Imvunja
A
Burundi teníem un
enemic o, més ben dit,
uns “bitxets” que hi
havia i que provocaven
moltes “molèsties”: les imvunja.
Eren tant petits que no es
veien fins que havien fet
o causat el seu efecte. Tant petits com
la punta d’una agulla,
es ficaven als peus,
especialment als peus i,
en aquests, quasi
sempre davall els dits,
i no te n’adonaves
fins que hi duien
ja un parell
de dies. Senties picor i
et trobaves amb l’imvunja, un
puntet negre com la punta d’una
agulla que anava supurant
un “pus” groguenc que anava
creixent i podia formar
com una bolleta de
la grandària d’una
llentia si no
el treies aviat.
Treure-les era molt
simple: amb la
punta d’una agulla
tancadora anaves revoltant i
sortia la bolleta
groga amb el
puntet negre, sense
fer gens ni
mica de sang
si el que
la treia tenia
manya.
Ells, els
barundi, tenien manya
ferm. Sempre duien
l’agulla tancadora i
amb un no-res la
te llevaven. El mal
era quan et descobrís
la
imvunja o les
imvunja a mitja
nit i et trobaves tot-sol, perquè
a un mateix li era difícil treure-se’l de
davall el dit
del peu i llavors sí
que et feies
sang per a alliberar-te de la
maleïda imvunja.
potser:
aquesta imatge et doni una idea...
*****************
Eren com un
misteri: Sempre anaven
a parar als dits
dels peus, maldament duguessis
sabates tancades i
calcetins, fora d’alguna “despistada”
que s’aturava devers
el taló. A
Gitongo n’hi havia
més que a
Nyabiraba, i quan
vaig estar per
Nyabikere, vint anys
després, mai vaig
sentir parlar d’imvunja.
Era causa de
la zona o
del temps ?
Ara contaré
unes fetes curioses
sobre les imvunja.
Contaven
que als
primers missioners, un
Pare Blanc volgué
fer l’ heroicitat de
partir cap a
Europa amb una
imvunja al peu perquè els
metges trobessin el mode
o la vacuna per
a defensar-se d’aquests
“bitxets”. En aquell
temps havien de
fer el viatge
en cotxe i
vaixell i, per tant,
llarg. Durant el viatge
l’imvunja anà creixent i creixent...
(o sia la
bolleta de pus...)
i que arribà
a Europa era
tant grossa que
causà la mort
del missioner.
Hi havia
un capellà nadiu
que cada vespre
es banyava els peus
amb petroli per a matar
les imvunja. I
ni així podia
alliberar-se’n.
Un company
nostre, que es
dedicava a la
construcció, contava que
una vegada n’hi trobaren
vint i tres
entre els dits
dels dos peus.
El que
contaré ara és
ben cert, encara
que no ho
sembli.
Primera:
un mallorquí que vivia a
Madrid vingué a
passar dues setmanes
a Burundi, on
tenia un germà.
Passades les dues setmanes se’n
tornà a Madrid i
als pocs dies
sentí picor a
un peu. Veié que
hi tenia una
bòfega tota blanca
amb un puntet
al mig. Anà al
metge i aquest
es trobà apurat
perquè mai havia vist
una cosa com
aquella i digué
que hauria d’ingressar
a la clínica
perquè calia una
intervenció quirúrgica. Quan
ja el preparaven
per a anestesiar,
creuríeu que hi havia per allà, casualment,
na Tereseta, una
monja asturiana que
treballava a Ntita
(Burundi), i que
havia anat a
fer un curs
de “comare”. Es
topà amb la “feta” i
demanà al madrileny-mallorquí si havia
esta per qualque país
africà. Quan aquell
li contestà que acabava
d’arribar de Burundi,
ella demanà permís al
metge i una
agulla tancadora i
davant la boca
badada de metges
i infermeres, en dos minuts
li arrabassà la imvunja
sense una gota
de sang.
Segona: la
imvunja de Monsenyor
Grauls
Contava en
Jaume Amengual, el
capità, que un
dia el senyor
arquebisbe de Gitega
cridà el boy (criat
negre). Anaren dins
la cambra i
Mn. Grauls digué al boy:
“sent una picor
per aquí al
darrera... vols mirar si
veus res ?” Es
tombà de panxa
damunt el llit
i es baixà
els calçons, anques
a l’aire. El
boy li trobà un
imvunja devora el forat
del cul ¡
Tercera: Un
dia s’aferrà també
una a un
lloc “sagrat” del
meu cos. No
ho vaig contar
mai a ningú.
Vaig treure’l tot
sol.
Ho vaig
contar, sí, al
Jaume per carta.
La seva resposta
fou aquesta: “en
la lluita contra
les imvunja t’haurem
de donar una “condecoració” més
alta que al
bisbe Grauls ¡ ”
Mn. NTUYAHAGA, Mn. GRAULS,
Mn. MARTIN, Mn. MAKARAKIZA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada