Arusha
(TANZÀNIA)
CONVERSACIONS per a la PAU
a ARUSHA
Després
del Cop d’Estat de Buyoya i l’assassinat de l’Arquebisbe, Mns. Ruhuna, es creà
a Burundi una situació que podríem dir no de “guerra civil” sinó de
“guerra-guerrilla” perquè els que mataven o seguien matant no eren gent de la
vila o dels plataners, sinó soldats: els de l’Exèrcit i els que deien asaiants (la paraula sona a assassins,
i així volien que pensassin d’ells la gent) però al poble no l’enganyen. La gent
tenia por i cada cop sentia més odi, però no per mor d’els “asaiants” sinó per
mor dels soldats que els veies per tot.
Just dins la nostra Parròquia de Nyabikere hi
havia quatre o cinc “posts” de soldats. A Gatonde s’havien apoderat de la
“caseta” del Pare quan anava a “Sucursal”, aferrats a la Capella.
El Buyoya havia tornat establir el
Parlament i donat lloc dins el Govern a gent del FRODEBU, qualque Ministeri i
qualque Ambaixada, la qual cosa provocà una radicalització més esqueixant dins
els que jugaven a la
Política.
Grups "polítics"...
El
PARENA, grup tutsi del ex-President Bagaza s’enfortí. Llur ideología era: “cap hutu podia tenir la més mínima cota de
poder”.
Molts del FRODEBU, decebuts, es passaven
al CNDD que s’havia “aliat” amb el FDD, que venia a ser el seu braç armat.
El PALIPEHUTU, la consigna dels quals
era: “ exterminar per les armes tots els tutsi”, cobrava força.
Es podria definir la situació del País
com una situació de por. La gent
tenia por als soldats i, aquests, tenien por als asaiants. No n’hi havia cap de soldat que gosàs aficar-se per les
muntanyes on estaven… En canvi els del PALIPEHUTU i els del FDD no s’aturaven
de fer atemptats, a creuers de
camins com el Bugarama, per Cibitoke, a Bujumbura rural, i sempre eren
atemptats “selectius”.
BUGARAMA
A nivell internacional, i especialment
els Paísos veïnats, com Uganda i Tanzània, hi havia preocupació per la Pau a Burundi i prepararen o
obligaren als Polítics de Burundi a fer “negociacions”…
Així, l’any 1998, començaren les
Conversacions o Trobades per a “negociar” la Pau.
S’escollí com a lloc la Ciutat tanzana d’Arusha, i com a “arbitre” o jutge l’ex President de Tanzània jubilat:
el Mwalimu Julius Nyerere.
Julius
Nyerere
Començaren a la tardor del 1998.
Hi
assistiren al principi membres de UPRONA i FRODEBU, però pareixia que no es
conseguiria res de bo. Després de les reunions, s’entenien manco i més
divisions surgien entre els barundi d’élite i més força pareixien tenir els
grups “armats”. Durant aquells anys mai es sentí a dir que els
soldats haguessin donat cap “cop” als asaiants
a no ser matar persones “innocents” properes del lloc on havien atemptat,
acusades de col.laboració.
Tant
“malament” anaven els “polítics” que a la segona trobada a Arusha en Nyerere
els hi va dir, seriós i irat: “Oh canviau de manera de comportar-vos i parlar o
això no anirà de cap manera… Estau tudant “el temps i els diners”…
Al 1999,
les Conversacions per a la Pau
a Arusha estigueren una temporada en “suspens”, degut a que el Mwalimu tombà
malalt i l’hagueren de dur a una Clínica de Londres (Angleterra) on al poc
temps va morir.
Durant
aquest temps, tingué lloc una “trobada” a París, arbitrada per l’espanyol Federico Mayor Zaragoza, en nom de la UNESCO, en la qual no
s’aclarí res ja que pocs barundi hi acudiren.
L’any
2000, començà a veure-se l’Auba, sinó sortia el Sol.
Es cercà
per a dirigir les ja famoses Conversacions per a la Pau al veterà i savi
subafricà, Nestor Mandela.
Nestor Mandela, amb Buyoya i altres capitosts
Nestor Mandela, amb paciència i sàvia
diplomàcia, a poc a poc conseguí dur les aigües al “molí” i uns principis
d’acord, cosa difícil ja que cada cop eren més els representants dels diversos
“grups” que al Burundi hi havia….
A les
darreres reunions, en Mandela exigia que no hi havia de mancar ningú que
volgués tenir dret a viure en Pau a Burundi, arribar a haver-hi 19 grups
polítics diferents, sense comptar els “grups armats” que per en Mandela era
els més importants. No es tractava de lluitar contra ells, no els eliminarien
sinó: negociar.
