VIATGES "ACCIDENTATS"....

BURUNDI 

VIATGES   "ACCIDENTATS"

Vaig tornar a Burundi l’any 1997

 Havia estat a Burundi, enviat pel Bisbe, des del setembre de 1974 fins a finals del 1979, un poc més de cinc anys, experiències dels quals he contat en dos petits “llibrets”: D’UN QUADERN RETROBAT i RETROBAT DINS LA MEMÒRIA..

         Els he escrit amb un cert entusiasme i, amb més entusiasme encara, he cercat donar-los a conéixer a companys, amics i altres persones. Aquest fet m’ha fet pensar bastant, ja que record que, al 1980 un capellà, que no havia estat a Burundi, em féu aquest comentari quan ens vérem: “Bona sort, ja n’has sortit…” i em paresqué acertat. Em sentia alliberat d’haver passat pel Burundi.

         Però el “corquet” del Burundi  seguia dins el meu cor i, de tan en quan, es removia quan qualque company que hi era em demanava: “Per què no tornes a Burundi…?”        Tenia sempre l’excusa i la resposta, potser   fonamentada en la peresa, i la responsabilitat familiar. Mentre els meus pares visquin…. “No”.

         El “corc” es va remoure ferm  un dia que, en una trobada de condeixebles, un amic, que havia passat anys a Perú, molts,… féu aquest comentari: “Mallorca haurà de mantenir llurs missions a Àfrica i a Amèrica amb els que ja hi hem estat…. Els joves no semblen entusiasmar-se  gaire¡”

         Mu mare morí el juliol de 1996.  Fou aquest l’únic motiu que em dugué a demanar al Bisbe per a tornar a Burundi l’any 1997?

         Estava a Andratx aleshores i tenia motius per desitjar anar-me’n, però estava segur que no em dirien per a partir d’Andratx mai i, si demanava partir a una altra Parròquia hagués semblat una “fuita”. Anar a Burundi era una “heroicitat”.

  Una dona d’Andratx, que coneixia, em va comentar:  “Troba, vostè, que a la seua edat ha de anar per allà…¡”    potser tingués raó…¡

         Una altra cosa. Quan havia escrit “D’UN QUADERN RETROBAT” i ho havia ja mostrat, una infermera, que havia conegut a Burundi, em preguntà: “I no contes res dels darrers anys… per què?”.    “No en tenc ganes”, li vaig respondre….. Ara, me n’han vingut i, per això m’he posat a escriure algunes memòries dels anys 1997-2000.

         El fet és que al mes de juny de 1997 vaig demanar al Bisbe  per a tornar a Burundi. Eren temps difícils. El Bisbe m’aconsellà o autoritzà per anar-hi  uns mesos: agost-setembre i provar-ho i, si m’anava bé, després ja en parlaríem. Partiria a principis d’agost i tornaria a finals de setembre, però, com he dit, eren temps difícils. La primera dificultat era el viatjar cap allà i tornar cap aquí, i això que tenien l’ordre de “part de dalt” de venir cada any de vacances a Mallorca..

         La primera vegada havia passat cinc anys a Burundi, durant els quals havia fet dos viatges d’anada i dos de tornada, sempre plàcids. A la primera tornada, anàrem amb en Miquel a fer un tomb de 18 dies per Terra Santa, i a la segona, amb un company aragonès, ens aturàrem una setmana per Grècia.   En canvi, en aquesta segona anada a Burundi, 1997-2000, no  gairebé tres anys, vaig fer quatre viatges d’anada i els corresponents de tornada i  quasi tots problemàtics.

ELS  DOS  PRIMERS VIATGES

 

Primer viatge:  volia partir a principis d’agost.  Feia  un  any que   els  Mallorquins, per a venir i anar, havien d’esperar plaça, a Bujumbura, a l’avioneta de la PAM, per a anar fins a Nairobi, capital de Kenya, i a l’aeroport de Nairobi, agafar un vol cap a Europa, ja que cada dia hi havia vols des de Nairobi a qualque ciutat europea. I per  anar, havien de partir fins a Nairobi i una vegada allà, esperar també plaça a l’avioneta de la PAM, que partís cap a Bujumbura. Era degut a que després de la “guerra civil”, entre hutu i tutsi, que començà a finals de 1993 i el Cop d’Estat que l’antic President Buyoya, pegà al 1996, els paísos havien declarat el “boicot” a Burundi. Cap avió regular arribava a l’aeroport de Bujumbura.

         En Tomeu, que havia arribat a Mallorca, em digué que havien posat   un vol que partia desiara i que feia el vol desde Bruxel.les directe cap a Bujumbura. Vaig decidir fer aquest vol, però, primera cosa rara: les agències de viatges de Mallorca no venien “bitllets” per aquest vol. Si me’n podien conseguir els Pares Blancs de Bélgica. Vaig anar a Bruxel.les   i els Pares Blancs me vengueren  un bitllet  i partiria juntament amb un

Bisbe de Burundi, Mns. Budadira, en taxi fins a Charleroix, una població a 50 kilómetres de Bruxel.les, que d’allà partia el dit avió.

         Cosa rara, era un avió gros, capaç per tres cents  passatgers i només érem uns quaranta.  Dins l’avió es podia fumar per tot, al devant i al darrera i al mig i podíem canviar-nos al nostre gust de seient, en canvi férem una aturada tècnica al Caire, de més de dues hores i, durant aquest temps, no podíem ni fumar, ni sortir, ni mirar per les finestretes. Com que tots anàvem a Burundi, hi vaig trobar vells coneguts i conegudes i poguérem conversar molt. L’arribada a Bujumbura fou el 26 d’agost, dijous, a la una de la nit.

         A Bujumbura, a una improvisada i petita oficina, que trobàrem vaig confirmar el viatge de retorn pel 8 d’octubre.

         Quan al 6 d’octubre, vaig devallar a Bujumbura per a partir el 8, trobàrem que el vol s’havia suspès i no es feria fins al 2 de novembre. Els dos mesos que el Bisbe m’havia assenyalat, agost-setembre, es convertirien en quasi tres: finals d’agost-principis de novembre.

         Aquests vols aviat es suspengueren. Totes les circunstàncies que els envoltaven: partir de Charleroix, l’aturada al Caire, no vendre bitllets les agències de viatges, els canvis de “dates”… ens feren pensar i qualcú ens ho confirmà, no apodícticament, que eren viatges de transports d’armes.

         Segon viatge: Vaig partir cap a Burundi el 1 de maig de 1998. Fèiem el viatge tres mallorquins: dues monges de la Caritat, na Margalida i na Francisca,  i jo. Aleshores es podia viatjar així: anar fins a Nairobi, i d’allà  agafar una avió de “Air-Kenya” que havia organitzat  quatre vols per setmana cap a Bujumbura. Partírem cap a Bruxel.les.  Havíem d’anar a demanar “visat” a l’Ambaixada de Burundi. Ens hospedàrem a Ca els Pares Blancs que quedava aprop de l’Ambaixada i allà anàrem el dilluns dematí. Ens prepararen el “visat” però ens digueren que mancava la firma del Secretari que els firmaria en anar-hi i no sabien a quina hora vindria, i que hi tornàssim a cercar-los el dimecres perquè els dimarts l’Ambaixada estava tancada. Havíem de partir el dimecres, necessitàvem el “visat” el dimarts. El funcionari ens digué, en veu baixa,  que hi passàssim el dimarts sense fer renou i demanàssim per ell..

      El dilluns i el dimarts aprofitàrem per a passejar per la Ciutat belga.  Anàrem a l’Ambaixada d’hora. No ens volien deixar entrar, era dimarts,   però el “mushingantahe” complí la promesa, i. ens donà els visat.

  

Aquesta és

Na Maria Ângels

       Després de sofrir una operació del “cor” a Mallorca, tornà  a Burundi…. on novament tornà a patir  del cor….   tingué  com un “atac”de resultes del qual li quedàun braç i una mà quasi paralitzats.

          Tornà a Mallorca i sofrí noves operacions….

          Finalment viu a Mallorca.

  

         Fer el viatge d’Europa a Àfrica, partint al matí, no sol esser molt bona cosa perquè arribes a Nairobi al vespre i has de cercar allotjament.

         A l’aeroport de Nairobi no ens esperava ningú i només sabíem el nom de “Flora-Hostel”, on teníem entès que ens havien reservat allotjament. Eren les 11 del vespre.  Carregats de maletes, cridam un taxi i pujam. Quan hem fet 50 metres, el taxista ens diu, en senyes, només parla swaili, que no té bateria i ens deixa sols i a les fosques dins el cotxe i se’n va. Al cap d’una llarga estona torna amb un altre taxi, pareixien cotxets d’aquells negres que sortien als antics films de Al Capone. Canviam les maletes de cotxe i partim.

“Flora-Hostel” deu caure enfora perquè entram dins la ciutat i ens anam cap a unes altres “afores”… tot està  a les fosques, i, a la pujada d’una costeta, ens diu el taxista que la bateria li falla,  s’atura i fa senyes amb la pila…. Na Margalida es posa nirviosa i comença a dir: “això és una emboscada”,     ara crida els altres i vèndran a robar-nos… dúiem molts dólars….”  Amb senyes i moviments de braços li fa entendre que posi marxa enrera i empeguerem i potser es posi en marxa. Així passà… i en deu minuts fórem a   “Flora- Hostel”.

         Trobam la barrera tancada.  S’acosta un vigilant amb dos canots i ens diu que li han dit que no esperaven ningú aquella nit. Bona ens faltava… totes ens ponen i la roja els fa nials…¡  El taxista espera per si ens ha de dur a un altre lloc… li dic que pot partir que d’allà no ens mourem… Convencem el vigilant perquè ens obri la barrera i a dins l’entrada de la casa ens diu que la “Suore” no vol que la despertin en aquelles hores. …

         Flora-Hostel és un gran Casal al costat d’una parròquia. Es convent de monges i Casa d’hostes…. A la monja italiana, directora de la Casa, no cal que la cridem, el renou ja l’ha despertada i surt: Nessuno, nessuno ens diu. Nosaltres li dèim que teníem entès que des de Burundi havien avisat…

Nessuno, nessuno… d’aquí no la treim… a la fi diu al vigilant que doni una habitació a les dues monges, Margalida i Francisca. A mi me col.loca a un quartet on només hi ha un llitet i res més, ni tan sols una ribella amb aigua…. Quina nit què vaig passar…¡

         Hi estàrem dos dies. El sendemà em daren una cambra amb dutxa i tot….No vaig aclarir mai si era que de Burundi no havien avisat o si ella no havia pres nota de l’avís…. Com tampoc vaig aclarir el perquè a l’aeroport de Nairobi, a la partida, ens feren entrar tots tres a la sala d’espera de Primera, on ens servirien begudes de qualitat i ens donaren també lloc de Primera dins l’avió….

         Un any després vaig fer el viatge de tornada per a passar un mesos de vacances a Mallorca. Havia escollit partir després de Pasqua, acabada la  feina de Quaresma i els batejos d’Adults a la Vetlla Pasqual i una setmana per a posar les coses en ordre.

         A darrera hora, s’afegiren al viatge na Francisca i una nina orfa, Maria Angels que acompanyava a Mallorca per a ser operada del cor. Tenia el “cor” molt malament, vàlvules que no funcionaven… a Burundi no li podien curar i les Monges havien arreglat que a Mallorca el millor especialista en cardiología l’operaria de franc. La nina, degut al mal funcionament de la válvula, acumulava  sang darrera el cor i, quan estava carregada, vomitava sang i més sang que Déu n’hi do….

         Quan fórem a l’aeroport de Nairobi, havíem d’esperar dues hores per a pujar a l’avió cap a Bruxel.les…. quan s’acostava l’hora d’embarcar, la nina es posà a vomitar sang. Na Francisca l’acompanyar al “lavabo” i vomitar tota la sang, féu ben net i es proveir d’un rollo de paper higiènic per a aturar la sang que pogués vomitar durant el viatge.

         Pujàrem a l’avió. Ens havien assignat una cadira a la quarta fila i dues a la fila vint i tantes. Jo em vaig seure totsol al devant i elles dues al darrera, la nina convenia que viatjàs guardada per l’infermera….

         Devers les 6 de la matinada, faltaven dues hores per a aterrar a Bruxel.les, estava mig endormit i s’acosta na Francisca a dir-me que la nina torna a vomitar sang…. Les hostesses se’n han  adonat…Han donat avís que una ambulància esperi a la porta de l’avió….

         Quan l’avió hagué aterrat “explotà” l’alarma. Es sentí la veu autoritària del comandant que deia que ningú es mogués d’assegut. Les hostesses repartiren un paper a tots els  passatgers  que demanava si no havien estat a uns determinats paísos d’Àfrica afectats pel “tifus” i que les firmassin. Quan tots hagueren firmat, donaren ordre de sortida indicant que tres passatgers, érem nosaltres, esperassin sortir els darrers.

         A la porta de l’avió ens digueren que aquella nina negra tenia “tifus” i l’havien de dur a una Clínica. Vaig afinar l’ambulància que esperava abaix…. Bé s’esforçà na Francisca  per a explicar-lis que no tenia tifus, que el que tenia era mal al cor i que la dúiem a Mallorca on l’esperaven per a operar-la. No escoltaren raons. Cap a la Clínica s’ha dit… Llavors jo vaig comentar a na Francisca que el millor seria que ella es quedàs amb la nina i jo partiria cap a Mallorca, teníem el vol a les 11 hores, i informaria de la situació i de Mallorca vendria ajuda…Quan ells ho sentiren, digueren: “Ah no¡ vosaltres no podeu partir… heu de quedar aquí i, si es confirma que la negreta té “tifus”, vos haureu de sometre a uns anàlisis…”

         Pujàrem a l’ambulància tots i ja ens tens travessant Bruxel.les  a tota “pastilla” i amb el siulet de la “sirena” que a mi se’m clavava al cor. “Què hem fet, Déu meu, per quedar atrapats dins aquesta llosa…?

         I llosa ho fou durant cinc dies… Era dissabte i esperàvem arribar a Mallorca a les dues (samunani mukirundi) i no hi arribàrem fins el dimecres.

         Còm contar-ho…?  Ens dugueren a un hospital i, sense cap explicació, ingresaren la nina i nosaltres espera qui espera. Vaig demanar per a telefonar i em digueren que ho podia fer a “cobro revertit”.Vaig comunicar a Mallorca la nostra situació…. Al cap d’una hora, altra volta dins una ambulància amb la nina, altra volta travessar Bruxel.les, altra volta el “siulet” de la sirena, i cap a una altra Clínica. Ingresen la nina i ningú ens diu res i ni tan sols podem demanar noves, perquè a la Clínica que ens han duit és flamenca, i no parlen ni volen entendre el francès.

(Pel qui no ho sap convé explicar que a Bélgica hi dues ètnies: els valons  i  els flamencs. El valons parlen francès i el flamencs flamand i, les tírries i diferències que a Espanya hi ha entre catalans i els de Madrid són aigua de roses al costat de les que aquí hi ha entre uns i els altres)

. Hi ha la regió habitada pels flamencs i l’habitada pels valons i a la Capital, Bruxel.les, viuen en barris diferents, els cartells, ròtuls i indicadors estan per tota la Ciutat en les dues  llengües, però, a la Clínica que hem anat a parar,  només hi ha escrits en flamenc i anglès. De francès ni en volen sentir parlar. Esperam hores i hores sense saber res ni sentir cantar galls ni gallines….

         Devers les dues, com una aparició, compareix n’Andreu, cunyat de na Fina i el primer que ens diu és:  “Justament heu anat a parar a una Clínica flamenca…¡”

         Després de poder veure la nina, que està entubada, n’Andreu ens acompanya fins a caseua on pasam un capvespre tranquils i ens diu que fins a dilluns no esperem a saber res, ni bo ni dolent.

 Més tard ens acompanyarà fins a Ca els Pares Blancs, on ens allotjarem.

         Al sopar, un vell Pare Blanc em comenta: “Atrevir-se a portar una nina murundi a Europa és un agosarament que pot sortir car….¡”    Tenia tota la raó.

         El diumenge, sense res a fer, ens passajàrem per la Ciutat i passàrem a veure la pobra Maria Angels. Parlàrem amb ella, però dels de la Clínica …ni ase ni bèstia…

         El dilluns dematí, tornàrem a la Clínica i no ens enteníem de cap bolla fins que ens posaren en contacte amb l’Assistenta Social que allà treballava. Ens digué que fins al capvespre no sabrien el resultat dels “anàlisis” sobre tifus sí, tifus no. I que el dimarts, al matí, ens veuríem i parlaríem de què i còm fer-ho.

         El dimarts la xerrada amb l’Assistenta fou clara i cruel. Aquesta era la situació: la nina no té tifus, vosaltres podeu partir sense cap problema,  amb el bitllets que teniu, però la nina no. La Companyia SABENA no  accepta que la nina viatgi sense “assegurança” i no en té perquè l’Assegurança de la Clínica no respón, una vegada que la nina surt d’aquí. La Companyia Aéria accepta la nina si va acompanyada d’un metge. El metge el tenim però no pot acompanyar-la com a treballador de la Clínica. Vosaltres heu de pagar el bitllet d’anar i tornar del metge. No hi ha altra solució si voleu partir amb la nina.

         Quaranta putes i mil més si hi són a Bruxel.les….¡  Quina “putada”¨¡

El metge viatja com a professional i el seu bitllet costa quatre vegades més que un viatge de parella de “cap de setmana “ de plaer. Bruxel.les-Palma. Jo només dúia doblers per a pagar l’hostatge als Pares Blancs i na Francisca ni això….

         Telefon a Mallorca per a veure si ens poden enviar ràpidament doblers i en Jaume em diu que la única solució que hi veu és que, donat que Mallorca Missionera té un compte obert a Ca els Pares Blancs, encara que està als mínims, demani un préstec a aquests i de Mallorca enviaran després la quantitat.  Així ho férem i així el dimecres (samunani) arribàrem, a la fi, a Mallorca.

         Quedava pendent la factura de l’estància de la nina a la Clínica de Bruxel.les.  L’hagueren de pagar les Germanes de la Caritat. Elles havien muntat la vinguda de la nina murundi a Mallorca.

         Què pujava dita factura?  Ho record però no ho vull dir.

         Portar una nina murundi a Europa és un agosarament que costa car…

m’havia dit aquell vell Pare Blanc.

*******************
*****************

ELS  DARRERS VIATGES

         El 29 de juny, havia passat dos mesos a Mallorca i entre altres coses m’havien operat de “catarates”, vaig tornar partir cap al Burundi. Fou, aquest, un viatge plàcid i endemés hi veia molt més. De Palma a Zurich vaig anar en un avió de la CROISSAIRE. A Zurich vaig fer el transbord i  el viatge de nit. De matinada arribà a Nairobi i, sortint i entrant de l’aeroport, vaig pujar a un avió de Aire Kenya i prest, devers les 11 hores, era ja a Bujumbura.  M´esperava en Tomeu i li enfilàrem cap a Nyabikere. Record que disfrutava de veure tots els matisos dels “verds” diferents que hi ha al paisatge del Burundi. Fins a vuit diferents “verds” distingia.

         Una cosa només desagradable: devers la una passàvem pel Bugarama, punt on la carretera és  un creuer de camins i èl de més altitud. El sendemà sabérem que, devers les tres, al Bugarama hi havia hagut un atemptat, en el qual mataren una dotzena de tutsi. Autors de l’atemptat membres del grup  CNDD-FDD, que dirigeix un tal Nkuru Nziza i que continuava la lluita “armada”. Encara no prenia part a les Converses per a la Pau que tenien lloc a Arusha, ciutat de Tanzània, presidides i “arbitrades” per l’antic President de Tanzània, el Mwalimu Julius Nyerere.

Aquest tal Nkuru Nziza  arribaria a ser elegit President del Burundi, allà pel 2005.

Nkurunziza, President

         El retorn a Mallorca fou més  dramàtic per a mi.

         Érem a principis de desembre. Havíem tingut la visita del Bisbe D.Teodor, acompanyat per en Jaume Mas, aleshores Delegat de Missions, i en Mateu Tous, capellà i farmacèutic i, com a tal, president dels Farmacèutics solidaris que organizatven els envios de medicaments des de Mallorca. Per altra part, esperàvem la visita de dues Germanes de la Caritat, integrants del Consell.

         Al desembre, fèiem els “recessos d’Advent”.  Jo havia anat a la Sucursal de Shombo i Rusi i feia el recés un dia a cada lloc. Dormia  a Shombo. Un dematí, que era  Rusi, després d’haver confessat tothom, em vaig seure a devant l’esglésieta, molt bufona  per cert, i vaig notar que a l’ull esquerre veia moltes bellumes que pareixien gotetes d’aigua… Tant brutes duré les ulleres… vaig pensar. Però no, les ulleres estaven més o manco netes i la brutor estava a l’ull.

BUJUMBURA

         Vaig romandre a la Sucursal fins el diumenge i vaig fer totes les feines pertinents: confessar i dir misses. Quan el diumenge tornava amb el cotxe a Nyabikere, les “gotetes” de dins l’ull semblaven ara teranyines…

         No vaig dir res a ningú. Arribaren les monges de visita i férem les acollides normals. Al cap d’un parell de dies, veient o no veient amb l’ull esquerre més teranyines,  ho vaig comentar i parlàrem que era convenient visitar l’oculista o oftalmòleg,  n’hi havia un de bo a Bujumbura. En Mauro, l’italià de la Granja, havia de partir cap a Buja. Li vaig encarregar que em demanàs hora….

         En Mauro, des de Bujumbura, ens comunicà que tenia hora pel dimecres. El dimarts vaig baixar a Bujumbura amb en Tomeu que havia d’assistir al funeral del que havia estat Vicari General de Gitega, un tal Paul Burire, mort repentinament, essent encara jove. Jo no vaig assistir al funeral i vaig quedar per anar a la visita de l’oculista, ja pujaria després amb el Mauro…

         El dimecres, que era precisament dia 13, festa de Santa Llucia, protectora de la vista, hi vaig anar. L’oculista em mirà i em deia que no veia res dins l’ull… i,  per  la meua insistència en les teranyines, em digué: “Torna el capvespre i mirarem dins l’ull,  abans haurem de dilatar.”

Quan el capvespre em mirà l’ull per dedins exclamà tot espantat:“Rentré le plutót  possible en Europe… La retine ha tombée…”

         Vaig quedar tot consternat i quan vaig esser a Ca els Xaverians, on m’allotjava, ho vaig comentar. Na Juliana, una voluntariada, que estava amb el Xaverians i sabia el dimoni on es colga, em digué: “Si em dónes el passaport demà jo et conseguiré el “visat d’aller i retour” i un passatge per l’avió que parteix divendres, via Etiopia, cap a Roma.”

         Jo no tenia res, ni roba per a viatjar ni passaport ni diners, però al vespre, a les 20’30 hores, pel  “sistema radiofònic” ho vaig comunicar a Balanguera…Balanguera…

         El dijous a les 11 ja tenia el passaport i dólars i roba… A l’hora de dinar, na Juliana em donà el passaport amb el visat en regla. A l’horabaixa conseguiria el passatge… En Marqueto, xaverià ecònom de la Casa em comentà.:”el visat de retour no crec que ho usis…. Segurament no tornaràs”

         A l’hora de sopar, na Juliana compungida em comunicà que amb el passatge no hi havia hagut manera… feia dies que l’avió estava  ple…No tenia altre remei que esperar el vol de SABENA que sortia la setmana següent, que era precisament el vol que havien d’agafar les monges de “visita” i en J.Obrador que partia de vacances per a Nadal… Vaig passar una setmana esperant, a Ca els Xaverians, sense altre entreteniment que les cigarretes  que fumava per dins els jardins de la casa… En Marqueto en digué que era una sort que fos fumador… aquells dies…¡

         A Mallorca hi arribàrem dia 20 de desembre… El dissabte de Nadal vaig anar acompanyat a oir Matines a la Parròquia dels Dolors.

         A Burundi hi vaig tornar a finals de març del 2000.  Pensat en seny, havia frissat un poc… encara no hi veia bé de l’ull operat, o sigui l’esquerre, quan mirava les cares de les persones em semblava veure “caricatures”…. Però volia esser-hi a temps per a ajudar als finals de la Quaresma que és quan hi ha més feina, i vaig partir a finals de març.

         Fins a Nairobi tot anar normal, però a l’aeroport de Nairobi (en Jaume deia que Nairobi vol dir: aNar i robari) faltà no res perquè me’n  passàs una de grossa. Una cosa que només pot passar a un aeroport d’un país África, o dit amb altres paraules, un país de “Tercer Món”….

         Dos avions iguals en tot: mateixa companyia, mateixa grandària, estacionats en la Pista de despegue un vora l’altre, mateix horari, mateixa porta d’embarcament….iguals en tot,… manco en el destí….

         Vaig passar per la porta, vaig pujar a l’avió, vaig col.locar la maleta i em vaig seure al seient…. Amb això s’acosta  una hostessa i em diu; “Vostè s’ha equivocat de seient….” Li mostr la tarjeta i afegeix enutjada: “Vostè s’ha equivocat d’avió…¡

 Aquest va a Dar-es-Salam….(Capital de Tanzània just a la vora de l’Oceà Índic)  Encara quan hi pens tremol pensant que hagués fet perdut per Dar-es-Salam, sense conéixer-hi ningú…

         Vaig pegar un bot i correguent vaig partir cap a l’altre avió. A la porta de l’escaleta l’hostessa em diu: “On s’havia aficat…?  Estàvem a punt de partir i hem notat que ens faltava un passatger”

         El darrer viatge de tornada ho vaig fer aviat…. Feia unes setmanes  que era a Burundi, altra volta, i vaig anar a fer un “recés”   quaresmal a una Sucursaleta, que estava a prop pel caminet, però hi havia un pontet per on els cotxes no hi podien passar. Anar-hi en cotxe era anar a fer una gran “voltera” per un altre camí.  Hi vaig anar a peu i, quan ja havíem acabat partírem aviat amb l’escolà, perquè  imvura irava, em va dir. I quan feia deu minuts que caminàvem “imvura irava” es convertí en imvura iravuye…Ens posàrem a córrer per a trobar aixoplug a una caseta. Hi estàrem una estona, goteres per tot. Em va caure una pena dins aquella caseta que m’amarava el cor més que el cos.

         Quan la pluja espassà partírem i, durant el camí a peu em vaig veure uns puntets negres dins l’ull dret. No m’ho volia creure però els punts negres hi eren. A l’horabaixa ja pareixien teranyines.

Nairobi

Encara vaig deixar passar una setrmana i vaig fer els servicis programats, entre ells anar a Sucursal en cotxe i assistir a la gran confessada del darrer divendres de Quaresma. Era el dia que venien tots, homes i dones que no havien vingut al seu torn. Els italians veïnats de Bugenyuzi vingueren a ajudar-nos i confessàrem tot el sant matí.

         “Gat escaldat d’aigua freda tem” diuen. Jo estava escaldat i l’aigua no pareixia tant freda…L’ull dret estava ple de teranyines… Ho vaig dir als companys i vaig decidir partir. Comanàrem bitllet a Mallorca, el “visat” anterior encara estava en vigor i podria partir el Divendres Sant. El Diumenge de Rams  vaig fer la darrera celebració a la Parròquia.

         Quan, el dijous, partí cap a Bujumbura, m’acompanyava en Mauro l’italià. Pel camí, mirant aquells plataners, aquells eucaliptus, aquells camins… que havia estimat… només ressonava  dins mi una paraula: a jamais,  a jamais…¡    per sempre…¡

         Quan ens aturàrem a Gitega a acomiadar-me de n’Emilienne, que aleshores vivia allà, en Xisquet rompé en plors…. En Mauro em digué: “Veus, Joan, que passa quan estimes massa i mimes a les persones….”

         El Dijous Sant a vespre, vaig anar a una celebració que un grup d’italians tenien, a una casa devora un Col.legi.

         És propi del Divendres Sant fer el Via-Crucis. Aquest Divendres Sant ho fou radicalment de veres per a mi.  Només en faltà que em tancassin  dins una “presó”.

         Havia de fer el viatge normal: Bujumbura-Nairobi, Nairobi-Bruxel.les, Bruxel.les-Mallorca. Però els horaris havien canviat de l’any passat.  L’avió de Bujumbura partia a les 9 hores, per tant al migdia ja èrem a l’aeroport de Nairobi i no tenia l’avió cap a Bruxel.les fins a les 21’30 hores… Tenia per tant, moltes hores per recórrer un pic i un altre el petit aeroport de Nairobi que, justament té 14 portes d’embarcament: les 14 “estacions” del Via-Crucis, que vaig recórrer una i altra vegada. Les primeres hores passaren bé perquè vaig trobar una al.lota catalana que també venia de Burundi, poguérem dinar plegats i parlar o conversar llargament, però ella tenia el vol cap a Ámsterdam, KLM, i sortia unes quantes hores més prest.

