EN XISQUET
Quan vaig anar a Nyabikere vaig
conéixer en Xisco, un ninet de dos anys que estava amb les infermeres de
Gatonde. La història que em contaren sobre en “Xisquet” donava calfreds…. Es podia dir que, tan petit,
havia “nascut” ja dues vegades, i afegiríem tres si fem referència al seu Baptisme que, també ho
fou un nou naixament… i a més,
en “sentit humà”.
Un dia, devia ser a començaments
d’octubre de 1996, una família, pare i
mare amb els seus infants, un acabat de néixer, que fugien, foren atrapats per
uns assassins i els mataren a tots. Quan la gent, que vivia per allà a prop,
sortí a ajudar-los o enterrar-los se n’adonaren que el minyó recent nat
respirava, malgrat el seu cosset estàs ple de sang. Agafaren el ninó i el
dugueren al Dispensari de Gatonde.
Les infermeres,
n’Emilienne i na Margalida, el curaren i li salvaren la vida, més encara
s’entendriren amb
ell,
i n’Emilienne totd’una prengué la decisió: “l’adoptaré, seré la seua mare” i na Margalida afegí: “seré la seua madrina”.
El dia que el batejaren en Mauro,
l’italià, s’hi afegí com a padrí.
Li
posaren el nom de Francesc, perquè
era dia 4 d’octubre el dia que el trobaren, festa de Sant Francesc d’Assís.
En Francisquet, Xisquet o Xisco, ja no era “orfe”. Tenia una familia.
N’Emilienne era una bona persona, de lo
millor que es podia trobar pel Burundi. Feia anys que treballava al Dispensari
de Gatonde. Era infermera en bons estudis i havia estat enviada a Gatonde a
dirigir el Dispensari, que era de l’Església, pel mateix Arquebisbe,
Mns.Ruhuna, que hi tenia un especial interés en aquest dispensari ja que estava
a la vora dels terrenys de la seua familia, els homes de la qual, tutsi, havien
estat quasi tots assessinats al 1993-94.
N’Emilienne era filla de pare hutu i mare tutsi, tenia
per tant la bondat del hutu innocent i la llestesa del tutsi bona persona.
Dones com ella era el que mancava al
Burundi per a anar endavant,,, n’hi havia però, com figues per Nadal…
Havia treballat
i conviscut amb les infermeres seglars mallorquines, que anaren uns anys a
Burundi, i ara ho feia amb les monges infermeres. Amb na Margalida eren com a
dues germanes.
De debó que en Fransisiko, així
l’anomenarien en kirundi, tenia una bona família. Dirien que havia estat un
orfe afortunat, i altres un orfenet massa “mimat”…..
Quan vaig anar a Nyabikere per a
quedar-m’hi en Xisco, així l’anomenava la mare i la madrina, s’apropava ja als
dos anys, caminava a les totes, sabia jugar i amollava paraules en kirundi, en
francès i també en mallorquí o sineuer:
“Deu meu, Ai, Déu meu…¡ “ solia dir, i també: “cagondena….”.
Quan anava a Gatonde m’agradava parlar
molt amb n’Emilienne, era una murundi que captava “l’europeu” en bon sentit
i es podia parlar de tu a tu, tant de
coses del Burundi, com de coses d’Europa…. I m’agradava jugar amb el Xisquet,
tirar la pilota, amollar-lo amb la “velo” de fusta que li havien fet. I
dibuixar-li camions. Eren per a ell una obsessió. Em deia: andika, andika…. Ikamio de la
PAM.
I quan venien a Nyabikere, els
dissabtes, aquelles hores, abans de resar i a continuació sopar, aquelles hores
que tothom era a la cambra, llegint o preparant coses… en Xisquet aprengué a
venir sempre a la meua, i li dibuixava camions, i cotxes
Li vaig dur de
Mallorca una “baldufa” i la fèiem ballar i rodar…
També, li vaig dur un cotxet que anava amb piles i
un “mando” i el fèiem córrer per dins el pati.
Foren hores agradables les que vaig
passar jugant amb el Xisquet…
Un dia va ser gros. Era un vespre que
na Margalida s’havia quedat tota sola a Gatonde, n’Emilienne i na Francisca
havien anat a un “curset” a Gitega, i na Margalida amb en Xisquet vingueren a
passar la vetllada i dormir a Nyabikere. Només hi érem en Mauro, l’italià. i jo.
Padrí i madrina
d’en Xisquet, l’al.lotell i jo, bona colla.
Després de sopar vaig dir: “Avui que
podem… hem de jugar com al nin li agradi…Jugarem al “dominó” Vaig treure una capseta en fitxes de dominó,
la vaig obrir i vaig dir al Xisquet:
“digués, padrino, padrino… zana idomino, zana i dominó…”
Vaig treure una altra capseta de
“fitxes” i també la vaig obrir….
I ja me teniu en Mauro que li donava
fitxes i ell les hi tornava sense mirar prim…. Fitxes per tota la taula, fitxes
per terra… fitxes per tota la sala del menjador. Una guerra de fitxes fou la vetllada, una
“guerra” de “”rialles”, una guerra
d’al.lots grans i petits.
Feines tingué la madrina per a cuidar
que cap fitxa quedàs per terra i res es rompés…..
Amb en Xisquet passava gust de
jugar-hi, fos a Nyabikere quan vènien, normalment els caps de setmana, i els
dies que teníem “eucaristía”familiar a la qual solien asistir les de
Gatonde. Fos a Gatonde mateix, les vegades que hi anava a
passar-hi els dies “de sucursal”, durant els quals, com he dit ens allotjaven a
la casa de les infermeres perquè la casa del “pare” estava invadida pels
soldats.
M’agradava molt parlar amb na Margalida
i amb n’Emilienne, les quals arribaren a dir-me que pareixia una “Enciclopèdia”
de tamtes coses que les hi contava.
- És que som així, quan me trot amb persones que m’escolten mai pararia de xerrar…
- És que som així, quan me trot amb persones que m’escolten mai pararia de xerrar…
I disfrutava de jugar amb el Xisco que de cada dia
creixia en estatura, i en gràcia i Déu li havia concedit el seu
favor….potser, el mimava massa….
El darrer any, o els darrers mesos, que vaig esser pel Burundi,
n’Emilienne anà a viure i fer feina a Gitega, hi tenia una caseta. L’interés
primer que tenia per anà a Gitega era
que volia que en Xisco començàs a assistir a una bona Escola. Els vaig enyorar
molt, malgrat anàs a veure’ls sempre que anava a Gitega.
De veres, en Fransisiko era un orfe
afortunat i tal volta fou massa mimat. No era, en realitat un “orfe”. Tenia una
familia.
**********
****
L’any
2005 vaig tornar
a veure en
Xisquet...
Feia sis
anys que jo
havia deixat el Burundi,
i ens vérem
en el Port
de Sóller. El
vaig menar amb
“barca” fins a
SA CALOBRA, i
també amb el
tram-via (el trenet de
fusta de Sóller).
Tot
el temps em
feia preguntes i
em presentava qüestions
sobre la mar,
els vaixells, les
barques, els vents,
les ones... Tot
això li era
nou... Ho havia
descobert a Mallorca.
Però,
vaig tenir la
impressió que l’al.lot hagué
d’haver-me de re-conèixer... No
em recordava... Sis
anys són molts
per a la
memòria d’un infant
que sols en
tenia tres quan
jugàvem per NYABIKERE...
Després, l’any
que el Barça
guanyà la Champions, m'envià
un e-mail que
deia: "Barça yarasinze... "
Ja
era un jovenell
intel.ligent ¡¡¡¡¡
Facebook cisco.hakizimana
.
I ara s'ha graduat, oi? La meva felicitació més emocionada per a ell, per a la mare i per al 'padrí', tu Joan. Dic com va dir Leonardo: el millor que li pot passar a un mestre és ser superat pel seu alumne!!!
ResponElimina