de nuestro sentido común, guiado por la simplicidad y la ideología reproductora del orden. De otra manera, recuperamos las coordenadas básicas de la conceptualización leninista para ponerla en el terreno de la lucha por la construcción (que es permanente) de nuestro sentido común, sobretodo en lo que hace a la dilucidación de lo que constituyen los rasgos más significativos del capitalismo hoy, “pues sin si estudio será imposible valorar y comprender la política actual”.

Haremos desde aquí un sintético viaje al Africa Central. Y ustedes dirán, ¿en busca del Imperialismo? No, no, no. Iremos buscando el coltan, o si se prefiere, el colombio-tántalo. Lenin, por supuesto, no sabía de la existencia de este mineral de tan grandes propiedades...mercantiles. El coltan es la conjunción de dos minerales considerados materias primas estratégicas para el desarrollo de las nuevas tecnologías.

De acuerdo a lo que parecen ser propiedades fisico-químicas “mágicas”, este mineral es fundamental para las industrias de aparatos electrónicos, centrales atómicas y espaciales, misiles balísticos, video juegos, aparatos de diagnóstico médico no invasivos, trenes sin ruedas (magnéticos), fibra óptica, etc.. Sin embargo el 60 % de su producción se destina a la elaboración de los condensadores y otras partes de los teléfonos celulares. El coltan permite que uno de los sueños occidentales se haga realidad, con él las baterías de los minicelulares de bolsillo mantienen por más tiempo su carga, ya que los microchips de nueva generación que con él se elaboran optimizan el consumo de corriente eléctrica. Después de ser usado en un principio para los filamentos de las “lamparitas”, luego fue reemplazado en esta función por el más barato y accesible tugsteno, y parecía condenado al olvido.

Sin embargo en las últimas décadas el valor volvió a preñar al coltan, volvió a darle vivacidad, a convertirlo en mercancía. Mucho más cuando se produjo el boom comercial de los teléfonos móviles que en número de 500.000 inundaron el mercado en el 2000. Desde unos años antes, sin embargo, el colombio-tantalio que era extraído en Brasil, Australia y Tailandia había empezado a escasear. La japonesa Sony, por ejemplo, tuvo que aplazar el lanzamiento de la segunda versión del juguete preferido de los niños occidentales, el Play Station, debido a este incordio. El gran aumento de la demanda ha hecho establecer un mercado ilegal paralelo en el Africa central. Nótese el resultado de esta nueva “fuerza del mercado”: 3 millones de muertos en cuatro años. Veamos.

Para muchos países africanos, a finales del siglo XX, la devaluación de los productos agrícolas, y la desertificación, provocaron una fuerte revalorización de sus recursos mineros, nueva fase del errante camino para relacionarse con el mercado internacional. En las provincias del este de la República Democrática del Congo (RDC, Zaire), consideradas por la UNESCO reservas ecológicas de gran importancia, se encuentra el 80 % de las reservas mundiales de coltan. Allí han puesto sus ojos, sobretodo en los últimos diez años, las grandes multinacionales: Nokia, Ericsonn, Siemens, Sony, Bayer, Intel, Hitachi, IBM y muchas otras. Se han formado en la zona toda una serie de empresas (muchas de ellas “fantasmas”) asociadas entre los grandes capitales transnacionales, los gobiernos locales y las fuerzas militares (estatales o “guerrilleras”) para la extracción del coltan y de otros minerales como el cobre, el oro y los diamantes industriales. Las grandes marcas comenzaron la disputa por el control de la región a través de sus aliados autóctonos, en un fenómeno que la misma Madeleine Albright llamó “la primera guerra mundial africana”.

En 1997 fue derrocado el presidente congoleño Mobutu Sese Seko, de estrecha relación con los capitales imperialistas de origen francés. Kagame (sic), actual presidente de Ruanda, quién estudió en centros militares de EE.UU. e Inglaterra, y Museveni, presidente de Uganda, país considerado por Washington, un ejemplo para las naciones africanas, lideraron la conquista de la capital de la RDC, Kinshasa, y pusieron a cargo de este país a un amigo, Laurent Kabila. En un nuevo reparto se dispusieron concesiones mineras para empresas varias entre las cuales figuran la Barrick Gold Corporation, de Canadá, la American Mineral Fields (en la que Bush padre tenía intereses) y la surafricana Anglo-American Corporation, todo ello en desmedro de las antiguas “concesionarias” francesas.

En los años transcurridos hasta hoy han disputado la guerra dos bandos no demasiado estrictos. Ruanda, Uganda y Burundi, apoyados por los EE.UU., solventados por créditos del FMI y el Banco Mundial, y ligados a varias milicias “rebeldes” con nombres exóticos (Movimiento de Liberación del Congo, Coalición Congoleña para la democracia), por un lado, y la RDC (liderada por uno de los hijos de Kabila, luego de que su padre fuese asesinado por ruandeses), Angola, Namibia, Zimbabue y Chad y las milicias (hutus y maji-maji) correspondientes, por otro. En 1999 se establecieron las líneas divisorias entre las fuerzas opuestas, en el Acuerdo de Lusaka, una suerte (siempre provisional) de reparto del territorio, a la usanza de la Conferencia de Berlín de 1885, donde las potencias europeas se distribuyeron el continente para facilitar el saqueo y explotación . Una de las posibilidades futuras es, entonces, la partición de la RDC.

Si todas estas naciones se disputan el control del territorio, desde otra perspectiva son las propias corporaciones las que están repartiéndose la zona. Se han creado distintas empresas mixtas con este fin, la más importante de las cuáles es la SOMIGL (Sociedad Minera de los Grandes Lagos) que está integrada por tres sociedades: la Africom (belga), la Promeco (ruandesa) y la Cogecom (surafricana). Todas las licencias para la compra-venta del coltan fueron suprimidas a fines del 2000. Las fuerzas militares ruandesas ligadas a la SOMIGL han logrado de esta manera evitar el “gasto” de intermediarios, controlan monopólicamente la comercialización del coltan. Sus camiones y helicópteros hacen el traslado interno. Poseen, por supuesto, sus propias compañías de transporte que son propiedad de parientes cercanos a los presidentes de Ruanda y Uganda. Utilizan los aeropuertos de Kigali y Entebe entre otros. En estas verdaderas zonas militares las compañías aéreas privadas (una de las cuales - Sabena - de origen belga, está asociada a American Airlines) ingresan armas y se llevan minerales.

 

La mayor parte del coltan extraído (luego de ser acumulado hasta subir los precios) tiene como destino los EE.UU., Alemania, Bélgica y Kazajstán. La filial de Bayer, Starck, es la productora del 50% del tantalio en polvo a nivel mundial. Con el tráfico y la elaboración están vinculadas decenas de empresas, con participación en grandes corporaciones monopólicas de diversos países. Naturalmente “una entidad financiera, creada en 1996 con sede en la capital de Ruanda - Kigali - , el Banco de Comercio, Desarrollo e Industria (sic, BCDI) y que ejerce de corresponsal del CITIBANK en la zona , mueve fuertes sumas de dinero procedente de las operaciones relacionadas con coltan, oro y diamantes” .

Es de nuestro interés destacar cómo, para este negocio, se relacionan estrechamente los grandes capitales monopólicos de las grandes potencias con los poderes y capitales locales, a través de las formas típicas del capital imperialista : las asociaciones monopolistas de comercio, industria y bancos (organizadas a través del mecanismo de la participación, que ya destacara el propio Lenin) y la vinculación entre empresas privadas, estados y familiares del gobierno . No se trata de malas personas y gobernantes corruptos, estamos ante los mecanismos arquetípicos del imperialismo. Véase un ejemplo: “ Eagle Wings Resources (EWR) es una joint-venture (empresa de

© afrol News

riego compartido) entre la americana Trinitech y la holandesa Chemi Pharmacie Holland. 

El representante local de EWR en la capital de Ruanda es Alfred Rwigema, el cuñado del presidente Paul Kagame. La ONU acusa al presidente ruandés de jugar un papel motor en la explotación de los recursos naturales de la RDC”.

Las grandes empresas financian, por supuesto, a las distintas fuerzas militares, que montadas en los preexistentes conflictos interétnicos, sostienen una guerra por el control de las minas, en la que en los últimos cuatro años han muerto entre 2,5 y 3 millones de personas. Ruanda y Uganda han diseminado unos 40.000 soldados, que cuentan con los mejores equipos, en los Parques Nacionales de la RDC, donde se hallan las reservas. Según el mismo Kofi Annan ha declarado: “la guerra del Congo se libra por el control de sus riquezas naturales”. En un informe del IPIS (investigación del Servicio de información para la Paz internacional independiente) se demuestra que las sociedades europeas y norteamericanas que comercian con el coltan contribuyen a la financiación de la guerra. Tienen un gran interés en que continúe la “inseguridad” para permanecer en el Congo a través de las tropas guerrilleras. En las minas aluvionales trabajan diariamente más de 20.000 mineros, bajo un sistema represivo organizado por las fuerzas militares y los poderes locales - de los dos bandos en disputa. Estas pagan a los trabajadores unos diez dólares por kilo de coltan (que en el mercado de Londres cotiza alrededor de 250-300 dólares) y exigen además a estos para “permitirles” trabajar que se pongan con una cucharada diaria del mágico mineral, especie de tributo en especie, con el que recaudan alrededor de un millón de dólares mensuales. La fuerza de trabajo aquí utilizada está compuesta fundamentalmente por ex campesinos y ganaderos (luego de que se devaluara la producción agrícola congoleña para la exportación - algodón y otros productos), que se alejan por largos períodos de sus comunidades y familias, refugiados, prisioneros de guerra (sobretodo hutus) a los que se les promete una reducción de la condena, además de miles de niños de la región, cuyos cuerpos pequeños pueden fácilmente adentrarse en las minas a ras de tierra. El reclutamiento de esta mano de obra opera en una doble dimensión, mercantil y coercitiva, en un doble mercado de trabajo. Las zonas mineras y las zonas de operación militar terminan por confundirse. Las migraciones frecuentes desde otras regiones hambreadas (entre 5 000 y 10 000 personas por año) son, muchas veces, definitivas, si observamos el número de muertos. Las poblaciones vecinas reclutadas a trabajar y trasladadas por la fuerza, sirven de cantera de mano de obra para esta empresa capitalista; hostigadas por grupos armados han abandonado sus residencias o se han convertido en mineros. Estos trabajadores rescatan coltan de sol a sol, y duermen y se alimentan en la selva montañosa de la zona. Se reproducen en las comunidades y en la selva por sus propios medios, alimentándose elefantes y gorilas autóctonos, mientras las guerrillas comercializan cueros y marfil. En otros términos: el capital, por lo tanto, no se encarga de la totalidad de la reproducción de esta fuerza de trabajo, que además de aportar en la producción de plusvalía (del coltan), aporta una especie de renta en trabajo metamorfoseada. Superexplotación: los mineros dan valor al coltán con su trabajo, pagan un tributo al estado local y además trabajan para conseguir los medios de supervivencia, alimento y refugio. Superbeneficio para el capital invertido que obtiene tasas de ganancia exorbitantes, realizadas con el sustento indispensable de la represión y el trabajo forzado. Como es tradicional en África, el racismo, la xenofobia y la ideología discriminatoria en general, son esenciales para el funcionamiento de este doble mercado de trabajo (asalariado y forzado - no libre). Aquí se monta específicamente en los conflictos interétnicos: son reclutados en especial los pigmeos y los hutus. El capital imperialista que desde siempre (sobretodo desde la colonización de África a fines del siglo XIX) contó con el poder local, sostenido “consuetudinariamente”, para la provisión y reproducción de mano de obra barata, encuentra a través de los mecanismos descriptos, una forma de su “actualización” (neocolonización dicen algunos). El trabajo forzado fue abolido por ley luego de la independencia, en la mayoría de los países africanos, pero como está sostenido en las particulares relaciones de poder consuetudinario de obediencia al jefe local, continua existiendo. Salongo lo llaman en el Congo actual. Los funcionarios de los estados locales asumieron históricamente, por supuesto, funciones de policía. Cuando los campesinos o los niños no acuden a las minas por el simple atractivo de los dólares, allí está la compulsión estatal-policial como forma alternativa de reclutamiento. Mercado y fuerza no son aquí contradictorios. La patronal de las grandes empresas, los gobiernos de la región y los organismos internacionales “explotando la contradicción de la superexplotación” pretenden jugar el rol de mediadores entre los semiesclavizados trabajadores y las bandas militares xenófobas. La ONU propone un embargo provisorio de la mercadería. Mientras tanto las ONGs y los ecologistas denuncian ¡la extinción de los monos! En lo que constituye un sentimiento humanista maravilloso, titulan: “Los teléfonos celulares agravan la situación de los gorilas del Congo”. Y quieren que las mismas empresas que acumulan su capital aquí a sangre y fuego ¡inviertan en proyectos de ayuda para el tercer mundo!. En Angola y en Sierra Leona el tráfico de diamantes financia y necesita de una guerra muy similar desde hace años. Hace unos meses, el 30/7 de este año se celebró una fantochada de acuerdo de Paz entre Kagame y Kabila. ¿Quién fue el intermediario? El vicepresidente de Sudáfrica, país capitalista de primer orden, de donde provienen muchos de los capitales que explotan las minas congoleñas. Se regularán quizás, es decir, se legalizarán, las relaciones de explotación. Pero la masacre continua. Guerra múltiple (económica, civil, interétnica, regional pero también solapadamente interimperialista o intraimperio como dirían algunos) y saqueo sistemático, nos hablan de un proceso de expoliación y proletarización (muchos no han conservado ni siquiera la vida), de acumulación primitiva de capital, continuamente renovada, que asume formas específicas en los países del tercer mundo: trabajo forzado, reclutamiento, endeudamiento, doble mercado de trabajo, propiedad de la tierra de hecho garantizada por las fuerzas armadas. Las multinacionales no han necesitado aquí muchos planes de modernización, se benefician de la fuerza de trabajo casi gratuita, un ejército industrial de reserva que vive en una pauperización absoluta en muchos casos. Esto, como es evidente, limita las posibilidades de desarrollo de un mercado interno y de una burguesía industrial local. Sólo quedan para ésta el control del comercio ilegal de armas y materias primas. La llamada transferencia de valor de la periferia hacia el centro significa que de la totalidad de la plusvalía producida en estos países, a costa de millones de muertos, las grandes multinacionales, acaparan la mayor parte, justificadamente de acuerdo a la concentración de sus capitales. “Las crecientes necesidades de la industria tecnológica del mundo han creado graves conflictos en los países menos desarrollados” nos dice el rotativo canadiense The Industry Standart, en un comentario que es aplicable a cualquier época por lo menos desde el siglo XIX. Los países capitalistas periféricos reciben en el reparto mundial funciones específicas en beneficio de los grandes capitales monopólicos . La tasa de ganancia media se regula a nivel del Mercado Mundial, y para cada época, depende en especial de las ramas industriales de punta, que funcionan como motor de la acumulación del resto. Hoy el coltán es fundamental para que muchas de estas industrias “de punta” rindan sus frutos. En este sentido la explotación de las minas africanas, que el mismo Pentágono considera estratégicas, son fundamentales para la reproducción del capital imperialista globalmente considerado. Esta forma monopólica del capital, que en una lectura atenta del libro de Lenin, constituye el rasgo más importante en la definición del Imperialismo, organiza en la República Democrática del Congo y en muchos otros países, militar, política y económicamente, la vida de las masas proletarias de ayer y de hoy. Aquí reside, a nuestro entender, la clave de la actualidad y la pertinencia del concepto. El imperialismo es fundamentalmente una forma específica de organización de la producción y reproducción del capital y del trabajo, y no tanto la hegemonía de una nación sobre otras. Necesita en este sentido del Estado (de los estados) más allá de si estos asumen o no rasgos nacionales. Sobre la tumba de los 2000 niños y campesinos africanos que mueren por día en el Congo, podemos, distraídos, seguir usando nuestros celebres móviles

EXPLOTACIÓN  RECURSOS  NATURALES
ver  en  "DADES"