         Les altres vegades havia trobat sempre dins l’aeroport de Nairobi la “finestreta” de SABENA  on tramitar la carta d’embarcament, però aquest dia no la veia per enlloc. 

         Quan aquella al.lota hagué partit, no veient la dita finestreta, vaig  demanar amb el meu poc anglès on podia anar a cercar la carta d’embarcament i em mostraren una porta, però clar era la porta que donava a l’entrada de l’aeroport on hi havia totes les finestres per als viatgers que venien de fora… Un “tipejo”, quan em va veure, em damanar el passaport i em digué com era possible que jo volgués sortir de  Kenya si en el passaport no figurava que hi hagués entrat…? I em prengué el passaport i no em va detenir Déu sap per què…. Tantes hores que havia tingut per a sortir i entrar dins Kenya i les havia passat recorreguent les 14 estacions-portes del Via-Crucis….¡

         Vaig anar a la finestra de SABENA  per explicar la meua situació però allà no entenien el francès ni el mallorquí ni el castellà… Vaig veure les meves maletes que esperaven torn d’embarcament i un “americà” que s’interessà per mi. Li vaig demanar si parlava francès i em digué riguent: “ francès , francès…¡ parl anglès i….espanyol…, després que acabi aquest assumpte que tenc estaré amb tu…”

         Quan ja estava per a parlar amb l’americà, el “tipejo” aquell em cridà i me tornà el passaport. Vaig arreglar la carta d’embarcament… però em donaren una mala notícia: el vostre avió ve en molt de retard d’Europa…hores de retard….¡

         Arreglades les coses, passaport i tarjeta d’embarcament, vaig tornar a entrar dins el corredor amb 14 estacions del Via-Crucis, que això era per a mi, aquel dia, l’aeroport de Nairobi.

         I foren llargues les hores… a partir de les 23 hores no arribaven ni partien avions i l’aeroport es quedà desert…. On eren les persones que havien de partir en el mateix avió que jo…?   Potser anassin totes amb qualque agència de viatges que els havia cercat qualque sala d’estar….¡

         A moments  semblava que jo fos l’únic passatger   que esperava un vol que venia en retràs des d’Europa… Bé el vaig fer el recorregut entre les 14 portes…. Bé vaig fer el Via-Crucis….fou de veres per a mi un vertader Divendres Sant….De fumar i tot vaig quedar assaciat.

         Ja passaven les dues i mitja de la nit quan es sentiren renous que pareixien d’avió que aterrava. A les tres de la nit o matinada érem ja tots dins l’avió i quan l’avió aixecà el vol em vaig adormir.

         Quan em vaig despertar eren devers les 7 del matí. On érem…?  A quína hora arribaríem….?   Si un avió que té la sortida a les 10 del vespre i sol arribar entre les 8 i 9 del matí a Bruxel.les,   a quína hora arribaria si havia partit pasades les 3 de la matinada….?       Segur que no arribaria a temps per a poder agafar l’avió que me duria cap a Mallorca, que tenia la sortida a les 11 hores….

         Quan aterràrem a Bruxel.les eren la una i mitja del migdia. Vaig  anar a la primera “finestreta” que vaig topar. M’atengueren molt bé i coneixien més que bé el meu problema i em digueren: L’únic camí per a arribar avui a Mallorca és que a les 3 agafis un avió que et durà a Dusseldorf (Alemanya) i a les 5 podràs partir cap a Mallorca on arribaràs devers les 7.

         Així ho vaig fer, no abans de telefonar des d’una cabina amb la targeta telefónica, adquirida a Ca els Pares Blancs, en el segon viatge.

         A les 19 hores vaig arribar a Mallorca, m’esperaven la meva germana i na Margalida. Vaig arribar feliç, però dins mi tenia, fins al moll dels ossos, un propòsit: mai més tornaré a viatjar.

         I així ho he fet, i més encara, mai més m’he tornat a acostar per l’aeroport. Dit en bon mallorquí: em vaig quedar amb els collons plens d’aeroports, passaports i targetes d’embarcament….

Aeroport de Zuric