El Pla Mandela consistia en aquests
termes:
a) Establir un periode de
transició que duraria tres anys.
b) Preparació d’Eleccions Democràtiques.
c)
Durant el periode de “transició” es duria a terme
una reforma del Exèrcit i del Poder Judicial.
d) El
periodes de transició es dividiria en dos d’un any i mig cada un:
En el primer
seria President un tutsi (el mateix
Buyoya) i un Vicepresident hutu (de
FRODEBU).
En el segon, seria President
un hutu (de FRODEBU) i Vicepresident
un tutsi (de UPRONA).
e) Durant aquest temps “tropes” de
Sud-Àfrica anirien a Burundi per a
protegir els “polítics” hutu.
El 20
d’agost del 2000, a Arusha, 19 partits
polítics burundesos firmaren l’acord. La majoria no ho acceptaven de “cor”, si
bé tots pensaven que era millor un mal acord que el statu quo.
La gran “fallida” estava en que els grups armats (FDD i FNL) no hi eren.
El 1 de novembre del 2001 juraren els
càrregs Pierre Buyoya, President, i Domitien Ndayizeye hutu,
Vice-President, baix la protecció de
1.400 soldats sub-africans, a la qual cosa no hi podien consentir de cap manera
els tutsi extremistes encapçalats per Bagaza.
Durant l’any i mig que fou President,
Buyoya no féu cap de les “tasques” encomanades: reformar l’exèrcit i el Poder
judicial,
Els asaiants
tenien més força de cada dia.
El 1 de maig de 2003, s’havia accomplit
el “plaç”, Buyoya acepta el “relleu” per
les pressions extrangers que rebé. El gran hima no hi podia consentir a deixar la Presidència.
Un hutu,
Domitien Ndayizeye tornava a ser President. Com a Vice-President jurà el
càrreg Alphonse Marie Kadege, tutsi de UPRONA.
La guerra civil anava en augment. En lloc
de cercar el “camí de la negociació”
recomanat per Mandela, Buyoya havia cercat la desestabilització dels grups
armats ja que no podia ni somniar en la aniquilació, i els efectes eren els
contraris: cada vegada els guerrillers eren més i més forts i estaven endemés
recolzats pels polítics hutu decebuts i disidents del FRODEBU.
Domitien Ndayizeye, President hutu, es
trobava dins una “olla que bollia” cada cop amb més bimbolles, o com un “genet”
com aquells del “Rodeo” del Far-West dels
films americans. No havia muntat mai ni una somera i tenia al davant un cavall de “potada”.
Li havien fet firmar que renunciava al
control de l’Exèrcit, i a negociar amb
els grups “armats”. Això ho feria el Vice-President.
A on treu cap tot
això…? Què pot fer un President fermat d’aquesta
manera…? A quín País del Món passen
coses així…?
Un President o un home de palla…¡
Els grups “armats” ara eren quatre: FDD
de J.B. Ndayikengurukiye; FDD de P. Nkurunziza; FNL de A. Mugabarabona; FNL de
A. Rwasa.
Amb els tres primers arribaren a alguns
acords, però els del quart PALIPEHUTU, només veien una cosa: exterminar tots els tutsi a trets de
bala.
Un altre rum-rum anava sorgint: els hutu
que tenien càrregs polítics havien refredat llur “patriotisme” i només cercaven
la seva posició. La gent s’anava decebent.
Malgrat això es prepararen Eleccions pel
2005…
Pierre Nkurunziza feia “passes” pel seu compte. A l’octubre
del 2002 es topà “cara-a-cara” amb Buyoya a Dar es Salam (Tanzània). Hi havia hagut abans uns començaments de
negociacions prèvies entre membres de CNDD-FDD i Govern gràcies al “bon ofici”
de Zuma, Vice-President Subafricà.
Nkurunziza tractà a Buyoya de tu a tu. Els acompanyaven Zuma,
Sub-africà i Museveni d’Uganda. Nkurunziza no hi anà amb súpliques sinó amb
exigències: firmaria el “alto el foc” si l’Exercit burundés quedava reformat:
un 60 %. havia d’estar format per hutu, d’ells un 40 % dels seus
soldats-guerrillers. Realment era un “gall” i no es perdia per les rames.
Els anys següents tingué trobades a Dar
es Salam i Pretòria (Sud-Àfrica) amb el nou President Ndayizeye, reunions a alt nivell, hutu i hutu.
Mentre, els seus guerrillers
augmentaven els “atemptats”. Era
la manera de mostrar llur força.
Les exigències de Nkurunziza foren
escoltades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada